Ateneu Llibertari Estel Negre

Malgrat que l'Estat espanyol no vulgui reconèixer a les seves fronteres la seva vertadera naturalesa per no fomentar actituds de resistència, no sembla importar-li gaire donar una imatge «democràtica» a l'exterior. Així ho palesa el fet que l'Estat espanyol estigui representat amb l'àguila, el jou i les fletxes al Parlament Europeu.

Cada estat membre de la UE ha d'oferir a l'Eurocambra una «obra d'art o objecte que sigui representatiu de la seva vida política, parlamentària o ciutadana» i el 1998 el Congrés dels Diputats --presidit pel popular Federico Trillo-- va cedir una Constitució espanyola amb l'àguila, el jou i les fletxes i el lema «Una, grande y libre».

I això que va entrar al club capitalista estant en «democràcia».

Els símbols franquistes es troben exposats en una de les sales més transitades de l'Eurocambra, a la tercera planta de l'edifici Altiero Spinelli, que connecta els despatxos dels eurodiputats amb l'hemicicle, a pocs metres. L'original de la Constitució s'exhibeix de manera que mostra clarament la simbologia feixista, obert per la pàgina on es pot veure l'àguila al costat de la firma del rei Joan Carles I.

Mentre tots els estats de la UE regalen peces d'art o del patrimoni cultural, l'Estat espanyol es defineix a si mateixa amb simbologia franquista. Alguns eurodiputats catalans ja han presentat queixes al Parlament Europeu.

Va ser el Congrés dels Diputats, que el 1998 presidia el popular Federico Trillo, qui va decidir cedir a l'Eurocambra un original de la Constitució del 1978 amb l'àguila el jou i les fletxes i el lema «Una, grande y libre». Trillo va respondre així a la petició del president del Parlament Europeu, José Maria Gil-Robles, que havia demanat als parlaments estatals que fessin una donació d'algun element representatiu del seu estat membre per a exposar-los de forma permanent a les seus de Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg.

El Senat belga, per exemple, va regalar als eurodiputats una cadira del seu hemicicle, l'italià un màquina estenogràfica i el francès un bust de Victor Hugo i el manuscrit del seu projecte de llei d'amnistia del 1876, amb les seves anotacions personals.

«Si un cec guia un altre cec, ambdós cauran en el mateix clot.» (cita bíblica)

A inici de 2010, les principals dades socials en l'Estat espanyol són realment aclaparadores: més de quatre milions de persones aturades (20 % de la població activa) i en augment, duplicant la taxa de la UE; precarietat generalitzada, amb més d'un terç dels ocupats amb contractes temporals, i una protecció social que no deixa de disminuir, 21,1% del PIB (23,4% en 1993), que retrotreu la diferència amb l’eurozona (de mitjana, un 27% del PIB comunitari) als temps del final de la dictadura franquista. I tot això a pesar dels estímuls com l'aplicació de la Llei de Dependència o les importants partides addicionals, destinades al subsidi d'atur, davant l'espectacular increment del nombre de desocupats. Mentrestant, i a pesar de la muntanya de diners posada a la seva disposició, els bancs mantenen el crèdit congelat, destruint el teixit productiu i generant atur, i continuant amb l'obtenció de grans beneficis especulatius, en línia amb altres grans empreses del país, sense que cap govern hagi gosat posar-los la més mínima trava.

Aquesta és la factura de la crisi, a càrrec dels treballadors i treballadores de l'Estat espanyol, i també és la credencial amb la qual accedeix el govern de Zapatero a la presidència semestral de la Unió Europea. Si algú albergués la més mínima esperança que aquesta presidència de torn, governant un partit que es diu socialista i obrer, aportés un punt d'inflexió en benefici dels treballadors, la pot anar rebutjant. La construcció europea sempre l'hem pagat els de baix, i en el cas espanyol amb especial rigor: en els anys 80 i amb el govern de González, l'entrada en la UE va suposar la desertització industrial, i Espanya es va convertir en un país de serveis, el cambrer d'Europa, aturat o temporal. En els noranta es va fer un volt de rosca més, i el compliment amb Maastricht va anar a càrrec de més atur, més contractes precaris, greus retallades de la despesa social i privatització massiva de serveis públics. Finalment, la introducció de la moneda única, a part d'un sever encariment de la vida per a la població, es va saldar amb pèrdua de més drets, especialment per mig de retallades de la despesa pública. Els governs, tant del PSOE com del PP, han obeït sempre als mateixos dictats, i l'actual presidència espanyola de la UE no serà una excepció: el programa ha estat consensuat entre aquests dos partits, als quals se'ls han afegit la dreta nacionalista de CiU i PNB.

La recent entrada en vigor del Tractat de Lisboa, imposat sense consulta als ciutadans, amb l'excepció de «l'error corregit» irlandès, situa al govern de Rodríguez Zapatero davant la seva principal «tasca» presidencial: consolidar un entramat dirigent, mancat de legitimitat democràtica. La Comissió Europea, presidida per Durao Barroso (el mateix que en el seu moment va exercir d'amfitrió en la «cimera de les Açores», de Bush, Blair i Aznar, per a la invasió de l'Iraq), i amb greus sospites de corrupció sobre diversos dels seus membres, tria a Joaquín Almunia com a «home fort» (vicepresident i comissari de la competència), un buròcrata col·locat a Europa després que, encapçalant les llistes del PSOE en 2000, fes possible la majoria absoluta d'Aznar. El recent nomenament de la presidència permanent, encapçalada per Van Rompuy (qui, com i per a què han triat a aquest?), és l'última peça del muntatge institucional de la UE, cada vegada més allunyat de la ciutadania. Mentrestant, organismes com el Banc Central Europeu, fora del més mínim control democràtic, seguiran dictant la política monetària al gust de les grans fortunes, i injectant diners públics per a salvar banquers i grans empreses.

Aquesta és la fórmula per a sortir de la crisi compartida per Zapatero, i aquest és el projecte d'Europa que defensa. Un projecte que va derivant perillosament cap a un esguerro antisocial. És en aquest espai europeu on circulen lliurement les transaccions especulatives del capital, però on s'impedeix el dret humà a la lliure circulació de les persones. Les mesures racistes, com la «directiva de la vergonya», i els governs que les apliquen, provoquen milers de morts en les pasteres i en les fronteres, i greus agressions als drets humans en conflictes prenyats de xenofòbia. És en aquesta Europa del capital on les conquestes laborals són sacrificades, mitjançant l'augment de la productivitat i la destrucció d'ocupació, en l'altar de la «flexiseguretat», i des d'on es governen les nostres vides mitjançant altres directives (Bolkestein, 65 hores, Bolonya, etc.), orientades exclusivament a l'obtenció del benefici, a la privatització de serveis, a la mercantilització de l’ensenyament, a la retallada dels drets dels treballadors i dels pobles d'Europa, i a la destrucció del medi ambient.

L'estructura de la Unió Europea ha estat dissenyada com un instrument per a enfortir les regles de joc del gran capital, sense descartar la seva faceta més agressiva, la del domini militar. Va caient progressivament la careta d'un suposat «pacifisme», alternatiu al model nord-americà. De fet, l'ampliació de la UE als 27 ha suposat, per a molts dels països de l'Est europeu, transitar per l'antesala de l'ingrés previ en l'OTAN. Els projectes de la indústria armamentística (gairebé tots, per cert, amb participació espanyola) cada vegada tenen més espai en l'agenda europea: «Eurofighter», «Airbus A-400», «Tifón», etc., i les intervencions d'agressió neocolonial als països del sud, sota eufemismes com «accés als recursos energètics globals» (Somàlia, Afganistan?), jalonen els discursos agressius de dirigents com Àngela Merkel. Mentrestant, cada vegada és més evident la incondicional submissió europea als dictats del Pentàgon, a l'agressió sionista sobre el poble palestí o a l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental.

No sembla, per tant, que els treballadors i els ciutadans, tant europeus com de la resta del món, puguem esperar gens positiu de la presidència espanyola, ni tampoc de la pròpia Unió Europea. Les organitzacions socials que s'han vingut mostrant més actives contra aquesta Europa del capital i la guerra, ja han començat a obrar en conseqüència, i s'estan coordinant esforços per a oposar, a aquest model d'Europa que ens imposen, «la solidaritat entre els pobles, entre les diferents lluites i entre les persones», amb un ampli calendari de mobilitzacions a favor dels drets socials, al llarg del semestre. El nombre d'entitats convocants no atura de créixer, així com les accions a desenvolupar. De fet, si algun avantatge té la presidència espanyola de la UE, és l'oportunitat de posar en escena tot un calendari de «cimeres alternatives» oposades a les convocades «oficialment», en l'Estat espanyol, al llarg d'aquests sis mesos: energia i medi ambient (Sevilla); treball (Barcelona); defensa (Palma); Amèrica Llatina i Carib, Afganistan, etc., en el cim UE-EEUU (Madrid); agricultura (Mérida), etc., són només una part de les cites previstes. De la força social que siguem capaços de generar en elles depèn, en gran mesura, el futur de tots i totes.

Pep Juárez

El power point que afegim podia estar millor fet, però el que és important és la informació que dóna sobre els ous que pots menjar. Evidentment no és el mateix alimentar-se amb ous del número 3 que amb ous del número 1 ó 0, no tenen res a veure, i no només pel maltractament animal afegit.

Els ous camperols, marcats amb el número 1, tenen un preu al mercat d'uns 2.60 euros la dotzena.

Tingués cura de la teva alimentació i la dels teus.

Salut!

Virus Editorial acaba de publicar El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia que reuneix alguns dels poemes més singulars de la seva obra Lizania (aventura poètica) editada per Lumen, a l'espera de l'aparició dels últims poemes i pensaments en Lizania (aventura llibertària) que va a publicar la FAL.

---

Com és la teva poesia? És autobiogràfica?

La meva poesia és un missatge. L'autor només és un intermediari. La poesia, tot el que ella implica, està en la natura i la seva obra no és per a ell sinó per als altres. És més: l'obra no neix fins que arriba als altres. D'aquí el greu que és que la cultura, tot el implicat en ella, estigui en mans del poder.

---

Quina relació té aquest «enginyós llibertari» amb el Quixot?

En els seus temps l'anarquisme estava molt lluny d'aparèixer. L'anarquisme és la denúncia de tot poder, de l'estructura dominants-dominats que encara ens determina. L'any 1850 va aparèixer el primer Manifest anarquista que ho deia molt clar: «Cal acabar amb tot poder, amb la política, que és la lluita pel poder, acabar amb aquesta estructura que fa que uns quants ens governin, ens mentalitzin, ens manipulin i si convé, ens sacrifiquin (El que jo anomeno la Pancràcia)». Cal que ens organitzem, però no que uns quants ens organitzin.

---

Com es conquesta la innocència?

No és que haguem de conquerir la innocència, sinó que és la innocència la que ha de poder conquerir-nos. La innocència, és a dir, el que és natural. La natura és innocent. Els éssers humans estem sumits en el que jo anomeno el pou polític, molt lluny de la natura i és la natura el que ens fa humans, el que permet que la nostra espècie aconsegueixi la plenitud.

---

Aleshores com ens conquesta la innocència?

A mesura que ens acostem a la natura, la natura ens va comunicant la seva innocència i va solucionant la descoordinació que ens viu entre el natural, el social i l'individual fins al punt que vivim com si fóssim un fragment del social, des del pou polític en que seguim amb una infinitat d'idees per sobre de les nostres vides oblidant o ignorant que som mamífers, un fragment de la natura com tot el que existeix.

---

I com es surt del pou polític?

Vivim mentalitzats, desviats del que és natural. Els dominants, des dels polítics als religiosos, impedeixen que la nostra ment visqui lliurement, compleixi la seva funció de relacionar-se amb la natura. Vivim desviats de la natura (només ens faltava la «idea» del sobrenatural ...). I aquesta és la llibertat necessària per sortir del pou polític. La idea llibertària és el que ens condueix a això.

---

Com vas arribar a l'anarquisme?

En el meu viure, en aquesta aventura que em viu, s'han fusionat el poètic i el llibertari i així ha sorgit la meva visió de la Acràcia, evolucionant del cristianisme heretat a l'existencialisme i d'ací al comunisme polític fins arribar al humanisme llibertari. El primer vers del meu primer llibre (1950) és: «He descubierto tierra». Amb el temps aquella terra s'ha identificat com la Acràcia, el humanisme llibertari fusionat amb el sentit contemplatiu que sempre m'acompanya.

---

Creus que s'arribarà a aquesta societat sense dominants i dominats?

La pregunta és: creus possible el que ens organitzem construint una societat assembleària, composta d'assemblees humanes, no religioses o polítiques, i coordinades a partir del pensament llibertari?

---

És possible, però no crec en el futur i menys una societat sense poders, l'acràcia.

En efecte. Caldrà veure com evolucionem, si seguim cap a la autodestrucció o cap a una societat assembleària. Ara sortirà un dels meus últims llibres Visión de la Acracia en el qual tracto del que hauria de succeir per canviar l'estructura i com s'hauria de començar.

---

Com veus llavors el futur de la Acràcia?

Es sosté en la fe en l'humà, ja que els éssers humans no només tenim una gran capacitat de planificació i execució, bases del domini, sinó que a més som sensibles, creatius i conscients. És clar que es veu difícil, ja que la nostra és una espècie malalta, però d'això es tracta, de curar les nostres ments... En Lizania, a part d'altres escrits hi ha un capítol anomenat «La salvación de la mente o la fín del mundo real político». Per això anomeno a l'anarquisme el comunisme poètic, lluny del religiós, que ens divideix en bons i dolents, i del polític, en amics i enemics, perquè formem una mateixa espècie, perquè realment tots som companys amb els mateixos problemes essencials. Per més numeradors diferents i enfrontats, d'aquí la nostra gran complexitat tenim un denominador comú, formar una mateixa espècie, que l'actual estructura ens impedeix veure. I d'aquí l'«ajuda mútua» llibertària. «La meva pàtria és el món, la meva família, la humanitat» és un dels màxims ideals llibertaris... Hi ha, com veus, molt per a pensar, molt a desmitificar, molt de coordinar, molt a canviar per arribar a veure al poètic com una cosa essencial, no com un simple adorn, i l'anarquisme com un humanisme, no com una altra idea política més.

---

Presentació de Jesú Lizano

Jesús Lizano és un poeta llibertari, nascut a Barcelona, castellanoparlant de família aragonesa, de 80 anys, molt sociable i bon orador.

La poesia d'en Lizano és missatge. Ens comunica el retorn a la infància, a la innocència, a la natura, on les coses són com són, sense màscares, enganys, mentides. Tan en els escrits com amb l'exemple personal, Lizano critica la política i la cultura del consum i ens convida a la cultura de la creativitat, de l'autonomia de cada un, l'ajuda mútua i les assemblees.

L'entrevista la varen fer conjuntament en Joni i jo a casa en Jesús Lizano. El text que presentem és una resum fet pel propi Jesús Lizano a partir d'una llarga transcripció de l'entrevista. Ell ha seleccionat el que ha cregut essencial. Coherent amb la seva forma de pensar, ha tret el que eren preguntes i discussions personals, o que es desviaven massa de la seva obra, per a ell, el tema essencial de l'entrevista. Ens ho deia: «l'important és la meva obra, no l'autor. Les preguntes personals sobren. No són rellevants. Jo dedico la meva vida a la meva obra».

El poeta Jesús Lizano, em recorda alguns vells de la CNT, que vaig conèixer en l'exili de París a la dècada del 70. Eren uns homes especials i dignes, molt diferents a nosaltres. Ells no bevien alcohol, no fumaven, i duien una vida austera, sana, com en Jesús. Gent senzilla, herois anònims. M'agradava escoltar-los. No oblidava que aquells vells anarquistes varen aconseguir una de les revolucions més importants del segle XX.

Jesús Lizano i aquells vells de la CNT tenen en comú una gran fe en l'home, i fe en una futura revolució social. Un intel·lectual estranger va escriure, i amb raó, que no es podia comprendre la revolució espanyola del 1936, i tot el que varen aconseguir els anarquistes, sense tenir en compte que eren gent amb una gran fe , compromís i solidaritat. Tenien fe de que era possible aconseguir el que es proposaven, fe en que era possible canviar el mon, fe en la revolució i que construirien ells mateixos un mon sense dominants i explotadors. Jesús Lizano és també un poeta amb una gran fe en l'home, un poeta i profeta de la gran revolució social sense dominants i dominats, un poeta de l'esperança, un visionari de l'acràcia. .

Sobre la fe en l'home, un últim comentari. Jo, que em considero una persona sense fe i sense creure en el futur, la considero positiva. La fe té un gran potencial i genera força en l'individu i en la comunitat que en té. La fe en nosaltres mateixos és com l'autoestima, ens permet valorar-nos i creure en el nostra potencial, que està adormit. La fe en una societat sense dominants-dominats és el que ens pot ajudar a aconseguir-ho. Ens han inculcat una gran mentida, que ens repeteixen sovint, que els petits grups, organitzacions, sindicats no poden canviar la societat, que els explotats no hi tenen res a fer, que els dominats seguiran dominats perquè ha sigut així sempre, i que el capitalisme com a sistema ens sobreviurà. Fals. Mentides per a mantenir-nos sotmesos. En Lizano, a contracorrent, repeteix tossudament que hi ha futur, que un dia sortirem del pou, del femer, i construirem una societat sense dominants i dominats. Ens deia a l'entrevista que alguns el tracten d'ingenu per anunciar que és possible un mon on tots som iguals, mamífers, i únics, sense explotadors i explotats.

Invito als amables lectors a llegir la seva obra, la millor manera per a conèixer i apropar-nos al mon de Jesús Lizano, poeta de l'acràcia.

Txema Bofill

Catalunya, 113 (gener 2010)

---

Resultat del sorteig extraordinari per a l'Ateneu

---

El número premiat del Sorteig del Nin va ser el 58588, per tant el número premiat dels nostres punts de llibre és el 588.

Per sort el número no s'ha venut i diem per sort perquè la veritat és que la iniciativa ha estat un fracàs absolut, ja que hem venut poquíssims punts de llibre, just per cobrir les despeses. Com a «comercials» som nefasts...

Cada any assistim a la paròdia de la firma dels convenis col·lectius entre sindicats, empresaris i administracions. Consisteix a fer creure al treballador que, després de àrdues deliberacions sobre percentatges per damunt o per sota de l'IPC, algú amb grans ideals i valors, vetlla pels nostres interessos.

Litúrgia, que no té altra finalitat més que aconseguir que l'obrer, com l'esclau o les mules de càrrega, no mori per excés de treball o per manca de manutenció, que estigui sa per a poder treballar i aportar beneficis a l'empresari. Però sobre manera entretingut, perquè no pensi que pugui existir millor forma devida que la de produir per a enriquir altres, o esforçar-se per a treure benefici d'altres.

Els seus amos, per altra banda, saben que l'obrer que no està conforme han de donar-li l'al·licient per a superar-se: i com als asses, li posen la pastanaga davant els nassos, amb tota una escala de categories professionals, perquè entrin en competició pels millors llocs i salaris. I en aquest clima laboral de desconfiança mútua, com a adversaris i no com a col·laboradors, es destrossen per aconseguir els seus objectius d'èxit individual, és a dir: allò que els amos tenien establert per endavant. Així, divideixen i destrueixen els objectius comuns que cohesionen als pobres als obres per a alliberar-los de l'explotació. S'aconsegueix amb això que l'empresa produeixi i obtingui més guanys per a caps i accionistes.

Els amos, en estratègia magistral, han substituït l'amenaça i la tortura per a sotmetre l'esclau, per la competitivitat per a sotmetre l'obrer. Ja no cal témer el capatàs de la plantació brandint l'amenaçador fuet, són els propis companys els que et fondran, si t'interposes entre ells i les metes que els imposen els seus amos.

I mentre els rics estudien per a ser una persona de «profit» en el futur, els pobres treballen i els arrangen el present. En aquest acord «democràtic» en el qual les dues parts col·laboren per un futur millor, perquè cap de les dues parts se senti agreujada, es porta a la pràctica pels obrers... els rics se n'han aprofitat. Una vegada acabades les seves carreres i aconseguits els seus objectius, tornen a reproduir el sistema que els porta al poder i que té sotmesos els obrers. De manera que els rics mantenen en una situació els obrers que no la desitgen, ni per a ells, ni per a cap dels seus fills. Els obrers com els esclaus són tractats com a éssers inferiors.

I no hi ha cap institució que realment vulgui canviar aquesta discriminació, perquè ben igual que pensaren que l'esclavitud o la servitud són estats naturals a segons quines races o col·lectius... les diferències salarials, són fruit d'una mentalitat que considera els obrers éssers inferiors, que segons quins oficis o treballs (essencials) no podem participar del repartiment de beneficis de l'empresa, perquè posaria en entredit una preparació o formació especialitzada durant molts d'anys. Com si la feina de qualsevol forner, treballadors en una cadena de muntatge, dona de la neteja, picapedrer, agricultors o asfaltador, fossi menys laboriosa o pesant que estudiar una carrera. Treballant de nit, a ple sol o sota la pluja; amb calor, fred o humitat; amb l'esquena trencada o el cos adolorit. Perdem doncs aquest complex d'inferioritat i no permetem cap tractament vexatori d'aquells que pretenen alliberar-nos, donant-nos de baixa de totes les religions que, en nom de Déu, permeten aquesta aberrant humanitat dividida en rics i en pobres.

Un obrer de l'església pobre.

Antoni Cànaves Martín

---

BUTLLETÍ BIMENSUAL DE DEMOCRÀCIA INCLUSIVA (DI) [nº1 - Gener- Febrer 2010]

---

TEMES:

1) El projecte de la Democràcia Inclusiva fa les primeres passes a Catalunya

2) Nous artícles al web

3) Surt la revista Détourné #3

4) Xerrada de Panos Livitsanos a la Jornada El Canvi

5) Davant de la crisi generalitzada... a tu també et falta alguna cosa?

6) Sobre Democràcia Inclusiva al FSCAT de Barcelona i Girona

7) Seminari "Crisi del Creixement i Democràcia Inclusiva"

---

El projecte de la Democràcia Inclusiva està fent les primeres passes a Catalunya

Després d'un intens cicle de xerrades-debat per les comarques de Girona, on s'introduia breument la proposta,i d'una trobada per a la cooperació local el 17 i 18 d'Octubre, van començar a sorgir alguns Grups d'Estudi interessats a estudiar, debatre i reflexionar col·lectivament sobre aquest nou projecte de transformacó social. Actualment existeixen a les nostres terres dos Grups d'Estudi, a Girona i Barcelona, a més d'altres arreu del món. Amb aquest butlletí informatiu bimensual pretenem donar a conèixer el projecte de la DI i difondre les diverses activitats i novetatats relacionades que es duguin a terme especialment a Catalunya i l'Estat Espanyol, però també a la resta del món.

---

Nous artícles al web

El lloc web del projecte de Democàcia Inclusiva en català i castellà s'ha actualitzat amb nous textos que ens ajuden a aprofundir sobre diversos apectes de la crisi multidimensional actual, graten en les seves arrels i ens orienten cap a la seva possible superació Es tracta en primer lloc d'un article sobre la crisi biològica i l'economia de mercat, que fa referència a l'empitjorament constant de la nostra salut i qualitat de vida en els darrers anys i l'arrel sistèmica d'aquest problema, i també d'un article sobre la crisi de l'automòbil, les implicacions d'aquest mitjà de transport desastrós des de tots els punts de vista i com podem construir uns mitjans de transports segurs, ecològics i eficients

---

Surt la revista Détourné #3

Détourné és una revista anual d'aprofundiment en aspectes polítics, filosòfics i artístics del món actual que pretén ajudar-nos a avançar cap a una reflexió col·lectiva sobre el punt en què ens trobem i sobre com podem avançar cap a una societat més justa, democràtica i ecològica. L'edició d'enguany consta de dos apartats: De la crisi a la transformació i Una nova visió orgànica del món. Al primer apartat podeu trobar diversos articles relacionats amb el projecte de la Democràcia Inclusiva. Podeu llegir la revista on-line: o buscar el punt de distribució que us quedi més a prop passar a recollir el vostre exemplar gratuït.

---

Xerrada de Panos Livitsanos a la Jornada El Canvi

En el marc de la Jornada El Canvi, realitzada a Celrà (Girona) el 19 de desembre del 2009, va tenir lloc una xerrada-debat sobre el canvi de valors i d'institucions en la qual va participar Panos Livitsanos, un membre de a Xarxa de Democràcia Inclusiva de Grècia. Podeu trobar la transcripció de la xerrada aquí.

---

Davant la crisi generalitzada...a tu també et falta alguna altra cosa?

Al llarg d'aquest mes de gener d'aquesta nova dècada que comença i degut a l'interès suscitat per la proposta de la Democràcia Inclusiva, es realitzaràn un seguit de xerrades-presentacions de nous Grups d'Estudi arreu de Catalunya. Les xerrades serviran per introduir breument el projecte de la DI i es parlarà de la formació dels nous grups d'estudi. Podeu trobar més informació i els cartells aquí.

Presentacions-trobades: 12-01 a Figueres - 15-01 a Lleida - 16-01 a Tarragona - 23-01 a Palafrugell

---

Sobre Democràcia Inclusiva al FSCAT de Barcelona i Girona

En el marc del Fòrum Social Català es donarà a conèixer també la proposta de la Democràcia Inclusiva amb una xerrada el dia 23 de gener a Girona i el cap de setmana   següent, 30 i 31 de gener, a Barcelona, en el marc de un diàleg amb altres col·lectius sota el títol "Treballador(e)s i ecologistes: cap a un horitzó comú?".

---

Seminari "Crisi del Creixement i Democràcia Inclusiva"

Es tracta d'un seminari de 4 sessions que tindrà lloc els dies 3, 10, 17 i 24 de Febrer a les 19:30 al Centre Cívic La Sedeta de Barcelona (c/Sicília 321).

En la primera sessió es parlarà de la crisi multidimensional i les seves arrels, en la segona, de la Democràcia Inclusiva, un projecte per construïr una nova societat, en la tercera, d'estratègies de transició pel canvi social i en la quarta, de propostes per actuar.

Més informació: www.democraciainclusiva.org i http://www.attac-catalunya.org/