Ateneu Llibertari Estel Negre

«Avui és dissabte, són les 12 i... estem indignats»

Diguem prou a la corrupció!

Concentració cassolada

Dissabte 23 de desembre a les 12 hores,

davant el Consolat de la Mar

Ja n’hi ha prou! Un grup de persones vinculades a diferents col·lectius entenem que el poble de Mallorca ha d’expressar el rebuig pel càncer de la corrupció que s’estén per tota l’illa i pel trist espectacle d’uns governants que es neguen a assumir les seves responsabilitats. Ens sentim avergonyits i escandalitzats davant d’obscena exhibició de falsedats i de manca d’escrúpols. Ens prenen per beneits?

Perquè sabem que el problema de la corrupció urbanística és també el de la manca d’habitatge i de recursos per a les vertaderes mancances socials.

Perquè no hi ha poble que es mereixi un càstig com aquest.

Us convidem a una concentració cassolada pacífica i oberta a tothom. No és moment d’estar callat. Expressem el nostre rebuig. Fes-te una pancarta personal amb una cartolina i acudeix a la convocatòria amb objectes per fer renou. Que el teu silenci no et faci còmplice.

Passa aquest missatge a tots els teus contactes.

Salut!

La cinta de Manuel Huerga acapara, amb set guardons, el reconeixement del cine català

No hi va haver sorpreses a la gala d'entrega dels cinquens Premis Barcelona de Cinema celebrada ahir a la nit a la Sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. Salvador, el retrat de l'últim ajusticiat amb el garrot vil pel règim franquista, es va emportar tots els honors. Millor pel·lícula, director (Manuel Huerga), actor (Daniel Brühl), música (Lluís Llach), muntatge (Aixalà i Snaty Borricón), fotografia (David Omedes) i direcció artística (Antón Gómez).

Mentre els Premis Barcelona --unes torres envidriades dissenyades per l'arquitecte Ricardo Bofill-- anaven caient a mans de l'equip de Salvador, els discursos d'homenatge al jove activista executat se succeïen sobre l'escenari: "Dediquem aquest premi als que hem lluitat contra el franquisme i els horrors que es reflecteixen en la pel·lícula", va declarar el director artístic Antxon Gómez; "Als que des de l'extrema esquerra lluitaven per un món més solidari i més just", van anunciar els muntadors Aixalà i Santy Borricón; "Des de l'emoció per uns fets que ens van afectar molt a tota una generació, reivindiquem la memòria de les víctimes del franquisme", va escriure un Lluís Llach absent a la sala. Manuel Huerga es va afegir també a les reivindicacions: "Dedico aquest premi a les germanes de Salvador i desitjo profundament que algun dia es faci justícia de veritat. ¡Pel gran Salvador!".

Imma Fernández (Barcelona)

(El Periódico, 20-12-06)

Més informació en Avui i El País

Ara més que mai és necessària una llei de les Corts que declari nul·les les sentències del franquisme

Finalment, la Sala Militar del Tribunal Suprem ha decidit, per tres vots a dos, denegar l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència que el 1963 va condemnar a mort els anarquistes Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata per un delicte que no van cometre.

Eren membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Com a conseqüència de la col·locació de dos artefactes explosius a Madrid van ser detinguts. Després de ser salvatgement torturats durant sis dies a la Direcció General de Seguretat de la Puerta del Sol, d'infausta memòria, se'ls va aplicar la pena de mort per un delicte de terrorisme. Malgrat les condicions de la detenció, en tot moment van afirmar la seva innocència en els fets imputats. Un cop passat el temps, mort el caiman i restaurada la democràcia, en un programa de la cadena de televisió francoalemanya Arte, el 1996 i després d'una prèvia declaració davant de notari, els també anarquistes Martín i Hernández van declarar que ells havien estat els vertaders autors de la instal·lació d'explosius el 1963.

