Ateneu Llibertari Estel Negre

L'anarquisme que pren el control del carrer el juliol del 1936 pretén, de manera ben conscient, i assumida amb la cara ben alta, la destrucció de tots els vestigis arqui­tectònics i culturals de la civilització cristiana i la mort dels sacerdots que n'osten­taven la representació i de tots aquells que hi mantenien un compromís actiu; és a dir, no va ser cap acció «incontrolada». La conclusió és la d'un estudi que analitza la vio­lenta persecució religiosa que es va produir el 36, i en busca les causes. Jordi Albertí i Oriol, filòleg i historiador, l'acaba de publicar a Proa amb el títol El silenci de les campanes. De l'anticlericalisme del segle XIX a la persecució religiosa durant la guerra civil a Catalunya.

La primera part del llibre està dedicada a repassar els antecedents anticlericals del segle XIX i del primer terç del XX. Sense aquesta panoràmica històrica, conside­ra l'autor, resultaria impossible acostar-se a la tragèdia que va esclatar a la reraguarda. AI llarg dels anys s'havia anat creant una hostilitat creixent contra l'esta­ment religiós. La fòbia, que l'historiador pensa que va ser atiada pels partits d'ins­piració marxista i molt especialment pel moviment àcrata, era compartida en major o menor grau per amples capes de la societat i, en conseqüència, molts partits republicans eren favorables a promoure un procés de laïcització absoluta del país. Les llotges maçòniques, recorda, també col·laboren en aquest estat d'opinió. Els debats en els seus tallers nodrien d'arguments laïcistes els seus membres amb el benentès que les conclusions dels debats es convertien en campanyes ideològiques a partir del compromís de tots ells a difondre-les des dels seus llocs de responsabilitat intel·lectual, econòmica o política. Aquest procediment havia teixit una xarxa de penetració ideològica que es radicalitza des de final del segle XIX.

Aquests elements no expliquen per ells sols, pensa Jordi Albertí, l'esclat de violència, tan mortífer, si bé, com recorda a la primera part del llibre, la violència antireligiosa no era nova. El primer epi­sodi important es produeix el 1835, en el marc de la primera guerra carlina. El segon és la Setmana Tràgica.

La persecució religiosa del 36, en termes generals, forma part, considera, d'un dels capítols bàsics de la violència revolucionària àcrata, en el context general d'una llui­ta ferotge pel poder, més que no pas l'expressió violenta i culminant d'una tradició anticlerical. Els promotors i estrategs de l'esclat revolucionari van veure en les con­signes anticlericals una manera fàcil, ràpida, simbòlica i eficaç de mobilitzar els militants en la lluita contrarellotge per aconseguir imposar uns canvis radicals en els models socials. La tradició anticlerical dels republicans, dels maçons, dels socialis­tes i, fins i tot, de la mística anarquista, no hauria conduït, sense aquesta estratègia política anarquista, a un esclat tan cruel contra sacerdots i creients, conclou.

Lluís Bonada

(El Temps, 1.194 / 01-05-07)

El 3 de maig de 1937, en plena Guerra Civil, Barcelona, com en tants altres moments de la seva història, es cobria de barricades. Una petita guerra civil dins la guerra més àmplia va enfrontar el conjunt de les forces polítiques i socials del bloc antifeixista català. Eren els «fets de maig», acabats els quals res no tornaria a ésser igual a la reraguarda republicana

Des de l'inici de la Guerra Civil, el juliol de 1936, la CNT, el sindicat hegemònic de la classe obrera catalana, havia apostat per portar a terme un procés de transformacions econòmiques, socials i polítiques que ben aviat van trobar el suport del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el partit marxista heterodox, encapçalat per Andreu Nin. La CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el POUM van definir la seva política vinculant el triomf en el front de guerra, en contra dels militars revoltats, amb la consoli­dació de les conquestes revolucionà­ries. Ben aviat, aquesta actitud va ser qüestionada pels comunistes ortodoxos, el PC espanyol i a Catalunya el nounat Partit Socialista Unificat de Catalunya, que tot seguint les consignes d'Stalin van preconitzar el retorn a la «normali­tat republicana» i l'abandonament de les «vel·leïtats revolucionàries». L'Es­querra Republicana de Catalunya, el partit del president Companys, defensa­va també aquesta actitud.

Ben aviat la defensa d'estratègies tan diferents havia de portar problemes i conflictes, molts dels quals giraven a l'entorn de l'ordre públic. Els enfronta­ments de la Fatarella, a la Terra Alta, que havien tingut lloc el gener de 1937, i on havien mort una trentena de perso­nes, els fets de Centelles (Osona), del mes de febrer, on van morir el presi­dent de les Joventuts Llibertàries de la localitat i cinc camperols, la llarga cri­si del govern de la Generalitat, iniciada el 26 de març i que no es va cloure fins al 16 d'abril, els problemes a l'entorn de les subsistències, la inactivitat bèl·lica del front d'Aragó, tot plegat havia anat creant un clima polític cada cop més enrarit a la reraguarda catala­na. A final d'abril s'havien de produir, a més, l'assassinat de Roldán Cortada, dirigent de la UGT i secretari del con­seller de Treball i Obres Públiques Ra­fael Vidiella, i el dia 27 els enfronta­ments armats de Bellver de Cerdanya i Puigcerdà, entre les forces d'ordre pú­blic i militants anarquistes. La situació s'havia tomat tan complicada que aquell I de maig es va decidir que no se celebrés la diada dels treballadors, per evitar provocacions i possibles enfrontaments.

Assalt a la Telefònica

El dia 3 de maig, a primera hora de la tarda, es va acabar produint la provocació final que va desencadenar els enfrontaments: el comissari d'ordre públic de la Genera­litat, el comunista Rodríguez Salas, va intentar ocupar el local de la Telefònica, en plena plaça de Catalunya, que estava sota el control d'un comitè for­mat per membres de la UGT i de la CNT. Davant d'aquesta pretensió els homes de Rodríguez Salas foren tirote­jats des de l'edifici i mentre la policia ocupava la planta baixa del local els militants anarcosindicalistes es feien forts en els pisos superiors. Quan la no­tícia de l'ocupació de la Telefònica es va escampar per la ciutat, es van for­mar les primeres barricades a l'entorn de les Rambles i van començar a pro­duir-se els primers enfrontaments ar­mats. Les bases militants de la CNT, de la FAI i del POUM, sense que ningú els donés l'ordre, van sortir al carrer per respondre a la provocació i defensar la revolució. La ciutat es va paralit­zar i aquella tarda es van comptabilit­zar els primers set morts pels incidents.

L'endemà dia 4 els enfrontaments es van generalitzar per tot Barcelona, amb tanta intensitat que aquella mateixa tarda representants dels diferents partits i sindicats i el mateix president Com­panys van intervenir per la ràdio per sol·licitar l'abandonament de les armes. Especialment significatiu fou el testimoni de l'anarquista García Oliver, que en aquells moments era ministre en el Govern de Largo Caballero. Però la convicció que tenien molts anarquistes que els seus dirigents havien estat se­grestats al Palau de la Generalitat va in­tensificar encara més els combats, que aquell dia deixava un saldo de gairebé 80 morts. Mentrestant, a la nit, quedava plantejada la crisi de govern.

La lluitava prosseguir, encara amb una certa intensitat l'endemà dia 5, centrada sobretot a l'entorn de les seus dels partits i sindicats. Aquest dia mo­ria assassinat al carrer de Casp Antoni Sesé, dirigent del PSUC i secretari ge­neral de la UGT de Catalunya, que ha­via acabat d'ésser nomenat conseller sense cartera al Govern de la Generali­tat. I a la tarda el Govern de la Repú­blica decidia, de manera unilateral, fer-se càrrec de l'ordre públic i de la de­fensa. La xifra de morts aquell dia va pujar fins als 56. L'endemà, per bé que la situació havia començat a normalit­zar-se, encara es van produir enfronta­ments, que van provocar 45 morts, en­tre els quals va aparèixer l’intel·lectual anarquista italià Camillo Berneri, que, juntament amb el seu company Fran­cesco Barbieri, havia estat detingut el dia abans per una patrulla de la UGT. Però, finalment, les crides a la calma havien començat a fer efecte. El dia 7 de maig es va posar fi a la vaga gene­ral i mentre la ciutat recuperava la nor­malitat, a la nit arribaven a Barcelona uns quants milers de guàrdies d'assalt que venien a fer-se càrrec de l'ordre públic.

Enfrontaments similars als de Barce­lona s'havien produït també a Terrassa, a Tarragona, Reus, Tortosa, Vic i a la comarca de l'Alt Empordà. La xifra to­tal de víctimes s'acostava als tres cen­tenars.

El petit paga els plats trencats

Acabats els enfrontaments, i per bé que es va voler donar la imatge que no hi havia ni vencedors ni vençuts, ben aviat es va manifestar que no seria així. En primer lloc, la primera víctima va ser el POUM, presentat pel PCE i pel PSUC com l'únic organitzador i provocador dels aldarulls barcelonins. D'aquesta manera culminaven la cam­panya de calúmnies que havien iniciat el mes de desembre de 1936 contra el POUM, presentant-lo com un partit de la cinquena columna feixista. Quan el dia 15 de maig els ministres comunis­tes al Govern de la República van exi­gir a Largo Caballero la dissolució del POUM, i aquell s'hi va negar, van pro­vocar una crisi de govern. Dos dies més tard es formava un nou govern de la República presidit per Juan Negrín. Seria l'executiu que va desplegar la re­pressió contra el POUM. El dia 16 de juny el comitè executiu del POUM era detingut a Barcelona, fet que va iniciar un dels episodis més ignominiosos de la Guerra Civil: la persecució fins a l'extermini d'un partit polític i d'uns revolucionaris d'indiscutible conducta política i moral, acusats ara d'espio­natge a favor de Franco. Com és cone­gut, la repressió culminà amb l'assas­sinat d'Andreu Nin.

Els militants del POUM no van ser, però, les úniques víctimes de la nova situació que es va començar a viure a partir de maig de 1937. En l'àmbit es­panyol, els esdeveniments van ser aprofitats per marginar totalment l'es­querra socialista, encapçalada per Lar­go Caballero, que a partir d'aquests moments va perdre la influència que li quedava en el partit i en la UGT. L'a­narcosindicalisme, la CNT, també va patir bona part de la influència que des de l'inici de la guerra havia tingut. No va tenir representació en el govern Negrín, una representació simbòlica, fins a l'abril de 1938 i quan el 29 de juny de 1937 es va formar un nou go­vern de la Generalitat la CNT havia desaparegut definitivament del Go­vern català. No foren pocs els mili­tants anarquistes que van ésser detin­guts, sovint acusats de delictes come­sos a l'inici de la guerra.

La contrapartida va ser l'increment de la influència comunista en tot el ter­ritori republicà i també a Catalunya. El poder del PCE i del PSUC es va incre­mentar en la mateixa mesura que s'in­crementava el nombre dels assessors, militars i civils, agents polítics i espies que van arribar a Espanya amb les ar­mes soviètiques que havia enviat Sta­lin. Des de l'ambaixada russa fins al consolat de Barcelona, des d'alguns alts comandaments de l'exèrcit fins a la xarxa de comissaris polítics es va anar teixint una trama complexa que, tot i que no ho va aconseguir, va in­tentar fer-se amb el control total de la política a l'Espanya republicana.

Finalment, la darrera conseqüència dels fets de maig afectà la progressiva pèrdua de poder de la Generalitat. Si durant els fets de maig el Govern de la República havia recuperat l'ordre pú­blic i la defensa, en els mesos succes­sius, i sobretot a partir d'octubre de 1937, quan el govern Negrín s’instal·là a Barcelona, la Generalitat va haver d'observar impassible com a poc a poc anava perdent bona part de les competències que li quedaven, fins al punt que el mes d'abril de 1938, el mateix president Companys va denun­ciar en carta a Negrín que la Generali­tat s'havia convertit en una «institució sense relleu».

Per totes aquestes raons, els fets de maig van representar una inflexió en l'evolució de Catalunya i de l'Espa­nya republicana. Per a uns va ser el triomf de la contrarevolució i l'inici definitiu de la davallada de les con­questes revolucionàries. Per a altres van representar un cert retorn a l'ordre i la fi de la «disbauxa anarquista». Pe­rò en tots els casos, era clar que s’havia iniciat una nova etapa en la situa­ció política que començava a viure Catalunya, ni que fos perquè ara eren els revolucionaris els qui començaven a omplir les presons.

Pelai Pagès i Blanch

(El Temps, 1.194 / 01-05-07)

Lluís Companys

President de la Generalitat de Catalunya

«En el silenci, és on els homes tro­ben sovint el màxim sacrifici, que només poden gaudir aquells que a costa de sacrificis han sabut obligar el seu pensament moral i la seva conducta. La lluita als carrers compromet moltes coses, és massa llar­ga, és massa dura i estem en mo­ments difícils i gloriosos, que po­drien comprometre's en aquesta lluita que no qualificaré, a la que no posaré un comentari, perquè guardo per a mi tota l'amargura i tot el lleial continuat sentir del compliment del meu deure, per haver volgut evitar­lo. Però la lluita s'ha d'acabar i la paraula és una sola, sense comenta­ris, una consigna: alto el foc.»

