Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Fruit de l'acomiadament el passat mes de febrer d'una de les delegades sindicals que CNT té en l'empresa Mercadona SA (Yolanda) demà 8 d'abril de 2010 se celebra l'acte de conciliació per vulneració del dret fonamental a la llibertat sindical contra la cadena de supermercats Mercadona.

Al mateix estan citats els representants legals de l'empresa, als quals hem demandat, demanant la readmissió de la nostra companya Yolanda, acomiadada per la seva tasca d'acció sindical dins de l'empresa.

Aquest acte se celebrarà a la seu del TAMIB de Mallorca (avinguda Comte de Sallent, 11 / Palma).

Per part de CNT convoquem una concentració de suport a la companya el 8 d'abril a partir de les 11.30 hores a les portes del TAMIB.

---

Per la readmissió de la companya de la secció sindical de CNT en Mercadona!

Pel respecte a la llibertat sindical!

---

Més informació:

Secció Sindical de CNT en Mercadona

Greenpeace difon aquest vídeo on denuncia la destrucció de la selva a Indonèsia

La versió anglesa del vídeo ha estat vetada per Nestlé en Youtube

---

---

Aquí pots trobar més informació i signar la petició

Després de les últimes trobades amb companys de grups llibertaris cubans ens vam comprometre a fer-los arribar llibres en castellà sobre anarquisme i anarcosindicalisme --especialment els referits al període de la Revolució espanyola-- perquè puguin difondre'ls per l'Illa. Des de Cuba Libertaria fem, doncs, una crida urgent a totes les persones que puguin enviar-nos, el més aviat millor, llibres a la següent adreça postal:

---

Daniel Pinos

Presses Sorbonne Nouvelle

13, rue Santeuil

75005 París (França)

Salutacions llibertàries

---

Grupo de Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC)

---

Dijous 08 d'abril a les 20.00 hores

El gran carnaval

(1951, EUA, dirigida per Billy Wilder)

***

Dijous 15 d'abril a les 20.00 hores

El honor perdido de Katharina Blum 

(1975, Alemanya, dirigida per Volker Scholöndorff i Margarethe vo Trotta)

***

Dijous 22 d'abril a les 20.00 hores

Mad City

(1998, EUA, dirigida per Costantin Costa-Gavras)

Tots el actes es duran a terme al local de la CNT de Palma

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

La reflexió que ve a continuació té com a referent els serveis públics de Sanitat i Benestar Social, i els processos de privatització que estan afectant-los.

Una vegada centrats en ells, la polèmica més immediata és la de «prestació directa de l'Administració / gestió privada», i per tant pareguem abocats a tindre que pensar quina seria la millor manera de satisfer les necessitats ciutadanes d'estos serveis.

I quan ens posem a pensar sobre el tema, ineludiblement ixen a relluir diferents tòpics, sobre els que caldria informar-se i posicionar-se:

a). Atribuïbles a la gestió de l'Administració: rigidesa dels procediments administratius a l'hora de contractar personal, d'efectuar compres de bens i serveis, presència del dret administratiu…; incapacitat de contestar àgilment a les noves necessitats; no tenir resolt el binomi legalitat/eficàcia; costos laborals alts degut a l'excés de funcionaris; parasitisme dels partits polítics governants...

b). Atribuïbles a la gestió privada: el falsejament de les condicions de competència amb la tendència a la formació d'oligopolis; connivència de la corrupció empresarial amb la corrupció política que també contribueix a falsejar les que es consideren condicions dels mercats lliures; la possibilitat de xantatge en la que queda l'Administració pública última garant del sistema de SSPP, a mans de les empreses que subcontracten SSPP essencials amb l'Administració; la rapacitat i el descontrol dels equips directius; guiar la seua activitat per l'únic objectiu de la rendibilitat, sense preocupacions socials; l'empitjorament de les condicions de treball…

Estos tòpics probablement venen dictats per posicions prèvies de les persones, en funció de que intuïtivament es situen a favor de l'Estat, al que veuen com un garant dels SSPP, o a favor de l'economia de mercat; en qualsevol cas haurien de ser objecte d'una major atenció.

Esta disjuntiva que es podria resumir amb «Estat/Mercat» cal situar-la en el moment històric actual que podríem caracteritzar pels següents trets:

a). La legitimació constitucional del Poder Públic és hui en dia molt precària. Els manaments constitucionals són contínuament falsejats o ignorats.

b). La globalització econòmica ha desdibuixat la sobirania dels Estats, compartint-la amb organismes burocràtics europeus o mundials (UE, l'OMC, FMI, BM, OCDE) que es legitimen als ulls del ciutadà pel mateix mètode pel que, en realitat, ho fa el poder públic: la pau social, l'eficàcia en el desenvolupament econòmic i social (o per la manipulació de les consciències que els «fa veure» eixa eficàcia).

c). S'accepta que l'Estat ha de reduir la seua activitat a allò indispensable al que la societat civil, actuant segons les lleis del mercat, no puga realitzar. L'Estat passa de ser un Estat prestador d'activitats a regulador de les mateixes. La societat civil cada vegada participa més de les activitats que, fins fa poc, eren responsabilitat de l'Estat. Esta nova manera d'entendre el poder governamental és l'anomenada «governança».

Pretendre alterar esta realitat és un experiment massa perillós, raó per la que val més adaptar les institucions a la realitat que intentar modificar esta, que és massa poderosa. I també és la raó per la que els partits que toquen poder fan polítiques tant paregudes.

El que passa com veurem després és que la realitat no es planteja en disjuntives de blanc o negre, estat o mercat, sinó en formes híbrides de les que caracteritzen el que hem dit anomenen governança, és a dir, la imbricació de l'empresa privada en faenes considerades fins fa poc com específiques del poder públic. Eixe fenomen és el que explica bona part de l'anomenada privatització dels SSPP o de la seua gestió i de les activitats de l'Administració.

Informes, instruccions, valoracions, propostes de resolucions administratives, que el principi d'atenció als interessos generals justificava que foren realitzats per funcionaris, cada vegada més s'encarreguen a empreses privades, inclòs a aquelles que tenen a veure en l'objecte de l'estudi, l'informe o la valoració que estiga realitzant-se (depenent de la «finor» ètica del govern de torn). Este fenomen és general també en l'Administració de la UE, on els grups econòmics més poderosos assessoren (a través de lobbys) a la Comissió a l'hora de fer les reglamentacions oficials que després hauran de regir l'activitat dels assessors.

Esta pràctica s'estén per les Administracions Públiques i es veu com a normal, i és la que justifica l'aparició d'empreses públiques com AVAPSA en el camp de l'atenció a la Dependència, o la queixa de molts funcionaris al veure que s'externalitzen activitats que podrien ser realitzades per ells, o la proliferació d'empreses públiques o ens autònoms que gaudeixen de molta més llibertat que l'Administració per establir relacions contractuals i col·laboracions amb l'empresa privada, o l'establiment d'acords o contractes amb empreses privades de salut tipus concessions administratives com és el cas dels Hospitals d'Alzira, Dénia, Torrevieja, Elx o Manises.

La tendència de l'Administració a desfer-se de la gestió directa i reclamar per a ella solament el control, forma part d'un procés mundial, que pot tindre relació en altre fenomen observat en les grans empreses, en les que es veu que intenten deixar de produir directament res i encarreguen a altres empreses xicotetes i mitjanes distribuïdes per tot el món la producció que abans realitzaven, reservant-se per a elles el control de la producció (empreses transnacionals).

Els problemes amb esta comparació són diversos:

a). la finalitat de les empreses és obtenir un benefici, de manera que si actuen com ho fan és per eixa finalitat, no per ningun motiu paregut al de l'interés general. Una activitat com la de servei públic no pretén tindre un benefici, de manera que seguir els mateixos passos, sense tindre els mateixos objectius ni les mateixes regles per a exercir el control potser que impedisca el control real .

Les empreses matrius que externalitzen i reparteixen per tot el món la seua activitat mantenen un control rigorós sobre l'activitat de la resta d'empreses que treballen per a ella procurant fer màxim el seu benefici; en canvi l'Administració no manté eixe control rigorós en benefici dels ciutadans, sinó que a l'inrevés, utilitza moltes vegades eixa activitat externalitzada per afavorir el benefici, no d'ella, sinó de les empreses externalitzades. No podem estar d'acord en la gestió indirecta dels serveis públics mitjançant concessions administratives o el que siga, mentre sapiguem que és molt imperfecte el control que l'administració manté sobre les empreses.

b). Per altra banda, en el cas de les empreses transnacionals, cap de les empreses subcontractades té coneixement del negoci global ni autonomia per influir sobre ell; en canvi, al cedir l'Administració l'activitat mitjançant concessió administrativa i altres tipus de col·laboració públic/privada, trasllada la informació del negoci a les empreses privades (privant-se ella d'eixe coneixement ja que, en el fons, «confia» en els altres i vol descarregar-se d'eixa preocupació), deixant-les en una posició en la que ha de ser molt fàcil per a elles fer xantatge a l'Administració perquè esta acaba ignorant-ho tot del negoci i en canvi no pot deixar de finançar el servei públic, del que és l'últim garant.

D'este procés «privatitzador», el ciutadà pot no adonar-se'n perquè, a l'igual que passa en els enverinaments, la conseqüència no es veu al moment sinó a la llarga i d'una manera que no és fàcil relacionar l'efecte amb la causa, sobretot tenint present el silenci i la falta de debat social que hi ha en un tema de tanta importància.

Malgrat que estem parlant de privatitzacions, el procés privatitzador que patim no és comparable al que pateix la població dels Estats Units d'Amèrica del Nord. Si pensem en la sanitat, el cas més radical de privatització portat a efecte a Espanya és el de les concessions administratives dutes a cap en la Comunitat Valenciana i l'hospital de Valdemoro de la Comunitat de Madrid. En estos dos casos, una entitat privada construeix un hospital i gestiona les activitats clíniques i no clíniques (manteniment, bugaderia, cuina, pàrkings, ...) a canvi d'un cànon per cada una de les persones que viuen en l'àmbit territorial de la concessió i per un període de temps d'uns 30 anys prorrogables, depenent tot el personal, sanitari i no sanitari, també de la seua gestió.

Doncs bé, malgrat ser este l'experiment més radical de privatització dut a terme en Espanya, i potser també a Europa, queda lluny de la privatització a la que està sotmesa la sanitat en EUA. Allí, tot el que no siga pobre de solemnitat, si vol ser atès sanitàriament ha de tindre un segur mèdic que llastra, i molt, l'economia familiar i posa en situació molt crítica a les persones si es veuen en la necessitat de tindre que patir alguna intervenció quirúrgica.

Ací a Espanya ningú paga directament per les prestacions sanitàries i la titularitat dels hospitals que fins i tot funcionen amb concessions administratives, és pública.

A banda de les possibles irregularitats i tractes de favor que han rebut estos hospitals (que són moltes) i que van convertint la sanitat en un negoci, podem considerar que es tracta del punt final al procés privatitzador o encara poden donar-se passos que facen evolucionar al sistema sanitari espanyol més encara a semblança del que es practica en els EUA?.

Doncs bé, un altre pas important que podria servir per avançar en la privatització seria el del copagament. Una vegada instaurat eixe principi per als serveis clínics (a lo millor per a l'Atenció Especialitzada), què impediria que s'estenguera a la Primària, o a les intervencions quirúrgiques? O al menjar durant els ingressos hospitalaris com ja s'ha sentit dir en Catalunya? Què impossibilitaria que s'aplicaren amb el temps copagaments diferents segons la capacitat econòmica i, amb la facilitat que tenen les empreses concessionàries en trobar els badalls de les lleis i dels contractes, quina dificultat tindrien per facilitar l'entrada als usuaris que pagaren la quota normal i la dificultaren per als que pagaven la quota «social»?. O que generaren un caos administratiu de copagaments tant complicat que la gent optés per fugir a l'assegurança privada?.

En Catalunya s'intenta que el que pague a una mútua deixe de cotitzar a la SS, amb la qual cosa podria acabar quedant-se la sanitat de la SS per als pobres.

El copagament és un fet molt assumit en el camp dels SSSS i la portada a efecte de l'aplicació de la llei de la Dependència podria ser també una oportunitat per tal de començar a introduir-lo en la sanitat. Hauríem d'estar atents davant d'eixa eventualitat.

Cal dir però, que els copagaments estan molt estesos per Europa, però eixa no és cap raó perquè s'estenga ací a Espanya. No anem a tragar només amb les «tradicions» europees que ens perjudiquen. Que s'estenguen les pròpies dels Estats del Benestar que estan allí molt més desenvolupades!

Doncs bé, en este procés de privatització progressiva de la sanitat ha hagut una bona polèmica amb el paper que ha jugat la llei 15/97 sobre la Habilitación de Nuevas Formas de Gestión Sanitaria, i continuarà haguent-la durant una temporada.

Rafa Muñoz (ATTAC-PV)

Conferència «Palestina després de l'atac i sota el bloqueig» a càrrec de Salah Salah, president del Comitè Internacional dels Refugiats Palestins

Dijous 8 d'abril a les 19.30 hores a Can Alcover (Sant Alonso, 24 / 07001 Palma)

Us hi esperem!

Ho organitza: Taula per Palestina

Takis Fotopoulos, principal teòric del projecte de la Democràcia Inclusiva, ve aquest abril a Barcelona a realitzar dues conferències

Takis Fotopoulos, activista, filòsof polític, excatedràtic d’economia de la Universitat North London i editor de la revista International Journey of Inclusive Democracy, vindrà a Barcelona a parlar del projecte de la DI i de la transició cap a aquesta.

«La Democràcia Inclusiva com a projecte polític per una nova síntesi llibertària: fonaments i proposta d’estructura social i transició», tindrà lloc el dissabte 10 d'abril a l’Aula 1 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) a les 17.15 hores.

«El subjecte emancipador avui en dia i la transició cap a una Democràcia Inclusiva», tindrà lloc el diumenge 11 d'abril a l’Espai Obert (Violant d'Hongria 71 1er, Barri de Sants) a les 18.00 hores.

Les dues conferències es realitzaran en anglès i seran traduïdes simultàniament al castellà i al català respectivament. Després d’ambdues s’obrirà un ampli espai de debat i preguntes al conferenciant. Aquests dos actes han estat organitzats per la CNT, FAL i ICEA i pel GADI de Barcelona (Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva). El primer forma part de les jornades emmarcades dins les celebracions del centenari de la CNT-AIT «Alternatives al capitalisme: l'autogestió a debat».

La Democràcia Inclusiva és el projecte per a una democràcia política, econòmica, social i ecològica, en altres paraules, una forma d’organització social que reintegra la societat amb l’economia, la política i la natura. Actualment el món s’enfronta a una crisi multidimensional causada per la concentració de poder en mans de diverses elits, com a resultat de l’establiment, des de fa dos segles, del sistema de l’economia de mercat, la «democràcia» representativa i altres formes d’estructures jeràrquiques. Així, la sortida d’aquesta crisi passa per l’abolició de les estructures i les relacions de poder, és a dir, la creació de condicions per a la distribució igualitària de poder entre tots els ciutadans. El projecte de la Democràcia Inclusiva comporta la creació d’estructures polítiques, econòmiques i socials que assegurin aquesta distribució.

Per a més informació, existeix el web www.democraciainclusiva.org i el correu info@democraciainclusiva.org

Nunes fou oblidat en vida, com sols passar a les persones independents, innovadores, inconformistes, transgressores, anarquistes e insubornables. Ahir el varem acomiadar i recordar a Collserola en una litúrgia funerària concebuda pel propi Nunes. Fou el seu últim guió, la seva última escenografia, la seva última obra.

Una obra visual, metafòrica, experimental, autobiogràfica i ritual com les d'ell. Consistí en un brindis de vi entre tots, famililiars, amics i coneguts, al voltant del taüt. Entre els amics hi havien un nombrós grup de l'escola de cine de Barcelona i un grup de companys de «sensibilitat anarquista».