Aquesta mateixa revelació es va fer en un programa de TVE el 1997 i en altres mitjans de comunicació. Així mateix, la premsa s'ha fet ressò que el 3 d'abril passat va comparèixer davant del Suprem Octavio Alberola, responsable anarquista del denominat organisme clandestí Defensa Interior, i va reconèixer haver donat l'ordre a Martín i a Hernández de perpetrar els atemptats pels quals Delgado i Granado van ser executats.

Doncs bé, el Tribunal Suprem no ha volgut considerar com a element de prova suficient els testimonis citats dels dos anarquistes, que van declarar públicament haver estat ells els que van cometre els atemptats i tampoc el del dirigent que els va encarregar fer-ho. La negativa del Suprem no ha estat la primera. Plou sobre mullat, perquè aquesta sentència és conseqüència, al seu torn, de la sentència del Tribunal Constitucional 123/ 2004, que va anul·lar un acte de la mateixa sala del Suprem del 1999 pel qual aquest va denegar als familiars dels anarquistes assassinats l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència del 1963, per manifest error judicial, d'acord amb el que estableix la vigent Llei Orgànica 2/1989 Processal Militar. Un error que, després d'un judici sumaríssim, va costar la vida als dos anarquistes.

A la sentència, el Tribunal Constitucional va censurar al Tribunal Suprem que no hagués permès als familiars utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per sustentar les seves pretensions, raó per la qual el seu dret a la tutela judicial havia quedat vulnerat, en la mesura que no justificava el rebuig a les proves aportades pels amics i parents dels anarquistes. En conseqüència, a l'emparar els recurrents perquè utilitzessin tots els mitjans de prova al seu abast, el Tribunal Constitucional estava obligant el Suprem a retrotreure les actuacions judicials al moment probatori que la Sala Militar havia rebutjat.

La Sala havia de tornar a jutjar el cas des del moment en què el dret a la tutela judicial no va ser garantit. I, efectivament, així ho ha fet, però amb el lamentable resultat ja conegut, de denegar una altra vegada la revisió de la sentència. Lamentable, perquè jurídicament resulta difícil entendre que les proves aportades es puguin considerar febles. I pe- nós, perquè des de la lògica del civisme democràtic, aquesta decisió evidencia que alguns sectors del Poder Judicial mostren una impotència estructural per garantir els valors de l'Estat de dret. Fins i tot quan, com en aquest cas, les normes processals li faciliten el terreny per a una actuació revisora d'un passat ominós, que als membres d'una institució democràtica com la judicial s'ha de suposar que hauria de repel·lir. No serveix de res que s'argüeixin arguments de seguretat jurídica proclius a considerar que les decisions del règim franquista obeïen a criteris de validesa inqüestionables. La garantia dels drets humans i la persecució dels delictes contra la humanitat no prescriuen.

La conclusió que es deriva d'aquest i d'altres casos és que, ara més que mai, es fa necessària una solemne llei de les Corts Generals que declari nul·les  totes les sentències i les sancions administratives dictades per la dictadura franquista. Des del cop militar contra el règim democràtic de la Segona República que va tenir lloc el 17-18 de juliol del 1936 fins als últims espeternecs de franquisme, que es trenca, no amb la mort del dictador, sinó amb el resultat de les primeres eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny del 1977.

Aquesta nul·litat ha de ser general i no pas particular, sense distinció ni caràcter retroactiu, amb l'únic fi de reparar la memòria de la llibertat. En conseqüència, els efectes jurídics de la llei s'esgoten en ella mateixa. No ha de tenir efectes enfront a tercers; és a dir, no ha de suposar obrir una interminable i descontrolada legitimació activa processal per iniciar processos judicials, amb finalitat diversa i, en alguns casos, segurament que amb finalitats més aviat poc desitjables.

El paraigua jurídic és la mateixa forma de govern que estableix la Constitució, basada en els valors de llibertat, dignitat, justícia i pluralisme. I l'objectiu no pot ser cap altre que un acte de justícia cívica, com és la reparació de la memòria de la llibertat.

