Ateneu Llibertari Estel Negre

Paradoxalment, l'aixecament militar del juliol del 1936 va provocar en bona part de la Península una autèntica revolució social. Però, en un context d'avenç dels rebels feixistes, els revolucionaris de la CNT-FAI no es varen atrevir a enderrocar ni la República ni la Generalitat de Catalunya. D'aquesta manera, hi va haver una mena de dualitat de poders, ja que els anarquistes dominaren el carrer i aconseguiren col·lectivitzar part de l'economia. Tanmateix, a mesura que passaven els mesos, els governs de Madrid i Barcelona intentaren recuperar posicions. Des de la Generalitat, inicialment, el sector de Tarradellas cregué que no es podia lluitar contra els anarcosindicalistes i que calia coexistir. És ben probable que una part de la petita burgesia d'ERC i la Unió de Rabassaires no s'oposassin a les col·lectivitzacions. En canvi, els assassinats gairebé indiscriminats i fets com la matança de pagesos a La Fatarella, indignaren altres sectors d'ERC i el mateix president Companys.

D'altra banda, i, paral·lelament, en el procés de reconstrucció de la República, eren moltes les veus, com la del president Manuel Azaña, que clamaven contra una autonomia catalana que, de fet, a partir de juliol del 1936, excedí en molt els límits de l'Estatut del 1932. Així mateix, es desfermà una delirant pugna entre els dos principals partits marxistes de Catalunya, el POUM, més o manco trotskista, i el PSUC, dins l'òrbita de la III Internacional estalinista. Els primers propugnaven una línia radicalment revolucionària i es convertiren en aliats tàctics de la CNT, mentre que els segons, sota la influència de Moscou, esdevengueren un defensors acèrrims de la República burgesa i del restabliment de l'ordre.

Aquest context polític de tensions i ressentiments, i també de projectes polítics ben diferents, la revolució social o la República burgesa reformista, explica que una espira pogués encendre una petita guerra civil al si del bàndol antifeixista. El 3 de maig del 1937, ara fa setanta anys, a Barcelona, les forces d'ordre públic de la Generalitat intentaren controlar l'edifici de la Telefònica. Aleshores, els carrers de la Ciutat Comtal s'ompliren de barricades i començà una lluita entre els seguidors del Govern de Companys, sobretot ERC i el PSUC, d'una banda, i el POUM i la CNT-FAI, en especial les Joventuts Llibertàries i els anomenats Amics de Durruti, per l'altra. El balanç fou sinistre. Hi va haver uns 500 morts i 1.000 ferits, el POUM fou il·legalitzat i la CNT, els dirigents de la qual feren crides a la pacificació, restà eclipsada. El Govern Central, aleshores a València, assumí el control de l'Ordre Públic a Catalunya i començà un procés de restauració del seu predomini.

Sobre aquests Fets de Maig, l'historiador mallorquí Gregori Mir, en el seu llibre imprescindible, Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (2006), aporta un document excepcional. Es tracta d'un informe del cònsol britànic a Barcelona sobre una entrevista que havia tengut amb el president de la Generalitat el 12 de maig del 1937. Segons el testimoni de Companys, el juliol del 1936, un cop esclafat el pronunciament militar, ell era l'únic obstacle davant l'anarquia. A contracor, havia hagut de fer concessions als extremistes. El Govern de València l'exhortava constantment a desarmar els anarquistes, però no disposava de prou forces. A més, els de la CNT-FAI eren «més rudes, estaven més ben armats i els dirigien uns desesperats». Tot i que Companys va manifestar que acceptava el control de l'ordre públic per part del Govern de València, el cònsol va copsar «una ombra de decepció i desil·lusió». Segons el cònsol britànic, el Govern català s'havia alliberat de la «serp anarquista», però les esperances «d'independència i autonomia» restaven més restringides. A més, i no s'ha d'oblidar, mentre l'esquerra lluitava a tirs entre si a Barcelona, les tropes franquistes es continuaven reforçant.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 15-05-07)

La policia va detenir ahir 25 persones a la comuna lliure de Christiania, a Copenhaguen, després de violents enfrontaments entre policies i joves emmascarats per l’enderrocament d’una casa que romania en ruïnes des de 2002. Els joves van llançar pedres i còctels molotov i aixecaren barricades i fogueres. Christiania és un assentament on viuen unes 800 persones des de 1971 i que va ser acceptat per les autoritats daneses com a experiment social llibertari i autogestionari.

Dissabte 19 de maig a les 20.00 hores

A càrrec d'Esteban Zamora

(editor de la revista, doctorat en filosofia)

La revista Víscera és una publicació de reflexió i d’anàlisi sobre les problemàtiques plantejades pel context capitalista actual, en l’àmbit global. La revista convida sempre a la recerca de nous conceptes i noves pràctiques per al canvi social.

En acabar la presentació es realitzarà un número de clown a càrrec de L'Alternativ i es degustarà un vi d'honor.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T’hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

DISSABTE 12 DE MAIG

Festa XX aniversari Ateneu Llibertari Estel Negre

Amb les actuacions dels DJ Txxxus Troll, Col·lectiu Funkaló i Doctor Magneto

Factoria de So (Santa Maria) - 22.00 hores - Entrada lliure

Enguany l’Ateneu Llibertari Estel Negre fa XX anys! Sí, l’abril de 1987, al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma, i a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es va reunir amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari; després de mesos de preparació, el novembre del mateix any s’inaugurà l'Ateneu Llibertari Estel Negre. No cal dir que en aquests anys per l’Ateneu ha passat una quantitat inimaginable de gent, gent que ha estat un cert temps (setmanes, mesos, anys...) i gent que ha quedat, que ha fet de l’Ateneu part de la seva vida.

Per totes les persones que han tingut alguna relació amb l’Ateneu, ja sigui participant directament en les assemblees o en les seves activitats, per la penya que ens ha ajudat en determinades coses o puntualment, especialment per a tota aquesta gent, està dedicada aquesta Festa de XX aniversari de l’Ateneu.

Esperem trobar gent perduda, que fa temps que no veiem, amics de sempre, en definitiva: una festa avui, recordant l’ahir i mirant cara a cara el demà.

Evidentment la festa és oberta per a tothom, com més serem, més riurem...

Us hi esperem!

Aquí teniu una de les activitats que per al mes de maig la CNT de Ciutat ha organitzat.

Unió! (Cicle de cinema sindicalista)

Dijous 17 de maig a les 20.00 hores

La patagonia rebelde

(1974, Argentina, dirigida per Héctor Olivera)

***

Dijous 24 de maig a les 20.00 hores

El sindicato

(2002, Estats Units, dirigida per Robert Townsend)

***

Dijous 31 de maig a les 20.00 hores

Norma Rae

(1979, Estats Units, dirigida per Martin Ritt)

***

Tots els actes es duran a terme al local de CNT Palma.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats.

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

DIVENDRES 11 DE MAIG

El planeta Terra: compte enrere

El desastre climàtic a debat

Taula rodona amb la participació d’Ivan Murray (geògraf), Joan Buades (autor d’Exportando paraísos: La colonización turística del planeta), Jesús Duque (president de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears) i Margalida Ramis (física experta en energies)

Casa de Cultura (20 hores)

El canvi climàtic és ja un dels temes de moda. Avui ja se'n sent parlar a tot arreu: en els noticiaris, en els documentals, en els diferents programes de televisió i de ràdio, en els diaris, etc. El que fa anys apareixia com una notícia esporàdica i poc definida en qualque mitjà poc comercial, avui és ja un enrenou continu. Anuncis de televisió ens reinformen constantment de com ho hem de fer per reciclar millor o per estalviar més aigua. I tot i que alguns pensin que se'n fa un gra massa, el que es fa evident davant de totes les prediccions, és que realment filem curt.

Molta gent renega del que s'està produint dient que fa uns anys no es parlava tant d'aquestes coses i que ja hi havia inundacions, i llargues sequeres, i estius càlids, i que la Terra té un canvi climàtic propi que fa que a poc a poc torni càlida i que és això el que va possibilitar la vida després de la darrera glaciació.

Això és el que resulta quan aïllem els problemes i els analitzem un per un, pareix que tot això passa des de fa milers d'anys. Però si al conjunt de canvis naturals hi afegim la freqüència en la qual esdevenen, les dades obtingudes són bastant més alarmants. La responsabilitat d'aquest analfabetisme ambiental la tenen lògicament tots els poders que durant els darrers vint anys s'han preocupat que les informacions que s'anaven corroborant sobre el desastre ecològic no arribessin als ciutadans d'una forma clara i per tant es vessin com una cosa improbable i llunyana.

Però ara les imatges dels icebergs fonent-se i caient a la mar, o la manca de neu a les estacions d'hivern, comencen a despertar les consciències que romanien fins aleshores tan plàcidament adormides. El problema és molt greu, més que res perquè, tot i que nosaltres minvem a poc a poc els nostres nivells contaminants, aturar els efectes del que hem fet fins ara ja és una tasca gegantina. Un cop que les capes superiors dels glacials s'han fos, és molt més senzill que es fonguin les que queden, perquè les de dalt eren més blanques i absorbien menys els raigs solars. Per això no és cap exageració dir que vivim en un compte enrera ben real i urgent.

I què trobem com a solució plantejada pels nostres democràtics poders... res més que tímids consells de com estalviar energia, que semblen més destinats a fer-nos sentir culpables per malgastar els mitjans i el confort que ells han posat generosament a disposició nostra, que a tractar amb una mica de serietat el problema que ens ocupa. En conclusió: Tot per a l’ecologia, però sense baratar el model econòmic que l'ha maltractada. Basta veure la solució que promou el govern francès de substituir les centrals tèrmiques per nuclears, sabent que són tant o més perilloses que les altres a causa de la multiplicació de càncers a les poblacions dels voltants, i als  desastres que pot arribar a provocar una fissura en un reactor. Curiosament bé s'encarreguen ells de recordar-nos el desastre de Txernobil. Pel que sembla, l'energia nuclear només és perillosa en mans de règims comunistes o de teocràcies musulmanes. Quins capricis té la vida!

El pitjor problema del món és que ens costa veure els nostres errors i ser capaços de tornar enrera, i encara és més difícil quan són els governs i els poders econòmics els que han de començar; però la veritat és que si perdem més el temps ja no hi haurà un ordre natural i previsible que ens permeti desenvolupar un tipus de sistema econòmic naturalment sostenible.

Així que per a informar-nos bé de tot això i començar a cercar alternatives comptarem amb la participació del geògraf Ivan Murray; de Joan Buades, exmilitant d’Els Verds i que acaba de publicar Exportando paraísos: La colonización turística del planeta; de Jesús Duque, president de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears, qui ja va intervenir en les darreres jornades parlant del coltan; i  de Margalida Ramis, física experta en energies.

Tal vegada encara serem a temps d'evitar que l’ésser humà es converteixi en el suïcidador de la natura.