Ateneu Llibertari Estel Negre

Treu el nas davall del coixí, entre el llençol i el cobrellit. És l'edició de 62 de L'art d'estimar d'Eric Fromm. I tot i que sigui a Londres, com que és la catalana versió em transporta a Falset, quan la vaig llegir, a l'institut fa més de vint anys, i el que en vaig extreure. Poca teca, la veritat. Han hagut de passar tantes coses per entendre què deia aquesta home que trobo que si aleshores, a banda de llegir-lo, l'hagués entès, les coses no haguessin anat tal com han anat. O potser sí... Hi ha tant de tros de la teoria a la pràctica... tant com nosaltres decidim que hi hagi. I a vegades la separació del món la portem assumida a partir dels propis referents amb què hem crescut. Sí, els referents culturals, fins i tot per a les i els que no llegeixen...

Deia Fuster a Diccionari per a ociosos que havia «arribat l'hora d'inventar un altre amor. Un amor -el de demà- que probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice...» I el «demà» ha esdevingut «avui» i fins i tot «ahir», han passat anys, decennis, i potser arribaran a passar segles..., i el nou amor, la nova forma d'estimar no arriba o si arriba és només a trossos petits, en alguns indrets lluny del meu poble, escadusserament, com si tingués por de malgastar... Perviuen, però, els vells models basats en objectes i subjectes. Objectes (majoritàriament femenins) de què s'enamoren subjectes (majoritàriament masculins) que segueixen regles establertes fa anys, decennis i segles, quan el masclisme no només era majoritari, com ara, sinó únic, l'única forma de relació. Les bases, doncs, ja les sabem: dominació, possessió i negació de la igualtat. Qui les justifiquen barregen enamorament i amor, propietat i llibertat, igualtat i sotmetiment com si fossin paraules que volguessin dir el mateix.

Fromm deia que «la intensitat de l’enamorament inicial es proporcional al grau de soledat anterior». Però jono m'ho crec, almenys en aquest punt... I que com qualsevol aprenentatge, l'amor necessita teoria i pràctica. I per entendre la teoria i fer-la cal entendre el seu punt de partida, situat en el concepte de «separatitat». Cal partir de la consciencia de ser un ésser humà separat de la natura, del món en definitiva, i saber que els humans tots -i totes- no som centre de res, que cap de nosaltres és imprescindible i que la por que això genera no la podem combatre calcant formes d'estimar caducades de fa anys ni estimant succedanis que només substitueixen. Cal anar al fons i aprendre a deixar-se anar i donar-se. Aprendre, en definitiva, a estimar.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

Davall del llit,
amb tots els altres
                             monstres,
busques què et fa por,
busquem què fa por
i no trobem males cares,
                                      monstruoses
ni ensurts desconeguts,
ni grapes sanguinàries,
ni mossegades al coll...

Només la por
                    nua
de no saber
què s'esdevindrà,
què migpassarà
nedant la incertesa...
D'on ens vindrà
la mort o el silenci?,
Silenci general
que genera
                   més incertesa...

Sentim els sorolls
del silenci
que no paren
i ens fan tanta por
com si fossin terribles monstres
tres o quatre
o cinc o sis
o set...
buits...
Això no ens fa por,
no ens en fa,
no en tenim, de por,
tot i que és el que més
ens n'hauria de fer.

Vénen a buscar-te
i t'hi amagues
rabent lluenta
com rabera de poetes
o de bouetes,
com granera disparada.
"Conillets, ja esteu ben amagadets?"

Foto: Roser Arques Morueta; Text: Jordi Martí Font