Ateneu Llibertari Estel Negre

Després d’estar un temps inactius, després de la marxa forçosa dels diferents col·lectius que formàvem el local autogestionat Àgora, hem previst una assemblea-reunió del Nucli Confederal de CNT Ciutadella de Menorca a Es Mercadal, el proper divendres 15 de desembre a les 17.00 hores, tenint com a lloc de trobada la parada del bus.

Si alguna persona de la zona està interessada a assistir, ens podem veure allà, però seria millor que ens digués alguna cosa per email abans [cnt.menorca@gmail.com].

Gairebé un anys després, seguim encara amb la idea de consolidar el nostre nucli de la Confederació Nacional del Treball de Menorca; sabem que és difícil, però no ens rendim.

Salut i anarcosindicalisme!

Nucli Confederal de CNT Ciutadella de Menorca

Més informació

La gent de la Plataforma Salvem La Real ens ha informat que a la finca de Son Cabrer (devora Son Espases) han començat els moviments de terra i de retirada de la part superior. Es tracta d’una zona on es demana la protecció patrimonial, ja que s’hi troben síquies i restes d’edificacions de valor històric.

Està previst que demà divendres al dematí un grup de persones de la Plataforma vagi a Son Cabrer i han convocat a més gent per manifestar la seva oposició i alhora reivindicar la seva preservació.

Han quedat a les 9,15 al Monestir. Els que hi puguin anar que vinguin.

Aquí teniu dos articles publicats en la revista El Viejo Topo sobre el MIL i sobre la polèmica pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga:

- Salvador López Arnal: «El MIL, tal como era. Entrevista con Sergi Rosés Cordovilla». El Viejo Topo, 222-223 (julio-agosto 2006), pp. 18-27.

- Miguel Riera: «A propósito de Salvador. Una conversación con Emili Pardiñas y Alejandro Montiel». El Viejo Topo, 226 (noviembre 2006), pp. 6-13.

Curt metratge de Proyecta Films guardonat amb més de 25 premis i dirigit per Marisa Crespo i Moisés Romera

Si els poders locals no volen perdre les seves competències han de perseguir més bé les corrupteles

Els darrers mesos hem tingut coneixement de la detenció de determinats càrrecs públics municipals —i algun d'autonòmic— vinculats presumptament amb delictes urbanístics. S'han deixat així al descobert xarxes de corrupció polítiques, administratives i socials que servirien per al millor dels guions cinematogràfics mai imaginats.

Una cultura especulativa fortament consolidada (fins i tot en l'àmbit social), juntament amb la manca d'aplicació immediata dels mecanismes de control existents, genera situacions com la d'Andratx. Això lligat amb el concepte que determinats subjectes socials tenen del planejament urbanístic com si fos un recurs propi i no al servei de la societat en general. Això demostra que la nostra societat encara ha d'acabar d'interioritzar alguns conceptes dispars, com són el desenvolupament sostenible del territori, la protecció dels recursos, la protecció del teixit social i cultural de les nostres ciutats i dels nostres pobles, o la planificació global com a mecanisme preventiu davant la improvisació irreflexiva, especulativa i descontrolada.

A banda de les repercussions que puguin tenir els casos que tenen Marbella com a referència principal, el fet més greu és que el ciutadà pot arribar a creure que, en el fons, la normativa empara i dóna cobertura a processos que, malgrat la seva legalitat, són transgressors amb el territori. I aquest és el fet que hem de combatre amb tots els elements a l'abast.

Així, i per tal de fer front a aquesta impressió, les administracions han de fer un esforç especial per tal de donar a conèixer als ciutadans les previsions de vivenda de protecció oficial contemplades en la recent normativa urbanística, així com els seus resultats. També s'han de divulgar les limitacions que de fet, i en molts casos, s'imposen davant els casos de creixement descontrolat dels sectors urbanístics en el territori. I, a més a més, des del sector públic s'han de difondre sistemes d'ordenació territorial com els plans directors, promovent el coneixement de la innovadora normativa dictada en relació amb la protecció del paisatge. Igualment, és necessari que es donin a conèixer els mecanismes de control que des d'un punt de vista administratiu existeixen i, de fet, s'apliquen. Al seu torn, la pressió social i la dels mitjans de comunicació han de forçar les comunitats autònomes que no tenen implantats, o no els apliquen, aquests instruments legals, a fer-ho. Al final, queda l'actuació extrema, la via penal.

La solució a les disfuncions generades pel sistema no es troba únicament en el dret penal ni a desmuntar l'edifici constitucional construït sobre la base dels poders locals. Aquests darrers estan dotats d'una autonomia que permet a les administracions municipals ser les més properes en els serveis que es presten als ciutadans. I també on es materialitza d'una manera més directa el principi de participació ciutadana que és el que configura l'Estat democràtic.

Hem de cercar com a objectiu que aquest necessari desenvolupament sostenible (tant territorial com social) actuï com a principi rector en tota ordenació territorial i urbanística. L'urbanisme pot continuar sent un model de referència en el creixement econòmic, però sempre s'ha de basar en models planificats no tan sols per part dels ens locals, sinó també per les mateixes autonomies. I és necessari consolidar amb plena convicció el planejament com un mecanisme d'integració social, de protecció ambiental i també de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes.

En el desenvolupament del planejament es poden desenvolupar models on les plusvàlues que es generen es reparteixin entre l'Estat, la comunitat autònoma i els municipis. Plusvàlues que anirien destinades a reserves de sòl no urbanitzable, parcs, jardins, millores d'infraestructures, equipaments, i habitatge públic. En fi, beneficis directes per a la comunitat. Això no impedirà l'ocupació del sòl i l'expansió econòmica de la propietat, però sí que redistribuirà comunitàriament els seus beneficis.

CalL analitzar, igualment, la possibilitat de crear òrgans col.legiats de revisió de llicències urbanístiques on tinguin participació els diferents grups municipals. I es pot facilitar informació a les entitats ciutadanes, o consells d'urbanisme (potenciant la participació), sobre les actuacions municipals en matèria d'urbanisme. O, fins i tot, començar a implantar les anomenades auditories urbanístiques, previstes normativament i que encara no han tingut traducció en la realitat. Les eines existeixen, però segurament manca cultura participativa per desenvolupar-les.

Només amb institucions efectives on s'estableixin mecanismes de control mutu, amb mecanismes que aturin els possibles abusos que es generin, amb procediments que permetin l'accés del ciutadà a una vivenda de veritat digna, i amb actuacions contundents contra aquells que transgredeixen l'ordenament jurídic vigent aconseguirem retornar la confiança, potser ara una mica perduda, al nostre sistema urbanístic.

Rafel Audivert,

advocat i professor associat de Dret Administratiu de la UAB

(El Periódico de Catalunya, 06-12-06)

T’agradaria un massatge a canvi d’un llibre que no has llegit? T’has avorrit de dur la mateixa roba i voldries intercanviar-la? Voldries una guitarra i no tens doblers per comprar-la? Vols aprendre anglès i ets un bon cuiner?

Idò canvia el XIP, i vine a sa Fira d'Intercanvi a Vilafranca, t'esperem diumenge dia 17 de desembre a la plaça Tomeu Penya a partir de les 10.30 h.

Vine amb aquelles coses que tens arraconades, coses útils, en bon estat, que pots intercanviar per altres coses que sí necessites o te fan il·lusió. Podrem intercanviar tot allò que vulguem: plantes, confitures, roba, CD, electrodomèstics, receptes, coneixements, favors, cols, serveis, instruments musicals, eines des camp, la parella, mobles, el sogre, tallada de cabells, cangurs, ordinadors...

Si vols, du qualque cosa per torrar i queda a dinar amb nosaltres a la mateixa plaça.

XERRADA INFORMATIVA

Dia 7 de desembre, a les 19 h., farem una xerrada informativa de sa Fira d'Intercanvi al Casal d'Entitats de Vilafranca, parlarem d’altres xarxes d’intercanvi existents, i podreu exposar dubtes, aportacions... vos hi esperem.

Ho organitza XIP (Xarxa d'Intercanvi dels Pobles)

Tot i que Rubén Darío va dir en el seu poema Lo fatal que no sabem ni a on anem ni d’on venim, jo crec que sí: venim del món real salvatge (on continuen la resta de les espècies) i anem al món real poètic (a l’Acràcia) que implicarà, si hi arribem, la plenitud de la nostra espècie. Però és molt important saber on estem: estem en el món real polític (en l’estructura dominants /dominats, en la lluita embogida i embogidora pel poder, en què les idees -i quines idees- estan per damunt de les vides, ple de fal·làcies, de mites, de muntatges, de màfies, de retòriques...). I el que passa és que, en realitat, no anem, no ens movem, no avança l’espècie cap a aquesta plenitud coherent amb la nostra realitat d’éssers no solament planificadors i executius sinó conscients, sensibles i creatius... I no fa gaire vaig escriure sobre el comunisme com el màxim ideal humà i distingia entre el comunisme religiós i el polític (tots dos sense poder superar aquesta estructura) i el comunisme poètic, derivat del comunisme llibertari un cop aquest, en altres contextos històrics, aconsegueixi despolititzar-se, és a dir, no lluitar pel poder, en definitiva.

És evident que hem d’intentar canviar l’estructura, construir l’assembleària que elimini aquesta dualitat, edificar l’ideal anarquista que de cap manera pot assolir-se partint de la lluita pel poder sinó a l’anar aconseguint la llibertat de pensar i sentir, i que així, a poc a poc, siguin cada cop més els éssers humans convençuts de la possibilitat d’aquest canvi, coordinant el que és natural, el que és social i el que és individual. Només ens falta en aquesta descoordinació en la qual vivim el que implica allò que ens parla de llocs d’on venim i a on anem impensables realment. I convèncer-nos que caminem com a espècie, que no és la societat sinó l’espècie la que ens uneix, perquè, com és fàcil d’observar, no es pot parlar de societats i sí d’espècies, és a dir, del que és natural. I és que resulta que som la mateixa espècie i tenim els mateixos problemes essencials i totes aquestes fronteres, divisions i diferències imposades pel domini que ens enfronten i divideixen deixarien de fer-ho un cop veiéssim el que som realment. Tan sols així veurem d’on venim i a on anem, si és que abans no ens autodestruïm per culpa d’aquesta estructura pel que sembla irremeiable.

És clar que el comunisme és el màxim ideal del que és humà. Però el poètic, el que entreveu aquest canvi d’estructura, el que veu la possibilitat de la coordinació de la nostra complexitat, és una plenitud només imaginable quan hi ha llibertat de pensar i sentir per veure’ns únics i companys. Tots. Com està la nostra espècie en aquests temps? ¿No causa una gran preocupació tanta bogeria? Si resulta que si són els dominants els que senten i pensen per tots, si els dominats, la immensa majoria, no pensem ni sentim en llibertat, ni anem ni venim, ni estem, ni som, què tenim d’humans sense aquesta llibertat? Però és que alhora els dominants, ¿pensen i senten lliurement sotmesos a la bogeria del domini, al racionalisme i a l’irracionalisme que els embogeix? Al patir aquest món real polític del qual no sortim, em pregunto si per a això sortim del món real salvatge. I és que aquesta llibertat de pensar i sentir, aquesta vida interior tan manipulada i confusa, ens condueix a la innocència, és a dir, al fet de veure’ns tots a la vegada únics, lliures, companys. I és que, si l’espècie no avança cap a la innocència, que és avançar cap a l’Acràcia superadora d’aquesta Pancràcia terrible, no podem parlar de plenitud, en un grau o en un altre, com individus, tan necessitats de coordinar el que és natural, el que és social i el que és individual, la vida exterior i la vida interior. Perquè sense la vida exterior és impensable la vida interior.

No pot ser que uns dominants coordinin per tothom. El primer pas és ser conscients que la coordinació de tot és obra de tots, superant la subordinació, tràgica tantes vegades, d’uns, els més, a uns altres, els menys. El món real poètic, l’Acràcia, no és una utopia, és un destí, és un procés inherent a aquelles qualitats que ens van fer sortir del món real salvatge. Queda molt per pensar, per desmitificar, per sentir, perquè arribem a on anem. Però el comunisme poètic ja és una realitat en la nostra vida interior si es té llibertat de pensar i de sentir, si ningú pensa i sent per nosaltres. I aquesta realitat ho fa pensar com a possible en la vida exterior, assumint les nostres possibilitats i els nostres límits reals.

Jesús Lizano

(Avui, 28-09-06)

La Plataforma Camins Públics Oberts torna a convocar tothom a una excursió reivindicativa per a reclamar que es faci efectiu el dret de pas pels camins públics. Aquesta excursió és fàcil, menys de tres hores de caminar tot per camí pla, només interromput per qualque tanca que esperem trobar oberta, aquest dia i per sempre més.

Diumenge 17 de desembre, 10.00 hores

Plaça Son Macià (Manacor)

Aquí teniu el fotomuntatge que ha elaborat Miquel Àngel Dora, emmarcat en la campanya Salvem Mallorca del GOB: