Ateneu Llibertari Estel Negre

El deute: Què? Qui? Com? Quan? I com fer per no pagar-lo

Una gran part de les mobilitzacions socials que han tingut lloc en els darrers mesos tenen relació amb les retallades socials, laborals i econòmiques que han dut endavant els governs del PP i el P$OE. Rebutjar-les és necessari i fonamental, però els moviments socials no poden simplificar el seu discurs en una simple oposició a aquestes.

Si es pretén justificar les retallades amb el deute, cal posar llums sobre aquest. Qui l'ha creat? Perquè l'hem de pagar entre totes? Qui s'està beneficiant? Responent les preguntes veurem com l'anomenada crisi del deute és la cortina que amaga una gran estafa en la que el poble torna a rebre el paper de beneit.

Des de la Coordinadora Llibertària de Mallorca estem posant en marxa una campanya en aquest sentit contra el pagament del deute i volem aprofitar l'estada a la nostra illa d'Isidro López i Emmanuel Rodríguez, membres de l'Observatorio Metropolitano de Madrid, per fer una xerrada amb ells, contrastar opinions i escoltar la seva aportació d'anys d'estudi de l'actual configuració capitalista.

Tothom està convidat!

No hi falteu!

Dia: dimecres 29 d'agost a les 20 hores

Lloc: Ateneu Llibertari Estel Negre - CNT (carrer del Palau Reial, 9, 2n)

Ho organitza:

Comissió contra el Deute de la Coordinadora Llibertària de Mallorca

El segon dels quatre «Camins contra mentides» inicialment prevists fem comptes que comenci el 21 de setembre i que acabi el 4 d'octubre a Sant Bernat de La Real, a Palma.

Els itineraris prevists són:

21 Sept. Manacor . Sant Llorenç - Artà

22-9 Artà - Capdepera - Son Servera

23-9 Son Servera - Cala Millor - Son Moro - Son Carrió - Porto Cristo

24-9 Porto Cristo - Cales de Mca. - Porto Colom

25-9 Porto Colom - S'Horta - Calonge - Cala D'Or - Porto Petro

26-9 Porto Petro - S'Alqueria B. - Cas Concos - Santanyí

27-9 Santanyí - Es Llombards - Ses Salines - Sa Colònia

28-9 Sa Colònia - Ses Covetes - Sa Ràpita - S'Estanyol

29-9 Sa Ràpita - Campos

30-9 Campos - Llucmajor

1-10 Llucmajor -Randa - Algaida - Sant Jordi

2-10 Sant Jordi - S'Arajassa - Es Pil·larí - S'Arenal - Can Pastilla - Es Coll d'en Rebassa

3-10 Es Coll- Es Molinar- Pas. Marítim - Cala Major - Sant Agustí

4-10 Sant Agustí - Génova- Son Rapinya - Sa Vileta - Son Roca - Sant Bernat de la Real.

Jubilats per Mallorca

Voldria que aquest article s'entengués des d'una perspectiva de crítica constructiva.

Existeixen massa «revolucionaris/es de facebook» i a altres xarxes socials, els quals comparteixen frases, enllaços, i comentaris altament revolucionaris; els quals, les quals, no se'ls veu mai a primera línia i que el compromís esdevé a quatre manifestacions, concentracions o cassolades a l'any; les més multitudinari i poca cosa més.

Crec que la situació que ara mateix s'està vivint, situa aquesta aptitud com un «volem canviar les coses» però no volem estar a segons quines situacions i espais, que ens esquitxin massa. És un nedar, segur, i guardar la roba.

Estar permanentment a primera línia de combat, és cansat i crema. Tot i que, està vist que dins tots els moviments revolucionaris, aquesta avantguarda ha degut d'existir i les consecucions assolides han estat de millora per a tots i totes; inclusiu pels qui han contemplat els fets i la lluita, ben situats al sofà de casa seva.

Aquesta aptitud, no és gaire bé solidaria, malgrat algunes persones, que es miren els toros des de la barrera, se'n solen omplir la boca amb la paraula «solidaritat» ans bé, no la duen mai a la pràctica.

No em trobo ni cansat, ni desencantat; i sé i conec quin és el meu lloc, que voluntàriament he triat, per intentar fer la tasca el millor que sé i puc. Continuar aprenent a diari de les situacions de lluita, dels meus companys i companyes, i de l'enfrontament davant de les situacions injustes.

Corre pel facebook, ja que parlo de xarxes, una frase que ve com anell al dit.

Escrita per Desmond Tutu, activista i pacifista sud-africà que lluita els anys 80 en contra de l'apartheid discriminatori de les persones de raça negra, a Sud-àfrica.

«Si ets neutral en les situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor.»

Mireu, amb quines poques paraules, es pot sintetitzar el que vull expressar en el meu escrit.

La neutralitat enfront de la injustícia, deixarà, a qui la practiquen, arraconats i tots sols, quan aquesta injustícia la pateixin els que no s'han mogut, quan han contemplat inamovibles, les injustícies que queien sobre els altres.

Aquesta frase, erròniament atribuïda a Bertold Brech i que va escriure un pastor protestant de nom Martin Niemoeller (1892-1984), també resum perfectament el sentit del que escric.

«Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.»

Voldria que si algunes persones a què em refereix, com a revolucionaris de saló, llegís aquest article, que estic obert totalment al diàleg i que és una manera d'esperonejar en uns moments que vivim que no podem perdre temps.

Em rebenta la frase. «I que hi podem fer?» Aquesta resignació i fatalisme que ens ha aportat la tradició judeocristiana. Doncs sí que hi podem fer, si som capaços de moure'ns i deixar de mirar-nos el llombrígol. Tots i totes podem fer algun tipus d'acció compromesa per a modificar les injustícies que ens afecten a tots.

Cadascú des de les seves possibilitats i coneixements es pot comprometre amb l'acció. Pot vèncer les comoditats internes per a participar en un procés de lluita i transformació, cap a un món més just i més harmònic.

Els «Què hi podem fer?» són excuses de mal pagador, als que encara, sembla, no els hi han arribat les sotragades, què tard o d'hora els hi arribaran.

Aquest escrit surt del meu esperit de lluita i canvi. No intent fer apologia, si no obrir una reflexió profunda, objectiu des que vaig entrar al món de la paraula escrita.

Els que em coneixeu sabeu on estic i el que faig. Dic, des de la humilitat que aquest treball de formigueta i constant, és el que transforma, el que arriba a moure muntanyes.

Concloent:

«Si tu no fas política, algú la farà per tu» i fer política és tenir la llibertat de prendre les pròpies decisions democràtiques, inclusiu a vegades, en contra dels mateixos governants. No conformar-se amb unes votacions cada cert temps, si no participar activament en la construcció d'un model social, just i equitatiu a tots els nivells.

Josep Bonnin

És a l'estiu, aquest estiu que ara passa, l'estiu del 2012, quan els governs de Rajoy, Fabra, Bauzà i Mas (tots al servei dels amos rics que ens porten com a societat cap al penya-segat) han premut més l'accelerador.

I no ho fan per malícia sinó per pura cobdícia. Ens apliquen les mateixes polítiques d'espoli que fa una dècada aplicaven a les perifèries de l'Imperi i que nosaltres combatíem demanant la condonació del seu deute extern. Dèiem que era una forma d'imperialisme, una forma de dominació colonial. I més enllà de totes aquestes paraules, el que realment suposava era pura cobdícia. Cobdícia que els feia bombardejar la perifèria igual que ara bombardegen el mig centre i demà el centre si en poden recollir beneficis. I no és cap metàfora no pensada. Com les bombes, els rescats, els crèdits, etc., suposen la destrucció total del que toquen alhora que fan rics els qui llencen les gràcies a la seva cotització borsària. Alhora els efectes col·laterals que produeixen comporten la destrucció del que s'anomenava «estat del benestar» i el dret de conquesta aplicat a les seves restes, que són convertides ràpidament en dividends per als que llencen les bombes. Negoci rodó. Cobdícia extrema.

