Ateneu Llibertari Estel Negre

Sabies que?

- l'ordenança obliga a nins i nines de només 9 anys a circular entre els cotxes?

- quan els més petits circulin per la vorera, no podran anar acompanyats pels seus pares, excepte si aquests van caminant?

- es prohibirà transportar altres persones damunt la bici, fins i tot quan aquestes vagin en una posició estable que no suposa cap risc com al portacàrregues de la roda de darrera?

- imposa sancions de fins a 500 ?, ignorant que el risc que genera una bicicleta no és comparable al d'un cotxe?

- no garanteix que l'Ajuntament ofereixi alternatives segures a la circulació per la vorera?

- incompleix de forma reiterada les disposicions del nou Reglament General de Circulació, generant inseguretat jurídica entre els ciclistes?

No deixem que matin el nostre mitjà de transport!

T'adjuntem les nostres al·legacions. Si ho estàs d'acord imprimi·les i presenta-les a qualsevol Registre de l'Ajuntament de Palma abans del dia 12 de febrer. No cal que hi vagis tu personalment i si vols pots dur les d'altres persones.

Qui som?

PalmaEnBici.com, l'espai de la bici urbana, és un projecte pioner de comunicació mediambiental participativa, especialitzat en la mobilitat ciclista a Ciutat. Neix el mes de setembre de 2009, amb l'objectiu explícit de donar veu als usuaris de la bicicleta, potenciar-ne el seu ús, i denunciar tots els obstacles polítics, legals i d'infraestructura que impedeixen fer d?aquest mitjà l?opció preferida pels ciutadans de Palma. PalmaEnBici pretén ser un espai obert on recollir les opinions de tothom, sense fer-ne distincions per ideologies polítiques o altres qüestions alienes a l'estricta defensa de la bicicleta.

Segueix el nostre bloc http://www.palmaenbici.com, o a les xarxes socials Twitter i Facebook:

http://www.facebook.com/pages/PalmaEnBici/219561663091

https://twitter.com/PalmaEnBici

Contacte: info@palmaenbici.com

«Emoció, nervis, tensió;

alegria, fam de brega;

sent el meu cor com batega

i orgull de ser glosador»

Així cantava i ens explicava com es trobava i se sentia davant del penal, amb la porteria al davant i el públic esperant que marqués gol, gol de glosa, és clar. Així ho feia i així ha estat en l'única ocasió que fins ara l'he sentit, aquest cap de setmana a Reus, perquè en vídeo me'l conec una mica més i de fa dies; de la mateixa manera que com a lector que sóc de les seves dècimes al Diari de Balears. Ara espero no tardar per tornar a trobar-lo, sentir-lo, mirar-lo i notar, novament, l'emoció que desprèn qui canta i no ho fa sol, qui canta i té mil veus abans i ara que l'aguanten. Mil? No, mil no. Milions!!! Quan algú és capaç de captar totes les atencions dels presents i esdevenir la veu que explica com està el català sota domini de Bauzà, o com no es pot estimar la gent que destrossa la terra, o com tantes altres coses, no canta només per espantar els seus mals. Mentre canta, alhora, dóna veu a colles de muts, a legions de vergonyosos i addictes al «què diran!», a milions de persones que s'estimen l'eina lingüística que ell fa anar i que alhora la comparteixen quan l'escolten gairebé reverencialment.

Apuntat al registre amb el nom de Mateu Matas Ordinas des que al 1982 va sentir per primer cop veus humanes fora de sa mare a Santa Margalida, tant allà com aquí tothom i totdona l'anomenem Xurí i és un autèntic fenomen del cant improvisat que a Mallorca pren el nom de glosat mallorquí, tot i que el seu món s'obre a molts altres sons i gràcies a l'universal heptasíl·lab arriba a tots els planetes mètrics on aquest ha fet estada, que no són pocs.

Si aquest fos un país normal (i normal, insisteixo, no vol dir tan fastigós com qualsevol altre) en tindríem notícia i coneixement arreu d'on la seva és la llengua del «bon dia». Amb ell, però, passa com amb Botifarra, o Apa, o tants d'altres: les fronteres mentals i polítiques que als catalanoparlants i molts s'han empassat tenen murs de separació tan alts que del que passa a l'hort del costat no n'acostumem a tenir mai ni la més remota idea. Ni tan sols quan, com en aquest cas, a l'hort del costat hi ha nascut una carabassa de les més grans i gustoses que hi pot haver.

A Reus,  jo me'l mirava mentre rumiava sense perdre el compàs i mentre agafava l'aire i es preparava per expulsar-lo -després de pensar a velocitat de llampec- en forma de glosa. Em mossegava els llavis i la llengua i aturava la meva, de respiració. I fèiem cap al silenci que era possible amb un centenar de persones més, per sentir les seves paraules i notar un cop més com la clavava, com aclaria paisatges i esbandia núvols que just quan acabava de cantar el darrer dels seus versos tornaven a omplir el nostre horitzó de la incertesa al voltant de si la propera seria tan bona com la darrera o encara ho seria més. I sempre era més, sempre més.

Ara el recordo om comença a deixar de fer cara que pensa o riu per dins i passa a treure so per la boca, aleshores, només aleshores, entens que Xurí no canta, sinó que transmet paraules de vida, te les fa notar, et fa sentir i et fa, sobretot, gaudir. Perquè milions de veus alhora li surten per la boca i totes i cada una són tan importants que els que no cantem o ho fem malament perdem també la por de dir en veu alta i en català tot allò que no gosàvem. Passa pocs cops a una llengua i és ara i a Mallorca. No callis mai, Xurí!

«Sabem que alguns volen mal,

que cerquen vinclar i tòrcer,

però amb seny, coratge i força

"lluitarem fins al final".»

Jordi Martí Font

El dilluns 6 de febrer a les 22 hores, Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda (Sevilla), tractarà el tema de «La Crisi i el Cooperativisme» al CSOA Sa Foneta (plaça Islàndia, 10 / Palma).

Marinaleda és el poble d'Espanya on existeix menys atur. Sánchez Gordillo ve a explicar-nos l'experiència del seu poble, on els benestars col·lectius no tenen limitis per al poble (servei gratuït a domicili, consultoris mèdics, l'institut, wifi, habitatges, parcs infantils, pavelló esportiu, etc.).

Tot un exemple de poble que demostra que un altre sistema és possible...

Us hi esperem!

Ahir 1 de febrer de 2012 van entrat a robar documentació força important de la Biblioteca de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona, com ara cartells de la Guerra Civil originals de l'època, diversos objectes (postals, etc.) també d'aquest període, carnets de diverses entitat i grups polítics  dels anys 20 i 30, etc. Algunes peces úniques.

Si en sabeu res de la moguda o us intenten col·locar aquest material truqueu, si us plau, a Manel Aisa (686656739).

L'acte de presentació de l'Anuari 2011: un balanç dels moviments socials de Mallorca (Anuari contrainfo.cat 2011) tindrà lloc el pròxim divendres 3 de febrer a Can Alcover (Sant Alonso, 24, Palma) a les 19.30 hores.

Com sabeu, l'Anuari és un llibret editat pel col·lectiu contrainfo.cat que resumeix l'actualitat dels moviments socials durant l'any passat i que compta amb la participació d'una trentena d'activistes implicades en les diverses lluites que s'han lliurat a Mallorca durant tot l'any.

Us hi esperem!

COM U és una plataforma que aglutina diverses entitats i personalitats ecologistes a fi de protegir el territori, sobretot enfocat als municipis de Bunyola, Santa Maria i Alaró!

COM U neix a la fita muntanyenca de les partions dels territoris de Bunyola, Santa Maria i Alaró. COM U es presenta com una plataforma cívica de lloc de trobada de les diferents lluites de defensa del territori de Mallorca. COM U és, abans del nom, la concentració de la voluntat de molta gent de Mallorca de fer front al robatori d’allò que és públic, especialment les fonts, camins i vestigis d’importància històrica o arqueològica, per part d’una propietat privada nou vinguda i aliena a la terra o instal·lada de fa tempsen anacronismes medievals.

COM U assumeix la defensa de tot el patrimoni de bé d’interès públic, hi hagi estat declarat o no, per el seu valor en sí i per respecte als avantpassats que el varen crear.

COM U és la defensa de la titularitat pública de camins d’ús mil·lenari i encara més, de l’ús recreatiu d’un bé d’interès públic com és el bosc.

El camí des Cabàs, el camí de Coma-sema, el camí de s’Estret, el camí des pas des Rafal cap al pas de s’Estaló, el camí de Coanegra, el camí des Clot des Guix, el camí de son Ferrer, el camí d’Oli Clar i son Ordines, el camí vell d’Orient… i encara molts camins més dels pobles d’Alaró, Santa Maria i Bunyola, han estat tancats al pas de manera il·legal per els propietaris de les terres que hi fan partió. Ho han fet amb l’acció o omissió culpable dels polítics que ocupen l’administració pública als pobles i institucions de Mallorca. I ho fan també amb la complicitat d’una justícia feta a la mida dels poderosos.

El símbol figuratiu de COM U representa el moviment dels tres pobles cap al punt de trobada. Això no obstant es convida a tots els pobles de Mallorca a moure’s cap al mateix punt comú.

COM U es presenta al poble de Mallorca en aquests paràmetres i el convida a fer-ne pinya a l’acte de concentració que tendrà lloc el proper 12 de febrer de 2012 al punt de trobada de les partions dels pobles de Bunyola, Santa Maria i Alaró.

La fita es troba a les partions de son Pou, Cals Reis i es Rafal. Les rutes per arribar-hi poden ser des d’Orient pel pas de s’Estaló o es Freu cap es Rafal, de Santa Maria pel camí de Coanegra i son Pou (la fita es troba al capdamunt del comellar dels Bous de son Pou) o des d’Alaró per el camí des Rafal o de cas Secretari.

Son Torrella. Santa Maria, 28 de gener de 2012

---

• Política y miseria, Baladre y Zambra, Málaga, 2012.¹
• Territorios en resistencia. Cartografía política de las periferias urbanas latinoamericanas, Baladre, Zambra, Ecologistas en Acción y CGT, Málaga, 2012.²
• Universidad en movimiento. Debates y memorias del X Congreso Iberoamericano de Extensiòn Universitaria (Editor), Extensión Libros, Nordan, el Colectivo, Montevideo, 2011.
• Política & Miseria. La relación entre el modelo extractivo, los planes sociales y los gobiernos progresistas, Lavaca, Buenos Aires, 2011.
• América Latina: Contrainsurgencia y pobreza, Desdeabajo, Bogotá, 2010 (Quimantú, Santiago de Chile y Pez en el Árbol, México).
• Territorios en resistencia. Cartografía política de las periferias latinoamericanas, Lavaca, Buenos Aires, 2008.³
• Autonomías y emancipaciones. América Latina en movimiento, Univ. San Marcos y Bajo Tierra, Lima y México, 2007 y 2008.⁴
• De multitud a clase. Formación y crisis de una comunidad obrera (Juan Lacaze, 1905-2005), Ideas, Montevideo, 2006.⁵
• Dispersar el poder. Los movimientos como poderes antiestatales, Tinta Limón y Textos Rebeldes, Buenos Aires y La Paz, 2006.⁶
• Genealogía de la revuelta. Argentina, una sociedad en movimiento, Letra Libre, La Plata, 2003.⁷
• La mirada horizontal. Movimientos sociales y emancipación, Nordan, Montevideo, 1999.⁸
• La revuelta juvenil de los 90. Las redes sociales en la gestación de una cultura alternativa, Nordan, Montevideo, 1997.⁹
• Los arroyos cuando bajan. Los desafíos del zapatismo, Nordan, Montevideo, 1995.¹

Què és l'anarquisme?

L'anarquisme és un sistema polític i filosòfic basat en el ideal d'una societat sense govern. L'anarquisme és sobretot un pensament basat en el comportament moral i en l'ètica de les persones davant de la vida. Les bases fonamentals de l'anarquisme són la solidaritat i el suport mutu. A partir d'aquí es traça una línea en què tots els éssers humans han de viure lliurement en harmonia tant amb la natura com amb els seus iguals

Organització de l'anarquisme?

L'organització anarquista té la seva base en l'individu des del qual organitza d'una manera autònoma, de baix a dalt, una societat sense propietat privada ni classes socials. El protocol de relacions s'estableix a través de l'acció directa, el  federalisme i l'autogestió. El funcionament d'aquestes bases de relació són el pilar d'una societat basada en la democràcia directa.

Principals pensadors llibertaris

Prousdhon, Bakunin, Stirner, Kropotkin… Altres: Sebastien Faure, Domela  Niuwenhuis, Errico Malatesta, Carlos Malato, Ricardo Mella, Fernando Tarrida de Mármol, Federico Urales, Anselmo Lorenzo, Isaac Puente, Teresa Claramunt… Mihail Bakunin digué: «Jo sóc lliure solament en la mesura en què reconec la humanitat i respecto la llibertat de tots els homes que m'envolten.»

L'arrelament de l'anarquisme a Barcelona

Desencís polític de les masses obreres durant els anys del sexenni revolucionari (1868-1873), tant al temps de la Gloriosa com de la Primera República. La propaganda bakuninista de Fanelli i l'aparició de la Primera Internacional. L'arrelament llibertari dels obrers barcelonins té a veure també amb l'esperit individualista i federalista dels catalans.

La propaganda pel fet

Davant la repressió continua dels governs contra els moviment obrer organitzat, davant la intransigència del Capital de mantenir l'explotació de l'home per a l'home, davant la misèria regnant en una gran part de la població. Davant d'aquest marasme un grup d'homes anarquistes van passar a la propaganda pel fet portant a terme l'acció nihilista al màxim extrem de l'atemptat individual tant de tipus selectiu (reis, presidents de govern, generals, repressors, etc.) o indiscriminat (teatres, centres públics, carrer, etc.) Aquesta pràctica violenta va tenir els seus seguidors a Barcelona amb els atemptats individualuisrtes de la darrera dècada del segle XIX. La venjança i l'ira de classe són els principals motius d'aquests actes terroristes.

L'atemptat de Paulí Pallàs fou en venjança de la repressió obrera del fets de Jérez de la Frontera (1892), el seu atac es va dirigir a l'estament militar (desfilada de l'exèrcit a la Gran via (24-9-1893) amb l'esclat d'una bomba llançada contra el capità general Arsenio Martínez Campos (precursor de la restauració borbònica el 1875), el general va resultar il·lès però mor un guàrdia civil. Santiago Salvador en venjança de l'afusellament de Pallàs va atacar la burgesia catalana que assistia a la representació de l'òpera Guillem Tell, al Liceu (07-11-1893), hi va llançar dues bombes Orsini, una de les quals no va explotar i l'altra va ocasionar vint morts i diversos ferits. Santiago Salvador va ser detingut a Castellserà (Terol), condemnat a la pena de mort va ésser executat pel procediment del garrot vil (21-11-1893) al pati del Corders de la presó del carrer Reina Amàlia. La repressió contra el moviment anarquista de Barcelona continua amb l'afusellament al castell de Montjuïc de sis anarquistes considerats còmplices de Pallàs. El 7 de juny de 1896 atac a l'estament religiós al pas de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous prop de Santa Maria del Mar. Malgrat que no es deté a l'autor, s'inicia el més important atac repressiu contra el moviment obrer organitzat i sobretot contra els llibertaris barcelonins. Per ordre governativa es clausuren les raons socials de les entitats anarquistes i obreristes de tot tipus: sindicats de resistència, cooperatives, ateneus, escoles, publicacions, grups de teatre, etc. Les detencions passen d'un miler de persones que són acusats de participar en el complot terrorista, entre els detinguts hi ha els principals intel·lectuals de l'anarquisme català: Joan Montseny, Teresa Mañè, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Màrmol, Pere Coromines, Teresa Claramunt, José López Montenegro, Ignasi Bo i Singlà, etc. Altres se salven de les dertencions perquè fugen a l'exili o han d'amagar-se com els dramaturgs Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Felip Cortiella. Cinc persones són afusellades i la resta condemnades a llargs anys de presó.

Com a acte de venjança dels afusellaments l'anarquista italià Michele Angiolillo, tipògraf de la revista modernista L'Avenç, atempta el 8 d'agost de 1897 contra el president del govern Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Águeda (Guipúscoa).

Aquest fets seran coneguts universalment com el Procés de Montjuïc, el nostre Cas Dreyfus, que aixecarà una gran campanya nacional i internacional per l'amnistia dels condemnats. Destaca la defensa feta dels anarquistes que patiren represàlies pels intel·lectuals de la generació del 98 (Baroja, Azorín, Unamuno, Blasco Ibáñez, etc.), polítics (Pablo Iglesias, Francesc Pi i Margall, Alejandro Lerroux, Amadeu Hurtado, etc.) i l'escriptor català Joan Maragall.

La Rosa de Foc

Barcelona no solament és coneguda per la ciutat de les bombes que il·lumina amb el seu esclat la ciutat, sinó per la llum que irradia l'esperit llibertari com si fos una rosa de foc. L'arrelament anarquista suposa l'aparició d'una xarxa paral·lela a la societat capitalista formada per tota mena de societats: cooperatives, mútues, escoles, ateneus, publicacions, editorials, biblioteques, societats de resistència, grups d'afinitat (espiritistes, naturistes, vegetarians, esperantistes, etc.), grups d'art dramàtic (Cia de Declamació Lliure, Avenir, Alba, etc), grups literaris i artístics, grups d'estudiosos de la història, de la ciència, etc.

La CNT

A través de Solidaritat Obrera (1907) es funda la tardor de 1910 la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona. El sindicat anarcosindicalista segueix la línea de la Primera Internacional i de les bases de la Carta d'Amiens (independència sindical respecte als partits polítics i separació entre economia i política), La CNT proposa l'emancipació dels treballadors realitzada pels propis treballadors i la construcció d'una societat comunista llibertària. La CNT va viure moments de legalitat i moments de persecució. Després del Congrés de Sants amb l'aparició dels Sindicats Únics va créixer notablement entre el proletariat català. La seva defensa obrera a la Vaga de la Canadenca la va fer créixer a nivell de tot l'Estat. La Vaga va significar el triomf proletari amb el reconeixement governamental de la reivindicació de la jornada de les vuit hores. La patronal catalana no va acceptar el resultat i va promoure primer el lock out i després la potenciació de pistolers a sou per matar els militants obrers més destacats. Aquesta pràctica criminal va fer aparèixer el grups d'acció anarquista que van respondre l'atac dels pistolers i es van defensar dels qui aplicaven la llei de fugues. Entre els centenars d'obrers morts hi ha l'advocat Francesc Layret i la figura carismàtica de Salvador Seguí "El Noi  del Sucre. La CNT va viure clandestinament sota la dictadura de Primo de Rivera i va ressorgir a la Segona República sobrepassant el milió d'afiliats a tot Espanya, la meitat dels quals n'eren de la regional catalana.

El Comunisme Llibertari

El Congrés de Saragossa de maig de 1936 és determinant per l'organització de la CNT. La Ponència del «Dictamen Confederal del Comunismo Libertario» conceptuava quin era el moment més adequat per fer la revolució. Aquesta arribaria amb la creació d'un estat d'aspiracions i de necessitats que prenien cos a la col·lectivitat i que es desenvoluparia a través d'una organització capaç d'imposar la realització revolucionària. En l'ordre extern citava l'enfonsament de l'ètica del règim capitalista, la caiguda de l'aspecte econòmic i el fracàs de l'expressió política. La Ponència aclaria com havia de ser la nova societat: «Socializada la riqueza, las organizaciones de los productores, ya libres, se encargarán de la administración directa de la producción y del consumo. Establecida en cada localidad la Comuna Libertaria, pondremos en marcha el nuevo mecanismo social. Los productores de cada ramo u oficio, reunidos en sus Sindicatos y en los lugares de trabajo, determinarán libremente la forma en que éste ha de ser organizado. La Comuna Libre se incautará de cuanto antes detentaba la burguesía, tal como víveres, ropas, calzados, materias primas, herramientas de trabajo, etc. Estos útiles de trabajo y materias primas han de pasar a poder de los productores para que éstos los administren directamente en beneficio de la la colectividad. En primer término las Comunas cuidarán de alojar con el máximo de comodidades a todos los habitantes de cada localidad, asegurando asistencia a los enfermos y educación a los niños. De acuerdo con el principio fundamental del comunismo libertario, como hemos dicho antes, todos los hombres se aprestarán a cumplir el deber voluntario –que se convertirà en verdadero derecho cuando el hombre trabaje libre- de prestar concurso a la colectividad en relación con sus fuerzas y sus capacidades, y la Comuna cumplirá con la obligación de cubrir sus necesidades.»

La revolució de 1936

La victòria obrera i popular del 19 i 20 de Juliol suposa l'aparició tant del moviment obrer espontani com de l'encausament participatiu en la vida pública. Milícies. Col·lectivitzacions. Sanitat. Vida quotidiana. Cultura. Pedagogia. De l'anar a per el tot es passa a formar part del govern. Contradiccions de l'anarquisme. Contrarevolució. Guerra. Derrota. Diàspora.

L'anarquisme a l'exili i la clandestinitat

L'organització confederal a l'exili es va desenvolupar als països on havien emigrat els treballadors cenetistes, sobretot França i Mèxic. Malgrat les escissions produïda a l'exili van realitzar una gran tasca cultural i de relació dels exiliats a les distintes poblacions on residien.  Les guerrilles llibertàries van efectuar nombroses accions contra el franquisme fins l'any 1960, sobretot amb els mítics guerrillers urbans Josep Lluís Facería i Quico Sabaté.  Els quadres anarcosindicalistes van aconseguir organitzar-se clandestinament a les fàbriques i llocs de treball realitzant accions contra el franquisme amb diverses vagues entre les quals destaca la dels tramvies de 1951. El moviment anarcosindicalista van rebre la brutal repressió del franquisme amb detencions, tortures, presó i afusellaments.

L'anarquisme dels anys seixanta i setanta

Els anys seixanta van aparèixer nous grups de tipus llibertari com l'anomenat Primero de Mayo, el grup d'estudiants Rojo y Negro o el MIL. Entre els actes luctuosos i l'ajusticiament del règim franquista contra els militants de les Joventuts Llibertàries Francsico Granado i Joaquín Delgado i el jove militant del MIL Salvador Puig Antich.

La transició

Reconstrucció confederal a la mort de Franco. Grans mítings i actes multitudinaris: Míting de Montjuïc. Jornades Llibertàries. Manifestació, 15-1-1978, contra els Pactes de la Moncloa. Cas Scala. Repressió contra la CNT.  Congrés de Madrid. Escissió confederal.. Aparició de la CGT.

L'anarquisme al segle XXI

Hereus de l'anarquisme: les organitzacions minoritàries de la CNT-AIT, la CGT, el moviment Okupa, el moviment antiglobalitzador i el moviment 15-M.

Reflexió final

L'anarquisme, davant el pensament únic del nou mil·lenni, pot encara aportar l'humanisme, l'ètica i la utopia necessàries per ajudar a construir els camins autogestionaris d'un altre món basat en la dignitat de les persones, la justícia social i la llibertat dels pobles. L'anarquisme és un pensament i per tant viu en les persones i pot tornar a brotar novament entre les persones perquè té ànima ancestral.

Ferran Aisa

Barcelona, 26 de gener de 2012

Tertúlia Borralleras coordinada per Bernat Castany i Eduard Moreno

---

La denúncia es per genocidi i crims contra la humanitat durant el franquisme i per violació dels nostres drets fonamentals

La demanda ha estat admesa a tràmit

El Tribunal Constitucional espanyol no va admetre a tràmit un recurs d’empara presentat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, en relació amb el genocidi franquista i amb les 6 fosses comunes del Cementeri General de València. Aquestes fosses ocupen una superfície total de 41.020 m² en les quals, des del dia 1 d’abril de 1939 fins el 31 de desembre de 1945, s’han pogut documentar 23.661 persones, totes elles hi llençades durant aquest període.

Aquest Tribunal diu textualment «que no se ha acreditado la trascendencia constitucional del recurso», malgrat no posar en dubte la realitat dels fets denunciats ja que especifica que «nada cabe decir sobre su verosimilitud». En altres paraules i per si no restés prou clar --des de ja fa molts anys-- que tot està lligat i ben lligat.

Tancades les portes de l’ordenament jurídic espanyol, el Fòrum ha presentat una denúncia davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Considerem que si l’Estat Espanyol nega als seus ciutadans la recerca, aclariment i reparació dels crims de la dictadura, és la nostra obligació moral insistir en la seua denúncia, exigir la veritat i demanar justícia i memòria.

Quan drets bàsics, com ara el d’informació, són conculcats per part d’un sistema polític i judicial, hereu de les trames de la dictadura, n’hi ha quelcom més que una simple voluntat d’ocultació. N’hi ha també, cap pensar, una complicitat última amb els fets que denunciem, una seqüència lògica de responsabilitat per part d’aquest estat dit de Dret amb el règim anterior, una naturalesa heretada o, sense més, continuista de l’estructura de poder franquista.

Es tracta d’una simple qüestió de Drets Humans. L’Estat Espanyol no sembla ser sensible a allò tan elemental com l’existència de nombroses fosses comunes escampades per tot el territori, repletes de persones víctimes de la repressió general, afusellades, estrangulades, ofegades, apallissades o mortes sota les terribles condicions socials que va imposar la dictadura durant tots els anys en què va oprimir la població que havia perdut la guerra.