Ateneu Llibertari Estel Negre

La Plataforma pel Parc de les Vies presentà ahir una nova iniciativa, aquesta vegada dirigida a captar adhesions personals i recursos econòmics per prosseguir la seva lluita contra l’asfalt, el ciment i les rajoles del futur bulevard de Jacint Verdaguer.

Així, el moviment veïnal que representa l’activista Àngels Fermoselle ha editat abonaments de 5, 10, 20 i 50 euros que representaran «una ajuda econòmica per a la nostra entitat». Els fons que s’obtenguin serviran per publicar fulletons informatius «a favor del part que prometé el PP i que ara es nega a fer», manifestà una representant de l’esmentada entitat.

Actualment, la plataforma funciona amb les aportacions dels membres de la seva junta —una trentena, cadascun dels quals ingressa sis euros mensuals a manera de quota— i les extraordinàries, que arriben a través de ciutadans entregats a la seva causa. Ja fa dos anys que les Vies es mou per reclamar que Cort i el Govern reconsiderin la seva postura inflexible en relació a la urbanització de la superfície del soterrament. El projecte de bulevard que actualment s’executa a Jacint Verdaguer dedicarà un 90% de la seva superfície a l’asfalt, al ciment i a les rajoles. La zona verda es limita a un escàs 7% de superfície dedicada a pasteres enjardinades.

A la fotografia es pot observar un model d’abonament d’adhesió a la causa del moviment veïnal, en el qual es llegeix el lema de la campanya: «Som amic de la Plataforma pel Parc de les Vies».

J. C. P.

(Diari de Balears, 10-01-07)

Al cap de vint-i-cinc anys de la seua mort, la figura de Georges Brassens continua fervent en l’actualitat cultural i musical més enllà de les fronteres de la francofonia. Llibres, reedicions discogràfiques, tributs musicals, articles, debats televisius marquen l’aniversari del cantant de Seta (Llenguadoc) i autor d’alguns dels textos més vigorosos i poètics de la cançó d’autor del segle XX.

Nascut el 1921 a aquesta localitat del Llenguadoc –a Seta els brassenians poden gaudir d’un museu anomenat Espace Georges Brassens dedicat al compositor–, el futur cantant viu una infància assenyalada pel seu origen humil i el veïnatge mediterrani. El seu pare treballa com a paleta, i la mare, una dona immigrant d’origen italià, afegeix al seu catolicisme pietós l’afició per la cançó popular. Estudiant mediocre, només les classes del professor de llengua Alphonse Bonnafé aconsegueixen despertar-li l’interès per la poesia. Brassens creix escoltant els “baladistes” de moda com Mireille i Jean Sablon, als quals retrà homenatge dècades després cantant “Puisque vous partez en voyage”. També escolta vedets com Tino Rossi, un altre dels seus ídols, i sobretot, Charles Trenet, el cantant de Carcassona, amb el qual mantindrà una ferma amistat i qui serà una de les seues referències en els anys de formació. Trenet i Brassens tindran temps de compartir en el futur algunes vetlades, de les quals han quedat curiosos enregistraments sonors que posen de manifest la sintonia i admiració mútua entre els dos cantants d’origen occità.

A causa d’un petit escàndol –Brassens es va veure implicat en un robatori–, la família decidí enviar-lo a París, a casa de la seua tia Antoinette. Era l’any 1940 i la ciutat estava a punt de ser ocupada per les tropes alemanyes, mentre el general Petain s’instal·lava amb el seu règim feixista a Vichy. Brassens entrà a treballar a la fàbrica a Renault, una feina que compatibilitzava amb l’aprenentatge musical i literari. A la llar familiar aprèn a tocar el piano mentre fa incursions per les biblioteques municipals, on devorava autors com François Villon i Paul Fort –als quals posteriorment musicà–, o Arthur Rimbaud, Victor Hugo, etc. En aquesta època va conèixer una costurera d’origen bretó, Jeannne Planche, qui tingué un paper decisiu en la seua vida. Brassens li dedicà dues de les seues cançons més celebrades, “La Cane de Jeanne” i “Chez Jeanne”. Seguint les lleis del règim de Vichy i el seu Servei de Treball Obligatori, Brassens va ser enviat a la ciutat alemanya de Basdorf, als afores de Berlín, per treballar en una fàbrica de motors d’avions. En aquest camp de treball va fer amistat amb Pierre Onteniente, a qui batejà com a “Gibraltar” –per la seua “solidesa mineral”, en paraules del cantant–, que es convertí en el seu home de confiança i secretari. Si Jacques Brel compartia les seues tournées amb “Jojo” –Georges Pasquier–, xòfer, administrador i amic del cantant i protagonista d’una de les composicions més emotives de l’artista; Brassens ho feia amb Pierre Onteniente, que esdevingué l’ombra del cantant. Els seus lligams d’amistat quedaren reflectits en “Les copains d’abord”, cant fraternal a la camaraderia i que va servir a Georges Moustaki com a pretext musical per homenatjar Brassens en la cançó “Les amis de Georges”.

El 1943, aprofitant un permís, Brassens es va refugiar a casa de la seua amiga Jeanne, i no tornà al camp de treball d’Alemanya. En aquesta casa, una mena d’“Arca de Noè”, Brassens hi va viure fins al 1966, amb Jeanne i el seu marit Marcel. És allí on començà a tocar la guitarra i a compondre les cançons que a la llarga constituïren la seua columna musical. Brassens col·labora també en el diari anarquista Le Libertaire, amb els pseudònims de Géo Cedille i Gilles Colin, mentre buscava sense èxit cantants que volgueren interpretar les seues composicions. L’anarquisme –com l’ateisme o l’antimilitarisme–, l’acompanyà al llarg de la seua vida, entès com “una actitud per poder viure”, com assenyalava el mateix cantant. El seu ideari era tenyit d’una forta càrrega d’escepticisme que no el salvà, com es pot imaginar, de polèmiques ni controvèrsies, com les que mantingué amb el Partit Comunista arran de la gravació de la cançó “Les deux oncles”, en la qual feia un retrat càustic i en el mateix pla de dos oncles, un de col·laboracionista i l’altre, partidari dels aliats. La composició desconcertava i emprenyava alguns sectors de l’esquerra, per als quals les ferides de la guerra encara eren massa presents, malgrat els vint anys de la fi de la contesa mundial. Aquest és el Brassens individualista que es mantingué apartat dels successos del Maig del 68, mentre cantants com Léo Ferré –l’altre “anarquista melòdic”–, Jean Ferrat o Catherine Sauvage cantaven per als obrers tancats de les fàbriques. A “Mourir pour des idées”, una altra cançó polèmica, Brassens reafirma la seua ideologia llibertària: “Mourrons pour des idées, d’acord, mais de mort lente.” (“Morim per les idees, d’acord, però de mort lenta.”)

L’oportunitat l’arribà el 1952 gràcies a la cantant Patachou, nom artístic d’Henriette Ragon, qui el va fer debutar en el seu cabaret, Chez Patachou de Montmartre. Patachou es va sentir immediatadament colpida per aquest cantant amb pinta de carnisser italià i vestit com un obrer de la construcció, que a penes saludava des de l’escenari i s’acompanyava només amb la seua guitarra, però amb uns textos en què es combinava magistralment ironia i tendresa i un excel·lent contingut líric. Patachou la va presentar a l’empresari, promotor artístic i directiu de la discogràfica Philips, Jacques Cannetti, germà de l’escriptor Elias Cannetti, el futur premi Nobel de literatura. Per les mans de Cannetti passaren, entre d’altres, Jacques Brel, Boris Vian, Henri Salvador, Jeanne Moreau o Serge Gainsbourg. Cannetti el va fer debutar a la seua sala de festes, Les Trois Baudets. A Philips, Brassens gravà els primers discos amb títols com “La mauvaise reputation”, “Le parapluie”, “J’ai rendez-vous avec vous” o “Le gorille”, una cançó que la censura va prohibir.

Brassens passava amb èxit per locals com Bobino –una sala que després es convertí en la seua segona casa–, o l’Olympia, ja en aquest moment com a vedet musical. La França que cantava les operetes de Luis Mariano i les melodies francoitalianes d’una exòtica cantant anomenada Dalida descobria un poeta que produïa divisió entre el públic. Des d’un bàndol, se li retreia el seu verb malsonant i el seu ideari anarquista. Des de l’altre, se li aplaudia aquesta barreja de tendresa, causticitat i lirisme. Finalment, gràcies a “La chanson pour l’auvergnat”, els dos públics pogueren signar la pau i Brassens entrà en el llista d’èxits, mentre una generació d’escolars començava a cantar allò d’“Elle à toi cette chanson…”.

Entre el jazz i la literatura

Amb un bagatge líric de prop de dues-centes cançons, l’escriptura de Brassens es caracteritzà per la utilització simultània d’estructures clàssiques, de formes de la lírica popular i del llenguatge del carrer. Un Brassens culte que posa música i difon amb èxit els textos de Françoise Villon, Francis Jammes, Paul Fort –un dels seus autors preferits– o Louis Aragon, del qual musicalitzà posteriorment el bellíssim i desolador poema “Il n’y a pas d’amour d’hereux”, una composició que passà per la veu de la cantant pop Françoise Hardy, qui en farà una de les seues interpretacions més reixides. Un Brassens popular on es retroben tots els corrents de la tradició francesa, una de les claus del seu èxit, ja que aconsegueix la identificació de tota classe de públics amb les seues melodies. Un Brassens mestre i artesà a l’hora de combinar en els seus textos aquesta barreja de lleugeresa i gravetat, de dolçor i violència.

Brassens sempre professa una gran admiració pels ritmes de swing i jazz. Entre els seus ídols es troba Ray Ventura, un músic que al capdavant de la seua orquestra ha popularitzat els sons arribats des de l’altra banda de l’Atlàntic. Per a Henri Salvador, un altre fervent admirador de l’swing, Brassens ha estat tot un mestre d’aquest estil. Els crítics acusaven el “to Brassens” de monòton, però, ben al contrari, malgrat la seua simplicitat, guitarra i contrabaix, presentava unes textures musicals molt elaborades i riques. Una sonoritat que acaba per fer de les seues cançons unes peces singulars en l’horitzó de la música popular del passat segle XX. Com assenyala el crític Lucien Rioux al llibre 50 ans de chanson française, “és aquest estil, aquesta sonoritat, la que es correspon a la perfecció amb l’univers en el qual es mou Georges”. Un horitzó estètic, diu Rioux, “a la vegada que modern i fora del temps”.

Brassens imposa el seu estil una mica a contracorrent. Mentre els cantants que començaven la seua carrera a l’escenari acompanyats de la seua guitarra, una vegada aconseguit l’èxit, s’envoltaven d’una formació orquestral, com feren Brel, Moustaki o Jean Ferrat, Brassens marca el camí invers. I roman fidel a la seua guitarra, només en la companyia del contrabaix tocat pel seu company Pierre Nicolas. Una austeritat musical servida per una gestualitat “grau zero” –com descriu l’estudiós de la seua obra, Louis-Jean Calvet– és la posada en escena del cantant. “Lligat a la seua guitarra –diu Calvet– com un salvavides, Brassens distribuïa sàviament els colps d’ull cap al públic, a dreta, centre i esquerra, mentre cadascun dels espectadors a la sala se sentia mirat i elegit. En ell hi havia una ciència de l’escena que passava desapercebuda, i aquesta gestualitat zero estava més carregada de sentit que els moviments sofisticats i les coreografies assajades d’altres artistes.”

El 1976 Brassens publicà el seu últim àlbum, Don Juan, on repassa alguns dels seus temes preferits com l’amor, la fugida del temps, l’amistat, els gats o els falsos patriotes. El disc tanca una obra iniciada en la dècada dels cinquanta i continguda en l’integral de l’artista, que s’ha vist progressivament enriquida amb altres peces inèdites o enregistraments en directe. D’altra banda, la seua veu poètica ha continuat gràcies als treballs antològics de cantants com Maxime Le Forestier o Renaud, hereus brassenians de l’actual chanson. Unes composicions que en els últims temps han merescut l’atenció de la nouvelle vague de la cançó francesa amb noms com els de Carla Bruni, Miosec, Keren Ann o Yann Tiersen, que s’han unit als treballs ja clàssics, realitzats per Paco Ibáñez, Barbara o Fabrizio de André.

El jutge número 17

Si hagués existit un dissetè jutge, aquest títol s’hauria d’haver atorgat sens dubte a Georges Brassens, per la seua inestimable i “desinteressada” col·laboració i influència en el naixement de la Nova Cançó. Per a un brassenià i estudiós de la cançó d’autor com el cantant Miquel Pujadó, aquesta coincidència dels jutges amb el cantautor francès era donada, d’una banda, per una identificació amb l’ús del llenguatge que feia Brassens, i de l’altra, per la seua imatge i posada en escena. Tot i així, afirma Pujadó, aquesta assimilació era incompleta, ja que resultava inimaginable poder traslladar la càrrega crítica del cantant de Seta sense patir les ires de la censura de l’època. A més, afirma Pujadó, “el seu escepticisme individualista i acràtic no podia ser reivindicat per ningú que volgués formar un moviment i fer de la cançó una eina cultural i d’expressió”.

Tot i així, Brassens va transitar al llarg de la història de la Cançó catalana des dels seus inicis. Primer, en la veu d’un Josep Maria Espinàs que adapta els textos més “afables” del cantant en els primers discos d’Edigsa. La influència de Brassens també es pot sentir sobre l’obra de Serrat, que sempre ha mostrat la seua devoció per l’autor de “La mauvaise reputation”. Al seu homenatge a la Nova Cançó, Serrat finalment va aconseguir posar-li veu en cantar “La noia de duro”. De fet, el noi de Poble Sec també va ser un dels convidats que compartí vetlada musical a la sala Bobino l’any 1976 amb el cantant. Brassens formava part de l’educació musical de cantants com Raimon i era una referència més que notable en un intèrpret com Ovidi Montllor i temes com “La fera ferotge” o “Les meues vacances”, o en el Llach d’“Arran de terra”. Un “afrancesat” com Miquel Pujadó li dedicà l’àlbum La mala herba, i va traduir per a la veu de Guillermina Motta “Les croquants”. Darrerament, la valenciana Eva Dénia ha fet una immersió en l’obra brasseniana a ritme de jazz.

Carles Gàmez

(El Temps, 1.177 / 02-01-07)

Més informació: Henri Bouyé: «Georges Brassens, le libertaire»

«Van cremar els llibres i la Corunya llibertària»

La cultura dels ateneus populars, el seu extermini i el dels obrers després del cop militar del 1936 centren l'univers d'Els llibres fan de mal cremar (Edicions 62), del narrador i poeta corunyès Manuel Rivas

Per què es va interessar pel món dels centres llibertaris de la Corunya d'abans de la Guerra Civil?

Fa temps que m'havien despertat interès. Intuïa que en aquests espais de cultura oberts per a gent molt humil, treballadora, hi havia bosses d'esperança que estaven relacionades amb el que som ara. Perquè la història del món republicà, del lliure pensament i del galleguisme m'interessen en la mesura que tenen a veure amb les nostres vides. A més, en aquests ateneus, biblioteques populars i escoles modernistes, ja estaven suggerides qüestions tan essencials com ara el feminisme, l'ecologisme, l'ensenyament lliure, la cultura vinculada a la vida i no com a màscara, entre altres aspectes. Per descomptat que hi havia alguns estudis fets, però les iniciatives obreres més alternatives estaven especialment enterrades. La dictadura les va perseguir i segrestar.

En la novel·la s'entrecreuen històries de personatges de ficció amb persones que van existir, com ara l'anarquista Arturo da Silva, el ministre republicà Santiago Casares Quiroga i el mateix Manuel Fraga. Tot aquest univers recreat necessita un llarg treball d'investigació...

Quan vaig escriure A lingua das bolboretas i El llapis del fuster ja vaig recollir molta memòria oral i molts documents que els vaig deixar per al futur. Sí, vaig haver de fer un llarg procés d'investigació, no només bibliogràfica, sinó també de recuperació oral. No és casual que l'obra estigui dedicada a un llibreter naturalista [Antón Patiño Regueira] que en la seva adolescència va conèixer la gent de l'ateneu El Resplandor en el Abismo.

Què tenien els llibertaris d'aquest centre que els converteix en protagonistes corals de la narració?

Molta llum. El que més m'atreia d'ells és que les seves propostes no només se cenyien a la qüestió política, sinó que havien pensat formes de vida per sortir de l'obscuritat i de la misèria a través de la cultura. El primer que van fer va ser formar la seva biblioteca, aconseguir una màquina d'escriure, organitzar un grup de naturisme per prendre banys de sol... Algunes persones creuen que el nom de l'ateneu, El Resplandor en el Abismo, és molt literari, no en va conté una poètica de reexistir d'una altra forma de vida.

L'obra planteja la usurpació de la cultura d'aquests obrers després del cop militar de Franco. Parteix d'un fet clau: la crema de llibres a la dàrsena de la Corunya l'agost del 1936.

El punt de partida de la novel·la és un desassossec que ja suggeria en altres obres anteriors, i aflora de la paradoxa de trobar persones amb béns i molta formació cultural, que mostren sensibilitat vers les belles arts, però que en una situació límit, en lloc de decantar-se per l'humanisme opten per la barbàrie. Tenim una visió benintencionada de la cultura. Pensem que pot fer millorar la qualitat humana. Però la història de la humanitat s'ha descobert terrible i capgira, desvirtua aquesta visió.

També retrata la repressió franquista a la ciutat...

El que va passar a la Corunya i altres parts de Galícia és que no només van cremar els llibres, sinó que també van cremar aquella ciutat republicana i llibertària. Perquè abans de la Guerra Civil la Corunya tenia dues ànimes molt connectades: el món republicà il·lustrat i el llibertari. Gran part dels volums de la biblioteca Germinal i dels centres d'estudis eren aportacions de persones vinculades al republicanisme, com ara Pablo Bazán i Santiago Casares Quiroga, els artistes Luis Huici i Francisco Miguel, l'autor de la portada [dels exemplars que s'estan presentant], executat l'agost del 1936. Els feixistes van cremar els llibres i centenars de persones, amb la voluntat d'exterminar d'arrel el lliure pensament. Després hi va haver una dictadura llarguíssima que va ser la prolongació de la guerra. I el fum de les fogueres, viscós i que impregnava l'ambient, va penetrar a l'espai públic però també en el privat, en les mateixes persones, en el llenguatge. Malgrat tot, és cert que és molt difícil d'aniquilar aquest tipus de memòria, d'aquí neix el títol de l'obra: Els llibres fan de mal cremar. Perquè finalment, a la Corunya mai va guanyar la dreta ni la reacció.

La por dels vençuts és un tema que aflora a través de molts personatges. Per exemple, Polca, un anarquista represaliat, parafrasejant la poetessa Rosalía de Castro, parla de dos tipus de silencis: el que acompanya i el silenci mut que atemoreix.

És clar. El poder de la dictadura es va sostenir per la fabricació continuada de la por. Després d'escriure la novel·la vaig tenir clar el falsejament de la història, no només de Galícia, sinó dels pobles que conformen l'Estat espanyol. Els franquistes van intentar fer-nos interioritzar que érem poc aptes per a la democràcia. Ara estic convençut que si hi ha una identitat comuna entre els habitants de l'Estat espanyol és l'amor i la passió per la llibertat.

Com s'entén que l'exministre franquista Manuel Fraga, present en la narració, fos elegit democràticament durant setze anys com a president de la Xunta [1989-2005], després de la brutal repressió franquista que vostè retrata a l'obra?

No és una qüestió singular de Galícia. Molts llocs que eren fortament republicans ara estan governats per la dreta, com per exemple Madrid. L'explicació de l'elecció de Fraga, que a més es va haver de camuflar amb símbols del galleguisme, té a veure amb aquesta producció tan intensa de la por. L'emigració, un fenomen molt singular de la regió, és una altra explicació. Durant el segle XX va marxar de Galícia l'equivalent a la seva població actual. I els que emigren són sempre majoritàriament els joves, les persones inquietes. Malgrat això, em sembla molt important destacar el fet que s'hagi expulsat democràticament aquesta persona que l'ha retingut tant de temps.

Jesús de Juana i Julio Prada acaben de publicar Lo que han hecho en Galicia: violencia política, represión y exilio (1936-1939), a l'editorial Crítica, i Suso de Toro ha publicat Home sen nome a Xerais. ¿Hi ha un interès general a Galícia per recuperar la memòria històrica o és una inquietud aïllada del món intel·lectual?

Penso que és un interès generalitzat i no només a Galícia, i que, a més, té una vocació universal. Les reaccions més emotives que em vaig trobar després d'haver escrit A lingua das bolboretas i El llapis del fuster van ser a Espanya, però també a fora. Amb lectors d'Amèrica Llatina que van viure les dictadures militars, amb les víctimes de la guerra dels Balcans... Si ara surten amb més facilitat aquest tipus de novel·les és perquè ens hem adonat que la literatura no pot fer pactes de silenci, va contra la seva naturalesa. També per la gran magnitud del cràter de silenci que hi havia.

Vostè ha explicitat el seu interès i admiració per John Berger, Rulfo, Onetti..., i pel galleguista Alfonso R. Castelao, com a referent polític. De la literatura catalana, quin autor li interessa?

A mi m'agrada molt la poesia de Salvat-Papasseit. Per mi té un surrealisme carregat d'emoció. Desprèn la sensació que totes les coses tenen alguna cosa a dir, emeten llum. Aquest esperit d'avantguarda arrelat a la realitat.

L'escriptora Carme Riera afirmava en aquest suplement que "la literatura catalana estava en extinció". Què en pensa del futur de la gallega?

La sort de les nostres llengües, de la biodiversitat cultural en el món, té molt a veure amb el que fem amb la terra. És on mostrem el que estem escrivint, ja que el mateix territori és el manuscrit més interessant que tenim. I veiem que a l'Estat espanyol estem fent una novel·la negra. Només cal fixar-se en Marbella i molts altres escàndols similars. El que també importa és ser conscients que cada escriptor i cada lector equivalen a molts anys de vida d'una llengua.

Neus Ràfols

(Avui, 28-12-06)

Cor llibertari

Luis Andrés Edo, militant anarquista de la clandestinitat i de la Transició, acaba de publicar les seves memòries. L'assaig no solament fa un repàs a la seva biografia, sinó que es capbussa en els aspectes més desconeguts de la lluita de la CNT i l'anarquisme contra el franquisme. El treball descriu els moments més vibrants de la Transició, amb la participació i l'oposició llibertària al projecte de reforma i de consens. També mostra l'aventura humana d'un rebel i d'un heterodox. Una aventura que transcorre a cavall de l'exili i de la clandestinitat, passant per les presons. L'autor recupera aspectes oblidats de companys i torna a la llum oblits i silencis de la lluita antifranquista.

Luis Andrés Edo (Casp, 1925) fa un recorregut per la seva vida, des de l'arribada a Barcelona, quan era un nen, fins ara mateix. Explica com, sent fill de guàrdia civil, de família tradicional i catòlica, educat en un col·legi de monges, es va fer anarquista. Les fonts del seu esperit àcrata cal cercar-les en el 19 de juliol del 36, quan a Barcelona els obrers van vèncer els militars i va esclatar una revolució. L'infant va sentir com la llibertat entrava a les aules de l'escola de la mà racional i avantguardista del CENU. Acabada la guerra, l'adolescent va entrar d'aprenent al dipòsit de trens de la Renfe, on encara treballaven antics militants de la CNT: "La calidad social y de solidaridad que rodeaba el ambiente de los talleres de Depósito de Máquinas, constrataba con el trauma de la represión y persecuciones generalizadas impuestas por el régimen". Poc després inicià els seus estudis de formació professional a l'Escola del Treball, on va viure la seva primera vaga estudiantil el 1945. Un any més tard era empresonat a la Model.

El contacte amb la realitat de la postguerra faran del jove un rebel davant la injustícia. Edo aprofitarà el servei militar per desertar. A França es posarà en contacte amb els cenetistes exiliats afiliant-se a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. Una vegada establert a París, participarà en l'Assemblea Llibertària. Tot un bagatge per a la seva formació humana i anarcosindicalista, que li serà molt útil per a la profunditat del seu pensament i per al seu compromís militant. D'aquí sorgirà la seva reflexió filosòfica La corriente, escrit clandestinament a la presó de Sòria, que serà publicat molts anys després. Luis Andrés Edo ha aconseguit fer de la seva aventura un llibre realment important per conèixer com es movien, en la clandestinitat, els grups anarquistes o com funcionaven les comunes de presos.

Les memòries es capbussen en els darrers anys del franquisme, quan el règim es mostrava dur i condemnava a mort els militants revolucionaris, com ara Puig Antich. El nou pas d'Edo per la presó, on va ésser batejat pels presos comuns amb el malnom d'El Padrino per la seva solidaritat amb ells, és un passatge del llibre força interessant. Precisament a la Model hi va viure el primer motí de presos, el 1975. La sortida de la presó d'Edo va coincidir amb la reconstrucció de la CNT, en què una amalgama de vells sindicalistes i joves contraculturals intentaven bastir el moviment llibertari. Edo, figura important de la reorganització, narra amb tota mena de detalls les lluites sindicals, el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries, els Pactes de la Moncloa, el Cas Scala i l'escissió confederal. El resultat final de l'assaig memorialista és una gran aportació testimonial a la historiografia de l'antifranquisme i de la Transició espanyola. Un llibre necessari per a tots aquells que estudien aquesta època de la nostra història, però també per a tothom que vulgui conèixer quin va ser el camí de l'organització obrera més important fins a la Guerra Civil, els anys del franquisme i de la Transició.

La CNT en la encrucijada està escrit amb agilitat, en capítols curts i amens, que reflecteixen l'esperit entusiasta d'Edo i ressalten el seu sentit de l'humor i una fina ironia, molt intel·ligent. L'assaig és de lectura fàcil i fins i tot hi ha una segona veu, a peu de pàgina, que manté un diàleg intern amb l'autor. Luis Andrés Edo manifesta que ha escrit un "llibre de poemes" i explica que la seva poesia la realitza a través de la reivindicació de militants marginats per la mateixa CNT. Aquestes aventures d'un llibertari heterodox són un passeig per una història amagada o tergiversada. Edo ha tornat a la llum una època que aporta passatges inèdits al compromís de la memòria històrica. Però no és un llibre nostàlgic, sinó de reflexió... i fins i tot de futur al plantejar la idea del municipi lliure.

Ferran Aisa

(Avui, 28-12-06)

***

Aventuras de un anarquista

La vida da más vueltas que un trompo. De ahí que Luis Andrés Edo, hijo de guardia civil, criado en una familia de ley y orden, llegase a convertirse en un referente del anarquismo español y en el elemento clave para la reconstrucción de la CNT durante la Transición. Todo por culpa de la rebelión militar del 18 de julio de 1936. Edo es una persona que necesita libertad para vivir. Si no se la dan, se la toma. Prefirió vivir libre en la clandestinidad que esclavo en la sociedad. Dos veces desertó del Ejército, otras tantas fue, encerrado en el calabozo militar de Figueres, donde en los años cincuenta hacía proselitismo por la causa libertaria. Conoció las prisiones franquistas y fue huésped de la, terrible Cárcel Modelo (de infamia) en Barcelona. Ahora el editor Ramón Serrano le acaba de publicar La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo (Flor del Viento, Barcelona 2006). En la Modelo convivió con Huertas Clavería, actual decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, y con Juan Paredes Manot, el Txiqui, miembro de ETA fusilado el 27 de septiembre de 1975.

Los presos de la galería de castigo llamada el «Submarino» fueron los primeros en enterarse de la muerte de Franco gracias a un transistor, pequeño pero potente, que Luis Andrés Edo tenía escondido.

Escuchaban Radio París y la BBC. Se comunicaban con los demás presos por las cañerías del desagüe después de haber vaciado las cisternas de los inodoros. Estaban mejor informados que los propios funcionarios de la prisión. Difundieron la noticia de la muerte del dictador haciendo sonar las cucharas contra la pared, en un ensordecedor «taca-taca-taca», que hizo exclamar a un celador: «¡Ya se han enterado!» El libro es un compendio de aventuras y reflexiones sobre la época que tocó vivir a un chico que contaba tan sólo trece años cuando estalló la guerra civil y maduró en el bando de los vencidos.

Pere Bonnín

(Última Hora, 16-11-06)

***

Luis Andrés Edo: La CNT en la encrucijada

Goethe quiso dejar, para las generaciones venideras, esta imagen de sí mismo: "Yo un luchador he sido, y esto quiere decir que he sido un hombre". Tengo ante mí, con una afectuosa dedicatoria, el libro de Edo, que lleva este subtítulo: "Aventuras de un heterodoxo". Lo he leído de una sentada, con avidez, devorando las "aventuras" que en él se relatan, apremiado por lo emocionante, por lo apasionante de la historia, de esta "intrahistoria" del siglo XX.

Luego me ocuparé de la heterodoxia de Luis Andrés. Antes, debo declarar que, si he traído a colación la frase de Goethe, es porque esta condición de Luis Andrés me la ha recordado: Luis es, ante todo y sobre todo, un luchador. Con una fidelidad de acero a sus ideales y a sus ideas, se ha enfrentado desde que era un chaval con guerras, detenciones, encarcelamientos y exilios. Y los ha enfrentado con estas sus cualidades personales que a mí me siguen admirando: su presencia de ánimo ante las dificultades y los riesgos, una dureza compatible con una fina sensibilidad, una ausencia absoluta de vanidad y su claro sentido ético para relacionarse con la vida.

Conocí a Luis hace ya 28 años y, recientemente, con ocasión de la presentación en Madrid del libro de Stuart Christie, "Franco me hizo terrorista", pude parafrasear este título y decir públicamente: "Luis Andrés Edo me hizo anarquista". De su palabra, de sus escritos y de su quehacer he ido adquiriendo los útiles necesarios para sentir el planeta libertario como mi propia casa.

Pues bien, por el libro, por sus capítulos diversos, y con esa prodigiosa memoria fotográfica de Luis, sin duda igual o superior a la que él refiere de su hermana María, van desfilando, como en un gran mural histórico, hechos y personajes: Su infancia en Barcelona (es significativo y hasta sobrecogedor su comentario al saber que los Reyes Magos eran los padres: "siete años de vida engañándome"); su afortunado paso por el CENU; la batalla de Barcelona; la barricada como elemento pedagógico revolucionario; la postguerra franquista represora y los primeros balbuceos libertarios en el Depósito de Máquinas Eléctricas de la RENFE en Barcelona; su primer ingreso en prisión a los 20 años. Su deserción de la mili y la fuga a Francia. El internamiento en el castillo de Figueres, al tratar de regresar clandestinamente a Barcelona. Su segunda llegada a Francia y su descubrimiento mejor: el asambleísmo. [Nota de este comentarista: No deja de llamarme la atención una frase de Luis en la página 125: "A mí, en aquella asamblea, me había sucedido lo mismo, había aprendido a escuchar". Creo que ésa es la gran asignatura pendiente de este país, aprender a escuchar y a no interrumpir al otro a grito pelado]. El Congreso de Limoges y la formación de la DI que, en diez años de actuación con atentados, no ocasionó víctimas indiscriminadas y que se opuso a financiar sus propias actuaciones a base de atracos. Otra aportación fundamental es la del debate ideológico en la prisión de Soria, absolutamente impensable en 1967 y que le costó el puesto al Director, de actitudes abiertas y tolerantes. Y, así, hechos y más hechos de historia viva, hasta hoy.

También los personajes, complejos como seres humanos, nunca buenos o malos de una sola pieza maniquea: José Cano, Miguel "Ferrer", Laureano Cerrada, Lucio Uturbia, el "Quico" Sabaté, Pascual Palacios, Christie, Melchor Rodríguez, Jaime Pozas, Salvador, Agustín Rueda, etcétera, etcétera. . .

No quiero alargar esta modesta reseña de un libro fundamental en la trayectoria del anarquismo español. Un libro que no es sólo historia, es también planteamiento de problemáticas actuales. Viene aquí a cuento el otro apelativo que yo empleaba al principio y con el que el autor se autodenomina: "heterodoxo". Luis Andrés Edo es un heterodoxo, el Gran Heterodoxo del anarquismo español. Y sólo quiero recoger ahora tres de las observaciones que él mismo hace en su libro: en la página 15, "cabe preguntarse si un discurso anarquista puede reflejar una vertebración perfecta, acabada, cerrada y sin contradicciones o, en cambio, es precisamente esa desvertebración la que permite formular un discurso teórico y práctico, subjetivo, heterodoxo, abierto siempre a una mutación". En la página 156, "son disidentes porque rechazan el inmovilismo de sus respectivas organizaciones y se conjuntan para actuar unidos por encima de las siglas". Y en la página 394, "el discurso del anarcosindicalismo no puede declararse el ombligo del Movimiento. La CNT no siempre funcionó en base a la ley democrática de mayorías, sino más bien con el concepto "demo-acrático" del libre acuerdo".

Todo ello me recuerda aquellos versos luminosos de Kavafis que Lluis Llach canta tan admirablemente:

"Més lluny, sempre anéu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan seréu deslliurats,

torneu a començar noves sendes".

Joaquín Rodríguez

www.soliobrera.org

***

Presentación a un grupo de periodistas del libro de Luis Andrés Edo «La CNT en la encrucijada»

Cuando la Editorial Flor del Viento me planteó que os presentará el libro La CNT en la encrucijada de Luis Andrés Edo a vosotros no dudé ni un segundo, y además me produjo una gran alegría porque ello me llevaría a leerme el libro en serio y a seguir curioseando sobre temas, cuestiones y hechos concretos que siempre me han interesado.

Lo que no me esperaba es la cantidad de temas, cuestiones y hechos que contienen las memorias de nuestro querido Luis y lo difícil que me resulta resumirlo, sobre todo por el vertiginoso ritmo que impone en una descripción de los sucesos acompañada (siempre) con una profunda reflexión sobre las cuestiones en sí desde una perspectiva anarcosindicalista.

Y partiendo de esta imposibilidad y teniendo en cuenta la seguridad de que muchos de vosotros conocéis las ideas, los interrogantes y los sucesos de manera sobrada he optado por seguir un sencillo método de preguntas con respuesta que aparecen en el libro, siempre sobre el personaje y sobre su relación personal con el anarquismo.

¿Cómo nace este anarquista?, ¿cómo se educa en el anarquismo?, ¿cómo se desenvuelve en cada situación concreta? y ¿cómo piensa continuar?