I tot seria molt més complicat de portar a la pràctica o impossible d'aplicar, sense aquesta versió de l'ultracapitalisme extrem que imposa el Banc Central Europeu amb l'ajuda de la superestructura de la Unió Europea (on es veu que els independentistes del Principat ens volen portar l'endemà que facin un estat amb les quatre províncies). La Unió Europea, el Banc Central Europeu, l'euro... la calor de l'estiu només els pot podrir, encara més. No són Europa sinó la forma que el capitalisme ultra ha pres en aquest tros de món. Això sí, ben venuts com a garantia de pau i prosperitat, de modernitat, de felicitat fins i tot. La propaganda, ja se sap, ens pot fer creure que fa fresca enmig de la calor asfixiant de la cubeta de Móra. I en aquest cas la propaganda ha estat massiva, total, disciplinada i tan falsa com calia.

És enmig de la calor avivada pel foc que ens crema boscos i paisatges que les amenaces de colonització i de convertir-nos en un protectorat sense cap mena de poder de decisió sobre els assumptes que regeixen la nostra vida pública s'estan materialitzant cada dia més. Un protectorat ple d'obrers sense drets que treballen cada cop més a canvi de... la subsistència i la reproducció de la força de treball. Un protectorat amb exèrcits de pobres indisciplinats que s'arremolinen al voltant dels contenidors de la brossa (que a Girona s'estalvien tancant-los amb panys per l'espectacle de la misèria a cada carrer, al centre de la ciutat. Ja l'hem remarcada prou la importància de la propaganda...

Un estiu d'amors que van i tornen, pugen i baixen i mai es conformen, de paraules que es perden per concerts de rock i orquestres mediocres de festa major i música enllaunada. Un estiu com tots els estius però amb personalitat pròpia, especificada per aquests divendres criminals en què els amos ens anuncien què ens robaran la setmana que ve, just abans del cap de setmana festiu, i com ho faran.

I jo em pregunto sobretot si serà aquest l'estiu que passarà a la història com el precedent d'unes mobilitzacions multitudinàries sense espectacle, per tant reals, que van poder capgirar el curs de la història... i espero que sigui així. Tot i que si només ho espero i ho esperem tingueu clar que no serà. I encara els queda tant per robar-nos... anar al metge quan estem malalts, tenir escola per als nostres fills, tenir vacances pagades qui treballa, tenir alguna cosa d'atur qui no ho fa...

Al setembre, o a l'octubre... ens cal posar-ho tot damunt la taula per fer sentir la nostra veu, però no només per a això. Si tenim prou força –i pot ser que la tinguem– la tardor ha de ser tan calorosa com l'estiu, tot i que sense platja. Pel que fa a moviments socials, el suïcidi està permès... i qui es vulgui apartar que ho faci, però els objectius són ben clars i diàfans. O guanyem ara o preparem-nos perquè el que hem vist fins ara no ha estat res. Per tant, arrisquem-nos, utilitzem la intel·ligència i no deixem que els moderats potinegin més. Però no caiguem tampoc en violències estèrils sense sentit. Cal que anem a l'arrel del problema i aquest no és altre que el sistema capitalista i l'autoritat, les dues cares de la mateixa moneda. Ens hi va tot...

Jordi Martí Font

El proper dimecres 22 d'agost a les 20 hores a la Casa de Cultura de Ciutadella (Menorca) es presentarà el llibre Liberto Callejas. L'anarquista incommovible escrit per Josep Portella Coll i editat per Ses Voltes (CGT).

Una important convocatòria...

No hi falteu!