Ateneu Llibertari Estel Negre

Excursions de l’Ateneu Llibertari Ses Coves (Inca)

[Temporada 2007/2008]

· Dia 9 de setembre. CALA BÓQUER, POLLENÇA

· Dia 14 d’octubre. INCA - LLUBÍ Camí tancat, excursió reivindicativa

· Dia 11 de novembre. CAMÍ DE COANEGRA - AVENC DE SON POU

· Dia 9 de desembre. PUIG TOMIR

· Dia 12 de gener. PUIG DE MASSANELLA

· Dia 9 de febrer. CASTELL DEL REI Camí tancat, excursió reivindicativa

· Dia 8 de març. VOLTES D’EN GALILEU - SERRA DES TEIXOS

· Dia 12 d’abril. ORIENT - CASTELL D’ALARÓ

· Dia 10 de maig. CALA EN BASSET, SANT ELM

· Dia 14 de juny. TORRENT DE PAREIS

La sortida de totes les excursions serà a les 8 del matí a la Plaça des bestiar (enfront Bar Londres), excepte Es Torrent de Pareis a les 6.30 hores.

És recomanable dur calçat de muntanya, impermeable i mitjons de recanvi.

Here's to you

Here's to you Nicola and Bart

Rest forever here in our hearts

The last and final moment is yours

That agony is your triumph!

*** 

La balada de Sacco i Vanzetti

Sempre més, Nicola i Bart,

us durem dins dels nostres cors.

Vau marxar enduts per la mort

però per ella ens feu més forts

I tu què ets?

És la identitat sexual una construcció social?

Dimecres 22 d'agost

a les 21.30 hores a Can Lliro de Manacor

Projecció de la pel·lícula

Ocaña, retrat intermitent

La visió de la pel·lícula de Ventura Pons ens servirà per a que entre els assistents sorgeixi el debat sobre les vàries identitats sexuals que l'ésser humà pot abraçar. Es recomana venir transformats. Si no, a l'entrada, el públic trobarà roba i objectes amb els quals podrà trasplantar --si vol-- la seva identitat. Cinema, debat i disbauxa.

Visió intimista del pintor andalús José Pérez Ocaña, persona i personatge que va marcar la vida de la Rambla i la plaça Reial de la Barcelona de finals dels setanta. Ocaña a casa seva ens parla amb sinceritat de les seves vivències i provocacions i alhora, en intermitències, veiem el món que emana del seu subconscient. La religió, el fetitxisme, la repressió del masclisme, l'anarquia, l'homosexualitat, el travestisme com a provocació... son emprats per Ocaña des de la seva creativa marginació per a un joc dramàtic proper a l'esperpent ibèric i a les modernes teories del teatre de carrer. La vida marginal que ocultava la dictadura franquista apareix sense disfressa com a teló de fons d'un artista únic.

Ocaña, retrat intermitent (Catalunya, 1978). Direcció i guió: Ventura Pons. Fotografia: Lucho Poirot. Música: Aureli Vila. Muntatge: Emilio Rodríguez i Valeria Sarmiento. Intèrprets: José Pérez Ocaña, Camilo, Nazario, Guillermo, Paco D'Alcoi, María De La Rambla. Durada: 85 min.

El vilafranquí Eusebi Pérez Martín, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen, va morir a Caracas (Veneçuela) a l'edat de 87 divendres 17 d'agost. Pérez gaudia de bona salut i va morir sobtadament mentre seia en un sofà de casa

Eusebi Pérez va combatre l'exèrcit feixista com a milicià voluntari a l'edat de 16 anys en l'inici d'una trajectòria que el duria més enllà de l'Atlàntic, a Veneçuela, que es va convertir en la seva llar. Entremig va patir, al costat d'altres republicans anitfeixistes, 57 mesos d'internament al camp nazi de Mauthausen (Àustria).

Testimoni i víctima del segle XX

Eusebi Pérez Martín, nascut a a Vilafranca del Penedès el 14 d'agost de 1920, va viure la II República, la Guerra Civil, l'exili, els camps de refugiats a França, la II Guerra Mundial i els camps d'extermini nazis, la impossibilitat de tornar a l'estat espanyol i l'exili definitiu, i va esdevenir un símbol de la lluita i el triomf de la dignitat humana, enfront del nazisme, il·lustrant la trajectòria de molts republicans penedesencs.

L'any 1972, Eusebi Pérez va venir a Catalunya per primera vegada per visitar la seva mare, i el 1978, amb motiu d'un nou viatge, va tornar per primera vegada a Mauthausen. El mateix any es va inscriure a l'Amical de Mauthausen.

Membre de l'Amical Mauthausen

L'any 2005 Vilafranca del Penedès va commemorar el 60è aniversari de l'alliberament dels camps de concentració i d'extermini dels nazis, on van ser deportats i assassinats republicans catalans i espanyols procedents de l'exili. Després de l'alliberament, els pocs supervivents van jurar solemnement "no oblidar mai", i la majoria es van retrobar a l'associació Amical Mauthausen, que agrupa els exdeportats, familiars i amics.

Aquest aniversari va culminar amb l'homenatge institucional a Eusebi Pérez i amb la col·locació d'un element escultòric en record de les víctimes penedesenques al barri de la Girada. El monolit té inscrites unes paraules d'Eusebi Pérez: "El silenci dels republicans caiguts ha despertat el record del Penedès. En honor seu".

Actualment, l'historiador vilafrafranquí Ramon Arnabat està treballant en l'edició d'un llibre sobre la biografia de Pérez, amb el títol Eusebi Pérez Martín. De la guerra civil a Mauthausen i a Veneçuela, que vol documentar la història de molts catalans i formar part del projecte Testimonis contra l'oblit de l'Ajuntament de Vilafranca. Arnabat tenia previst desplaçar-se a Caracas el pròxim mes de desembre per entrevistar Eusebi Pérez, segons ha explicat en declaracions a l'ACN.

(Avui, 21-08-07)

Aniversari de la mort dels dos bocs expiatoris més cèlebres

EUA repassa un dels episodis més negres de la seva història als 80 anys de l'execució dels dos anarquistes

Els analistes hi veuen paral·lelismes amb l'actualitat

Vuit dècades després d'aquell 23 d'agost de 1927, en què va culminar un cas que va despertar una onada d'antiamericanisme a tot el món --amb manifestacions des de Marràqueix a Sidney--, els EUA repassen una de les pàgines més negres de la seva història amb un nou llibre, Sacco i Vanzetti: els homes, els assassinats i el judici a la humanitat, de Bruce Watson.

La premsa nord-americana recorda com, en plena edat del jazz, les coses no eren tan diferents d'aquest començament del segle XXI. "Ara, com llavors, una decisió americana ha escandalitzat el món", escriu The Boston Globe, el diari de la ciutat que va veure morir els anarquistes.

"Denominador comú"

La diferència és que, als bojos anys 20, només es van necessitar dues morts, i no milers en una guerra, per encendre l'opinió pública. "Però hi ha un denominador comú entre llavors i la nostra era: el cas de Sacco i Vanzetti va cremar pel combustible del terrorisme i com a resultat de la fòbia a la immigració", es llegeix al Globe. "La seva execució encara ressona com un lúgubre acord, i tot i així pocs americans saben per què van ser arrestats i què va passar al judici", diu el rotatiu The New York Times.

La condemna, amb insuficients proves, va treure mig planeta al carrer. Per molts, l'execució va ser deguda a la seva doble condició d'anarquistes i immigrants pobres. Ells van defensar la seva innocència, però en el judici es van maquillar les proves i es va dir que la nit de l'arrest anaven armats fins a les dents.

La pressió internacional no hi va poder fer res. Sacco i Vanzetti van ser executats al crit de "¡Visca l'anarquia!". Mig segle després, en el 50è aniversari de la seva mort, el país va revisar el cas, va demanar disculpes als descendents i els va exonerar simbòlicament en una ordre firmada pel llavors governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

La seva execució va simbolitzar la por del Govern dels EUA al comunisme --necessitaven demostrar que aquelles idees serien durament castigades-- i la xenofòbia de la societat. Un any abans dels assassinats, el 1919, un grup anarquista va orquestrar "el cop més important en la història dels EUA", enviant 30 bombes a poderoses figures com John Rockefeller o J. P. Morgan. El cop va fallar, però va sacsejar el país amb una guerra de classes que recordava Rússia.

Cap de turc

I aquests dos soldats anarquistes hi eren, observant els esdeveniments. "El 1920, el ciutadà mitjà s'enfrontava a una nació que no reconeixia en un món desconegut. I sota la Prohibició, ni tan sols podia demanar una cervesa per riure's dels canvis. Tenint en compte aquesta incertesa, ser cap de turc era natural", escriu el periodista Watson sobre els dos bocs expiatoris més famosos de tots els temps.

Noelia Sastre (Nova York)

(El Periódico de Catalunya, 21-08-07)

Els presos polítics Laura Riera i Diego Sánchez han tingut un fill

El 24 d'agost de 2001 Laura Riera va ser segrestada i empresonada per l'Estat. El dissabte 18 d'agost va néixer en Dídac, fent 3.6 quilos i sense cap complicació, fill de la presa llibertària i veïna de Terrassa, Llaura Riera. Avui es troba a l'Hospital Penitenciari de Terrassa, on ha nascut son fill.

L'Ateneu Llibertari Estel Negre vol felicitar els pares pel naixement i desitjar la llibertat dels pares el més aviat possible.

El Ateneu Llibertari Estel Negre cumple dos décadas de cultura alternativa

El Ateneu Llibertari Estel Negre lleva veinte años como un espacio de refe­rencia de diálogo y construcción de libertades, recuperando el con­cepto de Ateneo, un concepto implantado por los anarquistas en el siglo XIX, que surgió en España en la década de 1930 como espacio de alfabetización de la clase obre­ra y con un fuerte componente cultural, alternativo a lo estable­cido, una tarea quebrada por el franquismo.

Estel Negre es el grupo liber­tario de referencia en Mallorca, precursor de la actual diversidad de grupos y con buenos contactos con las otras islas y otros puntos de España y Europa. Nació a par­tir de la asociación Los Gnomos, creada en 1982, y contó con la ayu­da logística de la CNT, que les cedió un local vacío, sede oficial del Ateneu desde entonces. A lo largo de su historia ha compaginado la lucha de calle, con temas de fuerte impacto social, pero sin olvidar que tocan «más un aspec­to cultural sin abandonar el político», subraya Peter, uno de los miembros fundadores.

En 1987 el Ateneo atraía a jóve­nes y adultos con las actividades programadas que incluían «talle­res, cursos, de distintas discipli­nas artísticas, filosóficas». Las asambleas estaban muy influidas por temáticas sociales candentes como «la insumisión, el feminis­mo o el ecologismo», nos comen­tan Ignasi, Peter, Montse y Emi, que representan parte del núcleo duro y principal de Estel Negre compuesto por siete miembros.

Anualmente desde hace once años se celebran una vez al año, en otoño o en primavera, las Jor­nadas Libertarias que duran una semana y donde concentran char­las temáticas y conciertos. Han pasado pensadores como Noam Chomsky, Agustín García Calvo, Antonio Escohotado, Antonio López Campillo, Moncho Alpuente y músicos como Riki López, Daniel Higiénico y Rock 'n' Press. Pero también han edi­tado tres libros de memorias liber­tarias sobre Mallorca, Menorca y Chile, así como numerosos libre­tos; organizan un cine club y han doblado un documental de la cadena Arte sobre la revolución rusa al castellano. Su boletín men­sual Estel Negre desaparece después de 165 números [175 vol dir] para ocupar su lugar un blog en la web.

Como bien resume Ignasi, «la propuesta libertaria incita a la participación activa en la socie­dad, chocando con la apatía y el analfabetismo funcional actual, a que la gente aprenda a cuidar de sí misma. Deseducar para que la gente tenga las ganas y la ilusión creativa. En lugar de adocenar y hacer de la cultura algo odioso, el objetivo final es encontrar el cauce para la autogestión».

Andrés Castaño

(Última Hora, 19-08-07)

L'execució del reporter manresà Josep Maria Planes

Un article publicat per Josep Maria Planes l'1 de maig de 1936 en què atribuïa a la CNT-FAI l'autoria material de l'assassinat dels independentistes Josep I Miquel Badia va tenir una enorme repercussió en una Barcelona molt convulsa. Al cap de quatre mesos, en plena guerra civil, el cos de l'articulista jeia sobre un toll de sang a la Rabassada i es convertia en la primera víctima mortal del periodisme català. Un episodi tan tràgic com amagat durant dècades.

Migdia del 25 d'agost del 1936, di­marts calorós a la ciutat de Bar­celona. El dibuixant, periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner, rep una trucada de Ramon Peypoch, secretari del partit Acció Catalana. Ha d'afrontar un dels en­càrrecs més durs de la seva vida: anar al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clínic per comprovar si entre la filera de cadàvers es troba el cos del periodista Josep M. Planes, company i amic d'Artís-Gener. Fa moltes hores que ningú no sap res de la situació de Planes, amenaçat de mort des de fa setmanes per membres radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan Tísner es dirigeix cap a la porta del carrer Còr­sega, vol pensar que tot plegat només és una fal­sa alarma... però no les té totes.

Tísner, d'incògnit

Hi va vestit de milicià, per dissimular davant les patrulles anarquistes que fan guàrdia a la porta del centre. I és que la vida de Tísner també es­tà amenaçada en una Barcelona controlada pels incontrolats. Mentre baixa els graons, algú li re­corda que la passada matinada s'han trobat molts cossos sense vida a la carretera de la Rabassada. Quan arriba a la fúnebre sala queda horroritzat:

"S'ha d'haver viscut una cosa tan dantesca per creure-la", explicarà seixanta anys després. Da­vant seu hi ha uns quants cadàvers. Un d'ells du un elegant vestit de color blau marí amb unes ratlletes blanques i una camisa de seda de color blau. Tísner s'hi acosta. "Vaig ajupir-me, me'l vaig mirar, i era ell inconfusiblement. Li havien rebentat el parietal esquerre a trets, li havien bui­dat el cervell. Al rostre li havia quedat un inco­negut rictus de terror". Amb la mà tremolosa, li penja a la solapa de l'americana una etiqueta amb un nom: Josep Maria Planes. És la sen­tència que havien vaticinat aquells a qui Planes s'havia enfrontat des de la primera pàgina de La Publicitat en els darrers anys.

Josep M. Planes, que va néixer a Manresa l'any 1907, havia arribat a Barcelona a mitjan anys vint. Escrivia cròniques esportives i crítiques teatrals, i també reportatges de societat al setmanari Mirador, però va ser amb l'arribada de la República quan es va fer un nom dins el món periodístic català. El 1930 dirigia el ma­gazine Imatges, una revista d'alta qualitat lite­rària i gràfica, inspirada en el Vu francès. l el 1931 havia entrat a la nòmina de redactors del diari La Publicitat, capçalera fidel als postulats del republicanisme catalanista del partit Acció Catalana. Aquell mateix any, el seu llibre Nits de Barcelona triomfava a la capital catalana. En aquesta obra, Planes es presenta com un bri­llant examinador d'una època en què es pro­dueix l'eclosió de nous fenòmens i modes ur­banes, l'esport, el jazz, el music-hall... Per arri­bar a tots els estrats socials, Planes no dubta a baixar al Barri Xinès o a pujar al Ritz. Tango, transvestits, cocaïna, femmes fatals, literats, po­lítics... ballen, beuen, riuen i ploren durant les nits d'una Barcelona que vol superar la dicta­dura de Primo de Rivera i la monarquia.

El mestre i mentor de Planes és Josep M. de Sagarra, que el presenta arreu com un reporter modern, europeu i cosmopolita. Ben aviat, el manresà es guanya la confiança i admiració dels companys de professió, és escoltat a les tertú­lies de la terrassa de l'hotel Colon, de l'Ateneu Barcelonès i de l'Excelsior. Planes evidencia una nova manera de narrar la realitat, fugint de l'articulisme clàssic per cultivar un gènere pro­per al reportatge novel·lat, amb bones dosis d'humor, llenguatge directe i reflexió personal.

Un be negre amb potes rosses

La personalitat de Planes es fa explícita en un setmanari que existirà mentre visqui la Repú­blica: El Be Negre. Planes n'és el director i té col·laboradors de prestigi com Rossend Llates, Josep M. de Sagarra, Àngel Ferran, Just Ca­bot..., a la vegada que aposta per joves dibui­xants com Joaquim Muntanyola, Francesc Fon­tanals, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Valentí Cas­tanys, Feliu Elias (Apa) o Romà Bonet (Bon). A la segona planta de l'Ateneu, els diumenges a la nit es confecciona una publicació que fa sàtira del feixisme i de l'anarquisme, de l'Església i del radicalisme lerrouxista, del carlisme i de l'es­querra republicana, de l'alcalde Aiguader i del president Companys. Ningú no s'escaparà del comentari viu i desvergonyit. Però no tothom acceptarà la broma de la mateixa manera. El setmanari viurà dures sancions, llargues èpo­ques de censura i més d'una agressió, com la dels escamots d'Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i fer malbé la impremta on es produeix la revista. O els carlistes, que es volen endur Planes a "fer un tomb" per Horta.

Un estil detectivesc

I el reporter els complau, no solament narrant allò que sap, sinó també amb la metodologia emprada: "Jo donava paraula d'honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d'escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d'honor que no­més publicaria les informacions per a les quals l'informador m'autoritzés. Paraula d'honor que no citaria, ni de prop ni de lluny, llur pro­cedència. [ ... ] Paraula d'honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava d'un reportatge sobre els atraca­ments, preferia conèixer el criteri dels atra­cadors que no pas el de la policia, que segu­rament seria parcial".

Arran dels fets d'octubre del 1934, quan el Govern de la Generalitat, amb el president Lluís Companys al capdavant, és empreso­nat, El Be Negre és clausurat tres setmanes. Amb tot, la suspensió més traumàtica no arri­barà fins el setembre del 1935, quan Planes és acusat d'un delicte de desobediència civil en no portar les proves a censura. El Be Negre no tornarà a publicar-se fins a la darreria de

gener del 1936 i Planes marxa a París i a Berlín, com a corresponsal de La Publicitat. A la capi­tal alemanya, el periodista català contempla de prop l'apogeu del nazisme: "M'ha calgut anar a Berlín per veure com la gent aplaudia l'acti­vitat eixordadora d'un canó antiaeri, per veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el llenç i semblava que anava a esclafar el públic, per veure com els picaments de mans ofegaven el petar de les metralladores. [ ... ] Tot plegat te­nia l'aire d'una broma sinistra", escriu.

De nou a Catalunya i amb el triomf de les esquerres a les eleccions del mes de febrer del 1936, Planes reprèn la lluita personal contra el radicalisme anarquista. Però el 28 d'abril es produeix un fet clau: Miquel Badia, cap de les Jo­ventuts d'Estat Català i abans responsable dels serveis de la policia de la Generalitat, és abatut a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. També mor el seu germà Josep, que l'acompanyava. Miquel Badia havia dut a ter­me unes intenses operacions per impedir tant les vagues de la CNT com per eradicar el pis­tolerisme urbà, raó per la qual, els grups anar­cosindicalistes, sobretot la FAI, l'havien ame­naçat de mort, qüestió que Planes recorda l'en­demà dels fets. Al cap d'unes hores, però, des de les pàgines de Solidaridad Obrera, Planes rep la primera advertència: "Sabemos quien es José Planes. Recordamos que en el mismo diana publicó una serie de reporiaies sobre los anar­quistas. La descripcion que hacia de las activi­dades y de los centros anarquistas eran propias de un alineado". Queda clar que la CNT-FAI no havia oblidat els articles del 1934.

A banda del manresà, Tísner, des de les pà­gines de La Rambla, també inicia inves­tigacions per aclarir el doble assassinat. La tensió va en augment. Per apaivagar els ànims, el director de La Publicitat, Carles Capdevila, envia Planes a cobrir la Volta Ciclista a Catalunya d'aquell estiu. Pe­rò quan torna, la guerra dialèctica augmenta de to perquè l'1 de juliol Tísner havia publicat els noms dels presumptes assassins dels Badia. Pla­nes ho corrobora i augmenta la informació amb més dades. El 7 de juliol, la Solidaridad Obrera els exigeix una rectificació, sota pena de "obli­garlos a enmudecer". L'amenaça és clara. El dia 9, Planes contesta: "Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça de la qual sóc objecte". L'aixeca­ment militar i l'inici de la revolució del 19 de juliol del 1936 precipita els esdeveniments.

Epitafi tràgic i... Profètic

Aquell mateix dia, Planes publica el seu darrer article, "Nit de vetlla", tot un presagi del seu fu­tur i el del país: "Altra vegada el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d'aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sen­se precedents en la història d'Espanya". En con­tra de la seva voluntat, amics i companys de Pla­nes només el poden convèncer perquè s'aparti de la redacció del diari una temporada.

Però la tarda del 24 d'agost del 1936, una patrulla de milicians anarquistes descobreix el parador de Josep M. Planes, que roman amagat en un pis al carrer Muntaner, davant la pla­ça d'Adrià. S'explica que el periodista sortia so­vint al balcó per fumar una cigarreta i algú l'hauria denunciat pensant, pel seu rostre es­blanqueït, que es podia tractar d'un capellà amagat. En localitzar-lo, el grup de milicians només li concedeix dos minuts per canviar-se. A la porta, els espera un auto amb el motor en­cès que farà el camí cap a la Rabassada.

Al cap de dos dies, alguns familiars i amics donen l'últim adéu a Planes al cementiri de Sants. Als vint-i-nou anys moria un dels perio­distes amb més futur de la Catalunya republi­cana, lliure i pròspera, on va conèixer la mort de la manera més cruenta. Les seves darreres pa­raules publicades el 19 de juliol donen fe del seu compromís: "El qui en aquestes hores greus no estigui d'una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!".

Jordi Finestres

(Sàpiens, 58 / agost 2007)