Ateneu Llibertari Estel Negre

Momentos insurreccionales

Diversos autors

El Viejo Topo. Barcelona, 2007

Les ciències socials, en general, han emfatitzat més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no pas les dinàmiques transformadores en termes igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent antagònic respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, politiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’estalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimaniya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein --amb la complicitat occidental--; l’antropòleg López Bargados --a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització francoespanyola del Sàhara en la carn dels Awlad Dalim-- hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels oprimits; l’historiador Miquel Izard --amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica-- atén la revolta popular espontània a Caracas el febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del xa, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Khomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la Revolució Russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.

Gerard Horta

(Cultural / Avui, 21-06-07)

Els membres de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) ens han fet arribar aquesta denúncia que passem a traduir:

***

Avui, 17 de juny, a les 4 de la tarda un escamot fortament armat de la policia estatal d’Oaxaca (Mèxic), juntament amb els policies que tenen assetjats el poblat de Santiago Xanica entraren de manera violenta a ca el nostre company indígena Cesar Luis Días per capturar-lo, sense cap ordre de detenció i, a més, sense importar-los la presència de sos tres fills petits.

El company Cesar és integrant del Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODENI), regidor de l’Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca (APPO), i un dels fundadors de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) i integrant de la Coordinadora Oaxaquenya Magonista Popular Antineoliberal (COMPA) d’Oaxaca.

S’ha de dir que juntament aquest fet dolorós se suma que aquesta mateixa policia, el 15 de gener del 2005, gairebé un més després d’haver començat el govern de Ulises Ruiz Ortiz (URO), va detenir tres membres de la mateixa organització: Abraham García Vásquez, Juventino i Noel García Cruz, els quals, després de més de dos anys, no han rebut cap sentència ni s’ha pogut comprovar cap responsabilitat en els delictes que el tirà d’Oaxaca els ha imputat.

Davant aquest fets de repressió responsabilitzem Sergio García Cruz, president municipal imposat per URO, ja que és la persona que en tot moment té informat URO sobre la participació dels nostres companys en les diverses mobilitzacions. També exigim al govern de Calderón que tregui les mans d’Oaxaca així com la renúncia del dictador URO.

Llibertat per a tots els presos i preses de Mèxic.

Sense llibertat no hi ha democràcia.

Aliança Magonista Zapatista (AMZ)

Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODEDI)

Organitzacions Índies pels Drets Humans d’Oaxaca (OIDHO)

Col·lectiu Autònom Magonista (CAMA)

Assemblea Popular dels Pobles de Mèxic (APPM)

El Butlletí passat, el 175 d’abril de 2007 (especial Jornades Llibertàries), ha estat el darrer... Hem pres aquesta decisió després de moltes cabòries: 175 mesos, més de 14 anys, publicant aquesta revisteta, es diu aviat. Les causes són diverses, però la fonamental és que la funció que tenia el Butlletí s’ha vist substituïda des de feia mesos pel bloc de l’Ateneu, tot sabent que el Bloc i el Butlletí no són el mateix, que no tenen res a veure.

Però l’Ateneu té altres projectes editorials, com ara l’edició d’uns quadernets d’història i de filosofia llibertàries. Potenciarem, a més, la part virtual (pàgina web, Bloc i Anarcoefemèrides) de l’Ateneu; farem un arxiu històric dels 20 anys d’Estel Negre, participarem en les altres publicacions llibertàries illenques...

Els articles pendents d’edició enviats pels col·laboradors seran publicats en el Bloc.

Per mantenir el contacte amb els lectors del Butlletí enviarem setmanalment un correu electrònic amb els titulars dels articles publicats en el Bloc. Les persones que no estiguin apuntades a la llista de distribució de l’Ateneu i vulguin rebre aquests correus electrònics, que ens ho facin saber.

Ateneu Llibertari Estel Negre

L’any passat va ser temps de famoses efemèrides relacionades amb dues etapes anteriors a la dictadura franquista: la proclamació de la Segona República —75 anys— i el començament de la Guerra Civil —70 anys. Enguany, però, toca l’aniversari d’uns successos que segurament no seran tan recordats com els anteriorment citats. Per una banda està clar que són d’una importància menor i per l’altra formen part del paper més obscur i sinistre de l’anomenada zona roja.

