Ateneu Llibertari Estel Negre

El Ateneu Llibertari Estel Negre cumple dos décadas de cultura alternativa

El Ateneu Llibertari Estel Negre lleva veinte años como un espacio de refe­rencia de diálogo y construcción de libertades, recuperando el con­cepto de Ateneo, un concepto implantado por los anarquistas en el siglo XIX, que surgió en España en la década de 1930 como espacio de alfabetización de la clase obre­ra y con un fuerte componente cultural, alternativo a lo estable­cido, una tarea quebrada por el franquismo.

Estel Negre es el grupo liber­tario de referencia en Mallorca, precursor de la actual diversidad de grupos y con buenos contactos con las otras islas y otros puntos de España y Europa. Nació a par­tir de la asociación Los Gnomos, creada en 1982, y contó con la ayu­da logística de la CNT, que les cedió un local vacío, sede oficial del Ateneu desde entonces. A lo largo de su historia ha compaginado la lucha de calle, con temas de fuerte impacto social, pero sin olvidar que tocan «más un aspec­to cultural sin abandonar el político», subraya Peter, uno de los miembros fundadores.

En 1987 el Ateneo atraía a jóve­nes y adultos con las actividades programadas que incluían «talle­res, cursos, de distintas discipli­nas artísticas, filosóficas». Las asambleas estaban muy influidas por temáticas sociales candentes como «la insumisión, el feminis­mo o el ecologismo», nos comen­tan Ignasi, Peter, Montse y Emi, que representan parte del núcleo duro y principal de Estel Negre compuesto por siete miembros.

Anualmente desde hace once años se celebran una vez al año, en otoño o en primavera, las Jor­nadas Libertarias que duran una semana y donde concentran char­las temáticas y conciertos. Han pasado pensadores como Noam Chomsky, Agustín García Calvo, Antonio Escohotado, Antonio López Campillo, Moncho Alpuente y músicos como Riki López, Daniel Higiénico y Rock 'n' Press. Pero también han edi­tado tres libros de memorias liber­tarias sobre Mallorca, Menorca y Chile, así como numerosos libre­tos; organizan un cine club y han doblado un documental de la cadena Arte sobre la revolución rusa al castellano. Su boletín men­sual Estel Negre desaparece después de 165 números [175 vol dir] para ocupar su lugar un blog en la web.

Como bien resume Ignasi, «la propuesta libertaria incita a la participación activa en la socie­dad, chocando con la apatía y el analfabetismo funcional actual, a que la gente aprenda a cuidar de sí misma. Deseducar para que la gente tenga las ganas y la ilusión creativa. En lugar de adocenar y hacer de la cultura algo odioso, el objetivo final es encontrar el cauce para la autogestión».

Andrés Castaño

(Última Hora, 19-08-07)

L'execució del reporter manresà Josep Maria Planes

Un article publicat per Josep Maria Planes l'1 de maig de 1936 en què atribuïa a la CNT-FAI l'autoria material de l'assassinat dels independentistes Josep I Miquel Badia va tenir una enorme repercussió en una Barcelona molt convulsa. Al cap de quatre mesos, en plena guerra civil, el cos de l'articulista jeia sobre un toll de sang a la Rabassada i es convertia en la primera víctima mortal del periodisme català. Un episodi tan tràgic com amagat durant dècades.

Migdia del 25 d'agost del 1936, di­marts calorós a la ciutat de Bar­celona. El dibuixant, periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner, rep una trucada de Ramon Peypoch, secretari del partit Acció Catalana. Ha d'afrontar un dels en­càrrecs més durs de la seva vida: anar al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clínic per comprovar si entre la filera de cadàvers es troba el cos del periodista Josep M. Planes, company i amic d'Artís-Gener. Fa moltes hores que ningú no sap res de la situació de Planes, amenaçat de mort des de fa setmanes per membres radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan Tísner es dirigeix cap a la porta del carrer Còr­sega, vol pensar que tot plegat només és una fal­sa alarma... però no les té totes.

Tísner, d'incògnit

Hi va vestit de milicià, per dissimular davant les patrulles anarquistes que fan guàrdia a la porta del centre. I és que la vida de Tísner també es­tà amenaçada en una Barcelona controlada pels incontrolats. Mentre baixa els graons, algú li re­corda que la passada matinada s'han trobat molts cossos sense vida a la carretera de la Rabassada. Quan arriba a la fúnebre sala queda horroritzat:

"S'ha d'haver viscut una cosa tan dantesca per creure-la", explicarà seixanta anys després. Da­vant seu hi ha uns quants cadàvers. Un d'ells du un elegant vestit de color blau marí amb unes ratlletes blanques i una camisa de seda de color blau. Tísner s'hi acosta. "Vaig ajupir-me, me'l vaig mirar, i era ell inconfusiblement. Li havien rebentat el parietal esquerre a trets, li havien bui­dat el cervell. Al rostre li havia quedat un inco­negut rictus de terror". Amb la mà tremolosa, li penja a la solapa de l'americana una etiqueta amb un nom: Josep Maria Planes. És la sen­tència que havien vaticinat aquells a qui Planes s'havia enfrontat des de la primera pàgina de La Publicitat en els darrers anys.

Josep M. Planes, que va néixer a Manresa l'any 1907, havia arribat a Barcelona a mitjan anys vint. Escrivia cròniques esportives i crítiques teatrals, i també reportatges de societat al setmanari Mirador, però va ser amb l'arribada de la República quan es va fer un nom dins el món periodístic català. El 1930 dirigia el ma­gazine Imatges, una revista d'alta qualitat lite­rària i gràfica, inspirada en el Vu francès. l el 1931 havia entrat a la nòmina de redactors del diari La Publicitat, capçalera fidel als postulats del republicanisme catalanista del partit Acció Catalana. Aquell mateix any, el seu llibre Nits de Barcelona triomfava a la capital catalana. En aquesta obra, Planes es presenta com un bri­llant examinador d'una època en què es pro­dueix l'eclosió de nous fenòmens i modes ur­banes, l'esport, el jazz, el music-hall... Per arri­bar a tots els estrats socials, Planes no dubta a baixar al Barri Xinès o a pujar al Ritz. Tango, transvestits, cocaïna, femmes fatals, literats, po­lítics... ballen, beuen, riuen i ploren durant les nits d'una Barcelona que vol superar la dicta­dura de Primo de Rivera i la monarquia.

El mestre i mentor de Planes és Josep M. de Sagarra, que el presenta arreu com un reporter modern, europeu i cosmopolita. Ben aviat, el manresà es guanya la confiança i admiració dels companys de professió, és escoltat a les tertú­lies de la terrassa de l'hotel Colon, de l'Ateneu Barcelonès i de l'Excelsior. Planes evidencia una nova manera de narrar la realitat, fugint de l'articulisme clàssic per cultivar un gènere pro­per al reportatge novel·lat, amb bones dosis d'humor, llenguatge directe i reflexió personal.

Un be negre amb potes rosses

La personalitat de Planes es fa explícita en un setmanari que existirà mentre visqui la Repú­blica: El Be Negre. Planes n'és el director i té col·laboradors de prestigi com Rossend Llates, Josep M. de Sagarra, Àngel Ferran, Just Ca­bot..., a la vegada que aposta per joves dibui­xants com Joaquim Muntanyola, Francesc Fon­tanals, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Valentí Cas­tanys, Feliu Elias (Apa) o Romà Bonet (Bon). A la segona planta de l'Ateneu, els diumenges a la nit es confecciona una publicació que fa sàtira del feixisme i de l'anarquisme, de l'Església i del radicalisme lerrouxista, del carlisme i de l'es­querra republicana, de l'alcalde Aiguader i del president Companys. Ningú no s'escaparà del comentari viu i desvergonyit. Però no tothom acceptarà la broma de la mateixa manera. El setmanari viurà dures sancions, llargues èpo­ques de censura i més d'una agressió, com la dels escamots d'Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i fer malbé la impremta on es produeix la revista. O els carlistes, que es volen endur Planes a "fer un tomb" per Horta.

Un estil detectivesc

I el reporter els complau, no solament narrant allò que sap, sinó també amb la metodologia emprada: "Jo donava paraula d'honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d'escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d'honor que no­més publicaria les informacions per a les quals l'informador m'autoritzés. Paraula d'honor que no citaria, ni de prop ni de lluny, llur pro­cedència. [ ... ] Paraula d'honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava d'un reportatge sobre els atraca­ments, preferia conèixer el criteri dels atra­cadors que no pas el de la policia, que segu­rament seria parcial".

Arran dels fets d'octubre del 1934, quan el Govern de la Generalitat, amb el president Lluís Companys al capdavant, és empreso­nat, El Be Negre és clausurat tres setmanes. Amb tot, la suspensió més traumàtica no arri­barà fins el setembre del 1935, quan Planes és acusat d'un delicte de desobediència civil en no portar les proves a censura. El Be Negre no tornarà a publicar-se fins a la darreria de

gener del 1936 i Planes marxa a París i a Berlín, com a corresponsal de La Publicitat. A la capi­tal alemanya, el periodista català contempla de prop l'apogeu del nazisme: "M'ha calgut anar a Berlín per veure com la gent aplaudia l'acti­vitat eixordadora d'un canó antiaeri, per veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el llenç i semblava que anava a esclafar el públic, per veure com els picaments de mans ofegaven el petar de les metralladores. [ ... ] Tot plegat te­nia l'aire d'una broma sinistra", escriu.

De nou a Catalunya i amb el triomf de les esquerres a les eleccions del mes de febrer del 1936, Planes reprèn la lluita personal contra el radicalisme anarquista. Però el 28 d'abril es produeix un fet clau: Miquel Badia, cap de les Jo­ventuts d'Estat Català i abans responsable dels serveis de la policia de la Generalitat, és abatut a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. També mor el seu germà Josep, que l'acompanyava. Miquel Badia havia dut a ter­me unes intenses operacions per impedir tant les vagues de la CNT com per eradicar el pis­tolerisme urbà, raó per la qual, els grups anar­cosindicalistes, sobretot la FAI, l'havien ame­naçat de mort, qüestió que Planes recorda l'en­demà dels fets. Al cap d'unes hores, però, des de les pàgines de Solidaridad Obrera, Planes rep la primera advertència: "Sabemos quien es José Planes. Recordamos que en el mismo diana publicó una serie de reporiaies sobre los anar­quistas. La descripcion que hacia de las activi­dades y de los centros anarquistas eran propias de un alineado". Queda clar que la CNT-FAI no havia oblidat els articles del 1934.

A banda del manresà, Tísner, des de les pà­gines de La Rambla, també inicia inves­tigacions per aclarir el doble assassinat. La tensió va en augment. Per apaivagar els ànims, el director de La Publicitat, Carles Capdevila, envia Planes a cobrir la Volta Ciclista a Catalunya d'aquell estiu. Pe­rò quan torna, la guerra dialèctica augmenta de to perquè l'1 de juliol Tísner havia publicat els noms dels presumptes assassins dels Badia. Pla­nes ho corrobora i augmenta la informació amb més dades. El 7 de juliol, la Solidaridad Obrera els exigeix una rectificació, sota pena de "obli­garlos a enmudecer". L'amenaça és clara. El dia 9, Planes contesta: "Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça de la qual sóc objecte". L'aixeca­ment militar i l'inici de la revolució del 19 de juliol del 1936 precipita els esdeveniments.

Epitafi tràgic i... Profètic

Aquell mateix dia, Planes publica el seu darrer article, "Nit de vetlla", tot un presagi del seu fu­tur i el del país: "Altra vegada el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d'aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sen­se precedents en la història d'Espanya". En con­tra de la seva voluntat, amics i companys de Pla­nes només el poden convèncer perquè s'aparti de la redacció del diari una temporada.

Però la tarda del 24 d'agost del 1936, una patrulla de milicians anarquistes descobreix el parador de Josep M. Planes, que roman amagat en un pis al carrer Muntaner, davant la pla­ça d'Adrià. S'explica que el periodista sortia so­vint al balcó per fumar una cigarreta i algú l'hauria denunciat pensant, pel seu rostre es­blanqueït, que es podia tractar d'un capellà amagat. En localitzar-lo, el grup de milicians només li concedeix dos minuts per canviar-se. A la porta, els espera un auto amb el motor en­cès que farà el camí cap a la Rabassada.

Al cap de dos dies, alguns familiars i amics donen l'últim adéu a Planes al cementiri de Sants. Als vint-i-nou anys moria un dels perio­distes amb més futur de la Catalunya republi­cana, lliure i pròspera, on va conèixer la mort de la manera més cruenta. Les seves darreres pa­raules publicades el 19 de juliol donen fe del seu compromís: "El qui en aquestes hores greus no estigui d'una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!".

Jordi Finestres

(Sàpiens, 58 / agost 2007)

El cost «legal» de suport de la lluita comuna israelopalestina contra l'ocupació ens força a fer una crida urgent pel suport financer. Necessitem de la vostra solidaritat per continuar el trebal portat pel grup israelià «Anarquistes contra el mur» (Anarchist againts the wall / AATWW).

Durant els últims quatre anys, el grup ha mantingut la lluita dels palestins contra la ocupació israeliana, i particularment contra el mur de segregació israelià. Setmana rere setmana, AATW s'uneix a la resistència popular palestina contra el mur a diverses zones de la Cisjordània, i especialment a les poblaciósn de Bil'in a l'oest de Ramallah, al-Ma'asara, i Ertas, al sud de Bethlehem, i Beit Ummar, al nord d'Hebró.

Aquestes activitats sovint porten detencions i condemnes dels participants en la lluita. Per sort, el grup disposa d'un advocat titulat, Gaby Lasky, qui treballa incansablement per la defensa dels activistes detinguts durant les manifestacions o durant les accions realitzades tant a Cisjordània o a Israel. Malgrat la defensa legal que exerceix amb el grup AATW li pren gairebé tot el temps, ella a acceptat no cobrar més que un honori simbòlic.

Així i tot, el grup no pot cobrir totes les despeses, i hem de fer front aproximadament a 40.000 dòlars de despeses legals per més de 60 condemnes. A més d'aquest enorme deute legal, els activistes d'AATW han de fer front a importants sumes en transport i en telèfon, per organitzar les manifestacions i accions.

Fen una crida, doncs, per que efectueu una donació que ens permeti continuar la nostra lluita.

Agraïm per avançat la vostra solidaritat.

Si voleu més informació sobre AATW, sobre les nostres accions i com efectuar una donació, podeu visitar la nostra pàgina web: www.awalls.org o escriure al següent correu electrònic: donate@awalls.org

Anarquistes contra el mur

A l'antic casalot de l'Eihardshof de Neustadt (Alemanya) estem muntant una comunitat de convivència amb gent de totes les generacions basat en l'ètica llibertària. Amb això no només volem donar una resposta humana i palpable de cara el dilema de viure una vellesa amb dignitat, sinó també instal·lar una alternativa real de vida social en temps de precarietat, fonamentada en la solidaritat i el suport mutu.

El projecte forma part del Sindicat d'Inquilins de Friburg i s'entén com una segona fase del «Projecte A», experiència autogestionària començada a Neustadt el 1989. Com a tal s'anomena «Projecte A / Fase B» i reuneix els «veterans» i la segona generació de llibertaris.

A més de la mera convivència social, l'Eihardshof s'entén com un focus d'activitats culturals, polítiques, econòmiques i socials, no només a la regió. Donat que també el prestigiós centre de documentació llibertari Das Anarchiv, fundat el 1971, serà integrat als amplis edificis, l'Eihardshof es convertirà en un llar internacional de trobada, debat i investigació llibertari. La seva biblioteca, el seu arxiu, els seus històrics salons i el seu ampli parc li prestaran un ambient acollidor i suggeridor.

Per realitzar el projecte fem una crida a tots els llibertaris del món per augmentar el nostre capital mitjançant «préstecs directes» amb un termini de almenys cinc anys. Seran tornats amb un interès del 3%, si així ho desitgeu. Per guardar la nostra independència política i assegurar la devolució anticipada en cas de necessitat per part del prestador, ens estimem més crèdits petits (500 euros aproximadament) a pocs crèdits de sumes elevades.

Per saber més detalls, podeu enviar-nos un correu electrònic en alemany, en anglès o en castellà a: eilhardshof@web.de o informar-vos en la nostra web: www.eilhardshof.de

Alliberats els quatre catalans retinguts a Mèxic

Els quatre catalans que el diumenge 5 d'agost van ser detinguts a Oaxaca, al sud de Mèxic, han estat posats en llibertat, segons ha informat en un comunicat l'Institut Nacional de Migració (INM), una vegada ha "pogut comprovar el seu ingrés legal a territori nacional".

L'advocada Laia S., el professor Ramon S., la periodista lleidatana Ariadna N i l'antropòloga i veïna de Balaguer Núria M. eren a les dependències d'Immigració de Las Agujas, al barri d'Iztapalapa de Ciutat de Mèxic.

L'INM assegura, al comunicat difós per la Secretaria de Governació, que va actuar en tot moment "amb estricte acord amb el dret" i "amb total respecte pels drets humans dels espanyols, quin va rebre un bon tracte". El diumenge, però, un dels retinguts, Ramon S., va denunciar que la Policia de Oaxaca els va obligar a pujar a una furgoneta policial sense cap tipus d'explicació i va acusar als agents d'haver-lo maltractat i robat. Segons Ramon S., la Policia argumentava que els havien detingut per escàndol públic. Segons el Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista que la Policia es referia a la suposada participació dels quatre detinguts en la projecció d'una pel·lícula zapatista al carrer.

Aquest col·lectiu de Barcelona, al que pertanyen alguns dels detinguts, han celebrat l'alliberació dels quatre joves, que han dit que es troben "bé i animats" i "satisfets" amb les mostres de suport rebudes. El col·lectiu va organitzar ahir dues manifestacions, una a Barcelona i l'altra a Lleida, per demanar la seva alliberació.

L'organització recorda que segueix pendent la denúncia presentada contra el Secretari de Governació i la Comissionada de l'Institut Nacional de Migració de Mèxic per abús d'autoritat.

Els quatre joves catalans no seran expulsats del país i fins i tot podrien acabar de passar-hi les vacances.

(Avui, 15-08-07)

***

Queden en llibertat els quatre turistes catalans detinguts a l'estat mexicà d'Oaxaca

Han denunciat abusos físics i psicològics per part de la policia, que els va arrestar per suposat escàndol públic

Les autoritats mexicanes han alliberat els quatre catalans detinguts fa vuit dies a l'estat d'Oaxaca, al sud del país, i que continuaven arrestats a Ciutat de Mèxic, segons fonts oficials. Tots quatre es troben "perfectament", segons han declarat ells mateixos.

L'Institut Nacional de Migració (INM) ha informat en un comunicat de la posada en llibertat dels espanyols, que van sortir de l'estació migratòria d'Iztapalapa, a l'orient de la capital mexicana, on estaven sota custòdia. Van ser detinguts el dia 5 d'agost per la policia d'Oaxaca, acusats d'haver comès suposadament una falta administrativa d'escandalitzar amb crits a la via pública i d'insultar els agents uniformats.

En la seva nota informativa, l'INM va dir que havia "actuat en tot moment amb estricte compliment del dret, d'acord amb les prerrogatives que li confereix la llei general de població i amb ple respecte als drets humans dels espanyols". Afegeix que els arrestats, identificats com a Laia Serra Perelló, de 30 anys, Ramon Sesén Marquina (31), Núria Morelló Calafell (26) i Ariadna Nieto Espinet (26), "han rebut un bon tracte durant la seva estada a l'Estació Migratòria d'Iztapalapa".

Situació legal

Al justificar l'alliberament dels quatre espanyols, l'organisme migratori ha confirmat que la situació dels quatre turistes al país és totalment legal i descarta la seva possible expulsió. La detenció de Serra, Sesén, Morelló i Nieto va estar envoltada de polèmica perquè sostenen que la policia d'Oaxaca els va detenir sense motiu i que en el moment de l'arrest els van prendre els passaports, els van incomunicar i els van pegar i els van vexar físicament.

La senadora mexicana Rosario Ibarra, una de les persones que va denunciar el suposat abús d'autoritat, ha assenyalat que la detenció podria haver estat "una mena de venjança" de les autoritats per l'anàlisi crítica del conflicte a Oaxaca que el 2006 va fer una oenagé a la qual pertany un d'ells.

Serra és advocada de la Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH), organització que al desembre va criticar a Mèxic l'actuació de les autoritats estatals i federals durant la crisi política i social que hi va haver a Oaxaca. Llavors, una heterogènia plataforma civil coneguda com l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO) va exigir amb manifestacions al carrer la renúncia del governador Ulises Ruiz.

Denúncies dels espanyols

El conflicte, que en els seus mesos més durs va exigir la participació de l'Exèrcit i de la policia federal, va deixar almenys una vintena de morts i la detenció de destacats membres de l'APPO.

Els quatre espanyols han denunciat abusos físics i psicològics per part dels policies que els van detenir en un primer moment i que els van infligir "tocaments, improperis i procacitats" durant el seu captiveri. Divendres passat, personal del consolat d'Espanya va constatar que els quatre retinguts estaven en perfectes condicions de salut i va informar que se'ls havia tornat la documentació.

(El Periódico de Catalunya, 15-08-07)

Més informació

El diari de la CNT-AIT Midi-Pirineus canvia de títol

El combat Sindicalista canvia de títol per a esdevenir: Anarchosyndicalisme! Més enllà d’una senzilla modificació semàntica, es tracta d’un aclariment de les posicions que defensem i dels ideals que ens animen. És una manera de desmarcar-nos dels sindicats institucionals, col·laboradors i socis del poder, i de reafirmar els valors que són els nostres.

Ja que el sindicalisme tradicional no és gens revolucionari des de fa molt de temps. S’enorgulleix d’altra banda de no defensar posicions globals, com si l’esfera del treball pogués totalment ser desconnectada de les altres activitats socials. Què és el sindicalisme avui sinó un instrument del poder i una vàlvula de seguretat que impedeix a la societat capitalista fer implosió quan les tensions socials es fan massa fortes? Els aparells sindicals maten en el seu origen tota discussió autònoma i lliuren a les forces de l’ordre els proletaris que s’insurgeixen. Assegut a la taula de les negociacions, conserven els seus avantatges i els seus llocs, a cop calent.

