Ateneu Llibertari Estel Negre

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l'any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L'equip d'advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar.

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D'ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d'aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d'altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai.

Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moments. Agraïm l'ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre, quan el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich

Barcelona, 14-06-07

Momentos insurreccionales

Diversos autors

El Viejo Topo. Barcelona, 2007

Les ciències socials, en general, han emfatitzat més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no pas les dinàmiques transformadores en termes igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent antagònic respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, politiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’estalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimaniya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein --amb la complicitat occidental--; l’antropòleg López Bargados --a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització francoespanyola del Sàhara en la carn dels Awlad Dalim-- hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels oprimits; l’historiador Miquel Izard --amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica-- atén la revolta popular espontània a Caracas el febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del xa, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Khomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la Revolució Russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.

Gerard Horta

(Cultural / Avui, 21-06-07)