Al·locució per ràdio, el dia 4 de maig de 1937

 ***

Marià R. Vázquez, Marianet

Secretari general de la CNT

«Hem de dir amb profund dolor que en aquesta segona crida, no hem estat atesos. Ningú ha fet cas de la nostra crida, i així han transcorregut unes ho­res i han fet que la situació de tragèdia es prolongui més i més, produint-se uns fets luctuosos que sota cap con­cepte es poden justificar. En aquestes condicions ens trobem. Ara us di­guem, amb el cor sagnant i adonant-­nos de l'enorme tragèdia que vivim i de la més gran tragèdia que s'acosta, que és precís acabar d'una manera ful­minant amb l'actual estat de coses. És precís ja que no s'obeeixin més con­signes que aquesta, que no se faci cas dels rumors; que ningú tingui en compte els caiguts: ¡que ningú tingui en compte absolutament res!»

Al·locució per ràdio, el dia 5 de maig de 1937

 ***

Andreu Nin

Secretari polític del POUM

«Si descabdellar-lo hagués depès de nosal­tres, no hauríem donat l'ordre de la insurrec­ció. El moment no era propici per a una ac­ció decisiva. Però els obrers revolucionaris, justament indignats per la provocació de què havien estat víctimes, s'havien llençat al combat i nosaltres no podíem abandonar-­los. Obrar d'altra manera hauria constituït una imperdonable traïció. Ens dictava aquest deure no només la nostra condició de partit revolucionari, moralment obligat a po­sar-se al costat dels treballadors quan, encertadament o equívocament, es llencen ardo­rosament al combat per defensar les seves conquestes, sinó la necessitat de contribuir amb el nostre esforç a canalitzar un movi­ment que, pel seu caràcter espontani, tenia molt de caòtic, evitant que es transformés en un putsch infecund, el desenllaç del qual fos una derrota sagnant del proletariat.»

12 maig de 1937

Presentació del llibre "El Mundo" contra Mallorca

pel seu autor, Miquel Àngel Tortell

Dissabte 19 de maig a les 18 hores

Ses Escolàpies - Antic Centre de Salut - Sóller

Tortell presenta un treball d'investigació periodística sobre quatre anys d'informació del diari El Día del Mundo, contra Mallorca. Imbuït per la política i el periodisme, i com a nacionalista inquiet, pretén retratar d'una manera entretinguda i agradable, els darrers quatre anys (2003-2007) d'un periodisme agressiu, virulent, a vegades ofensiu, contra qualsevol moviment, plataforma, associació, persona o partit polític que s'hagi atrevit a contrariar la línia més dura o els projectes polítics del PP a les Illes Balears, i dels seus familiars. El Día del Mundo ha esdevingut la línia editorial de l'Ens Públic de Ràdio i de Televisió de les Illes Balears (IB3) i, alhora, la plataforma d'expressió de la dreta més dura i espanyolista de Palma, com ara El Círculo Balear i AFA.

Aquesta legislatura haurà estat la de la piscina de l'editor Pedro J. Ramírez en domini públic, de l'hospital Son Espases, de l'antimunarisme, de l'atac frontal al Grup Serra, de la criminalització del col·lectiu «Qui estima Mallorca no la destrueix», i de l'Església mallorquina, de la denigració de la Junta Avaluadora de Català i de tots els símbols nacionalistes... Però sobretot de l'esclat del cas de la trama de corrupció urbanística d'Andratx.

Miquel Àngel Tortell Frontera (Muro, 1977) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (2001), tot i que va cursar els primers anys a la UIB. Ha treballat com a membre del Gabinet de Comunicació de Vicepresidència i Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria (2001-2003) i també com a redactor i corrector de la revista Sa Plaça (2004-2005). Ha format part del Gabinet de Comunicació del Consell de Mallorca fins al gener de 2007. Combina la tasca com a periodista amb la de professor de català per a adults des de 2003 i amb la traducció i correcció de libres i publicacions.

----

CIMENTIMENTS (o... no m'asfaltis el respecte!): 

 UN EXVOT ABANS DEL VOT (una setmana de reflexió)

 Monestir de la Real, del 19 al 26 maig 2007

ON I QUAN

Monestir de La Real, camí de la Real,3 (entre la carretera de Valldemossa i la d'Esporles). Palma de Mallorca.

Dissabte 19  19h.
Inauguració, recepció i muntatge dels exvots. Taula de manipulats "crea el teu exvot", performance de "Au Ments", acció "Perdonen las molestias, trabajamos para usted" i videoprojeccions amb música.

Dijous 24   20'30h.
Nit  poética.

Dissabte 26   19h.
Festa de la reflexió: Conferéncia "Indiosincrácia en las Islas Baleares" a càrreg de Llonovoy, acció de ceremonia i cloenda de la ofrena-súplica, teatro de La Lavanderia i concert de Rock&Press,

Els tres dies hi haurà servei de bar, amb menjar i beure.

De diumenge 20 a divendres 25 romandra obert  per visitar i afegir exvots de 16h a 21h.

COM PARTICIPAR-HI: INFORMACIÓ TÈCNICA


- Es prega que els exvots no superin les dimensions 40x40x40 cm.

- Recepció d'exvots a partir del 17/05/07 al:
Monestir de La Real, Cami de La Real num 3, Palma 07010
(entre la carretera de Valldemossa i la carretera d'Esporles).
                            
- Recepció d'exvots per correu electrònic: info@cimentiments.org

- Contactes: Carles 665 210 039,  Pedro 666 189 281 
  

 - La participació suposa estar d'acord amb aquest projecte i la posterior donació. Es farà un registre de totes les peçes aportades que finalment constituiran la obra conjunta.  

  www.cimentiments.org

Cap de les estacions del metro acompleix la Llei d’accessibilitat

Hola!

La veritat és que no se com començar això, però aquí teniu...

Us convido el dissabte 19 de maig de 2007 a les 10.00 hores del matí a fer una asseguda a les portes de l’Estació Intermodal del Metro de Palma (plaça d’Espanya).

El motiu és que cap de les estacions del metro acompleix la Llei d’accessibilitat, fet que em priva a mi, i a altres com jo, del dret d’usar aquest transport per la insalvable distància i el desnivell que hi ha entre el terra de l’andana i el terra del vagó.

La Llei d’accessibilitat exigeix que la separació màxima entre terra i terra sigui de 4 cm i 0 cm de desnivell. Al Metro de Palma la separació és de 12 cm i amb un graó d’uns 6 cm d’alçada.

M’agradaria que hi vingués el major nombre de persones possible i demano que la «reunió» sigui pacífica, en pla Gandhi, sense pitades ni trull, i sense consignes de cap partit. La intenció és que se sàpiga que els responsables d’haver signat el «vist i plau» d’un projecte de semblants característiques com és el Metro de Palma, s’han saltat la Llei d’accessibilitat privant del dret a l’ús del mateix a persones amb mobilitat reduïda.

Fa 20 anys que vaig patir un accident de trànsit i des d’aleshores estic en cadira de rodes. Et pot passar a tu... I saps quina és la sensació quan el dia de la inauguració del Metro t’has de quedar a les portes del vagó perquè no pots donar una rodada i salvar un obstacle que no hauria d’existir? T’envaeix un buit, una incredulitat, una impotència, un dolor i una ràbia...

Fes córrer aquesta convocatòria...

José Chito Oliveras

Ctra. Sóller, km 6.6 – Urb. Sa Torre (Son Sardina)

07120 Palma (Mallorca)

649153041

***

Un metro no apto para minusválidos

José Chito tuvo un accidente de moto hace 20 años. Tras superar numerosas barreras, nunca imaginó no poder subir en un transporte público que llevaba esperando como agua de mayo

La mayor ilusión de José Chito durante el último año era que inaugurasen el metro de Palma. Llegó el día clave, el 25 de abril de 2007. Cuando salió de clase de Diseño en la calle 31 de Desembre, se dirigió "muy contento" a la estación intermodal de la plaza de España.

"Bajo en ascensor, me hago la tarjeta y me sacan la foto de rigor, vuelvo a bajar en otro ascensor -cuyo botón de llamada es inaccesible para minusválidos con más rigidez en los brazos-, espero en el andén, como todo el mundo, y cuando veo que se acerca el metro me doy cuenta de que el vagón está muy separado del andén", dice sobre su impresión inicial.

Lo primero que pensó fue: "ahora, al parar, tendrá algún sistema hidráulico o algo especial para acercarse al andén". No. No se lo podía creer. Todo el mundo iba entrando y él permanecía ahí, atónito, con cara de estupefacción, sin saber qué hacer pero con un enfado creciente en su interior. "Algunas personas me dijeron: ´¿te ayudamos?´ Sin embargo, deduje que después no podría salir del vagón cuando parase en la estación de Son Sardina -donde reside-, por lo que mi rabia fue todavía mayor".

La silla de ruedas de José es eléctrica. Pesa 150 kilos -"más el Shrek que soy yo", bromea- y ni siquiera con ayuda de alguien fuerte sería fácil salvar la enorme distancia de 12 centímetros que hay entre el andén y el vagón de metro. Además, por si esto fuera poco, hay un desnivel de seis centímetros de altura, tal como han calculado para interponer las pertinentes reclamaciones.

"Puse la primera en cuanto me quedé tirado mientras veía que el metro se iba", recuerda sobre el momento en que sintió "impotencia y vergüenza ajena por lo que habían hecho". El chico de información del mostrador de Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM) ya le conoce. José y su novia, Elena, han escrito seis hojas de reclamaciones del viajero en las que explican el problema que existe y el incumplimiento de la ley por parte del Govern.

Se incumple la ley

El apartado del decreto referente al espacio de acceso a los vehículos en las estaciones adaptadas indica que "la distancia entre la puerta del vehículo parado y el andén no será superior a cuatro centímetros" y dan por hecho que deben estar al mismo nivel. Hasta hoy, casi un mes después de que se inaugurase el metro, no ha recibido ninguna respuesta por parte de SFM ni de la conselleria de Obras Públicas y Transportes del Govern.

Y no lo entiende, porque cree que la solución es fácil. "Bastaría con colocar un alero prefabricado en las ocho paradas de metro, lo suficientemente largo como para que el hueco no sea un precipicio para los minusválidos", según sus palabras.

La enorme distancia no es el único obstáculo. Para acceder a la estación de metro de Son Sardina tendría que coger el ascensor que hay justo enfrente, pero al otro lado de la carretera de Sóller, para cruzar por el paso subterráneo. "Lleva sin funcionar desde el día de la inauguración. Me han dicho que hay problemas con la línea de teléfono interno, por lo que no ponen en marcha el ascensor por si un día un pasajero se queda encerrado dentro y no puede llamar".

José ha hablado con otras personas en silla de ruedas y con la Coordinadora de Minusválidos. Como le han contado casos similares y no quiere que les priven de sus derechos, ha organizado para este sábado una sentada de protesta.

Protesta el sábado

La sentada será a las 10,00 horas a las puertas de la estación intermodal de la plaza de España e invita a todo el mundo a esta "reunión pacífica, en plan Gandhi, sin pitidos ni jaleo" con el objetivo de destacar que los responsables del nuevo metro de Palma se han saltado la ley de accesibilidad e impiden con ello que lo puedan usar las personas con movilidad reducida.

Desde que José Chito sufrió hace 20 años un accidente de moto, no ha perdido la ilusión por nada, pese a las múltiples barreras que ha tenido que superar durante todo este tiempo.

La última ha sido la barrera física del del metro, y si el Govern no lo soluciona, no cumplirá su próxima ilusión: Estudiar en la UIB, una universidad que está a una parada y tres minutos de Son Sardina. Si fuese en autobús, tardaría una hora, ya que tendría que trasladarse a la parada de la EMT adaptada -que está a dos kilómetros de su casa-, llegar hasta la ciudad, buscar otra parada adaptada con plataforma o acera practicable, y hacer el camino de vuelta hasta la UIB.

Por eso le parece muy irónico que el soporte en el que SFM entrega la tarjeta intermodal diga: "Ja estàs integrat..."

Raquel Galán (Palma)

(Diario de Mallorca, 17-05-07)

Les idees tenen preu:

la delegació del Govern torna a multar

activistes ecologistes

Davant el deteriorament democràtic i ecològic que pateix avui la nostra societat i el territori, un grup de persones, amb el nom de projectemopi.org , ens vam organitzar a Mallorca fa uns mesos per tal de dur a terme un seguit d'accions de denúncia del model econòmic, social i polític imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l'especulació urbanística i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d'Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l'equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a líder del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbanístics desmesurats a l'illa.

D'altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que esponsoritza l'equip) promou la construcció d'un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, varem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: Grande i Ramis Especulant!. No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l'estadi.

A conseqüència d'això, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6000 euros, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver «envaït el terreny de joc», fet que, segons la Llei de l'Esport, es tracta d'una falta greu que esdevé «un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana».

Dins aquest marc, volem expressar que:

• L'acció que es va realitzar era de caràcter polític i no suposava cap perill ni inseguretat per als jugadors, ni per al públic que assistia a l'acte.
• La multa no sols és desproporcionada, sinó que a més té la finalitat única de desmobilitzar qualsevol iniciativa crítica que qüestioni les bases del poder.
• Mentre es fomenta el gran negoci immobiliari d'uns pocs en contra dels interessos col·lectius i es garanteix la impunitat d'especuladors i corruptes, es criminalitza el lliure pensament.
• Mentre s'apropien dels conceptes de «democràcia» i «llibertat d'expressió», el pensament únic esdevé una agressió contra la diversitat d'idees, i la sortida dels estrets marges del sistema implica represàlies, fins i tot un risc personal, i en aquest cas econòmic.

Per tot l'exposat, encetam una campanya de denúncia i de recollida de fons per a pagar la multa. El poder, una vegada més, ens ho ha deixat clar: CALLA O PAGA!

Demanam la participació i la implicació a CALLA O PAGA! de totes aquelles persones i col·lectius que sentin indignació i vergonya de veure com, mentre es legalitza l'especulació, i el interès privat passa per sobre de tot, es criminalitza el pensament i les idees que s'allunyen de les seves regles del joc.

Per contribuir a pagar la multa i els costos d'aquesta campanya disposam de bons d'ajut i un compte a la caixa Colonya: 2056-0004-40-4218002261

Calla o paga!

El Poder de la Memòria

Ja n'hi ha prou!

El pròxim dia 17 de maig, a les 20 hores, al local de CNT, comença el cicle «Unió! (Cicle de cinema sindicalista)» que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Héctor Olivera

La Patagonia rebelde (1974)

Héctor Olivera exhibeix en aquesta pel·lícula un afecte nostàlgic per una solidaritat militant que sembla haver-se debilitat en la situació política contemporània en aquest film (dècada dels 70) en la qual el sindicalisme es venia identificant com a burocràcies anquilosades.

Amb La Patagonia Rebelde, Olivera reconeix el deute del moviment obrer argentí amb l'anarcosindicalisme. Amb tot, el director acaba amb tal irrevocabilitat tràgica que resulta difícil imaginar una resurrecció de la militància del passat. El film, produït en el moment immediatament anterior a la repressió del general Videla, podria veure's com a una exhortació al·legòrica a tornar als dies de glòria de la dècada de 1920. A la inversa, la conclusió pessimista d'Olivera ofereix escasses esperances d'un anarcosindicalisme rejovenit en els anys 70.

Des de l'inici de pel·lícula, Olivera posa l'accent en la divisió, dins de les files dels anarcosindicalistes, entre els intel·lectuals i els que intenten produir un esdeveniment que acceleri l'arribada de la vaga social. La pel·lícula és un dels pocs exemples de cinema anarquista que examina una aliança entre els treballadors urbans i rurals. Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Argentina des de 1974, just quan començava a ser un èxit de taquilla, ja que suposava una provocació excessiva per als peronistes reaccionaris.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T'hi esperem!

Més informació sobre el cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

No es preocupin els benpensants, no veig a prop cap altre esdeveniment com el del Maig de 1968. Encara. Però em va fer gràcia que Nicolas Sarkozy li envergàs pel cap, a Ségolène Royal, aquest mes en particular, durant la campanya electoral francesa. Demanà als electors de centre i dels extrems que el votassin «per derrotar definitivament l'herència de Maig del 68». Em pensava que érem només els externs, els no francesos, qui encara guardàvem el Maig del 68 com exemple del que no fou i hagués pogut ser, i del que realment fou: un experiment que acabà el juny del 68. Li hem tret tanta punta que ja no hi ha ni llapis. D'això ve l'article, i perquè som a maig i toca, i no en parlem de l'any que ve que farà 40 anys. Toca, vol dir desenterrar la platja soterrada davall quaranta anys d'asfalt. Pels qui hi eren què he d'anar a contar, ja ho vaig escriure un altre pic, «Jo tampoc no hi era», perquè en un moment donat tothom semblava que havia estat a les barricades del carrer Gay Lussac o, fins al final, al Teatre Odeon. De totes les maneres, els fets de Maig del 68 han passat a situar-se als manuals d'història, de l'ensenyament secundari i tot. Per als més joves: les protestes dels estudiants universitaris de París anaren in crescendo fins al punt que el govern perdé els papers i la repressió policial es veié ineficaç; la revolta estudiantil s'estén a les vagues obreres i s'infla i s'infla com una bombolla, però, com més grossa es feia, més gent la volia esclatar. Al final, entre els propis revoltats, el general De Gaulle, ajudat pels sindicats i el partit comunista, aconseguiren desarticular-la. La realitat és taxativa, ja al mes de juny, dissolta l'Assemblea es prohibiren les manifestacions i De Gaulle guanyà les eleccions amb més del 60% dels sufragis. Certament, dins el camp ideològic de les esquerres i el progressisme es marca un abans i un després d'aquell Maig. Hi ha qui ha volgut interpretar que els estudiants francesos «okuparen» el lloc que tocava al proletariat, ja que aquest --Marcuse dixit-- estava anestesiat vivint dins la societat del benestar. Només citar Marcuse i retornar als pensadors freudo-marxistes d'aquella època, me fa com empegueir, ja fa temps que, en la més profunda solitud, vaig cremar els seus llibres perquè ningú mai trobàs els meus comentaris a peu de pàgina, comentaris de petit burgès aviciat, de pubill esguerrat per la baldor del final del franquisme.

La determinació de l'ideologia de les revoltes dels estudiants de maig del 68, és mala de determinar, amb exactitud. Un totum revolutum d'anarquisme, rebel·lia, esquerranisme antirevisionista, un cert component francès amb el situacionisme... Han quedat, com uns flocs evanescents, els eslògans i els graffitis, que mirin per on, ja han estat objecte de tesis doctorals, cursos d'estiu a universitats diverses i pretesament modernes, llibres a balquena i fins i tot tema per als batxillers que volen superar la Selectivitat (no devien conèixer aquell d'«Estudiants: contestau els exàmens amb preguntes»). Servidor ha vist proves on juntament a l'anàlisi de la fraseologia del Maig del 68 i de la seva repercussió social, es demanava als estudiants que comentassin després la crítica a les utopies que feia Karl Popper. Què te pareix secretari! Pintades, graffitis, eslògans. D'entre els més coneguts: «Siau realistes, demanau l'impossible»; «Davall l'asfalt, la platja»; «La imaginació al Poder»; «Prohibit prohibir» (una altra mà, amb un altre tipus de lletra hi afegí «La llibertat comença amb una prohibició»). Deia, que la ideologia dels estudiants era difícil de determinar, exactament, però el component anarquista, revoltat, antisistema, era un element identitari. Es pot detectar en més pintades murals, com «Som Marxistes, secció Groucho» i «Déu: sospit que ets un intel·lectual d'esquerres», juntament amb el seu maximalisme --Lenin l'hauria qualificat de malaltia infantil de l'esquerranisme-- i l'ús de grans conceptes -humanitat, societat, vida- que també els delatava. «La humanitat no serà feliç fins el dia en què l'últim buròcrata haurà estat penjat amb els budells del darrer capitalista»; «En una societat que ha abolit tota aventura, l'abolició d'aquesta societat és l'única aventura possible»; «Canviar la vida. Transformar la societat». En tot cas, és ben clar l'ús que es féu dels graffitis i eslògans, que mans determinades i indeterminades escamparen per París: rebel·lió més que revolució. Carregada d'una certa indefinició, amb uns tocs de surrealisme i antitot, arrebossats de poesia i utopisme, una mescla mala de pair. «L'avorriment és contrarevolucionari»; «L'acte institueix la consciència»; «Queda decretat l'estat de felicitat permanent»; «Oblidau tot el que heu après, començau a somiar»; «Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la bragueta». Tampoc no s'ha de menysvalorar el component revolucionari o «enragé», paraula molt usada i pertinent, «enrabiat». És l'estat que millor explica les seves actuacions. «Acumulau ràbia»; «Un policia dorm dins cada un de nosaltres»; «Visca la Comuna»; «El sagrat: allà és l'enemic». «Assassina la teva alma mater».

Malgrat el seu sentiment que «L'art ha mort», he trobat una certa cadena lògica encadenant alguns dels graffitis, vegeu: «A baix el realisme socialista», «Visca el surrealisme», «Tot és Dada». Finalment i com a corol·lari, o epitafi, una pintada el podria encapçalar: «Els qui fan les revolucions a mitges, no fan més que cavar la seva pròpia tomba». Sempre hi he trobat en aquests escrits un component desesperat, postexistencialista --«Estan comprant la teva felicitat. Roba-la»-- i un cert pòsit naixent de la contracultura nord-americana, com si els dos motoristes d'Easy Rider viatjassin per Europa, provocant un empatx als intel·lectuals creguts, i orgànics, del vell continent. Si me permeten el símil cultural i cinèfil, ja Godard ho havia anticipat a La chinoise de 1967: el maoisme i l'althusserisme, l'orientalisme simbòlicament revolucionari, la violència, tot mesclat amb el pop art, els happenings, el collage i altres avantguardismes, i el còmic, també per enmig. Ho expressa molt bé la pintada que deia «No sé el que vull, però ho vull tot, ja!» que, curiosament, té la seva rèplica en el Jim Morrison de The Doors, mort precisament a París (amb tomba fetitxitzada i visitadíssima) quan canta «Volem el món, i el volem ara!» (When the music's over, 1967) que paradigmàticament matisa molt l'originalitat absoluta de certes pintades parisenques. No és gens estrany que demanant l'impossible, avesats a la negociació amb els empresaris, els sindicats i el PCF s'acollonassin. Per acabar d'arrodonir-ho Sarkozy, quasi quaranta anys després, al meeting on abominava del Maig del 68, hi havia duit, per mostrar-los bé, dos dels marmessors més qualificats del seixantavuitisme: els pensadors André Glucksmann i Alain Finkielkraut. Quina estranya paràbola i com passa el temps: «Afusellau els rellotges!».

Climent Picornell

(Diari de Balears, 15-05-07)