Ateneu Llibertari Estel Negre

Una mostra humana (oh, mana!) que surt a l'esquena del sofà, darrere d'ell mateix. I un braç nu. “El de santa Tecla?” criden tres tarrago-nines encantades... “No! Ni santa ni Tecla, Roser i de la Cava que aguanta l'equilibri mentre camina pel filferro a la capital britànica i anglesa com qui no vol la cosa, o si la vol ho dissimula més que no diu”. Però ho fa -això de aguantar l'equilibri- i hi és, i malgrat no mostrar-ho tot no s'amaga de res ni de ningú perquè sí. Perquè crear és també una forma de viure, si no l'única manera de viure. En la resta, el que fem i fan és assajar la mort, com quan els d'Espai en Blanc deien que treballar era..., precisament, assajar la mort i una ampolla de cava tapada amb un tap es preparava per fugir pel coll de l'ampolla quan saltés el suro.

Nàufrags en temps de crisi, aferrar-nos amb força a on l'aigua encara no ha negat tot el que toca és, més que una forma de viure, l'única forma de no finar, de no deixar d'insuflar aire als pulmons que permeti respirar i, mentre respirem, viure, o almenys existir. Però mai només. Perquè mentre existim, ens cal notar l'aire com baixa cap als pulmons i alhora que estem vives.

Recordo els diversos sofàs no de Londres que hi ha hagut a la meva vida i la veritat és que ni puc ni vull deixar de pensar en el munt de vida que han acollit. En el munt d'aire i fins i tot de vent que hi he notat i sentit. I, com no, en el munt de mans que els han transitat. I en el munt de cossos que han acollit. I en el munt de paraules que han sentit. I en el munt de llibres que hi he llegit. I en el munt de focs que ens hi han consumit. Però sobretot, em miro el d'ara i penso en el munt de futurs que m'hi esperen, que ens hi esperen si no només existim.

I un calfred em recorre l'espinada... i un braç el recorre de darrere estant...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta