Ateneu Llibertari Estel Negre

El geògraf radical britànic David Harvey fa prop de quaranta anys que realitza cursos sobre El Capital (Llibre Primer). Aquests cursos han estat enregistrats en vídeo i estan disponibles a internet ( http://davidharvey.org ). Aquest curs s'organitza en 13 sessions, una primera d'introducció i una final de conclusions, i les altres 11 sessions en les quals s'analitzen dos capítols de l'obra de Marx. Recentment David Harvey ha publicat el material d'aquests cursos en el llibre A companion to Marx's Capital (Verso, 2010). L'interès d'aquest seminari estreba tant en l'obra de Marx, com en el mestratge d'un dels geògrafs més importants a l'actualitat com és David Harvey.

Ho organitza el Grup d'Investigació en Sostenibilitat i Territori (GIST) del Departament de Ciències de la Terra i el Grup d'Investigació en Política, Treball i Sostenibilitat (PTS) del Departament de Filosofia i Treball Social.

---

Funcionament del seminari

El seminari s'organitzarà en torn a 13 sessions en les quls es projectaran els vídeos de les classes de David Harvey  ( http://davidharvey.org/reading-capital ). Cada sessió té una durada d'uns 150 minuts. Posteriorment es realitzarà un debat en torn als capítols tractats en el vídeo. Es recomana que els participants al seminari llegeixin abans de la sessió els capítols corresponents d'El Capital (Llibre Primer), però també es pot participar sense necessitat d'haver llegit els capítols corresponents.

---

Dates i horaris

Les sessions es celebrarien cada tres setmanes, des de finals de novembre de 2010 a finals de juliol de 2011 de 9.00 a 13.00 hores.

01. Divendres 26 de novembre – Introducció.

02. Divendres 10 de desembre – Capítols 1 i 2.

03. Divendres 14 de gener – Capítol 3.

04. Divendres 4 de febrer – Capítols 4, 5 i 6.

05. Divendres 25 de febrer – Capítols 7, 8 i 9.

06. Divendres 18 de març – Capítols 10 i 11.

07. Divendres 8 d'abril – Capítols 12, 13 i 14.

08. Divendres 6 de maig – Capítol 15.

09. Divendres 27 de maig – Capítol 15 continuació.

10. Divendres 17 de juny – Capítols 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23 i 24.

11. Divendres 8 de juliol – Capítol 25.

12. Divendres 29 de juliol – Capítols 26, 27, 28, 29, 30, 31, 32 i 33.

13. Divendres 29 de juliol (16.00-18.00 hores) – Conclusió.

---

Lloc: Aula 15 del Multiaulari (aules prefabricades just en front de l'Anselm Turmeda).

Inscripcions i contacte: so.vives@gmail.com

Màxim 25 places (per odre d'inscripció).

El proper dimecres 17 de novembre a les 20 hores, a la llibreria La Biblioteca de Babel (Arabí, 3 / Palma), es presentarà el llibre Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España. L'acte comptarà amb l'assistència de la seva autora, Dolors Marin.

Us hi esperem!

Les I Jornades sobre genocidis i crims contra la humanitat volen contribuir a la reflexió i a la denúncia de tots els genocidis d'aquest «curt» segle, el XX, que sembla no acabar (Rwanda, l'antiga Iugoslàvia) i intentar desvetllar, en la mesura possible, els interessos que s'amaguen per sota de la barbàrie. Per això hem reunit unes poques --però creiem que importants-- aportacions sobre la qüestió.

El s. XX --definit per Eric Hobsbawm com un «segle curt» que començaria en 1914 i acabaria amb la desaparició de la URSS-- és el dels avenços científics i tecnològics, el de la revolució de les comunicacions, el temps en què la globalització s'hi imposa com quelcom aparentment irreversible... I el de l'aprofundiment en la desigualtat social, en què apareixen noves i «progressades» formes de dominació, en què els dispositius de poder perfeccionen els seus instruments de dominació, perllongant la seva irracionalitat en el nostre present. Així, el s. XX és també el de les guerres mundials, els genocidis i els crims en massa, el temps dels exterminis...

Molts d'ells ni tan sols apareixen als mitjans de desinformació, qui recorda Darfur?; altres s'obliden quan grans desastres naturals afegeixen més horror a l'exclusió geopolítica (Haití); n'hi ha, fins i tot, alguns que neguen les atrocitats dels anys 30 i 40 en l'Europa Central o el genocidi armeni durant la Gran Guerra anterior. En qualsevol cas, molt poques vegades hom difonen les causes reals de les massacres. Tot sembla indicar que aquesta «banalitat del mal», de la qual parla H. Arendt, té inquietants seqüeles i contínues ramificacions, a les quals, sens dubte, cal afegir la desmemòria, la contínua ocultació dels fets i dels seus responsables, cas, sense anar més lluny, del genocidi franquista.

Les I Jornades sobre genocidis i crims contra la humanitat volen contribuir a la reflexió i a la denúncia de tots els genocidis d'aquest «curt» segle, que sembla no acabar (Rwanda, l'antiga Iugoslàvia) i intentar desvetllar, en la mesura possible, els interesos que s'amaguen per sota de la barbàrie. Per això hem reunit unes poques --però creiem que importants-- aportacions sobre la qüestió.

Aquest prohom que hem tingut de visita a Barcelona aquest cap de setmana, sembla que hagi vingut a insultar-nos. Quan ha parlat de “laïcisme agressiu”, ha vingut a dir que els qui, com jo, defensem aquesta opció som agressius. Per a que l’afirmació fos més inequívoca, ha fet referència a l’anticlericalisme de començaments del segle XX. Com es nota que és el missatger del cel, perquè de les coses de la terra n’entén ben poc!

Potser caldria que algú li expliqués al senyor Ratzinger que l’època dels matacapellans és morta i enterrada. Tot i que a mi, i suposo que a molts d’altres, ens vinguin ganes de ressuscitar-la de tan en tan, coincidint amb aquesta mena d’afirmacions insultants sense fonament ni sentit.

No sé si s’ha parat a pensar que, dient aquestes coses, pot ser que ens doni idees i que, si ja ens consideren agressius sense ser-ho, perquè no passar a l’acció? Com que la seva institució va una mica mancada de màrtirs darrerament, no m’estranyaria que estigués buscant precisament això. He dit mancada de màrtirs i em sembla que m’he equivocat: entre els que s’han fet ells mateixos (Kung, Bof, Casaldàliga, etc.) als qui no deixen ni exercir la docència ni publicar llibres (si poguessin els hi prohibirien fins i tot pensar) i els que han estat assassinats pels qui pensen com ells (monsenyor Romero, el jesuïta Ellacuría, etc.), tindrien un bon estoc de màrtirs on escollir si volguessin.

Però els últims màrtirs que estan beatificant a marxes forçades són precisament els capellans morts a la nostra guerra incivil. I aquell capellà polonès: el Popieluszko (s’escrivia així?). Però ja se sap que si un màrtir ha estat mort pels comunistes te un plus.

En fi, senyor Ratzinger, que no hi ha qui els entengui. No se com ho veurà vostè, però agressiu és afirmar que el condó augmenta el risc d’infecció pel SIDA o obligar a una adolescent a tenir un fill no desitjat, com fa vostè. Nosaltres, els ateus i laïcistes, l’únic que fem es demanar-li al Estat que no faci cas de les seves falòrnies. Ni de les seves ni de les que surten de mesquites, sinagogues i demés temples religiosos. Si vostè considera això agressivitat, podria recomanar-li algun deixeble de Freud que tracta molt bé aquests petits desequilibris.

Ferran Mir

Buñuel ens mostrava en els anys setanta com un assassí en sèrie sortia lliure dels tribunals entre els aplaudiments d'un nombrós públic, i com dotzenes de periodistes i fotògrafs, se li acostaven com si fos una estrella de cine o de l'esport, o candidat a la presidència i la gent es barallaven demanant-li autògrafs.

Cada cop que veig a delinqüents i racistes com Albiol, a criminals i corruptes sortint dels tribunals innocents, en llibertat i aclamats pels periodistes i admiradors, no puc deixar de pensar en el film del Buñuel, El fantasma de la llibertat. És una vergonya que el delinqüent Albiol aprofiti el racisme, la xenofòbia per aconseguir més vots i converteixi els seus delictes amb campanya electoral.

El fantasma de la llibertat és considerat un dels millors de Buñuel junt amb Belle du jour i de la història del cinema. Per a mi El fantasma de la llibertat és el film més subversiu i colpidor. A diferencia de Belle du jour és molt poc distribuït, segurament a propòsit i degut als seus propietaris, una multinacional.

El gag final del film tracta d'unes manifestacions als carrers de Paris, barrejada amb una manifestació en un zoològic, on els animals engabiats i darrera reixes protesten violentament. Demanen millor menjar, moneies picant a casseroles i plats contra les reixes.

No demanen la llibertat, ni veuen que estan enreixats i empresonats. Demanen i es conformen amb millor menjar.

Tota una metàfora del nostre temps, encara més vàlid avui que als anys 70.

Aquest film no l'he tornat a veure des l'estrena en un cinema, ni l'he vist anunciat en les televisions. Fa uns anys vaig poder baixar-me'l per emule.

Els corruptes i els delinqüents són les estrelles i la imatge de la nostre societat de consum.

Txema Bofill

---

Els 30 milions d'euros d'aquesta costosa visita papal al Regne d'Espanya seria un donatiu ben rebut a qualsevol camp de refugiats del món. Aquest fet ens hauria de portar a reflexionar sobre aquest ésser tan contradictori al qual les autoritats polítiques del món el dispensen un tractament tan especial.

Com a obrer de l'església pobre, entenc que el Papa no té fe en Déu, no creu en Déu, ja que el mateix es reclama el seu intermediari. Fent de Déu un discapacitat sense ciència i emocions, sense poder, ni consciència per a comunicar-se directament amb la seva pròpia obra: cada ésser humà.

Com si Déu no tingués el poder, la saviesa i l'amor infinit perquè cadascuna de les criatures que el mateix ha creat no fossin conscients del seu creador.

Si com diu l'Evangeli: «No creix un sol pèl al vostre cap, ni creix un sol bri d'herba sense que ho sàpiga Déu.», caldria preguntar-se: quina idea té el Papa de Déu? Quines qualitats es creu tenir el Papa que no tingui Déu? No té cervell, un cos com tota la resta d'humans, no té sentiments i emocions, no té temors i anhels com tothom? Aleshores, a què ve tanta ostentació fent-se anomenar «representant de Déu a la Terra»?

Fins a tal extrem arriba la seva egolatria i arrogància que es creu tan imprescindible que sense la seva representació la gent deixaria de viure en i amb Déu.

Déu, a les seves criatures, no els posa un cervell i un cor per a pensar i sentit qui els ha creat? Tal vegada Déu fa una excepció cada cop que la Cúria cardenalícia es reuneix al Vaticà per a triar un Papa i per això li dóna un atribut especial de diàleg amb Déu que el nega a la resta de creients? El Papa no només s'ho nega, sinó que reprimeix en tots els creients amb l'excomunicació si es prenen la llibertat individual pera interpretar Déu.

Que només un home tingui la potestat sobre la consciència o l'esperit de la resta és un insult a la creació de Déu, perquè limita la possibilitat de què cada ésser humà sigui el seu receptor, de manera que ningú tingui poder sobre les consciències de la resta.

Cada ésser humà té tant de dret com el Papa mateix a expressar les seves idees i sentiments sobre Déu i a ser tan respectat com ell quan ho fa.

Però, no obstant això, la repressió exercida està tan arrelada en la societat que davant l'opinió sobre qualsevol tema que faci el Papa, per molt descabellades que siguin, no desperten la menor incomoditat, no ja en els individus, sinó en la majoria dels col·lectius representatius de la societat, ni catedràtics i professors d'universitat, ni la comunitat científica, ni sindicats, ni patronals, docents, associacions de veïns, etc., com si aquests col·lectius no tinguessin consciència i, per tant, ètica i moral. És més, estaria el clergat en disposició d'acceptar una crítica continuada per part d'altres col·lectius com ho fa ella vers la societat en general?

El Papat, així com la jerarquia eclesial de totes les religions són una burla a totes els seus creients, ofensiva a Déu, ja que fa a la majoria de la humanitat fills sords a les seves paraules. Paròdia de Déu que només escolta a un privilegiat que viu en l'opulència: cap visible d'una església de creients rics que es fan rics a costa dels creients pobres.

Queda, doncs, des la humilitat del que treballa per a guanyar-se el pa de cada dia i no per a enriquir-se a costa de la resta, perdre la port a dir que tothom és fill de Déu i seva la nostra inspiració, no hi ha privilegis.

Un obrer de l'església pobre.

Antoni Cànaves Martin