Ateneu Llibertari Estel Negre

En sortir al carrer la incertesa em sobreprengué quan vaig intentar desxifrar que celebrava tota aquella gentada. Vaig pensar que semblant explosió de goig podia deure's a que havien acabat les guerres, o que havien aconseguit eliminar la fam del món.

Però ben aviat vaig pensar que era un ingenu, que com a molt les places i les fonts farcides de gent cantant i ballant es devia al descobriment d'un remei contra el càncer o la sida. Que aquelles gents desconegudes abraçant-se pel carrer ho feien perquè l'atur s'havia acabat, o perquè les pensions mínimes eren com les d'un ministre.

Però la meva veu interior em tornava a repetir que no divagués. Que l'eufòria viscuda per les multituds davant aquelles pantalles gegants no era per a escenificar com els polítics retornaven tots els diners robats al poble, o les forces de l'OTAN envaïen els paradisos fiscals.

Que aquella gent cridant d'alegria a través de les finestres de ca seva no ho feien per anunciar l'abolició de les hipoteques o la prohibició del desnonament.

Que tos aquells cotxes despertant tots els barris amb les seves botzines no ho feien perquè a l'endemà ja no hi anirien a treballar per un míser jornal i que ja ningú més s'enriquís a costa del seu treball o ingeni.

Que el xampany i els focs artificials són per a celebra que els nostres fills no continuaran estudiant per ser uns desocupats, o mà d'obra barata.

Que les façanes engalanades amb banderes són perquè en aquest país no està dividit entre rics i pobres, que tots els ciutadans són iguals i que ningú no pot enriquir-se a les despeses dels altres.

Que l'esclat d'alegria als bars plens de gent i tothom a cor cridant no més enganys de crisis artificials, no més secrets bancaris, no més explotació de l'home per l'home... Només estava en la meva imaginació.

Vaig sentir cridar: «¡Espanya a guanyat!»

Perplex vaig pensar: «Qui és Espanya?». Espanya no és ningú... Espanya és un territori on viuen els espanyols. Aleshores si no ha guanyat en territori, ni en qualitat de vida dels espanyols, per què tanta alegria? Perquè onze jugadors aconsegueixen retenir l'atenció mundial per encaixar un baló mitjançant puntades de peu a la porteria de l'equip contrari: una obra de surrealisme.

Aquests mateixos que no arriben a final de mes i avui ovacionen la selecció espanyola seran els mateixos que protestaran amb grans crits quan demà vegin els milions que els pagaran amb els nostres impostos als nous fitxatges, directius i quotes d'emissió de futbol. Herois, que com els bons mercenaris, es vendran al millor postor, no al color d'una bandera, i que no dubtaran a col·locar els seus comptes a paradisos fiscals, on l'ardor patriòtic té el color dels diners. Dia a dia l'afició crea una realitat, que, com el monstre de Frankenstein, es torna contra el seu creador, anestesiant aquesta afició de les necessitats que pateix.

Antoni Cànaves Martin

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula «internacionalista» per definir-se a l'hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat «nacionalista» a «internacionalista» però alhora han anomenat només «nacionalistes» els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi «Nacionalisme banal», publicat en català per la Universitat de València i l'Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen qualificar-se com a «no nacionalismes» o simples "patriotismes". L'exemple el tenim ara als nostres carrers. Només cal aixecar el cap vers els balcons de les cases i contemplar milers d'estanqueres guarnint-los. Cap -o ben pocs- dels qui les pengen s'anomenarà «nacionalista», perquè ja sabem que a l'Estat espanyol els nacionalistes sempre són els altres, els no espanyolistes, però tingueu clar que el drap aquest (totes les banderes són draps i la majoria capçanes) és un símbol clar de nacionalisme de la pitjor espècie, d'aquell que té al darrere els tancs i el Tribunal Constitucional. Segons Billig, aquestes expressions constitueixen «un tipus important de nacionalisme que era passat per alt per la major part d'analistes: els nacionalismes rutinaris dels Estat-nació establerts», sovint percebuts com «assenyats» front als «perillosos» nacionalismes sense estat, i té tota la raó del món

Entre els qui no es diuen nacionalistes espanyols però ho són, hi trobareu també els que tenen una certa consciència de classe, els que han mamat la cultura de l'obrerisme i per tant utilitzen un llenguatge que no és directament el del poder. Em refereixo a aquests amics, coneguts i saludats a què feia referència més amunt. Són la gent que obvia que la Selección és producte d'una decisió política que nega la diversitat perquè alhora que fa possible aquest símbol nacional que és «La Roja» prohibeix explícitament qualsevol altre símbol nacional en clau esportiva en el seu propi territori. No cal que torni a parlar de les seleccions nacionals catalana o basca per entendre'ns ni cal que deixi ben clar que a mi, personalment, no m'agrada el futbol, tot i que ara no parlem de futbol.

Els meus amics, coneguts i saludats apel·len a l'internacionalisme a l'hora de parlar de si hem de fer front a la sentència del Constitucional o si hem de participar en la manifestació que Òmnium ha convocat aquest dissabte a Barcelona i a la qual jo assistiré, tal com faré a Reus i a Falset el dia abans. S'allunyen així del debat central i miren al cel on sembla que ningú va brut perquè ningú no està tacat per cap adhesió nacional. Obvien que internacional ve de nacional, de fet és la mateixa paraula amb un prefix, i l'important és saber des de quina nació s'és internacionalista, des de la catalana o des de l'espanyola? No en dic d'altres perquè aquí no n'hi ha cap altra en qüestió. Atenent a les estructures mentals que molts d'ells tenen, que anomenen «nord» al País Basc i sud a «Andalusia» tingueu clar que molts d'aquests «internacionalistes» són tan nacionals espanyols com els seguidors de La Roja...

Jordi Martí Font

La policia municipal de Ciutat desallotja el CSOA El Sitio just abans de la festa de suport al periòdic Cultura Obrera

Atac a la llibertat d'expressió i a la cultura lliure

Ahir dissabte entre les 19 i les 20 hores la policia municipal de Ciutat desallotjà el Centre Social Okupat i Autogestionat (CSOA) El Sitio, devora l'establiment comercial del Coll d'en Rabassa, just quan s'estava preparant una festa de suport al periòdic Cultura Obrera.

En un fet poc usual, la Unitat d'Intervenció Immediata (UII) de la policia ha actuat d'horabaixa i just abans de l'activitat, un fet que ha sobtat a tots els presents. El que ha estranyat més encara a un dels redactors d'aquest periòdic quan s'apropava a l'indret ha estat que al dispositiu policíac que impedia el pas al centre social coneixia que la festa era de suport a un periòdic.

Des de Cultura Obrera entenem aquest desallotjament com un clar atac a la llibertat d'expressió, per dos motius. D'una banda, festes com aquesta són una manera de fer créixer la difusió d'un periòdic independent i que no es troba sota cap interès econòmic; d'altra, en un temps en què l'accés a l'habitatge i als immobles és un impediment, s'ha optat per acabar amb una iniciativa que ha recuperat uns locals que duien anys tancats. Això encara és més lamentable si mirem la manca d'espais disponibles per a la realització d'activitats  de caire artístic. A nosaltres no ens ve de nou. Salta a la vista la desídia de l'administració davant dels edificis en degradació i la rapidesa en la intervenció quan se'ls hi dóna un ús alternatiu.

Tot i això, Cultura Obrera ha acabat de sortir al carrer a primers del mes de juliol, complint així sis anys de periodisme crític i independent, i tornarà a sortir al carrer a començament de setembre.

Agraïm amb aquestes lletres totes les mostres de solidaritat activa que pugueu mostrar.

Cultura Obrera

Davant la transformació del carrer Fàbrica en un eix cívic, a ARCA ens demanem com afectarà això al futur de aquesta barriada emblemàtica y manifestem preocupació.

Fa 16 anys que ARCA demana la creació de un Pla Especial de protecció per Santa Catalina, una de les barriades més antigues de Ciutat i per ara la contesta dels diferents equips de govern municipal ha estat el silenci.

Per tot això i per evitar la substitució d’edificis i la pèrdua de personalitat degut als possibles moviments especulatius, ARCA vol impulsar un debat seré, ferm i constructiu que dugui d’una vegada per totes a un futur de respecte per a Santa Catalina.

La primera iniciativa serà un debat:

ARCA debat al pati de Can Weyler

Dilluns 12 juliol a les 20h

Quina Santa Catalina Volem. Eix cívic: oportunitat o perill?

Intervindran:

- Joan Riera (arquitecte coredactor del projecte d’eix cívic de Santa Catalina i Blanquerna)

- Representant de l’àrea de urbanisme de l’Ajuntament de Palma.

- Rafel Umbert (veïnat sensibilitzat en aspectes patrimonials)

- Josep Massot (vicepresident de ARCA)

Moderadora: Àngels Fermoselle

Serà un debat obert al públic ja que també assistiran altres persones que coneixen molt bé la barriada i tindran moltes coses a aportar.

Debatrem sobre el futur de la barriada de Santa Catalina, per la que ARCA ha demanat insistentment als governs municipals dels darrers setze anys un pla de conservació, PERI o l’eina adient. Mai s’han donat passes fermes per determinar una ordenació respectuosa amb la barriada.

Ara s’anuncia un eix cívic i sorgeixen dubtes:

Pot beneficiar o perjudicar a qui hi viu:?

Es pot transformar en un eix d’oci nocturn?

Pot incentivar l’especulació i la pèrdua de patrimoni?

Beneficia o perjudica a la imatge de conjunt de la barriada?

Ajudarà a donar vida comercial?

És això el que necessita Santa Catalina?

Què volem per Santa Catalina?

Us hi esperem!

Acaba de sortir el llibre Borracheras No. Pasado, presente y futuro del rechazo a la alcoholización, de Félix Rodrigo Mora, editat conjuntament per quatre editorials (Aldarull, Distri Maligna, Maldecap i Rompe La Norma).

El text té 84 pàgines i es ven a dos euros. El llibre va ser escrit per a l'Assemblea de la II Trobada Straight Edge, que es realitzà a Valladolid el passat abril.

L'obra és una anàlisi del problema de l'alcoholització aquí i ara, posant èmfasi en els esdeveniments actuals que han convertit el 25% de la joventut en «bevedors excessius». Tot això en el marc d'una reivindicació dels components immaterials de la condició humana.

«... Debemos saber vivir con un mínimo de cosas, para desarrollarnos como seres con un máximo de cualidades y capacidades, espirituales y materiales, de tal modo que, desde la autonomía y fortaleza así construidas, podamos librar una lucha de aniquilación contra el actual orden político y económico. En esa renuncia, en ese abstenerse y decir no, está la esencia de la libertad verdadera en los tiempos que corren...»

De fa un parell de mesos ha obert les portes al públic el Museu d'Esperanto de Subirats, una entitat única a l'Estat i un referent internacional de primer ordre dins la seva temàtica.

Us convidem a que ens coneixeu i que ens ajudeu a difondre l'existència d'aquest patrimoni històric.

Podeu fer una visita al nostre lloc web www.museuesperanto.org, on trobareu més informació i la possibilitat de fer-nos saber la vostra opinió i suggeriments.

Karles Berga, guia del Museu