Ateneu Llibertari Estel Negre

Aquest proper dijous 5 de juliol a les 20 hores, s'encetarà el cicle Els debats del GOB amb una xerrada-debat a la fresca, al local del GOB, amb Joaquim Valdivielso, doctor en filosofia moral de la UIB sota el títol Ecologisme, conservacionisme, ambientalisme... a què ens referim?

El GOB, ha encetat una nova iniciativa amb l'objectiu de generar pensament i debat en la ciutadania al voltant de temes ambientals i d'interès en l'àmbit de l'ecologisme a les Illes Balears.

Així, en aquest cas, gràcies a les aportacions del Grup de Treball d'Ecologisme Polític i Globalització, s'encetarà el cicle «Els debats del GOB» amb la participació del Joquim Valdivielso, doctor en filosofia moral de la UIB i membre del grup d'investigació Política, Treball i Sostenibilitat. Pel debat es recomana la lectura de l'article de Jorge Riechmann («Ecologismo, proteccionismo, ambientalismo: una aproximación histórica») del llibre Redes que dan libertad: introducción a los nuevos movimientos sociales (Paidós, Barcelona, 1994, pp.103-116) que es pot consultar a:

http://nomadant.files.wordpress.com/2007/06/ecol_hist.pdf

Els grups de treball són una nova proposta impulsada enguany pel GOB per tal d'integrar d'una manera efectiva les aportacions de socis i col·laboradors al voltant de les diferents temàtiques en les que el GOB desenvolupa la seva acció ecologista. Els diferents grups són formats per persones properes al GOB, socis, membres de la Junta Directiva i treballadors, que tenen intenció d'aportar els seus coneixements i experiència a les diferents problemàtiques que es tracten en el dia a dia de l'entitat, aportar noves perspectives i plantejar i executar noves accions. Fruit de la feina desenvolupada pel grup d'Ecologisme Polític i Globalització, s'ha iniciat el cicle «Els debats del GOB» amb l'objectiu de fer extensives les reflexions del GOB i incorporar la societat en general al debat sobre l'ecologisme. La primera trobada serà idò:

Xerrada-debat:

Ecologisme, conservacionisme, ambientalisme... a què ens referim?

A càrrec de Joaquim Valdivielso

Dijous, 5 de juliol a les 20.00 hores al local del GOB

Manuel Sanchis Guarner, 10

Us hi esperem!

Aigua clara

del director Carmelo Convalia i l’historiador eivissenc Santiago Colomar

Duració: 40 minuts

Club Diari de Mallorca

Puerto Rico,15 (Polígon de Llevant)

Dimecres 4 de juliol a les 20.00 hores

A l’acte hi seran  presents Carmelo Convalia, Cándido Méndez (son pare va estar tancat en aquesta presó) i Biel Joan (pres d’aquest camp de concentració i testimoni directe de com s’hi vivia).

Us hi esperem!

***

Aigua clara: un documental sobre el camp de concentració de Formentera

Sa Colònia va ser la tomba de gairebé seixanta presoners republicans espanyols durant la postguerra. Mil cinc-cents homes arribaren a estar presos al mateix temps en aquest recinte.

Sa Colònia va ser el lloc de reclusió franquista més temut de totes les Balears durant els primers anys de la postguerra. Aquest camp de concentració era a Formentera, prop del port de la Savina. L'any 1941, en aquest terreny erm ple de barracots, hi va arribar a haver 1.500 presoners alho­ra. Tots, naturalment, eren republicans, principalment gent humil que no sempre havia tingut una participació destacada en la guerra civil. Avui, aquest cruel camp de concentració ja té una història gràfica: Aigua clara és un documental de gairebé una hora que ha estat elabo­rat per un grup de formenterers i dirigit pel periodista Carmelo Convalia.

El fil conductor del documental és el testimoni de Joan Colomar, un dels pre­soners que hi estigueren reclosos, pel fet de tenir idees anarquistes. Colomar, na­tural de Formentera, té 94 anys i manté una lucidesa i una facilitat d'expressió admirables. En explicar els seus primers records, a principi del segle XX, reme­mora com es va fer anarquista. "Per què m'hi vaig fer? Perquè volíem ser lliu­res ... Tenir llibertat", diu amb mirada de murri i emetent una rialla. "No volíem pagar impostos abusius ni fer coses per obligació", afegeix.

El documental també parla del temps de l'emigració, als anys vint i trenta, quan els formenterers van haver de par­tir de l'illa per anar a Amèrica o a Alger a guanyar-s'hi la vida. Així i tot, Colo­mar recorda els temps de l'adolescència amb un to d'alegria encomanadissa, de felicitat juvenil. "Nedava a la mar, cor­ria devora la costa, anava amb bicicleta pels camins... ", rememora.

Tot va canviar el 1936, quan Franco va alçar-se contra el govern de la Repúbli­ca i començà una guerra i després una dictadura. A Joan Colomar el van em­presonar, juntament amb més formente­rers i balears, però sobretot peninsulars. La major part dels presos de sa Colònia eren extremenys. Un era el pare de l'actual líder espanyol de la UGT, Càn­dido Méndez, que també participa en el reportatge per oferir els seus records de tot plegat. "Allà, senzillament, els mataven de fam", afirma el sindicalista, que va tenir la fortuna de veure tomar el seu pare sa i estalvi.

Les escenes que vivien al campament, amb uns vigilants sinistres i una fam extrema, són explicades fidelment per Colomar i per algun altre supervivent que encara hi ha a l'illa. Ho recorda un passatge del documental. "S'hi pas­sava fam, molta fam. La gent moria d'inanició. Només mos donaven una pòcima que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s'hi llançaren per menjar-se-les."

Els naturals de Formentera tenien alguns privilegis perquè els familiars podien portar-los menjar. "Però això era violent", recorda Colomar. "Com podies acceptar aquell menjar davant un munt de gent totalment famèlica que et mirava amb aquells ulls; era molt violent."

Tanmateix, en contrapartida, els habi­tants de Formentera havien de suportar el rebuig i l'escarn dels propis veïns. En una illa de només 74 quilòmetres qua­drats i que aleshores només tenia uns 4.000 habitants, tothom es coneixia. La filla d'un dels presoners que parla al do­cumental recorda que els seu pare "mai no va oblidar" la humiliació de què fou víctima al carrer per part de veïnats seus només pel fet de ser republicà i haver estat a sa Colònia. "I jo tampoc no ho puc perdonar", afegeix ella.

Joan Colomar, que ara participa anu­alment als actes de commemoració de la 11 República que es fan a Formentera, va tenir la sort de col, laborar al desman­tellament del campament. La fusta dels barracots va ser desmuntada i portada amb vaixells a Eivissa per a unes altres utilitats. L'any 1943 va acabar el mal­son, però en quedà el record macabre.

Santi Colomar Ferrer, historiador local que ha participat també en aquesta obra, es mostra convençut que aquest era el lloc de repressió franquista més dur de l'arxipèlag balear. "Tal volta es podria parlar també de la presó de dones de Palma, però els qui conegueren tots dos llocs es decanten més aviat cap al cam­pament de Formentera", afirma.

Avui, en aquell terreny només hi que­den les restes. No hi ha cap barracot, però algun vestigi indica que allà hi va haver el lloc on moriren desenes de persones que no havien comès cap delicte. Sa Colònia --o es Campament, com també es coneix aquest recinte-- va ser declarat bé d'interès cultural durant l'època del pacte progressista. La rea­lització d'aquest documental ajudarà a recuperar-ne la memòria.

Sobre aquestes restes, Colomar expli­ca al final del reportatge el secret de la felicitat. Aquest home, que es va acos­tant a la centúria i que aparenta tenir una bona forma física --a desgrat d'una vida tan atzarosa i tan dura--, afirma: "Per ser feliç n'hi ha prou de tenir per viure. No ser molt ric, sinó tenir per viure. I estimar la gent; no voler mal a ningú." Ho diu un supervivent del "cementiri dels vius", com va anomenar aquest camp de concentració Joan Colomines en un poema.

Joan Lluís Ferrer

(El Temps, 1.201 / 19-06-07)

***

Es Campament, un centre de reclusió a la Formentera de postguerra

Entre 1940 i la darreria de 1942 s'establí a la Savina, illa de Formentera, una colònia penitenciària militaritzada, dependent de la Presó Provincial de Palma de Mallorca. Era vigilada per militars però dirigida per personal civil, al capdavant del qual es trobava el director, Àngel Llo­rente Ruiz.

Les raons per les quals es va establir aquest centre penitenciari a Formentera no poden escapar al caràcter terriblement repressor i venjatiu del règim franquista. Formentera havia estat, a tot el llarg del període repu­blicà, una illa de tendències anarcosindicalistes, molt allunyada, ideològicament parlant, de la tendència con­servadora d'Eivissa. Establir a aquesta illa un centre de reclusió d'aquestes característiques era un càstig; en pri­mer lloc per a la gent de la mateixa illa i, en segon lloc, per als centenars de presoners que hi anaren destinats, en uns anys en què la fam més absoluta feia estralls a Formentera, una illa mal comunicada i amb una escas­setat secular agreujada des del final de 1936.

Són diverses les ocasions en què les autoritats de l'illa reclamaren del governador civil de les Balears ajut eco­nòmic per a superar la carestia. I diverses les vegades que es celebraren col·lectes populars per destinar els diners a tal finalitat. Però aquestes iniciatives tingueren un escàs ressò.

El Campament, tal com era conegut per la població local, fou instal·lat als afores del port de la Savina, en uns terrenys que des d'anys abans eren utilitzats per un reduït destacament militar. Es componia de poc més d'una vintena de barracots --segons algun testimoni es tractava de barracots desmuntables procedents de la guerra colonial a l'Àfrica, i carregats de xinxes--, alguns dels quals muntats sobre trespols de ciment i d'altres directament sobre la terra. Aquest era el cas del barracot destinat als malalts, conegut entre els presoners com a «cementiri dels vius». La infraestructura del Campa­ment es completava amb unes oficines i un menjador. El recinte estava rodejat per un mur de pedra aixecat pels primers presoners que hi arribaren; a la banda de l'estany --l'estany des Peix-- bastaven uns filferros a la línia costanera. Tenia també unes sèquies per a les necessitats dels presoners i uns petits dipòsits d'aigua, gairebé sempre salinitzats.

Els presoners procedien majoritàriament de la penín­sula --en especial d'Extremadura i Múrcia-- i de les Illes Balears. Tot i que no comptem amb cap estadística ni registre complet dels presoners, sabem que molts pro­cedien de la Presó Provincial de Palma i de Maó, però que molts d'altres venien directament dels seus llocs d'origen, i que arribaven a Formentera després d'un llarguíssim viatge cap al port d'embarcament, després cap a Eivissa i finalment traslladats a Formentera, on arribaven en condicions lamentables.

Comptem, almenys, amb la relació de cinquanta-vuit morts al Campament, extreta del registre civil local. Es desconeix si és completa, perquè alguns testimonis par­len d'un centenar de defuncions.

D'aquestes cinquanta-vuit defuncions, trenta-set pro­cedien de Badajoz (un 63,79% del total), deu de Múrcia (17,24%), tres d'Alacant (5,17%) i dos de les Illes Canàries (3,45%). La resta provenien un de cada una de les se­güents províncies: Madrid, Barcelona, València. A més, una de les víctimes procedia de Cartagena de Indias, un de Menorca i un d'Eivissa.

Per edats, el grup entre vint-i-dos i trenta-cinc anys comprenia el 13,79%. El grup majoritari, de trenta-sis a cinquanta-cinc anys, arreplega trenta-set individus, un 63,79%, Finalment, el grup de més edat, de cinquanta-cinc a seixanta-vuit anys, reunia el 22,41%.

Les causes de les morts eren diverses i, com es veurà, molt relacionades amb la manca d'una alimentació apro­piada; segons els certificats mèdics, que sovint imposa­ven diverses causes de la mort, en trobem esmentades caquèxia (32,7%), tuberculosi pulmonar (31,°3%), avita­minosi (24,14%), enteritis (20,69%), col·lapse cardíac (12,07%) i infecció intestinal (5,17%), entre d'altres.

Totes les defuncions es produïren entre 1941 i 1942. El segon semestre de 1941 fou el més mortífer, amb quaranta morts (68,97% del total), especialment el mes d'octubre (vuit morts) i el de novembre (sis morts). Cal assenyalar també que els dies 4 i 13 de novembre de 1942 hi ha registrades dues morts cada dia.

La vida al Campament

La vida quotidiana dels presos consistia en un no res, a subsistir. Les úniques activitats al marge d'això eren anar a buscar aigua als pous propers, anar a fer llenya i portar els morts al cementiri municipal en un carro.

Es podien rebre visites, sempre que la comunicació fos en castellà. Els presoners formenterers tenien accés a paquets que els familiars els feien arribar pel mur. Els presoners vinguts de la península tenien poques possi­bilitats de rebre paquets; procedien de zones molt cas­tigades per la guerra i la repressió i sovint els familiars ignoraven que eren tancats a Formentera.

Els queviures per al miler de presoners eren comprats per la direcció del Campament al mercat d'Eivissa. Tots els testimonis concorden que el director en persona tra­ficava amb el pressupost assignat i que el menjar que arribava finalment al Campament era de tan mala qua­litat que només servia per a empitjorar l'estat de salut de molts presoners, que observaven --i en això molts testimonis coincideixen-- com s'alimentava millor els porcs del director que no a ells mateixos.

Al Campament es reorganitzarà bona part de la infra­estructura de l'oposició al franquisme a les Balears, espe­cialment del PCE; empresonats a Formentera hi trobem alguns dels seus primers dirigents de postguerra, com Joan Boyeras, Antoni Martínez Juliana i Joan Albertí. Sembla que hi havia una xarxa interna d'ajut i solidaritat que assegurava als seus membres el repartiment de menjar, una certa assistència mèdica aprofitant que algun dels presos tenia coneixements de medicina i odontologia, i també ensenyament de lectura i escriptura, la qual cosa va fer decidir algun presoner d'ingressar al PC. També hi havia una certa estructura del PSOE i de la CNT, però amb un menor grau d'organització i presència.

La colònia penitenciària de Formentera fou desman­tellada el novembre de 1942 i els presoners foren re­partits per diversos centres de reclusió de les Balears i la península. Les raons del tancament no estan del tot clares. Hi ha dues versions sobre aquest fet. La primera diu que després d'una visita d'algunes dones de la bona societat eivissenca al recinte, en la qual observaren les condicions de vida dels presoners, obligaren les autori­tats a clausurar el Campament. L'altra versió, potser més probable, diu que el règim franquista clausurà el recinte després de comprovar que el signe de la segona guerra mundial canviava arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica. Probablement, si els aliats haguessin ar­ribat a Formentera i observat les condicions de vida del Campament, les possibilitats de Franco de desmarcar-se de l'eix germanoitalià haurien estat més reduïdes.

Es Campament, una memòria en disputa

Les restes del Campament, lloc habitual de trobada per a commemorar la proclamació de la Segona República a Formentera, foren declarades Bé d'Interès Cultural (BIC) el jo de setembre de 2002 pel Consell Insular d'Eivissa i Formentera. La Llei de Patrimoni obligava les autoritats a protegir i preservar les restes, que han continuat sofrint un deteriorament implacable. Una part del recinte, quali­ficada de sòl rústic, forma part del Parc natural de ses Sa­lines d'Eivissa i Formentera, però l'altra, que representa un 33% del total de l'espai BIC i està afectada per les Nor­mes Subsidiàries de l'illa, es divideix en petites parcel·les dintre de sòl urbà, els propietaris de les quals interpo­saren un recurs davant els tribunals contra la declaració de BIC el gener de 2003. El setembre de 2006 el Jutjat del Contenciós Administratiu número 2 del Tribunal de Justícia de Balears anul·là la declaració. El Campament, un monument a la memòria de la repressió franquista, depèn ara mateix de diversos projectes urbanístics.

Artur Parrón i Guasch

(Serra d’Or, 566 / Febrer 2007)

Azagra

(El Jueves, 1.570 - 27-06-07/03-07-07)

Alexander Berkman

Memorias de un anarquista en prisión

Traducció al castellà d’Albert Fuentes

Melusina. Barcelona, 2007

Alexander Berkman (Lituània, 1870 – Niça, 1936) va gaudir d’una educació exquisida a Sant Petersburg, gràcies al fet d’haver nascut en una família rica. El 1888 va emigrar als EUA en plena febre revolucionària. Aquest volum és una autobiografia que navega entre l’estil memorialista del clàssic de Dumas El comte de Montecristo i les tècniques de narració cinematogràfica. L’autor ens explica amb detall l’atemptat que va fer contra un magnat nord-americà i el seu posterior pas per la presó. Així podem saber els patiments i conflictes d’Alexander Berkman, un dels teòrics de l’anarquisme més destacats, que va ser parella sentimental de la també anarquista Emma Goldman, considerada per la premsa nord-americana de l’època com «la dona més perillosa del món».

www.melusina.com

La lluita per les ones lliures

Una història de Ràdio PICA

Fèlix Villagrasa

Llibres de l'Índex. Barcelona, 2007

L'historiador i periodista Fèlix Villagrasa (1964) ens apropa amb Una història de Ràdio PICA a la lluita per la conquesta de les ones lliures. L'autor fa una aproximació als esdeveniments clau dels 25 anys d'aquesta emissora que va néixer "amb la voluntat de ser legal i va haver d'adaptar-se a ser pirata per obligació i lliure per necessitat".

Ràdio Pica va fabricar-se un mite per assegurar la seva supervivència. Durant molt temps es creia que emetia des d'un vaixell ancorat davant del port de Barcelona. Villagrasa aprofita la immersió en aquest camp per fer un recorregut per la història de les ràdios lliures, des de la primera que va utilitzar les ones hertzianes per fer propaganda ideològica, l'Arbeiter Radio Club Deutschland, el 1924, fins als nostres dies, en què Ràdio PICA (Promoció Independent i Coordinació Artística) continua tossudament i la seva programació.

L'autor també estudia l'inici de les primeres proves de ràdio lliure a l'Estat espanyol que van tenir lloc a Euskadi el 1976, i a Catalunya, a la Universitat Autònoma, el 1978. Aquell mateix any van començar a emetre les dues primeres ràdios lliures de Barcelona, La Campana de Gràcia i Ona Lliure, la primera catalanista i la segona àcrata. El 1981 va començar a emetre Ràdio PICA amb l'impuls de Salvattore Picarol, que va ser el gran protagonista de l'emissora, tant de la programació com en la resistència a ser clausurada per la Generalitat.

Villagrasa fa un repàs dels col·laboradors habituals de l'emissora en els 25 anys d'existència, gent inquieta que manifestava el seu tarannà artístic: música, teatre, poesia...; joves amb idees esquerranes que feien ràdio en català. Als anys 80 a Catalunya es va viure l'edat d'or de les emissores lliures: Contraràdio, La Campana de Gràcia, Ràdio PICA, Ràdio Farigola, Ràdio Libertina de Sants, Ràdio Gavina de la Barceloneta, Ràdio Poble-sec, Ràdio Corcó, Ràdio Bronka de Nou Barris, Krak Ràdio... Segons un informe de la Federació Europea de Ràdios Lliures, el 1988 hi havia cent ràdios lliures a tot l'Estat espanyol.

Les ràdios lliures que encara funcionen han continuat emetent els seus programes amb la permissivitat de la Generalitat, però sense cap voluntat de ser legalitzades. A l'inici del segle XXI, malgrat les dificultats, funcionaven tres emissores: Ràdio Bronca, Ràdio Contrabanda i Ràdio PICA. Actualment Contrabanda i PICA comparteixen les seves freqüències amb altres col·lectius, la primera amb Ràdio Nikosia i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i la segona, amb Ràdio Gladys Palmera, que emet preferentment música llatina. Fèlix Villagrasa acaba el seu esplèndid treball amb una anàlisi de la programació recent de Ràdio PICA (96.6 MHz de la FM), un dels emblemes de la Barcelona underground.

Ferran Aisa

(Avui, 28-06-07)

***

Una història de Ràdio Pica. 25 anys a contrapèl

Una història de Ràdio PICA explica com va néixer l’any 1981 aquesta ràdio per cobrir un buit que encara avui no omplen les emissores oficials i comercials: l’experimentació radiofònica a través del mitjà sonor i la informació que queda silenciada pels grans mitjans.

Durant molts anys l’emissora gracienca va servir de nexe d’enllaç entre el jovent -i no tant- de Barcelona per a les més variades iniciatives, destacant per damunt de totes els concerts de músiques no comercials. També ha estat l’altaveu de col·lectius socials alternatius muntats a l’entorn de les cases ocupades i el pregoner de convocatòries diverses.

A banda d’això, si alguna cosa ha caracteritzat i caracteritza aquesta ràdio, la degana de les ràdios lliures -o comunitàries, o independents- a tot l’Estat, ha estat principalment l’elaboració de programes "d’autor/a" dedicats a la difusió de textos, músiques i muntatges sonors de diversa naturalesa. Per PICA, laboratori liberal de creació diversa, han passat moltes persones en aquests 25 anys, gent que després ha continuat la seva tasca en diferents terrenys culturals relacionats amb el so, les arts o la informació.

Aquest llibre recull, per a què no es perdin en un racó del temps, els principals esdeveniments que han marcat la història de l’emissora. Aquesta història contempla el naixement, creixement, tancament per ordre governativa (1987) i posterior represa de les emissions en una etapa més tranquil·la, que ha permès consolidar "l’invent". Entre els seus apartats més destacats es comenta l’evolució ideològica i estructural del col·lectiu capa a una "confederació d’individualitats" que és com Salvattore Picarol, precursor i coordinador de l’emissora, qualifica el seu sistema d’organització. No falten el paràgrafs polèmics en parlar de les relacions amb altres emissores de la mateixa naturalesa i la "lluita" amb les administracions per tal de poder consolidar el projecte radiofònic tan llargament desenvolupat.

També es tracta la relació de Ràdio PICA amb una emissora que, inicialment també havia d’organitzar-se com a associació cultural, però que ha anat prenent un caire cada cop més obertament comercial. El tracta de Radio Gladys Palmera, suport econòmic de PICA en els darrers temps, que ha permès alliberar els realitzadors de l’emissora gracienca de la dolorosa obligació de contribuir a les despeses comunes de manteniment i logística. La carambola d’aquesta col·laboració, beneficiosa sens dubte per PICA, ha estat vista amb recel i malfiança (potser enveja?) per algunes altres emissores independents. El cert és que la línia de PICA no s’ha vist torçada ni un centímetre, i en canvi han millorat molt les condicions d’emissió. Tanmateix, abans de tot això les crítiques contra PICA per alguns mitjans del petit món de les ràdios lliures de Barcelona ja existien, per un motiu o per l’altre. Sobre tot per la poca vocació d’unitat d’acció, ni d’assemblearisme, ni de comiterisme, ni de reunitisme que sempre han demostrat els membres d’aquesta emissora, molt més habituats a anar per lliure i a funcionar individualment, si no és que l’acció conjunta era realment imprescindible.

Pirata per obligació i lliure per necessitat, en aquesta emissora col·lectiva no ha minvat en tots aquests anys l’empenta de les persones implicades, i mentre funcioni aquesta estructura que la pràctica ha demostrat útil, Ràdio PICA seguirà oferint als realitzadors radiofònics un espai o­n poder-se expressar en llibertat i experimentar amb total impunitat. I l’audiència podrà seguir gaudint, si li plau, d’una manera d’entendre la ràdio del tot nova en les ones barcelonines. Només cal girar el dial i comparar.

Aquest dijous 5 de juliol,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Comte Sallent, Via Alemanya, Via Roma, La Rambla, Unió, es Born.

- Canvi de sentit: es Born, Jaume III, Catalunya, Via Argentina, Rafael Rodríguez Méndez, plaça del Fortí, Via Portugal, Via Alemanya, Avda. Comte Sallent.

- Final: Plaça d'Espanya

Massa Crítica

971 207 441

Figura emblemàtica dels professors que es van enfrontar a Franco, García Calvo continua a la contra

Com es veu l'anarquisme des de l'òptica del segle XXI?

No entenc el segle XXI. Ja amb els amics anarquistes ho he debatut moltes vegades, i he fet notar que la rebel·lió contra l'ordre es veu i s'anomena a si mateixa. És dins de l'ordre i col·laborant al canvi de la realitat per continuar igual. S'ha de reconvertir el prefix an en una negació viva. "No al poder".

Es pot superar el poder?

Gràcies a les nostres imperfeccions i de la realitat podem superar el poder. El "no" és una acció directa, perquè la realitat no se sosté sense fe i contra la fe; les paraules, la negació viva, sempre estan fent alguna cosa. La resta ve de més a més.

Aleshores, què opina sobre un hipotètic Estat anarquista?

No només és una contradicció sinó una estupidesa. La persona individual està tan condemnada com l'Estat. S'ha de lluitar contra la persona. Ja es veu fins a quin punt això és així. La democràcia està fundada en fer creure a cada u que sap cap on va, a qui vota; aquesta és la fe fonamental del règim. A la gent no li fa falta per a res els diners ni l'Estat. És el mateix poder el que necessita que creguin en ell.

¿I els incendiaris, els que practiquen la lluita directa?

La lluita directa no serveix. Estan equivocats en el fonament. No s'ha de seguir creient en el futur. Al futur no hi arribem mai. Aquesta guerra no acaba mai.

I la cultura?

També forma part del poder. Hauríem de superar la cultura començant per fer exercicis de desengany.

Tampoc creu en una possible comuna d'Epicur?

Això és un altre tema. Necessitaríem com a mínim d'una altra entrevista per parlar només d'Epicur.

¿No podem escapar a la realitat social?

No. Sols des d'un mateix.

És vostè l'enfant terrible de la literatura espanyola?

De les espanyoles i de les universals. A poc a poc, segons m'anava desprenent de mi mateix i de la cultura, he après a dir algunes coses.

En la seva vida, quins llibres han estat importants?

Juan de Mairena, de Machado, els d'Unamuno (sobretot els textos de joventut) i les restes que ens han arribat dels presocràtics.

Què pot dir de la seva expulsió de la universitat en la dictadura per haver donat suport a les protestes dels estudiants?

L'expulsió va ser només una anècdota, en un moment en el que el descarat règim de l'imperi dels diners s'establia en la societat. En les conferències Contra la muerte, que encara faig el dimecres a l'Ateneo de Madrid, quaranta anys després segueixo vivint d'això i del que vaig aprendre d'aquella època. Després d'allò em vaig exiliar a París. Van ser 8 anys de vida en una ciutat que enyoro i en companyia de gent que també es va manifestar.

Es va relacionar amb la intel·lectualitat de París?

Amb la gent de la cultura vaig tenir un tracte mínim.

Confia en la joventut?

En terme joventut sona un xic feixista. En el que hi confio és en aquest poble que no existeix. El que d'això en segueix viu en el món i en un mateix. Per tant, en principi cal confiar més en la gent menys formada, que és on hi ha menys probabilitat que hi visqui algú capaç de dir "no" al poder. També en principi cal confiar més en les dones pel senzill fet de què són la classe sotmesa des que va començar la història i, per tant, no tan estan obligades al poder, el qual és bàsicament masculí. És per això que les dones acaben creient que el seu camí acaba sent el d'imitar els homes.

Com veu el sistema educatiu?

Els mitjans de formació de masses són la constant predicació de la fe que capital i l'Estat necessiten. Davant d'això hi ha dos errors: un, creure que fins i tot el televisor es pot utilitzar com a mitjà innocent en contra dels objectius als que serveix. L'altre error és declarar que la manipulació és total, absoluta. De tot això es podria deduir que no hi ha res a fer. I és mentida. La perfecció del domini no és més que un ideal dels de dalt, que mai es domina. Sempre deixa escletxes, espais de dubte, trampes per a la gent fàcilment perceptibles. Són aquests errors necessaris del domini i dels seus mitjans la font de confiança en què es pot continuar desmentint dient "no". S'ha de fer alguna cosa per ensorrar el poder.

Marc Sardà

(Avui, 28-06-07)

Dissabte 30 a la plaça de la Porta de Santa Catalina, a partir de les 11 hores

No hi podeu faltar, es tracta de que tothom dugui totes aquelles coses que no utilitza però que estan en bon estat i les canviem per altres que ens podrien anar bé. Convida a tots els teus amics a venir i, sobretot, no hi faltis.

Xarxa d’Intercanvi dels Pobles

Concentració en repulsa per l’accident laboral mortal que va costar la vida de José Luis de la Rosa, treballador de la construcció peruà, el passat 15 de juny a l’obra de realització del nou Centre de Salut de Portocristo.

Dissabte 30 de juny a les 11.00 hores a la plaça d’Espanya de Palma

L'accident ocorregut a l'obra de realització del nou Centre de Salut de Portocristo posa tristament de manifest, una vegada més, la inseguretat laboral que pateix el sector.

Per tal de conscienciar la societat entorn de la importància de la prevenció i eradicació dels riscs laborals a la feina, així com establir un marc de denúncia sindical davant de fets com aquest, convoquem aquest acte.

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461