Ateneu Llibertari Estel Negre

El nostre ordinador ha petat. No sabem si ha estat un atac de virus o de mort natural. Tampoc no sabem si podrem salvar res o ens haurem de fer amb un altre ordinador. Trigarem uns dies a poder actualitzar els blocs i contestar els correus. Perdoneu la feta, però no hi podem fer res. Salut! Ateneu Llibertari Estel Negre

Josep Termes, un dels historiadors catalans més reputats, acaba d'enllestir un nou llibre sobre l'anarquisme. Es tracta d'una obra que, ara que s'escau el centenari de la fundació de la CNT, aporta una nova síntesi de la història d'aquest moviment.

El catalanisme mai no podrà agrair prou la tasca feta per Josep Termes (Barcelona, 1936) durant gairebé cinquanta anys com a historiador. Ell fou, de fet, un dels primers a mostrar que l'origen del catalanisme no era només burgès, com es deia, sinó que va tenir també un component obrer molt important, aportació que va significar un tomb substancial i una contribució molt rellevant al coneixement que els historiadors tenien sobre aquest aspecte. Termes, que el 2006 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, acaba d'enllestir un nou llibre que, en paraules seves, aplega «els estudis de tota una vida» sobre l'anarquisme i el moviment obrer català i espanyol. Aquest llibre, titulat Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), és previst que aparegui en català i en castellà durant el primer trimestre del 2011, publicat per RBA. En aquesta entrevista, Termes fa un repàs de la història de l'anarquisme i avança algunes de les aportacions innovadores del seu llibre.

—Senyor Termes, normalment es diu que l'anarquisme arribà a l'estat espanyol arran del viatge que hi va fer Giuseppe Fanelli, enviat de Bakunin, el 1868. El seu llibre, però, arrenca el 1870, any en què unes 150 organitzacions obreres van fer un congrés a Barcelona. Aquesta és la data en què cal situar l'inici del moviment anarquista a la península?

—La visita de Fanelli fou més aviat una conversa privada entre ell i un grup de tipògrafs de Barcelona i de Madrid. Al congrés del 1870 s'aprovaren qüestions importants, com l'entrada a l'AIT [Associació Internacional de Treballadors]. Fou aleshores quan el moviment es definí com a anarquista.

—A més de Barcelona, l'anarquisme va arrelar en ciutats com ara Alcoi. En el cas del País Valencià, què explica que les idees anarquistes hi fessin forat?

—L'anarquisme té dues branques: una d'industrial i urbana i una altra de menor, agrària. La primera es trobava sobretot a les àrees industrials de Catalunya i del País Valencià, mentre que la segona la representaven els pagesos andalusos. L'anarquisme té un component mediterrani des de l'origen, que coincideix amb l'àrea d'expansió del republicanisme federal. Els pares de la major part dels dirigents anarquistes havien estat republicans federals els anys 1860 i 1870.

—Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre del 1910, ara fa justament cent anys, es va dur a terme a Barcelona un congrés de l'organització Solidaritat Obrera que va donar lloc al naixement de la Confederació Nacional del Treball, la CNT. Quins són els principals factors que expliquen la creació d'allò que, amb els anys, es convertí en l'organització anarquista més important de l'estat espanyol i una de les més grans d'Europa?

—Els factors són el fracàs del terrorisme anarquista de la dècada de 1890 i, sobretot, la descomposició de l'anarquisme minoritari, format per grups de deu o vint persones, unides per les idees, que optaven per l'acció violenta. Això va coincidir amb l'arribada de nous matisos anarquistes que venien de França, bàsicament el sindicalisme revolucionari. Fins en aquell moment no es feia servir la paraula sindicat, sinó societats obreres. La moda francesa dels sindicats i del sindicalisme va aportar la pretensió de deixar de ser minoritaris i arribar a les masses. Tot això és a la base de la formació de la CNT.

—El 1909, la Setmana Tràgica i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, un dels il·lustres simpatitzants de l'anarquisme en aquella època, van pesar en la creació de la CNT?

—En absolut. Precisament, la Setmana Tràgica va impedir que la CNT nasqués un any abans, perquè no es va poder organitzar el congrés de Solidaritat Obrera. Dir que Ferrer i Guàrdia simpatitzava amb l'anarquisme és un tòpic. Simplement creia que l'anarquisme era el moviment més revolucionari que existia i per això s'aprofitava del seu poder. Però, en realitat, Ferrer i Guàrdia no era anarquista, ni per la seva vida privada --burgesa i poc obrera-- ni per la seva condició de republicà maçònic. Era, això sí, un revolucionarista, que volia una revolució republicana.

—Per què el sindicat català Solidaritat Obrera va decidir de fer el pas de crear la CNT, una organització d'àmbit estatal?

—Perquè en el fons l'obrerisme català, raonablement, sempre va voler una revolució o un canvi en el territori on ho veia possible, que era l'espanyol. De fet, l'anarquisme català sempre va pretendre dirigir l'anarquisme espanyol. Els anarquistes espanyols més importants, com per exemple Lorenzo, Pestaña o Buenacasa, van venir a Catalunya. Això, evidentment, va motivar alguna tensió. Ricardo Mella, un anarquista gallec, acusava els catalans de voler fer la seva política i de no pensar en els altres.

—Així i tot, inicialment els membres de l'organització utilitzaven indistintament les denominacions Confederació General i Confederació Nacional. Quina explicació té, això?

—Perquè prenien el model francès i allà es deia Confederació General del Treball. El terme nacional es referia a Espanya. No hi ha cap altra explicació.

—Alguns dels líders de la CNT dels primers anys, com Andreu Nin i Salvador Seguí, simpatitzaven amb les idees catalanistes. L'anarquisme i el catalanisme són tan irreconciliables com es diu?

—De líders anarquistes catalanistes n'hi havia molts més, no únicament Nin i Seguí, tot i que amb matisos, perquè, com que no eren polítics, es movien amb models diferents. Anselmo Lorenzo deia que els obrers catalans se'l miraven de dalt a baix perquè no era català. Això ho recorda també constantment el faista Ricardo Sanz en les seves memòries. Aparentment, eren només anarquistes, però, vistos a fons, la major part eren catalanistes. Això no impedia que, quan convenia, ataquessin Cambó, ERC o la Generalitat. Rere el catalanisme, en definitiva, hi havia una política d'estat i els anarquistes precisament no volien l'estat.

—Aquells primers anys, la CNT va evolucionar del sindicalisme revolucionari cap a l'anarco-sindicalisme. Què significava això, a la pràctica?

—A la CNT hi havia un extrem purista, radical, que volia la revolució immediata i, a l'altra punta, un extrem de moderació obrera, de reivindicació cultural i salarial. Aquesta diferència, a la pràctica, es percebia a tota hora, de manera que sempre hi havia garrotades. Fins i tot a Seguí l'havien amenaçat des de dins la CNT.

—L'assassinat de Salvador Seguí l'any 1923, per part del Sindicat Lliure, al servei dels empresaris, va significar la mort de l'esperit inicial de la CNT?

—Va significar el final d'una opció que hauria permès l'evolució possibilista de l'anarco-sindicalisme, mitjançant un pacte tàcit amb les esquerres republicanes catalanistes. Els uns farien la lluita obrera i els altres la política. No és la fi de cap esperit, però sí el d'una etapa molt clara.

—Fem, si us sembla, un altre salt cronològic per situar-nos al bar El Polp, al barri del Cabanyal de València, on el 1927 es fundà la Federació Anarquista Ibèrica, la FAI. Això significa que el País Valencià era en aquell moment un dels bastions forts de l'anarquisme a la península?

—No, no, res de bastió. La FAI la van fundar uns grups d'anarquistes catalans que durant la dictadura de Primo de Rivera van connectar amb gent que era a França. La fundació de la FAI es va preparar entre Catalunya i França, però al final es va decidir de fer una reunió clandestina a València, com podia haver-se fet a Bilbao o a Toledo, per dir dos llocs. El País Valencià era el segon feu anarquista de la península, però la FAI no és una creació valenciana. A més, els qui la fundaren eren pocs, uns 40. Això sí, ho van celebrar fent una bon arròs al Cabanyal.

—Per què les tesis dels trentistes, presentades el 1931, no van reeixir, o almenys no van ser majoritàries dins la CNT?

—En primer lloc, hi va influir la crisi econòmica, molt forta en aquell moment. Però sobretot perquè els trentistes es van equivocar d'estratègia. Els trentistes eren els veterans, els preparats, que creien que si es retiraven els altres els anirien a buscar, però es van equivocar completament. Aquí és important de destacar que la FAI, la gran beneficiada, no eren gent de fora, com s'ha volgut fer creure. Pensar això és un gran error. El faisme no eren els sis dirigents de torn, sinó la massa que els seguia. Ara s'ha vist que estadísticament la immensa majoria del faisme la formava la immigració dels anys 20, una gent que es convertiren en revolucionaris temibles. A més, no és cert, com es diu, que els petits nuclis obrers catalans, com el Bloc Obrer i Camperol, l'Esquerra Comunista o el Partit Comunista Català fossin antifaistes i pro-trentistes. Ben al contrari. Eren absolutament pro-faistes, perquè veien bé tota mena de radicalisme. Fins i tot Jaume Miravitlles, dirigent d'ERC, que semblava molt assenyat, té escrits pro-faistes. El radicalisme obrer va posar en perill l'estabilitat de la República. Això és claríssim.

