Ateneu Llibertari Estel Negre

Qui faci comptes d'anar a la Diada Ciclista de Sant Sebastià del divendres 20 de gener i vulgui venir com a Massa Crítica ens trobarem a les 12.00 hores a la Porta des Camp.

Us hi esperem!

Salut i bici!

Una nació

Un milió de veus

La caiguda de l'imperi

The Singing Revolution. La revolució cantant (2006 / 95 min.), de James Tusty i Maureen Castle Tusty

Llengües: estonià i anglès. Subtítols en castellà

Dimarts, 17 de gener a les 20 hores a Can Alcover

Ho organitza: Grup de recerca LiCETC

Ho presenta: Merilin Kotta

---

La setmana que ve Merilin Kotta, estudiant de doctorat de la Universitat de Tartu que aquests mesos fa una estada de recerca a la UIB,  presentarà el documental The singing revolution (2006), de James Tusty i Maureen Castle Tusty, sobre el poder de la cançó en la història recent d'Estònia. En podeu veure el tràiler aquí. L'activitat serà el dimarts 17 de gener a les 20.00 hores a Can Alcover.

El govern Balear amb el darrer acord de fer innecessari el coneixement del mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer (el català) per fer feina a la funció pública a les illes Balears,  s’acaba de fer còmplice del delicte d’etnocidi (genocidi lingüístic) que, fa casi 300 anys, va decretar en Felip Vè contra els autòctons d’aquestes illes. S’ha demostrat que és una mentida l’excusa de mal pagador que posen de dir que el «Balear» és una llengua diferent del català, contra l’opinió de la Real Academia Española de la Lengua, de tota la comunitat científica en matèria lingüística i de totes les universitats del món.

S’ha demostrat que és una mentida perquè quan volen llevar el requisit de coneixement del català no hi volen posar el de coneixement del Balear, i és així perquè volen eliminar la nostra llengua. Perquè, ¿com és possible que essent obligatori el coneixement d’una llengua de la força del castellà i innecessari el coneixement del mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer, i amb la pressió dels mitjans de comunicació i de la mobilitat poblacional, pugui perviure la llengua pròpia dels autòctons? Ells ho saben i per això ho fan.

Des de Jubilats per Mallorca afirmem que:

1.- El fet de que hi hagi qualsevol llengua que a les illes Balears tingui un estatus de reconeixement i d’oficialitat superior al de la llengua pròpia dels autòctons és una injustícia, una acció colonialista i un atemptat contra els nostres drets lingüístics (d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Lingüístics que en el seu dia fou aprovada tant pel Parlament Balear com pel Parlament Espanyol)

2.- La democràcia no és la dictadura de la majoria i ningú, al·legant majories parlamentàries més o manco conjunturals, no té el dret d’atemptar contra els drets fonamentals del nostre poble.

3.- Aquesta decisió del Govern Balear, a més d’esser una injustícia colonialista manifesta, va en contra dels interessos laborals dels qui han estudiat aquí i dels d’aquells qui, vinguin d’on vinguin, estimen aquestes illes i tot allò que els és propi, i a favor dels interessos dels  qui vulguin venir aquí a fer de funcionaris «turistes» i dels d’aquells que, siguin o no siguin d’aquí, odien  les característiques que ens identifiquen com a poble o les tenen per no res.

4.- Si el PP no obliga el govern que el representa a rectificar aquesta decisió demostrarà esser un partit colonialista i antibalear.

5.- No renegarem dels nostres drets lingüístics i els exercirem més enllà de les decisions tiràniques dels polítics de torn.

Jubilats per Mallorca

«Reforma laboral» és un eufemisme que intenta endolcir el que és, clar i en català, un saqueig de drets de les persones, en aquest cas de la gent treballadora, sempre amb la recurrent excusa de la «creació d'ocupació». Amb aquest pretext, s'abarateixen les indemnitzacions per acomiadament, es facilita la total llibertat per acomiadar, es precaritzen els contractes, es bonifiquen i redueixen les cotitzacions empresarials (que a ningú se li hauria d'oblidar que són, en realitat, salaris indirectes dels treballadors), es restringeix la negociació col·lectiva en el camí de la seva desaparició, s'abarateixen els salaris directes etc. En definitiva, s'afebleixen o desapareixen els mínims drets laborals i la protecció social, i s'empobreix a la majoria de la societat, condemnant a les persones a l'atur, o a anar demanant l'almoina d'un contracte precari i/o fugaç.

Portem gairebé trenta anys de «reformes laborals». Les principals es van implementar en 1984 (contractes temporals), 1994 (contractes porqueria). 1997 (contractes de «foment de l'ocupació»), 2002 (decretaço d'Aznar), 2006 (bonificacions empresarials) i 2010 (causes «objectives» de l'acomiadament). Hi ha hagut «reformes laborals» tant amb governs del PSOE com del PP. També les hi ha hagut formalment «imposades» (a l'hora que consentides), o bé altres negociades amb els «agents socials» (CEOE, CEPYME, CCOO, UGT). Totes aquestes «reformes» tenen un denominador comú: cap ni una ha estat capaç de crear ocupació (objectiu-excusa de totes elles). Sense anar més lluny, des de l'última «reforma laboral» de Zapatero (16 de juny de 2010) l'atur ha augmentat en més de 400.000 persones, mentre els drets de tots se'n anaven en orris.

Però que ningú s'enganyi, perquè les «reformes laborals» han anat aconseguint el seu veritable objectiu: augmentar els marges de benefici de les grans empreses i convertir l'anomenat «mercat laboral» poc menys que en la llei de la selva. Hem arribat a una situació en la qual tenir una ocupació normal i digna s'està convertint en una mena de privilegi. A les persones treballadores se'ls està despullant de la seva condició de subjectes amb drets, per convertir-les en objectes d'atur i explotació, especialment en el cas de les noves generacions. Per lògica aclaparadora, si mitjançant les «reformes laborals» s'abarateix i facilita l'acomiadament, no solament no es crea ocupació, sinó que augmenta l'atur. I si es precaritzen les condicions de contracte i treball, doncs augmenta la precarietat. Com a conseqüència de tot això, s'ha disparat l'atur fins a més de cinc milions de persones en el conjunt de l'Estat, amb l'horitzó dels sis milions, i la precarietat a més del 40%. Uns nivells d'atur i precarietat laboral que dupliquen la mitjana dels països de la UE.

A la vista dels resultats, seria just i lògic exigir, almenys, la derogació de l'última «reforma laboral» a la qual també es van oposar, almenys formalment, CCOO i UGT. Però sembla que Méndez i Toxo no estan per feines. Bé al contrari i en aquests dies, a la calor de la majoria absoluta del PP i de nou amb el recurrent reclam de la creació d'ocupació i la sortida de la crisi, s'afanyen per negociar amb la patronal un nou pacte social. Per arribar, entre altres acords, a una nova imposició de sacrificis salarials als treballadors, en la línia dels pactes que, amb molta discreció (AINC, Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva, sobre salaris i productivitat), s'han vingut reeditant al llarg de l'última dècada.

Ja la pròpia negociació és un parany. Perquè, fins i tot si acaba en fracàs, està provocat la desorientació i la desmobilització, si més no també la desmoralització, dels propis treballadors. Un context de pau social que li permetria al govern de Rajoy imposar una salvatge «reforma laboral» sense gaire resistència. A part de les retallades salarials i d'altres drets, en el punt de mira del govern del PP està la destrucció de la negociació col·lectiva, veritable ADN del moviment sindical, i que també és l'objectiu somiat per la gran patronal. Tots ells aspiren a acabar amb la resistència dels treballadors destruint la seva principal eina: la unió que genera la lluita pels drets laborals i socials, en el marc de la negociació col·lectiva.

I mentre tot això passa, se li segueix regalant a la delinqüència financera autèntiques muntanyes de diners públics, com va ocórrer el desembre passat amb l'última ajuda del BCE, de 489.000 milions d'euros, als bancs de l'eurozona, al privilegiat interès de l'1%. Un cabal financer del que no arribarà ni una gota a l'economia productiva, perquè gairebé tot es destinarà al sanejament de balanços o, en tot cas, a la compra especulativa del deute dels països «perifèrics», que els comportarà un 4, un 5 o un 6% d'interès. El que està succeint davant els nostres ulls és injust i obscè. Però el dolent no és que hagin lladres, sinó que els permetem que segueixin robant.

Empobrint i precaritzant la població treballadora no se surt de la crisi, sinó que s'aprofundeix en ella. Les retallades deprimeixen objectivament l'economia productiva, augmentant l'espiral de la desocupació i la recessió. L'única sortida de la crisi passa, justament, pel contrari: acabar amb l'especulació, el frau i l'evasió de capitals; implementar unes reformes fiscals orientades al just repartiment de la riquesa, salari social o renda bàsica universals; potenciar el sector públic per generar ocupació a través de la defensa i ampliació dels serveis públics; reduir la jornada laboral per afavorir la creació d'ocupació; fomentar el cooperativisme i l'autogestió, etc.. I, com a necessari complement a tot això, acabar amb el monopoli de la banca privada, amb la creació d'una banca pública, que sigui el motor de la recuperació de l'economia productiva i de l'ocupació, ajudant a les petites i mitges empreses i a les economies particulars, totes elles actualment ofegades per l'absència de crèdit.

Amb aquests objectius no ens cap una altra alternativa: defensar els nostres drets i oposar-nos a les retallades, al pacte social i a aquesta nova «reforma laboral» amb la qual se'ns amenaça.

Pep Juárez

---

Memòria gràfica d'una lluita que s'escampa.

Una mirada col·lectiva i propera.

Una veu coral de tots i totes.

Una aproximació al #15M en imatges i tweets

---

RT#15M - connectades a la xarxa · coordinades a les places

ISBN: 978-84-938332-3-7

Autoria Col·lectiva

Editorial: Grup editor RT#15M

144 pàgines

---

El llibre RT #15M és, en diferents sentits, molt més que un llibre de fotografies del moviment 15M.

Amb aquest llibre de tweets i fotografies hem volgut documentar una petita part de tot el material que, deguda la celeritat i fugacitat de la xarxa, corria el risc de perdre’s entre els bites, sense voler però interpretar el que va passar entre el 15 de maig i el 19 de juny del 2011.

És una crònica de les primeres passes d’un moviment narrades per les usuàries de Twitter que ho van viure.

A través d’una selecció de 913 tweets hem volgut ressaltar la capacitat creativa, organitzativa i de difusió que ha donat aquest mitjà, ultrapassant fronteres reals i virtuals.

Són 573 imatges d’entre totes aquelles que se’ns van quedar gravades a la retina.

#acampadabcn hi té el principal protagonisme pel fet que ha estat el nostre radi d’acció, però també hem saltat a d’altres poblacions en els moments clau.

El llibre recull també l’esperit de la cooperació viscut a les places, a través del finançament col·lectiu dels 488 mecenes que han fet possible aquesta edició via crowdfunding.

També és l’experiència en el fer 2.0, l’obertura d’un espai comú on poder compartir la informació i intercanviar el coneixement.

Ja sigui mitjançant els 288 enllaços externs que hem recollit al llibre, o amb la creació de la wiki http://rt15m.wikidot.com.

Un espai de memòria comú on podrem, entre totes, millorar, ampliar o traduir aquest recull.

Una eina on crear un directori de recursos a la xarxa per a una revolta 2.0.

Però sobretot és un testimoni que juntes ho fem possible.

I cada dia més i millor, retrobant els camins per tornar no només a les places, sinó també als centres educatius, als CAP, als hospitals, a les cases de les famílies desnonades, etc.

Hem tornat a aprendre que gràcies al suport mutu, la solidaritat i la presa de decisions col·lectives, som capaces de coordinar-nos i passar de la indignació a l’acció.

El Govern de José Ramón Bauzà pretén buidar de contingut la normativa sobre llengua vigent a les Illes Balears i ho vol fer disfressant-ho de modificació de la Llei de la funció pública de la CAIB. Els canvis que volen fer són tan greus que en alguns aspectes suposarien un retrocés a temps predemocràtics.

Un atac d’aquesta envergadura fa imprescindible una reacció contundent de la nostra societat. Per això et convidem a presentar al·legacions a l’esborrany d’avantprojecte que el passat 27 de desembre, en plenes festes de Nadal, la Conselleria d’Administracions Públiques va treure a audiència pública. Pots presentar  les al·legacions a títol individual o bé en representació d’una entitat, associació, etc. Com més siguem els qui manifestem el nostre rebuig a aquesta iniciativa, més poc legitimat estarà el Govern per dur-la endavant.

Presentar al·legacions és molt senzill. Només has de seguir aquestes passes:

1. Obre el document «Escrit d’al·legacions». Pots baixar-lo en format PDF i, una vegada imprès, emplenar-lo a mà, o bé en pots baixar la versió editable i emplenar-lo abans d’imprimir-lo. Hi has de fer constar el nom (i, si és el cas, l’entitat que representes), el document d’identitat i l’adreça completa (via pública, número, pis, lletra, etc., codi postal, població i illa). Aquest escrit d'al·legacions és una proposta i, si vols, hi pots fer modificacions.

2. Completa la data amb la població i el dia del mes i, davall la data, signa.

3. Presenta l’escrit d’al·legacions a un dels registres oficials que trobaràs, ordenats per poblacions, en aquesta pàgina. Si t’interessa tenir una prova d’haver presentat l’escrit, n’has de fer una còpia perquè al registre t’hi posin el segell d’entrada.

Finalment, amb l’única intenció de tenir una referència del nombre d’escrits d’al·legacions que s’han presentat, et demanem que, una vegada presentat l’escrit, enviïs un missatge a l’adreça <ciutadansperlallengua@gmail.com>. En aquest missatge, no fa falta que hi indiquis cap dada personal, només l’illa on has presentat l’escrit.

MOLT IMPORTANT: EL TERMINI PER PRESENTAR ELS ESCRITS D’AL·LEGACIONS ACABA AQUEST DISSABTE, DIA 14 DE GENER (PENSA QUE LA MAJORIA DE REGISTRES NO ESTAN OBERTS EN DISSABTE).

No t’oblidis de difondre aquesta iniciativa entre tots els teus amics i coneguts. Com més serem, més força tindrem!

Davant les reiterades manifestacions de membres del Govern Balear en el sentit de que faran que deixi de ser un requisit per fer feina a la funció pública el coneixement de la llengua pròpia d’aquestes illes, i davant el fet de que el govern Balear les hagi plasmades en un projecte de llei no contradit pel partit que li dona suport, la Junta Directiva de Jubilats per Mallorca, defensant els drets dels indígenes mallorquins, es veu obligada a acusar l’actual Govern Balear i el partit que l’aixopluga d’intent de genocidi lingüístic. El fet que en aquestes illes hi hagi una llengua l’obligació de coneixement de la qual sigui superior a l’obligació de conèixer-ne sa llengua pròpia, és un fet clarament colonialista i abominable, i els polítics que, no contents amb això, encara punyen per fer més innecessari el coneixement del mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer, atempten contra la diversitat cultural de la humanitat i són col·laboradors d’etnocidi. Els drets lingüístics dels autòctons balears són drets fonamentals i, com la resta de drets humans, no estan subjectes a conjuntures electorals ni a interessos imperialistes de cap casta.

Palma, 27 de desembre de 2011

Junta directiva de Jubilats per Mallorca

Pel que avui he sentit dir a la Consellera, Catalina Soler i al Director General de Residus, Antoni Serra, sembla que el Consell de Mallorca, sense voler, va en contra del reciclatge i la reducció dels fems. 

Volen implantar a partir del 1 de gener de 2013, una tarifa plana per a la incineració a tots els domicilis de tots els municipis de Mallorca per igual, sense tenir en compte si els municipis reciclen molt o poc o gens.

Tots els domicilis de Mallorca en funció del seu valor cadastral pagaran la mateixa taxa d'incineració. Es carreguen la Directiva Europea de qui contamina paga. Pagaran igual els domicilis dels municipis que incineren el 80% dels seus residus que els domicilis dels municipis que amb molt d'esforç han reduit la fracció d'incineració al 30%.

Es veu que pesa massa la força que té TIRME i el deute de més de 90 milions d'euros que els municipis de Mallorca tenen pels residus incinerats. Sols veuen la possibilitat de poder pagar el deute si el Consell de Mallorca es fa càrrec a partir d'ara de cobrar la taxa d'incineració.

Aquesta iniciativa de tarifa plana igual per a tots els domicilis de Mallorca, va directament en contra del esforç dels municipis i els domicilis particulars que s'han esforçat en els darrers anys en fer-ho bé.

Es necessari que el Consell de Mallorca, faci una taxa justa d'incineració i que els municipis paguin en funció de les tones reals de rebuig que portem a la incineradora.

Si ja resulta molt complicat als ajuntaments intentar fer justícia dins d'un municipi petit a l'hora d'aplicar les taxes de residus, a l'àmbit de Mallorca és pràcticament impossible.

Sols si els ajuntaments tenen el control de les taxes, aquestes es poden aplicar amb finalitats dissuasòries o incentivadores de les bones pràctiques.

Voler premiar amb bonificacions als pobles que més reciclen tal com han dit, no serveix per a dissuadir de les males pràctiques als grans productors de fems de rebuig que hi ha a cada municipi.

La qüestió es que la incineradora no crema abastament, per anar bé a TIRME.  

Per a la UTE d'empreses propietàries de la incineradora, son necessàries moltes més tones de rebuig i si no les poden importar de Itàlia per cremar i amortitzar la gran inversió que han fet, han d'aturar com sigui l'augment progressiu del reciclatge dels darrers anys que hi ha hagut a Mallorca.

Guillem Ramis