Ateneu Llibertari Estel Negre

El cost «legal» de suport de la lluita comuna israelopalestina contra l'ocupació ens força a fer una crida urgent pel suport financer. Necessitem de la vostra solidaritat per continuar el trebal portat pel grup israelià «Anarquistes contra el mur» (Anarchist againts the wall / AATWW).

Durant els últims quatre anys, el grup ha mantingut la lluita dels palestins contra la ocupació israeliana, i particularment contra el mur de segregació israelià. Setmana rere setmana, AATW s'uneix a la resistència popular palestina contra el mur a diverses zones de la Cisjordània, i especialment a les poblaciósn de Bil'in a l'oest de Ramallah, al-Ma'asara, i Ertas, al sud de Bethlehem, i Beit Ummar, al nord d'Hebró.

Aquestes activitats sovint porten detencions i condemnes dels participants en la lluita. Per sort, el grup disposa d'un advocat titulat, Gaby Lasky, qui treballa incansablement per la defensa dels activistes detinguts durant les manifestacions o durant les accions realitzades tant a Cisjordània o a Israel. Malgrat la defensa legal que exerceix amb el grup AATW li pren gairebé tot el temps, ella a acceptat no cobrar més que un honori simbòlic.

Així i tot, el grup no pot cobrir totes les despeses, i hem de fer front aproximadament a 40.000 dòlars de despeses legals per més de 60 condemnes. A més d'aquest enorme deute legal, els activistes d'AATW han de fer front a importants sumes en transport i en telèfon, per organitzar les manifestacions i accions.

Fen una crida, doncs, per que efectueu una donació que ens permeti continuar la nostra lluita.

Agraïm per avançat la vostra solidaritat.

Si voleu més informació sobre AATW, sobre les nostres accions i com efectuar una donació, podeu visitar la nostra pàgina web: www.awalls.org o escriure al següent correu electrònic: donate@awalls.org

Anarquistes contra el mur

A l'antic casalot de l'Eihardshof de Neustadt (Alemanya) estem muntant una comunitat de convivència amb gent de totes les generacions basat en l'ètica llibertària. Amb això no només volem donar una resposta humana i palpable de cara el dilema de viure una vellesa amb dignitat, sinó també instal·lar una alternativa real de vida social en temps de precarietat, fonamentada en la solidaritat i el suport mutu.

El projecte forma part del Sindicat d'Inquilins de Friburg i s'entén com una segona fase del «Projecte A», experiència autogestionària començada a Neustadt el 1989. Com a tal s'anomena «Projecte A / Fase B» i reuneix els «veterans» i la segona generació de llibertaris.

A més de la mera convivència social, l'Eihardshof s'entén com un focus d'activitats culturals, polítiques, econòmiques i socials, no només a la regió. Donat que també el prestigiós centre de documentació llibertari Das Anarchiv, fundat el 1971, serà integrat als amplis edificis, l'Eihardshof es convertirà en un llar internacional de trobada, debat i investigació llibertari. La seva biblioteca, el seu arxiu, els seus històrics salons i el seu ampli parc li prestaran un ambient acollidor i suggeridor.

Per realitzar el projecte fem una crida a tots els llibertaris del món per augmentar el nostre capital mitjançant «préstecs directes» amb un termini de almenys cinc anys. Seran tornats amb un interès del 3%, si així ho desitgeu. Per guardar la nostra independència política i assegurar la devolució anticipada en cas de necessitat per part del prestador, ens estimem més crèdits petits (500 euros aproximadament) a pocs crèdits de sumes elevades.

Per saber més detalls, podeu enviar-nos un correu electrònic en alemany, en anglès o en castellà a: eilhardshof@web.de o informar-vos en la nostra web: www.eilhardshof.de

Alliberats els quatre catalans retinguts a Mèxic

Els quatre catalans que el diumenge 5 d'agost van ser detinguts a Oaxaca, al sud de Mèxic, han estat posats en llibertat, segons ha informat en un comunicat l'Institut Nacional de Migració (INM), una vegada ha "pogut comprovar el seu ingrés legal a territori nacional".

L'advocada Laia S., el professor Ramon S., la periodista lleidatana Ariadna N i l'antropòloga i veïna de Balaguer Núria M. eren a les dependències d'Immigració de Las Agujas, al barri d'Iztapalapa de Ciutat de Mèxic.

L'INM assegura, al comunicat difós per la Secretaria de Governació, que va actuar en tot moment "amb estricte acord amb el dret" i "amb total respecte pels drets humans dels espanyols, quin va rebre un bon tracte". El diumenge, però, un dels retinguts, Ramon S., va denunciar que la Policia de Oaxaca els va obligar a pujar a una furgoneta policial sense cap tipus d'explicació i va acusar als agents d'haver-lo maltractat i robat. Segons Ramon S., la Policia argumentava que els havien detingut per escàndol públic. Segons el Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista que la Policia es referia a la suposada participació dels quatre detinguts en la projecció d'una pel·lícula zapatista al carrer.

Aquest col·lectiu de Barcelona, al que pertanyen alguns dels detinguts, han celebrat l'alliberació dels quatre joves, que han dit que es troben "bé i animats" i "satisfets" amb les mostres de suport rebudes. El col·lectiu va organitzar ahir dues manifestacions, una a Barcelona i l'altra a Lleida, per demanar la seva alliberació.

L'organització recorda que segueix pendent la denúncia presentada contra el Secretari de Governació i la Comissionada de l'Institut Nacional de Migració de Mèxic per abús d'autoritat.

Els quatre joves catalans no seran expulsats del país i fins i tot podrien acabar de passar-hi les vacances.

(Avui, 15-08-07)

***

Queden en llibertat els quatre turistes catalans detinguts a l'estat mexicà d'Oaxaca

Han denunciat abusos físics i psicològics per part de la policia, que els va arrestar per suposat escàndol públic

Les autoritats mexicanes han alliberat els quatre catalans detinguts fa vuit dies a l'estat d'Oaxaca, al sud del país, i que continuaven arrestats a Ciutat de Mèxic, segons fonts oficials. Tots quatre es troben "perfectament", segons han declarat ells mateixos.

L'Institut Nacional de Migració (INM) ha informat en un comunicat de la posada en llibertat dels espanyols, que van sortir de l'estació migratòria d'Iztapalapa, a l'orient de la capital mexicana, on estaven sota custòdia. Van ser detinguts el dia 5 d'agost per la policia d'Oaxaca, acusats d'haver comès suposadament una falta administrativa d'escandalitzar amb crits a la via pública i d'insultar els agents uniformats.

En la seva nota informativa, l'INM va dir que havia "actuat en tot moment amb estricte compliment del dret, d'acord amb les prerrogatives que li confereix la llei general de població i amb ple respecte als drets humans dels espanyols". Afegeix que els arrestats, identificats com a Laia Serra Perelló, de 30 anys, Ramon Sesén Marquina (31), Núria Morelló Calafell (26) i Ariadna Nieto Espinet (26), "han rebut un bon tracte durant la seva estada a l'Estació Migratòria d'Iztapalapa".

Situació legal

Al justificar l'alliberament dels quatre espanyols, l'organisme migratori ha confirmat que la situació dels quatre turistes al país és totalment legal i descarta la seva possible expulsió. La detenció de Serra, Sesén, Morelló i Nieto va estar envoltada de polèmica perquè sostenen que la policia d'Oaxaca els va detenir sense motiu i que en el moment de l'arrest els van prendre els passaports, els van incomunicar i els van pegar i els van vexar físicament.

La senadora mexicana Rosario Ibarra, una de les persones que va denunciar el suposat abús d'autoritat, ha assenyalat que la detenció podria haver estat "una mena de venjança" de les autoritats per l'anàlisi crítica del conflicte a Oaxaca que el 2006 va fer una oenagé a la qual pertany un d'ells.

Serra és advocada de la Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH), organització que al desembre va criticar a Mèxic l'actuació de les autoritats estatals i federals durant la crisi política i social que hi va haver a Oaxaca. Llavors, una heterogènia plataforma civil coneguda com l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO) va exigir amb manifestacions al carrer la renúncia del governador Ulises Ruiz.

Denúncies dels espanyols

El conflicte, que en els seus mesos més durs va exigir la participació de l'Exèrcit i de la policia federal, va deixar almenys una vintena de morts i la detenció de destacats membres de l'APPO.

Els quatre espanyols han denunciat abusos físics i psicològics per part dels policies que els van detenir en un primer moment i que els van infligir "tocaments, improperis i procacitats" durant el seu captiveri. Divendres passat, personal del consolat d'Espanya va constatar que els quatre retinguts estaven en perfectes condicions de salut i va informar que se'ls havia tornat la documentació.

(El Periódico de Catalunya, 15-08-07)

Més informació

El diari de la CNT-AIT Midi-Pirineus canvia de títol

El combat Sindicalista canvia de títol per a esdevenir: Anarchosyndicalisme! Més enllà d’una senzilla modificació semàntica, es tracta d’un aclariment de les posicions que defensem i dels ideals que ens animen. És una manera de desmarcar-nos dels sindicats institucionals, col·laboradors i socis del poder, i de reafirmar els valors que són els nostres.

Ja que el sindicalisme tradicional no és gens revolucionari des de fa molt de temps. S’enorgulleix d’altra banda de no defensar posicions globals, com si l’esfera del treball pogués totalment ser desconnectada de les altres activitats socials. Què és el sindicalisme avui sinó un instrument del poder i una vàlvula de seguretat que impedeix a la societat capitalista fer implosió quan les tensions socials es fan massa fortes? Els aparells sindicals maten en el seu origen tota discussió autònoma i lliuren a les forces de l’ordre els proletaris que s’insurgeixen. Assegut a la taula de les negociacions, conserven els seus avantatges i els seus llocs, a cop calent.

Anarchosyndicalisme!, molt al contrari, s’inscriurà en el rebuig d'aquest món de classe i d’explotació, jerarquitzat, vigilat, mercantilitzat. Revolucionari, perseguirà el projecte de trencar aquest vell sistema i de construir una societat nova, sense classes, autoadministrada i emancipadora, no autoritària i sense jerarquia, fraternal i respectuosa amb la llibertat de cadascú.

Anarchosyndicalisme! fomentarà la indispensable resistència popular. Col·loca d’altra banda els seus primers números sota la seva ègida, perquè, en aquest temps de depressió, de desil·lusió, de plec dels individus sobre ells mateixos; la resistència és la primera etapa de l’alliberament.

Anarchosyndicalisme! sostindrà i participarà en les lluites autònomes, a tots els combats contra l’autoritat, l’arbitrarietat, l’opressió i la destrucció del planeta. Ho farà en la transversalitat, ja que els problemes trobats al lloc de treball, aquells trobats en la vida diària, són les mateixes causes: l’explotació de la immensa majoria de la població per un grapat de benestants.

Anarchosyndicalisme! serà viu i dinàmic. En un món en perpètua evolució, intentarà sempre continuar sent coherent amb els seus principis i les seves finalitats. Avui, és des de la total reapropiació de la vida, individual i col·lectiva, de cadascú que cal treballar. Tal combat no ha de ser pervertit. És perquè exigeix en principi integritat, és a dir el rebuig a tota aliança o compromís amb els partits polítics siguin els que siguin, els sindicats reformistes i tots aquells que, de manera reconeguda o oculta, no treballen més que per a la conservació d’aquest vell món.

Anarchosyndicalisme! Lluitarà per la recerca de solucions col·lectives als problemes i reafirmarà la importància de la relació social i de la lluita solidària directa entre els explotats.

En totes les èpoques i sota totes les latituds, sempre ha estat així, seran sempre moments històrics on tot bascula, quan la població deixa el seu paper passiu per passar a l’acció. Una altra vida, una altra societat es fan aleshores possibles. És en l’aparició, en l’obertura d’aquesta ruptura històrica que Anarchosyndicalisme! treballarà. És en aquesta perspectiva que amb vosaltres, amb tots els que s’hi reconeixeran, junts, Anarchosyndicalisme! fa una crida des d’avui a la construcció i a la lluita.

CNT-AIT

7 rue St. Rémésy

31000 Tolosa de Llenguadoc

L'insigne pedagog català Francesc Ferrer Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna i afusellat al castell de Montjuïc el 13 d'octubre de 1909 pel Govern autoritari d'Antoni Maura, constitueix des de fa gairebé un segle una figura venerada a Brussel·les com a màrtir de la llibertat de pensament. Malgrat l'activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir de manera immediata per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores espanyoles van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument a Montjuïc, rèplica exacta de l'erigit a Brussel·les el 1911.

L'estàtua de Ferrer Guàrdia és, des de l'any 1984, a l'avinguda de Franklin Roosevelt, mirant a l'edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75è aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional. Al pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a «màrtir de la llibertat de consciència». Més avall es reprodueix una frase d'una de les seves cartes: «L'ensenyament racionalista pot discutir-ho tot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal».

Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament Francesc Ferrer, en honor seu.

Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia en els seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.

L'estàtua va ser retirada del seu lloc original, darrere de la plaça de Sainte Catherine, el 1915 per l'Exèrcit ocupant alemany, en un gest al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. Després de la primera guerra mundial i tot i les noves maniobres d'Espanya contra el monument, l'estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.

Eliseo Oliveras

(El Periódico de Catalunya, 13-08-07)

El meu pare es deia Ramon Folch. El meu avi patern, també. I el meu besavi. I el meu rebesavi. I el pare del meu rebesavi. I l'avi del meu rebesavi. El besavi del meu rebesavi, no. Es deia Francesc, Francesc Folch Pagès. Va néixer i va morir a Montblanc, igual que el meu avi i tots els altres. Conservo papers dels segles XVIII i XIX que ho proven. Em sento molt acompanyat en el temps.

El meu pare fou el primer barceloní de la família. Va néixer al carrer de Sant Pau, al número 76. La casa ha desaparegut, engolida per la rambla del Raval. També ha desaparegut el carrer de la Cadena, on l'any 1923 els pistolers de la patronal van matar Salvador Seguí, el Noi del Sucre. "Va ser aquí", deia mon pare. I jo em mirava aquella cantonada, esgarrifat. A l'altre costat del carrer hi havia el Cine Diana, també desaparegut també, Sant Pau del Camp i el bar Marsella, que per sort subsisteix encara. Fundat el 1820 i famós per la seva absenta, el Marsella era vist amb prevenció per la meva àvia, modista.

Carrer avall, cap a la Rambla, hi havia la llibreria de l'oncle-avi Antoni Palau. L'avi Palau era un gran erudit. Inventarià els llibres hispanoamericans de tots els temps (Manual del librero hispano-americano), com és sabut, o potser no. Li agradava la sopa de menuts que feia la meva mare.

La flameta del sucre cremant sobre l'absenta, el Noi del Sucre cruspint-se els terrossos del cafè i d'aquí li ve el nom, el Marsella i el claustre de Sant Pau, l'avi Palau i tots els Ramon Folch estats... Sé d'on vinc. I sé el que vull llegar als meus néts: la memòria d'un passat sencer i el present d'un món amb futur. Per això advoco sostenibilitats. Perquè el dia de demà no se'ns fongui com el terròs de sucre d'una absenta massa cobejada.

Ramon Folch

(El Periódico de Catalunya, 12-08-07)

Aquestes fotos són de divendres. Són del  Bosc de la Memòria, està així des de el passat 20 de juliol, avui dematí continuava igual.

L’Ajuntament de Calvià està avisat. Aquesta vegada no ho han netejant, es veu que ara «Carlos Delgado y los 40 asesores» governen «Sin complejos».

Això sí que és per crispar-se. Si et telefonen familiars de desapareguts que van sense molestar a ningú a l’únic lloc que tenen per recordar als seus i es troben amb aquest panorama, la veritat és que es fa difícil no crispar-se, sobretot pel poc cas que fa l’Ajuntament a les repetides denúncies i sol·licituds presentades per l’Associació.

A part dels atacs, com podeu comprovar, està molt brut, el que es veu a la darrera foto són excrements de cans. El Bosc ha patit ja nou atacs des de la seva creació l’any 2005.

Maria Antònia Oliver Paris

Memòria Històrica de les Illes Balears

Som quatre persones de nacionalitat espanyola que el passat 5 d'agost del 2007 passàvem pel centre de la ciutat de Oaxaca, pel carrer Independència; passades les 21.30, de cop i volta ens vam veure envoltades per elements parapolicíacs, alguns d'ells amb armes de llarg calibre, amb uniforme blau fosc i elements de protecció antibalística, dos d'ells, els que donaven les ordres, anaven vestits de civil; aquests anaven acompanyats d'unes pick-up blanques marca Nissan. En aquest instant, a nosaltres quatre i a un noi mexicà , ens van obligar a posar-nos de cara a la paret i amb les mans al cap tot i la presència de persones que estaven al carrer en aquell moment. Sense demanar-nos identificacions ni cap explicació, ens van obligar a pujar violentament a una de les pick-up.

Durant el trajecte els vam demanar el motiu d'aquella actuació, però ens van contestar amb cops i insults. Va ser llavors quan un de nosaltres els va mostrar la seva credencial de premsa. Seguidament, ens van obligar a estirar-nos i ens van tapar amb una lona impedint-nos el contacte visual entre nosaltres i ells i amb els vianants.

Després d'un trajecte d'uns deu minuts aproximadament, vam arribar a un espai que semblava una caserna, on hi havia persones uniformades de verd i blau. Quan ens van fer baixar de les camionetes ens van encaputxar i ens van arrossegar a una paret on ens van obligar a agenollar-nos i ens van prendre les motxilles, les bosses, la documentació i els diners.

Progressivament, se'ns van endur una per una a una cambra fosca i buida. Una vegada dins, ens van començar a fer fotos de cara i de perfil.

A les tres noies ens van obligar a romandre dempeus de cara a la paret i amb les mans al cap. I als nois de genolls i també de cara a la paret. 

Durant aquest període de tancament alguns de nosaltres vam rebre cops, humiliacions, insults i amenaces, una de les noies va ésser agredida sexualment i van obligar al noi mexicà a realitzar flexions mentre un grup d'agents es reien d'ell i l'amenaçaven amb “aplicar-li el punyal”. Així mateix, el clímax de terror psicològic es va accentuar quan vam escoltar la càrrega i descàrrega d'armes, també per tenir-nos a les fosques en tot moment, fer-nos fotografies aleatòriament enfocant-nos amb unes llanternes a la cara, donar-nos empentes, etc.

Posteriorment (al cap d'una hora aproximadament), ens van fer sortir amb els caps ajupits i van separar nois de noies. Ens van pujar de nou a les pick-up i ens vans obligar a ajupir els caps un altra vegada.

En cap moment ens van dir on estàvem i on ens duien. D'aquí ens van conduir a un altre lloc que semblava una comissaria, ens van ficar d'una en una en una dependència on ens van prendre les nostres dades personals i ens van preguntar pel nostre estat de salut.

Paral·lelament, dos senyors de civil amb una llibreta ens van fer moltes preguntes sobre la nostra estada al país.

Després vam ser conduïts a una sala amb la jutge qualificadora, durant aquest temps vam sentir que se'ns acusava d'escàndol públic, però en cap moment ens van comunicar el motiu de la nostra detenció, de què se'ns acusava, i no se'ns va permetre trucar, ni comunicar-nos amb el consolat espanyol.

La jutge ens va dir que estàvem indocumentats i que per això ens traslladarien a unes estances d'immigració, nosaltres vam replicar que la policia ens havia robat la nostra documentació, els diners i les pertinences, però ella es va desentendre d'aquest fet.

Posteriorment, a dos quarts de dues, ens van traslladar de la comissaria a l'estació migratòria del INM (Institut Nacional de Migració de Oaxaca).

Un cop a l'estació, els informem del robatori i els exigim que ens comuniquin amb el Consolat Espanyol. El dilluns 6 d'agost prestem declaració dels fets, el dimarts 7 d'agost ens traslladen obligatòriament amb un vehicle oficial custodiat per la PFP (Policia Federal Preventiva) a l'estació Migratòria del INM de la Ciutat de Mèxic, on estem actualment.

El dimecres 8 d'agost ens dirigim custodiats al Consolat Espanyol i ens expedeixen un nou passaport que encara no ens han lliurat. Així és que, des del dimecres 8 d'agost a les quatre de la tarda som estrangers documentats il·legals. Tot i això, romanem privats de la nostra llibertat i a dia d'avui l'autoritat competent no ens ha informat de la nostra situació.

Des del centre d'Internament INM de Ciutat i Mèxic (Iztapalapa)

Afirmem l'absoluta il·legalitat de la nostra privació de llibertat, denunciem la vulneració dels nostres drets fonamentals per part de les autoritats mexicanes, exigim la nostra immediata posada en llibertat i la devolució de les nostres pertinences, així com que es depurin les pertinents responsabilitats.

Signen:

Laia Serra (advocada)

Ramon Sesén (professor)

Ariadna Nieto (periodista)

Núria Morelló (antropòloga)

***

Denúncia

Violència Física:

A tots: empentes, agafades del braç clavant els dits, llançats a la pick-up fent impacte amb el metall del vehicle.

A diversos de nosaltres: cops al clatell i al cap, estirades de cabell, pressió per ajupir el cap que provocaven dolor al coll.

Violència Sexual:

A dues de les companyes els van aixecar la samarreta, una d'elles es va quedar amb els pits descoberts, a l'altra li van tocar per sobre de la roba el cul, el pubis, i el pit dret en diverses ocasions.

Violència Psíquica:

A la noia que li van tocar les zones sexuals, un agent li va dir que si cooperava tot aniria bé. No responien quan els preguntàvem on anàvem amb la pick-up. Ens van tapar la boca i ens van posar caputxes per a no veure on estàvem. Estaven tots armats, i a la cambra fosca ens il·luminaven el rostre per no veure el de l'agent. Feien soroll com si tallessin cartutx d'armes. Ens impedien el contacte visual entre nosaltres per poder-nos atemorir amb l'amenaça de fer mal als nostres companys sobretot en els trasllats, ens feien incessants fotos i flaixos. Al noi mexicà el van obligar a fer flexions amb l'amenaça de ser punxat amb una navalla, i ens murmuraven insults i amenaces a cau d'orella. Hi havia riures i burles constants per part dels agents. Vam estar molt temps a les fosques, els nois estaven agenollats i les noies dempeus amb les mans al cap.

A l'estació de Migració.

Desinformació absoluta del procés, no tenir accés a cap còpia de l'expedient, prolongació innecessària d'hores de detenció, insinuació de la nostra il·legalitat. Falta d'assessorament legal.

Crònica de La Jornada

Text de la denúncia

L’interès dels militars d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra.

Sembla que el curs 2007/2008 començarà a impartir-se una nova assignatura a primària, secundària i batxillerat, assignatura que serà avaluable. La nova assignatura rebrà el nom de «Educación para la ciudadanía y los derechos humanos» o «Educació per al desenvolupament personal i la ciutadanía». Com a premissa he de posar de manifest que solament he pogut llegir el projecte d’assignatura desenvolupat per primària i a Catalunya.

El motiu d’aquest article no està determinat pel contingut del projecte, que com acabo de dir solament he pogut llegir el de Catalunya i per a primària, i que em sembla correcte i positiu. El motiu d’aquestes pàgines està determinat pels articles apareguts amb opinions de militars destacats sobre aspectes que consideren que s’haurien d’incorporar al currículum d’aquesta matèria.

El 12 de desembre del 2006 l’Associació de Diplomats en Alts Estudis de Defensa (ADALEDE) va organitzar una jornada amb l’objectiu de recollir i aportar idees sobre el paper de les Forces Armades en el sistema educatiu. La primera pregunta que em formulo és: per què tenen aquestes preocupacions els militars? En la meva opinió els militars estan preocupats per l’escassa valoració social envers la seva professió. En general la societat espanyola té una opinió negativa de l’ofici militar i una gran desconfiança vers les intervencions militars a l’estranger. Valoració que es posa de manifest en el fet que no es cobreixen les places per a soldats professionals, cada any queden places vacants, malgrat que les exigències per entrar al cos es redueixen a graduat escolar i al nivell mínim de coeficient intel·lectual, per no dir que cada any s’amplia la quantitat de places per a ciutadans d’altres nacionalitats. Aquesta manca de prestigi o valoració social comporta que el Ministeri de Defensa i els mateixos militars es plantegin campanyes de màrqueting per millorar la imatge dels militars, campanyes que ressalten i associen els militars a tasques de cooperació o d’ajut humanitari, com si l’exèrcit fos una ONG. Els anuncis de televisió i segurament les propostes dels militars professionals per a aquesta assignatura aniran adreçades a generar una imatge que ser militar és equivalent a visitar altres països, a viatjar, a fer tasques solidàries amb la població pobra o necessitada del lloc on són , a atendre malalts, a construir hospitals o carreteres... Tots som conscients que treballar com a militar no es això, si els soldats espanyols són a l’Afganistan o han anat a l’Iraq no és per prestar ajut humanitari com ho fan les ONG, ni per ajudar la població, o per principis altruistes. L’altruisme i l’humanitarisme es canalitzen d’una altra manera, amb unes organitzacions diferents i amb unes persones que reben una formació diferent. Les raons geopolítiques o els interessos econòmics que els militars espanyols defensen en llocs com l’Afganistan o l’Iraq no es fan públics, com tampoc no es fa pública la missió militar que estan portant a terme.

En definitiva, en la meva opinió, si els militars tenen interès d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra. En aquest sentit cal recordar que els centres educatius són un espai per la raó, la cultura, l’aprenentatge i el desenvolupament de valors personals que puguin contribuir a construir una societat més justa, més sostenible, més democràtica, més participativa; valors que han d’afavorir la universalitat dels drets de tots els homes i dones, que ajudin a generar altres valors, com la cooperació, la solidaritat, o la noviolència, com a instruments de transformació social. Tot això representa valors oposats a la guerra i a la seva preparació.. Els valors que ha de transmetre una escola i els valors que transmet l’exèrcit no poden ser compatibles.

El director del Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional, el tinent general Pedro Bernal, va assenyalar en el seu discurs d’obertura «la importància de contribuir al foment de la consciència de la defensa nacional» i ens va fer un llistat de les amenaces i perills a la seguretat d’Espanya. Va destacar «el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, las armes de destrucció massiva, els desastres ecològics o els accidents a gran escala» com les amenaces a la seguretat d’Espanya. Davant d’aquestes amenaces el mateix tinent general conclou «els espanyols no perceben avui en dia amb claredat els perills que amenacen la seva seguretat» i per això dedueix «que és indispensable una millor formació dels joves en valors, un dels quals ha de ser la consciència de la seguretat», és a dir el valor de la defensa i les Forces Armades.

Aquesta intervenció marca una escletxa en la percepció de la seguretat que tenim les persones i els militars i que fa necessari obrir un debat social i parlamentari. Segons el tinent general Pedro Bernal, les amenaces a la seguretat d’Espanya són: el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, les armes de destrucció massiva, els desastres ecològics o els accidents a gran escala. Si deixem de pensar en conceptes abstractes com la seguretat d’Espanya i ens preguntem quins són aquells elements que donen seguretat a les persones, les preocupacions són unes altres. Les persones per sentir-se segures necessiten pensar i sentir que si perden la feina, cobraran de l’atur, que tindran un salari digne que els permetrà viure amb uns mínims de comoditat, que si es posen malalts, els metges els atendran a l’Hospital i que tindran accés als medicaments que necessitin, que no patiran discriminacions per ser dona, homosexual o practicar una religió diferent, que podran expressar-se en la seva llengua, que podran participar del procés de presa de decisions democràtiques, que estaran protegits per una instància judicial, que podran expressar lliurement les seves opinions... Elements com aquests són els que ens donen seguretat a les persones i són aquells pels quals la societat i l’escola han de treballar.

Si, com diu el tinent general, el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies i els desastres ecològics o naturals són les amenaces a la nostra societat, caldrà obrir un debat per veure quina és la millor manera de fer front a aquestes amenaces. Són els militars els que han de treballar per transformar aquestes realitats? Davant d’un sunami la millor resposta són els militars? Pel que fa a la manera de combatre el crim organitzat, les màfies de la droga o el tràfic de dones i nenes, són els militars els més preparats per actuar? Davant el terrorisme, són els militars els que han d’intervenir? Jo pensava que els militars es preparen per fer una guerra, per destruir infraestructures, per matar persones de la manera més eficient possible... i pensava que davant d’aquests problemes, com el crim organitzat, epidèmies... la manera de resoldre’ls era una altra, cercar les causes que els provoquen, les complicitats polítiques i financeres que els mantenen... i no la força bruta que representen els militars.

Per què no obrim un debat sobre els grans reptes i problemes que tenim al món i quines poden ser les maneres de solucionar-los?. Posem cada cosa al seu lloc.

Tica Font

El proper cap de setmana hi ha festa a la platja. Entre el 10 i el 14 d'agost a Ses Covetes, cada dia, matí i nit celebrarem una gran victòria. Segueix llegint, no et durà més de tres minuts i coneixeràs el que la que s'està preparant.

Les qui tinguem memòria recordarem la història, les qui les haguem vist sabrem de que ens parlen, les qui acabem d'arribar coneixerem una de les lluites més velles de la nostra Illa: la urbanització de Ses Covetes ha estat declarada il·legal, però el cas segueix obert degut a la interposició d'un recurs a la sentència del TSJB per part del misser dels promotors.

Ara fa casi quinze anys, cap allà l'any 1994, uns promotors urbanístics van adquirir uns terrenys al costat de la platja del Trenc, a Ses Covetes. Ben aviat, l'antic ecosistema dunar es va veure substituït per els bucs de més de seixanta habitatges destinats a convertir-se en apartaments de lloguer. Per sort, algunes persones veïnes varen donar el toc d'alarma i es va iniciar una campanya conjunta entre el GOB i el PSM, amb un gran recolzament social, que va aconseguir frenar les obres el mes d'abril de 1995, congelant així un procés que, en altres llocs de l'illa, ha acabat substituint sabines i estepes per urbanitzacions i xiringuitos. Molt ha estat el mal que la política del territori dels darrers vint anys ha fet a les Illes, però el cas de Ses Covetes ens ha demostrar que no estàvem tant errades i que els desbarats es poden frenar.

Durant tots aquests anys, el GOB s'ha encarregat de mantenir tot el procés judicial que ha combinat denúncies, sentències i reclamacions. El dia 8 de juny d'enguany, el grup ecologista enviava una nota de premsa tancant el tema. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears havia anul·lat la llicència dels 68 apartaments. Això succeïa després que una Ordre Ministerial hagués declarat protegits els 100 primers metres de costa i que el mateix ajuntament de Campos reconegués que aquells eren terrenys no podien considerar-se urbans.

Durant tots aquests anys el consistori local ha estat del costat dels promotors i ha anat assumint les despeses dels missers que s'encarregaven de la defensa. A les darreres eleccions municipals, coincidint amb el canvi polític arreu, el Partit Popular ha deixat la batllia a un pacte entre UM i els socialistes. El nou ajuntament ha corregut a anunciar que durant aquesta legislatura les cases cauran i Ses Covetes començarà a recuperar el seu paisatge legítim.

Tal vegada ha corregut massa i s'ha avançat a uns esdeveniments que obliguen a tenir més paciència. La sentència de TSJB ha estat recorreguda, això implica una espera de quatre anys per a que es resolgui el procés legal... mentre, els terrenys segueixen en mans dels promotors, que si bé no poden seguir edificant, tampoc deixaran que ningú derrueixi les runes de casa seva. Guillem Ginard Sala bé ha demostrat la seva bona voluntat, però més li hagués valgut expressar la seva sentència en forma de desig.

Des de que les obres es paralitzessin, el desig de totes les que ens hi hem oposat ha estat que les runes es derrueixin... possiblement aquest segueix sent encara el desig de moltes. Però cal preguntar-se quin preu cal pagar per que això sigui possible.

En aquests moments correm un perill que és ben conegut. El vàrem conèixer durant la legislatura regentada pel pacte de progrés quan, amb els diners de l'ecotaxa, el Govern va adquirir els terrenys de Son Serra on, des de feia molts i molts anys, s'hi estaven un bucs abandonats. El preu que es va haver de pagar als promotors propietaris els va deixar ben contents, tal vegada no havien pogut vendre les cases acabades, però havien sortit guanyant. I tot per una fotografia.

Aquesta vergonya no pot repetir-se. Aquesta seria la única manera d'escapar a l'eterna lentitud d'un procés legal que amenaça en allargar-se encara vuit anys més però a costa de premiar als especuladors que han ocasionat la distorsió del paisatge. En aquests moments, el millor que podem fer és armar-nos de paciència i vigilar que els promotors no treguin cap benefici pel desastre que han fet. Totes les que, fins ara hem condemnat les obres, no podem seguir exigint la seva demolició: aquesta victòria ja és nostre, quinze sentències ho demostren... ara cal tancar el procés ben tancat i evitar que es premiï la perseverança d'aquests promotors a canvi d'una portada de premsa. Ja no és que les tirin... sinó com!

Per tal de difondre aquest missatge i celebrar que Ses Covetes tornarà algun dia a ser el que fou, algunes persones ens hem organitzat per a fer una festa entre el dia 10 i el 14 d'agost. Hi haurà música, arena i sol, teatre, rialles, tallers, visites a l'ecosistema dunar, la mar, alegria, poesia, projeccions i festa, molta festa.

Fes córrer la veu i aprofitem aquesta oportunitat per celebrar una de les nostres lluites més llargues.