Ateneu Llibertari Estel Negre

Les persones que ocupaven l'espai on havia d'anar la torre 114 del traçat de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) ja no hi són. O almenys no són dalt dels arbres del bosc de Sant Hilari Sacalm, en el campament que durant mesos hi han construït a base de continuïtat, treball, alegria i compromís. Elles i ells com cap altre ha portat a la pràctica les teories de l'acció directa no violenta que defensa Thoureau quan argumenta els principis de la desobediència civil per construir un demà sense imposicions de cap mena, un demà que algunes i alguns encara ara anhelem.

En les darreres setmanes, els manaires de les quatre províncies han aprofitat un desastre natural --per dir-ho així-- per defensar un cop més la construcció de la MAT, de l'autopista elèctrica que farà possible que l'Estat francès vengui l'energia que li sobra de les seves centrals nuclears a les seves antigues colònies d'Àfrica i a l'Estat espanyol. La tempesta que va deixar sense electricitat les comarques gironines durant uns dies --el fenomen natural-- va tenir unes conseqüències importants sobre les línies elèctriques d'aquella zona amb la caiguda de desenes de torres i el consegüent tall de llum. Podem atribuir la destrossa a l'extraordinària tempesta i fins i tot a la descurança que Red Eléctrica Española té d'aquesta línia, però mai al fet que no existeixi la MAT, ja que aquesta línia en cap cas servirà per subministrar fluid elèctric als usuaris corrents. Els amos van voler fer passar, un cop més, una cosa per l'altra, donant arguments espectaculars per defensar l'indefensable: la seva necessitat d'acabar la construcció de la MAT com abans millor. Ningú no se'ls va creure. O sigui que ja podien, ara mateix i sense esperar un altre «xoc» de doctrina aprofitable, fer acabar l'acampada pacífica que des de feia mesos els posava en qüestió. El cost del desallotjament no era desproporcionat: unes fotos a la premsa, alguna manifestació i algun article d'opinió i poca cosa més...

La policia democràtica dels Mossos d'Esquadra --al costat de guàrdies de seguretat de l'empresa Eulen-- ha actuat, un cop més, defensant els interessos particulars d'una empresa que si existeix és només com a conseqüència de model ultraliberal de creixement que en els darrers decennis ha transferit la riquesa col·lectiva, la propietat pública de serveis bàsics com són les elèctriques, a mans privades de senyors mudats amb pegat a l'ull. Els mossos, i les mosses (que per això són una empresa –pública-- amb pla d'igualtat), han fet fora les persones que s'oposaven a la línia amb el seu propi cos, donant tot el que tenen les persones íntegres i que s'estimen el món on vivim

Com els i els brigadistes que als anys 30 del segle XX van venir als Països Catalans per plantar cara al feixisme, les resistents dels boscos, des de dalt dels arbres, han donat una lliçó de compromís solidari no només amb les persones que vivim per aquí sinó també amb aquí mateix, amb la terra que ens dóna la vida i que els encorbatats del segle XXI, des de despatxos lluents amb aire condicionat, envien a la destrucció per tal que les empreses de què cobren continuïn fent créixer els seus beneficis. Des del bosc, el crit de «visca la terra!» ha estat, dit o no dit, tant és, el crit de qui abans que diners vol vida, de qui abans que beneficis exigeix vida, de qui abans que destrucció viu vida. Un «visca la terra!» que agermanava els boscos de Sant Hilari, tal com recordava el darrer El Pèsol Negre, «amb el MEND a Nigèria per defensar el Delta del riu Níger, els maputxes a l’Araucània o el Front d’Alliberament de la Terra a diversos països del món amb la seva estratègia descentralitzada». Des dels boscos, no demanaven un soterrament de les línies elèctriques o un recorregut alternatiu sinó que s'hi oposaven frontalment.

Anestesiats per la remor de telenotícies que ens conten el món des d'un sol punt de vista, sempre el mateix, i adormits davant del teatre parafeixista (o per a ximples) del clan Cuní-Rahola, la defensa de la terra de les dones i els homes contra la MAT, des de dalt dels seus arbres, ha estat un petit espai de trencament d'aquest espectacle tan dolent i tan car que volen que visquem en els moments en què no treballem com si es tractés de la nostra pròpia vida. I cada cop més, no ens els creiem... I cada cop més, no els creguem!

Jordi Martí Font

José María Nunes había nacido en Portugal y fue --con su película Mañana...-- el fundador de la llamada Escuela de Barcelona. José María Nunes dirigió y filmó Noches de vino tinto, su película mítica, a la maniera de la Nouvelle Vague. De Noches..., a mediados de los 70 se hablaba mucho, pero ya se proyectaba poco. José María Nunes era anarquista histórico y hace veinte días recibió de manos del presidente de su país natal la condecoración de Gran Oficial de la Orden Militar de la Espada de Santiago de la Cultura, lo que no deja de tener su gracia. Murió esta semana en Barcelona tras un homenaje que le tributó el proyecto Rambleros (o la voluntad de recuperar lo irrecuperable: las ramblas barcelonesas de los años 70).

En esas Ramblas le conocí en 1976, a través de mi amigo el cineasta Juan Solivellas. Fue en la terraza del Café de la Ópera, frente al Liceo, una tarde de principios de verano. Él llevaba barba y ya tenía el pelo bastante blanco, lo que contrastaba con la juventud de su pareja, María Espinosa, una actriz con la que convivió varios años. En la mesa vecina, entre grandes risas, estaba Ocaña con su amigo Camile y algunos palmeros barceloneses procedentes del otro lado de la Diagonal. Luego nos encontraríamos un par de veces en Zeleste, ya muy entrada la noche, y recuerdo que Nunes no paraba de hablar, mientras María --falda larga de flores, botas camperas y suéter ancho: la época-- lo miraba encantada de estar con él. Ocaña y Camile también estaban por ahí --su mesa siempre era una fiesta-- dispuestos a comerse a varios palmeros más.

A los pocos meses trabajaríamos para Nunes. Sí, aunque ahora me parezca mentira, participé en el rodaje de una película de Nunes y no fui el único mallorquín que lo hice. La película se titulaba Autopista A2-7 y era una película del montón, con cierta voluntad rohmeriana que se quedaba en eso, puro voluntarismo. Pero mi amigo Juan Solivellas --con quien varios mallorquines vivíamos en la misma casa, Cercado de San Francisco, 45-- era el ayudante de dirección, y su amiga Leonor Ahn --también mallorquina--, una de las actrices del film. Se necesitaban figurantes y Juan siempre ha repartido juego entre los suyos. Hacia allá nos fuimos todos, inquilinos, o no, de Cercado de San Francisco, 45: Paula Massot --que habitó unos meses con nosotros para abandonarnos, sabiamente, por Enrique Vila-Matas, su hoy marido--, Juan Gual --actual presidente de la Cambra de Comerç--, María Torres --que no vivía con nosotros y ahora está en Madrid-- y yo mismo. Quien no recuerdo si estuvo fue Josep Massot, hoy periodista de La Vanguardia, que también vivía --aunque sólo a temporadas-- en Cercado. Lo que sí recuerdo es que se necesitaba un piso para escenas de interior y Soli --que es como llamamos sus amigos a Juan Solivellas-- se lo propuso a David F. Miró. David aceptó, divertido --y formó parte del equipo insular de figurantes--, alquilando el suyo de Ramón Miquel i Planas como plató. En los bajos de la finca donde vivía estaba la editorial Lumen, entonces propiedad de Esther Tusquets y en la finca vecina vivía el economista mallorquín Josep Lluís Sureda, catedrático de universidad y hombre de Jordi Pujol. Eso recuerdo ahora.

A todos nosotros --éramos veinteañeros-- nos convirtieron en el grupo de amigos de los protagonistas. Hablo de la película: rodamos en la universidad, en el piso de Ramon Miquel i Planas, en la playa... Rodamos de madrugada, de tarde y noche. Entre toma y toma se comentaba lo que se comenta en los rodajes desde que el cine es cine: que la actriz principal --que años más tarde se arrojaría desde un balcón-- era la amante del productor, que Nunes había aceptado rodar ese guión por amor a María, que trabajar en el cine no era trabajar sino divertirse... Y al final del día nos pagaban mil pesetas de la época, cantidad que representaba para nosotros una verdadera fortuna. Hablo de 1977. Recuerdo a María Torres en el césped de la facultad de Derecho mientras amanecía, a Juan Gual fumando en la playa en un estupendo primer plano, a David Miró riéndose apoyado en la puerta de la cocina de su casa, a Paula y a mí en una escena de sofá digna de Les Cahiers de Cinéma... El día del estreno --creo que fue en una sala de Sitges-- aparecíamos en los affiches de las vitrinas y quien sabe si existen en algún sitio esos affiches perdidos. La película pasó sin pena ni gloria --que era lo que se merecía-- y hace varios años la volví a ver en TV3. Sin comentarios.

El pasado año José María Nunes visitó Palma en dos ocasiones. La primera fue invitado por Juan Solivellas para participar en Taula de Cinema, el impecable programa de cine que Soli produjo para IB3. Lo hizo aprovechando que presentaba su película Res Publica [en realitat fou A la Soledad] en el Ateneu Llibertari de Palma. Ignasi de Llorens había organizado el acto y fue Juan Solivellas --una vez más-- quien hizo las veces de introductor del cineasta, con un texto entre lo teórico y lo sentimental. Poco después lo invitó Biel Mesquida a participar en el ciclo de la UIB Cinema d'Autor, con sus Noches de vino tinto. En ambas ocasiones, me contaron, Nunes se mostró encantado de estar aquí. Yo no fui a verlo en ninguna de las dos. Prefería conservar la imagen de aquella tarde de mediados de los 70 en las Ramblas de Barcelona. Él sin parar de hablar y María Espinosa sin dejar de mirarle. Los pájaros, en árboles y jaulas, piaban como en el poema de Gil de Biedma.

José Carlos Llop

(Diario de Mallorca, 28-03-10)

A Mallorca molts de col·lectius, moviments socials i assemblees treballen amb una òptica de canvi, de crítica a aquest sistema que ha demostrat en repetides ocasions crear desigualtat, ser contrari a la democràcia real, conduir l’entorn ecològic a situacions insostenibles, etc. En resum, tot els subproductes de situar els beneficis per davant de les persones.

Tot i això, ens manca un discurs global obertament radical, per argumentar de forma raonada per què l’actual model de producció ens sembla un error, cap a on volem anar i com ho fem per construir un altre món entre tots. Aquest cicle de xerrades debat té per objectiu ser el nostre granet d’arena a l’articulació d’aquest moviment anticapitalista al nostre entorn més proper, de crear una mica de debat i mirar d’extreure algunes conclusions, tan teòriques com pràctiques i estratègiques, pel desenvolupament d’un front transformador a la societat mallorquina.

Els tres eixos principals del cicle són els moviments socials (analitzant la situació actual d’aquests i el seu paper en l’organització social), l’educació (una de les darreres envestides neoliberals als serveis públics ha estat el procés de Bolonya.. a quin paper relega la universitat la dinàmica capitalista?), i l’ecologisme (amb l’objectiu d’evidenciar la insostenibilitat del lliure mercat actual, i d’acostar alternatives actuals dels moviments agroecològics).

Ho organitza:

Estudiants Anticapitalistes UIB

---

El proper dijous 8 de març [segon del mes],

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441

Mobilització 27 de març de 2010 contra la cadena de supermercats Mercadona, per l'acomiadament de Yolanda, delegada sindical de CNT en l'empresa

---

Dissabte 27 de març de 2010, a les 12.00 hores, al Mercadona El Rafal

(Biniamar, 14 A / Palma)

T'hi esperem!

Readmissió de la nostra companya acomiadada ja!

Respecte a la llibertat sindical en Mercadona

Més informació

CNT-AIT

Secció Sindical en Mercadona

(Centre de treball del carrer Biniamar, 14 A)

Avui dijous 25 de març conclou el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

---

Las mujeres de verdad tienen curvas (2002)

de Patricia Cardoso

---

Us esperem al local de la CNT a les 20 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

El company Josep Maria Nunes, un dels cineastes més interessants de la cinematografia catalana, va morir ahir a Barcelona.

L'octubre de 2008 l'Ateneu el va convidar a Palma perquè presentés la seva inquietant pel·lícula A la soledat, que no deixà el públic indeferent.

Fa pocs dies, aquest mateix mes, acabava de presentar la seva última pel·lícula, Res Pública, que farem el possible per aconseguir-la i presentar-la a Palma.

La teva obra i la teva vida estarà en els nostres record...

L'any 2004 va ser l'inici de l'anomenat «Diàleg IntraRwandès» i va néixer a l'Illa el seu suport a la Fundació s'Olivar en la seva lluita contra la impunitat dels crims contra la humanitat comesos a Rwanda i a la RD del Congo entre 1990 i 2002.

El 31 de març, a les 21 hores, tindrà lloc un concert solidari Veus, música i danses, unides per Àfrica al Teatre Principal de Palma per recaptar fons.

Venda d'entrades: Local del GOB, Taquilla Teatre Principal i Servicaixa.

Més informació:

S'Olivar denuncia los grandes crímenes en Ruanda y el Congo

Entrevista: Joan Carrero Saralegui, presidente fundador de Fundació S'Olivar

No tots els polítics són iguals, però no s'ajunten que no s'assemblin i la corrupció no és exclusiva del PP i UM, perquè al final tots tenen una característica en comú, el sistema vertical de decisió i els sistemes interns de dominació dins els partits que indueixen a pràctiques corruptes. Tots tenen també una altra cosa en comú: la participació en governs corruptes. Aquest és un mal només reparable amb més democràcia directa, però els que gaudeixen dels poders, més grans o més petits, no la volen.

Qüestions bàsiques em separen ara del Fòrum Social de Mallorca: la seva dependència pràctica del PSOE-BLOC que s'expressa en algunes qüestions. La primera d'elles és la circumscripció de la corrupció a les persones i no als partits, la qual cosa sosté el criteri governamental de que la corrupció no és cosa dels partits sinó de determinades persones, quan tothom és conscient que les coses no són així. La segona, és que s'oposen a les eleccions anticipades, fent de nou un servei al govern, quan en la perspectiva de la ciutadania el més lògic és que sigui el poble qui esmeni els errors de la situació, encara que la qüestió electoral no hauria de ser especialment significativa per a una esquerra que no hauria d'ubicar-se en unes institucions, que no són les seves. Encara que el Fòrum opini el contrari, aquestes institucions sorgeixen de la reforma del franquisme i no han passat per opcions de decisió democràtica elementals, com són l'opció per la república i per la ruptura democràtica, ni per l'exercici d'autodeterminació dels pobles. La defensa de les institucions de la burgesia no respon al tarannà que alguns proclamen com esquerra alternativa i transformadora.

Però la qüestió principal rau en el sosteniment que es fa del govern social-liberal actual del senyor Antich i que s'expressa molt clarament en algunes qüestions com el paper jugat en la desactivació del moviment generat al voltant de la mobilització de La Real. L'acriticisme envers un pacte amb UM es va fer evident quan sabien de quin peu es calçava.

La mobilització sorgeix quan es evident que entram en una fase electoral, qüestió que una vegada més ens situa en esbrinar les relacions de dependència entre govern i moviments i que s'expressen moltes vegades en els llistats de subvencions que es contemplen al BOIB dia si, dia també com a pràctica clientelar. Més clar, aigua.

Llorenç Buades

Tot àpat requereix la seva digestió, igual que cada tempesta necessita la seva calma. Després de mesos d'activitat: reunions, xerrades, accions i mobilitzacions, ha estat temps de valoracions. Estam contents de poder comunicar a tothom que la nostra és una valoració positiva. Trobam que el temps i l'esforç han retut. Els actes i les activitats que hem organitzat han rebut una bona resposta amb molta assistència, i fins i tot hem aconseguit que la crítica anticapitalista i antimilitarista ocupàs un espai als mitjans de comunicació, amb un tractament, en la gran majoria dels casos, positiu.

D'altra banda, no hem de caure en l'autocomplaença. A tots i totes ens hagués agradat arribar més lluny. Fins i tot, a impedir que la cimera dels i les ministres de la Guerra es celebràs. Així, per ventura la nostra estratègia no ha estat la millor per aconseguir-ho, no ho sabem. El que sí que sabem és que en aquest camí hem trobat a faltar molta gent que hagués pogut aportar molt, sobretot a Ciutat. Hem de reconèixer que ens ha mancat un grup més actiu a la localitat amb més població de la nostra illa i on havia de tenir lloc la cimera. Estam segures que amb aquest grup haguéssim tengut més força.

Altre aspecte a valorar positivament ha estat la pròpia manera de funcionar. Hem volgut funcionar des de la coherència amb les nostres pròpies formes de funcionar, sense rebaixar discursos ni claudicar en les pràctiques, i en acabar hem pogut dir: bona feina! Hem apostat per descentralitzar, per treure l'organització de Ciutat i replegar persones i grups de diferents localitats, i en acabar hem dit: bona feina! Hem apostat pel treball unitari, sense protagonismes i utilitzant les organitzacions i col·lectius a les que podem pertànyer com a recolzament i com a cadena de transmissió. Sí, bona feina, hem dit! Hem tret la pols a eines de lluita com la desobediència i la creativitat, i també hem dit: bona feina! Tot plegat és un conjunt de satisfaccions, però també una lliçó més del procés d'aprenentatge permanent que són les lluites. Ara ha passat aquesta ventada en forma de cimera, motiu pel qual ens vàrem fer una pinya per a plantar-li cara, i valoram que és moment de desmuntar la pinya, de dissoldre el Comitè de benvinguda_ministres de la Guerra. El treball ha quedat aquí, i les eines són a damunt la taula per a què qui vulgui les pugui emprar. El nostre compromís puntual ha arribat fins aquí, encara que s'ha de dir que tota aquesta xarxa que hem teixit i totes les relacions que s'han creat són difícils de desfer. A més, la gent del Comitè ha estat gent compromesa que ja ha reprès les mil i una lluites que duia entre mans. També es necessitava!

Amb aquest escrit ens acomiadam, donam les gràcies a tothom que ha col·laborat i fem l'ullet als i les que no han arribat a temps d'estar amb nosaltres. Marxam, però no ho fem sense donar un avís: en cas que la repressió caigui sobre alguna de les nostres companyes o companys per mor de l'acció que hem mamprès, sonarà el corn marí i el Comitè ressorgirà de la cendra com l'au fènix per posar en marxa la solidaritat.

I com tota feina dóna els seus fruits, i tot fruit té les seves llavors, a nosaltres ens ha quedat una que ja brota. D'aquests mesos de treball romandrà un grup de teatre de carrer, que, almanco, ja té un parell d’actuacions al seu currículum. Això sí, també romanen els i les ministres de la Guerra, el sistema al que pertanyen i totes les injustícies que generen. Convé no baixar la guàrdia i seguir treballant.

Comitè de benvinguda_ministres de la Guerra

Mallorca, març de 2010