Ateneu Llibertari Estel Negre

El 3 de maig del 1937, el comissari d'ordre públic de la Generalitat, Eusebi Rodríguez Salas, prova d'ocupar l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per un comitè anarcosindicalista de la CNT. Aquest fet fa que immediatament s'aixequin barricades a molts barris de Barcelona i comenci un enfrontament armat entre el Govern de la Generalitat i el PSUC i els membres de la CNT-FAI i el POUM.

El sagnant conflicte es va estendre a moltes poblacions del Principat i es va allargar fins al 7 de maig, moment en què el Govern de la República aconseguí restablir l'ordre. La revolta, de gran importància en el desenvolupament de la guerra civil a Catalunya, va tenir, com a conseqüència directa, la pràctica desaparició del POUM i l'afebliment de la fins llavors poderosa CNT. Tot plegat, va reforçar o va perjudicar la causa republicana?

Sí

El fracàs del cop d'estat militar del juliol del 1936 no tan sols va donar pas a la guerra civil sinó que va provocar l'efecte contrari al que pregonaven els insurrectes: la subversió de l'ordre establert. La guerra civil va ser fruit de la divisió de les Forces Armades i dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat, mentre que l'anomenada revolució social va ser producte de la feblesa de les institucions republicanes, la majoria de les quals van ser substituïdes per altres organismes. Això va passar molt especialment a Catalunya, on la poderosa CNT va demostrar abastament el seu tarannà antiinstitucional. En aquest sentit: els comitès antifeixistes van substituir els governs de la Generalitat i dels ajuntaments; les milícies populars, organitzades pels partits i els sindicats, l'Exèrcit; les patrulles de control, la policia ...

La riuada desfermada el juliol del 1936 va perdre embranzida amb la prolongació del conflicte bèl·lic, Els fets de Maig del 1937 van culminar el procés endegat des de feia mesos. Es tractava d'un procés de reinstitucionalització i d'enfortiment dels poders de la República i, en primer lloc, de l'ordre públic. La requisa d'armes va ser la causa principal dels gairebé quatre mil detinguts, més de la CNT que no pas del POUM. Les armes havien de ser al front i no a la rereguarda.

El llibre d'Orwell (Homenatge a Catalunya), la pel·lícula de Ken Loach (Terra i Llibertat), la memorialística dels que van patir represàlies (Víctor Alba) i la historiografia fruit de la guerra freda, han imposat el relat de la revolució traïda pels estalinistes. Primer, no es pot confondre la revolució amb un carnaval sagnant i, segon, no solament va ser la gent del PSUC qui va imposar un nou ordre. I, a propòsit d'això, cal recordar que la CNT no va moure ni un dit davant de la il·legalització del POUM i, un any després, es va afegir de nou al bloc de poder republicà, això sí, des d'una posició subalterna.

Andreu Mayayo

Professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona

***

No

Gairebé una setmana de combats --del 3 al 7 de maig del 1937-- als carrers de Barcelona, enfrontaments similars a ciutats com Terrassa, Reus, Tarragona, Tortosa o Vic, el balanç de prop de tres-cents morts, una petita guerra civil en el context d'una guerra civil més àmplia, l'amenaça, finalment no acomplerta, d'abandonar el front per part d'unitats combatents, al marge de qualsevol altra consideració històrica, eren elements de desmoralització més que evidents per a la societat catalana, que des de feia gairebé un any patia una guerra. I, per bé que el retorn a la normalitat fou presentat com un final en el qual no hi havia ni vencedors ni vençuts, el cert és que ben aviat es va evidenciar que això no seria així.

El bloc antifeixista que des de l'inici de la guerra havia vertebrat la resistència contra els insurrectes va desaparèixer en pocs dies. El POUM --acusat ben aviat d'haver provocat els fets-- fou il·legalitzat i perseguit, els seus dirigents i molts dels seus militants foren empresonats i Andreu Nin, el dirigent més emblemàtic, fou assassinat. La persecució afectà també nombrosos militants de la CNT, que van substituir no pocs presos feixistes a les cel·les de la presó Model. El moviment anarcosindicalista Ja no va estar representat en el Govern de la Generalitat.