Nace en un pueblo pequeño totalmente arraigado a la tierra y con un año viene a Barcelona. Es hijo de un guardia civil del bando republicano, es hijo de una familia católica, apostólica y romana, con unos fuertes lazos familiares, es decir, de una familia muy estructurada.

Vive con 10 años la Guerra civil/Revolución y desde estas vivencias directas y de lo que ha reflexionado sobre ellas nos va contado su vida y la vida que le rodea, y aunque utiliza el hilo conductor de la progresión del tiempo, siempre va dando saltos para adelante y para atrás para contar qué pasaba, por qué le pasaba y por qué pasaban así las cosas.

Tanto reflexiona sobre los hechos que llega a especular y a veces a concretar en cómo hubiesen pasado las cosas si en tal momento hubiera pasado tal cosa (aunque esas cosas no dependan de su voluntad). Así es como piensa en el caso, por ejemplo, de que si hubiese estado en Segovia antes de la fuga de ETA y Oriol (llegó allí pasados unos días) es probable que Oriol Solé Sugranyes estuviera entre nosotros, porque Edo hubiese insistido mucho en planificar todo mejor.

A medida que va contando su vida hace una justa apología de un día único, la Barcelona de 19 de julio de 1936, un día que según Edo con toda seguridad cambió el mundo. Partiendo de este día como el culmen del movimiento anarquista por las extraordinarias consecuencias que tuvo tanto en la contienda española como en la contienda posterior mundial. Dicho sea de paso, es un día que da para un estupendo libro (negociaciones extrañas en la Generalitat, 1.000 barricadas en la ciudad, el pueblo armado, el 19 tercio de la guardia civil con la República…).

Durante la guerra tiene la oportunidad de estudiar en nueva escuela catalana (CENU). Esta escuela se apoya en la línea iniciada por Ferrer i Guardia e incorpora en su ideario y en su trabajo una acción libertaria sin contemplación alguna. Experiencia imborrable para Edo y lamentablemente perdida en el túnel de los tiempos, con la cantidad de resultados positivos que demostró como sistema educativo, adelantándose a los tiempos de manera abrumadora.

Es difícil imaginar cómo serían los chicos de los institutos de enseñanza secundaria de ahora si tuvieran que enfrentarse a su indisciplina y a su apatía si previamente en una asamblea habrían intervenido con profesorado y con personal para dibujar un modelo educativo y un compromiso personal y social en la actividad educativa.

¿Dónde estaría el bulling, la invisibilidad actual de las niñas, los escasos remedios al fracaso escolar si los alumnos se implicaran en su propia formación? ¿Dónde estarían los grandes negocios que ha generado la educación privada si este servicio fuese exclusivamente público y autogestionado?

Cuando acabó la guerra, con 14 años, vive los malos tiempos como puede, teniendo la suerte de entrar a trabajar en los ferrocarriles, donde quedaba un importante reducto de anarquistas. Ahí aprende en vivo que hasta en las grandes empresas la autogestión es mucho más eficaz que la lógica capitalista (la anécdota de cómo se encontraron sus fábricas los condes de Godó y Güell [pág. 85], que lloraban por la calidad de las instalaciones de sus fábricas que previamente habían sido autogestionadas por los trabajadores).

Mientras trabaja para contribuir al alimento de la familia, juega con niños, juega al fútbol (le ayuda en su formación física las caminatas diarias que se pega para ir cada día a la Escuela Industrial desde su casa), baila y se divierte, y amplia su formación estudiando formación profesional (la perfección de la clase obrera). En paralelo nos relata la dignidad de la figura del aprendiz (como método didáctico) y la del sabio escuchante antes de hablar (varias veces habla del caso de Pitágoras que obligaba a sus alumnos a estar tres años escuchando antes de hablar).

Es decir, educación de calidad por el asambleísmo y aprendizaje de la cultura del trabajo por la observación directa y la experimentación.

Cada vez que hay un resquicio social o político para expresar las ideas es más que aprovechado. Caso de su nivel de participación en la huelga del SEU (comenzaron los universitarios falangistas y los alumnos de la Escuela Industrial desbordaron todos los escenarios posibles de una huelga en el año 1945).

Los estudios se van cimentando en la persona de Edo y con la juventud llega la hora de la militancia real, y esa militancia es en cada momento de la vida, ante las condiciones del trabajo, ante el servicio militar (comienza su faceta fuguista) Desertor del ejército español se va a Francia, donde trabaja en lo que puede, vinculándose enseguida a los movimientos españoles de resistencia libertarios del momento (la Asamblea de París). El objetivo esencial de todos estos movimientos libertarios en el exilio no es otro que volver, pero sin dictadura y ahí comienza una vida llena de asambleas, cultura, trabajos (todos secundarios en su vida) acciones y pensamientos dedicada exclusivamente a la liberación de la dictadura española y al regreso con dignidad.

La dictadura no era cualquier cosa fácil de tirar abajo y la prueba está en el montón de años que Edo pasó en la cárcel, después de montar en París la famosa DI (comité de Defensa Interior destinado a hacer lo imposible para acabar con Franco y con la dictadura). Dicho sea de paso (que ratifique Edo) mucho tiempo en la cárcel se la debe, fundamentalmente, a los confidentes de la policía infiltrados en los movimientos libertarios de la época, infiltraciones muy difícil de detectar por la avalancha de jóvenes que querían actuar en la época.

Todos los relatos de Edo en la cárcel son sobrecogedores, no por las condiciones que tiene un preso por estar preso, sino por las cosas que hizo (que hicieron) para que su militancia fuese eficaz hasta desde la cárcel. Se crearon comunas de presos (con organizaciones perfectas autogestionadas por los presos, donde se comía hasta bien, cuando cocinaban los anarquistas, sobre todo, porque los maoístas no estaban por la labor burguesa de cuidar el paladar) se autoeducaron, se establecieron lazos solidarios irrompibles, se posicionaron ante ideologías resistentes a la dictadura y encarceladas también, y ante muchas formas de vida, se formaron en cuestiones de derecho para argumentar sus defensas utilizando todos los resquicios que podía dejar una legislación como aquella. Ya adulto se ocupa, y muy bien, de que los jóvenes que aparecen en su camino vayan aprendiendo y toda la cultura libertaria adquirida se vaya transmitiendo (caso de Mesquita y Pi en el teléfono de la cárcel, [pág. 253]). Edo se hizo muy fuerte, se lo trabajó mucho para sobrevivir, pero se extrañó cuando comprobó que al salir solo de la cárcel de Jaén después de 6 años que tanta fuerza no le sirvió para sucumbir a una depresión [pág. 230].

Sale de la cárcel con la transición en sus narices, y esta transición tan modélica (según sus interlocutores y promotores) se encarga de anular cualquier intentona de autogestión y de anarcosindicalismo, lo que lleva a Edo a encontrarse de nuevo en el ojo del huracán, pues la policía democrática se obsesiona con cortar de cuajo todo matiz anarquista para el nuevo Estado español.

Con la misma pasión que nos recuerda el 19 de julio del 36, Edo nos muestra el oscuro caso del incendio de la Scala en Barcelona (demuestra cómo estamos ante una trama estatal contra los anarquistas, perfectamente planificada por la propia policía estatal del momento).

El hecho de no creer ni querer en el Estado como estructura, no quiere decir que Edo no proponga una vida nueva donde cabe perfectamente la utopía y la esencia del anarquismo: la asamblea directa (no la delegada), el crecimiento personal permanente a través de la educación y de la cultura, el ocultamiento permanente del protagonismo individual, y todo con estructuras como el Municipio Libre y el Ecosistema frente al concepto de Estado actual.

Quiero hacer constar que es un libro divertido, apasionante, clarificador, respetuoso, ameno y vivo, destinado a seguir arañando en la recuperación de la memoria histórica (este libro nos deja un legado único), pero que todos podemos seguir tranquilos porque que este libro no está escrito para a ser un best seller, entre otras cosas porque si me equivoco y el libro fuera un superventas fuera de serie, habría que tomar muchas precauciones porque los anclados poderes estatales se darían cuenta de lo que les puede venir encima y mejor no dedicarnos a ver, a sentir, o a estudiar la reacción que estos poderes tendrían sobre todos nosotros, sobre todas nuestras delicadas libertades individuales.

Juan León (Octaedro Editorial)

(El dimoni de Santa Eugènia de Ter, 14-11-06)

Aquí teniu en pdf el dossier que, sota el nom de «La quimera libertaria», va editar el passat mes de setembre Revista de Occidente (número 304). Són tres articles introductoris, però força interessants. També podeu consultar la ressenya que sobre els mateixos va fer el periòdic CNT.

Bona lectura!

- Tántalo: «El anarquismo en la Revista de Occidente». CNT, 328 (nov. 2006)

- Lily Litvak: «La Buena Nueva. Cultura y prensa anarquista (1880-1913)». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 5-18.

- Irene Lozano: «Federica Montseny en el pensamiento anarquista». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 19-33.

- Heleno Saña: «Filosofía del anarquismo español». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 35-55.

El polifacètic artista Carles Fontserè era, als seus 90 anys, icona del cartellisme de la Guerra Civil i memòria activa de l'antifeixisme català i de la diàspora de l'exili

Carles Fontserè, l'últim gran referent del cartellisme de la Guerra Civil, escenògraf, fotògraf i pintor, va morir ahir al matí a l'edat de 90 anys a l'Hospital Josep Trueta de Girona, on havia ingressat feia tres dies. El 12 de gener havia patit una caiguda que li va impedir presentar l'exposició sobre el seu exili a Nova York, on va residir 23 anys, una mostra feta a partir dels 10.000 negatius sortits de la seva càmera i que es pot veure a l'Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona, a la plaça Catalunya, fins al dia 4 de març.

Per expressa voluntat de l'artista i la viuda, Terry Broch, el seu cos serà incinerat en una cerimònia íntima i no es farà cap acte públic.

Compromès fins al final amb la memòria de l'antifeixisme català, de la Guerra Civil i de la diàspora de l'exili, els darrers anys va ser un dels personatges que més suport van donar a la campanya de la Comissió de la Dignitat per al retorn dels papers de Salamanca, entre els quals hi ha -encara no han tornat- alguns dels seus cartells més coneguts, fets en plena guerra, quan tot just rondava els 20 anys, i vinculats a formacions com la CNT-FAI, el PSUC, la UGT i el POUM.

Com va lamentar ahir Toni Strubell, coordinador de la Comissió de la Dignitat, és una llàstima que aquest membre d'una "generació de lluitadors" que "no va abaixar mai el cap" hagi mort sense haver recuperat els seus documents i cartells: "És una vergonya per a la democràcia".

Referent artístic i ètic

El seu decés va anar seguit ahir d'un ampli reconeixement, tant per la seva tasca artística com pel seu compromís ètic amb les causes de la llibertat, la justícia i Catalunya. Des del govern, el vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, va recordar que van coincidir en un dels viatges de la Comissió a Salamanca i el va definir com "un dels cronistes plàstics més privilegiats" de la Catalunya contemporània. Pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, desapareix "un dels cartellistes catalans i europeus més emblemàtics del segle XX" i un artista marcat pel seu "compromís ètic amb el país".

Isidor Cònsul (Proa), editor de les memòries de Fontserè, va ressaltar la "força extraordinària" de la primera part del seu relat vital i va dir que tenia mig fet un nou volum de les memòries, que fins ara compten amb tres títols publicats. Jaume Vallcorba (Acantilado), que ha tret en castellà el volum del primer exili a París, va remarcar "la singularitat de la seva visió" i el seu "imparable inconformisme". Personalitats com l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el crític d'art i filòsof Arnau Puig també es van afegir ahir a l'homenatge pòstum.

Fontserè vivia amb la seva inseparable companya Terry Broch -es van conèixer a Nova York- en una masia aïllada, Can Tista, situada al costat del llac de Banyoles, al terme municipal de Porqueres, i convertida en el seu refugi. Allí van instal·lar-se en tornar de l'exili el 1973 i s'hi van fer l'estudi i l'habitatge, amb un extens arxiu de documents, revistes i fotografies que ha acompanyat Fontserè fins a l'últim moment.

Auster i amb molt bona salut, Fontserè només patia de sordesa i durant el bon temps acostumava a baixar a banyar-se al llac. La parella no tenia fills i vivien entregats a l'obra de Fontserè, que va poder assegurar-se la vellesa gràcies a la cessió del seu llegat a la Generalitat a canvi d'una pensió. Amb tot, això mai no el va privar d'expressar públicament el seu desencís per les que considerava una transició i una democràcia descafeïnades i una Catalunya lligada de peus i mans.

Rere la seva poblada barba s'hi amagava la determinació d'un home que va viure apassionadament. Després d'una joventut marcada tant per la seva vocació artística com pel carlisme familiar, amb la guerra va passar a formar part de la nòmina de cartellistes al servei de la Generalitat i després de les Brigades Internacionals, i la seva obra va quedar definitivament lligada a l'antifeixisme.

De la bohèmia inicial a l'ordre i la meticulositat del memorialista hi ha una llarga trajectòria creativa marcada pel llarg exili i el retorn definitiu a Catalunya poc abans de la mort del dictador. Com a "exiliat de tercera" -títol del segon volum de memòries- va presenciar l'ocupació nazi de París, on anys després muntaria un musical d'èxit que després va portar a Mèxic amb Cantinflas. El salt a les Amèriques va tenir com a destí final NovaYork, on va consolidar-se com a polifacètic i prolífic artista.

Ignasi Aragay

(Avui, 05-01-07)

***

Mor Carles Fontserè, el cartellista de la República

Dibuixant, escenògraf i fotògraf, va viure exiliat a París i Nova York

L'il.lustrador Carles Fontserè, autor d'alguns dels cartells més reproduïts de la guerra civil, va morir ahir a l'Hospital Josep Trueta de Girona als 90 anys. Fontserè feia tres dies que estava ingressat a conseqüència de l'empitjorament de la seva salut després d'una caiguda que va patir a casa seva de Porqueres (Pla de l'Estany). L'artista ha mort sense haver aconseguit la devolució de documents seus i de nombrosos cartells no catalogats encara a l'Arxiu de Salamanca.

Barceloní nascut el 1916, Fontserè va començar a dibuixar de manera autodidacta als 15 anys quan va entrar a treballar en un taller d'escenografia. Es va formar en l'ofici realitzant cartells cinematogràfics, portades de llibres i anuncis publicitaris. Quan va esclatar la guerra, el 1936, es va integrar activament al Sindicat de Dibuixants Professionals. El seu cartell més cèlebre, el que va titular Llibertat! per encàrrec de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), forma part de la llegendària producció dels artistes rojos que van revolucionar l'art del cartellisme.

Els partits i les institucions republicanes van confiar als cartells, populars soldats de paper i tinta, les tasques de propaganda i informació tant al front com a la reraguarda. Fontserè es va inspirar en aquell cartell en un segador amb una falç que figurava al monument al doctor Robert que veia de petit. També va realitzar cartells per al POUM, la CNT i la UGT.

L’exili

El 1937, Fontserè va participar com a combatent a les Brigades Internacionals i al dissoldre's aquest cos, va passar al Comissariat de Propaganda amb Jaume Miravitlles. Com tants altres derrotats, va travessar la frontera, no sense abans deixar la següent pintada en una paret: feixistes, fills de puta, i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on va fugir colant-se per sota dels filats. Va sobreviure a París durant l'ocupació alemanya com un sense papers amb mil i un oficis fins que va recuperar el llapis i es va dedicar novament a la il·lustració.

Després de dedicar-se amb èxit a l'escenografia teatral parisenca, el va fitxar Mario Moreno Cantinflas per a una comèdia musical. Des de Mèxic va passar a Nova York, on va viure 23 anys i va col·laborar amb Salvador Dalí. Va tornar als anys 70 amb la seva dona nord-americana, Terry, i es va continuar dedicant a la fotografia i al còmic i a escriure les seves memòries. Memories d'un cartellista del 36, Un exiliat de tercera i París, Mèxic, Nova York constitueixen la seva trilogia de records editada per Proa en català i El Acantilado en castellà.

Vergonya

El món cultural i polític va lamentar ahir la mort del patriarca català de la il·lustració. El vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, el va definir com "un dels referents de la nostra història contemporània". Tony Strubell, coordinador de la Comissió per la Dignitat, el va recordar com un "lluitador i mestre" d'"energia exemplar" que va col·laborar en nombrosos actes de l'entitat. Strubell va dir que és "una vergonya per a la democràcia" que Fontserè hagi mort sense poder veure els seus documents i cartells que són a l'Arxiu de Salamanca.

(El Periódico de Catalunya, 05-01-07)

***

El gran apòstol tronant

Carles Fontserè sí que va parlar dels exiliats espanyols de tercera

Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern d'empresaris degollats. Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern de forques i aeroports esventrats amb els seus equatorians i les seves mantes.

Se'ns moren els nostres estimats, importants i necessaris vells que encara van tenir temps per explicar-nos les veritats que durant massa anys ens van negar els llibres, gairebé tots els llibres; fins i tot els escrits per locutors d'aquelles ràdios lliures que emetien des del comunisme.

Una veu lliure

Se'ns ha mort, doncs, Carles Fontserè, que semblava etern. Només la mort podia imposar repòs i horitzontalitat a qui sempre va ser una veu lliure, vertical, activa i esventada. Una veu lliure que va fer justícia a molts dels nostres. Parlo d'aquells a qui el General va convertir en exiliats de tercera. De tercera, com aquells vagons de tren. Perquè no tot l'exili va ser Rafael Alberti, que va poder escriure des de l'Argentina versos inspirats en els núvols, i des de Roma uns altres, en aquest cas dedicats als gats i a les monges. Perquè, com em va recordar en veu molt alta Carles Fontserè ni Lluís Companys, ni Juan Negrín ni Pau Casals ni Pablo Picasso van tenir els pebrots o el valor republicà d'acostar-se als camps de concentració francesos on s'amuntegaven els espanyols exiliats de tercera.

Als nostres, que només eren obrers de boina o gorra, ni aquell cònsol poeta, el xilè Pablo Neruda, els va fer punyeter cas. En el seu vaixell només hi van cabre alguns comunistes importants. I aquestes coses, totes aquestes coses vertaderes de l'exili, només Carles Fontserè les va dir en veu alta i les va escriure en les seves memòries.

Quan algú ha estat una veu lliure convé recordar-lo posant-se ben dret. Ben dret i tronant. Quin gran vell. Quin tros de vell, aquest Carles Fontserè que se'ns acaba de morir. Tenia la presència menuda, però important. Captivava i electritzava. Tenia tanta energia i memòria que Miquel Àngel l'hauria acceptat de bon grat com un d'aquells apòstols seus que avui ens miren des d'algun fresc. Carles Fontserè et mirava, t'escoltava i et convidava a alçar una mica la veu perquè li començava a fallar l'oïda. Però només li fallava una mica l'oïda. Només això. L'ull, la mirada seguia intacta: precisa i huracanada. Tenia, hi insistim, la presència d'apòstol de la vertadera llibertat, de profeta bo. D'aquell profeta que mai és ni Isaïes ni el seu nebot, sinó aquell ésser humà que ha viscut i coneix per això la il·lusió, la passió, la traïció i aquell fred que sempre bufa a les cantonades. Mirada i barba apostòlica. I al seu costat, la presència decisiva i sòlida de la seva dona, Terry Broch, que va conèixer abans que molts a qui després es diria Andy Warhol.

La idealitzada República

Ningú com Carles Fontserè ha sabut explicar-nos que la Resistència francesa va ser de tot menys francesa. Perquè la veritat és que va ser cosa d'espanyols exiliats i de brigadistes internacionals. El millor del nostre home era quan apuntava a la tropa dels progres i, molt especialment, a l'anomenada gauche divine. L'apòstol tronant no semblava sentir gens de simpatia per als que a Espanya van fer possible l'anomenada transició. Van idealitzar --això em deia-- la República i van menysprear la seva generació.

Arturo San Agustín

(El Periódico de Catalunya, 05-01-07)

***

Entrevista a Carles Fontserè ara fa dos mesos al setmanari gironí Directa

A tall d'homenatge el dia de la seva mort, aquí teniu l'última entrevista a Carles Fontserè, apareguda el mes de novembre al setmanari Directa

Carles Fontserè tenia només 20 anys quan va esclatar la guerra. La seva memòria és la mateixa que la història del segle XX. Només començar la Guerra Civil fa el primer cartell: “Treballa pels que lluiten”. A aquest el segueixen altres, com el mític “Llibertat!” de les FAI. Acabada la Guerra viu a París l’ocupació alemanya i llavors es trasllada a Mèxic, on treballa amb Mario Moreno, Cantinflas. Anys més tard, resident als EUA, coneix de prop el moviment hippie i, amb ell, l’oposició a l’ocupació nord-americana del Vietnam. Des de Porqueres (Pla de l’Estany), amb 90 anys acabats de fer, escriu el quart volum de les seves memòries, on parlarà dels feliços anys cinquanta i dels convulsos seixanta Encara li queda temps per parlar de l’actualitat –la invasió de l’Iraq– i recordar amb Directa el passat –des de la Guerra Civil fins als nostres dies.

Carles Fontserè: Abans de la República el diaris tenien una secció que es deia “successos” on es parlava dels quatre crims del moment, dels robatoris… I avui, els diaris s’han convertit en premsa de successos, perquè vas mirant i tot són catàstrofes. Cony! a la meva edat agafes el diari i et poses de mal humor.

Als anys 30 les parets parlaven de política amb tots els cartells que hi havia penjats. Avui en dia, s’està perdent aquest mitjà d’expressió.

Carles Fontserè: En aquells anys el cartell, com a tal, tenia el seu moment de glòria. Penso que el cartellisme avui en dia ha desaparegut completament. Els graffiteros serien una mica com allò... Els primers cartells de la Guerra Civil no expressaven les ideologies dels partits sinó les conviccions dels dibuixants. El meu primer cartell deia “Treballa pels que lluiten”. El vaig fer perquè a plaça Catalunya hi havia uns cavalls morts que feien una pudor insuportable que ningú havia retirat: tots els treballadors s’havien allistat a les milícies, i la ciutat estava feta una merda. Per tant, la primera necessitat de Barcelona era treballar.

Així gaudien de molta llibertat?

Carles Fontserè: A les exposicions es posen els cartells de qualsevol manera, amb una ignorància tremenda, seguint només els criteris estètics. Els cartells s’han de posar en ordre cronològic perquè expliquen la guerra. Al principi, els cartellistes gaudíem de molta llibertat, dèiem el que volíem, però llavors, a mesura que avançava la guerra, es deia el que volien les organitzacions. De la mateixa manera, a mesura que anava avançant la guerra, els tiratges de cartells es feien amb menys colors.

Quina vinculació pensa que ha de tenir un artista amb el compromís social? Potser als anys trenta hi havia més compromís?

Carles Fontserè: Abans de la guerra, ningú se l’esperava. La gent de seny, el 19 de juliol, va pensar que allò no podia durar més de 15 dies: botigues tancades, hotels ocupats, fàbriques ocupades, noies amb fusells. Tothom va trigar una mica a adonar-se que allò seria una guerra. Per això, a la banda republicana, el 19 de juliol hi va haver una revolució. Jo vaig viure la revolució, de la guerra no en sabia res. De fet, la Guerra Civil va començar dies després de la revolució. Però si es va fer la revolució va ser aprofitant el desgavell que havia provocat l’aixecament de Franco.

Arran de la guerra vostè es va convertir en immigrant, es va exiliar...

Carles Fontserè: Exiliat més que immigrant, perquè és diferent; era un fugitiu. Ara els historiadors ho han daurat molt: ja no en diuen refugiats sinó exiliats, però nosaltres no ens exiliàvem, fugíem. Fugíem perquè darrere venia un exèrcit que anava fotent pallissa. Jo fugia, i el mig milió que van passar la frontera fugien, i el cap de govern, Companys, i els altres, fugien. I ara això no es diu, es diu que s’exiliaven, i això és molt bonic. Els historiadors estan daurant la píndola de la fugida; indubtablement que fugíem, perquè els altres eren més forts.

Ara es parla de la recuperació de la memòria històrica, què li sembla?

Carles Fontserè: Molt malament: s’ha fet una memòria històrica oficial, un dogma, de la qual no pots sortir. Fa anys vam anar a un acte d’homenatge als refugiats en el camp de concentració d’Argelés. Quan vaig veure la cerimònia els hagués dit “sou una colla de...”. Consta que a França s’ha fet un homenatge als espanyols dels camps, i és mentida que s’hagi fet cap homenatge perquè una placa deia: “Morts pour la France”. N’han fet un monument de glorificació francesa. Vaig haver de marxar. Ara dir això és inútil: la memòria històrica ja té la seva ortodòxia, i qui digui una altra cosa és un ximplet o traïdor. Hi ha un llibre, d’una francesa precisament, que parla de l’“adieu de mémoire”: a França tot s’ha netejat. Ara vas a Argelés, i veus una platja magnífica, amb un sol i un mar estupend, i si et diuen que allò va ser un camp de concentració dius “cony!”, si aquí s’hi està molt bé. En canvi, a Alemanya, els jueus, els polonesos... poden visitar els camps de concentració.

S’ha instrumentalitzat el retorn dels papers confiscats i dipositats a Salamanca?

Carles Fontserè: No, això era bàsicament un símbol dels vencedors sobre Catalunya. Això vol dir que la Guerra Civil en estat latent encara perdura, encara hi ha vencedors i vençuts. Les viudes de los Mártires de la Tradición sempre han cobrat pensions, les republicanes mai. La monarquia no ha renunciat al nomenament de Franco, tècnicament, encara estem sota el règim franquista.

Vostè, des dels EUA, va viure l’oposició a la invasió del Vietnam. Com valora l’oposició davant la invasió a l’Iraq?

Carles Fontserè: La meva dona té família a Nova York. Després de l’11-S el seu cosí li va dir que si fos més jove s’allistaria per anar contra l’Iraq, i ell sempre havia estat “demòcrata”!

Però què ha passat entremig?

Carles Fontserè: Els joves es fan grans i es fan vells, i es tornen igual que els que hi havia abans. A més, l’exèrcit americà ara és un exèrcit professional, format per voluntaris. Allà hi ha un patriotisme i una religiositat... Ni en Truman ni en Roosevelt parlaven tant de religió, en canvi aquest [Bush] parla com si fos el papa.

(Directa, 28 – nov. 06)

***

Carles Fontserè, un tipus irrepetible

Els seus cartells són molt més que una creació artística, són la iconografia d'un moment històric

Per la seva manera de ser, per la seva actuació i per la seva projecció nacional i internacional, no hi ha cap dubte que Carles Fontserè encaixa perfectament en allò que Josep Pla denominava "un homenot". Encara més, Fontserè és, al meu entendre, una de les personalitats més significatives de la Catalunya moderna. Personalment, he de reconèixer que és un dels éssers més atractius i interessants que he conegut mai, tant per la seva imponent presència física, com per l'energia personal que irradiava i la llibertat amb què s'expressava. Coherent amb les seves conviccions, va viure fugint de posicions dogmàtiques, i malgrat que va canviar de països i d'oficis, mai va deixar de ser un aventurer i un individu que, per sobre de tot, defensava les llibertats personals i col.lectives. Tot el que va dir i fer des de la seva adolescència fins al darrer moment estava lligat a la seva manera d'entendre l'existència, sobretot lliure i impulsada per la tafaneria; de fet, ell mateix s'autodefinia com un tafaner, un curiós dotat d'una memòria d'elefant, que retenia tots els detalls i que tenia una voluntat irrefrenable d'aplegar i conservar qualsevol document literari, periodístic o fotogràfic que caigués a les seves mans i que considerés que, en un moment o altre, podria tenir importància històrica.

Fontserè, que va tenir allò que denominem una vida de pel.lícula, era un home dens i plural, local i internacional. Per això em sap greu que massa vegades s'hagi reduït la seva persona i les aportacions a la nostra cultura, i se l'hagi confinat a ser només el "gran cartellista de la guerra civil", cosa que indiscutiblement és, ja que sense ell la revolució visual que va promoure el Sindicat de Dibuixants, que ell va contribuir a fundar, no hauria estat igual. Fontserè, com Jaume Miravitlles des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, era conscient que el nostre país només podia lluitar contra el feixisme i l'alzamiento nacional amb les armes de la comunicació, d'entre les quals el cartell era la més accessible i immediata.

Per això es va comprometre amb aquest combat i, inspirant-se en el cartellisme de la revolució russa, el de la primera guerra mundial, els fotomuntatges de Heartfield i les possibilitats tècniques de la fotografia, el xilogravat o l'aerògraf, va ajudar a crear un llenguatge propi, avui admirat arreu del món i que juntament amb el dels cartells modernistes representa un dels moments estel.lars del cartellisme català. Perquè cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT- FAI) i Aplastar al fascismo! (CNT- FAI-JJLL) són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d'un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

La dimensió de cartellista de Fontserè és, doncs, inqüestionablement, la més significativa, però sols és una més de les diverses que conformen la seva personalitat que era, bàsicament, la d'un artista, tot i que en més d'una ocasió va manifestar que l'art per a ell no era una finalitat --com per a la majoria dels artistes--, sinó simplement un mitjà que li permetia conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres. Així, i a més de fer cartells, Fontserè també va treballar de dibuixant, d'il.lustrador, de ninotaire, d'escenògraf (amb Cantinflas), de publicitari, de promotor d'espectacles (amb Dalí), de periodista, de fotògraf, d'escriptor i fins i tot de taxista, oficis que va anar exercint sense oblidar mai el seu vessant compromès. Perquè, en el fons, Fontserè era un activista, i com a tal es va manifestar fins al darrer moment, implicant-se amb la Comissió de la Dignitat i participant en primera fila en totes les mobilitzacions per reivindicar el retorn dels papers espoliats pel franquisme i conservats a l'Arxiu de Salamanca, on encara ara hi ha molta documentació que li pertanyia.

Un cop retornat a Catalunya, el 1973, juntament amb la seva esposa, la nord-americana filla de catalans Terry Broch, Fontserè hauria pogut viure còmodament explotant el mite del seu passat, continuant amb els seus dibuixos i organitzant exposicions dels molts reportatges fotogràfics que havia fet a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco o, especialment, Nova York, on va viure durant 23 anys, perquè les seves fotografies no només són bones artísticament, sinó que també ofereixen un retrat antropològic de les diverses ciutats i cultures que va immortalitzar. Però no, a Porqueres, Fontserè va decidir que canviaria el pinzell per la ploma --que ja havia fet servir com a periodista per a revistes nord-americanes i franceses-- per dedicar-se a escriure, per compartir amb tots nosaltres les vivències d'una existència intensa i sobretot la seva visió de la història, que no té res a veure amb l'acadè- mica dels historiadors, perquè com diu el seu editor, Jaume Vallcorba, "Fontserè practicava una observació del món lliure, fresca i no condicionada".

Lamentablement, Fontserè ha mort sense poder acabar el quart volum de les seves memòries, en què estava treballant, i que confiem que la Terry condueixi a bon port, perquè ens ajudarà a recordar aquest tipus irrepetible, de barba exuberant, mans expressives i ulls penetrants, que fugia de la rutina, que buscava i va aconseguir extreure de la vida tot el seu suc, i que tant trobarem a faltar.

Daniel Giralt-Miracle,

crític d’art

(El Periódico de Catalunya, 06-01-07)

***

Muere el cartelista de la República

(La Vanguardia, 05-01-07)

***

Fontserè, la memòria de l'últim roig

Articles de Gerard Bagué i de Daniel Giralt-Miracle

(Quadern, 1.195 / 11-01-07)

Transcrivim un fragment d’una carta on Alberto Jiménez Alba denuncia la seva situació i li fa front amb els mitjans que té a mà: la vaga de fam. Des de fora, no tenim altra sortida que donar suport els nostres presos.

Solidaritat amb Alberto Jiménez Alba!

...

«Mirad, me acaba de comunicar el educador que el día 16-11-06 se pidió a Madrid mi primer grado y a conducción. Esto significa otra vez dispersado. Mis viejecillos ya son mayores y no pueden desplazarse lejos. Por lo que he tomado la decisión de ponerme en huelga de hambre indefinida, hasta que me lleven a Madrid y pueda ver a mis padres y a mi compañera que está encarcelada en Meco.

Os pediría vuestro apoyo incondicional, y que la gente se enterara de esta protesta, ya que no es individual. Mis peticiones las hago por el fin del régimen FIES, por el fin de la Dispersión y por la libertad para todxs lxs presxs enfermxs.

Esto se pone feo y cuesta arriba, pero mi decisión es firme y pienso llegar hasta lograr ver a mi familia y compañera.

Pero como todxs sabemos lo que hay, hasta que no este ya malo, no veremos frutos.

Yo voy a denunciar esto por todos los medios que sé y puedo, pero si la gente de fuera me hecha un cable os lo agradeceré mucho.

Un fuerte abrazo compañero.

Ni FIES, ni dispersión, ni enfermos en prisión!!

Alberto Jiménez Alba (11-12-06)

La seva darrera adreça coneguda, per escriure’l i animar-lo és:

Alberto Jiménez Alba

Centro Penitenciario Herrera de la Mancha

Apdo 77 Mod-Aislamiento

13200 Manzanares

(Ciudad Real)

Enguany també es farà la marxa a la presó de Palma el dia de cap d'any. Des de CNT hem organitzat uns actes de caire anticarcerari pel darrer cap de setmana de l'any.

El proper dissabte 30 de desembre a les 19.00 hores passarem la pel·lícula Horas de luz i després a les 21.00 hores hi haurà sopar vegetarià per 5€.

EL dia 31 de desembre farem la CONCENTRACIÓ davant el Centre Penitenciari de Mallorca, per això es convoca tothom a la plaça de la presó vella de Palma a les 18.00 hores.

Tothom contra les presons

En aquest quadern, editat per la Fundació «Lluís Espinal» (jesuïtes), l'autor, Enric R. Bartlett Castellà —especialista de Dret públic i antic adjunt del Síndic de Greuges de Catalunya— fa un diagnòstic de la situació de l'habitatge en el nostre entorn. Presenta el fort desequilibri entre els pisos de propietat i els de lloguer, les raons de l'augment de demanda d'habitatge, els factors que determinen el preu final... Després d'aquesta anàlisi, presenta algunes possibles polítiques per a facilitar l'accés a l'habitatge.

El quadern planteja temes interessants, alguns discutibles, però que enriqueixen el debat.

Cal anar informats per a la concentració de dissabte.