Ateneu Llibertari Estel Negre

A totes les que resisteixen amb paraules davant les porres multinacionals de policies i banquers

A vegades, els imbècils que manen són tan ignorants que commemoren fets històrics abans d'hora, sense saber-ho. Un fets històrics, d'altra banda, que si haguessin arribat al seu objectiu final haguessin portat, precisament, que ells, imbècils entre els imbècils, defensors del desordre regnant amb distraccions i garrotades, mai no manessin.

És el que avui, 28 de maig del 2011, ha fet el convergent Felip Puig, conseller d'Interior de Catalunya (aquí «Interior» vol dir «Repressió per mantenir els privilegis de qui mana«, maleïda Novaparla!, beneït Orwell). Puig ha enviat els seus Mossos d'Esquadra, sense placa ni humanitat, amb porres i odres de «netejar» la plaça de Catalunya. Enviats a «neteja» (una altra mostra de novaparla que van utilitzar els nazis aplicada avui) la plaça de Catalunya, enviats a dissoldre a cops de porra i pilotes de goma l'acampada que durant dies ha obert espais nous de convivència i de democràcia al cor de Barcelona; i deixeu que per un dia el cor se'n vagi de tomb de la plaça Reial a la de Catalunya, Tahir en deien algunes. NO els calia patir. La Teletrès titularia la notícia «Operació neteja» i tots contents que demà juga el Barça i el Puig és «un patriota de pedra picada...»

Avui, 27 de maig, quan fa 140 anys menys un dia de la derrota dels somnis alliberadors de la Comuna de París. Avui, quan ens preparem per commemorar que les tropes de Thiers conquerien París i anorreaven un dels somnis presents encara avui en el cap de totes les persones que ens volem lliures, podem celebrar que els «terroristes» del Puig no ho han aconseguit. No ens han fet fora. I dic «terroristes» conscientment, perquè és terrorista qui crea terror i avui a la plaça de Catalunya els uniformats sense placa n'han creat i no se n'han estat.

La Comuna s'havia proclamat el 28 de març a l'Ajuntament de París, davant dues-centes mil persones. Les acampades esteses arreu del territori començaven en una manifestació el 15 de maig en demanda de democràcia real, tot i que aquesta manifestació no les portava projectades, amb milers i milers de persones participant-hi. Les acampades, com la Comuna, són i han estat la demostració que no calen representants per decidir, que malgrat els problemes som capaces de viure sense policia (no ho havíeu notat que no hi havia professionals de la porra i el suposat desordre no portava ningú a suïcidar-se de pena?), sense delegació de poder i sense usurers (inversionistes en diuen els amos de les paraules).

Mentre veig com un policia autonòmic rebenta el cos a dues noies que no entenen per què les està pegant m'agradaria entrar en el cap del de la porra però no hi veig possibilitats. Ell treballa per als banquers, ha deixat la seva humanitat per convertir-se en un violent, en un antisistema (perquè tal com diu la pedagogia sistèmica, tot són sistemes, incloses les acampades), en un «terrorista» al servei dels banquers. I em fa por l'home aquest, tanta por com em fan els qui demanen solucions ràpides per a la crisi a les acampades i mai no n'han demanat als economistes que ens hi han portat. Uns economistes del tipus del Sala Martín, que des de les millors facultats públiques i privades continuen ensenyant a una elit d'entre els nostres a ser assassins de persones amb mesures econòmiques que són profundament inhumanes, insolidàries i, és clar, provoquen fam, malalties i, en definitiva, terror en bona part del planeta.

Cent quaranta anys després, Louise Michel és avui aquí entre nosaltres estiguem a la plaça que estiguem. És aquí i continua dient que ella, com nosaltres, s'estimarà sempre el temps de les cireres i els regals que guardem totes al cor. Continua cantant feliç que hi ha mals que duren cent anys però, tal com deia Joan Maragall, mai cap bala de màuser (o cop de porra) podrà matar una paraula, un pensament. Perquè del que es tracta precisament aquí és de parlar, de pensar, i fer-ho amb paraules de veritat allunyades de la novaparla del poder, allunyades del llenguatge putrefacte dels banquers i policies. Tingues clar que ho estem fent i és per això que ens envien els de les porres. Tenen tanta por a la paraula que cada any, quan arriba el temps de les cireres des dels seus despatxos tremolen de por. I és per això que ens cal no callar, perquè el temps de les cireres és aquí i cent quaranta anys després Louise Michel és al carrers i ha vingut per quedar-s'hi...

Jordi Martí Font

El proper dijous 26 de maig, a l'Aula de Graus de l'Edifici Ramon Llull de l'UIB, de 16 hores a 20 hores es projectarà la pel·lícula Inside Job i es realitzarà un debat amb Maria Pilar Barceló (advocada i membre d'ATTAC), Bernat Riutort (professor de la UIB del Departament de Filosofia i membre del grup d'investigació Política, Treball i Sostenibilitat) i Ivan Murray (professor del Departament de Ciències de la Terra i membre del grup d'investigació en Sostenibilitat i Territori).

La revolució serà feminista o no serà

Estem a la plaça perquè:

-volem una societat en la que el centre siguin les persones i no els mercats. Per això reivindiquem: serveis públics gratuïts i vitals com l’educació, la salut, l’atenció i cura a la infància i a les persones amb necessitats especials d’atenció enfront de les retallades socials i la reforma laboral i la reforma de les pensions.

-volem el compromís de totes i tots per a la construcció d’una societat on no tinguin cabuda les violències masclistes en totes les seves expressions: econòmica, estètica, laboral, física, psicològica, sexual, institucional, religiosa, en forma de trata amb fins d’explotació laboral i sexual...

-volem decidir lliurement sobre el nostre cos, gaudir i relacionar-nos amb ell i amb qui ens doni la gana.

-volem avortament lliure i gratuït i educació afectiva i sexual.

-volem una societat diversa on es respectin les múltiples formes de viure el sexe i la sexualitat (lesbianes, gais, intersexuals, bisexuals, transexuals, transgèneres...) i es reconegui el dret a la sexualitat a totes les etapes de la vida. Exigim la despatologització de les identitats trans.

-Exigim que l’estat i l’església deixin d’interferir les nostres vides.

-és imprescindible incorporar un enfocament feminista en la transformació del model econòmic i social al servei de les persones i el planeta; en els serveis públics, en la creació d’un altre model de ciutat i gestió del territori i, en les polítiques ambientals i agroalimentàries.

-és imprescindible que les dones siguin protagonistes en els processos de transformació social, política i econòmica i en les decisions que es prenguin per aquesta fi.  I també en el disseny, execució i avaluació de les polítiques resultants.

-per a fer un canvi real a la societat cal prendre les decissions per consens i que les dones participin de forma decisiva.

-els temes que afecten les dones afecten tota la societat i volem que estiguin al cor de l’agenda política, econòmica i social.

- exigim que les treballadores domèstiques i empleades de la llar estiguem incloses en el règim general de la seguretat social i tinguin dret a negociació col·lectiva.

Exigim que es comptabilitzi el treball domèstic com a part de la riquesa dels països.

-Exigim el reconeixement de les tasques de cura de les persones, les llars, la vida i la seva socialització completa: també, el dret a decidir lliurement si volem o no cuidar, el dret a ser cuidades i cuidats en condicions i el dret a l’autocura. En resum, el dret a la ciutadania.

- Exigim el repartiment dels treballs i la riquesa. Treballar menys per a treballar tothom. Condicions laborals I professionals dignes. Repartiment igualitari del treball productiu i reproductiu, igual remuneració i reconeixement per les feines entre dones i homes. I que la riquesa estigui al servei de les classes populars.

-Exigim el reconeixement dels drets de les treballadores sexuals.

-Exigim que es reconegui la ciutadania de les persones sense condicions legals ni normativa, l’eliminació de la llei d’estrangeria i dels Centres d’Internament d’Estrangers.

-Exigim l’ús d’un llenguatge que anomeni a totes les persones i estigui lliure d’homofòbia, masclisme, classisme i racisme.

-Reivindiquem que es valori i reconegui els sabers i coneixements de les dones i la seva funció primordial com a transmissores de cultura.

-Volem una escola coeducativa.

-Volem una societat on tinguin cabuda tot tipus de famílies i grups de convivència.

-Rebutgem la heteronormativitat i feminitat obligatòria.

-Estem contra les guerres, rebutgem l’ús del cos de les dones com a arma de guerra i no creiem que cap intervenció militar garanteixi la pau. No a la militarització de les societats, a la producció i al comerç d’armes. Convidem a fer objecció fiscal.

- Reivindiquem la solidaritat transnacional feminista com a eina per a canviar el món a totes les places hi ha dones feministes indignades, ens sumem a les seves reivindicacions i els donem tot el nostre suport.

Sense les dones no hi ha revolució!

La revolució serà feminista o no serà!

El president de Justícia i Pau opina que aquest moviment ja hauria d'haver nascut fa temps

L'única resposta possible a la decisió de la junta electoral és lògicament la desobediència civil. No s'han d'obeir mai normes d'aquestes, que pretenen trencar la participació popular. Resulta que els governs s'omplen la boca de participació, i quan hi ha una mica de participació s'espanten i diuen que això no pot ser.

No sabria dir quin serà l'esdevenidor d'això. Tinc la impressió que és una protesta completament justificada, raonable. Hi haurien diners perquè la població pogués viure raonablement; no hi ha motiu per rebaixar pensions, per rebaixar els sous dels funcionaris o reduir les ajudes al desenvolupament… Hi ha recursos suficients, però els grans poders econòmics, que són els que manen, prefereixen continuar amb el frau fiscal i amb els seus privilegis i els governs són unes perfectes titelles al servei d'aquests personatges.

Aquest moviment hauria d'haver nascut ja fa temps, perquè fa dos anys i mig que els partits al govern, com a bons obedients d eles finances internacionals, fan polítiques perjudicials per a la societat. I que la societat s'hagi quedat pacíficament mirant el futbol o gaudint a casa seva era una incongruència. Hi ha hagut diferents persones que han incitat perquè es produïssin aquestes rebel·lions; el més significatiu és el petit llibret de l'Stephane Hessel, 'Indigneu-vos', i el més interessant és que el llibre l'ha redactat un senyor que té noranta anys i que és l'únic redactor de la declaració de Drets Humans del 1948 que queda viu.

El més interessant és que aquest moviment s'ha produït al marge dels partits i els sindicats, que són els que suposadament haurien de fer la vida política. I, en canvi, s'ha presentat a la societat d'una manera molt bonica i molt valenta i imaginativa i a través d'un sistema al qual ens hem d'anar acostumant, perquè mourà la vida política, que és el de les xarxes socials. Han tingut la idea d'anar-ho fent tot d'una manera extraordinàriament polida.

VilaWeb

A l’Estat espanyol el poder sempre ha estat en mans d’incapaços. No vull dir que els capaços siguin millors --de fet, són molt pitjors perquè són més difícils de combatre-- però en aquests andurrials ha estat la incapacitat personal, organitzativa i humana s’ha traduït, massa sovint, en més i més poder. I aquest poder, és clar, s’ha exercit despòticament, per i amb incapacitat manifesta. Alguns s’han posat un vernís democràtic, altres de color de rosa però en tocar poder els qui el tocaven estaven ja predisposats a manar «por pelotas», i amb pilotes... de goma, des del PP fins a ICV.

Per això no ens ha d’estranyar l’advertència de la Junta Electoral Central davant el desafiament que se suposa que suposen les acampades en demanada de democràcia real que han sotragat aquesta part final de la campanya electoral, antidemocràtica com totes les fetes fins ara. Un incís: el poder és antidemocràtic per naturalesa, no per qui el tingui, i gestionar-lo no només cansa sinó que bàsicament absorbeix voluntats, per tant apropar-s’hi des de la llibertat crec que només es pot fer per destruir-lo, ja sigui combatent-lo més encara, o ja sigui intentant dissoldre’l.

En cada una d’aquestes expressions de despotisme no il·lustrat però sí profundament violent és on els moviments socials no subjectes a cap interès partidista s’han mostrat amb les seves millors formes, no només plantant cara al poder sinó també qüestionant-lo i en alguns casos dissolent-lo. I aquí vull parlar de l’enfrontament al cop d’estat al 1936 i la revolució que aquest enfrontament va possibilitar, i del no a la guerra d’ara fa deu anys. En un cas i en l’altre les coses van anar de formes molt diferents. En el primer cas el poder es va dissoldre i en el segon el poder es va rentar la cara i ha acabat treient-se les caretes que es va posar tant al Principat de Catalunya com a tot l’Estat amb les polítiques més de dretes i contra les persones de què eren capaços. I que les retallades de serveis i drets bàsics les facin els qui es diuen d’esquerres o els cop de porra els donin policies demòcrates no fa avançar res més que la ràbia i la indignació.

Davant de les assemblees populars que ara omplen les places de les nostres ciutats cal expressar el nostre més absolut respecte i suport; i davant les provocacions de la Junta Electoral Central cal mostrar el nostre més absolut rebuig, desobeint i demanat a qui mana que deixi de manar i es pregunti d’una vegada per totes quin és el seu paper en aquesta història. Si algun d’aquests organismes de la democràcia burgesa el que vol és democràcia, que es dissolgui i baixi a la plaça. I abans, que dissolgui els que ens volen dissoldre a cops de porra i que no poden pensar perquè només obeeixen ordres. Ara i sempre, toca desobeir.

Jordi Martí Font

La Junta Electoral Central, en un clar desafiament al poble, ha declarat il·legals les concentracions de dissabte i diumenge amb l'amenaça de desallotjament.

Per això és importantíssim que tothom es concentri a la plaça d'Espanya des de les 12 de la nit de divendres fins al diumenge.

Els moments de més perill de desallotjament serà durant les nits per això tothom que pugui hauria de quedar a dormir durant aquestes dues importantíssimes nits.

Aquí teniu cinc principis que s'han de tenir en compte per al bon funcionament de les assemblees i del moviment.

***

- Democràcia directa: sobirania popular articulada a través d'una assemblea.

- Principi federatiu: associació lliure de les diferents sobiranies pera a la consecució d'un objectiu comú.

- Horitzontalitat: organització igualitària dels individus al marge de qualsevol tipus de jerarquia.

- Autogestió: gestió autònoma dels assumptes per a preservar la independència i evitar les tuteles de qualsevol índole. 

- Antiautoritarisme: principi que rebutja la coacció en les relacions entre els individus impedint l'exercici de la lliure voluntat de les persones.

- Acció directa: iniciativa que evita qualsevol tipus de mediació, representació o delegació.

---

Indigneu-vos!

El futur és ara a la plaça d'Espanya!

Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que els amos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives. La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de dubte.

Aquí no hi ha direcció i tampoc objectius concrets tot i que vagament es parla d’una democràcia de veritat, d’un no domini dels banquers i dels rics. I aquí hi veig jo en bona part la seva força. Una força que no es materialitza en imatges èpiques de lluites perdudes sinó en l’adhesió de les persones que lliurement se sumen a les protestes conscientment, sense imposicions i sense directrius de ningú.

Com molt sovint passa, als organitzats en mil i una organitzacions ens costa entendre com és que ara sí i abans no, però precisament ara sí perquè sí i abans no perquè no. Ep, tampoc siguem il·lusos i no deixem de llegir els «experts» que ens explicaran les seves teories conspiratòries sobre la intencionalitat del P$OE de fer un cop d’efecte davant unes eleccions que sembla que donaran molt més poder arreu de l’Estat al PP... i altres de més entenimentades i igualment respectables. Però el cert és que els moviments socials no són operacions matemàtiques més o menys concretes sinó que obeeixen a molt diverses raons i normalment i per sort cada dia més fugen de la rigidesa de les ideologies on alguns habitem malgrat ens diguem tothora no dogmàtics.

Quina feina tenim els «organitzats»? Doncs donar-ho tot perquè les mobilitzacions reals no siguin aixafades, engolides i menys encara destrossades per qui mana, perquè cada una de les persones que avui hi participa té prou raons per protestar i perquè no podem donar-nos el luxe (bé, podem fer el que vulguem però allò que escric és el que opino jo) de veure passar la revolta davant dels nostres nassos i només olorar-la de lluny. És veritat que potser no es canviarà res, però totes sabem que amb les nostres manifestacions, actes i campanyes tampoc canviem res --o molt poc-- i no per això deixem de fer-les. Ser al carrer avui, demà i quan sigui no és només una tria personal de lluita sinó sobretot una adhesió a la col·lectivitat que ha après a ser dissident i ha decidit revoltar-se, ara i aquí, en aquest tros de món on vivim i estimem.

Jordi Martí Font