Ateneu Llibertari Estel Negre

Una mostra humana (oh, mana!) que surt a l'esquena del sofà, darrere d'ell mateix. I un braç nu. “El de santa Tecla?” criden tres tarrago-nines encantades... “No! Ni santa ni Tecla, Roser i de la Cava que aguanta l'equilibri mentre camina pel filferro a la capital britànica i anglesa com qui no vol la cosa, o si la vol ho dissimula més que no diu”. Però ho fa -això de aguantar l'equilibri- i hi és, i malgrat no mostrar-ho tot no s'amaga de res ni de ningú perquè sí. Perquè crear és també una forma de viure, si no l'única manera de viure. En la resta, el que fem i fan és assajar la mort, com quan els d'Espai en Blanc deien que treballar era..., precisament, assajar la mort i una ampolla de cava tapada amb un tap es preparava per fugir pel coll de l'ampolla quan saltés el suro.

Nàufrags en temps de crisi, aferrar-nos amb força a on l'aigua encara no ha negat tot el que toca és, més que una forma de viure, l'única forma de no finar, de no deixar d'insuflar aire als pulmons que permeti respirar i, mentre respirem, viure, o almenys existir. Però mai només. Perquè mentre existim, ens cal notar l'aire com baixa cap als pulmons i alhora que estem vives.

Recordo els diversos sofàs no de Londres que hi ha hagut a la meva vida i la veritat és que ni puc ni vull deixar de pensar en el munt de vida que han acollit. En el munt d'aire i fins i tot de vent que hi he notat i sentit. I, com no, en el munt de mans que els han transitat. I en el munt de cossos que han acollit. I en el munt de paraules que han sentit. I en el munt de llibres que hi he llegit. I en el munt de focs que ens hi han consumit. Però sobretot, em miro el d'ara i penso en el munt de futurs que m'hi esperen, que ens hi esperen si no només existim.

I un calfred em recorre l'espinada... i un braç el recorre de darrere estant...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

Fa 50 anys, quan el turisme començà a ser la locomotora econòmica de Mallorca, arribaren a l'illa les primeres onades d'immigrants provinents de les zones més pobres de la Península Ibèrica. Els empresaris mallorquins necessitaven molta d'obra per construir els hotels i per formar les plantilles una vegada posats a funcionar. De llavors, Mallorca no ha deixat de rebre treballadors de fora, idò durant aquests 50 anys l'economia no ha aturat de créixer, convertint-nos durant molt de temps en la regió de l'Estat espanyol amb la renda per capita més alta.

Aquesta impressionant creació de riquesa (de capital) inclús es va disparar encara més amb l'arribada de l'ona expansiva de la bombolla immobiliària, inflada per tot l'Estat per obra i gràcia dels governants, de la banca espanyola i estrangera (alemanya principalment) i amb el beneplàcit de les autoritats europees que acabaven d'estrenar l'euro.

Així les coses, a tot l'Estat (i a Mallorca) arribaren milers i milers d'immigrants de països pobres (en realitat explotats pels països rics) de l'Amèrica Llatina, del nord d'Àfrica i de l'Europa de l'est. Novament la construcció i l'hoteleria demandaven recursos humans. Però també el sector domèstic (dones de neteja, per cuidar a les persones majors, etc.) i el sector agrícola. Unes feines aquestes que molts joves mallorquins ja no feien perquè molts podien estudiar una carrera a la Universitat o triar treballs millors.

Però com es sap, la bombolla immobiliària, creditícia i hipotecària esclatà i amb ella el somni de les classes treballadores de formar part de la classe mitjana burgesa (casa en propietat, bon cotxe, viatges a la Riviera Maya, etc.).

I com també es preveia, la crisi no l'estan pagant els rics (els qui la provocaren) sinó les classes treballadores. L'atur, un fenomen que molts mallorquins desconeixien, s'ha estès arreu i pràcticament afecta a totes les famílies. A la vegada, els constants retalls en matèria social i assistencial han provocat un empobriment quasi general.

Davant aquesta situació, com ha reaccionat la gent?

La majoria ha optat per la resignació, per l'oportunisme i per seguir amb la crònica passivitat. Ni les manifestacions sectorials, ni les vagues generals poden contrarestar la força de les anomenades majories silencioses que tant legitimen al poder. A més, al greu problema de la resposta submisa i passiva de la gent s'hi ha afegit l'augment de la competitivitat entre les mateixes classes populars per aconseguir un lloc de feina o una major assistència social. Una competitivitat que la gran xenofòbia ja existent entre la gent d'aquí, ha provocat un augment brutal de les opinions racistes i discriminatòries, paradoxalment entre els més pobres. Així, s'ha fet quotidià sentir la fàcil i egoista cantarella de què aquesta crisi no es solucionarà fins que s'expulsi als immigrants, idò ells són els causants dels baixos salaris que els empresaris ofereixen, del col•lapse de la sanitat pública, de l'atur entre la gent autòctona i l'espanyola, de la falta de recursos assistencials o de la fallida dels petits comerciants.

Ja sabíem que el discurs racista i xenòfob agafaria força durant aquesta crisi. Però, davant aquesta amenaça, encara no reflectida al carrer exceptuant la patètica manifestació dels comerciants de la Platja de Palma i s'Arenal, els moviments socials poca cosa hem fet per contrarestar el racisme institucional, sistèmic i popular.

Desmuntar el discurs racista des d'una base teòrica és bastant fàcil degut a la poca consistència d'aquest. Però, quines són les solucions que propagam els moviments socials anticapitalistes?

-L'expropiació de la riquesa robada per les classes altes. Un espoli brutal però que encara no s'ha pogut reflectir en dades concretes, llevat dels casos de corrupció jutjats i les ajudes sabudes a la banca i a les grans empreses per part de l'Estat.

-El repartiment de la riquesa encaminat a la creació d'una economia col·lectivista i sostenible que aspiri a la igualtat social.

-El combat a la ideologia neoliberal i burgesa introduïda dins les classes populars, així com a la incultura, a l'estupidesa i a l'alienació que promouen els mitjans de formació de masses.

-El foment de la solidaritat i l'ajuda mútua entre tots i totes, sense distincions de cap mena.

-L'autoorganització popular.

Aquestes solucions però, xoquen davant la crua realitat: la mínima força, la poca credibilitat, i la baixa popularitat i integritat de molts dels col·lectius que formam part d'això que en diuen moviments socials de caire anticapitalista.

Així, aquesta feblesa en l'acció, poc pot empènyer per contrarestar l'expansió de la lacra racista i xenòfoba i també per atenuar l'empobriment de la gent. A més, les nostres alternatives socials i econòmiques que hi ha en marxa encara estan en procés embrionari i d'experimentació.

Així i tot, hem d'enfortir i expandir la resposta teòrica a la crisi, a través de tots els mitjans possibles (contrainformatius i convencionals), de manifestacions, de campanyes de propaganda. També, hem d'intentar crear llaços amb la gent més pobre, tant immigrant com d'aquí, fomentant entre ells la cooperació i no la competitivitat i la seva activació en defensa dels seus drets socials i laborals. Finalment, hem d'intentar que les iniciatives d'economia alternativa que anam impulsant es consolidin, es donin a conèixer entre la gent i puguin suposar una sòlida opció de canvi i ruptura.

Com es obvi, tot això dependrà de la implicació, de l'esforç, de la constància i d'un augment molt fort de la militància i participació en els col·lectius.

Antoni Pallicer Mateu

El proper 22 de maig, a les 19.00 hores, tindrà lloc a la llibreria Drac Màgic (plaça dels Patins / Palma) la presentació del llibre de Josep Portella Liberto Callejas: L'anarquista incommovible, amb la presència i intervenció del propi autor. A més la companya Dolors Marin farà la introducció amb el tema Al voltant de l'anarquia.

Ho organitza la Secretaria de Formació de la CGT-Balears.

Us hi esperem!

Ardera no és el mateix que cremar per dins.

Ni el mateix que cremar com una teia. Ni teia sense la «i» és el femení de te, ni de cafè. I ho corrobora el sol fet que de la primera paraula –ardera– no n'han sortit ni poemes ni cançons i, en canvi, del verb –cremar– en tenim sucosos exemples començant per aquesta mateixa secció que anomenem Crema Londres... aquí. I jo no veig ardera dins teu malgrat les flames sinó foc motxat sense miraments per tal que la humitat primaveral es deixi anar fins a esdevenir riu on poder-se submergir. O que directament s'evapori. Per tant, sense flames podem dir que no hi ha incendi, tot i que cremes, i això no ho pot negar ningú. Com l'oncle Eusebio, a qui deien «l'encès» com a sobrenom.

Una mirada, dues frases ben travades, tres paraules desencaixades, mitja dotzena de pantalons, set calces i mitja –o mitges– –o calces, calçons i calcetins–... una llarga mania inconfessable, set sostenidors que no pesen, una densa mirada aquàtica, un tacte de paper de vidre i la constatació fefaent que el teu –de bosc– ha estat rapat fa poques setmanes. Un que et frega, una que et diu, tres que t'oloren, dos més que res de res, mitja dotzena de condons, tres quarts de son perduda, un viatge a València («no quiero reproches», «carretera y speed»...) amb accident inclòs, les tres maneres de somiar amb coixins que fan mal de coll, i demà creuarem totes les línies roges fins a cansar-nos-en. I carrers de foc que són travessats pels meus llavis, que em cremen mentre la cendra vella se l'emporta l'aire i el vent gelat de la nit de sant Joan, o de sant Pere, o de santa Úrsula, o de la Cinta, esdevé també incendi.

Ardera no és el mateix que cremar per dins.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta