Ateneu Llibertari Estel Negre

La lluita per les ones lliures

Una història de Ràdio PICA

Fèlix Villagrasa

Llibres de l'Índex. Barcelona, 2007

L'historiador i periodista Fèlix Villagrasa (1964) ens apropa amb Una història de Ràdio PICA a la lluita per la conquesta de les ones lliures. L'autor fa una aproximació als esdeveniments clau dels 25 anys d'aquesta emissora que va néixer "amb la voluntat de ser legal i va haver d'adaptar-se a ser pirata per obligació i lliure per necessitat".

Ràdio Pica va fabricar-se un mite per assegurar la seva supervivència. Durant molt temps es creia que emetia des d'un vaixell ancorat davant del port de Barcelona. Villagrasa aprofita la immersió en aquest camp per fer un recorregut per la història de les ràdios lliures, des de la primera que va utilitzar les ones hertzianes per fer propaganda ideològica, l'Arbeiter Radio Club Deutschland, el 1924, fins als nostres dies, en què Ràdio PICA (Promoció Independent i Coordinació Artística) continua tossudament i la seva programació.

L'autor també estudia l'inici de les primeres proves de ràdio lliure a l'Estat espanyol que van tenir lloc a Euskadi el 1976, i a Catalunya, a la Universitat Autònoma, el 1978. Aquell mateix any van començar a emetre les dues primeres ràdios lliures de Barcelona, La Campana de Gràcia i Ona Lliure, la primera catalanista i la segona àcrata. El 1981 va començar a emetre Ràdio PICA amb l'impuls de Salvattore Picarol, que va ser el gran protagonista de l'emissora, tant de la programació com en la resistència a ser clausurada per la Generalitat.

Villagrasa fa un repàs dels col·laboradors habituals de l'emissora en els 25 anys d'existència, gent inquieta que manifestava el seu tarannà artístic: música, teatre, poesia...; joves amb idees esquerranes que feien ràdio en català. Als anys 80 a Catalunya es va viure l'edat d'or de les emissores lliures: Contraràdio, La Campana de Gràcia, Ràdio PICA, Ràdio Farigola, Ràdio Libertina de Sants, Ràdio Gavina de la Barceloneta, Ràdio Poble-sec, Ràdio Corcó, Ràdio Bronka de Nou Barris, Krak Ràdio... Segons un informe de la Federació Europea de Ràdios Lliures, el 1988 hi havia cent ràdios lliures a tot l'Estat espanyol.

Les ràdios lliures que encara funcionen han continuat emetent els seus programes amb la permissivitat de la Generalitat, però sense cap voluntat de ser legalitzades. A l'inici del segle XXI, malgrat les dificultats, funcionaven tres emissores: Ràdio Bronca, Ràdio Contrabanda i Ràdio PICA. Actualment Contrabanda i PICA comparteixen les seves freqüències amb altres col·lectius, la primera amb Ràdio Nikosia i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i la segona, amb Ràdio Gladys Palmera, que emet preferentment música llatina. Fèlix Villagrasa acaba el seu esplèndid treball amb una anàlisi de la programació recent de Ràdio PICA (96.6 MHz de la FM), un dels emblemes de la Barcelona underground.

Ferran Aisa

(Avui, 28-06-07)

***

Una història de Ràdio Pica. 25 anys a contrapèl

Una història de Ràdio PICA explica com va néixer l’any 1981 aquesta ràdio per cobrir un buit que encara avui no omplen les emissores oficials i comercials: l’experimentació radiofònica a través del mitjà sonor i la informació que queda silenciada pels grans mitjans.

Durant molts anys l’emissora gracienca va servir de nexe d’enllaç entre el jovent -i no tant- de Barcelona per a les més variades iniciatives, destacant per damunt de totes els concerts de músiques no comercials. També ha estat l’altaveu de col·lectius socials alternatius muntats a l’entorn de les cases ocupades i el pregoner de convocatòries diverses.

A banda d’això, si alguna cosa ha caracteritzat i caracteritza aquesta ràdio, la degana de les ràdios lliures -o comunitàries, o independents- a tot l’Estat, ha estat principalment l’elaboració de programes "d’autor/a" dedicats a la difusió de textos, músiques i muntatges sonors de diversa naturalesa. Per PICA, laboratori liberal de creació diversa, han passat moltes persones en aquests 25 anys, gent que després ha continuat la seva tasca en diferents terrenys culturals relacionats amb el so, les arts o la informació.

Aquest llibre recull, per a què no es perdin en un racó del temps, els principals esdeveniments que han marcat la història de l’emissora. Aquesta història contempla el naixement, creixement, tancament per ordre governativa (1987) i posterior represa de les emissions en una etapa més tranquil·la, que ha permès consolidar "l’invent". Entre els seus apartats més destacats es comenta l’evolució ideològica i estructural del col·lectiu capa a una "confederació d’individualitats" que és com Salvattore Picarol, precursor i coordinador de l’emissora, qualifica el seu sistema d’organització. No falten el paràgrafs polèmics en parlar de les relacions amb altres emissores de la mateixa naturalesa i la "lluita" amb les administracions per tal de poder consolidar el projecte radiofònic tan llargament desenvolupat.

També es tracta la relació de Ràdio PICA amb una emissora que, inicialment també havia d’organitzar-se com a associació cultural, però que ha anat prenent un caire cada cop més obertament comercial. El tracta de Radio Gladys Palmera, suport econòmic de PICA en els darrers temps, que ha permès alliberar els realitzadors de l’emissora gracienca de la dolorosa obligació de contribuir a les despeses comunes de manteniment i logística. La carambola d’aquesta col·laboració, beneficiosa sens dubte per PICA, ha estat vista amb recel i malfiança (potser enveja?) per algunes altres emissores independents. El cert és que la línia de PICA no s’ha vist torçada ni un centímetre, i en canvi han millorat molt les condicions d’emissió. Tanmateix, abans de tot això les crítiques contra PICA per alguns mitjans del petit món de les ràdios lliures de Barcelona ja existien, per un motiu o per l’altre. Sobre tot per la poca vocació d’unitat d’acció, ni d’assemblearisme, ni de comiterisme, ni de reunitisme que sempre han demostrat els membres d’aquesta emissora, molt més habituats a anar per lliure i a funcionar individualment, si no és que l’acció conjunta era realment imprescindible.

Pirata per obligació i lliure per necessitat, en aquesta emissora col·lectiva no ha minvat en tots aquests anys l’empenta de les persones implicades, i mentre funcioni aquesta estructura que la pràctica ha demostrat útil, Ràdio PICA seguirà oferint als realitzadors radiofònics un espai o­n poder-se expressar en llibertat i experimentar amb total impunitat. I l’audiència podrà seguir gaudint, si li plau, d’una manera d’entendre la ràdio del tot nova en les ones barcelonines. Només cal girar el dial i comparar.

Aquest dijous 5 de juliol,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Comte Sallent, Via Alemanya, Via Roma, La Rambla, Unió, es Born.

- Canvi de sentit: es Born, Jaume III, Catalunya, Via Argentina, Rafael Rodríguez Méndez, plaça del Fortí, Via Portugal, Via Alemanya, Avda. Comte Sallent.

- Final: Plaça d'Espanya

Massa Crítica

971 207 441

Figura emblemàtica dels professors que es van enfrontar a Franco, García Calvo continua a la contra

Com es veu l'anarquisme des de l'òptica del segle XXI?

No entenc el segle XXI. Ja amb els amics anarquistes ho he debatut moltes vegades, i he fet notar que la rebel·lió contra l'ordre es veu i s'anomena a si mateixa. És dins de l'ordre i col·laborant al canvi de la realitat per continuar igual. S'ha de reconvertir el prefix an en una negació viva. "No al poder".

Es pot superar el poder?

Gràcies a les nostres imperfeccions i de la realitat podem superar el poder. El "no" és una acció directa, perquè la realitat no se sosté sense fe i contra la fe; les paraules, la negació viva, sempre estan fent alguna cosa. La resta ve de més a més.

Aleshores, què opina sobre un hipotètic Estat anarquista?

No només és una contradicció sinó una estupidesa. La persona individual està tan condemnada com l'Estat. S'ha de lluitar contra la persona. Ja es veu fins a quin punt això és així. La democràcia està fundada en fer creure a cada u que sap cap on va, a qui vota; aquesta és la fe fonamental del règim. A la gent no li fa falta per a res els diners ni l'Estat. És el mateix poder el que necessita que creguin en ell.

¿I els incendiaris, els que practiquen la lluita directa?

La lluita directa no serveix. Estan equivocats en el fonament. No s'ha de seguir creient en el futur. Al futur no hi arribem mai. Aquesta guerra no acaba mai.

I la cultura?

També forma part del poder. Hauríem de superar la cultura començant per fer exercicis de desengany.

Tampoc creu en una possible comuna d'Epicur?

Això és un altre tema. Necessitaríem com a mínim d'una altra entrevista per parlar només d'Epicur.

¿No podem escapar a la realitat social?

No. Sols des d'un mateix.

És vostè l'enfant terrible de la literatura espanyola?

De les espanyoles i de les universals. A poc a poc, segons m'anava desprenent de mi mateix i de la cultura, he après a dir algunes coses.

En la seva vida, quins llibres han estat importants?

Juan de Mairena, de Machado, els d'Unamuno (sobretot els textos de joventut) i les restes que ens han arribat dels presocràtics.

Què pot dir de la seva expulsió de la universitat en la dictadura per haver donat suport a les protestes dels estudiants?

L'expulsió va ser només una anècdota, en un moment en el que el descarat règim de l'imperi dels diners s'establia en la societat. En les conferències Contra la muerte, que encara faig el dimecres a l'Ateneo de Madrid, quaranta anys després segueixo vivint d'això i del que vaig aprendre d'aquella època. Després d'allò em vaig exiliar a París. Van ser 8 anys de vida en una ciutat que enyoro i en companyia de gent que també es va manifestar.

Es va relacionar amb la intel·lectualitat de París?

Amb la gent de la cultura vaig tenir un tracte mínim.

Confia en la joventut?

En terme joventut sona un xic feixista. En el que hi confio és en aquest poble que no existeix. El que d'això en segueix viu en el món i en un mateix. Per tant, en principi cal confiar més en la gent menys formada, que és on hi ha menys probabilitat que hi visqui algú capaç de dir "no" al poder. També en principi cal confiar més en les dones pel senzill fet de què són la classe sotmesa des que va començar la història i, per tant, no tan estan obligades al poder, el qual és bàsicament masculí. És per això que les dones acaben creient que el seu camí acaba sent el d'imitar els homes.

Com veu el sistema educatiu?

Els mitjans de formació de masses són la constant predicació de la fe que capital i l'Estat necessiten. Davant d'això hi ha dos errors: un, creure que fins i tot el televisor es pot utilitzar com a mitjà innocent en contra dels objectius als que serveix. L'altre error és declarar que la manipulació és total, absoluta. De tot això es podria deduir que no hi ha res a fer. I és mentida. La perfecció del domini no és més que un ideal dels de dalt, que mai es domina. Sempre deixa escletxes, espais de dubte, trampes per a la gent fàcilment perceptibles. Són aquests errors necessaris del domini i dels seus mitjans la font de confiança en què es pot continuar desmentint dient "no". S'ha de fer alguna cosa per ensorrar el poder.

Marc Sardà

(Avui, 28-06-07)

Dissabte 30 a la plaça de la Porta de Santa Catalina, a partir de les 11 hores

No hi podeu faltar, es tracta de que tothom dugui totes aquelles coses que no utilitza però que estan en bon estat i les canviem per altres que ens podrien anar bé. Convida a tots els teus amics a venir i, sobretot, no hi faltis.

Xarxa d’Intercanvi dels Pobles

Concentració en repulsa per l’accident laboral mortal que va costar la vida de José Luis de la Rosa, treballador de la construcció peruà, el passat 15 de juny a l’obra de realització del nou Centre de Salut de Portocristo.

Dissabte 30 de juny a les 11.00 hores a la plaça d’Espanya de Palma

L'accident ocorregut a l'obra de realització del nou Centre de Salut de Portocristo posa tristament de manifest, una vegada més, la inseguretat laboral que pateix el sector.

Per tal de conscienciar la societat entorn de la importància de la prevenció i eradicació dels riscs laborals a la feina, així com establir un marc de denúncia sindical davant de fets com aquest, convoquem aquest acte.

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

En un momento de ejercicio de la memoria histórica, traemos a estas páginas la personalidad y la obra de Federico Urales, un prolífico escritor y propagandista nacido en la segunda mitad del siglo XIX, creador, entre otras publicaciones, de  La Revista Blanca, que destacó por su calidad y contenidos entre los cientos de publicaciones de la época.

Federico Urales, cuyo verdadero nombre era Joan Montseny, nació en Reus (Tarragona), ciudad de contrastada tradición obrera, el 19 de agosto de 1864. Su padre, de ideas republicanas, era alfarero, y su madre, de familia carlista, trabajaba en el servicio doméstico.

Tonelero de oficio, con 23 años es elegido secretario general de la Federación de Toneleros de Reus, y un año después llegó a ocupar el mismo puesto en la Federación de Toneleros de España, adherida a la Federación regional española de la I Internacional.

No abandona por ello sus estudios de maestro, y una vez conseguido el título, Montseny funda en Reus una de las primeras escuelas laicas que existieron en España. Otra de estas escuelas la había fundado en Vilanova i La Geltrú la maestra Teresa Mañé, nacida en 1866, y que luego sería su compañera. Ésta fue más conocida con el seudónimo literario de Soledad Gustavo. Teresa Mañé y Joan Montseny, o lo que es lo mismo, Soledad Gustavo y Federico Urales, contrajeron matrimonio civil  el 19 de marzo de 1891 (1).

Semanas después de la boda, Urales es encarcelado por su participación en la manifestación del 1 de Mayo, en protesta por el asesinato de los conocidos como “mártires de Chicago”. A partir de entonces sus detenciones son frecuentes. En 1892 sufrió una por la publicación de una hoja de protesta contra las ejecuciones de los anarquistas de Jerez de la Frontera.

Desde 1891, Barcelona vivía una oleada de violencia. Una serie de atentados anarquistas, desencadenaron una feroz represión: centenares de anarquistas y obreros detenidos al azar fueron encarcelados en el castillo de Montjuich y torturados de manera abominable. Denunciado por la gente de derechas de Reus como anarquista, Montseny es detenido y encarcelado en el castillo de Montjuich junto con otros significados anarquistas catalanes. Desde la prisión escribe varios artículos, firmados con diferentes seudónimos –entre ellos el de Federico Urales, que luego adoptaría definitivamente–, en defensa de los inculpados y denunciando las torturas y la represión.

El juez instructor del proceso de Montjuich, obedeciendo probablemente las instrucciones recibidas, solicitó 28 penas de muerte para los detenidos, de las que obtuvo 5. Federico Urales, tras varios meses en diversas cárceles y en el mismo castillo de Montjuich, formó parte del grupo de procesados que fue deportado a Inglaterra, junto a Teresa Claramunt y otros militantes del movimiento obrero y libertario de Cataluña.

Urales pasó unos meses desterrado en Londres, adonde le siguió su compañera Soledad Gustavo. Luego, ambos marcharon a París y, finalmente, el 28 de noviembre de 1897, regresaron a España y se instalaron en Madrid. Su retorno era ilegal, pues seguía vigente la condena de destierro que pesaba sobre Urales.

La finalidad que perseguía la pareja Urales-Gustavo al regresar a España y trasladarse a Madrid era conseguir la revisión del proceso de Montjuich. Pretendía demostrar ante el mundo la inocencia de los condenados a muerte y conseguir la libertad de los que habían sido condenados a diversas penas. El primer problema era encontrar un periódico de amplia circulación que estuviera dispuesto a promover esa campaña, empresa nada sencilla. La prensa anarquista había sido prohibida en casi toda España, y la socialista había denunciado sistemáticamente el proceso, pero no tenía suficiente difusión. Quedaban los periódicos republicanos, y de ellos Urales eligió El Progreso, que dirigía el joven Alejandro Lerroux. Una vez aceptado su proyecto, ingresó como redactor el 1de enero de 1898.

La campaña se inició el 15 de diciembre de 1897 bajo el título general “Las infamias de Montjuich”. En primera plana se publicaron cartas e informes que documentaban detalladamente los tormentos aplicados. Logró en poco tiempo un extraordinario eco en la prensa y consiguió polarizar la opinión pública. Representó en España un acontecimiento paralelo al proceso Dreyfus en Francia. El 3 de abril de 1898 se celebró una importante manifestación, a la que asistieron Pablo Iglesias y los tres jefes de los partidos republicanos, Pi y Margall, Salmerón y Esquerdo, y que contó con una nutrida asistencia.

Poco después, El Progreso dejaba de existir. La participación que había tenido Lerroux en la campaña habría de ser fundamental para su futuro político, pues aprovechándose del prestigio adquirido a través de ella entre la población trabajadora de Barcelona, pudo lanzarse durante los años siguientes a la propaganda demagógica que le convertiría en el Emperador del Paralelo.

Nace La Revista Blanca

Federico Urales, después de haber sido colaborador de El Progreso y redactor de El País, diario que sucedió a El Progreso cuando éste desapareció, decidió lanzar su propio órgano de prensa, con la intención de que incorporase en torno suyo a la juventud y a la intelectualidad más importante de la época. El propósito de Urales era, sobre todo, crear una publicación que representase las ideas libertarias, que no podían ser propagadas ni defendidas por estar vigente la ley de 1896 contra la propaganda anarquista.

Y así nació, en junio de 1898, La Revista Blanca (2), con el subtítulo de Publicación quincenal de sociología, ciencia y arte. En su primera etapa, en La Revista Blanca colaboraron asiduamente, además de la pareja Urales-Gustavo, Azorín, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Julio Camba, Pedro Corominas, Fermín Salvoechea, Ricardo Mella, Ramiro de Maeztu, y todos –o casi todos– los que más tarde constituyeron la llamada generación del 98. También se contaban entre sus colaboradores Pi y Margall, Miguel Unamuno o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la llamada Institución Libre de Enseñanza; y en sus páginas se podían encontrar otras firmas como, entre otras, las de Jaime Brossa, Pedro Corominas, Jacinto Benavente y Leopoldo Alas Clarín.

En los últimos años del siglo, la campaña a favor de los presos recibió el apoyo de toda la prensa liberal y, finalmente, tras un mitin que presidió Canalejas en abril de 1900, se produjo una revisión parcial del proceso de Montjuich, y fueron puestos en libertad los encarcelados.

Como suplente de La Revista Blanca, Federico Urales animó la publicación de Tierra y Libertad, que pasó de semanario a diario el 1 de agosto de 1903, y que contó entre sus redactores con Julio Camba. Un año después, Urales transfirió este diario a Francisco González Sola y a Bernardo Saavedra. En 1905 dejó de publicarse La Revista Blanca, que tenía una tirada de 8.000 ejemplares y cuyo suplemento llegó a alcanzar los 15.000.

A causa de un proceso contra los promotores de la Ciudad Lineal, a los que denunció por quedarse con el dinero de las familias humildes que entregaban sus pequeños fondos para pagar unas viviendas que no se construían, en 1913, Federico Urales es desterrado de Madrid y se traslada a Barcelona con su familia.

En 1923, tras la represión en Barcelona del movimiento obrero de la mano de Anido y Arlegui, Urales reanudó con entusiasmo la propaganda de las ideas anarquistas, ahora con la valiosa colaboración de su hija, Federica Montseny, nacida en Madrid en 1905 (3). Este año emprende en Barcelona la publicación de la segunda etapa de La Revista Blanca, que alcanzó una tirada de 12.000 ejemplares. En esta nueva andadura es una revista más cultural que política. Publica artículos de divulgación científica y temas culturales, estudios sobre problemas de fondo de la ideología anarquista, sobre la sociedad del futuro o sobre las diferencias entre anarquismo y socialismo. Años después, ya en 1932, Urales funda y dirige, también en Barcelona, el semanario El Luchador, del que llegaron a aparecer 182 números.

Las novelas sociales

Pero no acaba ahí su capacidad como escritor y editor. Poco después de aparecer La Revista Blanca, la familia Montseny-Mañé inaugura la serie La Novela Ideal, que continuó hasta 1937 y llegó a alcanzar una tirada de 50.000 ejemplares. Y cuatro años más tarde pone en marcha una nueva serie, La Novela Libre, con una tirada de cerca de 30.000 ejemplares. Se trata de colecciones de novelas sociales, de unas 32 páginas, para las que tanto Urales como su hija Federica escribieron numerosos originales. Sólo de La Novela Ideal, editada semanalmente, se llegaron a publicar entre 1925 y 1938 cerca de 600 números.

En las dos series de novelas tuvieron también cabida obras desconocidas en esa época de autores como Ibsen, Sué, Tolstoi..., y novelas escritas especialmente por los miembros de la familia Montseny-Mañé. Todas esas novelas fueron leídas por la juventud durante dos generaciones, y en ellas se propagaban dos conceptos que eran intocables en la España de entonces: la lucha contra el clericalismo y la libertad del amor. Tanto La Novela Ideal como La Novela Libre representaron la respuesta desde una perspectiva libertaria a las populares series El cuento semanal, La novela de bolsillo, Los contemporáneos, La novela corta, y tantas otras que, entre 1907 y 1936, pusieron de relieve en España la existencia de una incesante actividad creadora cuyo interés sociológico y valor literario está aún por estudiar.

De la ingente producción literaria de Federico Urales, 12 de sus trabajos corresponden a novelas de extensión: Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), Mi vida (obra autobiográfica inacabada debido al exilio, que comenzó hacia 1932, y de la que sólo pudo escribir dos tomos), Flor deshojada, El hijo de nadie, Los mártires, Mi don Juan, Novia con y sin hijos, Renacer, El último Quijote y La evolución de la filosofía en España; 99 corresponden a novelas breves publicadas en La Novela Ideal, y 9 en La Novela Libre. A los que hay que sumar los numerosos materiales de propaganda y artículos. Ni siquiera unas fiebres tifoideas que padeció en 1935 y que quebrantaron su salud, impidieron que Urales dejase de escribir.

Era en la editorial del semanario El Mundo al Día, creado también por la familia Montseny, donde se publicaban las obras literariamente más ambiciosas (la mayoría de las ya citadas del propio Urales), además de clásicos del anarquismo y del pensamiento materialista moderno, como, por ejemplo, Fuerza y materia, de L. Büchner; El autodidacta, de Hans Ryner; La reacción y la revolución, de Pi y Margall, y diversas obras de Errico Malatesta, Luigi Fabri, Abad de Santillán, Mijail Bakunin, Ricardo Mella, Sebastián Faure, Jean Grave...

Perdida la Guerra Civil, toda la familia hubo de exiliarse. Tras la caída de Barcelona en 1939, se refugió en la localidad francesa de Montpellier, donde Urales continuó escribiendo su autobiografía. Su compañera, Soledad Gustavo, fue la primera víctima en el forzado exilio: el 5 de febrero de 1939 moría en un hospital de Perpiñán. Esta pérdida y las agitaciones y sufrimientos que hubo de sufrir Federico Urales contribuyeron a mermar más aún su salud física y moral. Se trasladó después a París para reunirse con su hija Federica, pero tuvo que huir de la capital francesa ante la entrada de las fuerzas alemanas. En la evacuación perdió varios escritos y documentos, entre ellos su autobiografía. El Gobierno de Vichy le asignó como lugar de residencia Salon pour Vergt (Dordogne), donde murió el 12 de marzo de 1942.

Domingo Martínez

(Página abierta, 182 / junio 2007)

_________________

(1) Este fue uno de los primeros matrimonios civiles que se celebraron en España.

(2) Eligió este título en agradecimiento a La Revue Blanche, que había prestado una calurosa acogida a los perseguidos españoles. En esta revista francesa, que se publicó entre 1891 y 1903, escribió Tarrida de Mármol diferentes artículos y tradujo para ella algunos textos de Tolstoi. Su director fue Alexandre Natanson. Prestó mucha atención a la pintura española, y fue una de las primeras publicaciones que reconoció el genio de Picasso.

(3) Federica Montseny (Madrid, 1905-Toulouse, 1994), escritora e histórica dirigente de la CNT, fue la primera mujer ministra en Europa Occidental. Ocupó la cartera de Sanidad y Asistencia Pública en el Gobierno que se constituyó el 4 de noviembre de 1936, presidido por el socialista Francisco Largo Caballero. Con sólo 16 años publicó su primera novela corta, Horas trágicas; y, cuatro años después, su primera novela larga, La victoria.

Dins el marc de les festes del barri del Puig de Sant Pere

Feim plaça

(Art al carrer)

Dijous 28 de juny a partir de les 20 hores

a la plaça de la Porta de Santa Catalina

Hem proposat una acció-artística-protesta per tornar denunciar l'actuació de la batlesa Na Catalineta, qui va fer llevar el mobiliari urbà de la plaça dels Pins com a represàlia contra els veïns que van lluitar a mort perquè no els tallessin els pins de la plaça per fer un pàrquing.

L'acció, que s'anomena Feim plaça consisteix a treure una cadira de casa i dur-la a la plaça per fer veïnat.

Hi haurà música, imatges, performances, poesia, art, objectes, jocs, sopar...

Tothom està convidat...

Us hi esperem!

Associació de Veïnats del Puig de Sant Pere

Divendres 29 de juny a les 23.55 en

Gran Angular de La 2 de TVE

Aquesta és la història de l’últim somni d’un destacat escriptor i testimoni de la Guerra Civil espanyola: l’Eduard Pons Prades. Malgrat la malaltia i l’edat, es va decidir ha explicar-la a l’equip del Gran Angular. 

El document és ara un testimoni pòstum del que és el seu últim llibre. Aquesta obra és fruit d’una exhaustiva investigació sobre el Picasso antifeixista i solidari. Sobre com va ajudar tant els presos comunistes com els anarquistes. El llibre pòstum de Pons Prades esdevé l’homenatge que aquest anarquista de cor i marxista de cervell a al pintor que tant el va fascinar.

Defensor de la llibertat i de la República, de la qual sempre va dir que era la seva passió, va dedicar tota la vida a lluitar per les seves idees tant en el front, a la guerra, com als llibres. Als 16 anys, en plena Guerra Civil, va enganyar per a poder anar a defensar Madrid, després va caure ferit i va marxar cap a França, des d’on va lluitar per resistir l’ocupació nazi. Eduard Pons Prades va entrar clandestinament diverses vegades a l’Espanya franquista i no va ser fins al 1973 que va publicar el seu primer llibre: Los que sí hicimos la guerra.

Un documental de Rosa Masip

Imatge: Antoni Mateu i Carles Ortiz

So: Jon Duralde i Manel Andreu

Edició: Isabel  Balaguer

Sonorització: Jordi Toset

Aquest documental també es passarà el dimarts 3 de juliol a les 20.30 per la TDT en desconnexió català.

Fotos

La història continua... La política actual desenvolupada per l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior «progressista i d’entesa» de la Generalitat, està demostrant amb els darrers fets, que d’esquerra res, que són amics dels models de la dreta i del poder repressiu.

La seva «seguretat preventiva», l’entenen i desenvolupen a través de detencions arbitràries, abans o després de qualsevol acte o reunió amb caràcter reivindicatiu, també es fan identificacions al carrer i registres de les teves pertinences (a la recerca d’indicis), a qualsevol que tingui pinta «sospitosa». Els antiavalots amb el seu comportament i llenguatge militar busquen intimidar i coaccionar, abans, durant i després de les manifestacions.

Aquest primer de maig ho van tornar a fer, van provocar una «desfilada» de manifestants acordonats pels policies antiavalots, ens van ensenyar les formes «correctes» de reivindicar i comportar-nos al carrer cívicament.

Aquesta pressió policial i judicial en un primer moment et pot fer sentir por..., por a la detenció, por a la imputació de càrrecs, por a la presó... Però automàticament després es transforma en ràbia..., ràbia en expansió que és la força per continuar lluitant i que explotarà a la cara del sistema.

No es pot condemnar ni aturar una forma de pensar, uns valors, una moral anarquista. Estan reprimint un dret bàsic de la seva falsa democràcia, com és la llibertat d’expressió i de manifestar-se. Volen disfressar sota els prejudicis i estereotips el pensament anarquista plural, ja que saben el seu potencial transformador, saben que gràcies al comportament dissident, s’ha aconseguit accelerar molts canvis que han beneficiat la comunitat en general, es lluita per una cultura popular i gratuïta, per la solidaritat i les xarxes de suport mutu, l’associacionisme i el consens, per la participació directa i l’autogestió, tot això que es continua treballant dia a dia rebent cops de porra i les vexacions oficials, aquest mateix aparell polític vol vendre aquests valors llibertaris com a grans fites que han aconseguit durant la seva legislatura o els inclou com a punts del seu programa electoral.

M’entristeix moltíssim veure amb els meus propis ulls i constatar un cop més que són les estructures de poder les que transformen les persones i són absorbides per la burocràcia, per la vigilància, per la predictibilitat amb l’únic objectiu de vendre una ciutat buida, però ben neta perquè els turistes i la classe benestant pugui consumir tranquil•lament. Volen una ciutat sense crítica, silenciada, obedient, consumista, uniformada i espantada. Però s’estan trobant amb una sorpresa, el ressorgiment de la Rosa de Foc, de la Barcelona contestatària, que es mou i surt al carrer, que continua lluitant amb activitats, jornades, crits, accions, cartells, dibuixos, articles, murals, etc., a través de reaccions individuals i col•lectives organitzades i espontànies que fan trontollar el sistema repressor.

Els homes i dones anarquistes no som violents descerebrats, defensem la idea d’autodefensa, el sentit, la coherència de les nostres idees presents, més necessàries que mai, i construïm una nova realitat plural, perquè encara creiem més en els fets que en les paraules, per això lluitem contra la violència de gènere i el patriarcat, contra la precarietat, contra el capital, contra tota jerarquia, contra tota autoritat, perquè la llibertat, la salut i la justícia social tenen massa força per ser escombrades.

Per tot això i molt més:

Llibertat per a tots aquells companys i companyes anarquistes presos!

Ens estan trepitjant i els mossegarem les botes!

Ruben Sánchez Ruiz

De tornada de Praga (República Txeca), on es va desenvolupar el CRIFA (Comitè de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes), proposem fer un petit recorregut pel context militant, social i econòmic basat en les dades que ens van aportar els militants de les tres federacions anarquistes (txeca, biolorussa i búlgara) presents en el Comitè a Praga.

República Txeca: anarquia al ralentí

Després de deu anys de lluita acarnissada en totes direccions, després de la caiguda del Mur en 1991, l’activitat anarquista sembla patir, segons els companys de Praga que romanen federats, una desacceleració deguda a diversos factors. Primerament, una desil·lusió cada cop més marcada, davant el consumisme a l’americana que es va instal·lar en la vida dels txecs, però també per mor d’una laxitud dels militants, després que organitzessin i participessin en grans esdeveniments, com ara l’Anti-G7 de 200, que va ser un èxit internacional.

Altre problema local resideix en el fet que els anarquistes federats són sobretot estudiants que militen en els moviments antiglobalització, no restant gairebé cap vell militant, menys encara treballadors, i els joves no romanen prou temps com per integrar la transmissió de l’experiència. Això és un fet, especialment a Praga, encara que les coses semblen més organitzades a Moràvia i a Eslovàquia.

Els companys de Praga consideren que la seva participació en grans manifestacions, l’organització de rodes de premsa o la venda del seu periòdic, com activitats rutinàries recurrents i artificials, no representant cap perspectiva llarg termini.

Avui, a Bohèmia, sembla que la iniciativa anarquista pren una forma més individual i activista, els militants participen en les organitzacions que assumeixen lluites locals concretes, rebutgen la implantació de bases nord-americanes a ca seva, lluiten contra la videovigilància, contra els desallotjaments dels espais okupats als centres d’unes ciutats consagrades als turistes, en fi, allò que els companys classifiquen com a «urgència social».

Així, els últimes federats es van donar dos anys de reflexió per saber si retornarien a la si de l’IFA. Malgrat tot, s’estima que el nombre de militants i simpatitzants de l’anarquisme sigui superior a dos mil a la República Txeca. Tot esperant l’evolució de les coses, els últims membres de la federació txeca posen les seves energies en el desenvolupament d’un projecte d’e-ràdio i en la realització d’una pàgina web.

Bielorússia: sang nova anarca

A Bielorússia, la federació anarquista acaba d’afiliar-se a l’IFA. Vol ser oberta per a totes les edats i compta avui amb uns dos-cents militants federats, la major part a Minsk. Els seus eixos de lluiten giren al voltant de la lluita contra la repressió, els problemes relatius al gènere i sobretot el rebuig de la política de desenvolupament nuclear desitjada pel govern, connectada amb la dels seus veïns antinuclears alemanys.

Concretament, la federació vol prendre una forma representativa, amb l’objectiu de tenir una existència reconeguda davant la llei, única alternativa legal per, per exemple, poder treure de presó nombrosos militants tancats, com els que van ser violentament detinguts per la policia el passat abril, arran d’una concentració d’opositors al president Alexandre Loukachenko, el tirà de Minsk, que es manifestaven contra la construcció d’una central nuclear i la major part dels quals encara estan empresonats.

També cal subratllar que el país és molt poc obert; per exemple, per sortir de les fronteres, els visats són difícils d’aconseguir i encara més pels militants anarquistes, llevat per a viatges als últims països anomenats «comunistes» (Corea del Nord i Cuba).

És per això que, en aquest Estat tan repressiu, els anarquistes federats cooperen amb les forces de l’oposició bielorussa. No obstant això, s’ha de dir que només els llibertaris es declaren contra la globalització i que és per aquesta raó, a més de tantes altres, que són menys visibles.

Bulgària: un context difícil

D’acord amb els companys de la federació búlgara presents, la situació es torna cada cop més difícil en aquell país. A Sofia, la capital, la població població pràcticament s’ha doblat, passant d’un a dos milions en un any (!); els grans edificis, reservats per al business internacional, han aparegut com xampinyons; la contaminació i els embussos són omnipresents --les persones van quotidianament a treballar amb automòbil, a vegades amb més de 150 quilòmetres de distància. La mateixa degeneració la tenim a la façana del Mar Negre, que abans de la caiguda del Mur reservava les seves luxoses ciutats a les famílies dels apparatchiks russos, substituïts avui pels apparatchiks del poder socialista, rivalitzant en piscines de gran luxe i anant a Sofia amb iots privats.

A la resta del país, els últims pagesos i la població que no es va deixar engrapar per la crida de la megalòpolis, pateixen i no arriben mai a lluitar contra la vida cara i la misèria. El poble búlgar avui té tres poders amb els quals enfrontar-se: el generat pel seu govern socialista corrupte, immers en una cursa vers les riqueses; el de la gestió privada que fa estralls en tots els sectors d’activitat, i el produït per la recent entrada del país en la Unió Europea, que els anarquistes consideren com el tercer voltor tecnòcrata disposat a enriquir-se a costa dels pobres i dels explotats.

I per acabar, els llibertaris búlgars no reivindiquen la lluita antinuclear, són una excepció a Europa, i fustiguen Brussel·les, que els vol imposar solucions energètiques alternatives, tot pensant que només les centrals nuclears garantiran la independència del seu país enfront del gegant rus veí, i del qual guarden un mal record!

Patrick Schindler

Grup Claaaaaash (Praga)

(Le Monde Libertaire, 06-06-07)