—El juliol del 1936, arran del cop d'estat feixista, la CNT-FAI s'apodera de Barcelona i, a més, entra als governs de Madrid i de la Generalitat de Catalunya. Es pot considerar el moment culminant del moviment anarquista?

—Més aviat és el signe del fracàs. Perquè fou el resultat d'un cop d'estat militar, no de la maduració interna de la societat; fou un atzar, que, com se sap, va acabar malament. Tot i que pugui semblar un gran èxit, com mostren les pel·lícules de Ken Loach o Vicente Aranda, fou l'inici del fracàs total. El 19 de juliol hi hagué una arribada de nouvinguts [al moviment revolucionari] que no tenien cap mena de moral política. Fins i tot a l'obrer més lacai li va sortir tot l'odi de cop i es convertí en una fera. Però això no fou exclusiu de la CNT, sinó que també es produí dins les files socialistes, comunistes i d'ERC.

—Sovint es diu que Lluís Companys fou dèbil davant els anarquistes. Fou un error que el president de la Generalitat intentés moderar la CNT permetent-ne l'entrada al govern o és que els 30.000 fusells de la caserna de Sant Andreu que van caure en mans anarquistes no li deixaren cap més opció?

—Companys no va poder fer res més, pobre. El 19 de juliol va desaparèixer l'exèrcit i l'ordre públic. Les armes van anar a parar a mans de tothom. Hi ha una frase molt bonica que va dir Rodríguez Salas, el Manquet, un ex-dirigent de la CNT de Tarragona: «Hi ha massa armes al carrer i milers de presoners s'han escapat de la presó.» Això ha estat la interpretació tòpica dels progres superficials i dels intel·lectuals estrangers que no sabien res del país ni de què havia passat el 19 de juliol. Es diu que es van alliberar els presos, però ningú no es pregunta qui eren, en realitat, els qui eren detinguts. El juliol del 1936 a les presons no hi havia cap dirigent polític, perquè n'havien sortit tots després de les eleccions del mes de febrer anterior. Qui hi havia, doncs, a la presó? Només els delinqüents comuns, assassins i més, que foren els que s'alliberaren aleshores.

—La CNT fou responsable directa dels assassinats que hi hagué a la rereguarda, o cal culpar-ne als anomenats incontrolats?

—Tothom en fou culpable. Uns més i uns altres, no tant. La CNT era més permissiva en això. Alguns altres, com els comunistes, s'hi miraven més. Però tots hi van participar. Les direccions sovint s'aclucaven d'ulls, però entre els quadres intermedis i les bases hi va participar gent de tota mena, sobretot els nouvinguts, els que es van fer revolucionaris al darrer moment, que eren els que mostraven més odi.

—Per què els líders anarquistes van acceptar d'entrar als governs català i espanyol, si, ideològicament, l'anarquisme renega del poder?

—Això té a veure amb les diferències personals. Garcia Oliver era un home d'acció, però també de poder, com Frederica Montseny. En canvi, Durruti o Ricardo Sanz eren homes de guerra. Eren visions i matisos personals. Els anarquistes, en les seves polèmiques a l'exili, s'adonen que es van apuntar com bojos al poder. Uns ho veien bé i uns altres, malament.

—La mort de Buenaventura Durruti el 1936 va condicionar el futur de l'organització i del moviment en general?

—No. La situació ja era tan complicada que amb Durruti viu no hauria canviat res. El seu enterrament fou un gran esdeveniment, però històricament no canvia res.

—Creieu que darrere la misteriosa mort de Durruti hi hagué alguna mà interessada?

—La meva opinió és que, tot sumat, de misteri no en té res. Fou un accident ridícul, que inicialment es va voler dissimular per no matar l'heroi. A Durruti se li disparà el Naranjero en baixar del cotxe. Això, en plena guerra, si s'hagués explicat, hauria estat la riota de tothom. Amagar-ho va permetre de salvar el mite. Però a Durruti no el va matar cap comunista, ni cap anarquista que fugia, ni, encara menys, els franquistes. Es va matar ell mateix.

—Abans heu dit que el 18 de juliol és l'inici del fracàs total de la CNT. Aleshores, què van significar els Fets de Maig, el 1937, en l'evolució d'aquesta organització?

—Els Fets de Maig són el resultat de la típica neura de l'estalinisme contra els dissidents. Catalunya va quedar ben bé al mig d'una paranoia soviètica terrible. Al final, els qui hi van sortir perdent foren Catalunya i la Generalitat. En canvi, el govern central hi va guanyar.

—Per què durant la dictadura l'anarquisme no s'erigí com la principal força de l'antifranquisme, i va deixar aquest paper als comunistes?

—Primer de tot perquè l'anarquisme era un moviment en què, a diferència dels altres –com socialistes o comunistes–, el component obrer era essencial. En acabar la guerra, els anarquistes es queden sense quadres. A més, l'ambient internacional tampoc no els va afavorir. Els anys 40, 50 i 60, tot l'ajut del món progre, tot el suport polític, econòmic i cultural, fou per als sants barons del socialisme bolxevic. Els anarquistes es convertiren en els vellets pobres de l'exili, que no van tenir ni publicitat ni portaveus.

—Amb tot, sembla que en aconseguir la legalització l'any 1977, la CNT encara aglutinava un nombre important de seguidors, almenys si es dóna per bona la xifra de 200.000 assistents al míting de les fonts de Montjuïc, a Barcelona. Com s'explica que amb la transició arribés la mort definitiva de la CNT?

—Després de Franco l'anarquisme va experimentar una petita revifalla nostàlgica. Però es va morir per excés de contradiccions. La gran quantitat de corrents interns es van destrossar entre ells de mala manera. Però, sobretot, els anarquistes havien perdut de vista que el món havia canviat. L'obrerisme radical estricte, que havia durat cent anys, ja no existia l'any 1977. En el seu lloc, a Europa hi havia un sindicalisme de gestió que no tenia res a veure amb la CNT-FAI. Les jornades llibertàries del Parc Güell, per exemple, foren demencials. Allà es confonia el contraculturalisme sexològic amb l'emancipació de la classe treballadora. Si Salvador Seguí hi hagués estat hauria anat a trets amb tothom.

—Què hi va tenir a veure l'atemptat de l'Scala, amb la fi de la CNT?

—Les contradiccions internes van fer aflorar casos escandalosos, com el de l'Scala. Fou una provocació policíaca, a través d'un confident, però en un cas d'aquests sempre hi ha algun cretí que en nom d'un radicalisme babau es deixa provocar. Amb l'agreujant que els dos obrers morts eren del sindicat.

—Més tard, la CNT va tenir una altra escissió, la de la CNT-Congrés de València, que va donar lloc a la CGT. De nou, el País Valencià prenia el protagonisme. Com s'explica això?

—A València hi havia dominat molt el trentisme. Els grans de l'anarquisme valencià pertanyien a la línia moderada. Al País Valencià hi hagué un anarquisme molt cultural, com per exemple el de Marín Civera i els Quaderns de Cultura. És lògic que això hagués continuat.

—Qui representa els valors de l'anarquisme avui dia, la CNT o la CGT?

—No sabria dir-ho. Representen dues petites varietats o matisos d'allò que havia estat. Totes dues organitzacions connecten amb coses que eren a l'origen. Cada una representa un dels diversos aspectes de la vella CNT.

Xevi Camprubí

(El Temps, 1.377 / 02-11-2010)

 

Pregunta: el manifest del clan d'Eduardo Serra és un 23-F sense pistoles ni tricornis? Una altra pregunta: la reunió de Zapatero amb els empresaris i l'acceptació, per part seva, de la gran majoria de les propostes que li feren, és una manera de reduir els impactes d'una involució més rigorosa? Pregunta següent: per què Zapatero no va deixar de fer la nyeu-nyeu i va convidar Durruti peti qui peti? No puc evitar el record de l'auca sobre la seva vida, la de Durruti: "Por allí viene Durruti con una carta en la mano/ donde dice las miserias de este pueblo soberano". Com hauria reaccionat, Durruti, assegut entre els cacics de la pela, els Rato, Botín, Alierta, González...? Diu l'auca: "Por allí viene Durruti con un libro en el morral/ donde apunta los millones que ha robado el capital". Evidentment, amb Durruti a la taula de negociacions (o de confessions? O de concessions?) Zapatero hauria empal·lidit com el nacre. La crisi va començar essent quelcom maligne que s'havia iniciat als Estats Units, en els despatxos de Wall Street, ben lluny de la Mediterrània. Més endavant es va acceptar que Europa havia engendrat una crisi pròpia, tan maligna com la ianqui, però d'efectes més mortals atesa l'escassa capacitat de reacció dels pobles afectats.

Naturalment, en fer-se visibles els primers símptomes, els experts no dubtaren a diagnosticar l'origen del mal: els bancs, les caixes, la bombolla immobiliària, etcètera. Zapatero ho afirmava i, de tant en tant --encara que fos per a ensenyar a les filles com saludaven els coetanis del padrinet, el capità Juan Rodríguez Lozano--, alçava el braç amb el puny estret. Aleshores Zapatero encara acudia a fer-se la foto amb els miners de Rodiezmo. Fet i fet, feia veure que ho tenia tan clar com Durruti: "Por allí viene Durruti con catorce compañeros/ y les dice a los patronos lo que quieren los obreros". Tanmateix, les coses no són com són, sinó com els de dalt volen que siguin. Hi insisteixo, què pinta Eduardo Serra reclutant els mandarins del diner plàstic? De què parlaren amb Juan Carlos...? De la despesa autonòmica, de l'educació...? "¡Todos al suelo, coño!". No ho va exclamar, Eduardo Serra. Però és evident que pertany a una generació casernària. Entre ell i Durruti, prefereixo evocar Durruti: "Por allí viene Durruti con un pliego de papel/ a decir a los soldados que se salgan del cuartel". Tant els empresaris del manifest com els que es reuniren amb Zapatero han confós dret amb deure.

Tenen dret de dir com s'ha de sortir de la crisi, els senyors de la pela? I tant! Però, sobretot, tenen el deure de superar-la amb esforç i sacrifici, perquè aquesta crisi no l'han provocada ni els funcionaris, ni les mestresses de casa, ni els pensionistes ni els aturats. Tanmateix no hi ha cap foll que apedregui la seva teulada, i és evident que Zapatero va acomiadar-los a les portes de la Moncloa després d'haver-los promès que accelerarà la reforma laboral, la del sistema de pensions i la d'ocupació. Des d'ara, la crisi és cosa dels de baix. Valeriano Gómez és l'actual ministre de Treball. Apunteu-vos aquest nom, perquè el senyor ministre fa la baldufa més que Fouché. Abans de la darrera remodelació de govern, la de fa dos dies, va fer part de la capçalera de la manifestació convocada en contra de la reforma laboral. I ara ens fa saber que farà "las reformas pertinentes pase lo que pase". Res...! Que vingui Durruti. Retorno a l'auca: "Por allí viene Durruti/ con las Tablas de la Ley/ pa que sepan los obreros/ que no hay patria, dios, ni rey". Pregunta per a fer abans que ens passin per la pedra: On és realment Durruti...? L'esquerra ha renunciat als mites. I els mites no donen solucions, però conhorten més que el whisky de malta.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 02-12-10)

 

---

Aquest dissabte 4 de desembre,

a les 10.45 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dissabte de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 10.45 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

Massa Crítica

971 207 441

Dimecres 1 de desembre de 2010,
a les 20.00 hores a l'Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Presentació del llibre de Rafael Uzcátegui
Venezuela: la Revolución como espectáculo,
i posterior debat, a càrrec d'un company del periòdic El Libertario de Caracas

---

En acabar l'acte hi haurà un sopador popular

Ho organitza: Ateneu Llibertari Estel Negre i CNT

Us hi esperem!

 

Avui que feien eleccions a les quatre províncies no he anat a votar, tot i que trobo molt bé que molta gent hi hagi anat --finalment, prop del seixanta per cent--; que cadascú s'entreté com vol i li agrada, només faltaria. La dreta, com sempre, ben mudada i amb el somriure preparat per les enquestes, ha votat dispersa entre CiU i PP, amb vots també per a Ciutadans i Laporta. Als altres tres, de dretans també n'hi ha, però menys; i no parlo de les estructures que ho són gairebé totes. I com que ha guanyat Mas (o millor dit directament Casetadetròs), durant quatre anys com a mínim, tindrem una cara més a qui atribuir l'autoria dels problemes que tinguem i de les solucions que ens preparin, sempre que no les apliquem nosaltres directament, sense que vinguin de dalt. Aquest recanvi, tan repetit que semblava que el demanéssim totes i tots, no suposarà un gran canvi respecte als mandats de l'autoanomenat tripartit, catalanista i d'esquerres (perdoneu que deixi anar un somriure modest tot i que no totalment irònic) però sí que deixarà clar que no hi ha res millor per fer la pell forta i dura que la professionalitat dels amos a l'hora de fer anar el fuet de forma convincent, fort si ens cal i suaument i els ve de gust. No us cregueu que no sigui difícil esdevenir un líder d'un país camí de l'excel·lència, exigent i perspicaç com cap altre que pugui sortir de les fileres dels pollosos que són els altres o més clar encara, nosaltres.

A on treballo jo, tot això li anirà bé. Sobren mestres --colla de dropos!-- i cal fer net. A l'escola catalana el pas del tripartit l'ha deixat desmembrada, esmaperduda i trinxada. Ara torna Convergència i Unió i els regionalistes de dretes trobaran ja mig acabada part de la feina que sempre es deixaven per a la darrera. Com que hi havia tant per privatitzar i tant per repartir entre els amics, Pujol anava deixant el pastís de l'escola per a darrera hora; li feia peresa l'oposició que hi trobaria, de tots els sindicats i de tots els partits que s'autoanomenaven d'esquerres. Però vet aquí que quan tres d'aquests partits han manat, dos d'ells (P$C i ERC) li han fet la feina de forma tan ràpida i convincent que ell no ho hagués fet millor. Això sí, qui xuclarà del negoci no seran els seus, tot i que amb una mica de sort segur que alguna de les fundacions afins també trobarà un espai entre les Bofill, l'Esplai i companyia. Això sí, a qui Casetadetròs triï com a nou conseller d'Educació el que li caldrà serà molta imaginació per tal de fer-ho més malament que el seu predecessor. Bona part de la lluita sindical que va permetre construir una escola innovadora, inclusiva i avançada (parlo amb paraules de veritat, no de currículum educatiu) ja la tenen derrotada i per tant, els camins per fer el senyor els seran llargs i diversos.

Parlo de l'escola com podria parlar de qualsevol altre àmbit gestionat per qui guanya les Eleccions autonòmiques cada quatre anys. Mentre mana la que és dreta i es diu de centre, tot són facilitats per oposar-s'hi i quan mana la dreta que es diu esquerra, ni això. Les polítiques socials si fa no fot uns i altres les fan a poc a poc i cada cop més migrades, i si poden lucrar-se'n, ho fan, sempre seguint el dictat dels amos de l'economia que són banquers i milionaris. O sigui que segurament és millor que manin les dretes de dreta de tota la vida mentre no tinguem esquerres de veritat. Que quines són les de veritat? Doncs les que quan manen reparteixen el pastís entre tothom i totdon, les que fan polítiques socials redistributives de la renda, les que no dubten a l'hora de reduir els beneficis dels rics per tal que no hi hagi pobres... Que això és irreal i impossible i per tant les esquerres no existeixen? Ja us agradaria..., però també ho era que els humans anéssim a la Lluna i fa anys que hi vam ser, també ho era que les dones a casa nostra fossin tingudes com a majors d'edat i fa anys que passa... Res no és impossible si no es té por i es mantenen les ganes de llibertat, justícia i igualtat. Sí, igualtat. No igualació i escapçament de les diferències que ens fa individuals i personals, sinó igualtat que faci possible la llibertat perquè puguem triar i no només sobreviure.

Casetadetròs ha arribat content a la presidència de la Generalitat de dalt i realment ho pot estar perquè en set anys no s'ha despentinat ni un sol cop ni ha rebut cap ou al cap com el pobre Iceta mentre intentava explicar com havia anat l'hecatombe. I que consti que set anys apartats d'aquest tros de poder que els tocava per designació divina no és una qüestió que sigui fàcil de pair. Ara, arribaran noves mesures privatitzadores i per tant de robatori de drets socials, i segons sembla tot anirà per xecs, res d'ajudes a igualacions de renda sinó bàsicament ajudes a l'endeutament, per tal que els pobres generin més riquesa entre els rics fins i tot en la seva pobresa. S'apropa el copagament, si no l'aturem, i ens caldrà anar al metge amb euros a la butxaca. És aquí l'aprimament de l'administració que no és res més que la supressió de drets socials de la majoria i l'acomiadament de treballadors i treballadores de l'administració, de moment no funcionaris però ja arribarà. I al març, si no és abans, la retallada de les pensions en forma d'allargament de les cotitzacions i de l'edat mínima per deixar de treballar. Tot anirà ben guarnit de paraules reparadores i falses que ens produiran la sensació que res més que el que facin es pot fer. Ja ho sabem que manen els mercats... Però si manen els mercats, la banca i el capital, què ha fet la gent avui anant a votar i triant Casetadetròs com a nou president de la Generalitat? Doncs segurament, una mica més el ximple però ja ens hi tenen acostumats i no ve d'aquí. Sobretot perquè si no poguéssim votar i triar qui ens representarà en la tria de decisions a tots els nivells que ens afecten en la vida diària estaríem en una dictadura i això ja sabem que aquí no passa...

Jordi Martí Font

 

Des de «SOS Can Vairet» volem manifestar la nostra total i absoluta oposició a les intencions de l'Ajuntament de Calvià de construir un parc d'atraccions al nostre municipi. Sabem que aquesta setmana representants de l'empresa promotora de la iniciativa a Europa, Sigma, han mantingut una reunió amb responsables municipals que va concloure amb el missatge segons el qual l'Ajuntament de Calvià analitzaria amb més profunditat la proposta i estudiaria possibles ubicacions per a la infraestructura.

Des de «SOS Can Vairet» fem una crida a tota la ciutadania de Calvià, així com a totes aquelles organitzacions preocupades pel mitjà ambient del municipi perquè s'oposin a la construcció del parc temàtic.

«SOS Can Vairet» recorda que, com a mínim, es consumiran 50.000 metres quadrats de territori, sense tenir en compte les instal·lacions annexes i l'ampliació d'infraestructures. Considerem que el deteriorament que ha patit aquest municipi durant l'últim segle és excessiu i demanem que aturin les agressions contínues contra el nostre entorn natura, paisatgístic i humà que de manera ininterrompuda s'han portat a terme any rere any a Calvià.

SOS Can Vairet

 

Petició al Paco Ibañez que ens estalvií les lloances i cançons dedicades al corrupte i repressor jutge Garzón al concert que dedica als afiliats i amics de la CGT

Avui anirem a veure el Paco Ibañez. Ens trobarem els companys de la CGT i molts amics de sensibilitat anarquista. Alguns de nosaltres fa poc temps vàrem anar a veure el Paco Ibañez i en Ramon Muns a Sant Celoni en un concert en homenatge al maqui Quico Sabater en el 50 aniversari del seu assassinat. Agraïm al Paco la seva solidaritat ja que els poders actuals ignoren i no volen reconèixer als maquis. Fins i tot el «Memorial democràtic» discrimina antidemocràticament als maquis. No existeixen els maquis per ells, i per tant són els que més varen arriscar-se al lluitar amb les armes a la mà contra el franquisme.

Ens en alegrem de la bona disposició i el bon cor, i solidaritat del Paco amb els anarquistes, que prové segons ell explica, en ser originari d'una família anarquista i que el seu pare era afiliat a la CNT i tot de records personals i propers amb l'anarquisme, que ell ens va explicar a Sant Celoni.

Podríem seguir explicant moltes coses bones del Paco, com la seva generositat amb els moviments socials, i la crítica als poders, etc. Però escric sols per un fet amb el que no estic d'acord: la seva gran solidaritat amb el corrupte i el delinqüent Garzón.

En Paco Ibañez a Sant Celoni, li va dedicar una cançó d'una manera molt emotiva, i ens va explicar intentant commoure'ns, que s'estava fent una enorme injustícia amb el pobre Garzón, i ens va confessar que ell estava molt trasbalsat per l'amenaça d'expedient a Garzón, i fins i tot ens va explicar, una bajanada o barbaritat, que si la justícia espanyola instruïa un expedient al Garzón ell se'n anava d'Espanya. El món al revés! A algú potser li va fer gràcia aquesta solidaritat desmesurada amb un inquisidor, torturador, còmplice i promotor de crims d'Estat. A alguns que estàvem a Sant Celoni ens va semblar uns sorolls de molt gust, un autosabotatge al seu propi concert i un greuge als maquis. Suposo que a molts , fascinats per l'oratòria i cançons del Paco, no els va fer ni fred ni calor, escoltaven les historietes del Garzón com les d'un lobito bueno de telenovel·la. En Garzón té l'astúcia d'entabanar a socialdemòcrates i a humanistes amb unes accions molt ben planificades i publicitades a la primera plana dels mitjans de comunicació.

Tots aquesta ploranera i clams sincers del Paco per en Garzón, i tota aquesta solidaritat d'alguns humanistes mediàtics per un violador dels drets humans, em preocupa al constatar el grau de manipulació a gent suposadament independent i crítica. No vull pas convèncer-lo, i sabem que ho fa de bon cor, igual com jo escric de bon cor, però que tampoc insisteixi en convèncer-nos en un recital sobre les garzonades i no crec que sigui molt demanar-li que ens estalvií la seva solidaritat i lloances a un inquisidor, un repressor de l'Estat i un malfactor que ha posat pilons d'innocents a la presó, alguns d'ells suïcidats. En Paco pot seguir pensant que en Garzón és una víctima per haver denunciat amb 30 anys de retràs uns criminal de guerra amnistiats. Com a jurista sap que no pot reobrir el cas dels criminals amnistiats pel Borbó, i si no ho sabia, devia fer-ho 30 anys abans.

En Garzón amb això, com amb el cas Pinochet, fa de policia bo, i com és un fitxa dels Estats Units per a esdevenir el gran inquisidor internacional, ha de fer algunes accions per a commoure les animetes de socialdemòcrates i la simpatia de països contraris als Estats Units per a que avalin la candidatura fatxa i amagada dels EUA, que és el Garzón.

Aquí a Espanya, per ja no parlar de detencions arbitraries i injustes de joves abertzales, independentistes, okupes, parlem sols de les detencions injustes d'immigrats islàmics innocents. En Garzón és l'únic jutge que va seguir al peu de la lletra la política criminal dels Estats Units i va avalar totes les accions encobertes dels de la CIA. Mentre els jutges d'Europa denunciaven pressions il·legals dels americans per a detenir gent, desprès de l'11-S, i es negaven a detenir a innocents, en Garzón es vanagloriava d'haver detinguts els autors del 11-S i de ser el jutge que més islàmics de Al Qaeda va detenir a tot Europa i a tot el món. Tots aquests detinguts innocents han provocat morts d'espanyols en venjança, a Iraq, i segrest de ciutadans com els que es varen alliberar fa poc, i ha posat en perill la seguretat de tots els ciutadans espanyols sols per a seguir les polítiques criminals i de guerra dels americans. I l'11-M com a crim d'estat té molt a veure amb els empresonaments il·legals del Garzón i les accions encobertes de les policies secretes. Veren intentar tapar un crim d'Estat amb teories conspiradores d'Al Qaeda, i d'ETA, i al final s'ha condemnat a uns delinqüents de barri, de quarta categoria de Lavapies que ells solets ho varen muntar tot, segons la Justícia.

Ara resulta que els que persegueixen i posen a la presó a polítics, a innocents, són les víctimes. En Garzón és un corrupte al servei de les clavegueres més sanguinàries de l'Estat, i al servei de la CIA, que l'estant promovent amb bones accions, per a que vingui avalat per opositors als neoliberals americans.

Hem de plorar perquè han instruït un expedient en Garzón? Hem de lloar els polis bons que interroguen? Hem de ser solidaris amb els jutges que ens trepitgen i vulneren els drets humans? En Garzón hauria d'estar a la presó, si hi hagués justícia i democràcia real en aquest patètic i lamentable regne.

Per tot això, m'agradaria aquest vespre no sentir lloances a l'inquisidor Garzón, ja que aquest home té els mitjans oficials de l'Estat per a la seva propaganda, i els d'El País en particular. També té la majoria de mitjans globals, que estan a la seva disposició, en reconeixement dels seus servils serveis i obediència. És el garçon dels poders, dels americans. Un nom que el delata.

Txema Bofill

 

Concentració de suport amb poble sahrauí

Divendres 16 de novembre a les 19.30 hores a la plaça de Cort

L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears, davant els greus esdeveniments succeïts al Campament sahrauí de Gdeim Izik i que aquests dies s'ha fet extensiu a tot el territori ocupat del Sàhara Occidental, ha organitzat una campanya de conscienciació i denuncia de les greus violacions als drets humans que esta patint la població sahrauí.

La concentració estarà acompanyada de la projecció d'imatges del Campament de la Dignitat, Gdeim Izik, i de la situació actual de repressió.

Les concentracions estan previstes pels següents dies:

Divendres 26 de novembre - Divendres 3 de desembre - Divendres 10 de desembre - Divendres 17 de desembre - Dissabte 25 de desembre (amb una encesa d'espelmes)

Fem una crida a la ciutadania i al Govern Espanyol per a que condemnin el llarg historial de vulneració als drets humans perpetrades pel regne de Marroc contra la població sahrauí i la brutalitat que han mostrat les forces marroquines en el desmantellament del Campament de Gdeim Izik, seguit de la despietada persecució i repressió que estan patint  els sahrauís a El Aaiun.

Sàhara lliure ja!

Ho organitza l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears, amb el suport de l'Associació Escola en Pau i la Comissió d'Enllaç pel Sàhara de les Illes Balears

Us hi esperem!

Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears