Ateneu Llibertari Estel Negre

Davant la transformació del carrer Fàbrica en un eix cívic, a ARCA ens demanem com afectarà això al futur de aquesta barriada emblemàtica y manifestem preocupació.

Fa 16 anys que ARCA demana la creació de un Pla Especial de protecció per Santa Catalina, una de les barriades més antigues de Ciutat i per ara la contesta dels diferents equips de govern municipal ha estat el silenci.

Per tot això i per evitar la substitució d’edificis i la pèrdua de personalitat degut als possibles moviments especulatius, ARCA vol impulsar un debat seré, ferm i constructiu que dugui d’una vegada per totes a un futur de respecte per a Santa Catalina.

La primera iniciativa serà un debat:

ARCA debat al pati de Can Weyler

Dilluns 12 juliol a les 20h

Quina Santa Catalina Volem. Eix cívic: oportunitat o perill?

Intervindran:

- Joan Riera (arquitecte coredactor del projecte d’eix cívic de Santa Catalina i Blanquerna)

- Representant de l’àrea de urbanisme de l’Ajuntament de Palma.

- Rafel Umbert (veïnat sensibilitzat en aspectes patrimonials)

- Josep Massot (vicepresident de ARCA)

Moderadora: Àngels Fermoselle

Serà un debat obert al públic ja que també assistiran altres persones que coneixen molt bé la barriada i tindran moltes coses a aportar.

Debatrem sobre el futur de la barriada de Santa Catalina, per la que ARCA ha demanat insistentment als governs municipals dels darrers setze anys un pla de conservació, PERI o l’eina adient. Mai s’han donat passes fermes per determinar una ordenació respectuosa amb la barriada.

Ara s’anuncia un eix cívic i sorgeixen dubtes:

Pot beneficiar o perjudicar a qui hi viu:?

Es pot transformar en un eix d’oci nocturn?

Pot incentivar l’especulació i la pèrdua de patrimoni?

Beneficia o perjudica a la imatge de conjunt de la barriada?

Ajudarà a donar vida comercial?

És això el que necessita Santa Catalina?

Què volem per Santa Catalina?

Us hi esperem!

Acaba de sortir el llibre Borracheras No. Pasado, presente y futuro del rechazo a la alcoholización, de Félix Rodrigo Mora, editat conjuntament per quatre editorials (Aldarull, Distri Maligna, Maldecap i Rompe La Norma).

El text té 84 pàgines i es ven a dos euros. El llibre va ser escrit per a l'Assemblea de la II Trobada Straight Edge, que es realitzà a Valladolid el passat abril.

L'obra és una anàlisi del problema de l'alcoholització aquí i ara, posant èmfasi en els esdeveniments actuals que han convertit el 25% de la joventut en «bevedors excessius». Tot això en el marc d'una reivindicació dels components immaterials de la condició humana.

«... Debemos saber vivir con un mínimo de cosas, para desarrollarnos como seres con un máximo de cualidades y capacidades, espirituales y materiales, de tal modo que, desde la autonomía y fortaleza así construidas, podamos librar una lucha de aniquilación contra el actual orden político y económico. En esa renuncia, en ese abstenerse y decir no, está la esencia de la libertad verdadera en los tiempos que corren...»

De fa un parell de mesos ha obert les portes al públic el Museu d'Esperanto de Subirats, una entitat única a l'Estat i un referent internacional de primer ordre dins la seva temàtica.

Us convidem a que ens coneixeu i que ens ajudeu a difondre l'existència d'aquest patrimoni històric.

Podeu fer una visita al nostre lloc web www.museuesperanto.org, on trobareu més informació i la possibilitat de fer-nos saber la vostra opinió i suggeriments.

Karles Berga, guia del Museu

Nosaltres no som molt amants de les banderes i de les gestes, però ha sorgit aquesta iniciativa, que ja es realitzà l'any passat, i ens volem fer ressò.

Iniciativa per recordar el que va ser aquesta data, el 19 de juliol de 1936.

Penjant als balcons de les nostres cases, ateneus, sindicats, etc., la bandera de l’anarcosindicalisme, per no oblidar que es va fer una revolució llibertària, perquè tots sàpiguen el significat pel qual aquesta gent que va sortir al carrer amb les armes a la mà per defensar el comunisme llibertari.

No podem oblidar, hem de fer veure que hi ha altres idees, que no tot és el sindicalisme i política que surt en els mitjans de desinformació.

El 19 de juliol els balcons vermells i negres, per recordar la nostra història

En aquest pronòstic no hi ha sols una exposició de desitjos i intencions. És fruit també de l'estadística i del anàlisi dels resultats dels anteriors campionats de futbol.

De moment les estadístiques dels campionats mundials no estan fallant a Sud-àfrica. Les potencies colonials europees, França i Itàlia, junt amb l'Imperi nord-americà, ja han estat eliminats a Àfrica, i per equips africans. El futbol, ja ho sabem, no és una ciència exacte, tampoc les estadístiques, però en aquest cas, els mundials, s'hauria d'analitzar perquè les estadístiques no fallen.

Ha de guanyar un equip tercermundista. L'estadística demostra que tots els partits jugats a Llatinoamèrica o en un país tercermundista (Corea del Sud), sempre els han guanyat equips llatinoamericans. També el jugat als USA (Primer Món) el va guanyar un equip del continent americà (Brasil).

L'estadística també ens demostra que l'altre meitat dels campionats jugats a Europa, a països del primer món, tots menys un, l'han guanyat equips europeus. L'excepció fou el campionat a Suècia que el va guanyar Brasil, però els altres tres finalistes foren , com mana l'estadística equips europeus: Suècia, França i Alemanya.

Aquesta lògica i tradició de que a Europa guanyen els europeus, i al continent americà guanyen els llatinoamericans, la conec de fa molts anys. I funciona. Qualsevol pot mirar wikipedia i separar-se els resultats, com jo estic fent i estan amb gràfics amb colors i tot:

El primer campionat l'any 1930 a Uruguai, el va guanyar Uruguai contra Argentina.

El segon campionat, l'any 1934 a Itàlia, el va guanyar Itàlia a Txecoslovàquia. Els altres dos equips finalistes foren Alemanya i Àustria, europeus.

El tercer, al 1938, A França, el va guanyar Itàlia, segon Hongria, tercer:

Etc... Podeu mirar-ho.

L'últim, l'any 2006, Alemanya, el varen guanyar Itàlia contra França per penals. Alemanya va quedar tercer i Portugal quart. Quatre equips europeus. Semblant passa quan es juga al continent americà. La majoria de finalistes són llatinoamericans.

La importància del camp, de jugar a casa, és un factor a tenir en compte. No és ciència científica, però orienta. Entre equips semblants en joc i qualitat, el factor camp determina, al menys influencia.

Aleshores com que no es juga ni a les Amèriques, ni a Europa (primer mon), podem concloure que guanyarà un equip del tercer mon.

Sols una vegada s'ha jugat fora dels dos continents (Europa i Amèrica): a Corea del Sur. Mirem què va passar, ja que estem en camí de que passi alguna cosa de semblant. Va guanyar Brasil a Alemanya. Va guanyar un país del tercer mon. El tercer lloc per a Turquia, un altre país del tercer mon, i Corea del Sur, el país amfitrió va aconseguir passar a les semifinals. Ghana, l'únic equip africà potser passí a quarts de final. Ells són conscients que representen tot el continent africà.

La bona noticia pels espanyols és que és l'únic equip europeu que es pot salvar de l'escabetxada, per tot una seria d'atzars i combinacions.

Espanya és un país colonial i del primer mon, i com a tal no pot guanyar el campionat malgrat que aquest any presenten uns jugadors i estil de joc amb bones oportunitats per a guanyar per primer cop el mundial.

La raó principal és que a l'equip hi han jugadors canaris, que són genuïnament i autènticament africans, del continent africà, en Pedro i Silva, que ja han jugat. Potser ells ni ho saben que són africans , ja que no se'ls ensenya a l'escola, però això encara els fa més africans.

Els altres jugadors són majoritàriament catalans i bascos, amb la base de l'equip del Barça «que és més que un club», que, com els africans, estem colonitzats pels mateixos quatre governants espanyols de sempre, uns xoriços, d'altres corruptes al servei dels poderosos. Estem pitjor que els africans que al menys poden elegir-se els seus reis i dictadors, això sí posats per les multinacionals. Aquí no tenim dret ni a Referèndum i ens hem de tragar un Borbó posat pel dictador Franco, que prové de la dinastia de reis més nefasta, inútil i perjudicial per a Catalunya i per tot Espanya.

Els que hem sofert el règim franquista dèiem que Europa començava als Pirineus, i que no érem res més que simples nord-africans. Ara amb el post franquisme democràtic estem igual o pitjor. Per tant, molts seguim pensant que som més grassos, però menys conscients i menys dignes que en el temps del Franco. Ni vaga es pot fer. De totes maneres, els africans, a qui explotem de mala manera i maltractem, saben que fa uns anys , nosaltres érem uns immigrants com ells.

Tot això i altres causes fan que Espanya tingui opcions a passar a quarts de final com a equip falsament tercermundista. I ajuda que l'entrenador actual sigui humil i no vagi de cregut com l'anterior. El fet de perdre el primer partit els va fer aterrar, tocar de peus a terra. I varen deixar de considerar-se potència futbolística. Ara estarien plorant com els francesos, italians, anglesos. Pobrets! Molts diners, molta publicitat, molts espectadors, molts fanàtics, moltes vedettes, molts ídols, i poca cosa més.

Maradona pot donar la sorpresa guanyant a Alemanya. Maradona és l'entrenador més tercermundista i antiimperialista que hi ha. Per tant el més representatiu dels països tercermundistes. La potencia mundial Alemanya ho té malament. Poden emplenar mig camp. Però no podran amb la litúrgia de Maradona. S'ha sacrificat ell mateix com a millor jugador del mon per a que Messi, el superi. Ha posat al servei de Messi (el messies) tot l'equip, Higuain inclòs, per a que Messi guanyi el Mundial com el millor jugador de la història i en representació de tots els països tercermundistes, en especial els africans. I Messi és capaç d'aconseguir-ho.

Els alemanys estan nerviosos, tenen por, com ha dit encertadament Maradona. Qualsevol sap que els insults els utilitzen els covards i energúmens amb pocs arguments. Els argentins ja juguen amb avantatge, amb més autoestima.

«Pido a los argentinos que entiendan que vamos por la dignidad, para defender lo nuestro… Es un orgullo ir en este tren para repudiar a esa basura que es Bush… Si lo tuviera [a Bush] bajo un arco, le arrancaría la cabeza de un pelotazo.»

La culpa d'aquest joc endevinatori n'és el meu fill que sols em telefona (de Nicaragua) per parlar-me de futbol i saber els meus pronòstics, que sobre futbol, em fa cas. I la culpa també les victòries del Barça, ja que em diu que li ha fet guanyar molts diners últimament. Fa dies li vaig dir que guanyarà Brasil o Argentina. Sobre Espanya, que potser arribarà a la final. Són pronòstics bastant facilets i poc arriscats. L'explicació, com heu pogut llegir, és més divertida i fomentada.

Txema Bofill

---

Aquest dijous 1 de juliol,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Cada dilluns posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per prendre un cafè a la terrassa del «1916» per comentar les incidències i discutir noves estratègies.

Us hi esperem!

---

Recorregut:

---

Calendari de «Massa Crítica»

---

Massa Crítica

971 207 441

Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...

Les persones que treballem ja ens podem anar preparant. Els voltors volen baix i busquen carn feble per menjar, farts com estan. L'Estat passa a servir, una mica més si pot ser, per tapar els forats de les empreses, bancs i multinacionals diverses, forats tapats o simulats. Així, pagarà la Seguretat Social dels contractes per a joves i estalviarà a les empreses aquest import, alhora que els subvencionarà els acomiadaments. O sigui que un empresari rebrà diners per contractar algú i per fer-lo fora. En diran també flexibilitat?

Alhora, les rebaixes són prou evidents en molts punts però n'hi ha un en què no només són evidents sinó que fan fins i tot mal de dir. En la Reforma Laboral que els gossos lloen i que només critiquen com a insuficient (tranquils, que al pas que anem el feudalisme arribarà aviat) es diu que els joves cobraran el 60% del salari mínim durant el primer any de contracte i el 75% en el segon any. Així, parlant de xifres concretes, una empresa qualsevol pot contractar un treballador jove per 379,98 euros al mes a jornada completa. Si el jove es queixa, al carrer i que pagui l'Estat l'acomiadament. Alhora, el jove, si és contractat per una ETT passa a poder realitzar feines perilloses. O sigui que perill i misèria es donen la mà i els voltors aplaudeixen. Els “mercats” i els empresaris donen copets a l'esquena a Zapatero d'amagat mentre públicament demanen més i més... misèria, i Rajoy i Mas es pregunten què hauran de fer ells quan manin per semblar més de dretes que els que ara tenen el poder.

Ja sabeu que si l'empresa acredita -ja ens entenem- sis mesos de pèrdues ja té causa objectiva d'acomiadament i per tant es passa a cobrar un màxim de 33 dies per any treballat.

Què ens queda? Doncs esperar la reforma de les pensions, que els voltors també han demanat, i veure com passem als 67 anys per cobrar una pensió. Diran que a l'Estat francès Zarkozy també ha retardat l'edat de cobrament però és que aquesta ha passat dels 60 anys als 62. Ho diran i una part important de gent s'ho creurà. Els mitjans, ja se sap...

I veure com les patronals continuen apostant per fer desaparèixer la negociació col·lectiva i per tant fer contractes a mida, i fer impossible la unitat dels explotats. No passa res, ara que ja sabem que la gran banca espanyol és una de les que més beneficis dóna i més solvència té... que es morin els pobres i visca la crisi!

Algunes i alguns continuen mirant la tele per assabentar-se com la pobresa s'estén i la precarietat ja no és només normal sinó total obligació. S'ho miraran sempre per la pantalla? L'anestèsia que els ha estat subministrada és tan potent que no els permet entendre que tot depèn de la correlació de forces? No entendran mai que això és una lluita de classes i que ells, malgrat els pesi, són treballadors i per tant explotats i ben aviat pobres de les mil formes que la paraula permet?

Ens trobem davant de l'atac més gran que el capitalisme ha fet a la classe treballadora des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Aquest atac suposa el trencament del pacte social que, a través de la socialdemocràcia, permetia un cert benestar en aquesta part de món. Un benestar que desactivava, alhora, la possibilitat d'un contagi revolucionari, no ens enganyem. Això no era, ni molt menys, el millor dels mons possibles tal com afirma sovint la propaganda capitalista però sí que era molt millor que el lloc a on anem. I on anem ho tenen clar si no lluitem. I la gent que ha tingut un mínim de formació ho pot deduir llegint encara que sigui un cop a la vida les pàgines salmó dels diaris i les que porten el títol d'Economia.

Tenim vaga general convocada al setembre i fins aleshores ens cal cremar el carrer uns quants cops, com més millor, per fer-nos sentir aleshores amb claredat i obrint espais nous de confrontació. Tenim clar que aquesta vaga no aturarà res si la deixem només en mans dels convocants i per això ens caldrà posar-ho tot en joc. No ens podem permetre el luxe de mirar-nos-ho només perquè la destrossa que han planificat i que ara executen és llarga, immensa i va dirigida a totes les esferes de les nostres vides.

Si hi ha algú encara no ho entén, que es prepari per rebre clatellades, perquè també és a la llista, i perquè segur que té metge, treball, atur, seguretat social, escola... i demà ja veurem...

Jordi Martí Font