Ateneu Llibertari Estel Negre

El Suprem avala la condemna a mort a Puig Antich

L'acte compta amb dos vots particulars discrepants de magistrats que sostenen que sí han quedat acreditats fets nous

Considera que "no existeixen nous elements probatoris indubtables que puguin ser considerats suficients per qualificar com evidentment erroni" la decisió de la sentència del Consell de Guerra per la qual l'anarquista Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort i executat el 1974

El Tribunal Suprem creu que "no existeixen nous elements probatoris indubtables que puguin ser considerats suficients per qualificar com evidentment errònia" la decisió de la sentència del Consell de Guerra per la qual l'anarquista Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort i executat el 1974.

Així s'indica en un acte de la sala militar del TS en què es denega, per segona vegada, als familiars de Puig Antich l'autorització per interposar recurs de revisió de l'esmentada sentència.

En la resolució notificada avui, després d'anunciar-se la decisió el 13 de juny, l'Alt Tribunal indica que "tampoc en aquesta segona ocasió (...) la Sala considera que s'hagin aportat nous fets o proves conduents, diferents de les que ja va conèixer i va enjudiciar el Tribunal sentenciador, amb la qual cosa trenca en la seva mateixa base l'acció revisora".

L'acte compta amb dos vots particulars discrepants dels magistrats José Luis Calvo Cabello i Ángel Juanes Peces, que sostenen que sí han quedat acreditats fets nous.

Discutida autoria dels trets

El barceloní Puig Antich, un jove anarquista del Moviment Iberic Llibertari (MIL), va ser ajusticiat pel mètode del garrot vil el 2 de març de 1974, després de ser condemnat com autor de la mort a trets del subinspector de policia Francisco Anguas quan suposadament anava a detenir-lo per la seva presumpta participació en l'atracament a un banc de Barcelona.

La tesi que sostenen les germanes de l'anarquista és que els trets que van matar al policia el 25 de setembre de 1973 no van ser efectuats per Puig Antich i que la mort es va produir durant un tiroteig en què van participar altres membres de les Forces de Seguretat.

Les germanes van proposar una prova de reconstrucció infogràfica del crim imputat al jove que va ser portada a terme pel TS el passat 27 d'abril, la qual, segons el Suprem, no és una prova nova, ja que en la vista celebrada el 1974 "ja es va utilitzar un croquis o descripció de les accions i possibles moviments, sent nou únicament el suport informàtic".

Respecte a les declaracions dels doctors Ramón Barjau i Joaquín Latorre Martí, que asseguren que el cos de l'agent presentava almenys cinc orificis per impacte de bala i no tres com diu l'informe oficial de l'autòpsia, la sentència assenyala que "no es desprenen certeses plenes que puguin ser caracteritzades com nova prova determinant d'un nou fet".

El magistrat Ángel Juanes indica en el seu vot particular que Puig Antich "no va tenir un procés just, la qual cosa no prejutja la licitud de la seva conducta tant en el pla jurídic i fins i tot en l'ètic".

De la seva banda, José Luis Calvo Cabello sosté que l'autorització era ineludible perquè han quedat acreditats dos fets nous, que el policia "va rebre almenys cinc trets, no només, doncs, els tres que es descriuen en la diligència d'autòpsia" i que aquest total de trets va ser efectuat per dues pistoles almenys.

Les germanes de Puig Antich han promogut per segona vegada la revisió d'aquest procés davant el Suprem, després que els fora rebutjat el que van presentar el 1994, coincidint amb el 20è aniversari de la mort del jove anarquista.

(Avui, 18-07-07)

***

El Suprem justifica la no revisió de la pena de mort de Puig Antich

Tres jutges de la sala militar no aprecien noves proves per reobrir el cas

Dos magistrats creuen que l'anarquista ajusticiat el 1974 no va tenir un procés just

Denegat. Tres dels cinc magistrats que integren la sala militar del Tribunal Suprem s'han oposat a autoritzar a la família de Salvador Puig Antich que presenti un recurs de revisió a la condemna a mort del jove anarquista que va ser ajusticiat al garrot vil a la Model de Barcelona el març de 1974. Per la seva part, dos dels magistrats donen suport a aquesta revisió perquè entenen que el jove anarquista "no va tenir un judici just".

Els jutges van avançar la seva decisió el 13 de juny passat i ahir van fer públics els seus motius. Els magistrats expliquen que han d'aplicar als recursos de revisió una "interpretació estricta". Fidels a aquest principi, rebutgen que la família de Puig Antich els hagin aportat noves proves que desvirtuïn la sentència de condemna a mort dictada per un consell de guerra el gener de 1974 i ratificada al febrer pel Consell de Justícia Militar.

La desqualificació

Pels magistrats no n'hi ha prou que la família demostrés, a través d'una prova pericial, que no se "sabia" amb certesa com es va produir el tiroteig en què va perdre la vida el policia Francisco Anguas. Pels jutges, aquesta prova és "una tècnica innovadora a l'exposició dels fets contrastats que no han variat des de 1974". La sala militar tampoc dóna importància al testimoni dels metges que van atendre l'agent i Puig Antich a la sala d'urgències de l'Hospital Clínic de Barcelona.

El doctor Ramón Barjau i Joaquín Latorre van explicar que el cadàver de l'agent presentava cinc impactes de bala i no tres com va certificar l'autòpsia que va ser realitzada per dos forenses i redactada a la comissaria on treballava Anguas.

Pels magistrats aquestes declaracions no desvirtuen l'autòpsia. Els jutges, després de valorar l'honestedat dels facultatius, posen en dubte el seu testimoni perquè van declarar 33 anys després d'haver passat els fets i només van veure el cadàver de l'agent uns 15 minuts. Per contra, l'autòpsia descriu, a parer seu, "de forma idònia, clara i precisa", els impactes que van acabar amb la vida del policia.

Sentència justa

La sala que presideix Ángel Calderón subratlla que la mort de l'agent va causar "un evident impacte social i commoció en el moment en què es va produir". Per això, no donen importància al possible error del tribunal per condemnar Puig Antich per terrorisme amb resultat de mort. També afirma sense embuts que el militant anarquista va ser sotmès a un judici que va complir amb garanties legals.

Per la seva part, el magistrat Ángel Juanes sosté que Puig Antich "no va tenir un procés just" i recrimina als seus companys que no hagin permès revisar el cas. "El valor de la justícia hauria exigit una resposta diferent", emfatitza. El seu company José Luis Calvo va més lluny i acusa la sala de buscar "una argumentació forçada" per impedir que es demostri que el procés contra Puig Antich "no va ser just i que la sentència hauria d'haver estat una altra".

Margarit Batallas (Madrid)

(El Periódico de Catalunya, 18-07-07)

***

AI demana que s'investiguin els crims franquistes

Amnistia Internacional (AI) va proposar ahir crear "un òrgan oficial temporal d'investigació no judicial dels crims de la guerra civil i del règim franquista" per contribuir, amb un llibre blanc inclòs, al "dret a la veritat" i a la recuperació de la memòria col·lectiva "sense substituir el dret individual a la justícia". La proposta s'inclou entre les esmenes que Amnistia Internacional ha fet arribar al Govern i als grups parlamentaris que negocien la llei de la memòria històrica.

L'oenagé de drets humans celebra que per un pacte del PSOE amb IU-ICV s'hagin eliminat els mecanismes d'impunitat d'un projecte inicialment "inacceptable" per ser "semblant a una llei de punt final". Amb tot, Amnistia considera que l'acord és "insuficient" i la llei "no ha millorat de manera substancial". Per això, a més d'instar noves esmenes, l'oenagé demana un esforç als partits per "saldar el deute pendent" amb la veritat i la justícia històriques.

M. Andreu (Barcelona)

(El Periódico de Catalunya, 18-07-07)

Nos dejó un viejo luchador. Un hombre discreto, sencillo, de esos que no dan un nunca su brazo a torcer. Y aún menos si ese brazo defiende valores esenciales, como hizo durante toda su vida Eduardo Pons Prades.

Servidor, siempre que oye hablar de conceptos como "me­moria histórica", el primer nombre que le viene a la cabeza es el de Eduardo Pons Prades, militante, periodista y escritor (Bar­celona, 1920), que nos dejó a finales del pasado mes de mayo. Eduardo fue un infatigable paladín de la recuperación de la "memoria popular" republicana, y con este título publicó una lista interminable de trabajos, muchos de ellos en las páginas 2-­3 del Diario de Barcelona, concretamente en su fase (relativa­mente) autogestionaria, desde el equipo de "Cultura" en el que formaban parte también la inolvidable Dolors Palau, el crítico de arte Iglesias Maquet, y yo mismo. Raro era el día en que Eduardo no traía algún "gran tema" debajo del brazo, historias sobre las que aportaba sus propios detalles, y que abarcaba to­dos los colores del republicanismo y del antifranquismo.

Criado en el distrito V de Barcelona, de familia de tradición libertaria, Eduardo fue un muchacho de la República. Educado en las "escuelas modernas", se hizo hombre tomando las armas contra el fascismo y viviendo intensamente la obra constructi­va de la revolución española de la que hablaba siempre con entusiasmo. Estrechamente vinculado con el movimiento liber­tario durante muchos años, muy influenciado por la tradición pestañista, ligó una cosa y otra con una perspectiva de defensa integral de la República que veía como algo que estaba más allá de las diversas opciones políticas. Militó en el anarcosindicalis­mo desde muy joven. Su currículum militante es impresio­nante: fue estafeta de los obreros del Sindicato de la Madera en las barricadas del Poble Sec durante el19 de julio de 1936; visi­tante del frente de Madrid en noviembre; combate durante los Hechos de Mayo del 37; soldado en Guadarrama con la 105 Brigada Mixta. Sus vibrantes memorias de esta época las tituló modestamente Un soldado de la República (G. del Toro Ed., Madrid, 1974) y en Los que sí hicimos la guerra (Martínez Roca, BCN,1973).

La guerra no acabó para él con el exilio; al llegar a Francia se enrola en el Ejército francés y participa en la campaña de 1939­40. Durante el invierno de 1940-41 colabora con Solidaridad Española y más tarde (1942) ingresa en los Grupos de Acción de la Resistencia española del Aude (Francia). En los combates por la Liberación (agosto de 1944), después de haber intervenido como coordinador regional de los "partisanos", manda un des­tacamento franco-español de guerrillas. Militante del Partido Sindicalista integrado en la CNT, nada más acaba la II Guerra Mundial Eduardo realiza su primer viaje clandestino a España. También participa en reuniones y mítines en Francia, en repre­sentación de la Junta Española de Liberación. Hace un segundo viaje clandestino (1945-46), ya su regreso a Francia es detenido en los Pirineos.

Se evade en Barcelona y vive clandestinamente. Se exilia de nuevo en 1948 para regresar legalmente a España en 1962, y desde entonces se mueve por todos los resquicios legales posi­bles y trata de contribuir a un amplio acuerdo en el que trató de implicar a intelectuales disidentes del régimen como Dionisia Ridruejo, Pedro Laín Entralgo o Antonio Tovar. Colaboró con Camilo José Cela en la fundación de la editorial Alfaguara. Como historiador testimonialista, su obra se apoya totalmente en el recuerdo de la guerra y de la resistencia y mantiene una rotunda carga testimonial antifranquista. Escribe dos obras pioneras y fundamentales sobre la memoria del exilio: Repu­blicanos españoles en la II Guerra Mundial, Guerrillas españolas, 1939-1960 (Planeta, BCN). Ambas son producto de una investi­gación concienzuda sobre el terreno, conversando con toda clase de testigos, con los que recuperará para la historia (perdi­da bajo la dictadura franquista) dos capítulos impresionantes. Eduardo privilegia siempre las voces de los protagonistas, o de las personas más allegadas, aunque algunos de sus puntos de vista --como cuando abunda sobre las posibilidades de éxito de las guerrillas-- han sido muy controvertidos y denotan su opti­mismo incandescente. También lo caracterizó una natural afa­bilidad y sencillez, una manera de ser que le permitía tener "buen rollo" con casi todo el mundo.

Como periodista --y cultivando el mismo material-- escribe en diversas revistas de historia, como Historia 16, donde publicará sus Memorias del exilio. En uno de sus pasajes más estreme­cedores cuenta la historia de Pepa Natalia Rodríguez Ortega, que aparentó "colaboracionismo" en un campo de concentra­ción alemán para ayudar a sus compañeros y fue, después de muerta, escupida por los suyos. Eduardo trabajará en su onda en diversas revistas y diarios, como TeleExpress y el ya citado Diario de Barcelona. Su peculiar figura de obrero antiguo, de maneras sencillas, pelo rizado, nariz afilada, una manera de an­dar ranqueante, se hizo familiar en toda clase de controversias sobre la guerra civil, el franquismo, el maquis o el anarcosindicalismo, temas sobre los que tenía sus propios criterios, siem­pre basado en un cúmulo inagotable de experiencias propias. Eduardo fue también asesor de la evocación del "maquis" en Silencio roto (España, 2000), de Montxo Arméndariz. Solidario con la revolución nicaragüense, interviene en diversas campa­ñas.

Otras obras suyas son: La venganza (novela corta), ¡Destruid la columna alemana! (Hacer, BCN, 1981, sin olvidar otras a las que dedicó muchos años de trabajo como Los niños de la gue­rra, que ha tenido diversas ediciones, la última de difusión en los kioscos, esto sin olvidar su contribución en la tarea de de­senmascarar las patrañas de Pío Moa y de otros mercenarios de la escuela de la COPE. A pesar de las dificultades y achaques de los últimos años, Eduardo siguió siendo un personaje habitual en los debates organizados en l'Espai Obert, y sobre todo en el Ateneo de Barcelona, donde era conocido por todos. Hombre abierto donde los hubiera, prestó su presencia y su afilada me­moria para hablar de Joaquín Maurín, Víctor Alba o del POUM en diferentes actividades organizadas por la Fundació Andreu Nin. Su vida y su obra es indisociable de la de su compañera, la escritora granadina Antonina Rodrigo (Granada, 1940), autora igualmente de algunas obras capitales en la recuperación abier­ta y plural de la memoria popular, sobre todo en su vertiente feminista y libertaria como Mujeres de España. Las silenciadas (Plaza&Janés, 1975, BCN), Nuestras mujeres en la guerra (1976), Mujer y exilio, 1939 (Compañía Literaria, Madrid, 1999), Y como biógrafa y editora de Amparo Poch i Gascón

Con Eduardo desaparece uno de los más grandes trabajado­res de la "memoria popular" anarquista y republicana, uno de sus historiadores más importantes, de los que más contribuye­ron a la creación de unas fuentes que luego serían tránsito obli­gado para todos los especialistas que le siguieron. Su perfil de radicalismo antifranquista y anticapitalista fue siempre integra­dor, raramente se escuchó de sus labios ningún reproche sobre conflictos militantes por más que tuviera sus propias heridas. Se puede afirmar que vivió intensamente, y que cumplió sus propósitos de dar testimonio del pueblo al que nunca dejó de pertenecer.

Pepe Gutiérrez-Álvarez

(El Viejo Topo, 234-235 / juliol-agost 2007)

El vessant més cruel de la postguerra a les Illes: el camp de concentració de Formentera

Tot just a pocs quilòmetres de Sant Francesc Xavier, a Formentera, es troba la Savina. Es tracta d’un paratge erm, a prop del Parc Natural de Ses Salines. El silenci que omple l’indret reflecteix d’alguna manera les atrocitats comeses al lloc fa més de seixanta anys. Fins a cinquanta-vuit presos van desaparèixer, literalment, per la fam i les condicions en què els seus captors els mantenien. Cinquanta-vuit noms inscrits al registre civil de Formentera, amb eufemismes en lloc de les causes reals de la mort, com «col·lapse cardíac». Tota una vida, que malgrat tot, no ha permès cicatritzar la ferida oberta dels qui sobrevisqueren a una vivència d’aquest caràcter.

La situació que es va viure en aquest camp s’explica en el documental Aigua Clara, que es va presentar a Palma la setmama passada. A principis de 1940 les forces nacionals havien reduït l’Exèrcit republicà, abocant centenars de milers de persones a l’exili forçat. Un cop estès el seu domini calia reafirmar-lo esclafant l’enemic, fins i tot un cop acabada la guerra del 36 al 39. Amb aquest objectiu, les forces franquistes establiren una xarxa de presons i campaments on els que havien servit amb major o menor mesura els fins republicans foren tancats. En alguns casos els dedicaren a construir pantans i preses, construccions de les quals el règim es va felicitar. D’altres simplement eren confinats a camps en els quals no hi havia res a fer. Sols esperar la mort. Aquest és el cas del campament aixecat a Formentera, a principis de l’any 1940. Es tractà d’un complex militar senzill, aïllat per un mur aixecat pels primers presoners que acollí, algunes restes del qual encara segueixen en peu. A l’interior s’edificaren fins a vint barracons, alguns dels quals tenien trespol de ciment i d’altres de terra. En ells hi malvivien uns 800 presoners polítics, tot i que en els temps més penosos del camp les autoritats n’arribaren a ajuntar prop de 1.500. Alguns d’ells eren balears, com en Joan Colomar, qui més de 60 anys després d’aquella experiència, torna a trepitjar el terreny de sa Colònia pel rodatge del documental Aigua clara, que intenta donar a conèixer els fets que s’hi produïren al principi de la postguerra. Altres, la majoria, provenien de la península, sobretot d’Extremadura i Múrcia. Entre ells es trobava el pare de Cándido Méndez, actual líder sindical.

Les dures condicions de vida feren del campament de Formentera el centre de reclusió franquista més brutal dels que s’establiren al nostre país. L’activitat de la colònia penitenciària va acabar-se el 42, després de dos anys de sinistra activitat. S’especula amb la possibilitat que algunes senyores de l’alta societat eivissenca pressionassin les autoritats davant la penosa situació dels reclusos, que foren traslladats a altres indrets. També és possible que Franco volgués suavitzar la seva imatge de cara a l’exterior, considerant que els aliats feien ja les seves incursions a la Mediterrània, en el marc de la Segona Guerra Mundial. El camp, però, va possibilitar la reorganització de la resistència política contra Franco a les Illes Balears.

A. Agüera (Palma)

(Diari de Balears, 16-07-07)

Llegiu primer de dalt a baix i després de baix a dalt

En el nostre partit polític complim amb allò que prometem

Només els necis poden creure que

no lluitarem contra la corrupció.

Perquè si hi ha una cosa segura per a nosaltres és que

la honestedat i la transparència són fonamentals

per assolir els nostres ideals.

Demostrarem que és una gran estupidesa creure que

les màfies seguiran formant part del govern com en altres temps.

Assegurem sense cap mena de dubte que

la justícia social serà el fi principal de la nostra manera d'actuar.

Malgrat tot, encara hi ha idiotes que fantasiegen --o enyoren-- que

es pugui seguir governant amb les manyes de la vella política.

Quan assumirem el poder, farem el possible perquè

s'acabin els privilegis i les canongies.

No permetrem de cap manera que

la nostra terra sigui encimentada.

Complirem els nostres propòsits encara que

els recursos econòmics s'hagin esgotat.

Exercirem el poder fins que

Comprenguin des d'ara que

Som la «nova política».

Fa trenta anys un esca­mot de jovençans va­lents ocuparen sa Dragonera. Es un dels episodis més espectaculars en la intensa història de l'ecologisme mallorquí. Tanmateix, la batalla per salvar l'Illa no es va resol­dre en aquest mític, i dejectat, assalt, sinó que va durar fins ben entrats els anys 80.

Les institucions del país (governs d'UCD i AP) donaven suport a la urbanització. L'ajuntament d'Andratx, l'Andratx dels nostres pecats, n'estava encantat. No va ser fins que va estar protegida que el Consell l'adquirí, ara farà vint anys.

Seria interessant una enquesta per veure quanta gent se'n penet avui que no s'urbà­nitzés sa Dragonera i quants se n'alegren. Pens que tots pronosticam un resultat acla­parador dels proteccionistes. l, tanmateix, no va ser fàcil: als qui es mobilitzaren els hi digueren de tot: que anaven contra el progrés i la modernitat; utòpics a la recerca d'una Arcàdia irreal, i, per tant, funesta. Que ens emmenaven a una comunitat de troglodites i pagesos (termes usats com a sinònims). Que posaven en perill el turis­me, del que menjàvem tots. Que l'econo­mia i el treball exigien les urbanitzacions i, qüestionar el model, ens abocava a la fam de la postguerra. D'altres, en principi més favorables: que arribàvem tard, que ja no hi havia res a fer, que si la seguretat jurídica, que si l'omnipotència dels interessos, que si les indemnitzacions serien inassumibles. Però ni les amenaces els acovardiren, ni els gemecs dels pusil·lànimes n'aigualiren la fermesa, i sa Dragonera és avui Parc Na­tural.

El debat territorial d'avui són variacions sobre el mateix tema. Només que fa tant de temps que dura (a Mallorca i arreu del món), que qualsevol ciutadà sap esgrimir els arguments amb competència. Amb o sense convicció, perquè no oblidam que el desenvolupisme ha aconseguit bons resul­tats electorals.

Potser és hora de fer un reconeixement oficial al cos de dragons que va plantar ca­ra per tots. Algun gest de gratitud als ciuta­dans que ens salvaren sa Dragonera (i Ta­gomago i es Trenc i Mondragó... ), sense treure'n cap profit, ni tan sols l'afany de glòria. Per pur compromís. Per la terra i per la llibertat, deia un eslògan. No és que ells demanin flors, no n'han de menester, és a nosaltres que ens convé proclamar ben alt que ens en sentim orgullosos. Pel futur.

Antoni Alorda, diputat del PSM

(Última Hora, 13-07-07)

Excursió reivindicativa del Moll a cala Carbó pel moll de Síller

Dissabte 14 de juliol

Trobada a les 17 hores a la rotonda de Gotmar (davant Habitat), carretera Pollença - Port de Pollença a l'entrada del Port.

Es recomana dur pa, taleca i banyador.

Vine a reivindicar un itinerari clar i obert i per la protecció de cala Carbó.

Ho organitza: Plataforma Pro Camins Públics i Oberts

***

El camí del Coll de Síller comença al Port de Pollença a la zona de Síller, just desprès de les cases de Síller agafarem un camí de terra que fou un pas pels pescadors que s'enfila fins arribar a la part alta del coll, poc més endavant trobem una esplanada on comença un camí d'asfalt que fou fet per tal d'adequar la possible construcció d'una urbanització als costers de cala Carbó i d'aquesta a Cala Molins.

Aquest camí surt al catàleg provisional de camins de Pollença amb el número 135, però trobem que és un camí amb poca documentació dins el catàleg i a més val a dir que consultant el PGOU del 1990 observem que no s'ha grafiat, i per això alguns dels entrebancs que trobem a l'hora de defensar aquest camí.

Per tot això es va fer una declaració jurada del camí per part d'alguns pescadors, feta el passat 21 d'abril de 2006, que certificaven que ja al any 33 s'empreava aquest camí com a pas de pescadors, aquestes persones són: Ignasi Borras Llompart, Melcior Bosch Rotger, Melcior Bosch Vicens, Juan Alberti Enseñat, Mateio Alberti Enseñat, Guillem Payeras Serra, Felipe Bellini Ballesteros i Antoni Bosch Cerdà. Per altra banda a l'obra Die Balearen de l'Arxiduc Lluís Salvador que reflecteix la realitat cultural del segle XIX es troba alguna referència a aquest camí, com a exemple parlant de la connexió entre el moll de Pollença i cala Sant Vicenç ens diu "... més curt és el camí que va pel Coll de Síller, on en mitja hora s'arriba al Port de Pollença...).

Plataforma Pro Camins Públics i Oberts

L'escriptor basc Koldo Izagirre narra a Jo també haguera volgut cridar Germinal! (Virus) l'epopeia de Michele Angiolillo, executat amb garrot el 1897 per haver mort Cánovas del Castillo

Koldo Izagirre

Jo també haguera volgut cridar Germinal!

Traducció de Luis Carmona Ortiz

Virus Editorial. Barcelona, 2007

Qui recorda Angiolillo, avui? Qui va ser? Passats cent deu anys de la seva mort, el seu nom amb prou feines és conegut. Aquest desconeixement és un dels motius pels quals l'escriptor basc Koldo Izagirre (Altza, 1953) li va dedicar l'any 1998 una novel·la, Jo també haguera volgut cridar Germinal!

"Popularment, a la zona de Bergara, és un mite --explica l'autor--, però hi ha un gran buit tant a la historiografia anarquista com a la basca: Angiolillo no hi apareix mai, amb prou feines com a protagonista de la secció de successos!".

Militant anarquista italià, Michele Angiolillo va matar a Guipúscoa el llavors president del govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, motiu pel qual fou executat amb garrot el 1897 a Bergara. Es creu que la seva acció va ser planificada com a resposta per la repressió de Cánovas contra anarquistes, socialistes i republicans --amb diversos morts per tortures, vuit condemnats a mort, nou a llargues penes de presó i setanta-un deportats malgrat ser absolts-- després de l'explosió d'una bomba durant la processó de Corpus del 1896 a Barcelona.

En tot cas, la seva va ser la darrera execució pública a Guipúscoa, amb una multitud de testimonis, molts vinguts expressament de Sant Sebastià i molts pares amb els seus fills -se solia portar els nens a les execucions i bufetejar-los allà per tal que recordessin com podien acabar si no es portaven bé--. Malgrat la seva militància anarquista, Izagirre assenyala que la propaganda oficial el va convertir en un assassí comú, despolititzat, i les autoritats van prohibir la publicació de cap crònica de l'execució. "Els mateixos nacionalistes bascos de l'època van condemnar l'acció --il·lustra l'escriptor--, però després se'n van alegrar; desplegaven el mapa i deien: «Al cor d'Euskal Herria van ajusticiar l'home que va abolir els furs [Cánovas]». Angiolillo no sabia ben bé que era al País Basc ni què eren els furs, tenia uns altres objectius".

Però l'anarquista va trencar el guió: a les execucions el reu solia confessar el seu error i demanar perdó, però ell ja d'entrada va rebutjar els frares i no es va penedir de res, amb dignitat. Fou una commoció. Segons la transmissió oral, just abans de morir, Angiolillo va cridar una sola darrera paraula: "Germinal!". "Segur que ningú va entendre llavors què volia dir ni a què remetia, de fet no sé ni si la novel·la de Zola estava llavors traduïda a l'espanyol, que ho dubto. Només es va comprendre a posteriori. Angiolillo no va fer una reivindicació evident; avui sabem que vol dir el mes en què la idea florirà i farà realitat la felicitat dels pobles oprimits. Va estar molt digne, com en general tots els anarquistes, perquè assumien els seus actes, no fugien sinó que s'entregaven, tenien consciència de màrtirs", puntualitza Izagirre.

La novel·la està narrada per un militant nacionalista basc que als anys 70 és jutjat i condemnat --i després indultat- al procés de Burgos, i que troba en l'italià un far. El lector passa d'una època a l'altra. "Si només hi sortia Angiolillo tenia el risc de fer un fresc històric, però no m'interessava fer una novel·la històrica. Agafo un tema històric i en faig una novel·la: és una aposta literàriament més interessant. Necessitava una distància crítica i me la donava un militant actual, amb els seus dubtes i la seva autoanàlisi, buscant referents. Els militants del procés de Burgos estaven preparats per a la mort heroica, per a l'afusellament, però no estaven preparats per al garrot, i allò els va commoure", explica. "El procés de Burgos -reconeix- potser queda una mica lluny, però encara és un referent, especialment al País Basc. M'ha interessat fer una reflexió crítica sobre el meu país a través d'uns personatges polítics".

Izagirre, promotor incansable de la cultura basca --a la revista Ustela va establir amb Bernardo Atxaga les bases de la literatura basca contemporània--, no hauria pensat mai que "aquesta novel·la es publiqués en cap altre idioma que el basc", simplement un dia li va trucar Luis Carmona i li va dir que l'havia traduït al català, el català de l'Horta de València. "Així sentia jo en el meu cap parlar els personatges", explica el traductor al pròleg.

Es pot considerar una novel·la militant? "No ho sé, no faig militància amb la literatura, tinc milers de plataformes per fer política al meu país". En tot cas, es pregunta: "A qui afavoreix la lluita armada, qui se n'aprofita? És la pregunta que ens hem de fer avui, com a mínim al País Basc. La condemna moral no serveix per a res. Hi ha un augment de la consciència política i ètica del país a través de la lluita armada? No. Avui la lluita armada en comptes d'accelerar processos els frena. Hi ha una decepció general, però també hi ha ànims per intentar-ho fins al final, tot i que la gent està trista". Però a la novel·la els militants bascos queden a l'ombra del retrat de l'anarquista. "S'acostuma a interpretar els anarquistes com persones amb una politització primària, però tenien uns teòrics d'altíssim nivell. La literatura anarquista és molt més divertida i bonica que la comunista: higienistes, vegetarians, l'amor lliure..., i escrivien molt bé. Suposo que són incòmodes, però tractaven temes molt moderns".

Francesc Bombí-Vilaseca

(Avui / Cultural, 12-07-07)

Durant les eleccions, tots els partits, d'esquerra i de dretes, s'obliden fer palès que això que vivim no és una democràcia real, sinó un muntatge esquizofrènic per continuar mantenint la societat dividida en rics i pobres.

No comptaven els pares de la revolució industrial que gràcies als avanços de la ciència en els sistemes de producció, a poc a poc la humanitat aniria alliberant-se del treball i de la misèria. La revolució industrial va ser revolució perquè va suposar, gràcies a la tècnica i a la mecànica, l'elaboració de productes a gran escala. Les cadenes de muntatge aconseguiren realitzar en un dia allò que abans necessitava per fer-se mesos o anys, i això, dia rere dia, s'ha anat perfeccionant amb la planificació dels sistemes de producció. No obstant això, hi ha un desequilibri abismal entre producció i qualitat de vida, entre la capacitat d'elaborar productes i la redistribució de la riquesa que aquests productes genera. Així, per molt que es treballi i s'augmenti la producció, no hi ha correlació en la millora de la qualitat de vida, la reducció de la jornada laboral, la pressió en la feina, etc.

Durant els últims 30 anys es va aconseguir la jornada laboral de vuit hores: passats setanta anys seguim amb la mateixa cosa, encara t'acomiaden de les empreses privades si et negues a fer hores extres. I amb tanta tecnificació, i eficiència en la producció, en comptes de viure més tranquil, sense presses, sense urgències, contínuament t'estan exigint competitivitat, competitivitat i més competitivitat, dedicació plena, incentius a la productivitat, terminis d'acabament d'obra i resultats. I en comptes de repartir els guanys a parts iguals entre tots els qui han participat en la producció ens trobem que els fins en el món empresarial i financer no són aconseguir beneficis, sinó aconseguir més beneficis que la resta d'empreses per enriquir els seus accionistes, encara que sigui a costa de la vida i de la qualitat de vida dels obrers. Així moltes grans empreses tenen major capital que molts Estats; col·loquen i destitueixen caps d'Estat; acomiaden milers de treballadors per obtenir més guanys; arruïnen països, economies locals i regionals per la deslocalització d'empreses... Fa 10 anys les 350 persones més riques del món tenien més diners que el 40% de la població mundial, avui el número de rics va en augment i la misèria assola més de mig món.

Vostès diran: «Sí, però al nostre país els obrers viuen millor que fa 70 anys...» I és cert, però no gràcies a la bona voluntat de les empreses, sinó a la necessitat de vendre els seus productes i de tenir compradors, i així han donat als obrers cert nivell d'endeutament perquè puguin comprar i demanar crèdits per limitar la seva llibertat en temps lliure i puguin especular més amb la seva capacitat productiva. Pel que fa a la qualitat de vida, si abans morien de tuberculosi o bronquitis, ara, gràcies al nostre ritme de vida, morim a milions d'infarts i de vessaments cerebrals, i de càncers per calmar la nostra ansietat i l'estrès amb el tabac i els tranquil·litzants, o en accident de trànsit per arribar com més aviat a qualque banda. Els obrers ens veiem obligats a participar d'aquest únic i esquizofrènic model polític, empresarial i financer que domina el món.

I en pocs casos, fruit de la seva innocència, en molts, amb plena consciència d'això, els polítics de tota casta i estofa, ens demanen que els votem per mantenir tot això... Ens demanen que els votem perquè la societat continuï dividida en rics i pobres, i ens prometen per això que ens apujaran dos eurets la pensió o el salari, que faran una autopista per allà o un hospital per ací, uns cossiols com a zona verda... Però facin el que facin, com més costós sigui el projecte, més guanys per a l'empresari, perquè pugui desfogar la seva psicopatia d'acumulació de diners, que la dissimula, enarborant l'estendard de la democràcia, la creació de llocs de feina, la lliure empresa, el crèdit... o tots aquests subterfugis per justificar que unes persones es puguin enriquir a costa del treball d'altres i dividir la societat en rics i pobres.

Antoni Cánaves Martín

«Salut, company». Aquesta era la salutació habitual de l’Eduard, a qualsevol hora del dia o de la nit. Com si el temps no hagués passat i les expectatives revolucionàries fossin encara a la cantonada. L’Eduard (Barcelona, 27 de desembre de 1920 - 28 de maig de 2007) era el prototip de vell militant llibertari, per al qual les llibertats, individuals i col·lectives, continuaven essent l’objectiu prioritari. Nascut al si d’una família anarquista, fou educat en una escola racionalista i a l’Escola del Treball de Barcelona, i durant la Guerra civil va passar a treballar a la secció d’estadística del sindicat de la fusta. Militant de la CNT i del Partit Sindicalista d’Àngel Pestaña, va falsificar l’any de naixement per poder anar, voluntari, al front i, entre més batalles, va ésser al Jarama i a l’Ebre. Va fer la retirada el 1939 i, durant la Guerra Mundial, va participar a la resistència contra els alemanys i va fer diversos viatges clandestins a Espanya, en un dels quals, l’any 1946, fou detingut. Va poder escapar-se i va residir a l’exili fins el 1964.

Sense abandonar mai la seva ideologia, i intervenint en empreses culturals emblemàtiques --com la fundació de l’editorial Alfaguara--, va començar ben aviat la tasca d’això que avui anomenaríem recuperació de la memòria història. L’any 1977 publicà la seva primera aportació sobre els guerrillers que van combatre el franquisme a la postguerra immediata. Després van venir més aportacions sobre els nens de la guerra, sobre els republicans espanyols que van combatre a la Segona Guerra Mundial o els que van anar a parar als camps d’extermini nazis. Sempre tenia cura d’aportar el testimoni de primera mà, viu i calent, que anava a buscar allà on fos. Als anys 80 va tenir un paper essencial en l’experiència autogestionària del Diari de Barcelona, del qual va ésser-ne director.

Llibertari poc ortodox, republicà convençut però no nostàlgic, parlava bé de l’autogestió que havia intentat Tito a Iugoslàvia, una experiència que havia conegut de prop. Tenia amics en tot el ventall polític de l’esquerra catalana i el seu comiat, laic, auster, emotiu, on no van faltar cançons republicanes i revolucionàries, va ser tot un cant a l’alegria d’haver viscut i a l’enyorança pel fet que l’Eduard ja no ens farà fruir --com havia fet tantes vegades a les tertúlies de l’Ateneu-- amb la seva paraula, sempre amable, enèrgica i convincent.

Pelai Pagès i Blanch

(El Temps, 1.203 / 03-07-07)

«Ara reim, llavors no en teníem cap, de rialla»

Un petit grup de nou llibertaris tornà ahir a sa Dragonera per commemorar l’ocupació de l’illa ara fa just trenta anys.

Aquella feta obrí l’escletxa que féu mobilitzar la ciutadania illenca per demanar que el projecte d’urbanització a càrrec de la constructora Pamesa es paralitzàs. «Aquell set de juliol de 1977, érem més de trenta els joves que desembarcàrem a sa Dragonera», explica Catalina, una de les ocupants que ahir tornà a l’illa.

L’ocupació de sa Dragonera durà devuit dies, en els quals, el contingent dels ocupants anà canviant. «Quan vèiem la premsa, ens amagàvem. No volíem sortir pels diaris. Jo,només tenia 17 anys, i a casa meva no sabien que era aquí», explica una altra ocupant que ahir també volgué commemorar la data.

«Ara reim, però llavors, no en teníem cap, de rialla. Teníem por. Ens pensàvem que la Guàrdia Civil ens vendria a cercar d’un moment a l’altre!», explica aquesta mateixa dona.

L’acte d’ahir va estar organitzat pel GOB. De fet, l’activitat d’aquesta entitat tan emblemàtica es deu, en part, a aquell fenomen. «El GOB, fins aleshores, tenia una activitat filantròpica i d’estudi de la naturalesa --explica Aina Lleuger, membre de l’associació--, a partir d’aquell moment, però, es posicionà i la seva activitat canvià. Adoptà un paper de mobilització ciutadana en favor de les causes que amenaçaven el medi ambient». «Aquell projecte era una cosa molt grossa! Havien projectat construir quinze «aldeas turísticas», un port esportiu per a 600 amarraments i un heliport. La mobilització ciutadana hi jugà un paper molt important», diu Lleuger. «Hi ha qui sosté que tot allò va ser una trama de Pamesa per pressionar les institucions perquè els comprassin l’illot. Jo, però, no ho crec!», diu Martí Mayol, l’actual director del parc natural. En aquell temps, aquest tipus d’urbanitzacions no eren res de l’altre món. Hi havia exemples semblants a altres illes del sud de França. Si no s’hagués ocupat l’illa no sé què hauria passat!», comenta Mayol. «Però mira que voler construir cases en un terreny tan aturonat!», comenta un del grup.

«És igual, els rics se’n foten! Com més a l’aire estan, més vista tenen i hi veuen més enfora. Basta veure el port d’Andratx!», li respon un altre.

I a la sala s’exposicions del centre d’interpretació, aquells nou acupants s’entretingueren a mirar la maqueta de l’illa: «Jas! En aquest pinar hi vàrem jeure un parell de dies», diu un. «Animals! en aqueixa caleta, hi vàrem fer aquell arròs de peix, que l’hi fotérem amb les escates, i tot!», diu un altre. «El primer vespre, jo, tenia una porada! Només sentia les sargantanes que ens enrevoltaven i les gavines que cridaven, diu una de les ocupants. Si fos ara no sé si hi jauria!».

«Curiosament, aquesta maqueta, ens la va dar la mateixa Pamesa, perquè quan es va anul·lar el pla d’urbanització, ja no va saber què fer-ne, i ens va telefonar que anéssim a cercar-la».

A. Mateu

(Diari de Balears, 08-07-07)