Ateneu Llibertari Estel Negre

Des del passat 8 d'abril Alfonso està empresonat complint una condemna de tres anys de presó, acusat d'una empenta a un mosso d'esquadra que estava usant el kubotan per agredir els manifestants.

Els fets es remunten al maig del 2007 quan, en el marc d’una manifestació en defensa dels Espais Alliberats a Barcelona. En aquell cas, més de cinc-centes persones van quedar envoltades per un dispositiu dels Mossos d’Esquadra, que empraren unes armes il·legals, els kubotans, per intimidar i agredir els i les manifestants. En aquesta situació, un agent va ser agredit per un manifestant després que l’agent el punxés amb aquesta arma a una noia que es manifestava. Dies després, Alfonso H. era detingut i acusat de ser l’autor d’aquesta agressió; actualment, i desprès de ser jutjat, ha començat a complir pena de tres anys de presó pels càrrecs que se li imputen.

Les mobilitzacions de suport i pressió per aconseguir la seva llibertat es van estenent pel territori; entre aquestes, una publicació titulada Xquè, amb 50.000 exemplars es va repartir des d'inicis d'abril.

alfonsolliure.blogspot.com

Es detalla a continuació les activitats que per a aquest mes d'abril la CNT de Palma ha organitzat entorn de la jornada de lluita del 1r de maig.

---

Jornades Anarcosindicalistes 2010

Dijous 29 d'abril a les 21.00 hores a la plaça de l'Artesania de Palma

Nit de cinema a la fresca amb la projecció dels documentals:

CNT un año de lucha

(2008, Estat Espanyol, produït pel Sindicat del Metall de CNT Madrid)

Documental que narra les lluites realitzades per la CNT madrilenya el 2008. Lluites en les quals caldria ressenyar la Vaga de la neteja del metro, el feixisme en la comunitat de Madrid, el conflicte amb la SGAE i l'acció directa present en els conflictes laborals que s'han vingut desenvolupant a Madrid en els últims temps. La intenció d'aquest vídeo és mostrar que tenim un present de lluita i un futur de llibertat per conquerir.

Hecho en los Ángeles

(2008, Estats Units, dirigit per Almudena Carracedo)

Documenta l'extraordinària història de tres immigrants llatines, costureres en tallers d'explotació en Los Angeles, que s'embarquen en una odissea de tres anys per aconseguir proteccions laborals bàsiques de la famosa tenda de roba Forever 21. Amb un estil de cinema directe i intimista, Hecho en los Ángeles revela l'impacte d'aquesta lluita en la vida de les tres dones, a mesura que l'experiència les transforma. Commovedora, simpàtica i profundament humana, Hecho en los Ángeles és una història sobre la immigració, el poder de la unitat, i el valor que es necessita per trobar la teva pròpia veu.

---

Al lloc hi haurà venda de llibres de diversa temàtica social

***

Divendres 30 d'abril a les 20.00 hores al local sindical de la CNT de Palma

Conferència: La CNT davant del retall de les pensions i la nova reforma laboral

A càrrec d'Antonio Baena Espejo, Secretari d'Acció Sindical de CNT d'Andalusia

Dissabte 1 de maig a les 11.30 hores

Contra la corrupció política i sindical, defensem els nostres drets

Manifestació de la plaza d'Espanya fins a Ses Voltes (Parc de la Mar) de Palma

Després hi haurà míting, paellada, festa popular i a partir de les 17.30 hores concert de música amb les actuacions de:

- FUNKADICTOS (Funk)

- MOSTROS (Punk rock)

- WHISKY FACILE (50's 60's italian music)

- MATESOUND (Rock soul funk)

- LOS BARTOLINOS (música d'autor)

---

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

---

---

Avui dijous 22 d'abril conclou el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

---

Mad City (1998)

de Costantin Costa-Gavras

---

Us esperem al local de la CNT a les 20 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Afortunadament, en els darrers anys s'han multiplicat els estudis sobre l'exili republicà provocat per la Guerra Civil del 1936-1939. Curiosament, perquè va esser l'illa amb una major proporció d'exiliats, Menorca havia estat un poc al marge d'aquest procés.

Però fa dues setmanes es va presentar a Maó i a Ciutadella una ambiciosa iniciativa de l'historiador menorquí Josep Portella Coll que corregirà amb escreix aquest desequilibri i retornarà a la Menorca republicana el protagonisme que es mereix en el tràgic moment de l'exili. Es tracta d'elaborar unes vint-i-cinc biografies dels exiliats menorquins més destacats, de dimensions semblants, unes vint o vint-i-cinc pàgines, que s'agruparien de tres en tres en forma de llibre sota el títol genèric de Llibre d'exilis i dins la col·lecció «Menorca segle XX». El primer volum d'aquesta sèrie, ja publicat, s'ha centrat en tres personatges extraordinaris que tenen en comú el seu origen maonès, la seva militància progressista --encara que molt diferent i fins i tot oposada--, la seva residència i protagonisme a Barcelona i el seu exili i mort a Amèrica. Es tracta de l'anarquista Liberto Callejas, del nacionalista de centreesquerra Marçal Pascuchi i del comunista Estanislau Ruiz Ponsetí. De Liberto Callejas, se n'ha de destacar el seu caràcter radicalment revolucionari i contrari a qualsevol compromís amb la República i amb la resta de l'esquerra. De formació autodidacta, va residir d'infant i jove a Menorca, però no està del tot clar si va néixer en aquesta illa o a Palma, ni quin era el seu nom real, Alexandre o Joan Perelló Sintes o Joan Callejas Pons. Sigui com sigui, cap al 1917 arribà a Barcelona i aviat destacà com a company dels grups més intransigents i violents de l'anarquisme hispànic. De fet, fou detingut en 48 ocasions i va ésser a la presó on conegué el destacat dirigent Joan García Oliver, que el defineix com un «anarquista puro, individualista y enemigo de todo gregorismo. Sentado en su petate se pasaba el tiempo leyendo cuanto libro caía en sus manos. Era lo único que le interesaba». Encara que era de formació autodidacta, va arribar a dirigir Solidaridad Obrera, el diari anarcosindicalista més important del món.

En canvi, la trajectòria de Marçal Pascuchi és totalment diferent. Fill d'un petit empresari de la fusta republicà, passà a estudiar a Barcelona el 1922 i es llicencià en dret i en filosofia. Josep Portella segueix l'evolució del jove Pascuchi cap al catalanisme mitjançant una molt interessant correspondència amb Joan Mir i Mir, un vell dirigent anarquista que havia evolucionat cap al nacionalisme. Ideològicament, Pascuchi se situa en l'òrbita d'Acció Catalana, el nou partit catalanista escindit per l'esquerra, el 1922, de la Lliga. Com és sabut, Pascuchi fou un dels principals impulsors de Nostra Parla a Menorca amb, entre d'altres, l'aleshores també jove historiador Joan Hernández Mora. Cap al 1932, s'instal·là a Barcelona com a professor de l'Institut-Escola. Durant la guerra, va col·laborar amb Josep Tarradellas però, el 1938, es va haver d'exiliar perquè la seva vida era en perill a causa dels radicals d'esquerres. L'exili el menarà a Caracas, Lima, Santiago de Xile i Buenos Aires. Del tercer biografiat per Josep Portella, l'enginyer Estanislau Ruiz Ponsetí, militant de la USC i del PSUC, no en parlaren aquí perquè la personalitat i la documentació sobre aquest personatge, que va arribar a ésser conseller de la Generalitat de Catalunya, li han permès preparar un volum més extens que sortirà a finals d'any. En definitiva, una bona passa endavant en la recuperació d'uns personatges injustament oblidats i una baula més en el restabliment de la pluralitat esclafada el 1939.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 20-04-2010)

---

Està previst, encara que encara no hi ha dates concretes, que el fons documental de Federico Arcos ingressi a la Biblioteca de Catalunya al llarg de les primeres setmanes del mes de juny d’aquest any. Es compleix d’aquesta manera la voluntat d’aquest històric militant llibertari que aquest fons romangui en la seva terra natal. Una molt bona notícia per a tot el moviment llibertari.

Neix Federico Arcos un 18 de juliol de 1920 a Barcelona, en el barri del Clot i als 14 anys ja milita en el sindicat CNT. Ja en el seu barri, on el moviment llibertari té una forta implantació en aquests anys, col·labora com redactor en la publicació juvenil anarquista El Quijote. Participa molt jove en la Guerra Civil i el 1939, acabada la mateixa, ha de fugir a França on acaba en un camp de concentració com tants lluitadors llibertaris. El 1940 treballa a França en una fàbrica d’avions i des d’aquest any fins a 1943 resideix a Tolosa de Llenguadoc. A la seva tornada a Espanya és reclutat per al servei militar que el porta al Marroc fins a 1945. De retorn a Barcelona fa contacte de nou amb la CNT en la clandestinitat i es veu forçat de nou a l’exili a França entre 1948 i 1952, any que es trasllada a Canadà. Allí troba treball com matricer en la Ford Motor Company, empresa en la qual es jubilarà l’any 1986. En l’actualitat resideix a Windsor, Estat de Ontario (Canadà). Des dels anys 60 ha col·laborat regularment amb l’editorial Black and Red així com amb la Fifth Estate Detroit.

La biblioteca i el fons documental cedits per Federico Arcos està constituït aproximadament per uns 10.000 documents moderns de temàtica llibertària, en diverses llengües i amb un espectre territorial amplíssim. La seva destinació més probable, segons la voluntat del seu propietari, hauria d’haver estat la Fundació Anselmo Lorenzo. Així mateix va ser ofert per a la seva adquisició al Centre d’Estudis Històrics Internacionals el qual ho va desestimar a causa dels costos del seu trasllat. Per motius més o menys semblants no va poder recalar en el Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, víctima una vegada mes de les seves limitacions d’espai provocada per la injusta negativa de l’administració catalana a proporcionar un local als company/es del mateix. Ens consta que diverses universitats dels EUA i del Canadà han estat molt interessades en l’adquisició d’aquest fons. Finalment la seva destinació serà la Biblioteca de Catalunya, situada en el barri del Raval de Barcelona.

Dèiem que uns 10.000 documents constitueixen aquest valuós fons. Documents de tot tipus: llibres, fotografies, publicacions seriades, mecanoscrits, cartells, fullets, retalls de premsa, vídeos i fotocòpies; en diversos idiomes, anglès, castellà, català, francès i italià. Un 50% del mateix són llibres i un 20 % revistes; el 30 % restant són documents de tot tipus, amb especial importància de manuscrits i anotacions. La temàtica, anarquista i llibertària gairebé en la seva totalitat es pot dividir en dos grans blocs: abans i després de 1950. Respecte a la primera meitat de segle destaquen --entre molts altres documents-- publicacions editades per La Revista Blanca i que no consten en els principals catàlegs de les biblioteques catalanes així com alguns exemplars de revistes com Pionero Rojo. Semanario de los niños obreros y campesinos (núm. 1, 5 i 6). A partir de 1950 el fons conté nombroses obres de referència sobre la guerra civil espanyola i una ingent quantitat de títols i obres sobre sindicalisme publicades als EUA i al Canadà.

La part mes rellevant i coneguda del fons Arcos és sens dubte la més cobejada pels investigadors de la història de l’anarquisme i és la que correspon a escrits originals, fotografies, retalls de premsa i edicions de la seva obra així com anotacions a diversos textos de la lluitadora i pensadora llibertària Emma Goldman, a qui Federico Arcos va conèixer en profunditat durant l’estada de la mateixa a Canadà. En aquest apartat s’inclouen també documents referents a l’estada de Goldman a Catalunya. D’igual manera es conserven textos i documents de Josep Peirats, el fons dels quals en la seva majoria i com ja és sabut està en els arxius de Amsterdam.

Un 20 % aproximadament de la donació no està catalogada en cap biblioteca de Catalunya. Tan sols un 27 % dels documents que componen la donació tenen un exemplar en la Biblioteca de Catalunya. Del 73 % restant solament la meitat pot trobar-se en alguna de les biblioteques universitàries catalanes. Això dóna mostra de la importància de la mateixa. Assenyalar finalment que la conservació dels mateixos és correcta i molt bona en la majoria dels casos, a causa de les cures que Federico Arcos ha prodigat al seu fons per a preservar-lo d’humitats, fongs i altres mals que afecten als documents habitualment.

Esperem que després de la seva arribada i desembalatge s’iniciï com més aviat el procés de catalogació perquè sigui accessible a investigadors i públic en general.

Volem finalment agrair l’amable disposició de Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya, per a proporcionar-nos aquesta informació que us transmetem amb satisfacció per a la seva difusió.

Javier Zapata. Secció Sindical de la CGT. Biblioteca de Catalunya

Gabriel Villanueva. Secretaria de Formació. Federació Local de Barcelona de la CGT

Vos volem convidar a la presentació del llibre que narra la petita història del Bar Molinar (Can Pep, per a la gent de la barriada).

Tres unces, un cafè i una copa de Sant Jordi, de Magda Cortés, ens conta la història d’un dels bars amb més tradició de la barriada, el Bar Molinar, fent un repàs dels moments rellevants de la vida d'aquest cafè.

Entres les cobertes d'aquest llibre trobareu un petit tros de la vida des Molinar, un relat que ens ajuda a crear-nos una imatge mental molt nítida de les relacions socials, l’oci i la vida de les persones senzilles d’una de les barriades marineres de Palma.

Esperem que pugueu assistir a la presentació que serà aquest dimecres 21 d'abril a les 20.30 hores al Bar Molinar (Can Pep).

Edicions del Moixet Demagog

Els mateixos que durant quatre dècades mantingueren la infame tirania de Francisco Franco a l'Estat espanyol més de tres dècades, que sembla estar durant la tan citada «transició», pretenen que se segueixi guardant silenci. Com la Bernarda Alba de l'obra de Federico García Lorca, també assassinat pels falangistes, els botxins i els seus còmplices, busquen l'eterna persistència del dol i del dolor.

A la cruenta guerra civil, començada amb l'aixecament de 1936, li va seguir una no menys cruenta postguerra contra el poble ibèric (persecucions, delacions, censura fèrria, empresonaments, tortures...). Quotidians escarnis de tota mena, prohibició de l'ús de l'idioma (euskera, català, gallec, etc.). La brutal fam, les apropiacions d'infants i una exigència permanent de tribut i d'humiliació als vençuts. L'espasa i la creu, el jou i les fletxes imposats i llançats per tot arreu.

Per més que ho intentin no podran frenar els reclams de justícia.

És que hem d'oblidar per decret les massacres perpetrades pel caudillo com ara la dels advocats laboralistes del carrer Atocha, l'assassinat dels obrers àcrates Delgado i Granado, l'execució a garrot de Salvador Puig i Antich? No és possible oblidar.

Aquí, allà i en totes les latituds, no hem d'oblidar.

Carlos A. Solero,

membre d'APDH-Rosario

Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del cementiri de València

Diumenge 18 d'abril a les 12 hores. Porta principal del cementiri general de València

---

Programa de l'acte, presentat per Reis Juan:

- Ofrena floral en el fossar de la Secció 7ª Dreta

- Minut de silenci en memòria de les víctimes soterrades als fossars

- Interpretació de La Muixeranga a càrrec de les Colles Estrella Roja de Benimaclet i Buf-Alí de la Malva-rosa

- Interpretació de Pau Alabajos

- Lectura de manifest unitari

- Lectura de noms de les víctimes per els familiars i altres persones

- Interpretació de l'Himne de Riego a càrrec de la Banda de Música de la Societat Coral El Micalet

---

Es prega que porteu zel i flors per a aferrar el fulls amb els noms de les víctimes

---

Entitats convocants:  Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Alerta Solidaria, Esquerra Anticapitalista, Societat Coral El Micalet,  Maulets, Comissió de la Dignitat Barcelona-València, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l'Horta, Endavant-OSAN, Col·lectiu Antifeixista de València, PSAN, Antifeixistes.org, Esquerra Republicana del PV i moltes altres associacions, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual que estan relacionades en el manifest unitari.

***

Última hora

L'Ajuntament de València prohibeix interpretar La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme enterrades en la fosses comunes del Cementiri de València que se celebrarà el diumenge 18 d'abril a les 12 hores en el Cementiri de València.

L'Ajuntament de València prohibeix interpretar La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme enterrades en la fosses comunes de Cementiri de València, que se celebrarà el diumenge 18 d'abril a les 12 hores en el Cementiri de València.

En la comunicació enviada per fax aquest migdia, aprova l'acte condicionat que no s'interpreti la música per a no «torbar als altres visitants» ja que «el cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions». Si és així, no ens expliquem com la capella  del cementiri, de culte catòlic, està dotada d'altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben en el cementiri a escoltar els resos, misses i litúrgies de l'església catòlica.

Aquesta prohibició no pot interpretar-se més que com un acte de censura per part de l'Ajuntament a l'homenatge a les víctimes del franquisme que a més coarta la llibertat d'expressió .

Primer instal·len un monòlit als feixistes sobre la fossa comuna, ara prohibeixen interpretar la música en homenatge a les víctimes.

El tancament temporal d'un diari com a mesura cautelar té u difícil encaix en el nostre ordenament jurídic

Un cop sabuda, llegida i comentada la sentència de l'Audiència Nacional pel «cas Egunkaria», un regust de terra crua que rasca parsimoniosament i amb violència tot el que toca, i amb força inaudita ressegueix el nostre paladar. Al algú li calia tancar un diari, fa set anys, a Europa? Calia torturar periodistes acusant-los de ser veu dels terroristes? Calia fer desaparèixer una empresa amb cinquanta treballadors i 1.500 accionistes malgrat el context econòmic fos més favorable que l'actual? Sense cap mena de dubte, calia, i si no els hagués calgut no ho haurien fet.

Recordem qui ho va fer i com ho va fer. Recordem el jutge Eduardo Fuingariño, aleshores fiscal del tribunal d'excepció que sota el nom d'Audiència Nacional fa de policia a l'Estat espanyol des del poder judicial. Fuingariño representava i era l'extrema dreta judicial i política però alhora, des de la seva posició destacada, feia acusacions sense cap mena de fonament que el seu substitut, ja des del 2006, va demanar que s'arxivessin. Al successor no li van fer cas. Recordem el jutge Juan del Olmo, que volia emular la «popularitat», o millor dir l'«espectacularitat», de Garzón i feia empresonar nou directius del diari pràcticament, i tal com reconeix la sentència, per la cara. Recordem les conseqüències de les maneres d'actuar d'Aznar i, per exemple a Barcelona, de la Julia Valdecasas d'infausta memòria, aplicant l'extrema violència contra qui gosava protestar i encara més contra qui decidia organitzar la protestar. Recordem el context polític basc del moment, amb espais de confluència entre l'esquerra abertzale i el conjunt de forces sobiranistes que feien por a l'Espanya eterna i rojigualda. Recordem l'odi organitzat contra tot allò que sonés a basc i que no fos «bien entendido», és a dir que no fos decididament espanyolista. Recordem com tothom podia anar a la presó i, de fet, tothom hi anava i tothom hi pot anar, avui al 2010, si els sembla sospitós. Recordem que no fa tant tot això ens hagués semblat un disbarat... i que ara la majoria ho troba ben normal.

I enmig dels records mirem el present i entendrem algunes coordenades que semblen estranyes. Mirem el nostre voltant. Quanta gent no lluitadora pels drets socials i civils sap què és o què era el «cas Egunkaria» amb un mínim de criteri, és a dir que no digui «sí, allò dels bascos» o, encara pitjor, «sí, allò dels etarres aquells».

No parlem ni de bascos ni d'etarres. Parlem de la detenció arbitrària de ciutadans d'aquest estat amb acusacions falses, parlem de tortures aplicades en nom de la democràcia, parlem del tancament d'un mitjà de comunicació per una simple sospita infundada tal com s'ha demostrat amb la sentència, parlem de les mentides convertides en notícies, parlem de vides trencades, de feines perdudes, de capitals desapareguts... Això és el patriotisme, el nacionalisme d'Estat, que requereix de tots els mètodes per garantir la pervivència de l'Estat tal com el coneixem, tal com és i tal com les seves elits han decidit que sigui.

Podem anomenar-los de mil maneres diferents però els policies que van tancar Egunkaria, els funcionaris que van torturar Martxelo Otamendi i altres directius de la publicació, els qui li van posar la bossa al cap, el van ofegar, el van insultar, el van colpejar... eren funcionaris pagats per totes i per tots, persones que obtenen el seu sou, suposadament, de l'interès general que genera la feina que fan. Aquest interès general, però, només respon a l'interès de qui pensa que la seva pàtria, la seva nació i l'Estat que l'aguanta, està en perill perquè el seu interior és divers, perquè dintre seu no només hi ha la nació que dóna nom a l'Estat i fins i tot perquè alguna d'aquestes «altres» nacions ha decidit esdevenir major d'edat, el que en idioma internacional s'anomena autodeterminar-se i ser objecte de ple dret.

Martxelo, des dels Països Catalans i des del meu pensament, que no inclou estats perquè els odio tots de la mateixa manera bàsica, una salutació per la fermesa amb què heu lluitat i defensat el dret que és, en definitiva, el dret a la paraula, el dret a la llengua i el dret a la vida. Quan demà, Euskal Herria i els Països Catalans siguin lliures, aquests drets els hem de garantir a tothom i a totdon, sense tenir en compte, fins i tot, si el que proposen suposa la desaparició de la nació i de l'Estat... Que així sigui.

Jordi Martí Font