Ateneu Llibertari Estel Negre

A voltes sembla com si ens ofeguéssim i no és el cas. Si la boca no la mantenim fora, l'aire no hi pot entrar, això és cert, però que no la vegem no obliga l'aigua a fer-hi estada i conseqüentment a negar-nos. Ben al contrari. Tenir mig cap dins de l'aigua no vol dir que en un no-res hi farà cap l'altre mig sinó que potser el que ara hi és en sortirà. Sencer. I per tant el tindrem complet.

Respirem fora de l'objectiu de la càmera per tal que no ens agafi en moviment, mentre omplim els pulmons d'aire i l'expulsem amb determinació per no deixar-ne gens ni mica a dins i que el nou que hi entri ho faci en plaça neta, buida, per omplir. Per això notem els gustos i les olors com mai abans no havíem fet, senceres, complexes com són i tan suggeridores que molts cops no les localitzem en la nostra biblioteca olfactiva. Els records que hi teníem no eren complets sinó basats únicament en l'anècdota.

Inhalem, inspirem, olorem, ensumem i ens regalem el sentit de l'olfacte esperant què ens ve al cap de forma mecànica, sense pensar ni buscar en els records. I notem quines olors porten associats quins records. No hi valen les magdalenes ni la fortor de la suor de qui ens fa de parella perquè ja estan massa tronats. A voltes és només l'olor d'un jersei que tu et vas treure una tarda d'hivern, havent dinat, un dia de fred sec, mentre jo em colgava dins del llit per passar-hi la migdiada; altres, l'acidesa i la dolçor, alhora, d'una taronja que deixava en els teus dits un gust que perdurava estona i més estona; unes poques, el gust de les llàgrimes que es desplaçaven galta avall a la recerca del terra a on les projectava la gravetat i s'hi estavellaven; massa sovint, l'olor tèbia de la teva pell i com canviava de gust i d'olor alhora, quan topava suaument amb la saliva...

Ara, a Londres, els llavis es clivellen i tot esdevé fred i més fred, però a baix de tot, la suor continua deixant clar quin és el seu regne. I ja sabem que no aquest és d'eixe món...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

El dimecres 3 d'abril de 2013 comença a Transitant el Taller d'escriptura i edició: «Feim un llibre», que realitzarà Ediciones Karakartón.

Encara hi ha places (limitades), així que animeu-vos a participar-hi!

Per favor, tant les que ja heu mostrat interès com les que vulgueu apuntar-vos-hi a partir d'ara, envieu un correu a transitant@subvertising.org  o passeu-vos pel local.

Més informació

-Quin fred que fot, mana!

-Per això no entenc com és possible que deixin de banda un radiador com aquest aquí, precisament, on el fred cal combatre'l amb totes les eines i armes a l'abast.

-Pregunta'n el preu i mira que funcioni bé. I agafa'l, que almenys podràs dir que ho vas intentar.

-Intentar el què?

-No passar fred, dona. Aquí ràpidament et geles si no estàs atenta al cos i el teu voltant. I posa mantes al llit!

-No me'n parlis que ja ho he experimentat. I no un cop sol. El fred em gela sovint les orelles i el nas, però també els peus i parts del cos que pensava que no es podien gelar. Tota jo esdevinc glacerol, les mans balbes, les paraules enganxades pel gel al paladar...

-Serà que tens el fred al cos, inserit en el teu adn...

-No. És que fa un fred que fa petar les barres. Això és, així es nota i així el noto jo. I com jo, la resta.

-En tot cas, molt millor que la cara entre anglesa i nord-americana que hi ha al costat.

-Quina cara?

-La cara de la dreta...

-Ah, la cara... la cara abanderada?

-Això volia dir, la cara entre les banderes d'un i altre imperi.

-Curioses aquestes banderes. En llocs on el nacionalisme és i ha estat tan extrem com en aquests estats, les banderes esdevenen icones d'adhesió col·lectiva fins i tot per als que en altres llocs les cremarien.

-Tens raó, però això no passa arreu.

-No, és clar, a Espanya sempre ha estat a l'inrevés. Allà totes es cremen. No deuen ser prou imperi.

-Espanya, Espanya... encara anem així?

-Volia dir Estat espanyol.

-És el mateix.

-No ho és, ja ho saps i sovint ho repeteixes que no ho és. Espanya és nom de pàtria, femení singular. I, en canvi, Estat espanyol és el nom de la part de món administrada per aquesta entitat jurídico-administrativa.

-Si femení singular és nom de pàtria, els Països Catalans que tan repeteixes, què són?

-Masculí plural, és clar. Però a banda del masculí, en aquest cas l'important és el plural.

-Catalunya sí que és femení singular.

-Per això la dreta conservadora la defensa.

-Au va, quines ximpleries!

-No més que les que tu repeteixes dia sí i dia també referides al fet que tu no ets nacional.

-No ho sóc.

-Ja, per això anomenes nord el País Basc i sud Andalusia.

-I no està bé?

-No jutjo, només dic el que hi ha i és evident que si mirem al nord des d'aquí no hi ha el País Basc sinó Occitània o l'Estat francès.

-Tens raó.

-Doncs d'això se'n diu nacionalisme banal. Hi és, no es nota però ho defineix tot o gairebé tot, sobretot la visió sencera que tenim del món.

-Però això no és nacionalisme, són formes de dir.

-És nacionalisme i del pitjor. El que fa que alguns anarquistes anglesos i nord-americans pintin les banderes nacionals dels seues respectius estats com a icones del que ells mateixos fan o defensen, com a símbols de col·lectivitat. I qui diu anarquistes també diu anticapitalistes o defensors d'un món sense pàtries ni fronteres.

-Tornem al mercat que em perdo.

-Mai no n'hem marxat.

-Així és, el món, el teu món, és un mercat.

-No només el meu sinó el món de tots i totes, tots els mon que hi ha un al costat de l'altre en tots els mercats del món.

-Parlant amb tu sempre passem del detall ala categoria com si fos l'únic dels passos possibles.

-És possible, però no l'únic.

-No l'únic, és clar.

-Però sí el que més plaer em dóna.

-Doncs dóna-te'n.

-Tant com pugui.

-Així sigui.

-Així és.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta