Ateneu Llibertari Estel Negre

Que la crisi l'han provocat els bancs i els rics no hi ha cap mena de dubte. Que el baixíssim preu del diner, els crèdits impossibles i les hipoteques per vida les han permès i fomentat els polítics professionals és clar també. Tampoc no hi ha dubtes sobre el fet que aquesta no és una crisi conjuntural sinó sistèmica, una crisi profunda en les estructures econòmiques i socials, amb una especial incidència en l'entorn natural dels humans. Ni dubtem a l'hora d'analitzar que les mesures anticrisi aplicades fins ara, tant als Estats Units com als estats espanyol o francès, no tenen res a veure amb la possible superació d'aquest període de recessió. Amb aquestes suposades mesures salvadores, bàsicament s'han folrat els banquers i les multinacionals de l'automòbil, alhora que les hisendes públiques han traspassat més diners encara de les nostres butxaques, de totes i tots els contribuents, als rics de sempre. Què en deuen fer de tants quartos?

Ara, instal·lats en un cinisme creixent, els qui manen ho continuen tenint molt clar: si poden exprimir els treballadors i les treballadores fins a aquest punt i aquests ni es queixen, no protesten ni gosen desobeir, és que encara ho podem fer una mica més. I en això es troben.

Tenen l'excusa perfecta, la por necessària per aplicar mesures excepcionals que esdevindran la marca de fàbrica de la nostra societat del futur si no som capaces d'aturar-les ara. Proposen abaratir l'acomiadament i allargar l'edat de jubilació de les treballadores i els treballadors. Tenen un discurs fàcil i aplicable a multitud de coses, alhora que uns mitjans de desinformació general que arriben a tothom de forma continuada, sense descans, com si fossin una gota malaia que obre pas en qualsevol superfície per forta i dura que sigui.

Com ens ho farem per oposar-nos a ells? Com aconseguirem aturar la seva maquinària mediàtica i repressiva? Com serà la resposta si qui mediàticament mana assenyala com a contrincants de polítics, banquers i empresaris la colla aquesta de CCOO-UGT que en la seva major part depenen de subvencions de l'Estat i tenen una tropa de xoc formada per alliberats que fa anys que no protesten i en alguns casos no ho han fet mai? És el partit entre CCOO-UGT i les patronals alguna cosa més que teatre?

La resposta és òbvia quan és negativa però no ho és tant quan del que parlem és d'alternatives. I entre les alternatives hi ha algunes reflexions que cal fer. Per exemple, és clar que cal una vaga general però per anar-hi s'han de donar confluències que cal tenir en compte i que ens faran deixar algunes seguretats de què ara gaudim. També és clar que cal sumar i no restar, així que no ens podem negar a compartir el camí cap a la vaga amb ningú que s'oposi a les mesures antisocials de Zapatero, des de l'esquerra. I alhora que lluitem, ens cal acumular forces.

La crisi que passem, insisteixo, ha vingut per quedar-se durant un període llarg de temps, uns quants mesos o alguns anys, per tant fer una processó un dia qualsevol no serveix per res més que per perdre diners. Les processons en forma de manifestacions o concentracions no són palanca de canvi de res, tot i que van bé per veure'ns al carrer i sumar quantes forces tenim. La o les vagues que visquem han de ser diferents, contundents, imaginatives i multidisciplinars. I han de ser solament una petita passa dins de l'excursió projectada i desitjada. Cal, doncs, la confluència en la lluita de sindicats alternatius, de moviments socials, de partits i d'associacions formals i informals de gent que té com a objectiu derrotar el sistema. I la confluència no només per a l'enfrontament sinó, sobretot, per a la reconstrucció. Ara és l'hora de dir que no però també i sobretot de dir que sí. L'economia social, les cooperatives, el treball informal, els horts per a l'autoconsum, el manteniment i ampliació de tots els serveis socials, les ocupacions de cases, la no obediència davant les lleis injustes, la demanda de contractació estable, la solidaritat activa, l'objecció al pagament d'hipoteques... L'objectiu no és altre que no negociar res amb la colla de lladres que ens governen i els seus amos. I alhora que ens hi enfrontem, fer-los innecessaris, o tan prescindibles com sigui possible. Només així seran ells qui ens oferirà serveis i drets socials i no nosaltres qui haurà de pidolar el manteniment de les escorrialles.

Jordi Martí Font