Ateneu Llibertari Estel Negre

Lo món no és quadrat. Ni ple de quadrets. Ja ho sabem, malgrat la foto. Ni a Londres, ni a la Cava, ni enlloc. Sí, és clar que com a tal ens el volen vendre però la mateixa intenció de vendre'ns-el ja no ens fa ni por, sinó que ens provoca fàstics. Així el voldrien, quadrat i ben embolicat, fàcilment convertible en mercaderia que es pogués canviar per diners metàl·lics o, més encara, per diners de plàstic, d'aquests que no es toquen i el rastre dels quals només podem seguir per pantalles digitals.

Lo món no és quadrat, ni fet de quadrats, ni tan sols cubista, però sovint també nosaltres que ho tenim tan clar ens el mirem com si ho fos. Tenim poca imaginació, que deia Potato quan ens anomenava «la classe obrera» que som, és clar. I en tenim tan poca que repetim els límits que ens posen tan de dia com de nit. Límits increïbles, petits, minúsculs..., quan assumim que no podem, que la nostra migrada imaginació viu en un tancat com si fos una vaca, o un bou. Allà, hi pastura i no gosa pensar, ni dir, ni fer que fem. El nostre cos, totalment reduït a l'espai de les quatre parets que ens han construït dins del cap.

I de cop, un dia o una nit, deixem de fer-los cas. I no atenem els telèfons, no caminem pels carrers sense direcció sinó amb tota la intenció, no prenem autopistes sinó dreceres ignotes, no riem com a ximples sinó que dibuixem somriures plaents. Esdevenim feliços com anissos perquè finalment ens hem negat a acatar més ordres, que ens en dictin més. Assumim que no és només negant que ens construïm i deixem d'odiar per passar a estimar, per estimar-nos.

Ara ja no ens cal semblar res que no siguem. Ja no tenim la impressió d'estar fent-ho malament i la seguretat esdevé la nostra eina bàsica. Segures i segurs, sense por. Hem desaprès a tancar la vida en cledes geomètriques concretes i hem esdevingut l'únic límit possible, aquell que nosaltres mateixes ens posem i que sempre serà mòbil.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

M'imagino el viatge a Rochdale del Josep Maria Rendé, Rendé i Ventosa, des de l'Espluga de Francolí, als Països Catalans. I me l'imagino perquè mai no va passar, tot el contrari, més que els cossos van ser les idees les que es van desplaçar en paper escrit fins a la Conca de Barberà i van fer possible que allà es fundés un celler cooperatiu com ja havia passat a Barberà de la Conca anys abans, el primer, diuen. El mateix camí que, desobeint les normes anarquistes triades en congressos per a especialistes de les normes i els «estatuts», van fundar els anarquistes del Priorat a cada un dels pobles on es van poder organitzar, que van ser molts.

Era a Rochdale, el 1844, quan un grup d'obrers majoritàriament teixidors, però no només, van crear, el 24 d'octubre, el primer Magatzem Cooperatiu de la ciutat i de la resta del món. Era un fet absolutament local però va esdevenir universal en no res. Eren vint-i-vuit teixidors, i d'altres sense feina aturats o com a conseqüència d'haver participar en diverses vagues, i van aportar 28 penics cadascun. Ells van escriure la Carta dels principis de Rochdale que a mi sempre m'ha semblat magnífica, sobretot en el punt que diu que la cooperativa «no tractarà amb dropos», un punt que amb el temps va desaparèixer. Aquesta regles van esdevenir el corpus normatiu bàsic de les cooperatives del segle XIX i totes elles comencen amb una que diu que “La cooperació completa l'economia política en organitzar la distribució de la riquesa”. La distribució de la riquesa..., aquest és el centre de la qüestió, aquest i que la cooperativa “significa la responsabilitat personal, la iniciativa personal i la participació es aquest prestigi que el treball i el pensament saben conquerir.” Les normes, segons Albert Pérez a Cooperativisme, es podien resumir en uns punts que feien referència a la intervenció democràtica dels associats i la seva lliure adhesió, la distribució dels remanents segons l'ús que cada associat ha fet dels serveis de la cooperativa, l'interès limitat al capital, al qual només se li reconeix un interès fix i petit ja que es lloga com a eina de treball, la neutralitat política i religiosa, les vendes al comptat i l'ensenyament sobretot de la mateixa cooperació.

Les regles de Rochdale van ser revisades el 1937 per l'Aliança Cooperativa Internacional (ACI) i adequades, en la seva redacció sobretot, el 1966. Les actuals normes internacionals del cooperativisme, però, són producte d'una darrera adequació feta en el marc d'un Congrés de l'ACI realitzat a Manchester el 1995 i inclouen l'autonomia i independència de les cooperatives com a centre de la seva existència.

Randé i Ventosa era un ric ben allunyat dels nostres preceptes de repartiment del treball i la riquesa. I molt probablement mai no va anar a Rochdale, tot i que podria haver-hi anat. De fet tot això no importa massa. Tampoc hi va anar Joaquim Llorens Abelló i no deixa de ser, per això, un dels més importants anarquistes i cooperativistes del Priorat. El que de veritat importa són els valors que el cooperativisme defensava i defensa, els que fomenta i els que promou. I aquests no són altres que l'autoajuda, l'autoresponsabilitat, la igualtat, l'equitat, la solidaritat, l'honestedat, la transparència i la responsabilitat social.

Jordi Martí Font

Aquesta campanya de cofinançament a verkami és una iniciativa col·lectiva impulsada pel grup de suport a Enric Duran, en el marc de la Revolució Integral , per finançar una estructura organitzativa de protecció per a que cap persona desobedient vagi mai a la presó.

Què volem fer?

• Donar suport a la creació d'una estructura organitzativa per protegir la integritat física de l'Enric Duran i d'altres activistes compromesos amb la transformació de la societat, la Revolució Integral i la llibertat d'expressió, que en un moment donat siguin perseguides per les estructures judicials i repressives de l'Estat i dels poders econòmics, i vulguin escollir l'opció de la desobediència.

• Donar suport a la investigació i el desenvolupament d'estratègies integrals per garantir que cap més activista desobedient sigui perseguit i amenaçat d'anar a la presó. Una d'aquestes línies de treball és la d'aprofundir en alternatives al sistema judicial i al també fracasat model penal basat en l'empresonament, amb la qual es vol beneficiar també a diversos col·lectius socials que en un moment donat poden veure's afectats per mesures penitenciaries.

• Fomentar la llibertat d'expressió a través de la difusió d'informació i contingut silenciat, que no s'estigui fent pública per la pressió dels poders establerts. Aquesta estructura permetrà també la consolidació de vies d'estudi i investigació que actualment no poden desenvolupar-se i que són fonts d'alliberació de coneixements relacionats amb la salut, la tecnologia, l'energia...

Els recursos d'aquesta campanya aniran destinats a cobrir les necessitats logístiques específiques d'aquesta iniciativa durant la fase inicial del projecte, etapa clau per al procés, doncs s'establiran els fonaments que permetran que la seva estructura organitzativa s'estengui progressivament. Més enllà d'aquesta campanya, i d'acord amb la dimensió dels objectius d'aquest projecte, les vies de finançament es diversificaran.

Perquè donar suport?

Donat que cada vegada s'està fent més arriscat defensar la llibertat d'expressió i el bé comú, es fan necessàries noves estructures autogestionades de protecció, que siguin capaces de fer-nos invisibles davant dels sistemes de control del poder en les seves diverses cares.

Vegeu tota la informació de la campanya >> Campanya cofinançament a Verkami

El 25 de març de 1911 moriren 146 treballadores i 71 en resultaren ferides a causa d'un incendi ocorregut en un fàbrica tèxtil de Nova York. Aquest fet desencadenà la protesta contra la situació de precarietat laboral en què estaven sotmeses les treballadores.

La protesta s'estengué per distints països i a partir d'aquí es prengué consciència de la lluita en favor dels drets de la dona treballadora, és per això que a partir d'aquest succés tràgic es començà a commemorar el 8 de març com a dia internacional de la dona.

Però cal dir que ja feia anys, des de mitjan segle XIX, que les dones lluitaven  i reivindicaven els seus drets laborals i socials. De la mateixa manera que a la resta del món, a Mallorca començaren a deixar-se sentir veus rebels contra l'opressió per partida doble a la qual estaven exposades. Per una banda, l'opressió que patien al treball. De la mateixa manera que els seus companys, aquestes dones estaven explotades amb uns sous miserables –afegint que les dones guanyaven un terç manco respecte al salari de l'home-, treballaven 14 hores o més, habitaven a habitatges insalubres les quals molts cops no podien pagar... Així, els obrers i obreres d'aquella època també es veien obligats a enviar als seus fills a treballar des de ben prest a les fàbriques. A més, estaven exposats a patir accidents laborals que els podien deixar inutilitzats per tota la vida i enfonsats a viure en la misèria absoluta. De fet, a Mallorca, quan es crearen les primeres grans indústries  a la perifèria de Ciutat, eren nombrosos els casos d'accidents laborals que apareixien publicats a la premsa.

Per altra banda, pel fet de néixer dona romanien al llarg de la seva vida supeditades primer al seu pare –cap indiscutible de la família– i després al seu marit.  Davant aquest futur negre que els esperava, començaren a sorgir a Mallorca les primeres veus en contra del patriarcat així com també en contra de les condicions laborals i de vida a les quals es veien sotmeses.

D'aquestes dones poca cosa se'n sap. La història ha estat escrita des del poder, de manera que la història de les classes populars i obreres que lluitaren precisament contra el poder han estat silenciades durant molt de temps i en conseqüència també la història de les dones. Però foren moltes les dones i també homes que lluitaren en favor de la igualtat i més en general de l'emancipació social i destrucció del capitalisme.

Aquestes primeres obreristes de mitjan segle XIX romperen amb els esquemes tradicionals d'«àngel de la llar» dissenyat per la dona d'aquella època i que encara avui patim. En un món d'homes sortiren a la tribuna, al carrer, organitzaren a les dones de les fàbriques, etc. Totes elles, s'havien format als cercles i ateneus lliurepensadors, republicans, anticlericals, anarquistes, etc. que començaren a fer la seva irrupció dins la societat mallorquina del segle XIX. Les pàgines dels diaris d'aquella època ens parlen de la participació d'aquestes dones en la vida pública: participaven a les manifestacions, a les vagues, llegien discursos de propaganda als seus locals, acudien a les escoles obreristes, etc. A més, van tenir un paper molt destacat en la lluita contra les quintes: les mares, germanes, esposes veien com els homes de casa seva partien a la guerra, una guerra de la qual probablement no tornarien i amb què res tenien a veure. Les quintes eren un sistema de selecció dels joves que havien d'anar a fer el servei militar. Un sistema injust del qual les classes benestants se'n podien lliurar pagant una quantitat econòmica que no estava a l'abast de les butxaques dels obrers, que no els quedava més remei que partir al front de guerra.

La lluita d'aquestes dones s'encaminà sobretot a criticar el fanatisme de l'església catòlica. Dones com Magdalena Bonet -republicana intransigent, que predicà des de la tribuna i escrigué en els periòdics republicans i obreristes de l'època- no es cansaren de demostrar com l'església era la culpable de la ignorància que patien les dones.

Un altre protagonista fou el col·lectiu d'obreres costureres la «Virtud Social». Societat creada el 1870 i que abraçà les idees de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Marx i Bakunin. Elles reivindicaren millores laborals i socials, feren vagues i treballaren juntament amb els seus companys per escampar l'idea de la Revolució Social. En total foren una seixantena les dones que participaren dintre de la «Virtud Social»: una societat exclusivament femenina. D'aquí en destaca la presidenta Josefa Sánchez i altres com Francisca Vidal. Aquestes primeres obreristes mallorquines no estaven exemptes del que passava a la resta del món, ja als anys revolucionaris del Sexenni Democràtic (1868-1874) estaven dins l'òrbita més combativa, en deixaren constància les companyes internacionalistes de Madrid quan digueren que les mallorquines eren unes de les més ben organitzades i que més treballaven per l'emancipació de la classe obrera juntament amb les catalanes i saragossanes. Tenien contactes amb les grans revolucionaries del moment: Modesta Periu, Narcisa de la Paz, Consuelo Aragon, Amalia Domingo Soler, etc. Per això no ha d'estranyar que anys després siguin les mallorquines les que organitzin el Primer Congrés Femení Nacional (1883), congrés que l'Església mallorquina va aconseguir suspendre.

Ja per acabar, només dir que fa un parell d'anys es van començar a recuperar biografies de dones que tingueren un paper destacat dins la Segona República com el cas de les Roges del Molinar, entre elles Aurora Picornell, Matilde Landa –empresonada a Palma–, etc. Coneixem una mica també a les socialistes de Capdepera, la memòria de republicanes i també d'algunes llibertàries com Agnès Salvà que escamparen la flama anarquista a través dels ateneus organitzats durant la República. Però encara ens manca molt per conèixer.

Si la història de les veus femenines rebels de la Segona República fou esborrada, més esborrada roman la història d'aquestes primeres dones que reivindicaren millores socials i econòmiques i que somiaven en la transformació radical de la societat i sortiren per primer cop al carrer per fer-la possible. Potser sigui perquè no eren nobles, monges, beates, santes, esposes de militars o burgeses caritatives, és a dir, no són el que el poder ha considerat i considera dignes de ser filles il·lustres de Mallorca o a qui fer honor amb un nom de carrer o escola pública. Potser perquè foren les primeres dones que tant molestaren als sectors benestants: la noblesa terratinent, la burgesia capitalista, el clergat de la casulla d'or i de la panxa plena, etc.

Recuperar la història de les esclaves de la societat és necessari, gairebé imprescindible, per entendre qui som i com avançar cap a l'emancipació definitiva dels homes i les dones.

Catalina Martorell

Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»

El meravellós projecte d'escola lliure continua per a l'any vinent, però està costant trobar l'espai adequat, ja que ha de tenir dues característiques importants: ser accessible econòmicament, per tal de fer el projecte viable, i disposar d'espai exterior.

Què se cerca?

Idealment una finca rústica amb casa i espai exterior suficient. No importa si la casa és petita, però el que si valorem és que l'espai exterior sigui com a mínim d'uns 500 – 1.000m².

On se cerca?

A prop de Palma o en un lloc fàcilment accessible amb transport públic.

Els promotors agrairien que si qualcú coneix algun espai amb possibilitats ho faci saber.

Gràcies!

Col·lectiu Escola Lliure Mallorca