Ateneu Llibertari Estel Negre

---

---

Divendres 10 de gener de 2014 a les 18.00 hores

La educación prohibida (2012, Argentina, dirigida per German Doin)

L'escola ha complert ja més de 200 anys d'existència i és àdhuc considerada la principal forma d'accés a l'educació. Avui dia, l'escola i l'educació són conceptes àmpliament discutits en fòrums acadèmics, polítiques públiques, institucions educatives, mitjans de comunicació i  espais de la societat civil. Des del seu origen, la institució escolar ha estat caracteritzada per estructures i pràctiques que avui es consideren majorment obsoletes i anacròniques. Diem que no acompanyen les necessitats del Segle XXI. La seva principal fal·làcia es troba en un disseny que no considera la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu.

A partir d'aquestes reflexions crítiques han sorgit, al llarg dels anys, propostes i pràctiques que van pensar i pensen l'educació d'una forma diferent. La Educación Prohibida és una pel·lícula documental que proposa recuperar moltes d'elles, explorar les seves idees i palesar aquelles experiències que s'han atrevit a canviar les estructures del model educatiu de l'escola tradicional.

Més de 90 entrevistes a educadors, acadèmics, professionals, autors, mares i pares; un recorregut per 8 països d'Iberoamèrica passant per 45 experiències educatives no convencionals; més de 25.000 seguidors a les xarxes socials abans de la seva estrena i un total de 704 coproductors que van participar en el seu finançament col·lectiu, van convertir a La Educación Prohibida en un fenomen únic. Un projecte totalment independent d'una magnitud inèdita, que adona de la necessitat latent del creixement i sorgiment de noves formes d'educació.

En acabar la pel·lícula començarà el col·loqui: "L'educació a debat" conduït per Marisol Ramírez (periodista), amb Malén Mayordomo del  col·lectiu Espai d’Aprenentatge Nono i Guillem Barceló en representació de l'Assemblea de Docents de les Illes Balears.

Divendres 24 de gener de 2014 a les 20.00 hores

Diarios de la calle (2007, Estats Units, dirigida per Richard LaGravenese)

Erin Gruwell (Hilary Swank) és una jove professora recentment llicenciada que comença a fer classes de llengua en un institut de Long Beach (Califòrnia). Els seus alumnes, que viuen en barris marginals, estan marcats per la violència de les bandes. Després d'un mal començament, descobreix com guanyar-se el seu respecte i confiança i com ajudar-los a canviar: els parla d'Ana Frank i d'altres adolescents, menys afortunats que ells, que van viure grans tragèdies i van escriure sobre elles.

Divendres 31 de gener de 2014 a les 20.00 hores

El milagro de Anna Sullivan (1962, Estats Units, dirigida per Arthur Penn)

Una família contracta a Anna Sullivan per educar a Helen, una nena sorda i cega. Un trauma infantil, un fosc complex de culpa, per la mort del seu germà, impulsa a la mestra a redimir-se mitjançant l'educació de la nena. La incompetència i la negligència dels pares han fet d'Helen una nena acaronada, incapaç de sotmetre's a cap disciplina, i amb la qual tota comunicació sembla impossible. L'adolescent viu aïllada en un món propi completament aliè als altres. No obstant això, Anna Sullivan aconseguirà, amb molta paciència i rigor, trencar aquesta bombolla,  aquest aïllament.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú les activitats d'aquestes jornades.

T'hi esperem!

CNT-AIT, SAD Palma

Enguany el premi més esperat i jo diria que protagonista indubtable de la gala de la Nit de la Cultura de l'OCB, ha estat l'Assemblea de docents. Aquí en teniu la foto: una imatge per al record.

Va ser un espectacle de color, so i emoció: tres minuts d'aplaudiments, el cant de l'estaca entonat pel públic, les imatges de la manifestació, el verd omnipresent –en l'escenari, en les llotges, en el vestuari dels assistents–, el glosador encès que escopia amb notes d'indignació i ràbia, la cara atònita de roig encès del representant del PP que va assistir a l'acte, en primera fila, a punt de rebentar –no sé si de ira o de vergonya–; les paraules iròniques d'en Guillem abans de començar el seu discurs: «M'han donat tres minuts per parlar i ja mos hem passat de temps, amb els vostres aplaudiments», etc...