Marc Carrillo,

catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra

(El Periódico de Catalunya, 19-12-06)

- Héctor Pavelic: En  escoltar la notícia de la mort de Pinochet

- Mario Benedetti: Obituario con hurras. A la muerte de un canalla

- Carlos Beas Torres: Missatge urgent des d'Oaxaca

- Indymedia Illes: Crida a la participación popular d'Indymedia Illes

- Javi: Seguim vius a Menorca!

- Estel Negre: L'Ateneu ja té bloc

- CNT-AIT (Palma): La no violència com a valor educatiu

- Absolts els compamys jutjats per reivindicar el Patrimoni

- Clàudia Navinés: La veu silenciada

La Fundació per la Pau ha penjat en Internet les tres pel·lícules guanyadores, més 16 curts seleccionats, del seu primer Concurs d’Animacions per la Pau. Les pel·lícules han estat publicades sota llicència Creative Commons, ja que la seva intenció és que siguin emprades lliurement en la sensibilització i l’educació per a la pau. Són bons materials per tallers, videofòrums, cursos, etc.

Aquí teniu el correu electrònic i la documentació (en links) que ens ha enviat Octavio Alberola sobre el rebuig a revisar la sentència del Cas Granado-Delgado.

Os adjunto la carta que hemos enviado a los portavoces de los grupos parlamentarios que ya es irrelevante, tras el debate que por fin se ha conseguido, que la rehabilitación de las víctimas (TODAS) de la represión se haga por Ley y mucho menos que se autoricen las revisiones (caso por caso). Lo importante (y éste era el objetivo que perseguíamos) es que ese tema se ha puesto de actualidad y que han quedado en evidencia los responsables (los partidos políticos) de treinta años de desmemoria y de vergüenza.

El recurso de revisión era para nosotros un medio para conseguir esta toma de conciencia. Ahora dependerá de lo que en el seno de  la sociedad seamos capaces de hacer para que la memoria siga viva. No olvidéis que con leyes y monumentos, etc., es como se la entierra.

Nuestra carta, proponiendo una Resolución solemne e institucional de rehabilitación pública..., está escrita para que asuman (todos) esa rehabilitación, para que se comprometan colectivamente y no se echen la responsabilidad unos a otros de no llegar a un consenso. Pero tampoco tiene gran importancia si lo consiguen, pues lo que ha quedado bien claro es que, pese a lo que digan de la reconciliación, hay dos Españas frente a frente y una de ellas está tan dividida como en los tiempos de la guerra civil.

También os adjunto el acta del debate de hoy en el Congreso.

Os seguiremos enviando información

Un abrazo

Octavio

LA NO VIOLÈNCIA COM A VALOR EDUCATIU

El joc, juntament amb les necessitats bàsiques de nutrició, salut, protecció i educació, és essencial per a desenvolupar el potencial de nens i nenes. El joc és instintiu, espontani, natural i exploratori. El joc és comunicació i expressió, combinació del pensament i acció; brinda satisfacció i sentiment d’assoliment. Està relacionat amb tots els aspectes de la vida i contribueix al desenvolupament físic, mental i social de les nenes i els nens. És un mitjà d’aprendre a viure, no és un mer passatemps i per tant les joguines han d’estar al servei dels nens i les nenes i no al revés.

Comprar una joguina o una altra és inculcar una manera de vida al nen, a més de contribuir o no al seu desenvolupament físic, emocional o social segons la joguina escollida. La joguina, com l’educació no és neutral. Un aparador de joguines és la còpia del món dels adults: els majors es maten, es preparen per a la guerra, fan distinció entre sexes...

Sabem que el cinema i la televisió introdueixen a les nenes i nens en un ambient d’agressivitat. Així mateix les joguines bèl·liques i sexistes no fomenten la col·laboració, sinó la competència, el típic "jo et puc", el vell esquema de "bons contra dolents". Suposen la iniciació a un sistema social competitiu i violent. Així, la violència assumida pels nens i nenes serà en el futur la base de les relacions socials: el més fort triomfa, té raó i, a més, és el bo. Matar i morir forma part del joc, i en això subjeu un menyspreu per la vida humana. Existeixen joguines molt més adequades que les bèl·liques per a orientar cap a una creativitat constructiva la nostra agressivitat natural, que no hem de confondre amb violència.

El major problema que genera regalar joguines bèl·liques és que en comprar-les, els estem dient als nens/as que ens sembla bé que hi juguin i per tant que la guerra i la violència ens semblen bé com a solucions als problemes.

Per altra banda resulta indignant que mentre la nostra societat està en un procés de canvi les joguines presenten la societat de fa 20 anys i no la d’ara. No és cert que la dona estigui actualment tancada a casa i no tingui altra opció professional. No és cert que els homes no canviïn bolquers. Les joguines que regalem als nostres fills són joguines per al passat, o són joguines per al futur? Aquestes joguines sexistes reprodueixen els rols clàssics de l’home i la dona, es converteixen en un instrument ideològic del que se serveix el sistema per a perpetuar-se. D’aquesta forma els nens i nenes, per mitjà de la joguina, assimilen la discriminació i reprodueixen els esquemes masclistes i patriarcals que imperen en la societat, esquemes que es reflecteixen principalment en la diferenciació dels jocs i les joguines segons els sexes, creant al baró possessiu i actiu i a la dona «cenicienta» de la llar dedicada al marit i als seus fills, sense tenir possibilitats de complir altre paper en la societat. La solució doncs no consisteix tant que els nens hagin de jugar amb canells i les nenes amb cotxes, sinó a superar la dualitat tradicional «això és de nens» i «això és de nenes», i permetre que les joguines siguin emprades per ambdós sexes indistintament; de fet, si observem la realitat, encara que tants nens com nenes juguen amb ninots que uns ninots siguin per a nenes i altres per a nens és culpa nostra. Seria convenient fomentar el desig en els/les menors de trencar barreres o vedats privats així com la curiositat per allò desconegut, per allò nou, no experimentat i comprovar vivencialment l’atractiu que poden resultar aquestes noves activitats no agressives.

És preocupant la indiferència de la societat pel que fa a la importància del joc, i la creixent explotació comercial de la infància a través dels mitjans de comunicació i producció. El que importa és vendre més per a guanyar més, que aquestes joguines siguin educatives o no, queda fora dels plantejaments del mercat capitalista, que busca els seus interessos i no els dels nens i nenes.

El que està en les nostres mans és no estimular les joguines bèl·liques i sexistes. No es tracta en cap cas d’imposar gens, ni de prohibir, sinó de transmetre valors. Els nostres nens/as imiten pautes de conductes observades en els majors, assumeixen els rols viscuts en les seves cases; en el col·legi, en el carrer i els reprodueixen fidelment. De la mateixa manera interioritzen la valoració que aquests rols adquireixen en la societat. L’important és oferir-los nous patrons i models de relació entre persones i gèneres. Amb tot això no volem ser deterministes ni fanàtics, veient per exemple en el nen que juga amb una joguina bèl·lica un futur assassí, però si volem crear consciència sobre aquest problema, que deriva en futures conductes humanes de trista actualitat com la violència de gènere o les injustícies que generen els conflictes armats de llarg a llarg del nostre planeta.

Les joguines han de potenciar la capacitat creativa i intel·lectual individual, a més de desenvolupar la cooperació i relació amb altres nens i nenes.

Si és a les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques i sexistes.

Creus que és bona idea que els teus fills assumeixin la violència com una part fonamental de les seves vides? Si és a les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques o, possiblement, faràs dels teus fills persones fàcilment manipulables per institucions que els utilitzaran al seu antull per a participar en les seves guerres-negoci i matar a persones que ni tan sols han tingut temps de conèixer.

Recorda: el 90% de les víctimes de les guerres són civils i més de la meitat nens com el teu.

NO REGALIS VIOLÈNCIA

CNT-AIT

Sindicat d’Oficis Diversos Ciutat de Mallorca

Aquí teniu dues entrevistes realitzades per Ràdio Klara sobre el cas Granado-Delgado:

Entrevista a Octavio Alberola sobre la negativa del Tribunal Suprem de revisió del cas Granado-Delgado

Entrevista a Antonio Martín Bellido, coautor de l’atemptat a la Direcció General de Seguretat (Madrid, 1963)

Tàcit refereix, en els seus Annals, que la guàrdia pretoriana havia d’acudir, sovint, als teatres per apaivagar tumults i revoltes que les veritats subversives dels histrions –els artistes de llavors– provocaven. Avui, els artistes de La Makabra ens recorden, si més no llunyanament, la valentia d’aquells esperits lliures que atemptaven contra els bons costums, torbaven l’ordre establert i ridiculitzaven les nobles famílies patrícies.

La crònica dels fets és força coneguda ja: les instal·lacions que ocupava la factoria malabar La Makabra, entre els carrers Bolívia i Tànger, van ser enderrocades després d’un musculat i inclement desallotjament dels artistes per part dels Mossos d’Esquadra. Aguns dies després, clowns, funambulistes, músics, contacontes, performancers, activistes i artistes diversos de La Makabra es dirigien en una marxa fúnebre cap al recinte fabril de Can Ricart, a unes quantes illes de distància, en el mateix Poblenou.

L’arribada d’aquest nou contingent d’activistes socials a Can Ricart, una immensa zona reivindicada des de fa anys pel veïnat, ha revifat les evidències i necessitats d’una ciutat inclement massa escorada cap a interessos especulatius, comercials i de pretesa modernitat. I, sobretot, ha aportat més llenya a una lluita, la veïnal, que ja començava a defallir i no eren pocs els qui intuïen que haurien de conformar-se amb el diktat emès per l’Ajuntament amb l’anomenat nou pla: un minso equipament veïnal, la instal·lació de la Casa de les Llengües, herència del malaurat Fòrum, i una exigua entitat artística. Després, l’enderrocament de naus, la seva transformació en lofts moderns, la construcció d’un pàrquing... La lluita per Can Ricart ve de lluny i ha tingut nombrosos protagonistes. En un mur d’una de les naus encara es llegeix una pintada de reivindicacions pretèrites d’antics ocupants: «Encara no hem cobrat un duro. Clos/Ricart lladres».

La proposta dels veïns, a més de cristal·lina, és força més engrescadora i passa per la preservació del 100% del recinte: casal de barri, escola bressol, centre d’acollida per a menors, punt verd, magatzem destinat a les associacions del barri, Museu del Treball, naus per a l’economia creativa, naus per a tallers... I la darrera incorporació, un espai destinat a les arts escèniques.

És per això que els artistes de La Makabra han estat rebuts amb els braços oberts pel col·lectiu de Salvem Can Ricart. La roda de premsa convocada per l’associació de veïns, Nau 21 –en nom de les entitats científiques i artístiques– i La Makabra dimarts passat feia entendre que la lluita per Can Ricart es revifava i adquiria una nova dimensió. «La nostra és una lluita artística amb finalitat social. Les lluites sumen...», proclamava Jordi Martí, un dels representants de La Makabra en la roda de premsa.

Dues visions I és que, al cap i a la fi, el que està en joc a Can Ricart són dues visions antagòniques de construir una ciutat. D’una banda, la institucional, prolongació d’aquella mítica i franquista Ciudad de Ferias y Congresos, aparador de vanitats amb aparença d’avantguardismes i venedora de fums ecològics, encobridora de deliris legalment especuladors –o especulacions delirantment legals, vagi vostè a saber: Vila Olímpica, Fòrum 2004 i ara 22@ –una societat mercantil de capital municipal i de la qual també forma part el molt seriós Institut de la Cultura de Barcelona (ICUB). Una societat, aquesta, 22@, responsable dels enriquiments més crapulosos mitjançant les requalificacions, i les complicitats més descarades amb immobiliàries –com amb la immobiliària Espais, per exemple. Un urbanisme que ha creat una marca, «Barcelona», tot un parc temàtic, que ha rebut, fins i tot, un premi –número 1 a Europa– concedit per una consultoria de relacions públiques nord-americana. Aquesta botigueta de marca «Barcelona», postmoderna i seductora, ha propiciat, però, l’expulsió de 200.000 barcelonins de la ciutat a la recerca d’un pis assequible en els darrers vint anys, el desnonament com a pràctica recurrent –deu desnonaments diaris a Barcelona–, el mobbing, la segregació, la deslocalització de les empreses i la presència de 70.000 a 100.000 habitatges buits a la ciutat de Barcelona, entre altres banalitats.

Els guanys són veritablement ferotges. Les immobiliàries estan experimentant uns augments anuals dels seus beneficis de fins a un 40% i durant el darrer any les cinc principals immobiliàries de l’Estat espanyol van recaptar 1.400 milions d’euros de beneficis nets; la Generalitat ha descobert que els ingressos procedents dels impostos derivats de la compravenda d’immobles són ja la tercera partida més important del seu pressupost, per darrere de l’IVA i l’IRPF, i l’Ajuntament va ingressar 200 milions d’euros per la venda de sòl públic entre els anys 2000 i 2003. I tots contents.

Sorprèn, però, aquesta nostrada pràctica del meliquisme –de melic, s’entén– quan s’aborda l’espinosa qüestió de corrupteles, urbanismes, ajuntaments, constructores i altres bagatel·les en les diverses tertúlies dels mitjans de comunicació. En la del mestre Cuní, per exemple, fa una setmana, quan un silenci feixuc d’interminables segons televisius va embolcallar els convidats en ser interpel·lats per la qüestió. «Bé...», seria la recapitulació a la qual van arribar els insignes tertulians, «no és el mateix. Això no pot passar a casa nostra...». La qual cosa ens porta a la inquietant conclusió que podríem establir dos tipus de corrupcions: la de Marbella, grollera i ostentosa, maldestra i imprudent, d’ambicions desmesurades i amb folklòriques incloses, d’una banda; de l’altra, una tupinada educada i refinada, força discreta, mesurada i gentil, que podríem ben bé anomenar «la del 3%». La nostra, vaja.

Democràcia participativa

Hi ha altre tipus d’anhels per construir una ciutat i són els que reivindiquen, sense anar més lluny, els membres de Salvem Can Ricart i que posen sobre la taula l’urgent debat sobre espais socials, terrenys públics i habitatge. Un debat que prioritza les necessitats ciutadanes, les exigències veïnals, les prioritats socials, el patrimoni de la ciutat, la memòria històrica –i no com una simple «conservació» de pedres i de murs–, qüestions, aquestes, que poc marge deixen als mercaders i als especuladors de Barcelona. Ho deia un dels membres de la taula en la roda de premsa: «Es tracta de lluitar per una autèntica democràcia participativa i un nou municipalisme». Això sí: una participació ciutadana prevista en els «papers», en els plans urbanístics; però que esdevenen paper mullat quan aquesta «participació» eclosiona, en plena negociació, amb les consultories i els bufets que defensen elevats interessos i arcanes estratègies urbanístiques.

No és casual l’èmfasi que posen els de l’associació de Veïns del Poblenou en el rescat de la memòria històrica, i més quan l’activitat urbanística ha fet estralls en el barri i en el seu teixit associatiu des del 1994; un barri, el Poblenou, que va ser catalogat en el seu moment com «el Manchester català». Can Ricart representa avui l’únic complex fabril del segle XIX que resta dempeus i és per això l’indret idoni, com exigeixen els veïns, per instal·lar-hi el Museu del Treball. El Poblenou, durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, va ser el símbol de la lluita obrera i de la rebel·lió contra l’explotació. Del Poblenou, en van sorgir nombrosos ateneus obrers on els treballadors, en sortir de les fàbriques, aprenien esperanto, la llengua fraternal. Lliurepensadors, socialistes utòpics, republicans, naturistes i cooperativistes van aixecar aquest barri que forma part de la història gran de la nostra ciutat. Una història, la del combat, la resistència, la rebel·lió i la utopia, que cal mantenir viva, perquè ens és molt necessària, però que s’esmicola enmig de la foguera de les vanitats i la cobdícia.

Durant molt, massa temps, ha prevalgut una interpretació arcàdica i agrària de la nostra història, molt al gust del més ranci conservadorisme, despullant-la de les aportacions insurrectes de l’obrerisme, de la immigració, de la industrialització... Com escriu Salvador Clarós, del Grup de Patrimoni Fòrum Ribera del Besòs, s’ha forjat «un catalanisme que clava les seves arrels fondes en un concepte “ruralitzant” de Catalunya i no ha assumit en essència el que és la base mateixa de la nostra modernitat: la industrialització; en conseqüència, el conflicte social, la ciutat com a nucli de les relacions culturals, econòmiques i polítiques».

Can Ricart –de fet, tota arquitectura– és el testimoni insubornable de la història i, per això, ha de mantenir-se dempeus, però viu, actiu i al servei de la ciutat, tal com proclamen i proposen els veïns i els activistes.

L’alcalde Hereu

El conflicte al Poblenou ha estat l’estrena de l’alcalde Hereu en això de la res política i amb força mala fortuna. Les seves declaracions en què enaltia el tarannà negociador de l’Ajuntament no coincideixen gaire amb les decisions que s’han pres en els darrers conflictes sobre propietats ocupades –La Makabra, la més recent– i lluites veïnals –plaça de Lesseps o l’eix Llacuna, per exemple. Per això, quan l’alcalde refereix que amb violència «no es pot negociar res» o que «amb ocupació no hi ha negociació», exaspera els col·lectius de Salvem Can Ricart que porten un grapat d’anys amb la sensació d’estafa i d’engany permanents per la persuasiva estratègia negociadora de la Casa Gran. Manel Andreu, en nom de l’Associació de Veïns del Poblenou, ho expressava en la roda de premsa: «Ens hem afartat de demanar parlar amb l’Ajuntament... Quant a la Generalitat, encara no s’hi ha pronunciat».

I mentre l’alcalde es lamentava dels mètodes «violents» emprats –l’ocupació–, els mitjans de comunicació –editorial de La Vanguardia, per exemple– esclataven amb vehemència davant de la inoperància judicial en el desallotjament i la benevolència amb la qual, al seu parer, s’ha actuat amb els okupes del circ. Les referències a la propietat privada i a la legalitat establerta com a sacrosants fonaments de la convivència emanen una flaire classista i retrògrada que ens transporta a aquell Poblenou llibertari del principi del segle passat. I és que, fins i tot, ens trobem un marquès de debò entre els protagonistes actuals –Frederic Ricart, marquès de Santa Isabel, propietari legal del recinte– i també, en el sentit més ajustat del terme, plutòcrates: les germanes Koplowitz, propietàries reals, juntament amb ElCorte Inglés i d’altres.

«Aquests pollosos que no paguen impostos...», diuen si fa no fa algunes de les plomes il·lustres del nostre periodisme. «Los listillos del siglo XXI» –també «paràsits»–, els qualifica amb desdeny Gimeno a les pàgines de La Vanguardia. I l’ínclita Rahola fa una arrauxada defensa de la repressió i l’ús de l’autoritat com a eines imprescindibles de la democràcia en El Periódico. I si hi afegim les acalorades declaracions de polítics de tot pelatge en tots els diaris, obtenim una radiografia en què podem observar les causes dels dolors i dels maldecaps que pateix aquesta il·lustre ciutadania: el grapat de paràsits que ha decidit vulnerar els principis fonamentals del moviment: ordre i propietat. Sorprèn, però, la violència emprada.

Fins i tot, l’alcalde ha manifestat que cal reformar la legislació per posar fi al fenomen okupa. «El meu límit només és la convivència», ha declarat en una entrevista recent. Nobles paraules. Però hi ha qui, en l’altre bàndol, desitjaria posar límits a la corrupció i a l’especulació, que són depurades formes de violència. Com ho són també els barris dormitori, l’aluminosi, els habitatges de 80 milions de les antigues pessetes, les hipoteques de 50 anys, el mobbing, els desnonaments i altres foteses relacionades amb el sòl i l’habitatge. L’alcalde també podria prendre nota de les observacions devastadores que ha efectuat el relator de l’ONU sobre l’habitatge adequat. Un informe que parla d’un dret humà inalienable –l’habitatge–, com ho pot ser l’educació o la sanitat. La presència de Miloon Kothari a Can Ricart n’ha esparverat més d’un.

T.

Foren condemnats a mort el 1963, durant la dictadura franquista

El Tribunal Suprem (TS) denegà ahir als familiars dels anarquistes Francisco Granado i Joaquín Delgado l'autorització per interposar recurs de revisió de la sentència, dictada per un consell de guerra el 1963, per la qual ambdós foren condemnats a mort i executats durant la dictadura franquista. Així ho acordà la sala militar de l'Alt Tribunal per tres vots a dos, segons fonts d'aquest òrgan judicial, que indicaren que en el seu moment es redactarà la corresponent resolució, respecte de la qual han anunciat vot particular discrepant els magistrats José Luis Calvo i Ángel Juanes.

Aquesta decisió es produí la vigília que el ple del Congrés debati les esmenes presentades a la llei de la memòria històrica. Aquesta és la segona ocasió en què el TS denega l'esmentada autorització a les famílies de Granado i Delgado, que ja ho va fer per primera vegada el 1999 en un acte anul·lat el 2004 pel Tribunal Constitucional, que en una sentència emparà les famílies dels dos anarquistes i ordenà a la sala militar que continuàs la tramitació del procediment per revisar la sentència.

Els fets es remunten al 29 de juliol de 1963, data en la qual foren col·locades dues bombes a Madrid, una a la Direcció general de Seguretat i l'altra a la Delegació de Sindicats, sense que la seva explosió causàs víctimes, encara que sí múltiples ferits. Dos dies després foren detinguts Granado i Delgado, que el 13 d'agost de 1963 foren condemnats a mort en una sentència dictada per un consell de guerra, que va veure la causa pel sumaríssim i qualificà els fets de delicte terrorista. Ambdós foren executats el 17 d'agost d'aquell any per mitjà de garrot vil.

El 1996, en un programa de la televisió francoalemanya «Art», i després d'una prèvia declaració davant de notari, els també anarquistes Antonio Martín i Sergio Hernández s'autoinculparen de la instal·lació dels explosius el 1963, revelació que es reproduí en altres mitjans de comunicació espanyols. Per això, el febrer de 1998 familiars de Granado i Delgado reclamaren al TS que anul·làs la sentència i els declaràs innocents. En el seu recurs de revisió al·legaren que foren condemnats sense proves, «per la seva pertinença al moviment llibertari, sent la seva ideologia l'enjudiciada i no fets concrets imputables a ells». El 1999, el TS denegà en un acte l'autorització als familiars per interposar recurs de revisió de la sentència de mort, però posteriorment el Constitucional el 2004 declarà nul·la la decisió del Suprem.

EFE (Madrid)

(Diari de Balears, 14-12-06)

***

Avui, 14-12-06

***

El País, 14-12-06