Ateneu Llibertari Estel Negre

Albert Balanzà: «El cas Granado-Delgado. La prèvia de Puig Antich». Avui, 13-12-06.

Una exposición en el Colegio de Abogados apoya la revisión del proceso a Puig Antich

Salvador Puig Antich 1974-2007. Cal fer justícia. Éste es el significativo título de la exposición inaugurada ayer en el Colegio de Abogados de Cataluña, presentada por la entidad como un acto complementario a su respaldo a la revisión del proceso contra Salvador Puig Antich. La muestra, abierta al público hasta el 25 de enero, reúne documentos de la institución que dan cuenta de los esfuerzos de su Junta de Gobierno para conseguir el indulto para el militante anarquista, ejecutado a garrote vil el 2 de marzo de 1974. También se recogen diferentes artículos de prensa de la época sobre la detención de Puig Antich y su ejecución, además de distintas fotografías, algunas de ellas inéditas, de su infancia y juventud.

La exposición ha sido organizada conjuntamente con el Colegio de Periodistas de Cataluña, que ha cedido parte del material. El resto procede de archivos particulares, parte de ellos de la familia de Puig Antich, cuyas hermanas estuvieron ayer presentes en la inauguración. Durante el acto, Francesc de Paula Caminal, uno de los abogados que defendieron al reo, hoy al frente de la solicitud de revisión (sobre la cual debe pronunciarse la Sala de lo Militar del Tribunal Supremo), invocó la necesidad de conseguir que finalmente se reconozca que "fue un proceso absolutamente injusto". Caminal se mostró convencido de que, en el contexto en que se produjo su muerte, la víctima podría haber sido "cualquier chico o chica que tuviera entonces entre 25 y 35 años. Toda mi generación somos Salvador". El abogado reclamó la sensibilización de toda la sociedad en la demanda de revisión.

B. Ginart

(El País, 13-12-06)

Butlletí setmanal de contr@informació

Número 456 (Setmana del 13 al 19 de desembre de 2006)

A les 15.06, en escoltar la notícia de la mort del genocida i lladre Augusto Pinochet Ugarte, per a mi va ser retornar als anys de l’horror dels camps del terror de la dictadura del general que avui s’ha mort al llit de l’hospital militar al costat de sa família, gran privilegi que molts dels nostres ni tant sols pogueren somiar.

Recordo la meva presó i la tortura, i sento novament el meu cos torturat. Em revenen els milers de companys torturats, desapareguts, executats. Els que hem pogut sobreviure exigim veritat i justícia. És per això que avui, en veure la televisió i escoltar les pregàries i els víctors per al dictador, em produeix ràbia, ràbia de tots aquests miserables que li varen donar totes les possibilitats per poder eludir les accions judicials, tan nacionals com internacionals, i així no ser condemnat. Els seus còmplices avui els podem veure plorant, i alguns repudiant el dictador, però gràcies a tots ells, el genocida no va ser condemnat i va morir com molts.

Avui els morts de l’Estadio Nacional clamen justícia; els morts de la Caravana de la Mort clamen justícia; els morts de Santa Bàrbara clamen justícia; els morts de Lonquen, Concepción, Chincolco, La Serena, Copiapó clamen justícia. Els morts d’Antofagasta, Calama, Iquique, Pisagua i Arica clamen justícia. Els desapareguts de tot Xile clamen justícia. Els torturats de tot Xile exigim justícia.

Per tots els nostres morts exigeixo justícia.

Ni la mort pot deixa impune el genocida Pinochet, tots hem de condemnar-lo ara. La tomba de l’ésser més repugnant de Xile ha de ser un lloc on tot ésser humà digne ha d’escopir.

15.54 del 10 de desembre de 2006

Héctor Reinaldo Pavelic Sanhueza,

expresoner de Guerrra núm. 14 del camp de concentració de Pisagua, i del camp de concentració de Tejas Verdes

Conferència a càrrec de l'escriptora catalanomarroquina

Laila Karrouch,

Autora dels llibres De Nador a Vic i

Un meravellós llibre de contes àrabs

Dimarts 12 de desembre, a les 20 h., a la Biblioteca Pública de Manacor

(plaça del Convent, 1 - Manacor) 

Dimecres 13 de desembre, a les 19.30 h., a Can Alcover

(carrer Sant Alonso, 24 - Palma)

Ho organitza: Comissió Intercultural de l'Obra Cultural Balear

Sense llibertat (2002), un documental de Xavier Montanyà i Agustí Vila (54 minuts), descriu cinc experiències de presos polítics de diferents èpoques i règims. L’objectiu és reflexionar sobre com afecta la privació de llibertat en l’ésser humà i plantejar el sentit que ha tingut i té avui la presó en la societat. Els protagonistes són cinc. Quatre n’estan en llibertat: Joan Català, històric militant llibertari que va conèixer les presons franquistes i les de la França democràtica; Bashkim Shehu, escriptor albanès, que va estar pres durant la dictadura d’Enver Hoxa; Lluís Maria Xirinacs, sacerdot, que va lluitar mitjançant mètodes pacífics per aconseguir l’amnistia dels presos polítics durant la dictadura franquista; i Toni Negri, filòsof Italia processat i empresonat en diversos processos de les Brigades Roges. Finalment, Jean-Marc Rouillan, militant d’Action Directe (AD), entrevistat via telefònica des de la presó i que està condemnat a cadena perpètua a França. Aquest antic combatent del MIL, dels Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista (GARI)  i d’AD, ha penat ja 19 anys de presó, set dels quals els va passar en règim d’aïllament. El seu cas s un exemple de l’acarnissament penitenciari contra els presos polítics en un règim democràtic.

Jesús García: «Barcelona, capital ‘okupa’». El País, 09-12-06.

El cas Andratx és el principi de la regeneració i de la possibilitat de salvar una part de l'illa

Viatgem cap a la meitat de la dècada dels seixanta del segle XX. Començava a l'illa de Mallorca l'anomenat boom turístic després de l'aturada produïda per la guerra del 36 i la postguerra. Els mallorquins es posaren a construir hotels com a bojos als llocs on els operadors turístics estrangers volien dur els turistes de sol i platja, vorera de mar, damunt les cales, les platges i els roquissars: es produeix la primera litoralització (balearització) que en menys d'una dècada fa que l'illa tingui més de mil hotels. No es mira prim, l'ordenació del territori és inexistent i es fan vertaders desbarats que canvien l'aspecte de paisatges, pobles de la costa i encontorns de Palma.

La meva padrina materna Joana era una mena d'ecologista avant la lettre i, quan estiuejava amb ella al barri del Terreno, a Palma, ens dedicàvem a fer un memorial de greuges de les destruccions patrimonials i territorials que ens feien mal al cor. I ploràvem llàgrimes de sang per aquella vil·la convertida en hotel apartament, per aquella cala envaïda pel ciment, per aquell bosc urbanitzat. Passàrem d'un milió de turistes l'any 1965 a quasi tres milions el 1975. Joan Miró, que habitava en una finca verge, Son Abrines, vora el nucli de Cala Major, es va veure enrevoltat de gratacels, d'hotels i apartaments. I va pronunciar la cèlebre frase: els mallorquins són beneits.

Sí, alguns mallorquins, els d'una nova classe emergent d'hotelers i constructors, han estat beneits perquè només han adorat el vedell d'or de l'enriquiment ràpid i abundant sense pensar en cap conseqüència: la destrucció del territori, del medi ambient, de l'illa. I així, després de la mort de Franco, hem vist com creixia el nombre de turistes, fins a arribar a tretze milions l'any 2005. Hem vist com una part de la societat es dedicava al desarrollismo salvatge, a la construcció incontrolada, a la multiplicació de les autopistes i a l'ampliació de l'aeroport i, també, com la societat civil i civilitzada, la que sap que tenim la terra en usdefruit, signava tota casta de manifests i es manifestava per aconseguir lleis protectores del litoral, dels paisatges, dels parcs naturals, per salvar Mallorca de l'encimentada general.

El Govern del PP de Gabriel Cañellas, entre 1983 i 1995, va ser el reialme del deixar fer mentre no hi hagués denúncies ni protestes. A més de produir una estructura econòmica amb molt poca diversificació, amb els sectors de la construcció i l'hoteler com a grans beneficiats, no s'aturà de fer martingales. El cas Zeus-Torcal fou el primer escàndol que afectà Cañellas, per il·legalitats d'unes empreses constructores presumptament vinculades amb ell. El seguí el cas Calvià, intent del PP de comprar el vot d'un regidor socialista. El cas túnel de Sóller, cobrament de comissions il·legals que anaren a les arques del PP, fou el darrer esclat que va fer caure la presidència cañellista. El president Cristòfol Soler és substituït en menys d'un any per Jaume Matas, que governà de 1996 a 1999. Dos grans escàndols polítics solquen aquests tres anys. El cas Bitel, d'espionatge electrònic des de Presidència del Govern al president de la Comissió Insular d'Urbanisme, del PSOE, i el cas Mapau, trama il·legal de captació de vots dels residents a l'estranger dissenyada, presumptament, des del despatx de Matas. En ambdós casos hi ha responsabilitat directa del president Matas i, entre els implicats, una nombrosa relació de càrrecs del PP. La justícia no arribà a donar cap sentència condemnatòria. En el cas túnel de Sóller, Cañellas dimití amb responsabilitat política i quan es donà la sentència el delicte ja havia prescrit.

El Pacte de Progrés, presidit per Francesc Antich del PSOE, durant els convulsos quatre anys 1999-2003, amb una oposició salvatge d'hotelers i constructors, intentà arribar a un creixement sostenible i compatible amb el mediambient. Frenà la màquina desarrollista que anava a tota i perdé les eleccions, especialment tocat per la llei de l'ecotaxa: un necessari impost ecològic que trobà l'oposició brutal, fins i tot jurídica, dels hotelers.

El 2003 Matas tingué la majoria absoluta i tornàrem a una acceleració de la insostenibilitat, creuada per una vintena d'ajuntaments del PP en què hi ha denúncies i processos judicials relacionats amb la corrupció urbanística. El cas Son Espases: requalificar una finca rústica en una zona històrica i paisatgística per fer-hi un hospital general i, alhora, donar informació privilegiada a un grup d'empresaris per fer pelotazos al voltant de l'hospital. El cas Cavallistes: onze batlles o tinents de batlle de diversos ajuntaments del PP signen documents presumiblement falsos per legalitzar una casa del batlle de ses Salines. El batlle de Santa Margalida, del PP, és investigat per unes cintes magnetofòniques en què tracta de presumptes requalificacions urbanístiques a canvi d'euros. L'Ajuntament de Palma, del PP, ha tolerat des d’instal·lacions irregulars de negocis en sòl rústic fins a urbanitzacions il·legals, sense oblidar la destrucció d'un patrimoni ciutadà: el Pont del Tren.

El cas Andratx és l'escàndol absolut: el batlle, fitxat pel Partit Popular, acumula més de setanta denúncies per delictes ambientals i urbanístics i ara és imputat per, entre d'altres, prevaricació, frau a la hisenda pública, suborn i blanqueig de diners. El cervell d'Ordenació del Territori, tres dècades d'urbanisme a Andratx, ara treballava en requalificacions urbanístiques, classificacions de sòls, nous plans parcials per a urbanitzacions, etc. i en els plans territorials d'ajuntaments i consells. El zelador i soci del batlle és el tercer imputat. Tots tres tenen negocis immobiliaris. El president Matas, d'ençà que va començar aquesta operació Voramar ja ha mentit més de vuit vegades. Aquest és el panorama. Els defensors de la terra, del mar i de l'aire podem donar gràcies al poder judicial. El cas Andratx és el principi de la regeneració, de la possibilitat de salvar una part important de Mallorca.

Biel Mesquida

(El Periódico de Catalunya, 10-12-06)