Ateneu Llibertari Estel Negre

Preestrena del documental D’una illa hom no en pot fugir, el proper dilluns 6 de juny a les 19 hores al Club Diario de Mallorca (Puerto Rico, 15, Polígon de Llevant). Presentació a càrrec de Cesc Mulet, director del documental.

A les 20 hores es durà a terme una taula redona amb la participació de:

Jean Schalekamp, autor del llibre Mallorca 1936. D’una illa hom no en pot fugir

Gabriel Janer Manila, escriptor

Maria Antònia Oliver, Memòria Històrica de les Illes Balears

Llarg metratge documental (50 minuts) – 2011
Producció pròpia. Coproduït amb IB3 i amb el suport de Govern de les Illes Balears
Direcció: Cesc Mulet

Sinopsi:
«Per fer aquest llibre, vaig acudir principalment a les fonts orals de la història, als testimonis vius i directes dels qui sobrevisqueren la repressió. Després d’investigar els arxius de premsa i els registres civils, vaig recórrer, a partir de l’any 1977, els carrers de la ciutat i els pobles de l’illa, enregistrant les seves declaracions en una gravadora, descobrint un passat que no constava en cap document. Per això, aquest llibre no pretén ser un estudi rigorosament històric dels esdeveniments succeïts durant els primers temps de la guerra civil a Mallorca.» J. Schalekamp

IB3 Televisió emetrà aquest documental el dilluns 20 de juny a les 23.05 hores.

---

Aquest dissabte 4 de juny,

a les 10.45 hores a la plaça d'Espanya

---

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dissabte de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 10.45 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Us hi esperem!

Massa Crítica

971 207 441

Des del Col·lectiu Rissaga teníem molt clar que un dels objectius fonamentals per tal de poder dur a terme el projecte d'un Centre Social Autogestionat (CSA) a Ciutadella era el fet d'aconseguir un local, un lloc físic, de trobada, participació i llibertat. Un espai on es puguin organitzar activitats sense dependre de ningú apart dels propis integrants del col·lectiu. Així com fomentar uns valors aprovats a l’assemblea i cercar punts en comú i no divergents. Potenciar l’ús de les assemblees en la presa de decisions. I per suposat, no s’hauria d’oblidar, el fet de divertir-nos, crear sentiments de grup i de cohesió social mitjançant activitats de lleure, culturals, artístiques, polítiques...

Per fi podem convidar-vos a la jornada de portes obertes que organitzem amb el motiu d'inaugurar el nou centre social autogestionat, que es troba al local de Glosador Vivó (Camí de Maó, 38).

El nostre objectiu és el de construir un lloc de trobada, un espai per les idees i projectes que no troben el seu lloc. Però sobretot és important que aquests es gestionin per nosaltres mateixos, tots i totes. Una experiència que serveixi com a generadora de noves idees o intencions comunes i com a punt de partida d’accions concretes.

Començarem a partir de les 18.00 hores amb una bereneta. Després presentarem el projecte i es farà una assemblea oberta on hi podreu participar lliurement per fer créixer aquesta llavor que necessita de força, persones i implicació per tal de portar-se a terme.

Molta gent petita, en llocs petits, faran coses petites... però que transformaran el món.

Volem que tu també ho visquis i en formis part.

rissaga@moviment.info

rissaga.moviment.info

Ja ha sortit el nou llibre del Grup d’Estudis Llibertaris «Els Oblidats» Els Invisibles.Diccionari de militants, organitzacions i sindicats llibertaris de les Illes Balears. Volum 1: Mallorca. 1869-1952, coeditat per Edicions del Moixet Demagog i el Grup d’Estudis Llibertaris «Els Oblidats».

El llibre consta de gairebé 200 pàgines i milers d’entrades dels militants, organitzacions, òrgans de premsa... de l’anarquisme mallorquí. Comença amb l’arribada de l’anarquisme a l’illa allà pel 1869 i acaba al 1952, any de la mort de Pere Adrover (El Yayo).

Podeu adquirir el llibre escrivint un correu a elsoblidats@gmail.com

Algunes idees per passar de la indignació a la consolidació d'aquesta revolta social

Fruit de la indignació davant d'un sistema capitalista que està esgotat, corrupte, trencat

Un poder executiu que està controlat per la banca i els grans poders econòmics

Un poder legislatiu, format per elits polítiques que no ens representen.

Un poder judicial igualment corrupte, mogut per interessos polítics i personals.

Uns drets socials desballestats totalment, els drets civils vulnerats repetidament pels propis representants polítics.

Una crisis ecològica i energètica cada vegada més greu i devastadora,

Davant de tot això i sobretot en els darrers 3 anys en els quals oficialment hem estat en crisi, s'ha anat cuinant a foc lent la indignació popular, fins ara en moments d'agregació puntuals e inestables, en petits col·lectius, en xarxes d'amics, en persones individuals que se sentien soles...

Però arriba el 15-M, es genera una flama, s'aviva i s'estén arreu!!

Aquest és un moviment que no té representants ni demandes concretes, és un moviment divers que és molt i molt difícil encasellar en un manifest de mínims.

Es un moviment ric que té mil i una idees, infinites propostes.

Un moviment ambiciós que no es conforma amb poc, ho vol tot!

Ara som milers de persones diàriament a plaça Catalunya, i desenes i desenes de milers en infinitat de places de pobles i ciutats d'aquí Catalunya, d'Espanya i del món.

Portem dues setmanes i ens estem organitzant, i això és el més important.

Si el divendres ens van intentar treure de la plaça, si es van emportar tot el material amb que ens organitzaven, si divendres van intentar rebentar la feina d'11 dies i nits, és perquè coneixen el potencial que tenim i els fem por.

Hi hagut més participació aquestes dues setmanes als carrers que en 4 anys d'un període electoral!! Ells ho saben, saben que tenim més legitimitat social i això els descol·loca.

Un dels lemes més unitaris d'aquests dies, és el “No ens representen” Són 3 paraules que protagonitzen la factura profunda entre l'antiga forma de fer política i la nova que està arribant aquests dies a la seva majoria d'edat,

Aquest “no ens representen” significa que no podem ser només un moviment de denúncia perquè sabem que els polítics no tenen ni capacitat ni voluntat per liderar el canvi radical que la societat necessita, i així ens ho han demostrat.

Es important que ens seguim mobilitzant i impedint que els de dalt executin les noves accions contra la gent que han planificat com les retallades socials a la salut i l'educació,

També és oportú que senyalem les grans mancances del sistema “democràtic” actual. Tot això ens ajuda a aglutinar esforços, a sumar gent a guanyar més i més legitimitat social.

Però per poder transformar realment, per no acabar esgotant-nos davant del mur de la immobilitat política, és molt important que siguem també un moviment que estengui una nova sobirania política, que arribi fins i tot, perquè no, a iniciar un procés constituent. Per avançar en aquest procés ens caldrà una gran fermesa organitzativa, una gran capacitat per dinamitzar la participació de tota aquella part de la població que se sentí afí al marc d'actuació que tenim, i a la nostra manera de fer. No és gens fàcil, però si no aprofitem aquesta oportunitat, quan ho farem?

Cal que convertim aquesta autoorganització en accions concretes, accions que empoderin, accions que ensenyin que en aquesta nova manera de fer política, és el poble qui ha de determinar de manera participativa i mitjançat tot el consens que sigui possible, quines són les decisions que es prenen i com s'apliquen.

L'espai d'acumulació de forces, les places han de ser també el punt de connexió amb la mobilització, el referent simbòlic i motivacional, el punt d'informació per a totes les generacions, i sobretot l'espai de pràctica completa del model organitzatiu, on aprenem les maneres de funcionar que ens ajudaran a créixer.

Per això, hem de mantenir la presència permanent a les places, almenys fins que la nostra capacitat organitzativa estigui consolidada. Aquesta estratègia és fonamental.

I també de manera prioritària, necessitem exemples concrets de com podem decidir i aplicar aquestes decisions, exemples d'èxit que estenguin la nostra manera de fer a tota la societat,.

Exemples de com practicar una democràcia real en tots els àmbits que ens afecten, deixant d'acceptar representants i aplicant directament els nostres propis posicionaments i decisions.

Aquests són alguns exemples que podríem portar a la pràctica:

- Si creiem que les hipoteques són injustes, i que a ningú se l'ha de posar al carrer per no poder pagar, podem declarar la fi dels desnonaments d'habitatges i una moratòria en el pagament d'hipoteques. A partir d'aquí hauríem de controlar que es compleixin aquestes decisions, amb això podem avisar a aquells bancs que desobeeixin la declaració popular, que farem una crida a tothom a treure els seus estalvis d'aquell banc.

- Si pensem que els governs vulneren els nostres drets, podem fer complir els drets socials bàsics. Per exemple en el cas de la premissa habitatge digne per tothom podem complir-ho realitzant una crida als propietaris que cedeixin pisos i cases; aplicant una autoreducció dels lloguers (en la línia del punt anterior); i dedicant una carpa a les places alliberades a posar en contacte a persones que ofereixen i demanen ofertes realment justes d'habitatge.

- Si veiem injustos els beneficis que obtenen les grans empreses. Podem respondre a qualsevol acomiadament en una empresa que tingui beneficis, amb una ocupació indefinida de la seva seu, fins que hi hagi una readmissió.

En conclusió, si partim de la premissa de que els polítics no ens representen, hem d'aprendre a decidir nosaltres mateixos com a poble autoorganitzat, sobre tot allò que ens afecta. Es a dir, hem d'assumir les competències del poder legislatiu i del poder executiu sobre les nostres vides, sobre el nostre present i sobre el nostre futur.

Com a persones individuals, com éssers lliures, tenim en el consum compromès i en la desobediència civil en totes les facetes de la nostra vida, dues eines fonamentals d'acció política; com a poble organitzat de forma massiva tenim la responsabilitat de fer que el món en el que vivim i en que actuem, arribi a ser com nosaltres vulguem que sigui, i l'element clau de tot això és construir una veritable democràcia directa i deliberativa, amb un sistema de presa de decisions a l'alçada dels nostres valors.

Ningú ens representa, ningú ho farà per nosaltres. Tenim el dret a decidir. I ara que sabem que som moltíssimes i que ens sabem organitzar, tenim la responsabilitat de fer-ho.

Transformem la indignació en autoorganització política per assegurar l'èxit d'aquesta gran revolta social.

Enric Duran

(Barcelona, 30-05-2011)

Davant l'agreujament accelerat de la crisi multidimensional que estem vivint, és del tot comprensible i desitjable que hi hagi un creixent nombre de persones que vulguin expressar pública i col·lectivament la seva disconformitat amb el rumb destructiu que està prenent la societat, així com el seu rebuig a la farsa política, la depauperació econòmica i la injustícia social. Pensem, doncs, que la participació en manifestacions com les de “Democràcia Real Ja” és millor que no pas romandre en l'apatia política i la passivitat davant la situació actual. Tanmateix, també pensem que destinar energies a impulsar aquest tipus de mobilitzacions és pitjor que destinar-les a construir un nou tipus de moviment, reflexionat històricament, articulat estratègicament i radicalment transformador, que permeti deixar enrere el sistema oligàrquic i eco-destructiu establert actualment i la mentalitat heterònoma i individualista prevalent avui en dia, tot creant una nova forma d'organització social genuïnament democràtica i realment ecològica i una mentalitat autònoma i cooperativa. Com argumentarem a continuació, la manifestació del 15-M no pot donar lloc a un moviment d'aquest tipus, ni tan sols pot constituir una part integral del mateix, ja que ni els seus objectius ni la seva estratègia apunten a tal fi.

Més enllà de la fraseologia del manifest que, tot sigui dit, és força ambigua, vague i ingènua, la plataforma que impulsa aquesta mobilització ha formulat una sèrie de propostes concretes que podríem considerar el nucli “programàtic” subjacent a la convocatòria. Es tracta d'un conjunt de mesures (incrementar el control sobre la classe política i els paradisos fiscals, elevar els impostos a la banca i a les grans fortunes, augmentar la contractació de personal sanitari i professorat, establir la obligació de celebrar referèndums per les decisions polítiques importants, proporcionar assistència econòmica als aturats i a totes les persones de baixos recursos, efectuar un repartiment del treball basat en la reducció de les jornades de treball, etc.) que considerem insuficients i/o utòpiques per les següents raons:

a) Són propostes insuficients pel seu caràcter reformista, ja que en cap moment impugnen ni tracten de substituir les institucions fonamentals del sistema actual, és a dir, l'estat “democràtic” representatiu i l'economia de mercat capitalista, sinó que es limiten a reivindicar-ne algunes millores. Tanmateix, la crisi generalitzada i multidimensional que estem vivint avui en dia no es deu al mal funcionament d'aquestes institucions, sinó a la seva pròpia idiosincràsia. Les dinàmiques inherents a l'economia de mercat i l'estat “representatiu” donen lloc a una immensa i creixent concentració de poder que no pot ser revertida a través de simples canvis cosmètics. Així, suposant que una tenaç i àrdua lluita popular aconseguís implementar algunes de les reformes suggerides, aquestes no podrien fer altra cosa que imprimir un ritme lleugerament més lent a l'avenç de la crisi multidimensional en curs ja que indefectiblement haurien de ser compatibles amb el funcionament i la dinàmica del sistema actual, amb la qual cosa, resultarien bastant irrisòries en comparació al fort desenvolupament de la crisi multidimensional que aquest sistema provoca. Per això, pensem que no és adequat advocar perquè la injustícia social, la immensa desigualtat econòmica i la usurpació política siguin envernissades amb una nova capa de pintura “democràtica” i/o “ètica”, sinó que és de menester apostar inequívocament per l'abolició del sistema actual, causa fonamental dels efectes adversos i els comportaments perversos que sofrim en l'actualitat, i per fer-ho, cal donar llum a un nou sistema realment democràtic en tots els àmbits.

b) Són propostes utòpiques no només perquè, com és habitual en aquest tipus de plantejaments, no es dóna cap idea clara i realista de com aquestes mesures s'arribarien a imposar a les elits dominants que tenen la paella pel mànec, sinó sobretot perquè passen completament per alt que aquestes mesures contravenen radicalment la lògica i la dinàmica del sistema actual. L'energia que alimenta el sistema actual és el creixement econòmic i la mercantilització, per la qual cosa, els estats i les empreses d'arreu del món busquen maximitzar la seva taxa de creixement del PIB i les seves xifres de beneficis respectivament. Un estat o una empresa que no segueixi aquesta lògica de perseguir el creixement econòmic a través d'augmentar la seva competitivitat/eficiència, entrarà ràpidament pel camí de la crisi i la dissolució. Sabent això, els governs d'arreu del món s'esmercen a aprovar lleis i reformes que apunten a incrementar la competitivitat del país, la qual cosa implica, òbviament, una major explotació dels seus recursos humans i naturals, i per tant, una major precarietat laboral, inseguretat social, malestar psicològic i destrucció medioambiental. Avui en dia, a més, tant els estats com les empreses d'arreu del món estan trobant creixents dificultats per continuar incrementant el seu PIB i les seves xifres de beneficis i, per això, estan intentant mantenir la competitivitat a tota costa, és a dir, retallant, empobrint i destrossant acceleradament les condicions de vida de la immensa majoria de la població. No podem tapar-nos els ulls davant d'aquesta característica medul·lar de la nostra època: existeix un conflicte cada vegada més irreconciliable entre les necessitats de les persones i del planeta, per un costat, i les necessitats del sistema econòmic vigent, per l'altre. Aquest conflicte només pot resoldre's amb un vencedor. O bé guanyen les necessitats humanes i naturals, donant lloc a un sistema orientat a la satisfacció democràtica d'aquestes, o bé guanyen les necessitats del sistema estatal i capitalista actualment establert, és a dir, les seves dinàmiques basades en la insensata persecució del creixement econòmic il·limitat i l'augment constant de la concentració de poder. Qualsevol proposta que passi per alt aquest conflicte indefugible i fonamental resulta utòpica i enganyabadocs.

D'altra banda, pel que es desprèn dels seus comunicats, la plataforma convocant d'aquesta mobilització es fa còmplice de la tergiversació i desvirtuació del terme democràcia quan suggereix que el que fa que la societat actual no sigui democràtica és solament la corrupció i el poder incontrolat que tenen les corporacions financeres i empresarials transnacionals. Tanmateix, no és només això el que fa que vivim en una societat oligàrquica, sinó que també hi juga un paper important la pròpia existència de l'estat, això és, un aparell burocràtic centralitzat i separat de la ciutadania i en posició de domini respecte aquesta. L'estat s'autodenomina “democràtic” per intentar legitimar-se, no pas, òbviament, perquè sigui una institució que realment confereixi un poder real a les persones per decidir sobre els afers de l'esfera pública. Resulta completament equivocat, així doncs, atribuir l'absència de democràcia solament a la corrupció política i la dominació dels poders econòmics sobre els poders “públics”: la pròpia essència de l'estat “democràtic” representatiu és profundament oligàrquica. Per reivindicar veritablement una democràcia real cal lluitar per l'abolició d'aquesta institució i la seva substitució per un nou sistema de comunitats dirigides democràticament a través d'assemblees populars, confederades mitjançant delegats responsables i revocables.

En conclusió, considerem que el caràcter insuficient i utòpic de les propostes de la plataforma que convoca a la manifestació de “Democràcia Real Ja”, així com la seva implícita connivència amb la desvirtuació del significat del terme “democràcia”, fa que aquesta convocatòria sigui, en el millor dels casos, un espai-temps que, com tants d'altres, serveix per fer visible i expressar el rebuig de moltes persones envers la crisi generalitzada del món contemporani i, en el pitjor dels casos, un enganyabadocs que canalitzi la voluntat transformadora d'algunes persones cap a uns objectius casi sempre il·lusoris i sempre insuficients.

Grup d'Acció de Democràcia Inclusiva (GADI) de Catalunya

15 de maig del 2011

No estic d’acord amb això que es diu que aquest moviment ha sorgit de manera instantània i espontània; des que es varen posar en marxa les primeres mesures anticrisis preses pel govern socialista, a dictat dels mandats europeus, començaren a sorgir petits grups conscienciats de denúncia que feien accions de protesta molt creatives (ballar sevillanes dins un banc, simulació de venda de treballadors com si fossin ninots, mítings a les places demanant «el consum en massa», etc.), en un intent de fer despertar els ciutadans acomodats davant els seus televisors; aquestes accions es difonien desprès a través del facebook o del twiter per propagar el seu malestar i indignació davant una societat que viu dominada i acovardida per la confabulació tàcita entre el poder polític, el poder econòmic i els mitjans de comunicació.

Igualment, farà ja prop d’un any sorgí el grup malestar.org a nivell estatal, aquest grup es presentà de la mateixa manera que el de DRY, és a dir, com a gent sense cap tipus de vinculació a partits polítics i sindicats, gent molt diversa unida per l’estat de malestar produït per la situació actual del país i una visió crítica de les injustícies socials, polítiques i econòmiques que viu la ciutadania. Aquest grup feia assemblees, a Palma, a la plaça Espanya (actual Plaça Islàndia, he, he,...) cada dissabte, repartia fulls informatius sobre temes antiarmamentístics, en contra del rescat públic als bancs, en contra de la reforma laboral, en contra dels privilegis dels polítics, en contra de la llei electoral, etc.; estenien en terra rotllos de paper on la gent podia escriure tot allò que els produïa malestar i portaven cartolines amb consignes.  Aquests grups estaven, a la fi, establint les bases del 15-M i penso que s’ha de tenir molt en compte el seu treball, el seu esforç i la seva dedicació a l’hora d’analitzar el moviment dels «indignats».

Potser, el desencadenant va ser la proximitat de les eleccions generals d’ajuntaments i comunitats autònomes, la manifestació convocada pel moviment DRY; la gent es dona compte que aquestes eleccions, tal i com esta instaurada la «democràcia», no resolen res; la llei electoral confitada pels grans partits no dona pas a la gran diversitat social i política dels ciutadans i les grans empreses i els bancs, garants de les campanyes electorals, es converteixen en els vertaders dirigents polítics. Tot això junt a l’intent de desallotjament per la força de l’«acampadasol» serví d’al·licient i revifa a la resta grups en tot l’Estat; la Spanishrevolution està en marxa i és recolzada per un gran nombre de ciutats d’arreu del món.

De totes maneres es pot dir que la resposta massiva dels ciutadans ha estat sorprenent, als joves, primers instigadors de la revolta, els han recolzat persones adultes i majors fartes de que els polítics, banquers i empresaris, mitjançant la fal·làcia d’una «democràcia representativa», els prenguin el pèl i no els tinguin, en cap moment, en consideració a l’hora d’establir les seves polítiques. La crisi generada per l’ambició insaciable d’uns quants la paguen els ciutadans més indefensos,  i aquests, reunits a les places saben que ja és hora de demanar responsabilitats. Hi ha moltes diferències ideològiques i múltiples maneres de veure el món entre els participants d’aquesta revolució, però tots tenen un punt d’encontre: estan farts de ser titelles en mans dels polítics i farts de pagar els festins dels especuladors. Aquesta és la seva força: la indignació i la ràbia.

El divendres passat, desprès de la cimera del G-8, el Sr. Sarkozy, no sé si en aquesta ocasió anava borratxo o ebri, deia que comprenia les revoltes d’Egipte i Tunísia perquè vivien en països dictatorials, però que no entenia als joves espanyols que tenien una democràcia ben instaurada... Com potser que no entengui? No coneixen sobradament, ell i la resta de «capos» mundials, la situació política i econòmica de l’Estat espanyol? No saben que en aquest país, en els darrers anys, s’han congelat les pensions; s’ha rebaixat el 5% del sou als funcionaris; s’ha posat en marxa una reforma laboral feresta; hi ha prop de 5 milions persones sense treball; el 50% dels joves estan a l’atur; la gent s’ha d’anar a viure al carrer per no poder pagar les hipoteques i, per més INRI, no es desprenen del deute; els bancs, principals responsables de la crisi, han estat rescatats amb doblers públics; els polítics que cessen en els seus càrrecs o gaudeixin de sous vitalicis o tenen el doble de temps de prestació per atur, apart de que no tenen cap límit per continuar cobrant altres tipus de salaris públics, etc. Quina gràcia, democràcia diu, quina barra tenen.

A l’acampada de la Plaça d’Islàndia la gent s’ha organitzat en grups de treball que no aturen de créixer: informació, acció, continguts, coordinació, alimentació, neteja, infraestructures, dinamització d’assemblees, formació (universitat lliure), jubilats, ludoteca, biblioteca, comissió de lo social, difusió i premsa, intercanvi, barris i pobles, ràdio, etc. Totes les decisions es prenen de manera assembleària. Els ciutadans estan donant una bona lliçó d’organització i la implicació de la gent és igualment encoratjadora. Cada dia es reben moltíssimes ajudes i aportacions de tota mena: doblers, aliments, parament de cuina, aparells electrònics, televisors, mobiliari, matalassos, tendals, vàters portàtils... També sorprèn que a l’hora de fer compres en petits comerços, moltes vegades, els amos no cobren el compte; els artistes i intel·lectuals s’ofereixen per fer aportar el que millor saben fer; i la gent participa d’una manera o una altra en l’organització del campament. En poc més d’una setmana s’ha creat tot un nou món solidari, que reconeix el dret a la diversitat i dona vida als valors humans i ambientals per damunt dels imperatius polítics i econòmics, tot allò abordat de manera pacífica.

En les darreres hores l’acampada de Barcelona, com a conseqüència de l’intent de desallotjament, ha estat el punt de mira de tot el moviment, i de nou ens donen una bona lliçó, no ha fet falta que ningú des de fora els digués el que s’havia de fer; reunits a l’assemblea varen decidir llevar del mig tot el que pogués ser utilitzar com arma i han organitzat un escut humà de cara a un possible conflicte amb els seguidors blaugranes. Moltes vegades pensem que es necessita una autoritat superior per imposar mesures d’ordre, aquí ha quedat clar que les persones tenim capacitat suficient per organitzar-nos i resoldre els nostres propis conflictes.

Personalment, he sentit el moviment amb la mateixa intensitat que un enamorament, l’emoció és molt intensa; i com un enamorat defensa la persona objecte del seu amor, així defenso jo «els indignats». Considero que aquest moviment mereix el recolzament de tothom, recolzament a nivell individual, com a ciutadans indignats. El seu futur és incert, però està a les mans de tots nosaltres que tingui més o menys èxit.

Oxitocina

El brutal ajustament econòmic ideat en coalició per la ministra d'Economia francesa Lagarde, una de les aspirants a succeir Strauss Khan al front del Fons Monetari Internacional (FMI), i alguns funcionaris alemanys socialcristians, ha desencadenat la fúria dels treballadors de Grècia, Espanya i Portugal.

En efecte, el govern grec reaccionà diligentment a l'extorsió de la Unió Europea que per a sostenir el sistema financer de la zona euro i continuar enviant remeses de diners virtuals, exigeix la privatització d'empreses públiques i ajustaments. La condigna resposta a l'urpada han estat ininterrompudes marxes de treballadors i d'estudiants en massa a ciutats com a Atenes, Tessalònica i Patras. Anarquistes i altres línies autònomes del proletariat expressen que estan tips.

A Portugal, on la crisi pega dur com a Irlanda i es descarrega sobre les espatlles de treballadors i jubilats, els obrers estan ocupant les fàbriques abandonades pels capitalistes amb la finalitat d'autogestionar-les. Això ho va informar el secretari de Relacions Internacionals de la CNT-AIT en l'acte de commemoració dels 110 anys de la FORA a Buenos Aires.

A Espanya, paral·lelament i per al marge de l'explícit càstig electoral al P$OE encapçalat per J. L. Rodríguez Zapatero, ha emergit el moviment social d'«Els Indignats/es». Ocupat les places de les principals ciutats, com ara Madrid, Sevilla i Barcelona, desafiant i tot la veda electoral i l'assetjament policíac, aquestes persones fartes de l'ajustament crònic, la reforma de les pensions regressiva, etc., han decidit no callar i deliberar on correspon, no confiant en les maniobres i tripijocs de palau, són assemblearis i es plantegen avançar de la indignació cap a la dignitat.

És important destacar que en el món del present encara poden plantejar-se alternatives humanes per enfrontar-se contra els plans d'extermini de grups com ara el G8, l'FMI, el Banc Mundial i els complexes industrials militars.

Carlos A. Solero (Argentina)