Ateneu Llibertari Estel Negre

El proper dijous 16 de juny, a les 19.00 hores, es presentarà a la Biblioteca Pública de Can Sales (Plaça Porta Santa Catalina, 24 / Palma) el nou llibre del Grup d’Estudis Llibertaris «Els Oblidats» Els Invisibles. Diccionari de militants, organitzacions i sindicats llibertaris de les Illes Balears. Volum I: Mallorca (1869-1952), editat per Edicions del Moixet Demagog.

Hi intervindran Maria Antònia Oliver, presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca; David Fernández, secretari general de la CNT a Mallorca; un representant del periòdic Cultura Obrera i Jorge M. del Grup d’Estudis Llibertaris «Els Oblidats».

Us hi esperem!

El Pacte de l'Euro és la via triada pels caps de govern de la UE per a executar el seu Pla de governabilitat econòmica. Aquest implica, entre altres coses, retallar els salaris i la despesa social, reduir els models de protecció social i introduir major precarietat laboral. Consagrant constitucionalment el corsè del Pacte d'Estabilitat, el Pacte imposa un control del dèficit (3% del PIB) i del deute públic (60%) i, amb això, el caràcter procíclic de la política econòmica. Amb ell s'aplicarà una major regressió fiscal i una reducció del sector públic. Amb el pacte, els països membres veuen reduïts els marges de la seva sobirania popular i de les polítiques econòmica, social i laboral, a l'haver d'adaptar-les a uns criteris institucionalitzats que, si no es produeixen fortes commocions polítiques i socials, seran pràcticament irreversibles.

Amb el Pacte de l'Euro, els rescats financers de Grècia, Irlanda i ara Portugal comporten un major procés encara, de socialització de deutes. Especialment del deute privat, que representava a Espanya, amb dades de 2010 del Banc d'Espanya, el 87% del total. Aquest endeutament que llastra l'economia, amb les baixades d'impostos i rescats a la banca, ha fet elevar-se el deute públic. També significa una transferència de rendes: els creditors –especialment els grans bancs centreeuropeus– veurien retornats els seus préstecs –oxigenant la seva solvència-; mentre, els nous deutes contrets pels Estats rescatats per la UE seran pagats pel conjunt de la ciutadania –a costa de menors serveis públics i drets socials- i la població assalariada –en forma de més atur, contrareformes laborals, i de menors ingressos i drets laborals-.

Aquestes receptes aboquen a la depressió econòmica i ens sotmeten a la dictadura dels creditors; i els qui havien estat responsables de la crisi, seran els beneficiaris. No es corregiran, si no al contrari, les mateixes polítiques que han aprofundit la divergència i desenvolupament desigual a Europa. I els deutes públics augmentaran. Qui salva llavors a qui? Les gallines queden tancades amb la guineu.

No hi ha alternativa fàcil. Ens presenten dues opcions: rescat i mesures d'ajustament, o atac dels “mercats” sobre el deute públic. Com trencar aquest tràgic dilema? La petita Islàndia va desobeir: ha rebutjat les mesures d'ajustament social, no ha retornat el deute als creditors, ha encausat als responsables de la crisi, ha nacionalitzat la banca, ha rebutjat els “rescats” plantejats pels seus creditors, i estan sortint de la recessió! A més, mentre que els tipus d'interès del deute públic emès per Grècia i Irlanda han pujat després dels seus respectius rescats, els d'Islàndia han experimentat un significatiu descens.

La Confederació Europea de Sindicats, en contra del Pacte de l'Euro, proposa una emissió de Eurobonos que alleugi els abusius diferencials de primes de risc. També planteja que el Banc Central Europeu aposti per una política monetària sensible a la creació d'ocupació, i per que es desenvolupi una major cooperació entre els Estats membres.

Els sindicats del Sud d'Europa van més enllà, exigint una major regulació dels mercats financers, un impost sobre les transaccions financeres, la creació d'una Agència Europea del Deute –embrió d'un Tresor Públic Europeu–, i un major pressupost públic per a la UE. Aquestes mesures serien eficaces per a tallar la sagnia recessiva, atès que desbloquejarien el curtcircuit financer existent; permetrien a més bastir algunes bases per a una reforma progressista més ambiciosa.

Però fer front a la crisi en benefici de la majoria exigiria fins i tot mesures de major importància i audàcia: rebuig de les mesures d'ajustament i socialització del deute; auditoria pública de les condicions en que es va emetre, es va adquirir i es va finançar el deute públic; reestructuració i quitacions del deute contret de manera socialment rebutjable –de manera que els creditors carreguin amb el pes principal de la crisi–; recuperació de la banca pública; i refiscalització de les rendes del capital, invertint els nous ingressos públics en iniciatives d'utilitat social i de transició energètica sostenible, amb efectes de reactivació econòmica i generació d'ocupació.

Cal un canvi profund en la política europea que impulsi no només una ferma regulació dels mercats financers, sinó també l'harmonització fiscal internacional, basada en impostos directes i progressius, així com una equiparació de drets socials i salarials a l'alça. La gestió del dèficit i el deute hauria de prefigurar-se amb un criteri que garanteixi polítiques d'inversió contracícliques en la recessió que vivim, la qual cosa impedeix el Pacte de l'Euro.

Cal trobar un camí cap a una aliança supranacional que posi en tensió a la UE, que s'oposi i desobeeixi el Pacte de l'Euro i que es solidaritzi i coordini políticament per a començar a construir altra Europa. Del que es tracta, en suma, és de pressionar amb base i criteris ferms per a conduir les polítiques de la UE a favor de la majoria social que representa a la classe treballadora, en una orientació diametralment oposada al que és cada vegada més una Europa al servei de les grans oligarquies financeres.

Daniel Albarracín, Bibiana Medialdea, Bruno Estrada, Manuel Garí i Nacho Álvarez

El dia 28 vaig escriure això: “La cacerolada ha vuelto a sonar, pero con formato de ruego. La oportunidad de sitio y de lugar han sido puestas en cuestión, también la posible impertinencia de un tema que ya había sido decidido. Es verdad que ayer se acordó, en votación, que se haría en la Plaza de Islandia el día de relevo político municipal. Pero hoy buscábamos consensos, no mayorías. Puede que una solución de consenso sea dotar a las caceroladas de un contenido ritual. Ofrecer a cada cambió de turno en las entidades representativas una cacerolada participativa, da lo mismo que sea Ayuntamientos, Consell, Parlament o Govern. El dónde es fácil, dónde la ley no lo prohíba y la resonancia sea más efectiva. Puede que haya de ser escalonado, la primera concentrada en un solo sitio, luego en cada barrio y, en un último estadio, cada uno dónde quiera, repartidos por la ciudad, y que sea oída por todas las personas. ¿Hasta cuando? Hasta que sea un ritual festivo con el que asustamos a los tiempos pasados para que no vuelvan.”

Avui, dissabte, 11J, ha estat la primera cossolada del 15M a Palma. Aquesta és la música que han de sentir els autoanomenats polítics representatius de l’ajuntament de Palma. Hem de pensar que hem fet renou, que no s’ha pogut escoltar la xerrameca dels polítics dins i fora la “Sala”, que els mercenaris amb banderoles de plàstic irreciclabe i, amb difícil fonament econòmic per un temps de crisi, no tenien cap color i una legitimació del 17% de les ciutadanes i ciutadans de Palma. Que els polítics de l’oposició han passat sense cap glòria per davant, i sobre tot per darrera, dels que ens hem desfet les mans i la bateria de cuina darrera dels policies sense nombre d’identificació i “dels parapetos”, que fan que les cançons tinguin paraules.

No, no eren molts. He trobat a faltar a la part proporcional dels aturats que ens corresponen, i els decebuts de la “Salut pública” que prioritza la construcció d’un macro-hospital, inhumà des de tots els punts de vista, a la eradicació de la manca d’assistència integral a la salut (aquesta hauria d’andar en majúscula, però el llenguatge transversal m’ho impedeix). També mancaven els indignats amb tota la moguda de les companyies elèctriques i de serveis de comunicació que veuen que aquest subministraments i serveis públics, que s’han fet indispensables per viure, han passat a formar part del Mercat (no sé si amb minúscula o majúscula: ho dic amb el sentit de segment que no tenia cap arrel assenyada que indiqui la necessitat de ser segmentat i sobrepagat). He trobat a faltar als cristians que saben que les seves còpules dirigents (aquí s’acaba la frase i no l’hi falta cap paraula). I també els indignats amb els popes dels sindicats, que no hi han arribat mai, però què fa temps que llepen. També he trobat a faltar la companyia dels negres, i dels magrebins, que fa temps que estan patint la injustícia social i econòmica i fa una estona que ens han donat la idea de dir Ja.

No érem molts, m`hagués agradat ser 1000 i 23, que deia en Moustaki, però hem començat. I hem fet el renou i l’esforç per nosaltres i per tots els que no han pogut, o no els ha arribat l’hora encara.

A la fi hi hagut una grapada de persones més exaltades que s’han enfilat als andamis. Jo crec que hagués estat més “correcte” tenir altra fuita emocional, com per exemple, dir a la m(d)ona del vestit blanc que mostrava els cuixots al balcó: “date la vuelta y bájate las bragas”. O dir als regidors, que han sortit a agafar la barana amb les seves mans, mentre escoltaven les cassolades de protesta, “batlle, regidors,… botau des del balcó” o, recordar el cost psicològic que pot suposar tenir un pare regidor.

Per cert, desprès de tres hores i mitja de cassolada continua puc dir que, arribat el moment de recordar, i sense voler desmerèixer als ciutadans de Calanda, m’estimaria més fer-ho amb una música una miqueta més relaxant. Però fins que tot això ens arribi ja sabem que hem de ficar els doblers als bancs si volem que ens regalin les seves cassoles.

El millor ha estat, com diria en Lluïs, tenir a la nostra cara el Somriure i al nostre cor la Revolta (aquestes sí que han de ser amb majúscules).

Yuso 10J

Xerrada La constitució i les possibilitats de referèndums i consultes populars que preveu, a càrrec de Joan Oliver Araujo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de les Illes Balears

Avui dimarts 7 de juny a la plaça d'Islàndia (Plaça Espanya) a les 18.00 hores

Us hi esperem!

Ho organitza: Universitat Lliure de la plaça

universitat-lliure@googlegroups.com

L'editor, Fernando Cabal (Mandala Ediciones), ha tret al carrer, o millor dit a les places, un llibre que recull vivències, informació, imatges i opinions al voltant del «Moviment 15-M».

Ho ha fet des de l'esperit de dit moviment, com un més.

Els guanys d'aquest llibre aniran destinats en la seva totalitat al «Moviment 15-M».

Es permet, i aconsella, la còpia, duplicació, pirateig, reproducció i difusió d'aquest llibre o de qualsevol part del mateix, en qualsevol format i arreu del planeta.

El llibre es titula Indignados i la versió en paper es pot comprar a les llibreries al mòdic preu de 6 euros o a la pròpia editorial en la següent adreça electrònica:

www.mandalaediciones.com/varios/politica/indignados.asp