La República --sota el nou govern del socialista Juan Negrín-- es va militaritzar, va créixer de manera considerable la influència soviètica --sense que això representés un augment del seu ajut militar-- i el Govern de la Generalitat de Catalunya va quedar reduït a una ombra d'allò que havia estat, sobretot quan, a partir de l'octubre del 1937, el Govern de la República es va instal·lar a Barcelona. Conseqüències, totes elles, d'un esdeveniment que, en cap cas, va reforçar la causa de la República. Més aviat tot el contrari.

Pelai Pagès

Professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona

(Sàpiens, 56 – juny 07)

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l'any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L'equip d'advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar.

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D'ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d'aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d'altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai.

Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moments. Agraïm l'ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre, quan el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich

Barcelona, 14-06-07

Momentos insurreccionales

Diversos autors

El Viejo Topo. Barcelona, 2007

Les ciències socials, en general, han emfatitzat més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no pas les dinàmiques transformadores en termes igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent antagònic respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, politiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’estalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimaniya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein --amb la complicitat occidental--; l’antropòleg López Bargados --a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització francoespanyola del Sàhara en la carn dels Awlad Dalim-- hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels oprimits; l’historiador Miquel Izard --amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica-- atén la revolta popular espontània a Caracas el febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del xa, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Khomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la Revolució Russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.

Gerard Horta

(Cultural / Avui, 21-06-07)

Els membres de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) ens han fet arribar aquesta denúncia que passem a traduir:

***

Avui, 17 de juny, a les 4 de la tarda un escamot fortament armat de la policia estatal d’Oaxaca (Mèxic), juntament amb els policies que tenen assetjats el poblat de Santiago Xanica entraren de manera violenta a ca el nostre company indígena Cesar Luis Días per capturar-lo, sense cap ordre de detenció i, a més, sense importar-los la presència de sos tres fills petits.

El company Cesar és integrant del Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODENI), regidor de l’Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca (APPO), i un dels fundadors de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) i integrant de la Coordinadora Oaxaquenya Magonista Popular Antineoliberal (COMPA) d’Oaxaca.

S’ha de dir que juntament aquest fet dolorós se suma que aquesta mateixa policia, el 15 de gener del 2005, gairebé un més després d’haver començat el govern de Ulises Ruiz Ortiz (URO), va detenir tres membres de la mateixa organització: Abraham García Vásquez, Juventino i Noel García Cruz, els quals, després de més de dos anys, no han rebut cap sentència ni s’ha pogut comprovar cap responsabilitat en els delictes que el tirà d’Oaxaca els ha imputat.

Davant aquest fets de repressió responsabilitzem Sergio García Cruz, president municipal imposat per URO, ja que és la persona que en tot moment té informat URO sobre la participació dels nostres companys en les diverses mobilitzacions. També exigim al govern de Calderón que tregui les mans d’Oaxaca així com la renúncia del dictador URO.

Llibertat per a tots els presos i preses de Mèxic.

Sense llibertat no hi ha democràcia.

Aliança Magonista Zapatista (AMZ)

Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODEDI)

Organitzacions Índies pels Drets Humans d’Oaxaca (OIDHO)

Col·lectiu Autònom Magonista (CAMA)

Assemblea Popular dels Pobles de Mèxic (APPM)

El Butlletí passat, el 175 d’abril de 2007 (especial Jornades Llibertàries), ha estat el darrer... Hem pres aquesta decisió després de moltes cabòries: 175 mesos, més de 14 anys, publicant aquesta revisteta, es diu aviat. Les causes són diverses, però la fonamental és que la funció que tenia el Butlletí s’ha vist substituïda des de feia mesos pel bloc de l’Ateneu, tot sabent que el Bloc i el Butlletí no són el mateix, que no tenen res a veure.

Però l’Ateneu té altres projectes editorials, com ara l’edició d’uns quadernets d’història i de filosofia llibertàries. Potenciarem, a més, la part virtual (pàgina web, Bloc i Anarcoefemèrides) de l’Ateneu; farem un arxiu històric dels 20 anys d’Estel Negre, participarem en les altres publicacions llibertàries illenques...

Els articles pendents d’edició enviats pels col·laboradors seran publicats en el Bloc.

Per mantenir el contacte amb els lectors del Butlletí enviarem setmanalment un correu electrònic amb els titulars dels articles publicats en el Bloc. Les persones que no estiguin apuntades a la llista de distribució de l’Ateneu i vulguin rebre aquests correus electrònics, que ens ho facin saber.

Ateneu Llibertari Estel Negre

L’any passat va ser temps de famoses efemèrides relacionades amb dues etapes anteriors a la dictadura franquista: la proclamació de la Segona República —75 anys— i el començament de la Guerra Civil —70 anys. Enguany, però, toca l’aniversari d’uns successos que segurament no seran tan recordats com els anteriorment citats. Per una banda està clar que són d’una importància menor i per l’altra formen part del paper més obscur i sinistre de l’anomenada zona roja.

L’assalt a la Telefònica

El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques comandades pel comissari general d’Ordre Públic —Rodríguez Sala, del PSUC— assalten, per ordre del conseller d’Interior de la Generalitat —Artemi Aiguadé, d’ERC—, l’edifici de Telefònica a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè d’obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels anarcosindicalistes. La notícia de l’atac i del posterior enfrontament armat entre la policia i els obrers s’escampa per tota la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l’altre, la força pública —les diferents policies d’aquella època— i els partits Estat Català i PSUC. La revolució i la contrarevolució s’enfronten als carrers de Barcelona.

La ciutat de les Rambles és el focus i símbol principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual ja havia començat de manera subtil després del 19 de juliol.

L’adveniment d’una revolució

L’alçament feixista del 18 de juliol de 1936, davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia provocat l’enèrgica actuació de les classes populars. Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop d’Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb les armes a la mà —adquirides després de demanar-les constantment a les autoritats de la República i després de conquistar els quarters militars— comença a organitzar l’ofensiva i la defensa, la reorganització de l’economia i l’administració, i també inicia una dura repressió d’elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest poder popular, on es viu més profundament i on els canvis gestionats pels obrers són més radicals, és a la ciutat de Barcelona, l’anomenada Rosa de Foc. Allà, l’hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició de lluita del proletariat català i la poderosa organització aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l’status quo capitalista s’enfonsa.

El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució, aquesta s’escampa principalment per Catalunya, el País Valencià i Aragó, controlat per les milícies llibertàries. Els canvis produïts són molt radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia clàssica deixa pas a les patrulles de control; l’administració passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de l’educació s’inspira en els mètodes racionalistes de Ferrer i Guàrdia... Però tota l’energia desbordant de les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la situació. Pacten amb l’esquerra condicions molt inferiors a la seva força real, moderen el seu discurs i aturen l’espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els partits d’esquerra, però sobretot un encoratjat Partit Comunista veuen el seu moment.

El PCE, partit minoritari abans de les jornades de juliol, començà una brutal espiral de creixement en canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució, però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a l’ajuda de la URSS d’Stalin. La mà sinistra de l’estalinisme arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen a copsar càrrecs de poder.

Contrarevolució

La involució comença a caminar i els comitès antifeixistes donen pas a les corporacions municipals, membres de la CNT i la FAI entren a formar part del Govern de la Generalitat i del Govern de Madrid. Però és el decret de militarització de les milícies el que comença a encendre els ànims, a més de la constatació que la contrarevolució està agafant força i fent camí. El posterior decret per eliminar les patrulles de control es veu com una autèntica declaració de guerra. El poble armat és el garant de la revolució. Amb aquest panorama, amb provocacions i incidents continus l’atac a la Telefònica de Barcelona del 3 de maig de 1937 és la metxa que fa esclatar la batalla.

Durant les jornades de maig del 37 els obrers van tenir l’oportunitat de tornar agafar el timó, però la tebiesa i covardia dels dirigents anarquistes provoca la desmobilització i l’aturada de les hostilitats, fet que és aprofitat pel govern de la República per enviar l’exèrcit, el qual es fa amb el control de la situació. Després de la retirada de les barricades i la tornada al treball comença una caça de bruixes contra els més significats revolucionaris. Les txeques comencen a omplir-se, igual que les presons, i els assassinats és multipliquen. El terror roig amb el segell de Moscou ho infecta tot.

Després dels successos de maig podem dir que la revolució social acaba i dóna pas als totalitarismes. Pus mai el moviment obrer hereu de la Primera Internacional es tornaria recuperar de la derrota soferta a terres ibèriques.

Bibliografia

- Miquel AMORÓS: La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y los Amigos de Durruti. Virus. Barcelona, 2003.

- George ORWELL: Homenaje a Cataluña. Virus. Barcelona, 2000.

- José PEIRATS: La CNT en la Revolución española. Madre Tierra. Madrid, 1988.

Antoni Pallicer

Manifest de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Els pactes de silenci de l’anomenada transició espanyola portaren a l’ostracisme a entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular que, fundat l’any 1902 per llibertaris aficionats a la lectura com Josep Tubau i Eladi Gardó, comptaren amb el suport incondicional de Francesc Layret, Lluís Companys, Lluís Bulfi i altres obrers i intel·lectuals sorgits de la classe obrera que tenien un gran anhel cultural, pedagògic i alhora reivindicatiu vers la societat.

Durant el primer terç del segle XX l’Ateneu es convertí en un referent tant de la cultura com dels moviments socials del poble barceloní, arribant a tenir durant la dècada dels anys 10 i 20 més de 20.000 associats i innumerables seccions que aportaren una gran diversitat de criteris de coneixement i de relacions humanes, totes encaminades a fomentar el col·lectivisme de les persones. Durant tot aquest període l’Ateneu va anar adquirint un gran patrimoni humà i material com ho demostren els quatre pisos i els baixos del carrer del Carme 30, un pis al carrer de Santa Anna, així com el terreny de la Rambla cantonada Pintor Fortuny (on avui hi ha un hotel) i, a més a més, el xalet de la Molina, espoliat pels Falangistes després de la Guerra Civil Espanyola i avui ocupat per la Generalitat de Catalunya.

Cal destacar també en aquest període que persones de la cultura catalana com Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Maurin, Víctor Colomer, Manuel Ainaud de Lasarte, Joan Bastardas, Jaume Aiguader, Josep Ma. de Sucre, Joan Amades, Ángel Pestaña, Salvador Seguí etc. van formar-hi part activament.

Després dels desastres de la guerra, el 26 de gener de 1939 es produí l’ocupació per part de l’exèrcit franquista de la ciutat de Barcelona. Les tropes feixistes deixaren anar tota la seva còlera cremant i lapidant la Biblioteca i els documents d’arxiu ubicats a la seu de l’Ateneu del carrer del Carme nº30. Sens dubte les tropes franquistes portaven apresa la lliçó que des de bon principi havia imposat el General Emilio Mola “Hay que acabar con la cultura obrera” i el General José Millán Astray “Viva la muerte”.

Arribada la fosca nit del silenci, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), com tants altres col·lectius, patí exili, presó i mort. Durant la postguerra el franquisme va intentar exterminar la cultura obrera. La por s’instal·là a totes les cases i les persones no gosaven parlar de la seva pròpia memòria.

Amb la mort del dictador i la democràcia instaurada de nou a casa nostra, un grup de vells ateneistes i joves inquiets, poc a poc recuperàvem de nou l’esperit ateneista d’una entitat barcelonina com fou l’AEP Així, el 1977 renaixia de nou l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona disposat a rescatar, no tan sols la memòria de l’Ateneu, si no també la de tot un poble que havia lluitat contra el feixisme i que en certs moments havia estat capaç de vèncer l’enemic.

Des d’aleshores, l’AEP sempre ha encaminat les seves activitats amb la intenció de rescatar la memòria del poble des de les seves arrels per continuar la seva tasca d’ésser una mena de Universitat Popular. Durant aquest temps ha anat convertint la seva biblioteca, hemeroteca i fons de documentació (actual Centre de Documentació Històrico-Social) en un dels més importants fons de documentació sobre el moviment obrer de l’estat espanyol. Paral·lelament ha anat organitzant un seguit d’activitats a través de conferències, debats, exposicions itinerants, recitals poètics, col·laboracions amb mitjans de comunicació nacionals i europeus per l’elaboració de documentals audiovisuals, exposicions,... amb la finalitat de rescatar la memòria silenciada de la cultura del nostre poble.

Malgrat aquest indubtable esforç, sempre sense ànim de lucre per part dels ateneistes, tant a la nostra etapa del carrer Montalegre núm. 5 com a l’actual seu al Passeig de Sant Joan núm. 26, amb uns recursos molt limitats, el nostre treball sempre ha estat carregat de generositat per recuperar allò que havia estat la nostra pròpia història com a poble, perquè sabíem i sabem que, per projectar-se cap al futur, necessitem conèixer el nostre passat.

Així, cent anys després, la idea de l’Ateneu Enciclopèdic continua sent la mateixa: propagar la cultura popular en un món en el que la formació moral de l’ésser humà ha estat substituïda per la màquina capitalista.

Ara, després de gairebé 30 anys d’aquesta lluita desigual, quan sembla que hi ha sectors socials importants que parlen de rescatar la memòria d’un país, creiem oportú tornar a insistir en que no n’hi ha prou amb la devolució dels anomenats Papers de Salamanca, sinó que creiem que entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular mereixen tenir la mateixa consideració que bona part de les organitzacions, persones, partits i sindicats víctimes del franquisme als quals se’ls ha restituït part del patrimoni. No ha estat així amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Per tot això creiem que els actuals governants han de restituir el patrimoni als ateneistes d’avui, sobretot si tenim en compte que gran part de biblioteques, teatres i diversos llocs de reunió i de debat foren construïts amb el sacrifici i les aportacions de milers d’ateneistes de les classes populars.

 ***

Projecte esborrany de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

A continuació enumerarem, en la mesura del possible, un seguit d’infrastructures que creiem necessàries per les activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular considerant que necessitem:

- Una millor ubicació de la Biblioteca i del Centre de Documentació Històrico-Social (CDH-S) així com un espai adient per a que l’usuari i l’investigador disposi d’una sala per el seu treball de recerca.

- Un espai polivalent per a que l’Ateneu deixi de ser forçosament un Ateneu nòmada i pugui així desenvolupar totes les seves activitats: conferències, exposicions, certàmens, presentacions de llibres, visionats de documentals audiovisuals...

- Espais de reunió per a les diferents seccions en funcionament.

Per tot això creiem necessari:

Un local de 1500 m² repartits de la següent manera:

- Entrada Hall

- Biblioteca, Hemeroteca i Arxiu: 600 m², amb les prestatgeries adequades per la conservació de la documentació

- Una sala de consulta de 50 a 70 m²

- Recepció per la sala de la Biblioteca, Hemeroteca i Arxiu.

- Sala de Conferències per a 100 persones.

- Sala de col·loqui per a 40 o 50 persones

- Sala de juntes 50 a 60 m².

- 5 o 6 sales de 50 m² per les reunions de les diferents seccions de l’AEP

- 1 sala de recepció-espera.

- Lavabos i equipaments

Aquest projecte d’ateneu hauria d’estar el més a prop possible de l’antic Ateneu Enciclopèdic Popular, ubicat el seu dia al carrer del Carme núm. 30 (proposem un màxim de distància d’entre 500 i 1000 metres de la seva antiga ubicació).

Signar aquesta campanya

Ja és a la venda el nou DVD, que inclou un pòster (100 X 70 cm) de la gira de franc, de La Gran Orquesta Republicana. 20 cançons amb imatges i so enregistrats en directe en set concerts de la gira «Festegem el 75 aniversari de la II República», més d’una hora de concert...

Aquest DVD està autoproduït amb la col·laboració del segell mallorquí Punkaway Records i només es ven a través de la web de La Gran Orquesta Republicana al preu de 10 euros (despeses d’enviament incloses).

Dissabte 16 de juny a les 17 hores a la plaça d’Espanya de Palma

La CNT ha organitzat una manifestació en solidaritat amb les companyes del Projecte Mopi.

Projecte Mopi és un grup organitzat a Mallorca fa uns mesos, per tal de dur a terme un seguit d’accions de denúncia del model econòmic, social i polític imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l’especulació urbanística i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d’Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l’equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a líder del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbanístics desmesurats a l’illa.

D’altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que patrocina l’equip), promou la construcció d’un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, vàrem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: «Grande i Ramis Especulant!». No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l’estadi.

A conseqüència d’així, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6.000 euros, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver «envaït el terreny de joc», fet que, segons la Llei de l’Esport, es tracta d’una falta greu que esdevé «un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana».

Per això des de CNT hem organitzat una manifestació en solidaritat amb aquests companys i companyes. La convocatòria es per al proper dissabte 16 de juny a les 17 hores a la plaça d’Espanya de Palma.

Les idees tenen preu

Solidaritat amb Projecte Mopi

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Els vells anarquistes, com els vells roquers, mai no moren. I així els vaig veure, pletòrics, encara suspesos d’algun fil trèmol de la vella utopia. Era dijous. Eren els Matins de TV3, i allí hi havia en Pepe Ribes, en Pau Riba, la Núria Amat, en Toni Puig i en Ferran Rañé, acompanyats d’en Lluis Racionero que, si mai no mor, sí que té la capacitat de reencarnar-se en múltiples vides. De l’anarquisme al PP, això sí que és un viatge!... Allí reunits, deia, en el plató d’un fragment d’història recuperada, de bracet del llibre que ha fet en Ribes sobre Ajoblanco i els 70, l’anarquisme tornava a respirar aquella densa ingenuïtat, aquella indòmita puresa. I, per una estona, recuperava el seu lloc al sol, foragitat de la memòria per la prepotent hegemonia del comunisme en la resistència antifranquista. La història de la resistència també l’escriuen els vencedors, i el PSUC no va tenir pietat... Però a vegades retornen, els colgats sota la runa del passat, i demostren tenir-hi molt a dir, palplantats en la validesa d’uns valors que la voracitat del present no ha devorat. Si alguna ideologia manté vigent la capacitat d’interpretar el món és l’anarquisme, antidogmàtic, heterodox, irreverent, gent descreguda amb tots els déus, incorrecta molt abans que la correcció política esdevingués una dictadura del pensament. I, per tot plegat, eternament incòmoda. Terra de ningú, és a dir, terra per tothom trepitjada.

No conec la Núria Pòrtulas i, del seu ideari només en sé els quatre tòpics que repeteixen els diaris. Diuen que es mou en els ambients anarquistes antisistema, i aquesta doble definició ja la situa sota sospita. Òbviament, no conec ni les circumstàncies, ni el sumari, ni la instrucció de la policia que l’ha duta a la presó durant quatre mesos, però no puc evitar una profunda pudor de socarrim. Perquè la línia prima que separa el delicte d’acció del delicte d’opinió ha estat trepitjada massa vegades. Mirem, si no, què els passa als bascos. Núria Pòrtulas és una aprenent de terrorista, com ens han fet creure des d’Interior de la Generalitat segons els informes policíacs que envien sobre ella? O és una noia que ha comès el conspicu delicte de tenir idees alternatives i radicals? De la decisió del jutge del Olmo s’infereix la segona possibilitat. Però, aleshores, per què ha estat a la presó quatre mesos? I per què la mantenen vigilada i sota fiança i sense passaport? Queden obertes les hipòtesis, però la sospita que la Núria ha estat tractada com una delinqüent només perquè milita en ideologies fora del sistema és una sospita sagnant, alhora que inevitable. Si és així, Interior s’ha cobert de glòria. Primer, per haver-la inculpada. I després, per haver-la abandonada.

Pilar Rahola

(El Temps, 1.200 / 12-06-07)