Ateneu Llibertari Estel Negre

Jordi Artigas es va formar en l’escola franquista, durant els anys 50 i 60 del segle passat. En aquella època tots els alumnes havien d’aprovar una assignatura anomenada Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.). Artigas ha consultat els manuals d’aquella matèria als arxius de la Biblioteca Artur Martorell i ens fa un recorregut per una de les aberracions pedagògiques més abominables de la història d’Espanya.

El ministre de Cultura, Ensenyament i Esport de l’actual govern del Partit Popular José Ignacio Wert ha esdevingut un autèntic bomber-piròman a partir de les repetides declaracions incendiàries d’octubre de 2012 contra el sistema d’immersió lingüística català, amb motiu d’endegar una nova i retrògrada llei d’Educació, avui ja aprovada.

La cirereta del pastís fou la frase que sense dissimular i amb tot el cinisme pronuncià: “Queremos españolizar a los niños catalanes”, tot posant la zitzània dient que el sistema educatiu català, enverinat –segons ell– per una ideologització de caire nacionalista era en gran part responsable del que a Madrid han batejat com a “deriva nacionalista”.

Aquest tema, resumit en breu, ha fet brollar autèntics rius de tinta, tant de la premsa de paper com de la digital, articles, editorials, cartes dels lectors, declaracions, notícies, etc.

Això ha fet remoure vells llots que ja crèiem soterrats per sempre. El franquisme, mai desaparegut d’aquest país, torna a mostrar indissimuladament el seu rostre sota l’aparença d’un partit “demòcrata”. L'“España profunda”, de la “Una, Grande y Libre” torna a treure el cap, com les serps després de la hivernada.

Avui vull aportar la meva experiència a les pàgines virtuals de Núvol. Estic convençut que la gent de la meva generació se sentirà identificada, sobretot la que ronda entre els 50 i els 60 anys, tots aquells que els va tocar estudiar l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) al llarg del Batxillerat, l’Elemental i el Superior, un clàssic d’aquelles dècades dels ’50 i ’60 del segle XX, en ple franquisme, la dictadura del vota sí als referèndums, dels “25 Años de Paz”, dels “Estados de excepción” i del TOP (Tribunal de Orden Público), i també perquè tot anava lligat amb el nacionalcatolicisme, el centenari de les aparicions de Lourdes el 1958 o la “Cruzada del Rosario en família”.

Als que van tenir la sort d’estalviar-se aquell malson, els diria: allò sí que va ser una veritable “neteja ètnica”!. S’havia de fer desaparèixer qualsevol rastre de la nostra llengua i la nostra cultura catalana i substituir-la per l’espanyola. Per això puc dir amb coneixement de causa que “jo també vaig ser espanyolitzat”, com qualsevol noi d’aquella època. Però també puc afirmar amb satisfacció que els hi va sortir el tret per la culata...

LA F.E.N.

Les meves evocacions se centren en els records que tinc de l’anomenada “Formación del Espíritu Nacional”, assignatura obligatòria al llarg dels estudis de primària, secundària i crec que també en la universitària. Les noies també eren obligades a cursar una assignatura semblant a la FEN adaptada a les directrius de la “Sección Femenina”, que destinava les joves alumnes a l’altíssima empresa de ser “el descanso del guerrero”, frases que ara ens fan esclafir de riure, però que llavors eren dites seriosament.

Per tal de refrescar els meus records he hagut de consultar algun d’aquells manuals, que avui ja són difícils de trobar. Els meus manuals de la F.E.N. no em va fer cap recança d’enviar-los al contenidor en el seu moment... És per això que per elaborar aquest article m’ha calgut consultar la col·lecció incompleta que es conserva a la Biblioteca Artur Martorell de Barcelona, especialitzada en vells llibres de text i pedagogia. Per un atzar fa pocs dies he trobat un d’aquells volums de tapes dures de les Edicions Doncel, el de “Política económica” en edició de 1966  als Encants de les Glòries, “quan me’n demana?, un euro”, em respongué el venedor... Definitivament, vaig pensar, la F.E.N. està pel terra...

MANRESA, MITJANS ANYS ‘50

Vaig cursar el llavors anomenat Batxillerat elemental i una part del superior entre els anys finals de la dècada dels ’50 i els primers ’60, el lloc: l’Institut d’Ensenyament Mitjà Lluís de Peguera de la capital del Bages. Per tant la major part dels meus companys i companyes deuen tenir l’edat d’haver-se prejubilat o jubilat.

Manresa, una ciutat on la Rambla es diu Passeig de Pere III, encara conservava la seva distinció d’un passat desaparegut. L’edifici del Casino ja no era un casino, el joc -legalment- era prohibit, que fou el 1961 quarter general de la filmació de la pel·lícula Plácido de Berlanga. A la Manresa de llavors encara es veien carros tirats per cavalls, ja que encara hi havia pagesos. La tracció animal s’utilitzava també en casos com el de la fàbrica de sifons i gasoses Bertran del carrer Guimerà.

Cada vegada que venia el “Caudillo” a visitar “el corazón de esta industriosa comarca de la región catalana”, anava precedida de la detenció per unes setmanes d’elements “subversius” que podrien haver alterat aquell “ordre”. Els minyons de muntanya o boy scouts s’esbatussaven de tant en tant amb els camises blaves de la OJE, sigles de la “Organización Juvenil de España”.

L’única anècdota que recordo relacionada amb els blaus va ser aquela vegada que un company em va convèncer per pura morbositat d’anar a espiar un acte que feien als jardins o més aviat descurats descampats de la Cruz de los Caídos, amb motiu del “Día del estudiante caído”. La postal que aquí es reprodueix deu ser dels anys 60. Sortosament l’obelisc ha desaparegut actualment. A vegades penso que és una llàstima que al nostre cinema no hi hagi hagut un Fellini!, Manresa sens dubte hauria estat un escenari immillorable per a films com I Vitelloni o Amarcord!

LES TRES MARIES

Així en deien de les tres assignatures d’obligat compliment al llarg de tot el batxillerat, per indicar sens dubte la seva relativa importància: la religió, l’educació física o gimnàstica i la FEN o Formación del Espíritu Nacional.

Les dues darreres, la gimnàstica i la FEN eren impartides pel mateix professor, que podria ser definit com una espècie de comissari polític menor. En realitat eren una gran xarxa de vigilància i control ideològics estesa pels centenars d’escoles i instituts d’ensenyament mitjà de tot l’Estat espanyol. Ignoro si a l’ensenyament privat aquestes assignatures d’”iniciación político-social” eren també obligatòries.

Els dos professors de gimnàstica i FEN que vaig tenir els anomenaré senyor H. i senyor T. Darrerament un antic company m’ha dit que el senyor H. encara és viu, té família aquí i està jubilat de fa anys. Aquests professors feien els estudis a l’Academia Nacional de Mandos José Antonio, fundada a Madrid el 1941. Per la seva part la branca femenina tenia la seva seu central al castell de la Mota a Madrigal de las Altas Torres (Valladolid) de la Sección Femenina, indret emblemàtic del nacionalisme espanyol per haver estat el lloc on va morir la reina Isabel la Catòlica. Alguna vegada s’haurà d’estudiar amb detall aquesta xarxa o teranyina que l’Estat franquista va teixir i que possiblement ajudarà a explicar com un règim dictatorial va resistir durant quasi 40 anys gràcies a la complicitat i al col·laboracionisme de tanta gent.

«APRENDIZ DE HOMBRE»

Tots els textos que recordo eren de les Edicions Doncel de Madrid, depenents de la Delegación Nacional de Juventudes. Tenien com a símbol l’estàtua funerària del Doncel, un jove amb armadura medieval que va morir lluitant contra els alarbs i es pot veure a la catedral de Sigüenza. Eren llibres de tapa dura, bon paper i amb il·lustracions. Els que vaig utilitzar jo són de finals dels ’50 i primers ’60. No recordo que ens fessin aprendre de memòria aquells textos tan indigestos, simplement n’havíem de captar la idea i fer-ne un desenvolupament. També recordo que el tema ens “relliscava” força. Els alumnes “llepes” i panxacontents tenien obertes les portes de la Falange o sigui de la OJE, per fruir de diversos avantatges i privilegis. Els indiferents o “sospitosos” érem deixats de banda, aprovàvem l'assignatura de FEN i avall.

A “Aprendiz de hombre” (edició consultada de 1965) s’oferien una sèrie de textos de clara intencionalitat ideològica, textos d’autors que anaven des de l’anònim “Poema de Mío Cid”, Calderón de la Barca, Cervantes, Dumas, Manuel Machado, Manzoni, Papini, Plató, sense oblidar escrits tan importants per a la literatura mundial com el testament de José Antonio Primo de Rivera i els de Fray Justo Pérez de Urbel, primer abat del Valle de los Caídos.

L’autor d’aquesta amanida russa fou Gonzalo Torrente Ballester, falangista de la primera hora, famós després com a periodista i novel·lista que en els seus darrers anys participà activament a la campanya anticatalana, argumentant que els “papers de Salamanca” no s'havien de retornar perquè havien estat aconseguits “por derecho de conquista”.

A la Biblioteca Artur Martorell he pogut consultar altres manuals cronològicament anteriors que jo no vaig arribar a estudiar, com ara un volum de 1947 titulat Formación del Espíritu Nacional, publicat pel Frente de Juventudes, que era un manual d’iniciació político-social per a l’ensenyament primari, molt més “blau” que els que jo vaig haver d’estudiar. Simplement es tractava de pamflets sectaris. Vet aquí una mostra, un parell de “perles”:

“Normas sobre las enseñanzas del Frente de Juventudes en los centros docentes y partes de los maestros(…) 2º Consigna. Izadas las banderas, el Instructor lee la consigna que corresponde a la semana, según el índice publicado en la revista ‘Mandos’. Al terminar su lectura manda ‘descanso’, y después de comentar brevemente la consigna (sin exceder de cinco minutos), ordena ‘firmes’ y ‘romper filas’ o desfilar hacia las clases.(…)

Al final de las clases se cantará siempre el himno del Frente de Juventudes ‘Prietas las filas’(…)”

Referent als uniformes es diu a la lliçó XII “(…) Y fué entonces cuando José Antonio hizo uso por primera vez de su autoridad como Jefe Nacional para imponer el color azul mahón de la camisa. ‘Un color –dijo él- neto, entero, serio y proletario’ que expresa perfectamente el contenido revolucionario y religioso de la Falange.(…)” (es referia al color de les granotes dels obrers…)

I a “Formación del Espíritu Nacional” de M.Alvárez Lastra y E. de Orte Martínez (edició 1955) es presentaven temes tan estimulants com aquests destinats a nois de primer de batxillerat: “España es la patria más bonita que se puede tener”, “Falange Española tradicionalista y de las JONS se ha impuesto la obligación de salvar a España”, o “El caudillaje de Franco nos conduce a la España Una, Grande y Libre.” I un llarg etcètera de píndoles ideològiques…de color blau “mahón”.

«REGIONALISMOS»

Aquests manuals eren autèntiques eines de neteja ètnico-cultural. No és exagerat anomenar-los així, atès el català estava totalment prohibit a tots els àmbits i per tant també a l’ensenyament. Els catalans no teníem ni el dret d’usar el nostre nom en català. Al DNI i a tot arreu ens havíem de dir Jorge i no pas Jordi, Mercedes i no pas Mercè, Juan i no Joan o Lucía i no Llúcia…

Malgrat la seva aparença de disseny atractiu, aquestes obres de contingut enverinat passaven de puntetes sobre els nacionalismes, que aleshores anomenaven “regionalismos”.  A “Convivencia humana” d’Eugenio Frutos (Saragossa, 1959) se’n parla: “La convivencia nacional, p. 170-171. Nuestra unidad de convivencia nacional: España(…)En relación con esta diversidad están las distintas costumbres y temperamentos de las gentes que la pueblan. Se dan también la diversidad de lenguas, aunque todas derivan fundamentalmente del latín; (sic) es decir son afines entre sí, aunque sean diferentes. Pero estas diversidades regionales o locales están superadas por la unidad nacional que el desarrollo histórico de España ha logrado establecer como un bien más amplio y superior, al que deben subordinarse las diversidades regionales, sin que tengan que perder por ello su fisonomía propia.”

I d’un discurs de Ramiro Ledesma, un dels fundadors de la Falange o feixisme espanyol, aquest fragment que parlava de la “Unidad de España: (…) Si España no es para los españoles una realidad sobre la que resulte imposible abrir discusión, es que España no existe como una Patria. No hay Patria si dentro de ella, dentro de sus contornos, aparecen encajadas de un modo normal y público ideas y gentes contrarias a su existencia misma. Pues estas últimas son por definición las características de lo que hay fuera, de lo extranjero, de lo presunto enemigo.

La unidad de España es la más antigua unidad nacional que se hizo en Europa.(…)”

Més d’una d’aquestes frases seria usada avui sense cap mena de rubor per l’espanyolisme actual.

ECONOMIA PER ACABAR

Altres títols d’obres de la FEN que tingueren successives edicions perquè eren llibres de text obligatoris serien aquests: “Vela y ancla” d’Eugenio de Bustos (edició 1960); “Cartas a mi hijo” de Gaspar Gómez de la Serna (1961); “Luiso” de Sánchez Silva y Luis de Diego (1957); “Convivencia social” de José M. Poveda Ariño (edicions 1965 a 1969); “Convivencia humana” d’Eugenio Frutos (edicions 1959 a 1962); i “Política económica” d’Enrique Fuentes Quintana i J. Velarde Fuentes (edició 1966).

A “Convivencia social” se’ns adoctrinava als jovenets, futurs “productores”, tècnics o professionals sobre com havíem de comportar-nos en una societat producte d’una “democrácia orgánica”, definició franquista que així esquivava la paraula tebú que més li esqueia, la de “dictadura inorgànica”, definició, la primera, que mai vaig aconseguir entendre.

Així es parlava de “La familia, célula social primaria”, del “Municipio, unión de familias” i dels “Sindicatos (verticals) como unidad de convivencia social”. Sense oblidar mai “La unión de los hombres de España en una misma tarea.”

Però els temps canviaven i el “Régimen” s’havia d’anar rentant la cara, el transvestisme polític que tant havia practicat el franquisme i que tants bons resultats havia donat, es tornava a posar en marxa. Es varen reemplaçar les camises “azul mahón” de la “revolución pendiente” que era la Falange per les blaves celeste de l’economia i l’aigua beneïda de l’Opus Dei. O sigui de l’autarquia populista econòmica s’havia de passar al capitalisme liberal pur i dur.

El volum “Política económica” el recordo com un d’aquells darrers manuals “declarado de texto para enseñanzas de Educación Política en el 6º curso de Bachillerato” (6ª edició, 1966). Un dels autors Fuentes Quintana, catedràtic d’Hisenda Pública, formà part d’un dels governs d’Adolfo Suárez durant la transició…Tot s’havia de reciclar, maquillar... O sigui la mona, un cop més, s’havia vestit de seda, recordeu la faula?

Jo també, com tants d’altres, vaig ser espanyolitzat, ho van intentar, però no van poder...

Jordi Artigas

• Com assenyalen molts d’especialistes en matèria ecològica i ambiental, així com la gent major de fora-vila, l’abandonament de la tradicional gestió forestal dels boscos (podes i tales d’arbres per aprovisionament de llenya, neteja del sotabosc a càrrec del bestiar i dels mateixos camperols, etc.) ha afavorit el descontrol de la biomassa vegetal que es converteix en un més que probable combustible.
• La pressió urbanística i humana que pateix l’illa, especialment a l’estiu, apart de ser totalment insostenible, augmenta la probabilitat de les imprudències i dels accidents que poden acabar en incendi.
• El fracàs de les polítiques estatals en matèria de prevenció i control dels incendis forestals.
• Si bé és veritat que els mitjans ara disponibles per apagar focs, com els hidroavions, els helicòpters i les brigades mòbils dels bombers ajuden a tenir una possible resposta més immediata en cas d’incendi, són molts els focs (la majoria de poques hectàrees) que cada any es declaren i per rematar, durant una dècada, són varis els grans incendis que ajuden a deixar pelades les nostres muntanyes.
• Com denunciaren els mateixos treballadors de l’IBANAT, la política de retallades també els ha afectat en forma d’acomiadaments i desmantellaments, fet que en vista del polvorí envoltat d’espurnes que són cada estiu els nostres boscos, és la major imprudència que es pot fer. Així, el Govern, per amagar culpes dispara contra l’inconscient de torn.

Nosaltres, persones llibertàries que no creim en la repressió com a mesura preventiva, no demandam més penes de presó als fortuïts incendiaris o als malaltissos piròmans. Tampoc demanam més ajudes públiques als gestors privats.

Nosaltres demandam lluitar contra l’Estat i el capitalisme, que aquí a Mallorca té al turisme com a punta de llança. Així, apostant per un retorn a la gestió col·lectiva dels nostres camps i boscos i per una vida dirigida cap al bé comú, harmònica amb el nostre entorn, en igualtat i en llibertat, pensam que a la llarga és la millor prevenció per als incendis forestals i per extensió a l’actual devastació del nostre territori.

Coordinadora Llibertària de Mallorca (CLM)