Anarchosyndicalisme!, molt al contrari, s’inscriurà en el rebuig d'aquest món de classe i d’explotació, jerarquitzat, vigilat, mercantilitzat. Revolucionari, perseguirà el projecte de trencar aquest vell sistema i de construir una societat nova, sense classes, autoadministrada i emancipadora, no autoritària i sense jerarquia, fraternal i respectuosa amb la llibertat de cadascú.

Anarchosyndicalisme! fomentarà la indispensable resistència popular. Col·loca d’altra banda els seus primers números sota la seva ègida, perquè, en aquest temps de depressió, de desil·lusió, de plec dels individus sobre ells mateixos; la resistència és la primera etapa de l’alliberament.

Anarchosyndicalisme! sostindrà i participarà en les lluites autònomes, a tots els combats contra l’autoritat, l’arbitrarietat, l’opressió i la destrucció del planeta. Ho farà en la transversalitat, ja que els problemes trobats al lloc de treball, aquells trobats en la vida diària, són les mateixes causes: l’explotació de la immensa majoria de la població per un grapat de benestants.

Anarchosyndicalisme! serà viu i dinàmic. En un món en perpètua evolució, intentarà sempre continuar sent coherent amb els seus principis i les seves finalitats. Avui, és des de la total reapropiació de la vida, individual i col·lectiva, de cadascú que cal treballar. Tal combat no ha de ser pervertit. És perquè exigeix en principi integritat, és a dir el rebuig a tota aliança o compromís amb els partits polítics siguin els que siguin, els sindicats reformistes i tots aquells que, de manera reconeguda o oculta, no treballen més que per a la conservació d’aquest vell món.

Anarchosyndicalisme! Lluitarà per la recerca de solucions col·lectives als problemes i reafirmarà la importància de la relació social i de la lluita solidària directa entre els explotats.

En totes les èpoques i sota totes les latituds, sempre ha estat així, seran sempre moments històrics on tot bascula, quan la població deixa el seu paper passiu per passar a l’acció. Una altra vida, una altra societat es fan aleshores possibles. És en l’aparició, en l’obertura d’aquesta ruptura històrica que Anarchosyndicalisme! treballarà. És en aquesta perspectiva que amb vosaltres, amb tots els que s’hi reconeixeran, junts, Anarchosyndicalisme! fa una crida des d’avui a la construcció i a la lluita.

CNT-AIT

7 rue St. Rémésy

31000 Tolosa de Llenguadoc

L'insigne pedagog català Francesc Ferrer Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna i afusellat al castell de Montjuïc el 13 d'octubre de 1909 pel Govern autoritari d'Antoni Maura, constitueix des de fa gairebé un segle una figura venerada a Brussel·les com a màrtir de la llibertat de pensament. Malgrat l'activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir de manera immediata per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores espanyoles van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument a Montjuïc, rèplica exacta de l'erigit a Brussel·les el 1911.

L'estàtua de Ferrer Guàrdia és, des de l'any 1984, a l'avinguda de Franklin Roosevelt, mirant a l'edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75è aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional. Al pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a «màrtir de la llibertat de consciència». Més avall es reprodueix una frase d'una de les seves cartes: «L'ensenyament racionalista pot discutir-ho tot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal».

Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament Francesc Ferrer, en honor seu.

Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia en els seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.

L'estàtua va ser retirada del seu lloc original, darrere de la plaça de Sainte Catherine, el 1915 per l'Exèrcit ocupant alemany, en un gest al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. Després de la primera guerra mundial i tot i les noves maniobres d'Espanya contra el monument, l'estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.

Eliseo Oliveras

(El Periódico de Catalunya, 13-08-07)

El meu pare es deia Ramon Folch. El meu avi patern, també. I el meu besavi. I el meu rebesavi. I el pare del meu rebesavi. I l'avi del meu rebesavi. El besavi del meu rebesavi, no. Es deia Francesc, Francesc Folch Pagès. Va néixer i va morir a Montblanc, igual que el meu avi i tots els altres. Conservo papers dels segles XVIII i XIX que ho proven. Em sento molt acompanyat en el temps.

El meu pare fou el primer barceloní de la família. Va néixer al carrer de Sant Pau, al número 76. La casa ha desaparegut, engolida per la rambla del Raval. També ha desaparegut el carrer de la Cadena, on l'any 1923 els pistolers de la patronal van matar Salvador Seguí, el Noi del Sucre. "Va ser aquí", deia mon pare. I jo em mirava aquella cantonada, esgarrifat. A l'altre costat del carrer hi havia el Cine Diana, també desaparegut també, Sant Pau del Camp i el bar Marsella, que per sort subsisteix encara. Fundat el 1820 i famós per la seva absenta, el Marsella era vist amb prevenció per la meva àvia, modista.

Carrer avall, cap a la Rambla, hi havia la llibreria de l'oncle-avi Antoni Palau. L'avi Palau era un gran erudit. Inventarià els llibres hispanoamericans de tots els temps (Manual del librero hispano-americano), com és sabut, o potser no. Li agradava la sopa de menuts que feia la meva mare.

La flameta del sucre cremant sobre l'absenta, el Noi del Sucre cruspint-se els terrossos del cafè i d'aquí li ve el nom, el Marsella i el claustre de Sant Pau, l'avi Palau i tots els Ramon Folch estats... Sé d'on vinc. I sé el que vull llegar als meus néts: la memòria d'un passat sencer i el present d'un món amb futur. Per això advoco sostenibilitats. Perquè el dia de demà no se'ns fongui com el terròs de sucre d'una absenta massa cobejada.

Ramon Folch

(El Periódico de Catalunya, 12-08-07)

Aquestes fotos són de divendres. Són del  Bosc de la Memòria, està així des de el passat 20 de juliol, avui dematí continuava igual.

L’Ajuntament de Calvià està avisat. Aquesta vegada no ho han netejant, es veu que ara «Carlos Delgado y los 40 asesores» governen «Sin complejos».

Això sí que és per crispar-se. Si et telefonen familiars de desapareguts que van sense molestar a ningú a l’únic lloc que tenen per recordar als seus i es troben amb aquest panorama, la veritat és que es fa difícil no crispar-se, sobretot pel poc cas que fa l’Ajuntament a les repetides denúncies i sol·licituds presentades per l’Associació.

A part dels atacs, com podeu comprovar, està molt brut, el que es veu a la darrera foto són excrements de cans. El Bosc ha patit ja nou atacs des de la seva creació l’any 2005.

Maria Antònia Oliver Paris

Memòria Històrica de les Illes Balears

Som quatre persones de nacionalitat espanyola que el passat 5 d'agost del 2007 passàvem pel centre de la ciutat de Oaxaca, pel carrer Independència; passades les 21.30, de cop i volta ens vam veure envoltades per elements parapolicíacs, alguns d'ells amb armes de llarg calibre, amb uniforme blau fosc i elements de protecció antibalística, dos d'ells, els que donaven les ordres, anaven vestits de civil; aquests anaven acompanyats d'unes pick-up blanques marca Nissan. En aquest instant, a nosaltres quatre i a un noi mexicà , ens van obligar a posar-nos de cara a la paret i amb les mans al cap tot i la presència de persones que estaven al carrer en aquell moment. Sense demanar-nos identificacions ni cap explicació, ens van obligar a pujar violentament a una de les pick-up.

Durant el trajecte els vam demanar el motiu d'aquella actuació, però ens van contestar amb cops i insults. Va ser llavors quan un de nosaltres els va mostrar la seva credencial de premsa. Seguidament, ens van obligar a estirar-nos i ens van tapar amb una lona impedint-nos el contacte visual entre nosaltres i ells i amb els vianants.

Després d'un trajecte d'uns deu minuts aproximadament, vam arribar a un espai que semblava una caserna, on hi havia persones uniformades de verd i blau. Quan ens van fer baixar de les camionetes ens van encaputxar i ens van arrossegar a una paret on ens van obligar a agenollar-nos i ens van prendre les motxilles, les bosses, la documentació i els diners.

Progressivament, se'ns van endur una per una a una cambra fosca i buida. Una vegada dins, ens van començar a fer fotos de cara i de perfil.

A les tres noies ens van obligar a romandre dempeus de cara a la paret i amb les mans al cap. I als nois de genolls i també de cara a la paret. 

Durant aquest període de tancament alguns de nosaltres vam rebre cops, humiliacions, insults i amenaces, una de les noies va ésser agredida sexualment i van obligar al noi mexicà a realitzar flexions mentre un grup d'agents es reien d'ell i l'amenaçaven amb “aplicar-li el punyal”. Així mateix, el clímax de terror psicològic es va accentuar quan vam escoltar la càrrega i descàrrega d'armes, també per tenir-nos a les fosques en tot moment, fer-nos fotografies aleatòriament enfocant-nos amb unes llanternes a la cara, donar-nos empentes, etc.

Posteriorment (al cap d'una hora aproximadament), ens van fer sortir amb els caps ajupits i van separar nois de noies. Ens van pujar de nou a les pick-up i ens vans obligar a ajupir els caps un altra vegada.

En cap moment ens van dir on estàvem i on ens duien. D'aquí ens van conduir a un altre lloc que semblava una comissaria, ens van ficar d'una en una en una dependència on ens van prendre les nostres dades personals i ens van preguntar pel nostre estat de salut.

Paral·lelament, dos senyors de civil amb una llibreta ens van fer moltes preguntes sobre la nostra estada al país.

Després vam ser conduïts a una sala amb la jutge qualificadora, durant aquest temps vam sentir que se'ns acusava d'escàndol públic, però en cap moment ens van comunicar el motiu de la nostra detenció, de què se'ns acusava, i no se'ns va permetre trucar, ni comunicar-nos amb el consolat espanyol.

La jutge ens va dir que estàvem indocumentats i que per això ens traslladarien a unes estances d'immigració, nosaltres vam replicar que la policia ens havia robat la nostra documentació, els diners i les pertinences, però ella es va desentendre d'aquest fet.

Posteriorment, a dos quarts de dues, ens van traslladar de la comissaria a l'estació migratòria del INM (Institut Nacional de Migració de Oaxaca).

Un cop a l'estació, els informem del robatori i els exigim que ens comuniquin amb el Consolat Espanyol. El dilluns 6 d'agost prestem declaració dels fets, el dimarts 7 d'agost ens traslladen obligatòriament amb un vehicle oficial custodiat per la PFP (Policia Federal Preventiva) a l'estació Migratòria del INM de la Ciutat de Mèxic, on estem actualment.

El dimecres 8 d'agost ens dirigim custodiats al Consolat Espanyol i ens expedeixen un nou passaport que encara no ens han lliurat. Així és que, des del dimecres 8 d'agost a les quatre de la tarda som estrangers documentats il·legals. Tot i això, romanem privats de la nostra llibertat i a dia d'avui l'autoritat competent no ens ha informat de la nostra situació.

Des del centre d'Internament INM de Ciutat i Mèxic (Iztapalapa)

Afirmem l'absoluta il·legalitat de la nostra privació de llibertat, denunciem la vulneració dels nostres drets fonamentals per part de les autoritats mexicanes, exigim la nostra immediata posada en llibertat i la devolució de les nostres pertinences, així com que es depurin les pertinents responsabilitats.

Signen:

Laia Serra (advocada)

Ramon Sesén (professor)

Ariadna Nieto (periodista)

Núria Morelló (antropòloga)

***

Denúncia

Violència Física:

A tots: empentes, agafades del braç clavant els dits, llançats a la pick-up fent impacte amb el metall del vehicle.

A diversos de nosaltres: cops al clatell i al cap, estirades de cabell, pressió per ajupir el cap que provocaven dolor al coll.

Violència Sexual:

A dues de les companyes els van aixecar la samarreta, una d'elles es va quedar amb els pits descoberts, a l'altra li van tocar per sobre de la roba el cul, el pubis, i el pit dret en diverses ocasions.

Violència Psíquica:

A la noia que li van tocar les zones sexuals, un agent li va dir que si cooperava tot aniria bé. No responien quan els preguntàvem on anàvem amb la pick-up. Ens van tapar la boca i ens van posar caputxes per a no veure on estàvem. Estaven tots armats, i a la cambra fosca ens il·luminaven el rostre per no veure el de l'agent. Feien soroll com si tallessin cartutx d'armes. Ens impedien el contacte visual entre nosaltres per poder-nos atemorir amb l'amenaça de fer mal als nostres companys sobretot en els trasllats, ens feien incessants fotos i flaixos. Al noi mexicà el van obligar a fer flexions amb l'amenaça de ser punxat amb una navalla, i ens murmuraven insults i amenaces a cau d'orella. Hi havia riures i burles constants per part dels agents. Vam estar molt temps a les fosques, els nois estaven agenollats i les noies dempeus amb les mans al cap.

A l'estació de Migració.

Desinformació absoluta del procés, no tenir accés a cap còpia de l'expedient, prolongació innecessària d'hores de detenció, insinuació de la nostra il·legalitat. Falta d'assessorament legal.

Crònica de La Jornada

Text de la denúncia