Ateneu Llibertari Estel Negre

Crema Londres a Tarragona (vint-i-tres): «Mirar i veure, el primer pas per aprendre i saber»

Si mai no em mires mai no em veuràs. Tot i que potser m'escoltaràs sense llegir-me, perquè encara no saps braille... Tu i qualsevol altra que em llegeixi o que et miri ja ho sap que no saps braille. Jo tampoc en sé i per aixo només puc llegir mirant amb els ulls oberts les lletres ordenades en paraules, amb els ulls nets i sense brosses, nets i polits. Obrir els ulls és el primer pas per esdevenir persona completa tot i que massa sovint ens els tapem per no fer-nos mal; ho entenc perfectament perquè jo també ho he fet. El mal, ja se sap, ens mena arreu i enlloc,ens porta a feri inclús sentir de maneres que no reconeixem com a pòpies però que ho són. Per a què serveix la por? Doncs bàsicament per dominar i per dominar-nos encara una mica més. Perquè és el domini el seu únic objectiu. El domini total.

I si no em mires i et mires amb mirall davant, mai no veuràs la cara que faig ni els contorns de la meva persona física, humana i completa. Perquè són els ulls la part del nostre cos que ens permet tocar allò que encara no gosem tocar i acudir al rescat de les tensions que esdevenen motor i moviment enfora i endins quan s'alliberen. Allò a què Orxata al·ludeixen quan afirmen que "he entrat net i he eixit brut

Si no em mires o no el mires o no la mires o bé no ens mirem, per a què tenim els ulls? Bàsicament per tapar-nos-els, ja ho sabíem, i ser més interessants. Ser o fer-nos-els. Ser-ho tal com deia la seva sogra...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

***

Crema Londres a Tarragona (vint-i-quatre): «Coll anglès»

...abatoll, afoll, afoll, aiguamoll, aiguapoll, alçacoll, alcofoll, anoll, armoll, atropoll, badoll, batcoll, batoll, bemoll, bescoll, bocamoll, boll, borboll, broll, capoll, carroll, clofoll, coll, coll, coll, Coll de Nargó, contramoll, corcoll, corcoll, corfoll, coscoll, crioll, desembroll, doll, embroll, empatoll, endoll, enfarfoll, envitricoll, escaldapoll, escorcoll, fardoll, fenoll, ferroll, foll, fonoll, forroll...

L'alces com masteler de veler que solca la mar gelada que separa illa i continent....

Coll heretat...

altiu

i expectant.

De posar i treure...

vigorós

i decidit.

De pales similars...

entusiasta

i mullat.

Separació intermèdia...

vital

i combatiu.

Sense corbata....

Ras

i del poble

Coll anglès, coll de vestir anglès i british clàssic...

...garroll, gatoll, gatzoll, genoll, goll, grifoll, grumoll, manoll, matapoll, matoll, moll, moll, moll, moll, moll, motroll, patamoll, patoll, penjaroll, penjol, picapoll, pinoll, poll, poll, poll, reboll, rebroll, restoll, Ripoll, roll, roll, romboll, rostoll, sadoll, serpoll, sobrecoll, soll, soll, sondroll, soroll, sorramoll, soroll, sorramoll, taboll, taboll, tabustoll, tapacoll, toll, torcecoll, trontoll, ull-de-poll, Vallmoll, xipoll, xoll, xoll, xopoll...

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

***

Crema Londres a Tarragona (vint-i-cinc): «Seu del tacte»

Una. I dues. No tres. Dues mans i deu dits. Són només mans el que veig i és amb la imaginació que penso tota la resta, per refer dins del cervell la resta de tot el cos que era aeroport fa unes setmanes i ara és mans. Queda clos el cap, on mai no podré entrar, ni al teu, ni al d'altres, ni tan sols a voltes al meu propi. I això que és el cap el que em fa humà i la seva forma (i no vull dir ara sols que sigui gros el meu, que també...) la que m'identidica i em dóna les formes generals del meu lloc en el món. Del teu segur que també.

Són només les mans. I una se'n va cap a aquí i l'altra se'n va capa allà, fins a l'indret on els dits petits es toquen gairebé sense saber-ho, de tan poc om els separa i de tant com es noten. “De l'home -i de la dona- miro sempre les mans” canta Raimon al reproductor de cd. I les miro per veure-hi més enllà, ja no per les línies sinó pels sentits, d'un i d'altre, del tercer, quart i cinquè.

Mans soles recorren el món de Londres, els mons barcelonins i tarragonins, el món de la Cava i del Delta tot. El món a les mans i les mans en el món, com a indret humà per a la recerca,

escamot d'avançada de la persona,

màxima expressió del que tenim fora del cap

i seu del tacte,

del tocar amb què aprenem tot el que tenim al voltant

i no ens conformem només a veure.

Dues mans i deu dits.

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta