Ateneu Llibertari Estel Negre

Anarquisme i Catalunya són dos conceptes que la història universal ha aplegat. Internacionalment Barcelona és coneguda com la capital de la «divina acràcia» o la Rosa de Foc. També va ser la capital on es constituí el 1907 la Solidaritat Obrera, i tres anys més tard la Confederació Nacional del Treball, el sindicat de caràcter anarquista més important del món pel que fa a l’afiliació i la transcendència històrica.

Malgrat això, estem avesats als tòpics contemporanis que presenten els habitants de Catalunya com a gent treballadora, ordenada i profundament assenyada, llocs comuns que redueixen la realitat a la mínima expressió i es presenten com una tergiversació interessada amb un pòsit de veracitat, un instrument de propaganda subtil al servei d’un objectiu. Per a molts observadors dels segles XVII i XVIII, els catalans són violents perquè no es volen sotmetre a una lògica política imposada, perquè no comparteixen els valors dominants de submissió i desigualtat. En canvi, els cànons analítics elaborats des de mitjans del XIX presenten els catalans com a amants del treball, de l’ordre i el seny perquè els grups dominants locals, que també dominen els discursos intel·lectuals, anhelen un país modelat pels valors de l’ordre i el progrés propis de la burgesia.

Encara que una minoria poderosa, aliada amb un estat aliè, i amb prou capacitat per bastir un imaginari col·lectiu i una hegemonia cultural, hagi expulsat de la memòria històrica el món llibertari o l’hagi reduït a categories inferiors, el fet és que aquest llegat hi és. Hi és i propicià una revolució que il·luminà (o aterrí) el món, viscuda (o patida) pels nostres avis. Malgrat aquest procés d’invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana.

Xavier Diez (Barcelona 1965). Doctor en Història Contemporània, llicenciat en Filosofia i Lletres, diplomat en Magisteri i postgrau en Pedagogia Terapèutica. Com a historiador ha estat autor d'Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya(Pagès ed. 2001), coautor de La gran desil.lusió. La Transició als Països Catalans (El Cep i la Nansa, 2005) i Societat catalana, societat limitada? (El Cep i la Nansa, 2006) i ha participat en L'exili català de 1936-1939 (Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 2006). És col·laborador dels diaris El Punt, Diari de Girona, i Segre i de revistes com ara El Contemporani, Afers, Orto, Barret Picat, Spagne Contemporanea, Libertaria, Germinal, Idees, Revista de Temes Contemporanis i Le manoir des Poètes. És membre del consell de redacció de la col.lecció d'assaig Argumenta i de la revista Docència. Com a poeta ha publicat dos llibres en solitari: A la via morta (L'Emboscall, 2004) i Cartografia de la desolació (L'Emboscall, 2006) i ha participat a les antologies Singular d'un plural (Diputació de Girona, 1988), Vint-i-cinc poemes per l'Ovidi (AJV, 2005) i Le Chant des Villes (Dianoïa, 2006). El 2006 va publicar la seva primera novel.la que porta per títol Geníssers (El Cep i la Nansa, 2006). A Virus editorial ha publicat El anarquismo individualista en España. 1923-1928 (2007) i Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936 (2010) i L'Anarquisme fet diferencial català. Influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana contemporània (2013).

Xerrada a Transitant a càrrec d'Els Oblidats: «Recuperant la història del invisibles» (18-04-13)

---

Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres, d'una punta a l'altra de la ciutat, que reboti per les estacions de metro i faci caure la pols dels semàfors. Que arribi fins a Chicago, Buenos Aires o Santiago de Chile, que hi arribi el seu crit i provoqui el goig dels nostres morts, d'aquells entre els que no eren seus que van torturar fins a l'extenuació, segons ella, «per la democràcia». Torturats en el cos, torturats per la gana provocada com a forma d'acumular diners i més diners en cada cop menys mans.

Tot i que no notarà res de res, segur. I no, no perquè sigui morta i ja no senti el contacte físic d'una altra persona humana ni quan aquesta li toca els nassos amb els seus propis dits. No és per això. És perquè mentre vivia, ens feia malviure, era de ferro, metàl·lica. I no com C-3PO, l'androide de protocol, dissenyat per estar al servei dels humans, de La guerra de les galàxies. Més aviat metàl·lica com l'home de llauna que la Dorothy trobà camí del món del Màgic d'Oz. Sí, més home de llauna que C-3PO. Saps per què? Doncs perquè al lloc on els humans hi tenim el cor ella només hi tenia diners. I tacats de sang. No cor.

Tacats amb la sang de Bobby Sands, amb la dels morts en vaga de fam als blocs H, dels miners i els lluitadors sindicals que a la Gran Bretanya no volien ocupar l'estat ni destruir-lo sinó millorar-lo, i van acabar demanant caritat pels racons més foscos de les seves ciutats, ocupades per la policia, utilitzada per ella com a mediadora social, mediadors amb violència, és clar. Diners tacats amb tots els morts de desesperació, no guarits de malalties que es podien guarir perquè no tenien prou diners. Tacats amb les persones abandonades i que de l'Estat només rebien, precisament, més violència, més humiliació, més control, més no-res. Tacats per la poll tax, un impost tan igualitari que el pagava tothom igual, tant els pobres de solemnitat com els rics tan rics que feien fàstic només d'explicar com n'eren, de rics. Tacats per la sang de les Malvines, pels morts a les guerres muntades per distreure el personal i construir així el xoc necessari per trencar la voluntat de la gent, per trencar el seu relat de la realitat i donar-los-en un de nou que posés la cobdícia en el centre de les seves vides, de totes i tots. Sense cor. De ferro.

Toca-li els nassos i que reaccioni, Perquè avui el nostre és un món fet damunt del seu cadàver, d'un cadàver que hauria d'anar, agafat de les mans dels seus amics Reagan, Pinochet i el pitjor de tots, Milton Friedman, de cap a un contenidor de brossa. A un genèric, no apte per al reciclatge. Un d'aquests de Brixton. Que hi passin pel costat els joves i els vells que celebren que ja és morta i que la seva mort, com la dels seus tres amics, és ja només un símbol. Un símbol del que vindrà. I vindrà perquè ha de vindre i perquè l'ara ja és massa. Aquí, a la Cava, a Brixton, a Londres sencer.

Que ja és primavera i, tot i que ells ens volien programats perquè així fos, no ho és perquè ho digui El Corte Inglés. Toquem-li els nassos!

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta