Ateneu Llibertari Estel Negre

Aquest dijous 4 de novembre,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Comte Sallent, Blanquerna, Bartomeu Pou, Ausias March, General Riera, Batle Massanet, Plaça París, Colliure, Sant Vicenç de Paul, General Riera, Avda. Comte Sallent, Via Alemanya.

Massa Crítica

971 207 441

El divendres 12 de desembre començarà a l'Ateneu un «Cicle de cinema i literatura» on estudiarem les relacions existents entre determinades obres de la literatura i les versions cinematogràfiques que sobre aquestes s'han realitzat. El divendres 12 parlarem del llibre de Bohumil Hrabal Llegendes i romanços de cec (Destino) [Anuncio una casa donde ya no quiero vivir (Aleph), en castellà] i visionarem la pel·lícula Alondras en el alambre, de Jiri Menzel, basada en un dels seus contes. La lectura prèvia del llibre no és obligatòria en absolut, però és sempre recomanable. Després del visionat parlarem de l'obra literària i de la seva versió fílmica acompanyats amb un soparet.

Ja sabeu si els divendres voleu veure bon cinema, parlar de literatura i menjar amb companyia, podeu anar a l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

---

Avui dissabte, 29 de novembre a partir de les 23 hores

Factoria de So (Santa Maria)

---

Festa de Cultura Obrera

---

La Vereda

---

Malatesta

---

Dj Dr. Magneto

---

Us hi esperem!

La gent de Cultura Obrera organitza per aquest diumenge la primera de les excursions que té previst realitzar d'ara endavant... Un pic al mes... No cal dir que tothom hi està convidat.

Aquest diumenge, 30 de Novembre, sortida a la Serra de Galdent (Puig de les Bruixes) a Llucmajor.

Dificultat: baixa.

Lloc de trobada: davant del col·legi Jaume III de Llucmajor (carrer Bartomeu Sastre s/n)

Hora: a les 9 hores

D'allà ens desplaçarem amb cotxes fins a l'inici de l'excursió.

Fins diumenge!

Amenaces, acomiadaments i precarietat a IB3

Ho podem evitar. A la fi comença el judici contra IB3 i SBT per tràfic il·legal de treballadors. Concentra't, junts podem!

Concentració avui 28 de novembre

Hora concentració: 10.30 hores

Lloc: davant el Jutjat número 1 del Social (Travessa Ballester núm. 20, Palma)

El proper dissabte dia 29 de novembre tindran lloc les «II Jornades d'Estudis Històrics de Santa Catalina i Es Jonquet». La lectura de les ponències es farà al Centre Cultural d'es Jonquet (Molí d'en Garleta). A les 11 del matí es llegiran les següents comunicacions (confirmades):

- Joan Pau Jordà: Model turístic actual a Santa Catalina.

- Josep Ramis: Comportament electoral durant la Segona República.

- Catalina Martorell: Republicans i socialistes durant la Segona República.

- Pere J. Garcia: Professions de la mar 1920-1936.

- Catalina Bosch i Catalina Martorell: El valor patrimonial des Jonquet. La lluita per la salvació d'un barri.

- Ana Laura García: El bar «El Isleño».

Després, a les 16.00 hores, es farà una visita guiada per la barriada que partirà des de l'església de Sant Magí (Parròquia de la Immaculada Concepció).

No cal dir que els actes són oberts a tothom.

Us hi esperem!

Més informació

Avui dimecres 26 de novembre a les 18.30 hores es durà a terme una jornada d’anàlisi i de reflexió sobre els joves i el medi ambient que tindrà lloc a la sala de conferències de la Fundació «La Caixa». La conferència «Joves al medi ambient» anirà a càrrec d’Ivan Murray. Cal confirmar assistència al telèfon 97122 9414.

Us hi esperem!

És molt trist, realment enervant, pensar que bona part de la història política espanyola és una forassenyada llista de persecucions i de desequilibris de la llibertat civilitzada, el respecte als drets essencials i a la convivència ideològica plural en concòrdia. La dispersió humana --per emprar ara una frase de subjecte deliberadament impersonal i difús-- ha estat, entre nosaltres, formidable i a vegades horripilant, sinistra.

Aquesta és la reflexió colpidora que m'ha sobtat aquests dies, amb ocasió d'haver conegut Octavi Alberola Surinyach. D'antuvi, us diré que és un testimoni, en efecte, de la malaltia irruent de la dispersió humana que hem patit durant un feix bèstia de la nostra contemporaneïtat històrica. Va conèixer l'exili després de la guerra civil i encara ara fa la llar al sud França.

És un llibertari de conviccions, per a ell, incontrovertibles, que ha consagrat la vida a la lluita per l'emancipació de l'home dels jous als quals la història l'ha anat encollant. Va néixer a Alaior, fill del mestre racionalista Josep Alberola i Navarro, d'Osca, que arribà a l'illa per dirigir l'escola racionalista (l'anomenada Escola Laica, 1906). El 1931, la família es va traslladar a Barcelona, i el 1939, com a vençuda de la contesa, es refugià a Mèxic, que fou una de les moltes platges que recolliren les restes del naufragi fratricida. A la capital asteca Octavi va cursar estudis d'enginyeria i de filosofia, i de seguida va militar a les Joventuts Llibertàries i la CNT espanyola a Mèxic, i també a l'anomenat Movimiento Español 1959. Després del congrés de 1961 de la CNT, va participar en la formació de Defensa Interior (DI), que treballà amb el moviment guerriller dels maquis per tal de combatre la dictadura de Franco. La seva biografia també està relacionada amb la història emancipadora de l'Amèrica Llatina dels anys centrals del segle XX: fou company del Che Guevara l'any 1956, col·laborador del Movimiento 26 de Juliol de Fidel Castro i del Directorio Revolucionario Estudiantil, del qual en fou coordinador dels programes antibatista de propaganda i mítings, tot col·laborant directament amb la germana menor de Fidel.

Octavi Alberola, que ha romàs fora de l'illa natal --i de l'Estat, no cal dir-ho!-- des de la infància, ha retornat per presentar públicament un llibre que ha escrit amb Fèlix Villagrasa titulat Miedo a la memòria. Al respecte, el professor Joan F. López Casasnovas ha opinat que autor i obra són un testimoni «contra la por, contra l'oblit», açò és, contra les «eines letals del totalitarisme [...]». És «contra l'amnèsia, que permet als poderosos reelaborar el passat i instituir la memòria en Història, [que] ens vol prevenir aquest lluitador per la llibertat, nascut a Menorca fa vuitanta anys [...]. La Transició --i continuu citant López Casasnovas-- va tenir molt de pacte encobert per tapar vergonyes i l'actual llei de la Memòria ha quedat a mig camí, malalta d'insuficiència, com demostra el nerviosisme provocat en sectors benpensants per les actuacions judicials de Garzón. I és que, de vegades, les lleis no són instruments de protecció i de llibertat, sinó tapadora de la prepotència». A Octavi Alberola, el menorquí de la dispersió --és a dir, dels exilis repatanis de la història espanyola--, li he dat la benvinguda, amb una doble esperança: l'esperança de qui retorna a la llar --siau benvingut a casa i a la llibertat de pensament--, i l'esperança de conhort de qui fa el retorn armat amb un llibre sota el braç per brandar que la memòria és viva --vull dir insepulta-- i que així la volem, esbraonada per a no caure mai en les fosses comunes de l'oblit.

Miquel Àngel Limon

(Diari de Balears, 24-11-08)

Octavio Alberola en Anarcoefemèrides

Acaba de aparecer otra obra póstuma de Josep Benet: Joan Peiró, afusellat (Edicions 62). Un trabajo espléndido, como todos los suyos, que pone ante nuestros ojos con todo lujo de detalles aquella farsa de proceso. Pero ahora quiero destacar la formidable base documental y testimonial de Benet que atestigua el esfuerzo de Peiró por salvar personas inocentes. En aquel sangriento verano del 36, en su ciudad de Mataró y en la comarca circundante del Maresme, se jugó la vida una y otra vez para arrancar de manos de los asesinos a eclesiásticos y a muchas otras personas inocentes. En el periódico Llibertat, de Mataró, escribía semana tras semana contra los asesinos enérgicos artículos, que recopiló en el libro Perill a la reraguarda (Edicions Llibertat, Mataró, 1936). El peligro en la retaguardia que denunciaba eran precisamente los incontrolados, o no tan incontrolados, que con los fusiles que faltaban en el frente mataban y saqueaban en la retaguardia.

Antonio Montero Moreno, actualmente arzobispo emérito de Badajoz-Mérida, publicó en 1961 su tesis doctoral Historia de la persecución religiosa en España 1936-1939, con un loable esfuerzo de objetividad y espíritu de reconciliación. Por primera vez se publicaba el listado de víctimas, 6.832 obispos, sacerdotes, religiosos o religiosas asesinados, con lo que se desterraron definitivamente las versiones minimalistas o maximalistas. Pero incurría en numerosos errores, sobre todo por omisión, por el carácter unilateral de la documentación utilizada. En sus Aclaraciones introductorias reconocía que no se podía escribir con garantía sobre la persecución "sin acudir honradamente a lo publicado por los perseguidores y tomar buena nota de las excusas que aireaban" (p. XVI). Decía también que tanto el autor como la editorial "agradecerán muchísimo cualquier enmienda o información complementaria, elemento precioso para una edición ulterior, si el volumen tiene esta fortuna" (p. XII). Es lo que hice con una extensa recensión con numerosas observaciones concretas, que escribí para la Revue d'Histoire Ecclésiastique (1962, pp. 618-630) y envié al autor, pero que no mereció respuesta ni se ha tenido en cuenta en una reciente reimpresión (2004). En una nota del editor, el director de la Biblioteca de Autores Cristianos, Joaquín L. Ortega, dice que es una "escueta y esencial reimpresión", una "simple pero literalmente fiel reimpresión", "es pura y llana reimpresión". Pero al final se ha añadido una página con una fe de erratas e imprecisiones, con 15 nombres corregidos y 14 víctimas más añadidas. Cosas mucho más graves tenían que haberse enmendado. En el capítulo III, "extensión y profundidad de la persecución religiosa", Montero, que al principio ha dicho que su historia requería estudiar lo que decían los perseguidores, recoge palabras de diversos revolucionarios sobre la eliminación total de la Iglesia y de los sacerdotes, y entre los "gritos de victoria" de los que querían exterminar de raíz a la Iglesia, cita estas palabras de Peiró: "El anatema general contra los mosqueteros con sotana y los requetés engendrados a la sombra de los confesonarios fue tomado tan al pie de la letra, que se ha perseguido y exterminado a todos los sacerdotes y religiosos únicamente porque lo eran... Matar a Dios, si existiese, al calor de la revolución, cuando el pueblo inflamado por el odio justo, se desborda, es una medida muy natural y humana" (Antonio Montero, op. cit., p. 56, nota 9). Pero omite lo que viene después: "Matar como alguien quisiera matar [más arriba Peiró ha estado acusando a los que matan a personas que no han cometido ningún delito] sería algo parecido a los asesinatos que un tiempo ensangrentaron las calles de Barcelona, cuando ésta estuvo presa bajo el zapato de los odiados Anido y Arlegui. Entonces, los hombres eran asesinados, no por sus actividades y procedimientos. Lo eran por sus ideas, y de esto se protestaba" (Joan Peiró, op. cit., pp. 41-43). Más adelante decía Peiró: "La persecución del sentimiento y de las creencias religiosas conculca un derecho inalienable, es un derecho semejante al que nosotros reivindicamos cuando se nos persigue por nuestros sentimientos políticos y sociales", y condena la destrucción de los símbolos y obras de arte religiosos (pp. 56-57). Y también: "Que uno sea burgués o capitalista no es razón para que los revolucionarios lo persigan y lo exterminen. Tampoco lo es perseguir y exterminar curas y frailes por el solo hecho de serlo.

Nuestra lucha es contra el fascismo, y todo el que no sea un fascista comprobado, cualesquiera que sean sus ideas, para los antifascistas, para los verdaderos revolucionarios, ha de ser una persona sagrada" (p. 93). Queda claro, pues, que lo de "se ha perseguido y exterminado a los sacerdotes y religiosos únicamente porque lo eran" no eran "gritos de victoria" de Peiró, sino firme condena.

Que en un libro que quiere ser la Biblia Vulgata de la persecución se diga y ahora se repita que Peiró fue un feroz asesino, es un asesinato moral peor que el físico de Franco. Que el autor no se sienta capaz de revisar a fondo su obra, o que ésta sea muy buscada, no es razón para difundirla de nuevo sin corregir sus graves errores y persistir, faltando a la verdad, a la justicia y al más elemental agradecimiento, en denigrar la memoria de Peiró y lanzar contra aquel hombre honrado esta suerte de segunda condena.

Hilari Raguer

es historiador y monje de Montserrat

(El País, 22-11-08)