Rosselló -Pòrcel, amb els poemes d'Imitació del foc, va ser la inspiració lírica d'aquella nit perquè al cap i a la fi, d'allò que es tracta és de mantenir el foc, ben encès i atiar la flama. Per això, precisament cal agrair l'esforç de la pedra foguera que han estat els nostres representants en l'assemblea. No es mereixen un premi, sinó un carrer o una plaça o un edifici dels més grans perquè ells han contribuït a bastir una part de la història i els afanys del nostre poble. La nostra part. Els nostres afanys.

Marisa

El terrorisme en els últims anys es convertí en una agenda política, particularment en el govern Bush, però també continuat per Obama (ara amb el ciberterror) i a molts altres països. Un interessant post publicat per Jim Harper en Cato Institute fa referència a una interessant reflexió: «la por al terrorisme ens fa estúpids» i comparteix un seguit de dades que fa pensar que aquest terror és ridícul.

Estudis estadístics del National Safety Council, el National Center for Healt Statistics i el Cens dels Estats Units revelen dades que ens fan qüestionar la cultura del pànic i l'enorme quantitat de recursos que s'escampen per a presumptament acabar amb el terrorisme, una amenaça invisible i a fi de comptes força poc letal en comparació amb altres problemes que enfronten el gènere humà modern. Aquí teniu xifres, entre elles, l'escandalosa realitat segons la qual és més probable que la mateixa policia sigui la que determini la mor d'un membre de la ciutadania que un terrorista:

- Tens 17.600 vegades més probabilitats de morir d'un atac de cor, que d'un atac terrorista.

- Tens 11.000 vegades més probabilitats de morir en un accident aeri, que d'un atacat terrorista que involucri un avió.

- Tens 1.048 vegades més probabilitats de morir en un accident d'automòbil, que d'un atac terrorista.

- Tens nou vegades més probabilitats de morir d'asfíxia accidental al teu llit, que d'un atac terrorista.

- Tens vuit vegades més probabilitats de morir a mans d'un policia, que d'un terrorista.

- Tens sis vegades més probabilitats de morir a conseqüència d'un clima càlid, que d'un atac terrorista

Les xifres anteriors ens fan reflexionar sobre l'absurd que és preocupar-se per patir un atac terrorista i tota la ridícula maquinària propagandística al vontants d'aquesta amenaça.

Els dies 30 de novembre i 1 de desembre del 2013, al voltant de 20 col·lectius d'arreu del territori van participar a les jornades de la Segona Trobada Anarquista a Catalunya, en el marc del procés amb què el moviment llibertari treballa per construir una organització comuna. Després d'una primera reunió el mes de juny, fruit de la necessitat organitzativa del moviment llibertari, dissabte i diumenge els diversos grups van exposar i debatre les aportacions i esmenes que havien elaborat durant els darrers mesos.

Van acordar-se els primers objectius i consensos de mínims, amb el sentir general de caminar cap a una federació que articuli les relacions entre els col·lectius llibertaris catalans. També es va acordar establir el congrés fundacional de l'organització al juny de l'any que ve. Fins llavors, mitjançant una comissió tècnica, continua el procés de propostes i esmenes dels col·lectius per abordar tots els aspectes i donar-li forma.

D'altra banda, es convida a afegir-se a la iniciativa a tots aquells grups afins -assemblees de barri, estudiantils, escoles, ateneus- que encara no en formin part.

L'anarquisme consolida així l'esforç per donar resposta a l'acceptació creixent que el seu discurs recupera a casa nostra, que s'ha vist reflectida en un increment exponencial del nombre de col·lectius els darrers anys. Amb aquesta iniciativa, el moviment llibertari reivindica la seva veu com a actor polític.

II Trobada Anarquista de Catalunya

Si esteu interessades/ats en participar del procés podeu contactar amb la comissió tècnica mitjançant el següent correu:

encontreanarquista (at) riseup.net

Vaig néixer políticament la nit entre el darrer dia del 1993 i l'1 de gener del 1994, quan milers d'homes i dones amb la cara tapada per no singularitzar-se van ocupar diverses ciutats de l'Estat mexicà de Chiapas i em van omplir el cap, el cos i el cor amb un discurs i unes idees que ja voltaven per dins del meu cap, amunt i avall, però no tenien concreció clara. Això no vol dir que abans fos mort, és clar, ni tan sols que l'aixecament zapatista aclarís res... ni molt menys, sinó tot el contrari. Van haver de passar uns quants mesos i unes quantes coses perquè captéssim que aquella no era una revolta més.

Dos anys després, a la Trobada Intergalàctica que elles i ells mateixos va convocar al mig de la selva Lacandona, milers de persones de bona part del planeta vam retrobar-nos per mirar-nos a la cara i, com diuen ells –que som nosaltres– sentir-nos la veu.

Allí hi vaig conèixer gent que lluitava arreu, que s'estimava arreu i que volia acabar la dictadura dels diners que ens allunya de ser persones i ens converteix en només cossos en competència; gent que encara lluita, gent que encara estima, gent que està vencent sense derrotar..., gent que després va estar a les barricades de Seattle, Cancún o Gènova; a les contracimeres de Niça, Praga o Evian; a les discussions de Porto Alegre, Florència o París, i sobretot, i el que és més important, lluitant perquè el seu tros de món no caigui en el pou de la llonganissa adulterada que és el turbocapitalisme del segle XXI, a casa, de casa i per a casa. Gent que ha entès que això no pot continuar així i a la qual se li ha enganxat el virus llibertari de la rebel·lia.

I allí, entre l'exuberància d'una vegetació que no atura mai el seu creixement desmesurat, també hi vaig veure una de les imatges que m'ha marcat més en la meva vida mentre fèiem una mica d'observadors internacionals en les converses entre l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional i l'Exèrcit Mexicà de Dominació dels Diners.

Les converses entre les parts es feien en una casa envoltada per homes dones de la societat civil, baixets i de color cafè, agafats de la mà, que alhora estaven envoltats per una segona gran rotllana de militars vestits d'uniforme, verd olivera, amb guants i mitjons blancs impecablement i escandalosament nets enmig de l'imperi del fang. Aquests, alhora, estaven envoltats del grup dels que veníem de fora, que érem nosaltres. Cada un cert espai de temps, els militars i les persones de la societat civil, es canviaven per evitar un cansament que es feia notar després d'unes hores drets i sense gairebé ni parlar. Aleshores es desplaçava fins al poble un grup nombrós de persones i de militars.

Era el moment del relleu i la Maria Zapata ens va fer apropar a la porta del bar on estàvem perquè entenguéssim per què érem allí. Quan ens va tenir allí, ens va demanar primer i obligar després, amb una veu imperativa i ordres constants, que miréssim al terra, just davant del bar, que no aixequéssim al mirada per res del món. La vam creure...

Així, la nostra visió es concentrava en una part del carrer que teníem davant, just aquella que enquadrava els peus dels vianants. De cop, es va anar sentint una remor que semblava llunyana però que a poc a poc s'anava apropant. El soroll va anar creixent i ràpidament vam entendre de què es tractava: els militars caminaven en formació cap al poble, picant les seves bótes contra el terra per deixar clar qui tenia el poder de la força. Aviat van ser davant nostre i la desfilada de botes de pell negra, impol·lutes i ben llustrades, amb mitjons blanquíssims, picant amb força contra el terra, se'ns va presentar impressionant. En formació militar, els peus ben calçats avançaven amb tota l'arrogància de què eren capaços, en formació, cap a fer el seu relleu i deixant el seu darrere ple de petjades en el fang. Quan semblava que la desfilada s'acabava, i només uns metres darrere de les botes, van aparèixer uns altres peus, aquests en silenci –no parlaven ni feien remor–, amples pel pes que havien hagut de suportar durant tants segles de càrrega, descalços, foscos com la terra, silenciosos i humils. Després de la desfilada de botes, la desfilada de peus descalços i sense formació ens va glaçar la sang. La Maria, barcelonina i propera a un nombrós grup de gent del cinema de la ciutat comtal, ens havia dit que si li fèiem cas li ho agrairíem... i li vam agrair. Jo encara ho faig ara, perquè d'una manera senzilla, en un poble de la selva Lacandona, en un racó de món, damunt del fang, vam poder entendre què és, què era i què serà la lluita de classes, vam entendre que calia triar i que a nosaltres no ens abellia ser dels de les botes de cuir negre i els mitjons blancs, que nosaltres no podíem ni volíem estar al costat dels poderosos.

Els peus dels gossos dels rics (que també tenen peus però mai no xafen el fang) expressaven, amb les seves botes negres i la seva marcialitat en la forma de caminar, la violència que els poderosos utilitzen per continuar mantenint el seu poder. Darrere, els i les pobres del món –en silenci–, els i les explotades –sense aturar-se–, les i les subjugats –a poc a poc– no es deixaven xafar ni seguien pas a pas la trilla que els militats havien fet. La lluita de classes, la lluita contra les jerarquies, la lluita per la dignitat continua arreu del planeta diguin el que diguin els intel·lectuals al servei de qui mana, malgrat l'anunciat i mai no arribat final de la història de Fukuyama, i són ells, els rics i poderosos qui més clarament ens ho mostra amb les seves formes de dominació.

La història continua perquè continuen existint classes, explotats i explotadors, pobres i rics, qui mana i qui obeeix... i sobretot continua existint la voluntat ferma de milions de persones, arreu del món, de no voler ser res més que un número en el compte de beneficis o pèrdues d'algun despatx emmoquetat de Nova York, París o Barcelona. Els zapatistes ho van deixar clar l'1 de gener del 94 i nosaltres, al seu costat, ho continuem tenint clar encara ara: «ja n'hi ha prou», perquè volem «un món on hi càpiguen tots els móns».

Jordi Martí Font

El Parlament de Catalunya aprovarà pròximament una pregunta i una data per realitzar un referèndum sobre la “independència” de Catalunya. La pregunta, acordada per diversos partits parlamentaris, serà doble: “Vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, vol que sigui independent?” (1). En aquest Manifest, en primer lloc, exposarem el nostre posicionament respecte d'aquesta qüestió, explicant els motius pels quals respondríem amb un No-Sí a les respectives preguntes, és a dir, donaríem una resposta que ha estat impedida en la formulació promulgada. En segon lloc, farem algunes consideracions generals sobre el fet nacional i el nacionalisme. Per acabar, reflexionarem sobre les potencialitats del conflicte nacionalista a les nostres contrades i sobre el paper que està jugant l'esquerra independentista d'una banda, i el paper que podem jugar els revolucionaris integrals de l'altra, en tot aquest afer.

1. No volem cap Estat

En primer lloc, és bo notar que la primera pregunta del referèndum és capciosa ja que inquireix sobre la possibilitat que Catalunya sigui un Estat quan, per definició, Catalunya no pot ser un Estat. El vocable Catalunya fa referència a un territori, no a les seves estructures polítiques. No és el mateix França que l'Estat francès, ni Girona és sinònim d'Ajuntament de Girona. Catalunya pot estar gestionada i dominada per un o altre Estat, però no serà mai en si mateixa un ens estatal. Mitjançant l'ús indegut del llenguatge, la pregunta promulgada confon Estat i territori, intentant, d'aquesta manera, embullar conceptualment i fusionar imaginàriament les estructures de dominació amb els territoris dominats, una subtil estratagema lingüística gentilesa dels “representants del poble”.

En segon lloc, per respondre amb coneixement de causa a la primera pregunta cal que els ciutadans de Catalunya tinguem ben present quina és l'essència de la institució estatal. L'Estat modern es va gestar durant el segles XIV-XVII i es va imposar com a institució política fonamental arreu del món a través de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ha adoptat, segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa: una estructura marcadament jeràrquica i burocràtica, separada de la ciutadania i per damunt d'aquesta. L'Estat-nació és un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica. És un agent causal de primera importància en la crisi generalitzada d'avui en dia; la seva essència és destructiva, violenta i capciosa, tal com va posar de manifest el mateix Maquiavel. No hi ha un sol Estat al món que no estigui tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en base a l’engany i a l’explotació dels éssers humans i de la natura.

Diem rotundament NO a un hipotètic Estat català perquè no volem sortir del foc per caure a les brases. Un Estat català seria només una nova expressió de la mateixa font de problemes: la dominació política en forma d’Estat “democràtic representatiu”. Si volem alliberar-nos realment de l'espiral de misèria i barbaritat en què es troba el món contemporani és menester que comencem a impugnar efectivament aquesta dominació a través d’una política realment democràtica, realitzada en el marc d’Assemblees Populars Confederades, en franca oposició a l’espectacle oligàrquic del Parlament. Les múltiples crisis del segle XXI ens emplacen urgentment a organitzar-nos al marge de l'estat i contra el mateix, de forma similar a com el poble de Catalunya va saber fer amb gran solvència durant el primer terç del segle XX.

2. Volem veritable independència

Considerem que la independència és un valor humà fonamental que, per realitzar-se genuïnament, ha d'anar associat a un altre valor tant o més important: la interdependència. Advoquem per a que cada persona, cada col·lectiu, cada poble, cada regió i cada país sigui independent i, al mateix temps, en diferents graus i de diferents maneres, interdependent amb els altres. La veritable independència a tots els nivells pot realitzar-se només a través de l'autonomia generalitzada, la qual implica la creació d'una veritable democràcia on cada persona pugui participar directa i igualitàriament en la formulació de les polítiques i en la presa de decisions que l'afecten. Però la independència que proposen els partits “independentistes” no consisteix en això, sinó en la creació de noves estructures d'Estat, és a dir, en renovar les formes de dependència.

Diem decididament SÍ a la independència de Catalunya, però precisant que, segons pensem, la veritable independència d'un país és indissociable de la independència de cada una de les seves regions, pobles i persones. A més, la independència política és indissociable de la independència econòmica. És per això que un sistema d'Estat amb economia de mercat capitalista és sempre antitètic a la veritable independència: un estat suposa, per definició, la imposició de decisions al conjunt de la població per part d'una elit política que concentra la potestat de manar a través d'un conglomerat d'instàncies burocràtiques i oligàrquiques; una economia de mercat suposa, per definició, que les decisions econòmiques fonamentals queden en mans de les dinàmiques de la competència mercantil i de cada una de les entitats empresarials privades. No hi ha cap estat al món que apliqui veritablement el principi d'autodeterminació i de subsidiarietat, senzillament, perquè la descentralització i l'autonomia són antitètiques a la naturalesa de l'ens estatal. No hi ha cap economia de mercat al món que permeti la veritable independència dels pobles i de les persones, senzillament, perquè aquest sistema econòmic es basa en desposseir a les persones i espoliar els pobles per així fer-nos més dependents de les corporacions empresarials i dels seus mecanismes d'explotació laboral.

3. Defensem el fet nacional sense incórrer en el nacionalisme

Probablement, el principal factor que ha esperonat l'auge de l'independentisme estatista català en els darrers anys són les reiterades provocacions anticatalanes de l'Estat espanyol. Aquest ha retallat les competències del govern de Catalunya i s'ha acarnissat contra la llengua i la cultura catalana a través de legislacions (llei Wert), resolucions (Tribunal Constitucional), campanyes (propaganda mediàtica anticatalana), etc. Aquestes problemàtiques tenen la seva causa última en la pròpia naturalesa de l'ens estatal i en la pròpia noció d'Estat-nació, sorgida al segle XVIII per tal de justificar l'establiment dels Estats moderns. La pretensió que el fet nacional pugui delimitar-se amb fronteres és una entelèquia que comporta sempre un forçament de la realitat, mentre que la ideologia segons la qual les estructures polítiques han de coincidir amb aquelles fronteres, és a dir, la ideologia nacionalista, és una font inesgotable d'incongruències i problemes. Per tal de respectar veritablement el fet nacional en tota la seva diversitat, espontaneïtat i entremesclament, per tal que la llengua i la cultura de cada persona i de cada indret puguin expressar-se naturalment i desenvolupar-se lliurement, és menester desvincular completament el fet nacional de les fronteres i estructures polítiques, en altres paraules, cal llençar la ideologia nacionalista a les escombraries de la història.

Impugnem l'opressió que el nacionalisme de l'Estat espanyol ha infligit històricament cap al fet nacional català, però no considerem que la forma correcta de defensar-nos d'ella sigui incorrent en un altre nacionalisme, enarborant l'estelada; la superació veritablement positiva de les opressions nacionals consisteix en crear un nou moviment revolucionari integral i global que impugni tant l'ens estatal, agent causal d'infinitat de problemes, com la ideologia nacionalista, font de conflictes i d'opressions nacionals. D'aquesta manera aconseguirem desenvolupar cultures locals i regionals realment vives, lliures, autèntiques, populars, sinèrgiques i respectuoses.

