Ateneu Llibertari Estel Negre

Tura pide celeridad a la Audiencia Nacional en el caso de la anarquista Núria Pórtulas

La consejera de Justicia, Montserrat Tura, pidió ayer a la Audiencia Nacional que actúe con "celeridad" en el caso de la anarquista Núria Pórtulas, la vecina de Sarrià de Ter (Gironès), encarcelada desde el pasado mes de febrero por presunta pertenencia a banda armada y tenencia de explosivos.

Tura manifestó que, en situaciones como la de Pórtulas, el departamento que dirige pide al tribunal que sea que actúe con celeridad, "porque", precisó, "situaciones así generan ansia e incertidumbre". "Este no es un tema que lleve el departamento de Justicia; se lleva desde fuera de Cataluña y lo único que podemos pedir es que se aclare", agregó la consejera.

Núria Pórtulas está encarcelada desde el pasado mes de febrero en la prisión de Soto del Real de Madrid. Los Mossos d'Esquadra detuvieron a la joven, que tiene 26 años, por orden de la Audiencia Nacional, que es la jurisdicción que entiende de los delitos de terrorismo. En concreto, el juez de la Audiencia Nacional Santiago Pedraz ordenó el 9 de febrero el ingreso en prisión provisional de la joven por pertenencia o colaboración con un grupo anarquista italiano que supuestamente pretendía atentar contra instituciones públicas catalanas.

Desde su encarcelamiento, la familia de la detenida y grupos de amigos han realizado concentraciones de protesta pidiendo su excarcelación. Los familiares mantienen una pugna con el departamento de Interior por la acción que condujo a la detención de Núria Pórtulas.

(El País, 03-04-07)

Hi ha proves abundants que el poble sahrauí ha estat víctima de tortures i desaparicions

El Congrés va aprovar fa uns quants dies una resolució instant el Govern perquè "defensi una solució urgent, justa i definitiva al conflicte del Sàhara Occidental", un conflicte que fa més de 30 anys que dura davant la passivitat de la comunitat internacional. És una ocasió òptima per recordar el que va significar i continua significant la tragèdia del poble sahrauí. El territori conegut com a Sàhara Occidental va ser colònia espanyola des del repartiment del continent africà efectuat per les potències colonials europees (1884), però des que el Marroc, el 1956, va accedir a la independència ja va expressar les seves pretensions annexionistes sobre el territori administrat per Espanya. El 1975, Hassan II el va envair, coincidint amb el final del franquisme, i es va firmar l'Acord de Madrid pel qual Espanya va abandonar aquell territori. L'ONU va advertir llavors que l'Acord no va transferir la sobirania sobre el territori ni va conferir a cap dels signataris la condició de potència administradora.

El Front Polisario, creat el 1973 per aconseguir la independència del territori, va mantenir una primera resistència contra l'ocupació espanyola, i després, contra la marroquina. El novembre del 1975 les tropes de Hassan II van entrar al Sàhara i van arrasar tots els assentaments. La capital, Aaiun, va ser ocupada per 2.000 soldats marroquins que van entrar a les casernes abandonades pels espanyols i van segellar les entrades i sortides de la ciutat. Llavors va començar l'èxode i la repressió. Els familiars dels desapareguts forçosos no han tingut cap més notícia de la seva situació des del moment de la detenció, i desconeixen si són vius o han mort. El Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries de l'ONU ha expressat reiteradament la seva preocupació pels desapareguts forçosos al Sàhara Occidental. A més a més, molts detinguts sahrauís van ser sotmesos a tortura, alguns fins a la mort, als centres de detenció, com la presó d'Aaiun, coneguda com la presó negra, el centre penitenciari de la platja d'Aaiun (antiga caserna militar espanyola), les presons secretes d'Agdaz, Kalaat Magouna i Agadir, i les casernes militars de Smara.

Els cadàvers es feien desaparèixer en fosses comunes, sense cap identificació, i algunes d'aquestes fosses s'han localitzat a Jdairia, a l'est de la ciutat de Smara; Lamsyed, a prop de la ciutat de Tan-Tan; o a la platja de l'Aaiun, molt pròxima al centre de detenció i tortura. Hi ha informes que relaten que molts dels sahrauís segrestats van ser llançats des d'helicòpters o en- terrats vius. El Comitè de Drets Humans de l'ONU, al seu informe del 1994, expressava la seva preocupació pel manteniment de les pràctiques de tortura al Marroc, i el del 2004 va reiterar la seva preocupació "per les nombroses al·legacions de tortura i maltractaments en persones detingudes"

A més a més d'això, el comitè de l'ONU, al seu informe de l'any 1993 declara el següent: "Els supervivents van ser posats en llibertat després de 18 anys de detenció secreta en condicions inhumanes, completament aïllats del món exterior. Tots patien mals físics i psicològics irreversibles i se'ls continuava privant de l'assistència mèdica necessària per tractar les malalties causades pels anys de detenció". Efectivament, uns 300 sahrauís, que havien estat segrestats, van ser alliberats el 1984, el 1991 i el 1992, després de passar molts anys desapareguts en centres de detenció secrets.

Tots aquests fets s'han de situar en el context d'un poble, el sahrauí, sotmès a la dominació d'una potència estrangera, al qual s'ha impedit l'exercici del dret de lliure determinació de conformitat amb la resolució de l'ONU sobre la concessió d'independència als països i pobles colonials. Una submissió que genera, segons aquesta resolució, "una denegació dels drets humans fonamentals" als països als quals s'impedeix que l'exerceixin.

Els fets descrits no s'han investigat ni enjudiciat al Marroc. Per tant, som davant d'un supòsit evident d'impunitat. El Marroc ha incorregut en una greu irresponsabilitat internacional en la mesura en què ha denegat de manera permanent i generalitzada el dret a la justícia de les víctimes. Un dret que genera l'obligació de constituir tribunals imparcials i independents i garantir un judici just per tal d'enjudiciar les conductes descrites.

Ningú pot dubtar que el poble sahrauí ha estat víctima, entre molts altres delictes, d'un genocidi, mitjançant un assetjament generalitzat, tan greu i constant, que va provocar la fugida massiva de la població dels territoris ocupats cap als territoris limítrofs fins a arribar a l'altíssima xifra de 120.000 refugiats. Un genocidi comès per les autoritats marroquines en el marc d'un pla polític i un designi perfectament elaborat que sempre ha pretès sotmetre absolutament la societat sahrauí, eradicar qualsevol signe de resistència i exterminar-la com a grup ètnic.

Carlos Jiménez,

exfiscal anticorrupció

Desordres públics + Ultratge al Regne d’Espanya = Un any de presó

www.detenidosporunavivienda.org

Jordi Albertí fa la síntesi de les atrocitats de la persecució religiosa durant la Guerra Civil i nega que només fos obra d'incontrolats

No és cap tabú, però incomoda perquè entela la imatge d'una República entesa com a paradigma de les llibertats. És la cara fosca, molt fosca, de la reacció a Catalunya després de la sublevació franquista: 2.441 eclesiàstics assassinats sobre un total de 8.360 morts per la repressió a la rereguarda. A més, dels altres 6.000, una bona part --la majoria-- eren gent de missa.

Amb comptagotes, a còpia de monografies locals i martirologis, la qüestió s'ha anat estudiant. Fins i tot fa poc sortia el brutal testimoni novel·lat d'un milicià de la FAI que relata les seves atrocitats (Entre el roig i el negre, de Miquel Mir). Però faltava una obra de síntesi. I això és el que ha fet el filòleg Jordi Albertí, doblat ara d'historiador a El silenci de les campanes (Proa). Rere la iniciativa hi ha Albert Manent, a més de dos particulars anònims que han finançat la recerca.

El volum (400 pàgines), prologat per Josep M. Solé Sabaté, té tres pilars. L'un consisteix a explicar els antecedents anticlericals a Catalunya, des de les bullangues del 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, passant per la maçoneria. El segon és la descripció selectiva de la matança, bàsicament entre juliol i desembre del 1936. Aquí hi ha casos espectaculars, com el paradigmàtic del poblet de Serral, on el jove capellà Tomàs Capdevila, de 33 anys, que durant la República s'havia negat a deixar les campanes per avisar de l'hora de començar i acabar la jornada laboral, en veure com anaven les coses, es va amagar al bosc. Al cap de dos mesos, malalt, va tornar a casa. El van capturar i el van exhibir a la plaça, on va abraçar la seva mare i va demanar-li que perdonés els qui l'anaven a matar. Els del Comitè de Sarral --també el volien els de Conesa-- se'l van endur en cotxe. Durant una hora i mitja de trajecte el van torturar: li van tallar la llengua i els testicles, i li van treure els ulls. Ja al cementiri, quan sonaven les onze, li van disparar un tret per cada campanada.

I el tercer és l'anàlisi de tot plegat, on Albertí defensa la tesi que ni l'existència d'una Església colpista i reaccionària ni el xup-xup d'un sentiment popular entre les masses polititzades per les esquerres contra aquesta mateixa Església no expliquen la brutalitat de la massacre.

Segons l'estudiós, que no amaga la seva posició de creient i catalanista, hi havia la consigna, sobretot des de la FAI --i dins d'aquesta, del grup Solidarios, després dit Nosotros--, de "destruir l'Església com a pas simbòlic i material per a la instauració d'una revolució comunista llibertària". I això va comptar amb la "complicitat o la passivitat" dels partits republicans d'esquerres. Una mostra són aquestes paraules de Lluís Companys, l'agost del 36: "Els esdeveniments que estem vivint eren inevitables. A Espanya existien tres institucions violentament odioses, el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. Quan, fa unes setmanes, l'exèrcit s'ha sublevat contra el poble, aquest finalment s'ha despertat. I un poble que desperta és terrible. [...] He trobat en la FAI posicionaments constructius d'un gran interès".

Ignasi Aragay

(Avui, 30-03-07)

El jutge diu que la noia detinguda a Girona va estudiar la seguretat de tres edificis oficials

El jutge Juan del Olmo manté a la presó l'anarquista catalana Núria Pòrtulas, de 26 anys, per un delicte d'integració o col·laboració amb una organització terrorista. La noia havia controlat, segons assenyala l'acte judicial, les mesures de seguretat de tres delegacions d'institucions públiques de Girona i mantenia una estreta relació amb un presumpte líder d'aquest moviment a Itàlia.

Pòrtulas va ser detinguda el 7 de febrer després que els Mossos d'Esquadra li intervinguessin el telèfon al desembre, després de la detenció a Girona de Juan Antonio Sorroche. Aquest noi estava reclamat a Itàlia per la seva presumpta participació en associació subversiva amb finalitat terrorista de matís anarquista i sabotatges amb artefactes incendiaris en propietat aliena, comesos a Itàlia. L'Audiència Nacional ha concedit l'extradició de Sorroche.

La detenció

La noia va ingressar a la presó el 9 de febrer, per ordre del jutge Santiago Pedraz, que aquell dia estava en funcions de guàrdia. Per això, el cas va passar després al magistrat Juan del Olmo, que va ratificar la decisió del seu company el 5 de març.

En la resolució judicial, l'instructor recull l'informe del fiscal, que demana que es mantingui empresonada Pòrtulas. En el seu dictamen, datat el 23 de febrer, explica que la imputada està relacionada amb delictes "que revesteixen els caràcters de gran gravetat", ja que poden arribar "a ser actes preparatoris de delictes d'estralls terroristes".

El ministeri públic subratlla la importància dels manuscrits agafats a la noia, escrits en una llibreta blava, en un registre practicat a la seva furgoneta en un control policial al gener. En aquestes anotacions apareixen "expressions referides expressament a terrorisme".

El jutge recull en la seva resolució els arguments del fiscal i revela que en aquest textos, escrits en català, hi apareixen anotacions "a favor dels presos, contra l'Estat i les seves institucions". A més a més, "es recullen detallades les ubicacions i les mesures de seguretat d'institucions públiques a Girona: Departament de Treball de la Generalitat, Ministeri de Treball i Afers Socials i Serveis Territorials de Justícia". La noia va apuntar "l'adreça exacta" i va explicar si els locals tenien càmeres de seguretat i vigilants.

En una carta suposadament dirigida a Sorroche "es fa referència a la seva situació actual i a reunions que ha tingut amb grups de Manresa i Barcelona amb l'objectiu d'organitzar concentracions". Els Mossos també van trobar a Pòrtulas papers "de matís anarquista radical, insurreccional i violent, en què s'insta a lluitar contra l'Estat". I algunes cartes que li va remetre Sorroche el 2002 en què li explica que vol venir a Espanya: "Per veure si ens autoorganitzem i fem algunes accions sense cap jerarquia".

La noia també tenia escrits sobre "mesures de seguretat en el moment de realitzar accions violentes, adoctrinament anarquista i telèfon mòbil per a l'activisme". Pòrtulas, explica el jutge, té coneixements de química. Del Olmo la manté empresonada per un elevat risc de fuga i pels seus "vincles amb altres presumptes membres" de l'entramat terrorista a Itàlia.

Margarita Batallas (Madrid)

(El Periódico de Catalunya, 30-03-07)

Juli Alandes

Àcrates!

Proa. Barcelona, 2007

Un altre llibre d'històries de la Guerra Civil, pensaran els que entrin en una llibreria i es trobin davant d'un títol tan explícit i una coberta de milicians en processionària. I certament, Àcrates, recull de quatre relats amb el qual Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) va guanyar el premi Roc Boronat 2006, ens parla de la guerra, però també de la resistència i la dignitat dels perdedors.

Quines característiques singularitzen aquesta obra entre l'allau de textos que cerquen els seus motius a la Guerra Civil? Doncs d'entrada, trobar-nos davant d'uns relats ben travats i resolts. Les peripècies d'un pagès de l'Ebre que busca Durruti per cobrar un deute; la història de la jove Roseta i l'amor impossible que sent per la figura llegendària de Quico Sabaté; la reconstrucció polièdrica, en un interessant exercici de punts de vista, de la mort del mateix Sabaté; i l'aparició sobtada del Facerías en un meublé de Pedralbes per concloure les incestuoses relacions d'un capitost franquista amb la seva neboda, ens mostren un escriptor de pols ferm a l'hora de narrar i molt hàbil inserint en un corpus de ficció personatges històrics --magnífic esbós del capellà Arnal, secretari de Durruti, o la presència de Simone Weil en el primer dels relats--. A més, Alandes demostra coneixença d'historiador quan parla de les tensions internes entre la direcció de la CNT exiliada i els grups d'acció que creuaven la frontera per sucumbir inexorablement a les bales franquistes, o quan ho fa de la pugna entre l'exèrcit de milícies i el govern de la República partidari de la seva regularització.

L'obra és també un contrapunt a la novel·la de Mir Serra El roig i el negre (2005). Si Mir presentava una CNT formada per una colla de pistolers i lladregots de la més baixa estofa, a Àcrates hi trobem una reivindicació de la tradició cenetista, un desgreuge respecte a la mirada de Mir --entre totes dues caldria situar Déu no surt a la foto (2006), de Jordi Bonells amb la seva visió del moviment anarcosindicalista tan carinyosament asèptica, si se'm permet la paradoxa.

Formalment, l'autor estableix paral·lelismes estructurals entre el segon i quart relat; tots dos estan caracteritzats per l'evolució sentimental de les seves protagonistes: l'episcopal enamorament de la Roseta per un guàrdia civil arribat a l'Empordà a finals de la dècada dels 40, transformat en frenesí juvenil per l'heroi clandestí, i l'amagat i hipòcrita amor d'una adolescent i el seu oncle, cacic industrial de la Catalunya de Franco --sortit d'aquelles quotidianitats de vetllada fatxenderia que Carles Balagué ens mostrà a La Casita Blanca-- que acabarà amb la mort del franquista i la passió desfermada de la protagonista pel botxí Facerías. "Jo no et dic que diguis cap mentida. Et dic que no diguis res, que és molt diferent", diu un dels personatges. Contra aquest no dir res es revolta Alandes per posar la paraula a la boca d'aquells que van perdre més d'una guerra.

Óscar Carreño

(Avui / Cultura, 29-03-07)

Aquest article en pdf

Fets i ficcions anarquistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]

Serà el 17 de maig de 2007, a la Cort Tercera d’Apel·lacions de Filadèlfia. Els tres possibles resultats del judici poden ser: cadena perpètua (a més del que ja porta), una nova data d’execució, o bé, un nou judici. Mumia va complir el passat 9 de desembre de 2006 25 anys a la garjola, dels quals sempre ha estat esperant ser executat per un crim que ell i les evidències demostren no va cometre. Mumia es troba en aquesta situació per ser una veu contra el sistema i pel revengisme de la policia. Des del 18 de desembre de 2001, Mumia roman amb la seva execució novament anul·lada, però esperant que es decideixi a ser jutjat de bell nou. Un nou judici és l’única oportunitat perquè se li anul·li l’execució o de quedar lliure.

Per més informació: freemumia.com

Llibertat per Mumia Abu-Jamal!

La família de Pòrtulas acusa Boada de falses imputacions

La família de Núria Pòrtulas, l'okupa detinguda el 7 de febrer a Sarrià de Ter (Gironès) acusada de pertinença a banda armada, estudia emprendre accions judicials contra el secretari general del Departament d'Interior, Joan Boada, per "les falses imputacions" que ha llançat contra la noia d'ideologia anarquista.

Boada va afirmar ahir que els Mossos d'Esquadra estan obligats a investigar quan hi ha indicis. "¿Què hauria passat si els companys de Pòrtulas haguessin posat un artefacte explosiu?", es va preguntar.

L'advocat de la jove, Benet Salellas, va afirmar que Boada havia fet menció a la col·locació d'una possible bomba per part dels amics de la seva defensada "amb voluntat intencionada de llançar falses imputacions contra Pòrtulas quan de bomba no se n'ha trobat cap".

El lletrat també va afirmar que si Boada té indicis que els companys de l'acusada tenen bombes, "el que hauria de fer és detenir-los, perquè si no ho fa és que ni ell mateix s'ho creu". El germà de Pòrtulas, Miquel, va explicar que durant la reunió que Boada va mantenir amb la seva família, aquest els va demanar que posessin fi a les manifestacions davant de les seus d'ICV.

Ferran Cosculluela (Girona)

(El Periódico de Catalunya, 28-03-07)

***

Joan Boada menteix amb el cas Núria Pòrtulas

L'agència Liberinfo es veu en l'obligació de desmentir les paraules de Joan Boada d'aquest migdia al voltant del cas Núria Pòrtulas. Des del coneixement del contingut dels atestats i de la investigació realitzada pels mossos d'esquadra podem afirmar que l'expedient del cas conté manipulacions, fabulacions i invencions que han portat a la presó a la jove gironina.

No podem fer públic el contingut d'aquestes informacions perquè el cas es troba sota secret de sumari. Tan sols podem fer una crida al Departament d'Interior per tal de que finalitzi les diligències i s'aixequi així el secret de sumari. En aquell moment l'opinió pública podrà conèixer amb detall del perquè es parla d'un clar cas de muntatge policíac. Finalitzar les diligències i fer transparent el sumari és en mans de Joan Boada i per tant no podem fer res més que esperar. Amb les dades actuals de la investigació a les nostres mans no podem fer més que ratificar-nos en l'afirmació de que es tracta d'un gravíssim error policíac que tard o d'hora es farà públic.

Liberinfo