Ateneu Llibertari Estel Negre

La catedral de la discordia

Monseñor Agustín García-Gasco se retirará pronto, probablemente el año próximo, de la Archidiócesis de Valencia. Pero antes quiere dejar una herencia, cuando menos, ‘envenenada’: una macroparroquia dedicada a los 233 “mártires” valencianos asesinados por el bando republicano en la Guerra Civil

El obispo Ángel Herrera habló una vez ante el Papa de la «cruzada» de 1936. Repitió tres veces la palabra ‘cruzada’, hasta que el Pontífice lo interrumpió: «Futura eminencia [luego sería ungido cardenal por Pablo VI], no diga más lo de ‘cruzada’. En España hubo una guerra civil. Y terrible»”. La anécdota la cuenta el sacerdote Emili Marín, un cura de base vinculado al Fòrum Cristianisme i Món d’Avui (Cristianismo y Mundo de Hoy) y con muchos años de lucha. Desde la sede de la revista que dirige –Saó, fundada hace más de un cuarto de siglo–, en un pequeño piso de un barrio obrero de Valencia, echa pestes contra la decisión de su arzobispo, Agustín García-Gasco, de erigir una gran parroquia dedicada a los “mártires” de la Guerra Civil al otro lado de la ciudad, en El Grau, precisamente una de las la nuevas zonas de élite de la capital del Turia, frente a la Ciudad de las Artes y las Ciencias. “Como sacerdote, claro que quiero nuevos templos –dice–, pero siempre es primero la devoción y la advocación y, luego, la iglesia. Inventarnos esto de los mártires y con esta urgencia… La beatificación de Juan XXIII no llega; la de Óscar Romero tampoco... La santidad nunca ha sido fácil en la Iglesia, pero para éstos, como pasó con San Josemaría [Escrivá de Balaguer, el fundador del Opus Dei, al que también levantarán una parroquia en Valencia], sí hay prisa. Es deplorable”.

El padre Marín, como muchos otros cristianos de la archidiócesis valenciana, considera una “provocación” el templo de García-Gasco, “sobre todo en esta época, cuando se han descubierto 26.300 muertos de la posguerra en fosas comunes del cementerio general; entre ellos, sin duda, muchísimos católicos, y aún estamos esperando que la Iglesia diga algo. Esos sí están sepultados por montones de tierra, pero también de voluntades”.

Las palabras del sacerdote reflejan bien el sentir de una parte de los creyentes valencianos. Un ejemplo es Enric Capilla, un “católico, republicano y nacionalista” –como él mismo se define– militante del Bloc Nacionalista Valencià que sigue con misa dominical en la parroquia de su barrio, Hermanos Maristas, cuya asociación de vecinos también preside. Enric ya tuvo que lidiar con García-Gasco por otra parroquia prevista junto a su casa. “El Ayuntamiento permutó L’Almoina [las ruinas del centro histórico de la ciudad, un solar de la Iglesia] por terrenos para hacer doce templos. Y aquí –dice, en la plaza recuperada para jardín– iba a poner uno a seis metros de las casas. Santa María Micaela, se llamaría. Paramos el proyecto, sí; pero a cambio, el Ayuntamiento cedió al Arzobispado 25.000 metros ahí al lado. ¿Para qué tanto, si luego ves las iglesias vacías? Con la de los «mártires », igual: un despropósito urbanístico, político y social, que abrirá heridas y hará poco por reconciliar a nadie”.

A la parroquia de la Guerra Civil ya hay quien la llama “catedral bis” por sus dimensiones: 3.300 metros cuadrados de hormigón de la antigua fábrica química de Cross, con un campanario de 28 metros, según diseño del arquitecto Vicente Ordura. “No es de recibo –lamenta otro cristiano y republicano, el abogado Jaume Ferrá–. En principio, a mí no me sabe mal que se haga el templo; pero ¿por qué no dedicarlo a Santa Isabel de Portugal, hija de reyes y santa desde hace mucho tiempo, que era de aquí? ¿Por qué no una advocación mariana? Esta Iglesia no ha hecho sus deberes y se equivoca de camino: esto dividirá a los valencianos, que sufrieron mucho en aquella época”.

El letrado se refiere a los muertos “del otro bando”, algo que hiere especialmente a quienes tienen familiares sepultados –por “tierra y voluntades” , como decía Emili Marín– en las fosas comunes de la zona. Como Vicente Muñiz, nacido precisamente en El Grau –donde se levantará la macroiglesia–, aunque vive en Sagunto. Aún recuerda la reconversión que sufrieron el pueblo y su siderurgia –a él también lo despidieron de una de las fábricas– hace más de veinte años, con el PSOE casi recién llegado al poder y Carlos Solchaga de ministro: “Después de tanto esperar por la democracia, no pensábamos que la izquierda nos traicionase –dice–; pero Felipe González lo hizo. Vino aquí y dijo que esto no se tocaba. Le creímos y... ya ves”.

Pero si dura fue la reconversión para Vicente, aún peor fue descubrir que sus padres, Amando y Águeda, yacían sepultados en las fosas de Paterna, a escasos kilómetros de la capital valenciana. “Los fusilaron años después de la guerra, el 5 de abril de 1941. Yo tenía 6 años –recuerda Vicente–. A mi madre, que vivía con mi hermano Pepe y conmigo en un convento hecho cárcel, la ‘sacaron’ [la llevaron a fusilar] tras denunciarla las propias monjas” . Para colmo, a Vicente le tocó hacer la mili en Paterna, en 1957. Desde entonces está pidiendo los papeles de sus padres y la revisión del juicio sumarísimo al que los sometieron, acusándolos de haber matado a tres mujeres de las que no hay ni nombres y de alabar a la República un 14 de abril. Los jueces españoles han rechazado sus recursos, pero lo tiene pendiente del Tribunal de Estrasburgo, en lo que es el primer caso de esta naturaleza. Y espera ganar: “Fue una vergüenza –dice–. Y ahora levantan una parroquia para los otros, después de cuarenta años de alabanzas..!”.

Su caso no es muy distinto del de Celia Chofre. Valenciana de Riola, también descubrió hace poco las tumbas de sus abuelos, tras años de “silencio y vergüenza” , como ella dice: “Mis abuelos paterno y materno eran republicanos. Del uno, Federico, sabíamos que yacía en Paterna, junto a tantos compañeros… Del otro no supimos nada hasta que el Fòrum –el que dirige Amparo Salvador– lo descubrió junto a las tumbas de 26.300 personas en Valencia”.

Al hablar, a Celia se le pone un nudo en la garganta, pero no tan grande como para ocultar su tristeza y su rabia; pero también, su aplomo: “Eran dos personas de bien, excelentes profesionales en lo suyo. A Agustín, que era el alcalde de Riola, no se le pudo imputar un solo delito de sangre: al contrario, dio la cara por la gente de derechas en plena guerra. Decía: «A éste os lo lleváis, pero por encima de mi cadáver». No le sirvió de nada: la derecha de entonces no le perdonó su forma de ser, su cultura…”.

Cuando relata cómo pasearon a su abuelo, Celia no puede evitar que se le agüen los ojos: “Le acusaron de disfrazarse de cura en unos carnavales y lo llevaron a que firmara una confesión. El dijo, muy serio, que no firmaría algo así ni vivo ni muerto. Lo apalearon hasta morir en la cárcel de Sueca, el 22 de diciembre del 41, el mismo año en que mataron al otro abuelo. Hacía dos años del fin de la guerra, pero como si no”.

Por eso, y por más cosas, Celia Chofre no puede concebir que la Iglesia –con mayúsculas– no dé un paso por lo que ocurrió con los republicanos y, sin embargo, sí pueda levantar un templo como el previsto. “Yo apostaté para casarme –explica–, después, lógicamente, de que me bautizaran de pequeña, como a todo el mundo; pero esto no es así… A mi madre la hicieron bautizarse a los 17 años. La Iglesia, que se dedique a lo suyo y, por favor, que no ponga pegas a los demás”.

Así opina también Víctor Baeta, un republicano que, aunque no se define como católico, sí cuenta con muchos amigos creyentes con los que habla a menudo: “Tal vez como respuesta al islamismo radical, o por no perder cosas consideradas sagradas, lo cierto es que la Iglesia se ha radicalizado hacia lo conservador –dice–. Y aquí, en Valencia, aún se nota más, como si no contara la secular separación entre Iglesia y Estado. Tremendo”.

Memoria sepultada

Fue hace año y medio, más o menos. El Fòrum per la Memòria del País Valencià, que preside Amparo Salvador, se dio de bruces con un bombazo: 26.300 cadáveres enterrados en fosas comunes en el Cementerio General de Valencia. “Sabíamos que había habido muchos muertos en Valencia [ésta y Alicante fueron las últimas ciudades en rendirse] tras el fin de la Guerra Civil –dice Amparo– y que hubo represión. Pero no sabíamos dónde estaban los cadáveres”. Empezaron a investigar por rumores, por simples comentarios de gente que recordaba las matanzas. Una persona les habló de haber visto la plaza de toros llena de gente, más de 40.000 personas cuyos gritos se oían desde fuera. “Pero fue difícil –confiesa Amparo Salvador–. Primero, porque nadie quería dar la cara. Tenían miedo a que se conociesen sus datos. Segundo, porque los muertos fueron muchos: en la cárcel Modelo, por ejemplo, una epidemia de tifus en 1942 se llevó a un montón de gente”. El Fòrum empezó su labor de zapa: revisar testimonios, documentos, archivos... hasta que aparecieron las fosas del cementerio y, éstas sí, perfectamente clasificadas en cuadrados, en filas, en hileras: “Hasta ahora, hemos identificado más de 12.000 cuerpos con insólitas causas de muerte –señala Salvador–: dispepsia [o, lo que es lo mismo, indigestión], caquexia [desnutrición, es decir, muertos de hambre], paros cardiacos... En las fosas se enterraban entre cuatro y doce cuerpos unos encima de otros. Hay testimonios de cómo los llevaban en carros cada noche desde las cárceles y de cómo a otros los fusilaban ante la tapia de la entrada. Pero lo peor –termina la presidenta del Fòrum– fue descubrir que entre los muertos había cientos de niños”.

El Ayuntamiento de Valencia, que gobierna Rita Barberá (PP), quiso tapar con nuevos nichos algunas fosas –muchas están cubiertas de nuevas tumbas, cemento, árboles, mausoleos o paseos–, hasta ocupar miles de metros cuadrados. Incluso envió a guardias de seguridad para que los camiones pudieran llevarse la tierra –y los restos– sin ser molestados; pero el Fòrum recurrió a la Justicia, que paralizó la demolición.

Víctimas con nombre

Amparo Salvador (arriba) halló 26.300 muertos tras la guerra en fosas del cementerio de Valencia, de los que ha identificado a más de 12.000. Los padres de Vicente Muñiz, Águeda (con sus hijos en brazos, a la izquierda) y Amando (centro), fueron dos de esas víctimas, fusilados el 5 de abril de 1941, aunque sus cuerpos están en fosas halladas en Paterna. Junto a estas líneas, dos “mártires” del otro lado: los franciscanos Pascual Fortuño y Plácido García, asesinados en 1936, uno junto a Benicàssim y el otro en Denia, respectivamente.

Juan Luis Álvarez

(Interviú, 1.629 / 16-07-07)

***

Fes sentir la teva opinió

Si estàs d'acord amb el contingut de la carta ompli el formulari de baix amb les teues dades i polsa "Enviar", per a enviar un email a l'Arquebisbat i a l'alcaldesa de València

A l'Arquebisbat i a l'Ajuntament de València

Davant el greu afront que suposa per a les víctimes del franquisme i les seues famílies, i per a la societat democràtica en general, la construcció a València per part de l'Arquebisbat de l'anomenat cridat "macrosantuari", dedicat a 233 “víctimes innocents de la Santa Croada”, en un terreny públic de quasi 4.000 m2 donat per l'Ajuntament de València, en el lloc més car de la ciutat i valorat en milions d'euros,.

DENUNCIEM el següent:

1º.- No poden considerar-se “innocents” a membres d'una organització que com l'Església Catòlica, es va aliar entre uns altres amb Hitler i el feixisme italià de Mussolini, per a executar un colp d'estat criminal contra el govern legítim de la II República, constituït després d'unes eleccions lliures i democràtiques, que va costar la vida de centenars de milers de persones..

2º.- L' Església Catòlica, una vegada finalitzada la guerra, creà, juntament amb els militars colpistes, tota una indústria de la repressió que va afectar a tots els sectors indefensos de la població: xiquets i xiquetes, persones majors, ferits, malalts, etc, i als demòcrates que havien defensat l'ordre constitucional, la llibertat i la democràcia, posant al servei de la maquinària repressora els seus edificis per a ser habilitats com presons, i creant “ex profeso” ordres religioses d'homes i de dones per a exercir de carcellers/as.

3º.- Entenem que el "macrosantuari" es construeix per a desviar l'atenció de l'immens horror que va ser la repressió del franquisme a València, del que donen testimoniatge les 26.300 persones enterrades en les immenses Fosses Comunes del cementiri (moltes d' elles llançades ni tan sols un taüt), els camps de concentració creats per tots els llocs, els Consells de Guerra Sumaríssims, etc.

Per altra banda, a dia d' avui, després de 30 anys de democràcia, les víctimes del franquisme no han estat rehabilitades, ni jutjats els responsables i col·laboradors del genocidi i de la repressió, i ens trobem per contra que, després de 70 anys d'honors i reconeixements, els religiosos que van donar el colp d'estat han arribat, fins i tot, a ser canonitzats per l'Estat Vaticà, en una clara apologia del feixisme i del colp d'estat.

Davant aquesta situació,

EXIGIM la paralització immediata dels treballs del "macrosantuari" i la devolució a la ciutat dels terrenys donats per l'Ajuntament de València a l'Arquebisbat, de manera que siguen els esmentats terrenys destinats a equipaments i serveis públics.

Atentament,

Ompli el formulari amb les teues dades i polsa "Enviar"

El moviment ecologista a les Balears va néixer el juliol de 1977, amb l'ocupació de l'illot de Sa Dragonera

El 7 de juliol de 1977, la mítica data del 7-7-77, és el dia del naixement per sorpresa del moviment ecologista a les Balears. Uns centenars de joves es concentraren a Sant Elm, a la punta sud-oest de Mallorca, al muni­cipi d'Andratx. Amb motxilles i aspecte de hippies deixaren bocabadats turistes i veïns. Ningú no entenia què hi feia allà, aquella pintoresca gernació. Un guàrdia civil els ho demanà. "Anem a fer una excursió", respongué algú. I, en efecte, a bord de matalassos de platja, salvavi­des rodons de nen, alguns amb petites barques llogades als pescadors del port, com pogueren, anaren superant el canal que separa Sant Elm de l'illot de sa Dra­gonera. Una excursió peculiar. La Guàr­dia Civil, tot d'una, n'informà la central de Palma. En qüestió d'hores arribaren al petit port dotzenes d'uniformitats i molts, molts periodistes. L'endemà tota la premsa de les Balears ho destacava a la portada: centenars de joves havien ocupat sa Dragonera en protesta pel projecte d'urbanització a càrrec d'una empresa valenciana, PAMESA.

El ressò de la primera acció directa del moviment ecologista va superar ben avi­at la mar balear. La premsa de Barcelona i de Madrid també se'n feu ressò. Durant els dies següents, els rotatius de les principals capitals europees destacaren aquella insòlita actuació d'un grup de jo­ves sense organització. S'hi publicaren moltes fotos: campaments improvisats, algú nedant nu, parelles que es besaven immortalitzades a contrallum... La força de les imatges era enorme. Naixia un mite. Sa Dragonera esdevenia quelcom més que un simple illot. Era el crit de guerra --"PAMESA cabrons, Dragonera per als dragons!"-- d'una generació de joves del postfranquisme desencantats dels partits polítics tradicionals i que, sense ser mediatitzats per cap organitza­ció, havien decidit passar a l'acció.

Anarcoecologistes

Ja a principi dels anys setanta anà quallant a l'illa de Mallorca, i a totes les Balears, una idea difusa de proteccionisme terri­torial i ambiental popular. Els partits polítics --encara a la clandestinitat-- no es preocupaven gens ni mica pel medi. Ni tan sols havent mort el dictador. Per exemple, a les primeres eleccions --15 de juny de 1977-- cap partit no féu esment de la necessitat de preservar el territori, llevat del PSI (Partit Socialis­ta de les Illes, que després es convertí en els PSM de Mallorca i Menorca), que s'hi referia de forma molt genèri­ca. Tanmateix, una part de la joventut sí que se'n preocupava. El 1973 havia nascut el GOB (Grup d'Ornitologia Balear), que el 1975 allargà el nom oficial afegint-hi "i defensa de la Na­turalesa". Per un altre costat, en am­bients anarquistes localitzats a Palma, el 1976 es comença a pensar a crear un grup --no pas una organització-- per canalitzar les inquietuds de la joventut àcrata. Així neix el Talaiot Corcat, del qual, més endavant, nasqué un altre grup, Terra i Llibertat. El primer donà nom a un cafè de l'eixample de Palma, on es reunia gent de totes les edats: des de quasi al·lots --de 14 anys o 15-- fins a persones adultes, tot plegats imbu­ïts de la idea de participar en la vida pública, però no per mitjà de partits. La majoria bevien de la tradició ideo­lògica àcrata. En aquell cafè fou on es projectà la idea d'una acció directa en favor del territori. Des d'allà es muntà la caòtica logística per oferir cobertura als primers "guerrers verds" que el 7-7-77 donaren la sorpresa pública quan ocuparen sa Dragonera.

Tanmateix. la gran aportació dels jo­ves llibertaris no fou l'ocupació en si, sinó l'exemple. Més endavant, els des grups àcrates es diluïren i en prengué el relleu el GOB. L'octubre de 1979 se celebrà a Palma la primera gran mani­festació en defensa de la natura. Rere la pancarta "Salvem sa Dragonera". s'aplegaren milers de persones de tota ideologia. Per Nadal d'aquell mateix any tomaren ocupar l'illa. En aquell cas, les peripècies judicials --recursos del GOB, de la Societat d'Història Natural, de l'Obra Cultural Balear, del Col·legi d'Arquitectes i del Foment del Turisme-- es perllongaren temps i temps fins que, al final, els dragons --en realitat, sargantanes-- pogueren continuar prenent el sol tranquil·lament panxa enlaire a la seva illa: el 1984 la justícia decretà la prohibició d'urbanit­zar-la. El 1988 l'illot fou adquirit pel Consell de Mallorca i el 1994 passà a ser parc natural.

El moviment ecologista

L'èxit del moviment per a salvar sa Dragonera fou el far que seguiren nombroses iniciatives posteriors. L'actuació següent no fou pas menor: la salvació des Trenc, una platja paradisíaca del sud de Mallorca també guanyada al ciment gràcies a la pressió popular. En aquestes campanyes i en totes les posteriors ja ha estat el GOB que ha portat la iniciativa. A la segona meitat dels anys setanta, Xavier Pastor, al capdavant d'una nova fornada de joves ecologistes, passà a dirigir l'entitat ecologista i li donà el segell que té actualment. D'aleshores ençà hi ha hagut moltes batalles, algunes de gua­nyades i algunes de perdudes, però cap ni una amb una sola mostra de violència --com tampoc no n'hi hagué a les dues ocupacions de sa Dragonera, llevat de la coacció de la Guàrdia Civil. Però en general el triomf del moviment ecolo­gista és indubtable. Perquè, a banda les proteccions territorials que ha guanyat de forma directa, per ventura encara és més important que ha estès tant la sensibilitat proteccionista que avui a les Balears no hi ha ni un sol partit polític, ni una sola organització de cap mena --sindicats, patronals, culturals, sectori­al...-- que no assumeixi, cadascú a la seva manera i amb intensitats diferents, que el màxim valor per al futur de les Illes és el territori.

L'exemple del moviment ecologista balear, pioner a tot l'estat espanyol, sal­tà prest a més indrets. Quan els famosos Verds alemanys irromperen en el pano­rama polític europeu no dubtaren a esta­blir lligams amb el moviment ecologista balear, del qual nasqué la formulació política Els Verds de les Illes. Aquest grup fou el primer de l'estat espanyol a tenir un ecologista electe en una insti­tució legislativa (el Parlament balear, el 1995). Tanmateix, l'ecologisme polític no ha triomfat. Potser perquè la immen­sa força de l'ecologisme social no es pot circumscriure a unes sigles i perquè, al capdavall, encara manté en el subcons­cient reminiscències d'aquell esperit llibertari que ara fa trenta anys el va fer néixer, quan uns centenars de joves sense més força que la pròpia convicció ocuparen sa Dragonera i crearen, sense saber-ho, la força social més important de les Illes Balears.

Miquel Payeras

(El Temps, 1.205 / 17-07-07)

Joan Sans i Sicart

El dia de les sirenes. El triomf anarquista el 19 de juliol de 1936

Pagès editors. 159 pàgines. 12,48 euros

D'on van sortir les armes que van derrotar els sediciosos el 19 de juliol de 1936? Per què tots els fogoners van fer sonar les sirenes de les fàbriques a l'hora que els militars se sublevaven? Joan Sans i Sicart (Barcelona, 1915) destacat militant de l'anarquisme ibèric, que fou secretari de Frederica Montseny, dóna respostes tot expli­cant a El dia de les sirenes l'experièn­cia revolucionària d'un jove idealista.

La tradició familiar feia previsibles les inquietuds de Joan Sans. Un germà del seu avi havia perseguit carlins pel Montseny juntament amb un Milans del Bosch (quan els Milans del Bosch eren liberals i no lliberticides). L'avi vivia a Sant Feliu de Guíxols. Era repu­blicà federal i gran anticlerical. Deia que s'estimava tant els capellans que "d'un n'hauria fet dos". El seu pare va crear un setmanari, Palmàrium, orien­tat bàsicament contra la Lliga. Arnès, era francmaçó i amic de Joan Peiró. Amb aquestes credencials era previsi­ble que Sans, mestre racionalista i cam­pió d'atletisme, fos el candidat ideal per participar en totes les activitats re­volucionàries d'aquells convulsos anys trenta.

La singularitat de la trajectòria il·lustrada del jove Sans el converteix en un cas culturalment excepcional. Però no és així ideològica ni vitalment. L'autor s'erigeix en la veu dels anònims, dels obrers de les fàbriques i de les barricades, aquells que no encaixen en l'imaginari del conservadorisme cata­lanista. Com l'artiller Torres. Segons que explica Sans, quan el general Go­ded estava assetjat pels anarquistes i guàrdies d'assalt a Capitania General el 19 de juliol, el general Aranguren, cap de la Guàrdia Civil que es va man­tenir lleial a la República i al president Companys, va comminar-lo a què es rendís o continuaria atacant "nuestra artilleria". "Nuestra artilleria" era un canó capturat pels anarquistes als sedi­ciosos i que disparava i servia un tal Torres, obrer metal·lúrgic.

Com el tal Torres, molts altres ciu­tadans revolucionaris havien sortit al carrer aquell 19 de juliol. El pes principal d'aportació d'homes i militants corresponia a la CNT. El sindicat havia donat la consigna als fogoners de les fàbriques perquè totes les sirenes fes­sin ensordir a la mateixa hora les oïdes dels sublevats. Els obrers havien de fer tota la por possible, perquè l'enemic ja estava secularment acostumat a fer-ne. La CNT, sosté optimistament Sans, s'havia preparat a consciència.

Així, en col·laboració amb Esquerra Republicana badalonina --segons Sans, "menys aburgesada" per contacte obrer que la resta del partit-- van desenterrar del cementi­ri nou de Badalona 7.000 fusells que els Escamots de Dencàs no van arri­bar a utilitzar el 6 d'octubre de 1934. Les armes van servir durant els com­bats per fer rendir la caserna del bar­celoní barri de Sant Andreu, seu del 7è. Regiment d'artilleria lleugera.

En l'aventura al carrer, segons Sans, nomès van poder comptar amb els guàrdies d'assalt. Insisteix i reitera que la guàrdia civil va tenir un paper irrellevant per sufocar la rebel·lió. No és un llibre que doni lliçons d'història. És per compartir el que quedi d'aquell Fum de fàbrica que respirava Salvat-Papasseit.

Francesc Valls

(El País / Quadern, 1.222 / 26-07-07)

Jornada antitaurina a Inca

Diumenge 29 de juliol. Plaça Antoni Mateu

13 hores: Tremponada popular i torneig de Catan

17 hores: Concentració amb xeremiers, música i bauxa

Ho organitza:

Ateneu Gabriel Buades, Finestra al Sud i Maulets

Si ningú no ho impedeix, l’Iran executarà en pocs dies un jove de 18 anys que va cometre un crim quan només tenia 16 i era toxicòman. Sina Paymard ja va estar a punt de morir el setembre de l’any passat. En aquell moment el va salvar la seva música. Quan estava a la forca va expressar una última voluntat: tocar el ney, una flauta típica d’Orient Mitjà.

Les notes que van sortir d’aquell instrument van commoure tant els familiars de la víctima que van accedir a commutar-li la pena capital. A canvi van demanar 150 milions de tomanes (més de 160.000 dòlars) en qualitat de diyat o «diners de sang», com permet la legislació iraniana. La família de Sina només ha aconseguit reunir 70.000 dòlars i, per això, aquesta setmana el jove ha estat traslladat a la presó d’Evin, on era prevista la seva execució el 17 de juliol. A l’últim moment l’ordre va ser suspesa i a la família li van donar deu dies més per reunir els diners. Si no ho aconsegueix, Sina serà executat.

D’aquesta manera, l’Iran tornarà a cometre una flagrant violació del dret internacional. L’assassinat judicial de menors és un acte moralment injustificable i atroç. Malgrat haver firmat la Convenció sobre els Drets de l’Al·lot, l’Iran és a l’actualitat l’últim botxí de menors. Només aquest any ja ha executat dues persones que eren menors en el moment de cometre el delicte.

El temps s’acaba per a Sina. La pressió internacional i ciutadana encara poden salvar-lo i, alhora, evitar una nova violació dels drets humans a l’Iran.

Jaime Maisonneuve

Amnistia Internacional (Mallorca)

El passat mes de febrer començaren les obres de destrucció de Son Espases i tot l'entorn de La Real promogudes per Jaume Matas i beneficiades pels seus amics constructors, principalment el foraster Florentino que ara l'hi ha donat feina als Estats Units.  

Durant tota la passada legislatura les forces que ara governen les institucions, amb excepció d'UM, es varen comprometre a aturar les obres de Son Espases per traslladar la construcció de l'hospital de referència a l'actual Son Dureta. Ja han passat dos mesos des de les eleccions i no s'ha fet res. Des de la Plataforma Salvem La Real estam percebent sensacions, principalment des del PSIB-PSOE, que mos fan mal pensar. Per tot això, donant continuïtat al PSM, el proper dilluns 30 de juliol, farem la Marxa de Cort a La Real per exigir els actuals governants de l'Ajuntament, Consell i Govern que aturin les obres per sempre i declarin el conjunt de La Real com a conjunt històric.

Quedau tots convidats dilluns a les 20.00 hores a Cort per anar passejant fins a La Real reivindicant el que fa quatre anys demanam: Salvar La Real.

Hem publicat moltes noves notícies que podeu llegir a la nostra plana web www.salvemlareal.org

Ben cordialment,

Salvem La Real

Dissabte 28 de juliol de 2007 a partir de les 20 hores

Parc de Sa Riera (camí de Jesús) / Palma (Mallorca)

Concert gratuït

Amb les actuacions de:

- Monomaníacos (hip-hop)

- Skyline (hard rock)

- No president (hardcore)

- B.B.M.E. (hardcore punk)

- Cop de fona (punk)

- Manada (punk)

- Tomeu Quetgles (cantautor)

- Xus Santana (cantautor)

- Amoniako (dj)

El pròxim dia 28 de juliol, CNT ha organitzat un festival musical en el Parc Municipal de Sa Riera, els beneficis del qual aniran destinats a finançar les activitats i lluites del sindicat.

Difon aquesta informació al major nombre de persones que puguis, gràcies.

Us hi esperem!

Salut i anarcosindicalisme

Plànol d'ubicació de l'esdeveniment

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Un estiu vermell i negre

Les Jornades Llibertàries es van celebrar a BCN avui fa 30 anys i van atraure unes 600.000 persones

El Saló Diana i el parc Güell en van ser els grans escenaris

Fa exactament 30 anys, Barcelona era una ciutat llibertària. Els dies 22, 23, 24 i 25 de juliol de l'any 1977, el Saló Diana, al carrer de Nou de la Rambla, i el parc Güell, es van convertir en els pols principals de les Jornades Llibertàries, un esdeveniment a cavall entre el happening i el debat polític i social en què van participar unes 600.000 persones, la majoria joves que començaven a descobrir-ho gairebé tot.

Feia dos anys que Franco havia mort al llit. El president Adolfo Suárez embastava els Pactes de la Moncloa, Madrid encara estava noquejat pels assassinats al gener, a mans de l'extrema dreta, de set advocats laboralistes vinculats al PCE al seu despatx d'Atocha. A Barcelona, la Rambla cremava gairebé cada dia en un ambient on regnaven els sevillans Nazario i Ocaña, que es disfressaven de Massiel amb bossa i penjolls i s'estaven acostumant a anar a comissaria detinguts per escàndol públic.

Grupuscles

Els joves llegien Makoki, quedaven a Zeleste, el de Plateria; als drugstores del Liceu i del passeig de Gràcia que tancaven de matinada; a L'enagua o al Pastís. També militaven en grupuscles al marge del PSUC hegemònic, que els mirava per sobre de l'espatlla: hi havia trostkos, maoistes, leninistes, escissions d'escissions. Els d'Ajoblanco contra els d'El Viejo Topo. El 1973 va tenir lloc el primer gran concert de rock. Els components de King Crimson van haver de tocar desterrats a Granollers perquè es temien aldarulls si actuaven a Barcelona. Molta gent va tornar a casa a peu, a la matinada. I encara encongia el cor l'execució a la presó Model de Salvador Puig Antich el dia 2 de març del 1974.

El 76 s'havia constituït l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, molt activa, i el 2 de juliol del 77 a Montjuïc s'havia celebrat un míting monstre amb unes 300.000 persones reunides per escoltar la vella cenatista i antiga ministra de la República Frederica Montseny, que no donava crèdit al que veia. Abundaven els mítings, les càrregues policials i també els enfrontaments amb l'extrema dreta. Començaven a arribar notícies sobre el feminisme nord-americà, sobre els panteres negres i sobre les comunes. Viure era barat; el consum es desconeixia. Viatjar a l'Índia, gairebé una obsessió i el Magic Bus rumb a Kàtmandu, una cosa tan mítica com trepitjar el Voldelpark d'Amsterdam. Els joves convertien en un heroi el líder de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) Buenaventura Durruti, segons el biopic de l'assagista Hans Magnus Enzensberger El corto verano de la anarquía, que va publicar amb Las cuatro tesis de Mao l'editorial Anagrama.

En aquest context complex, ple de sobresalts, es van coure les Jornades Llibertàries, de les quals no queden gaires testimonis fotogràfics i una única sèrie documental filmada per Vídeo Nou que es pot veure actualment al Macba. Pepe Ribas, director de la revista llibertària independent Ajoblanco, recorda molt bé aquells dies calorosos. Autor de Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (RBA), és pràcticament l'únic que ha escrit sobre les jornades, al marge de les publicacions de tipus alternatiu, ja que la Barcelona contracultural no desperta excessiu interès en el món de la historiografia acadèmica.

Ribas assegura que el més important van ser els debats sobre com s'havia d'organitzar el moviment llibertari celebrats al Saló Diana a instàncies de grups llibertaris on militaven Rafael Poch, Andrés Grima o Francesc Bellmunt, cenatistes com Luis Andrés Edo, als quals es van sumar gent del teatre com Carlos Lucena i Mario Gas. Van venir estrangers com Daniel Cohn-Bendit, Danny El Rojo, l'heroi del maig francès de la Sorbona, que anava i venia atònit.

Debat inconclús

"Va ser l'última oportunitat de crear una democràcia diferent. El gran debat no es va acabar, contràriament el nacionalisme, que llavors era minoritari, no hauria funcionat", opina Ribas. "En aquella època un teatrer muntava sense tenir ni un duro Joglars o Comediants i ara se'n va a TV3 a fer una telenovel.la. Tot es feia sense diners, muntant xarxes, innovant, sense tecnologies però amb molt talent i creativitat. Sorprèn l'anticipació de tota aquella gent", afegeix.

Durant les jornades, als escenaris del parc Güell, més lúdics i frescos de nit, Sisa declamava Los angelitos negros, Ocaña es passava de la ratlla i es pixava a l'escenari, corrien els pamflets amb la A envoltada d'un cercle i van arribar els pioners de l'ecologia, que van construir un molí de vent alternatiu. "Jo de tot allò en destaco la pau, l'harmonia i la llibertat. Al parc molta gent va fer l'amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar allà, però amb un pudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d'ecologia, feminisme i educació que no ha tornat a repetir-se", diu Ribas.

Però el curt estiu de l'anarquia va durar molt poc. Ribas explica que un dia el periodista Ramon Barnils, que acostumava a portar gavardina, es resguardava de la pluja en un portal quan un home estrany li va donar un sobre amb 10.000 pessetes a l'interior. Mentrestant, uns joves trencaven vidres al crit de "Visca el PCI". Els provocadors i els infiltrats van radicalitzar la situació. I el tenebrós cas Scala va posar el colofó a la Barcelona negre-i-vermella.

Rosario Fontanova (Barcelona)

(El Periòdic de Catalunya, 22-07-07)

***

L'estiu llibertari

Fa trenta anys del multitudinari míting de la CNT a Montjuïc i de les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell i del Saló Diana

El juliol del 1977 va ser especial. Sorgits de les catacumbes de la repressió i provinents de diferents sectors socials, milers de llibertaris van protagonitzar alguns dels esdeveniments més espectaculars de la Transició democràtica. El primer va ser el multitudinari míting de Montjuïc, en què la reunificada i renascuda CNT va reunir centenars de milers de persones, 100.000 segons la Guàrdia Urbana, 300.000 segons els organitzadors. La segona convocatòria popular van ser les Jornades Llibertàries Internacionals, dividides entre els actes del Parc Güell i els del Saló Diana, del Barri Xino. Les Jornades havien estat convocades també per la CNT i per la revista Ajoblanco, capçalera que en aquells moments tenia una difusió molt superior a la que poden tenir la majoria dels diaris actuals, quan no era prohibida pels censors.

Tots dos esdeveniments van aplegar diferents sectors de la societat, artistes, obrers, estudiants, intel·lectuals i, fins i tot, una àmplia representació de vells militants llibertaris d'abans de la guerra. Després d'una última clandestinitat protagonitzada per les organitzacions comunistes, especialment el PSUC i el PCE, els llibertaris van renéixer amb força, auspiciats per un desig d'alliberament que reivindicava no tan sols ideals anarquistes clàssics sinó d'altres, amb nexes amb la contracultura, el pop i les restes del hippisme, especialment actiu a Catalunya, a les Balears i a les principals ciutats del l'Estat.

El míting de Montjuïc va servir per mostrar la força de la veterana CNT, però també va evidenciar el divorci entre les generacions de l'exili i les de l'interior. Les intervencions estel·lars de Josep Peirats, de Frederica Montseny i de Juan Gómez Casas van tenir lectures dispars entre la nombrosa assistència a l'acte. Les Jornades, tal com recorda el tríptic de la convocatòria, es produïen quan la CNT es trobava desbordada davant l'allau d'afiliació massiva. Els actes teatrals, el cinema i la música es van alternar amb els debats i les taules rodones sobre l'antimilitarisme, l'ecologia, la sexologia, el feminisme, l'ensenyament i les combinacions entre oci, joc i treball. Entre els participants, cal destacar Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, Juanjo Puigcorbé, Mario Gas, Comediants, Pau Riba, Sisa, la Dharma, Daniel Cohn-Bendit, Ramon Muns, Marina Rossell, la Plateria i un llarg etcètera.

Aquest aniversari coincideix amb la publicació de dos llibres de memòries fonamentals de Luis Andrés Edo i de José Ribas, el primer, dirigent anarquista heterodox, i el segon, ànima d'Ajoblanco. L'estiu llibertari seria fagocitat a la tardor. Somni i malson.

David Castillo

(Avui, 23-07-07)

Salvem Mancor

Des del col·lectiu Salvem Mancor vos convidam a que vos acosteu a Mancor per acompanyar-nos a la petita festa de presentació que preparam.

Aprofitant les nits d'estiu, si vos fa ganes, vos esperam a la plaça de l'Ajuntament, aquest proper dimarts dia 24 a les 21 hores.

El col·lectiu SALVEM MANCOR neix de la preocupació per l'augment desorbitat de noves construccions en el sòl urbanitzable del poble.

A dia d'avui hi ha en construcció uns 85 habitatges, que representen un augment del 25% de la població actual, passant d'uns 1.000 habitants a 1.250.

Considerem que aquesta no és una resposta a les necessitats reals d'habitatge del municipi, sinó més aviat a una activitat d'especulació del sòl urbà que comportarà un efecte massiu de cridada de població aliena al municipi, amb les conseqüències que això implica.

Des del col·lectiu SALVEM MANCOR pretenem reclamar un altre model de desenvolupament urbanístic i la plena participació de la població en el planejament del futur urbanístic de Mancor de la Vall.

I és que d'uns temps ençà, Mancor plora llàgrimes de ciment. I tu, no hi penses fer res?

Dimarts 24 de juliol de 2007 a les 21:00 a la plaça de l'Ajuntament:

Presentació del col·lectiu

Projecció audiovisual

Lectura del manifest

Actuació de l'humorista Miquel Àngel Llonovoy: INdiosincràsia Llonovoy (Lectura Dramàtica)

Hi haurà refresc.

Vos hi esperam a tots!

Col·lectiu SALVEM MANCOR