Ateneu Llibertari Estel Negre

Momentos insurreccionales

Diversos autors

El Viejo Topo. Barcelona, 2007

Les ciències socials, en general, han emfatitzat més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no pas les dinàmiques transformadores en termes igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent antagònic respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, politiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’estalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimaniya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein --amb la complicitat occidental--; l’antropòleg López Bargados --a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització francoespanyola del Sàhara en la carn dels Awlad Dalim-- hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels oprimits; l’historiador Miquel Izard --amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica-- atén la revolta popular espontània a Caracas el febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del xa, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Khomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la Revolució Russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.

Gerard Horta

(Cultural / Avui, 21-06-07)