Ateneu Llibertari Estel Negre

Jesús García: «Barcelona, capital ‘okupa’». El País, 09-12-06.

El cas Andratx és el principi de la regeneració i de la possibilitat de salvar una part de l'illa

Viatgem cap a la meitat de la dècada dels seixanta del segle XX. Començava a l'illa de Mallorca l'anomenat boom turístic després de l'aturada produïda per la guerra del 36 i la postguerra. Els mallorquins es posaren a construir hotels com a bojos als llocs on els operadors turístics estrangers volien dur els turistes de sol i platja, vorera de mar, damunt les cales, les platges i els roquissars: es produeix la primera litoralització (balearització) que en menys d'una dècada fa que l'illa tingui més de mil hotels. No es mira prim, l'ordenació del territori és inexistent i es fan vertaders desbarats que canvien l'aspecte de paisatges, pobles de la costa i encontorns de Palma.

La meva padrina materna Joana era una mena d'ecologista avant la lettre i, quan estiuejava amb ella al barri del Terreno, a Palma, ens dedicàvem a fer un memorial de greuges de les destruccions patrimonials i territorials que ens feien mal al cor. I ploràvem llàgrimes de sang per aquella vil·la convertida en hotel apartament, per aquella cala envaïda pel ciment, per aquell bosc urbanitzat. Passàrem d'un milió de turistes l'any 1965 a quasi tres milions el 1975. Joan Miró, que habitava en una finca verge, Son Abrines, vora el nucli de Cala Major, es va veure enrevoltat de gratacels, d'hotels i apartaments. I va pronunciar la cèlebre frase: els mallorquins són beneits.

Sí, alguns mallorquins, els d'una nova classe emergent d'hotelers i constructors, han estat beneits perquè només han adorat el vedell d'or de l'enriquiment ràpid i abundant sense pensar en cap conseqüència: la destrucció del territori, del medi ambient, de l'illa. I així, després de la mort de Franco, hem vist com creixia el nombre de turistes, fins a arribar a tretze milions l'any 2005. Hem vist com una part de la societat es dedicava al desarrollismo salvatge, a la construcció incontrolada, a la multiplicació de les autopistes i a l'ampliació de l'aeroport i, també, com la societat civil i civilitzada, la que sap que tenim la terra en usdefruit, signava tota casta de manifests i es manifestava per aconseguir lleis protectores del litoral, dels paisatges, dels parcs naturals, per salvar Mallorca de l'encimentada general.

El Govern del PP de Gabriel Cañellas, entre 1983 i 1995, va ser el reialme del deixar fer mentre no hi hagués denúncies ni protestes. A més de produir una estructura econòmica amb molt poca diversificació, amb els sectors de la construcció i l'hoteler com a grans beneficiats, no s'aturà de fer martingales. El cas Zeus-Torcal fou el primer escàndol que afectà Cañellas, per il·legalitats d'unes empreses constructores presumptament vinculades amb ell. El seguí el cas Calvià, intent del PP de comprar el vot d'un regidor socialista. El cas túnel de Sóller, cobrament de comissions il·legals que anaren a les arques del PP, fou el darrer esclat que va fer caure la presidència cañellista. El president Cristòfol Soler és substituït en menys d'un any per Jaume Matas, que governà de 1996 a 1999. Dos grans escàndols polítics solquen aquests tres anys. El cas Bitel, d'espionatge electrònic des de Presidència del Govern al president de la Comissió Insular d'Urbanisme, del PSOE, i el cas Mapau, trama il·legal de captació de vots dels residents a l'estranger dissenyada, presumptament, des del despatx de Matas. En ambdós casos hi ha responsabilitat directa del president Matas i, entre els implicats, una nombrosa relació de càrrecs del PP. La justícia no arribà a donar cap sentència condemnatòria. En el cas túnel de Sóller, Cañellas dimití amb responsabilitat política i quan es donà la sentència el delicte ja havia prescrit.

El Pacte de Progrés, presidit per Francesc Antich del PSOE, durant els convulsos quatre anys 1999-2003, amb una oposició salvatge d'hotelers i constructors, intentà arribar a un creixement sostenible i compatible amb el mediambient. Frenà la màquina desarrollista que anava a tota i perdé les eleccions, especialment tocat per la llei de l'ecotaxa: un necessari impost ecològic que trobà l'oposició brutal, fins i tot jurídica, dels hotelers.

El 2003 Matas tingué la majoria absoluta i tornàrem a una acceleració de la insostenibilitat, creuada per una vintena d'ajuntaments del PP en què hi ha denúncies i processos judicials relacionats amb la corrupció urbanística. El cas Son Espases: requalificar una finca rústica en una zona històrica i paisatgística per fer-hi un hospital general i, alhora, donar informació privilegiada a un grup d'empresaris per fer pelotazos al voltant de l'hospital. El cas Cavallistes: onze batlles o tinents de batlle de diversos ajuntaments del PP signen documents presumiblement falsos per legalitzar una casa del batlle de ses Salines. El batlle de Santa Margalida, del PP, és investigat per unes cintes magnetofòniques en què tracta de presumptes requalificacions urbanístiques a canvi d'euros. L'Ajuntament de Palma, del PP, ha tolerat des d’instal·lacions irregulars de negocis en sòl rústic fins a urbanitzacions il·legals, sense oblidar la destrucció d'un patrimoni ciutadà: el Pont del Tren.

El cas Andratx és l'escàndol absolut: el batlle, fitxat pel Partit Popular, acumula més de setanta denúncies per delictes ambientals i urbanístics i ara és imputat per, entre d'altres, prevaricació, frau a la hisenda pública, suborn i blanqueig de diners. El cervell d'Ordenació del Territori, tres dècades d'urbanisme a Andratx, ara treballava en requalificacions urbanístiques, classificacions de sòls, nous plans parcials per a urbanitzacions, etc. i en els plans territorials d'ajuntaments i consells. El zelador i soci del batlle és el tercer imputat. Tots tres tenen negocis immobiliaris. El president Matas, d'ençà que va començar aquesta operació Voramar ja ha mentit més de vuit vegades. Aquest és el panorama. Els defensors de la terra, del mar i de l'aire podem donar gràcies al poder judicial. El cas Andratx és el principi de la regeneració, de la possibilitat de salvar una part important de Mallorca.

Biel Mesquida

(El Periódico de Catalunya, 10-12-06)

Aquí teniu el llibret Voces de la valentía en Oaxaca. Violaciones a los derechos humanos de las mujeres en el conflicto social y político, l'atabalador testimoni d'una sèrie de dones que han estat víctimes de la repressió policíaca al conflicte obert a Oaxaca (Mèxic).

Es prega doneu la màxima difusió a aquest document que es constitueix en testimoni d'un atac sistemàtic i conscient contra els drets humans ja no tan sols de les dones sinó de tots aquells que en el conflicte d'Oaxaca reclamen el seu dret a dissentir i a postular alternatives i opcions sociopolítiques diferents a les sustentades per les institucions governamentals.

Salut!

Pere Perelló

Voces de la valentía en Oaxaca

En una taula rodona d'un matí de TV3 dedicada al desallotjament de La Makabra, en Vicenç Villatoro s'indignava perquè hi ha massa condescendència amb els okupes: «Doncs així com ens ho hem de prendre, com un nou Maig del 68?». Si entenem la ocupació com una lluita de la gent jove per reivindicar canvis de fons en el sistema, seguint un mètode que s'ha propagat per tot Europa a través d'uns canals alternatius de comunicació, sí.

L'ocupació és molt més que una rebel·lió contra el preu de l'habitatge. És també una lluita contra el sistema, una manera de posar-lo en evidència i una demanda de llibertat per exercir la cultura tal com l'entén cadascú. Caldria analitzar per què La Makabra s'ha convertit en l'única escola de circ de Barcelona, o en un lloc on els skaters tenen algunes de les millors pistes per patinar.

En aquella taula rodona algú es queixava que els okupes no en tenien prou protestant, sinó que la seva intenció era quedar-se a viure de gorra en un lloc que no és seu. I esclar que sí! Perquè el lloc està buit! És que encara no han entès de què va això? Què és el que esperen? Que un cop feta la protesta se'n vagin tots a La Caixa a fer una hipoteca?

S'hi pot estar a favor o en contra, però cada vegada que un acte okupa surt als mitjans, no puc evitar que un angelet em remogui la consciència recordant-me: «I tu què fas per reivindicar que el preu de l'habitatge ja no té cap mena d'ètica? Tenir casa no és un dret de l'ésser humà? Si és un dret, per què obliga l'home a treballar tota la vida, a deure diners tota la vida, i en molts casos a patir tota la vida? És per això que hem vingut al món? És aquest el sentit que té la nostra vida?».

No hi ha cap partit polític que ofereixi una alternativa a aquesta condemna. Mentre no s'afronti l'especulació des de l'arrel, no hi haurà reformes que permetin arribar a una solució. És el problema clau d'un sistema capitalista que està fent aigües.

Pep Blay

(Avui, 08-12-06)

En aquesta foto podem veure clarament com l’Ajuntament de Calvià, del qual és batle el senyor Delgado, del Partit Popular, permet que un constructor privat faci servir una zona verda, pública, per traçar un camí per accedir a un solar al torrent de cas Català, on es construiran tres blocs d’habitatges. El que és incomprensible és com es donen llicències per a construir dins d’un torrent. El camí obert comença dins de la zona verda. Com permet Delgado la utilització d’una zona verda que és de tothom perquè un constructor privat edifiqui a l’interior d’un torrent?

Més fotos en Calvianer's photos.

Després d’estar un temps inactius, després de la marxa forçosa dels diferents col·lectius que formàvem el local autogestionat Àgora, hem previst una assemblea-reunió del Nucli Confederal de CNT Ciutadella de Menorca a Es Mercadal, el proper divendres 15 de desembre a les 17.00 hores, tenint com a lloc de trobada la parada del bus.

Si alguna persona de la zona està interessada a assistir, ens podem veure allà, però seria millor que ens digués alguna cosa per email abans [cnt.menorca@gmail.com].

Gairebé un anys després, seguim encara amb la idea de consolidar el nostre nucli de la Confederació Nacional del Treball de Menorca; sabem que és difícil, però no ens rendim.

Salut i anarcosindicalisme!

Nucli Confederal de CNT Ciutadella de Menorca

Més informació

La gent de la Plataforma Salvem La Real ens ha informat que a la finca de Son Cabrer (devora Son Espases) han començat els moviments de terra i de retirada de la part superior. Es tracta d’una zona on es demana la protecció patrimonial, ja que s’hi troben síquies i restes d’edificacions de valor històric.

Està previst que demà divendres al dematí un grup de persones de la Plataforma vagi a Son Cabrer i han convocat a més gent per manifestar la seva oposició i alhora reivindicar la seva preservació.

Han quedat a les 9,15 al Monestir. Els que hi puguin anar que vinguin.

Aquí teniu dos articles publicats en la revista El Viejo Topo sobre el MIL i sobre la polèmica pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga:

- Salvador López Arnal: «El MIL, tal como era. Entrevista con Sergi Rosés Cordovilla». El Viejo Topo, 222-223 (julio-agosto 2006), pp. 18-27.

- Miguel Riera: «A propósito de Salvador. Una conversación con Emili Pardiñas y Alejandro Montiel». El Viejo Topo, 226 (noviembre 2006), pp. 6-13.

Curt metratge de Proyecta Films guardonat amb més de 25 premis i dirigit per Marisa Crespo i Moisés Romera

Si els poders locals no volen perdre les seves competències han de perseguir més bé les corrupteles

Els darrers mesos hem tingut coneixement de la detenció de determinats càrrecs públics municipals —i algun d'autonòmic— vinculats presumptament amb delictes urbanístics. S'han deixat així al descobert xarxes de corrupció polítiques, administratives i socials que servirien per al millor dels guions cinematogràfics mai imaginats.

Una cultura especulativa fortament consolidada (fins i tot en l'àmbit social), juntament amb la manca d'aplicació immediata dels mecanismes de control existents, genera situacions com la d'Andratx. Això lligat amb el concepte que determinats subjectes socials tenen del planejament urbanístic com si fos un recurs propi i no al servei de la societat en general. Això demostra que la nostra societat encara ha d'acabar d'interioritzar alguns conceptes dispars, com són el desenvolupament sostenible del territori, la protecció dels recursos, la protecció del teixit social i cultural de les nostres ciutats i dels nostres pobles, o la planificació global com a mecanisme preventiu davant la improvisació irreflexiva, especulativa i descontrolada.

A banda de les repercussions que puguin tenir els casos que tenen Marbella com a referència principal, el fet més greu és que el ciutadà pot arribar a creure que, en el fons, la normativa empara i dóna cobertura a processos que, malgrat la seva legalitat, són transgressors amb el territori. I aquest és el fet que hem de combatre amb tots els elements a l'abast.

Així, i per tal de fer front a aquesta impressió, les administracions han de fer un esforç especial per tal de donar a conèixer als ciutadans les previsions de vivenda de protecció oficial contemplades en la recent normativa urbanística, així com els seus resultats. També s'han de divulgar les limitacions que de fet, i en molts casos, s'imposen davant els casos de creixement descontrolat dels sectors urbanístics en el territori. I, a més a més, des del sector públic s'han de difondre sistemes d'ordenació territorial com els plans directors, promovent el coneixement de la innovadora normativa dictada en relació amb la protecció del paisatge. Igualment, és necessari que es donin a conèixer els mecanismes de control que des d'un punt de vista administratiu existeixen i, de fet, s'apliquen. Al seu torn, la pressió social i la dels mitjans de comunicació han de forçar les comunitats autònomes que no tenen implantats, o no els apliquen, aquests instruments legals, a fer-ho. Al final, queda l'actuació extrema, la via penal.

La solució a les disfuncions generades pel sistema no es troba únicament en el dret penal ni a desmuntar l'edifici constitucional construït sobre la base dels poders locals. Aquests darrers estan dotats d'una autonomia que permet a les administracions municipals ser les més properes en els serveis que es presten als ciutadans. I també on es materialitza d'una manera més directa el principi de participació ciutadana que és el que configura l'Estat democràtic.

Hem de cercar com a objectiu que aquest necessari desenvolupament sostenible (tant territorial com social) actuï com a principi rector en tota ordenació territorial i urbanística. L'urbanisme pot continuar sent un model de referència en el creixement econòmic, però sempre s'ha de basar en models planificats no tan sols per part dels ens locals, sinó també per les mateixes autonomies. I és necessari consolidar amb plena convicció el planejament com un mecanisme d'integració social, de protecció ambiental i també de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes.

En el desenvolupament del planejament es poden desenvolupar models on les plusvàlues que es generen es reparteixin entre l'Estat, la comunitat autònoma i els municipis. Plusvàlues que anirien destinades a reserves de sòl no urbanitzable, parcs, jardins, millores d'infraestructures, equipaments, i habitatge públic. En fi, beneficis directes per a la comunitat. Això no impedirà l'ocupació del sòl i l'expansió econòmica de la propietat, però sí que redistribuirà comunitàriament els seus beneficis.

CalL analitzar, igualment, la possibilitat de crear òrgans col.legiats de revisió de llicències urbanístiques on tinguin participació els diferents grups municipals. I es pot facilitar informació a les entitats ciutadanes, o consells d'urbanisme (potenciant la participació), sobre les actuacions municipals en matèria d'urbanisme. O, fins i tot, començar a implantar les anomenades auditories urbanístiques, previstes normativament i que encara no han tingut traducció en la realitat. Les eines existeixen, però segurament manca cultura participativa per desenvolupar-les.

Només amb institucions efectives on s'estableixin mecanismes de control mutu, amb mecanismes que aturin els possibles abusos que es generin, amb procediments que permetin l'accés del ciutadà a una vivenda de veritat digna, i amb actuacions contundents contra aquells que transgredeixen l'ordenament jurídic vigent aconseguirem retornar la confiança, potser ara una mica perduda, al nostre sistema urbanístic.

Rafel Audivert,

advocat i professor associat de Dret Administratiu de la UAB

(El Periódico de Catalunya, 06-12-06)