Nunes fou un dels impulsors de l'Escola de Cinema de Barcelona i es definia de sensibilitat anarquista. Haig de dir que tots als que vaig preguntar per a la seva última pel·lícula Res pública, recent estrenada a Barcelona i que encara es pot veure al cinema Alexandra, cap l'havia vist. Res publica és un film que justament parla molt de la mort ja que tracta d'un decebut de la vida actual que prepara i explica les raons per a suïcidar-se.

Nunes ha sigut un cineasta gens comercial i poc valorat i reconegut com a autor de culte, malgrat l'estima que li tenia Jean-Luc Godard, i que l'any passat la cinemateca francesa li va rendir homenatge com a precursor de la «Nouvelle Vague».

---

Apologia del vi negre

En el seu últim guió, en Nunes vol que els familiars i amics l'acomiadin contents, bevent vi negre, celebrant i brindant junts al voltant del seu taüt. Un guió sense narrativa. Un escenari sobri i cerimoniós: botelles i vasos de vi, ordenats ritualment com espelmes, encerclant l'espai buit del taüt. Nunes privilegia les imatges a la narració i considerava el cine com una cerimònia, una litúrgia. Una vegada digué: “Silenci és roda, el cine és com una missa”. Ahir mentre especulàvem sobre el brindis de vi, un amic em deia que podria tenir a veure amb el film Noche de vino tinto del 1966, en la que una parella de decebuts sentimentalment es passen la nit bevent vi en el barri chino de Barcelona. Bé, els seus amics cinèfils coneixeran millor el valor simbòlic del vi en el cine de Nunes.

Recordem que el vi és la beguda dels deus, i en la mitologia antiga grega (3000 anys) Dionisi, alias Baco, el vi simbolitzava ja la coneixença, la fertilitat i la immortalitat. El vi ens iguala als deus i ens fa immortals. Els cristians han recuperat la força simbòlica del vi com a sang de Crist, i símbol de comunió fraterna, i els musulmans, al prohibir-ho, encara li han donat més força.

Una historia associada al vi i al director de cine Buñuel, és l'anècdota que ens explica Jean Claude Carrière, guionista de Buñuel. Ell es va presentar a una selecció per ésser guionista de Buñuel, segons ell, sense gaires probabilitats, ja que era sobre una novel·la espanyola, no era conegut, no parlava espanyol, etc. En Buñuel sols li va fer una pregunta «t'agrada el vi?». Ell li va respondre que si, que era un bon coneixedor de vins, i que la seva família eren viticultors. En Buñuel li va respondre que estava contractat. En Jean Claude explica sovint aquesta història que el va deixar molt impressionat pel mètode de selecció d'en Luís Buñuel. El poder de comunicació del vi i el vi com a símbol de coneixença. I mètode de selecció de companys.

En els bars, Nunes es distingia dels seus contertulians, ja que no prenia cervesa, ni mitjanes, ni canyes, prenia vi.

---

Ritual dionisíac

Una noia, probablement familiar de Nunes, al aparèixer el taüt en el escenari, va tirar un raig de vi sobre la tomba. Fou un moment especial i una escena impactant. Contrasta aquest ritual antic en un tanatori últim disseny. Tirar alcohol sobre la tomba de l'ésser estimat, beure i ballar al voltant, és un ritual antic i que els gitanos d'Europa oriental encara practiquen.

Aquesta últim guió té la forma de missa negre. Un negre anarquista i una litúrgia on el vi té un poder transformador. La víctima és evidentment el propi Nunes, el defensor de les llibertats, el iconoclasta. En la cerimònia hi hagueren les parts de les misses normals: una presentació, la lectura de les cartes dels amics de fora, les lectures dels amics presents, les ofrenes de flors, vins, i emocions i la comunió amb brindis i vi. Una cerimònia viva i negra on el Nunes dirigí sense dirigir, i i ens impulsa a l'agermanament i a la creativitat. El seu actor fetitxe i amic, feu una critica, senyalant en Nunes com un mal i pèssim actor, fent per un cantó més gran al Nunes i qüestionant així les litúrgies institucionalitzades i l'escarni de les litúrgies, suposo jo amb sintonia amb el Nunes. En la mort l'actor és un pèssim actor, ja que no actua. Les cerimònies funeràries són teatre del dolent ja que els rols estan molt establerts, malgrat que les emocions abunden de manera natural.

---

Sensibilitat anarquista

Recordo que en un programa de radio Contrabanda «Memòria silenciada» on vàrem coincidir, en Nunes va acabar amb una proclama llibertaria on es presentava de «sensibilitat anarquista» i obert a tots els llibertaris, distingint-se així dels militants i dels ideòlegs anarquistes, massa rígids. El seu anarquisme era de l'ordre dels sentiments, del cor, a flor de pell, obert a tots els llibertaris. Li he sentit altres vegades, per això crec que és la manera com ell es veia anarquista.

Coneixia molt bé la nostre historia i la de la CNT, la guerra civil, la revolució del 36, així com nosaltres desconeguem el seu cine. Coneixia bé l'historia tergiversada , la revolució silenciada ahir i avui.

---

Recordem al Nunes

Emborratxem-nos! A la salut de Nunes, Bacus i Dionisi!

El vi és un bé cultural d'un valor superior a qualsevol pàgina cultural o actes del Ministeri de Cultura. El vi aporta joia i alegria. El vi contagia l'amistat, la transgressió i el coneixement.

Beguem a la salut de Nunes, Bacus, Dionisi!

 «...La sensibilidad anarquista, que ocurre cuando el hombre es consciente de que lo es, cuando el hombre empieza a saberse.

El cine quiere retener la imagen de uno mismo en el otro»

José María Nunes

---

Per a més informació:

- Veure vídeo: http://www.poesiasalvaje.org/fuego/noticia/70/cenestesia-de-jose-maria-nunes.html

- Joan Minguet ha escrit un llibre sobre José María Nunes El cineasta intrépido. Filmoteca de Catalunya, 2006.

- Montiel, A.: «Arte y anarquía», en El Viejo Topo, 230 (març, 2007).

---

El pròxim mes de maig, la Cinemateca de Barcelona oferirà un cicle de pel·lícules de Nunes, com a reconeixement pòstum. Una bona ocasió per a veure el seu cine.  

Txema Bofill

Les persones que ocupaven l'espai on havia d'anar la torre 114 del traçat de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) ja no hi són. O almenys no són dalt dels arbres del bosc de Sant Hilari Sacalm, en el campament que durant mesos hi han construït a base de continuïtat, treball, alegria i compromís. Elles i ells com cap altre ha portat a la pràctica les teories de l'acció directa no violenta que defensa Thoureau quan argumenta els principis de la desobediència civil per construir un demà sense imposicions de cap mena, un demà que algunes i alguns encara ara anhelem.

En les darreres setmanes, els manaires de les quatre províncies han aprofitat un desastre natural --per dir-ho així-- per defensar un cop més la construcció de la MAT, de l'autopista elèctrica que farà possible que l'Estat francès vengui l'energia que li sobra de les seves centrals nuclears a les seves antigues colònies d'Àfrica i a l'Estat espanyol. La tempesta que va deixar sense electricitat les comarques gironines durant uns dies --el fenomen natural-- va tenir unes conseqüències importants sobre les línies elèctriques d'aquella zona amb la caiguda de desenes de torres i el consegüent tall de llum. Podem atribuir la destrossa a l'extraordinària tempesta i fins i tot a la descurança que Red Eléctrica Española té d'aquesta línia, però mai al fet que no existeixi la MAT, ja que aquesta línia en cap cas servirà per subministrar fluid elèctric als usuaris corrents. Els amos van voler fer passar, un cop més, una cosa per l'altra, donant arguments espectaculars per defensar l'indefensable: la seva necessitat d'acabar la construcció de la MAT com abans millor. Ningú no se'ls va creure. O sigui que ja podien, ara mateix i sense esperar un altre «xoc» de doctrina aprofitable, fer acabar l'acampada pacífica que des de feia mesos els posava en qüestió. El cost del desallotjament no era desproporcionat: unes fotos a la premsa, alguna manifestació i algun article d'opinió i poca cosa més...

La policia democràtica dels Mossos d'Esquadra --al costat de guàrdies de seguretat de l'empresa Eulen-- ha actuat, un cop més, defensant els interessos particulars d'una empresa que si existeix és només com a conseqüència de model ultraliberal de creixement que en els darrers decennis ha transferit la riquesa col·lectiva, la propietat pública de serveis bàsics com són les elèctriques, a mans privades de senyors mudats amb pegat a l'ull. Els mossos, i les mosses (que per això són una empresa –pública-- amb pla d'igualtat), han fet fora les persones que s'oposaven a la línia amb el seu propi cos, donant tot el que tenen les persones íntegres i que s'estimen el món on vivim

Com els i els brigadistes que als anys 30 del segle XX van venir als Països Catalans per plantar cara al feixisme, les resistents dels boscos, des de dalt dels arbres, han donat una lliçó de compromís solidari no només amb les persones que vivim per aquí sinó també amb aquí mateix, amb la terra que ens dóna la vida i que els encorbatats del segle XXI, des de despatxos lluents amb aire condicionat, envien a la destrucció per tal que les empreses de què cobren continuïn fent créixer els seus beneficis. Des del bosc, el crit de «visca la terra!» ha estat, dit o no dit, tant és, el crit de qui abans que diners vol vida, de qui abans que beneficis exigeix vida, de qui abans que destrucció viu vida. Un «visca la terra!» que agermanava els boscos de Sant Hilari, tal com recordava el darrer El Pèsol Negre, «amb el MEND a Nigèria per defensar el Delta del riu Níger, els maputxes a l’Araucània o el Front d’Alliberament de la Terra a diversos països del món amb la seva estratègia descentralitzada». Des dels boscos, no demanaven un soterrament de les línies elèctriques o un recorregut alternatiu sinó que s'hi oposaven frontalment.

Anestesiats per la remor de telenotícies que ens conten el món des d'un sol punt de vista, sempre el mateix, i adormits davant del teatre parafeixista (o per a ximples) del clan Cuní-Rahola, la defensa de la terra de les dones i els homes contra la MAT, des de dalt dels seus arbres, ha estat un petit espai de trencament d'aquest espectacle tan dolent i tan car que volen que visquem en els moments en què no treballem com si es tractés de la nostra pròpia vida. I cada cop més, no ens els creiem... I cada cop més, no els creguem!

Jordi Martí Font

José María Nunes había nacido en Portugal y fue --con su película Mañana...-- el fundador de la llamada Escuela de Barcelona. José María Nunes dirigió y filmó Noches de vino tinto, su película mítica, a la maniera de la Nouvelle Vague. De Noches..., a mediados de los 70 se hablaba mucho, pero ya se proyectaba poco. José María Nunes era anarquista histórico y hace veinte días recibió de manos del presidente de su país natal la condecoración de Gran Oficial de la Orden Militar de la Espada de Santiago de la Cultura, lo que no deja de tener su gracia. Murió esta semana en Barcelona tras un homenaje que le tributó el proyecto Rambleros (o la voluntad de recuperar lo irrecuperable: las ramblas barcelonesas de los años 70).

En esas Ramblas le conocí en 1976, a través de mi amigo el cineasta Juan Solivellas. Fue en la terraza del Café de la Ópera, frente al Liceo, una tarde de principios de verano. Él llevaba barba y ya tenía el pelo bastante blanco, lo que contrastaba con la juventud de su pareja, María Espinosa, una actriz con la que convivió varios años. En la mesa vecina, entre grandes risas, estaba Ocaña con su amigo Camile y algunos palmeros barceloneses procedentes del otro lado de la Diagonal. Luego nos encontraríamos un par de veces en Zeleste, ya muy entrada la noche, y recuerdo que Nunes no paraba de hablar, mientras María --falda larga de flores, botas camperas y suéter ancho: la época-- lo miraba encantada de estar con él. Ocaña y Camile también estaban por ahí --su mesa siempre era una fiesta-- dispuestos a comerse a varios palmeros más.

A los pocos meses trabajaríamos para Nunes. Sí, aunque ahora me parezca mentira, participé en el rodaje de una película de Nunes y no fui el único mallorquín que lo hice. La película se titulaba Autopista A2-7 y era una película del montón, con cierta voluntad rohmeriana que se quedaba en eso, puro voluntarismo. Pero mi amigo Juan Solivellas --con quien varios mallorquines vivíamos en la misma casa, Cercado de San Francisco, 45-- era el ayudante de dirección, y su amiga Leonor Ahn --también mallorquina--, una de las actrices del film. Se necesitaban figurantes y Juan siempre ha repartido juego entre los suyos. Hacia allá nos fuimos todos, inquilinos, o no, de Cercado de San Francisco, 45: Paula Massot --que habitó unos meses con nosotros para abandonarnos, sabiamente, por Enrique Vila-Matas, su hoy marido--, Juan Gual --actual presidente de la Cambra de Comerç--, María Torres --que no vivía con nosotros y ahora está en Madrid-- y yo mismo. Quien no recuerdo si estuvo fue Josep Massot, hoy periodista de La Vanguardia, que también vivía --aunque sólo a temporadas-- en Cercado. Lo que sí recuerdo es que se necesitaba un piso para escenas de interior y Soli --que es como llamamos sus amigos a Juan Solivellas-- se lo propuso a David F. Miró. David aceptó, divertido --y formó parte del equipo insular de figurantes--, alquilando el suyo de Ramón Miquel i Planas como plató. En los bajos de la finca donde vivía estaba la editorial Lumen, entonces propiedad de Esther Tusquets y en la finca vecina vivía el economista mallorquín Josep Lluís Sureda, catedrático de universidad y hombre de Jordi Pujol. Eso recuerdo ahora.

A todos nosotros --éramos veinteañeros-- nos convirtieron en el grupo de amigos de los protagonistas. Hablo de la película: rodamos en la universidad, en el piso de Ramon Miquel i Planas, en la playa... Rodamos de madrugada, de tarde y noche. Entre toma y toma se comentaba lo que se comenta en los rodajes desde que el cine es cine: que la actriz principal --que años más tarde se arrojaría desde un balcón-- era la amante del productor, que Nunes había aceptado rodar ese guión por amor a María, que trabajar en el cine no era trabajar sino divertirse... Y al final del día nos pagaban mil pesetas de la época, cantidad que representaba para nosotros una verdadera fortuna. Hablo de 1977. Recuerdo a María Torres en el césped de la facultad de Derecho mientras amanecía, a Juan Gual fumando en la playa en un estupendo primer plano, a David Miró riéndose apoyado en la puerta de la cocina de su casa, a Paula y a mí en una escena de sofá digna de Les Cahiers de Cinéma... El día del estreno --creo que fue en una sala de Sitges-- aparecíamos en los affiches de las vitrinas y quien sabe si existen en algún sitio esos affiches perdidos. La película pasó sin pena ni gloria --que era lo que se merecía-- y hace varios años la volví a ver en TV3. Sin comentarios.

El pasado año José María Nunes visitó Palma en dos ocasiones. La primera fue invitado por Juan Solivellas para participar en Taula de Cinema, el impecable programa de cine que Soli produjo para IB3. Lo hizo aprovechando que presentaba su película Res Publica [en realitat fou A la Soledad] en el Ateneu Llibertari de Palma. Ignasi de Llorens había organizado el acto y fue Juan Solivellas --una vez más-- quien hizo las veces de introductor del cineasta, con un texto entre lo teórico y lo sentimental. Poco después lo invitó Biel Mesquida a participar en el ciclo de la UIB Cinema d'Autor, con sus Noches de vino tinto. En ambas ocasiones, me contaron, Nunes se mostró encantado de estar aquí. Yo no fui a verlo en ninguna de las dos. Prefería conservar la imagen de aquella tarde de mediados de los 70 en las Ramblas de Barcelona. Él sin parar de hablar y María Espinosa sin dejar de mirarle. Los pájaros, en árboles y jaulas, piaban como en el poema de Gil de Biedma.

José Carlos Llop

(Diario de Mallorca, 28-03-10)