4. Evitem l'escalada de bel·ligerància nacionalista

A través d'aquest Manifest volem fer una crida per a evitar que les elits polítiques, tant catalanes com espanyoles, aconsegueixin involucrar plenament al poble Catalunya en el creixent conflicte entre l'Estat espanyol i el proto-Estat català. La història ens ensenya que els Estats es recolzen sovint en el conflicte i la rivalitat entre ells, atiant el nacionalisme i la bel·ligerància per així, en última instància, afermar la dominació en els seus respectius territoris. En determinades conjuntures, si resulta convenient pels interessos de diversos sectors del poder, aquests conflictes poden augmentar en intensitat fins adoptar una forma bèl·lica, tal com va succeir en la ex-Yugoslavia.

Justament, alguns comentaristes han assenyalat paral·lelismes entre l'atmosfera social de la Iugoslàvia prebèl·lica i l'atmosfera que es respira a les nostres contrades avui en dia: la crispació va en augment; cada cop més energia social és canalitzada a través de la disputa nacionalista; els atacs verbals, les amenaces i els menyspreus s'han multiplicat en el darrer lustre. Els mitjans de “comunicació” han incrementat progressivament l'atenció que dediquen a aquest assumpte, bombardejant les consciències de la població amb els fervors i furors nacionalistes en les seves diverses expressions: celebracions multitudinàries, debats encesos, resolucions provocadores, declaracions il·lusionadores... I bé, cap a on ens pot portar aquesta escalada?

Arribat el moment en què el Parlament declarés la “independència” de Catalunya, presumiblement, l'Estat espanyol desautoritzaria la decisió tal com ha advertit. Aplicant la legislació constitucional per mantenir la “indissoluble unitat d'Espanya”, no seria estrany que l'Estat espanyol emprés la força de les armes, dissolent el Parlament i incrementant la militarització de les nostres contrades per frustrar la creació d'un Estat català. Alguns confien que l'elit internacional, amb la “bondat” que la caracteritza, ens vindria a “salvar” en un escenari com aquest. Però els fets indiquen més aviat el contrari: cap membre ni òrgan de l'elit internacional s'ha compromès mínimament a emprar la força de les armes per defensar la separació de Catalunya, mentre que alguns d'ells sí que han afirmat que aquest conflicte “és un afer intern d'Espanya”.

Allò que es troba a les nostres mans i pot resultar decisiu és la nostra actuació com a poble. Si el poble es deixa endur pels furors promoguts per les ideologies nacionalistes i les institucions estatistes, la crispació social pot augmentar fins a nivells inusitats, acaparant una gran part de l'atenció pública i soscavant seriosament les possibilitats d'un alliberament real del poble de Catalunya. Amb aquestes paraules volem fer doncs un toc d'alerta sobre el factor contrarevolucionari que suposaria un procés de creixent bel·ligerància en termes estatistes i nacionalistes. La contesa nacional-estatista actual no té cap possibilitat de portar-nos cap a una situació realment positiva, ja que no estem parlant d'un conflicte en què el poble organitzat autònomament i conscient s'enfronta a totes les formes de dominació, tot construint una societat realment democràtica, substancialment millor que l'actual, sinó que es tracta d'un conflicte en què la forma de dominació estatal, una o altra, sempre hi sortirà guanyant i, per tant, en última instància, el poble sempre hi sortirà perdent.

5. Qüestionem el Cavall de Troia

S'escau la pregunta: quin està essent el paper de l'Esquerra Independentista en aquesta conjuntura? Examinem l'exemple de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), el partit que ha entrat al Parlament de Catalunya fa poc més d'un any amb tres diputats. La CUP es va presentar a les eleccions com “la veu del carrer al parlament” i com a “Cavall de Troia dels moviments socials a les institucions”. Tanmateix, en el cas del referèndum, sembla ser que s'ha “oblidat” que hi ha persones del carrer i dels moviments socials que podrien voler votar No-Sí. Era previsible que la CUP no promogués el No-Sí, donat que un eix fonamental de seva línia programàtica consisteix en la creació d'un estat català. Però per fer mèrit a les proclames de ser un partit “democràtic radical” i a les pretensions de ser “amic d'allò llibertari”, la CUP hagués hagut d'intervenir en favor de permetre l'expressió del No-Sí, l'opció més afí als plantejaments llibertaris. Tal intervenció hagués estat molt senzilla: n'hi hauria prou amb presentar una esmena per suprimir l'expressió “en cas afirmatiu” que precedeix a la segona pregunta, tot explicant que la resposta No-Sí és de caràcter revolucionari i que el poble de Catalunya compta amb una rellevant tradició revolucionària que ha de poder expressar-se per tal que el referèndum compti amb un mínim de qualitat democràtica.

Però malauradament la posició de la CUP en aquest afer és encara més flagrantment antidemocràtica. Aquest partit no només impedeix l'expressió del vot revolucionari sinó que, si per ell fos, tampoc l'opció federalista del Sí-No podria expressar-se: la CUP voldria reduir al mínim les possibilitats d'expressió del poble en aquest referèndum, proposant una sola pregunta binària per tal de forçar el resultat que ella desitja, el Sí a la “independència” estatista. En això consisteix la “democràcia radical”? No era això, companys, no era això... I és que aquesta història ja és molt vella i s'ha repetit massa cops: aquells que pretenen transformar l'ordre establert participant com a “representants” en les seves estructures, en la mesura que obtenen poder, s'emmotllen a les inèrcies i les dinàmiques antidemocràtiques del sistema estatal-mercantil. Per tot això, farem bé de preguntar-nos: és la CUP realment un Cavall de Troia dels moviments socials dins del Parlament o més aviat un Cavall de Troia del Parlament dins dels moviments socials?

6. Avancem cap a la Revolució Integral!

Primera Assemblea de Integra Revolució Catalunya.

Can Piella, Maig del 2013.

La dimensió política de les nostres vides, és a dir, l'activitat deliberativa i decisiva sobre els assumptes de l'esfera pública que ens concerneixen, no pot desenvolupar-se adequadament a través dels mecanismes pseduo-democràtics amb els quals compta el sistema de dominació establert. Aquest referèndum és una bona mostra de com el sistema estatal-mercantil orquestra l'espectacle de la “política” amb el fi últim de legitimar-se i distreure la nostra atenció dels processos que realment ens permetrien alliberar-nos: la reflexió rigorosa i profunda, l'auto-organització col·lectiva i autònoma, la millora moral quotidiana i l'empoderament popular a través d'un moviment de transició pel canvi global democràtic.

En algunes manifestacions del 15M es va corejar una consigna plena de sentit: “el problema és el sistema, la solució és la revolució”. Un referèndum convocat per una institució oligàrquica com és el Parlament i escenificat pels mitjans de “comunicació” de masses, forma part del problema, no de la solució. Per això, a través de les nostres possibilitats de difusió, els sotasignats advocarem per l'abstenció activa en aquest referèndum, encoratjant a tothom a reflexionar sobre l'opció revolucionària, l'opció exclosa del No-Sí. Cal que responguem a moltes preguntes per construir una Catalunya i un món realment independents i autodeterminats, és a dir, sense estats. Si responem encertadament a elles, amb fets i paraules, estarem iniciant una Revolució Integral: una transformació profunda i generalitzada de la nostra forma de vida, un canvi qualitatiu i de gran abast en les estructures i el valors que defineixen la nostra societat.

Només canviant-ho tot serem independents!

Grup de Reflexió per a l'Autonomia

Desembre del 2013

NOTES

(1) Artur Mas va anunciar que la segona pregunta seria "En cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent?". Tanmateix, diversos mitjans de "comunicació" van excusar la redundància estatista del president i van ometre encertadament el terme "Estat" que lògicament ja queda inclòs en l'expressió "en cas afirmatiu". La formulació que emprem en aquest Manifest és aquesta darrera ja que és la que més s'apropa a la formulació que considerem més netament democràtica (al permetre l'expressió de totes les possibilitats) i lingüisiticament correcta (al no redundar innecessàriament): "Vol que Catalunya tingui un Estat propi? Vol que Catalunya sigui independent?". Tanmateix, és altament probable que la formulació que finalment prevalgui sigui aquella que contingui més redundàncies i distorsions estatistes, és a dir, la que va ser pronunciada pel president.