L’assalt a la Telefònica

El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques comandades pel comissari general d’Ordre Públic —Rodríguez Sala, del PSUC— assalten, per ordre del conseller d’Interior de la Generalitat —Artemi Aiguadé, d’ERC—, l’edifici de Telefònica a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè d’obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels anarcosindicalistes. La notícia de l’atac i del posterior enfrontament armat entre la policia i els obrers s’escampa per tota la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l’altre, la força pública —les diferents policies d’aquella època— i els partits Estat Català i PSUC. La revolució i la contrarevolució s’enfronten als carrers de Barcelona.

La ciutat de les Rambles és el focus i símbol principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual ja havia començat de manera subtil després del 19 de juliol.

L’adveniment d’una revolució

L’alçament feixista del 18 de juliol de 1936, davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia provocat l’enèrgica actuació de les classes populars. Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop d’Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb les armes a la mà —adquirides després de demanar-les constantment a les autoritats de la República i després de conquistar els quarters militars— comença a organitzar l’ofensiva i la defensa, la reorganització de l’economia i l’administració, i també inicia una dura repressió d’elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest poder popular, on es viu més profundament i on els canvis gestionats pels obrers són més radicals, és a la ciutat de Barcelona, l’anomenada Rosa de Foc. Allà, l’hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició de lluita del proletariat català i la poderosa organització aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l’status quo capitalista s’enfonsa.

El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució, aquesta s’escampa principalment per Catalunya, el País Valencià i Aragó, controlat per les milícies llibertàries. Els canvis produïts són molt radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia clàssica deixa pas a les patrulles de control; l’administració passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de l’educació s’inspira en els mètodes racionalistes de Ferrer i Guàrdia... Però tota l’energia desbordant de les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la situació. Pacten amb l’esquerra condicions molt inferiors a la seva força real, moderen el seu discurs i aturen l’espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els partits d’esquerra, però sobretot un encoratjat Partit Comunista veuen el seu moment.

El PCE, partit minoritari abans de les jornades de juliol, començà una brutal espiral de creixement en canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució, però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a l’ajuda de la URSS d’Stalin. La mà sinistra de l’estalinisme arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen a copsar càrrecs de poder.

Contrarevolució

La involució comença a caminar i els comitès antifeixistes donen pas a les corporacions municipals, membres de la CNT i la FAI entren a formar part del Govern de la Generalitat i del Govern de Madrid. Però és el decret de militarització de les milícies el que comença a encendre els ànims, a més de la constatació que la contrarevolució està agafant força i fent camí. El posterior decret per eliminar les patrulles de control es veu com una autèntica declaració de guerra. El poble armat és el garant de la revolució. Amb aquest panorama, amb provocacions i incidents continus l’atac a la Telefònica de Barcelona del 3 de maig de 1937 és la metxa que fa esclatar la batalla.

Durant les jornades de maig del 37 els obrers van tenir l’oportunitat de tornar agafar el timó, però la tebiesa i covardia dels dirigents anarquistes provoca la desmobilització i l’aturada de les hostilitats, fet que és aprofitat pel govern de la República per enviar l’exèrcit, el qual es fa amb el control de la situació. Després de la retirada de les barricades i la tornada al treball comença una caça de bruixes contra els més significats revolucionaris. Les txeques comencen a omplir-se, igual que les presons, i els assassinats és multipliquen. El terror roig amb el segell de Moscou ho infecta tot.

Després dels successos de maig podem dir que la revolució social acaba i dóna pas als totalitarismes. Pus mai el moviment obrer hereu de la Primera Internacional es tornaria recuperar de la derrota soferta a terres ibèriques.

Bibliografia

- Miquel AMORÓS: La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y los Amigos de Durruti. Virus. Barcelona, 2003.

- George ORWELL: Homenaje a Cataluña. Virus. Barcelona, 2000.

- José PEIRATS: La CNT en la Revolución española. Madre Tierra. Madrid, 1988.

Antoni Pallicer

Manifest de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Els pactes de silenci de l’anomenada transició espanyola portaren a l’ostracisme a entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular que, fundat l’any 1902 per llibertaris aficionats a la lectura com Josep Tubau i Eladi Gardó, comptaren amb el suport incondicional de Francesc Layret, Lluís Companys, Lluís Bulfi i altres obrers i intel·lectuals sorgits de la classe obrera que tenien un gran anhel cultural, pedagògic i alhora reivindicatiu vers la societat.

Durant el primer terç del segle XX l’Ateneu es convertí en un referent tant de la cultura com dels moviments socials del poble barceloní, arribant a tenir durant la dècada dels anys 10 i 20 més de 20.000 associats i innumerables seccions que aportaren una gran diversitat de criteris de coneixement i de relacions humanes, totes encaminades a fomentar el col·lectivisme de les persones. Durant tot aquest període l’Ateneu va anar adquirint un gran patrimoni humà i material com ho demostren els quatre pisos i els baixos del carrer del Carme 30, un pis al carrer de Santa Anna, així com el terreny de la Rambla cantonada Pintor Fortuny (on avui hi ha un hotel) i, a més a més, el xalet de la Molina, espoliat pels Falangistes després de la Guerra Civil Espanyola i avui ocupat per la Generalitat de Catalunya.

Cal destacar també en aquest període que persones de la cultura catalana com Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Maurin, Víctor Colomer, Manuel Ainaud de Lasarte, Joan Bastardas, Jaume Aiguader, Josep Ma. de Sucre, Joan Amades, Ángel Pestaña, Salvador Seguí etc. van formar-hi part activament.

Després dels desastres de la guerra, el 26 de gener de 1939 es produí l’ocupació per part de l’exèrcit franquista de la ciutat de Barcelona. Les tropes feixistes deixaren anar tota la seva còlera cremant i lapidant la Biblioteca i els documents d’arxiu ubicats a la seu de l’Ateneu del carrer del Carme nº30. Sens dubte les tropes franquistes portaven apresa la lliçó que des de bon principi havia imposat el General Emilio Mola “Hay que acabar con la cultura obrera” i el General José Millán Astray “Viva la muerte”.

Arribada la fosca nit del silenci, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), com tants altres col·lectius, patí exili, presó i mort. Durant la postguerra el franquisme va intentar exterminar la cultura obrera. La por s’instal·là a totes les cases i les persones no gosaven parlar de la seva pròpia memòria.

Amb la mort del dictador i la democràcia instaurada de nou a casa nostra, un grup de vells ateneistes i joves inquiets, poc a poc recuperàvem de nou l’esperit ateneista d’una entitat barcelonina com fou l’AEP Així, el 1977 renaixia de nou l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona disposat a rescatar, no tan sols la memòria de l’Ateneu, si no també la de tot un poble que havia lluitat contra el feixisme i que en certs moments havia estat capaç de vèncer l’enemic.

Des d’aleshores, l’AEP sempre ha encaminat les seves activitats amb la intenció de rescatar la memòria del poble des de les seves arrels per continuar la seva tasca d’ésser una mena de Universitat Popular. Durant aquest temps ha anat convertint la seva biblioteca, hemeroteca i fons de documentació (actual Centre de Documentació Històrico-Social) en un dels més importants fons de documentació sobre el moviment obrer de l’estat espanyol. Paral·lelament ha anat organitzant un seguit d’activitats a través de conferències, debats, exposicions itinerants, recitals poètics, col·laboracions amb mitjans de comunicació nacionals i europeus per l’elaboració de documentals audiovisuals, exposicions,... amb la finalitat de rescatar la memòria silenciada de la cultura del nostre poble.

Malgrat aquest indubtable esforç, sempre sense ànim de lucre per part dels ateneistes, tant a la nostra etapa del carrer Montalegre núm. 5 com a l’actual seu al Passeig de Sant Joan núm. 26, amb uns recursos molt limitats, el nostre treball sempre ha estat carregat de generositat per recuperar allò que havia estat la nostra pròpia història com a poble, perquè sabíem i sabem que, per projectar-se cap al futur, necessitem conèixer el nostre passat.

Així, cent anys després, la idea de l’Ateneu Enciclopèdic continua sent la mateixa: propagar la cultura popular en un món en el que la formació moral de l’ésser humà ha estat substituïda per la màquina capitalista.

Ara, després de gairebé 30 anys d’aquesta lluita desigual, quan sembla que hi ha sectors socials importants que parlen de rescatar la memòria d’un país, creiem oportú tornar a insistir en que no n’hi ha prou amb la devolució dels anomenats Papers de Salamanca, sinó que creiem que entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular mereixen tenir la mateixa consideració que bona part de les organitzacions, persones, partits i sindicats víctimes del franquisme als quals se’ls ha restituït part del patrimoni. No ha estat així amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Per tot això creiem que els actuals governants han de restituir el patrimoni als ateneistes d’avui, sobretot si tenim en compte que gran part de biblioteques, teatres i diversos llocs de reunió i de debat foren construïts amb el sacrifici i les aportacions de milers d’ateneistes de les classes populars.

 ***

Projecte esborrany de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

A continuació enumerarem, en la mesura del possible, un seguit d’infrastructures que creiem necessàries per les activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular considerant que necessitem:

- Una millor ubicació de la Biblioteca i del Centre de Documentació Històrico-Social (CDH-S) així com un espai adient per a que l’usuari i l’investigador disposi d’una sala per el seu treball de recerca.

- Un espai polivalent per a que l’Ateneu deixi de ser forçosament un Ateneu nòmada i pugui així desenvolupar totes les seves activitats: conferències, exposicions, certàmens, presentacions de llibres, visionats de documentals audiovisuals...

- Espais de reunió per a les diferents seccions en funcionament.

Per tot això creiem necessari:

Un local de 1500 m² repartits de la següent manera:

- Entrada Hall

- Biblioteca, Hemeroteca i Arxiu: 600 m², amb les prestatgeries adequades per la conservació de la documentació

- Una sala de consulta de 50 a 70 m²

- Recepció per la sala de la Biblioteca, Hemeroteca i Arxiu.

- Sala de Conferències per a 100 persones.

- Sala de col·loqui per a 40 o 50 persones

- Sala de juntes 50 a 60 m².

- 5 o 6 sales de 50 m² per les reunions de les diferents seccions de l’AEP

- 1 sala de recepció-espera.

- Lavabos i equipaments

Aquest projecte d’ateneu hauria d’estar el més a prop possible de l’antic Ateneu Enciclopèdic Popular, ubicat el seu dia al carrer del Carme núm. 30 (proposem un màxim de distància d’entre 500 i 1000 metres de la seva antiga ubicació).

Signar aquesta campanya

Ja és a la venda el nou DVD, que inclou un pòster (100 X 70 cm) de la gira de franc, de La Gran Orquesta Republicana. 20 cançons amb imatges i so enregistrats en directe en set concerts de la gira «Festegem el 75 aniversari de la II República», més d’una hora de concert...

Aquest DVD està autoproduït amb la col·laboració del segell mallorquí Punkaway Records i només es ven a través de la web de La Gran Orquesta Republicana al preu de 10 euros (despeses d’enviament incloses).

Dissabte 16 de juny a les 17 hores a la plaça d’Espanya de Palma

La CNT ha organitzat una manifestació en solidaritat amb les companyes del Projecte Mopi.

Projecte Mopi és un grup organitzat a Mallorca fa uns mesos, per tal de dur a terme un seguit d’accions de denúncia del model econòmic, social i polític imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l’especulació urbanística i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d’Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l’equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a líder del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbanístics desmesurats a l’illa.

D’altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que patrocina l’equip), promou la construcció d’un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, vàrem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: «Grande i Ramis Especulant!». No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l’estadi.

A conseqüència d’així, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6.000 euros, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver «envaït el terreny de joc», fet que, segons la Llei de l’Esport, es tracta d’una falta greu que esdevé «un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana».

Per això des de CNT hem organitzat una manifestació en solidaritat amb aquests companys i companyes. La convocatòria es per al proper dissabte 16 de juny a les 17 hores a la plaça d’Espanya de Palma.

Les idees tenen preu

Solidaritat amb Projecte Mopi

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Els vells anarquistes, com els vells roquers, mai no moren. I així els vaig veure, pletòrics, encara suspesos d’algun fil trèmol de la vella utopia. Era dijous. Eren els Matins de TV3, i allí hi havia en Pepe Ribes, en Pau Riba, la Núria Amat, en Toni Puig i en Ferran Rañé, acompanyats d’en Lluis Racionero que, si mai no mor, sí que té la capacitat de reencarnar-se en múltiples vides. De l’anarquisme al PP, això sí que és un viatge!... Allí reunits, deia, en el plató d’un fragment d’història recuperada, de bracet del llibre que ha fet en Ribes sobre Ajoblanco i els 70, l’anarquisme tornava a respirar aquella densa ingenuïtat, aquella indòmita puresa. I, per una estona, recuperava el seu lloc al sol, foragitat de la memòria per la prepotent hegemonia del comunisme en la resistència antifranquista. La història de la resistència també l’escriuen els vencedors, i el PSUC no va tenir pietat... Però a vegades retornen, els colgats sota la runa del passat, i demostren tenir-hi molt a dir, palplantats en la validesa d’uns valors que la voracitat del present no ha devorat. Si alguna ideologia manté vigent la capacitat d’interpretar el món és l’anarquisme, antidogmàtic, heterodox, irreverent, gent descreguda amb tots els déus, incorrecta molt abans que la correcció política esdevingués una dictadura del pensament. I, per tot plegat, eternament incòmoda. Terra de ningú, és a dir, terra per tothom trepitjada.

No conec la Núria Pòrtulas i, del seu ideari només en sé els quatre tòpics que repeteixen els diaris. Diuen que es mou en els ambients anarquistes antisistema, i aquesta doble definició ja la situa sota sospita. Òbviament, no conec ni les circumstàncies, ni el sumari, ni la instrucció de la policia que l’ha duta a la presó durant quatre mesos, però no puc evitar una profunda pudor de socarrim. Perquè la línia prima que separa el delicte d’acció del delicte d’opinió ha estat trepitjada massa vegades. Mirem, si no, què els passa als bascos. Núria Pòrtulas és una aprenent de terrorista, com ens han fet creure des d’Interior de la Generalitat segons els informes policíacs que envien sobre ella? O és una noia que ha comès el conspicu delicte de tenir idees alternatives i radicals? De la decisió del jutge del Olmo s’infereix la segona possibilitat. Però, aleshores, per què ha estat a la presó quatre mesos? I per què la mantenen vigilada i sota fiança i sense passaport? Queden obertes les hipòtesis, però la sospita que la Núria ha estat tractada com una delinqüent només perquè milita en ideologies fora del sistema és una sospita sagnant, alhora que inevitable. Si és així, Interior s’ha cobert de glòria. Primer, per haver-la inculpada. I després, per haver-la abandonada.

Pilar Rahola

(El Temps, 1.200 / 12-06-07)

Temps de la Memòria, 03 (juny 2007)

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

www.memoriadelesilles.org

Temps de la Memòria, 02 (març 2007)

Temps de la Memòria, 01 (octubre 2006)

La decisió va ser adoptada per tres dels cinc magistrats del tribunal

Amb aquesta resolució es tanca un procés iniciat fa més de dos anys

Punt final. La sala militar del Tribunal Suprem, presidida per Ángel Calderón, va acabar ahir amb les esperances de la família de Salvador Puig Antich al denegar, per tres vots a dos, la presentació d'un recurs de revisió de la condemna a mort del jove anarquista a garrot vil el 1974. Pels jutges, l'admissió a tràmit de la revisió de la condemna obria una porta molt perillosa perquè altres famílies reclamessin que es revisessin les condemnes a mort dictades durant el franquisme.

Des del principi del procés, fa més de dos anys, la família de Puig Antich, que ahir mateix va anunciar que recorrerà davant el Constitucional, hi tenia totes les de perdre. La Sala Militar del Suprem, de majoria conservadora, no vol reobrir les velles ferides del passat i revisar els judicis celebrats pels consells de guerra que actuaven durant la dictadura. Per això, s'han negat sistemàticament a autoritzar aquestes revisions. És el va passar amb el dirigent clandestí del PCE Julián Grimau, ja que la família tampoc va aconseguir el 1989 que l'alt tribunal revisés la seva condemna a mort dictada el 1963.

Les proves

Ara, els magistrats de la Sala Militar han pres la mateixa decisió després de practicar una sèrie de proves proposades per la família del jove anarquista. Al gener van interrogar el metge Joaquín Latorre, que el setembre de 1973 era resident a l'Hospital Clínic de Barcelona i ajudant del doctor Ramón Barjau, que va practicar l'autòpsia. Latorre va ratificar que el cadàver del policia Francisco Anguas va rebre cinc impactes de bala i no tres com figurava a l'autòpsia.

Els jutges no van poder aclarir aquesta divergència, ja que el forense Rafael Espinosa, de 87 anys, no va poder declarar pel seu delicat estat de salut. Després d'aquestes proves, la família va demanar al tribunal que fes una prova cal·ligràfica sobre uns afegits a mà que apareixen a l'informe de l'autòpsia i una prova per demostrar que Puig Antich no va poder disparar els cinc trets.

No obstant, la Sala Militar es va oposar a la pràctica d'aquestes proves per entendre que eren "innecessàries i inútils" per decidir si admetien que es presentés un recurs de revisió de la condemna. Pels magistrats, la pràctica d'aquestes proves no aclariria el fons de l'assumpte, és a dir, si Salvador Puig Antich "va disparar o no contra un dels policies intervinents, i si els trets van ser tres o cinc". L'agent policial va morir durant "un forcejament tumultuari en un espai reduït on es van produir trets de diverses armes".

Les discrepàncies

El Tribunal Suprem va comunicar ahir la decisió de la sentència, que farà públic aviat. En una nota de premsa, la Sala Militar anuncia que els magistrats progressistes José Luis Calvo i Ángel Juanes formularan un vot particular contra la decisió majoritària dels seus col·legues. Fonts judicials han explicat que aquests jutges eren partidaris de revisar el cas, ja que consideren que era un procés únic i que la seva decisió no provocaria la revisió d'altres processos.

Margarita Batallas (Madrid)

(El Periódico de Catalunya, 14-06-07)

***

El Suprem denega a familiars autorització per demanar revisió condemna a mort

La Sala militar del Tribunal Suprem (TS) ha denegat avui als familiars de l'anarquista Salvador Puig Antich l'autorització per interposar recurs de revisió de la sentència per la qual aquest jove va ser condemnat a mort i executat el 1974.

Així ho ha acordat la Sala per 3 vots davant 2, segons que ha informat a la seu del tribunal als periodistes l'advocat de la família de Puig Antich, Sebastián Martínez Ramos, qui ha anunciat que recorrerà aquesta decisió davant el Tribunal Constitucional.

Puig Antich, un jove anarquista barceloní del Moviment Ibèric Llibertari (MIL), va ser ajusticiat pel mètode del garrot vil el 2 de març del 1974, després de ser condemnat com a autor de la mort a trets del policia Francisco Anguas quan suposadament estava a punt de detenir-lo per la seva presumpta participació en l'atracament a un banc de Barcelona.

(Avui, 14-06-07)

***

El Supremo rechaza revisar la condena a muerte de Puig Antich

La Sala de lo Militar del Tribunal Supremo acordó ayer, por tres votos a dos, denegar a las hermanas del anarquista catalán Salvador Puig Antich la autorización para interponer recurso de revisión contra la sentencia del consejo de guerra que le condenó a la pena capital en 1973, por la muerte del subinspector de policía Francisco Anguas. Votaron en contra de la decisión los magistrados progresistas Ángel Juanes Peces y José Luis Calvo Cabello, que anunciaron que formularán voto particular discrepante.

El abogado de las hermanas Puig Antich, Sebastián Martínez Ramos, manifestó a los informadores que recurrirá en amparo al Tribunal Constitucional por entender que se ha vulnerado el derecho a la tutela judicial efectiva. El abogado recordó que dos médicos que asistieron al subinspector muerto durante la detención de Salvador Puig Antich testificaron ante el Supremo en 2006 que el cuerpo presentaba al menos cinco disparos, y no tres como decía el informe de la autopsia, que fue practicada irregularmente en una comisaría.

Martínez Ramos enunció otras irregularidades, como la pérdida de balas y casquillos, el hecho de que los policías que intervinieron en la detención no entregasen sus armas para peritarlas y la imposibilidad de que todas las balas saliesen de la misma pistola, según una pericial infográfica aportada por la defensa.

J. M. Lázaro (Madrid)

(El País, 14-06-07)