Ateneu Llibertari Estel Negre

El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrar en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.

El llibre, tal com el seu autor indica en el pròleg, intenta trencar el mite que al Tarragonès i a la capital del Camp, mai no hi passa res, que tal com deia Vidal Alcover aquesta és una ciutat de «militars, funcionaris, putes i capellans». Hi passa i, tot i que en algunes èpoques properes a l'actualitat, com el final dels anys vuitanta i començament dels noranta del segle passat, això va seguir aquestes coordenades fil per randa, la represa actual ha estat important, considerable i en alguns casos, esplèndida. És aquesta, doncs, una història no del poder sinó de qui resisteix davant del poder, no amb una actitud adolescent de dificultat d'assumir les normes imposades per qui mana sinó simplement per la voluntat de construir un futur que (quines coses, no?) no coincideix amb el que manaires i poderosos han previst per a totes i tots nosaltres. I és que sovint, per no dir sempre, allò que els encorbatats volen per al conjunt de la societat i que sempre ens presenten com l'«única realitat possible» no només no és l'única sinó que a més a més és impossible. Les persones que formem part dels moviments socials arreu, ja sigui al Camp de Tarragona com a l'àmbit metropolità barceloní, a l'Horta de València, a les Terres de Ponent o a les Balears, no tenim darrere, normalment, grans masses que ens permetin comptar amb una força social àmplia per fer possible els canvis socials que anhelem però és clar també que això és només qüestió de temps i que, tal com indica el títol del llibre, molts cops les nostres lluites són sordes precisament perquè la nostra feina és sembrar. Una de les reflexions que a mi se m'acut més insistentment veient com les gasta el poder quan el gestiona gent que s'autoanomena d'esquerres és si no comença a ser hora que deixem d'abandonar projectes i lluites que són nostres, és a dir anticapitalistes, en mans de la que podríem qualificar de «socialdemocràcia de sucre» que es troba fets els recipients quan arriba al poder i els llueix buits de contingut. I m'estic referint, per exemple, al tema del «no a la guerra» tot i que d'exemples n'hi ha molts altres.

Però tornem al llibre. Plantant cara al sistema està dividit en deu parts que inclouen els diversos tipus de moviments socials que Tarragona ha tingut en els darrers decennis. Així, és evident que es ve d'un antifranquisme centrat en el moviment obrer bàsicament al voltant de les comissions obreres i les associacions de veïns, però també amb destacades lluites de defensa del medi rural, amb la Unió de Pagesos al capdavant, i les organitzacions cristianes de base o les feministes que lluitaven al voltant del Bloc Feminista. Tot aquest món es va ensorrar quan el seu principal contrincant va desaparèixer. Així, tot i mantenir una important presència pública i mediàtica després de la mort de Franco, les lluites socials que derivaven de l'antifranquisme es van anar esllanguint des del moment que el seu principal enemic va desaparèixer. L'anomenada Transició va ser llarga a Tarragona perquè al poder li va caldre desfer i aigualir les organitzacions i les lluites socials que amb l'empenta de la lluita contra la dictadura havies esdevingut importants agents de canvi.

El llibre tracta en diversos capítols aquesta Transició, al costat de l'antimilitarisme i el pacifisme a «Cap exèrcit defensa la pau»; la lluita ecologista contra nuclears i petroquímica; el feminisme i l'alliberament gai, lèsbic bisexual i transsexual; les ONG; i els moderns moviments socials que van des del moviment llibertari fins a l'anticapitalisme o l'Esquerra Independentista. Cada un d'aquests apartats conté una àmplia documentació i dades cronològiques diverses que aporten informacions que mai abans havien estat valorades ni recollides juntes, a no ser què ho fes, Déu mos en guard, algú que s'hi dediqués professionalment tot i que no amb la voluntat d'historiar-ho sinó amb la de controlar-ho. I això -no ens cal patir- ja sabem que en democràcia no passa. Cada un dels apartats de què he parlat conté una àmplia documentació visual, un dels grans encerts del llibre, que permet al lector o lector tenir accés a un material difícil de tenir i fins i tot de veure junt fins ara. Cartells, fotos, manifestos, octavetes, portades de revistes... completen un estudi que ens era imprescindible i que ens permet dir, sense cap mena de dubte, que ni Tarragona ha estat tan dòcil com semblava ni el que ve sigui tan fosc com alguns ens volen fer creure. O, dit d'una altra manera, que entre Nadal i Setmana Santa, la dignitat rebel també ha florit al Camp i fins i tot a casa del bisbe.

Jordi Martí Font

Des del passat 8 d'abril Alfonso està empresonat complint una condemna de tres anys de presó, acusat d'una empenta a un mosso d'esquadra que estava usant el kubotan per agredir els manifestants.

Els fets es remunten al maig del 2007 quan, en el marc d’una manifestació en defensa dels Espais Alliberats a Barcelona. En aquell cas, més de cinc-centes persones van quedar envoltades per un dispositiu dels Mossos d’Esquadra, que empraren unes armes il·legals, els kubotans, per intimidar i agredir els i les manifestants. En aquesta situació, un agent va ser agredit per un manifestant després que l’agent el punxés amb aquesta arma a una noia que es manifestava. Dies després, Alfonso H. era detingut i acusat de ser l’autor d’aquesta agressió; actualment, i desprès de ser jutjat, ha començat a complir pena de tres anys de presó pels càrrecs que se li imputen.

Les mobilitzacions de suport i pressió per aconseguir la seva llibertat es van estenent pel territori; entre aquestes, una publicació titulada Xquè, amb 50.000 exemplars es va repartir des d'inicis d'abril.

alfonsolliure.blogspot.com

Es detalla a continuació les activitats que per a aquest mes d'abril la CNT de Palma ha organitzat entorn de la jornada de lluita del 1r de maig.

---

Jornades Anarcosindicalistes 2010

Dijous 29 d'abril a les 21.00 hores a la plaça de l'Artesania de Palma

Nit de cinema a la fresca amb la projecció dels documentals:

CNT un año de lucha

(2008, Estat Espanyol, produït pel Sindicat del Metall de CNT Madrid)

Documental que narra les lluites realitzades per la CNT madrilenya el 2008. Lluites en les quals caldria ressenyar la Vaga de la neteja del metro, el feixisme en la comunitat de Madrid, el conflicte amb la SGAE i l'acció directa present en els conflictes laborals que s'han vingut desenvolupant a Madrid en els últims temps. La intenció d'aquest vídeo és mostrar que tenim un present de lluita i un futur de llibertat per conquerir.

Hecho en los Ángeles

(2008, Estats Units, dirigit per Almudena Carracedo)

Documenta l'extraordinària història de tres immigrants llatines, costureres en tallers d'explotació en Los Angeles, que s'embarquen en una odissea de tres anys per aconseguir proteccions laborals bàsiques de la famosa tenda de roba Forever 21. Amb un estil de cinema directe i intimista, Hecho en los Ángeles revela l'impacte d'aquesta lluita en la vida de les tres dones, a mesura que l'experiència les transforma. Commovedora, simpàtica i profundament humana, Hecho en los Ángeles és una història sobre la immigració, el poder de la unitat, i el valor que es necessita per trobar la teva pròpia veu.

---

Al lloc hi haurà venda de llibres de diversa temàtica social

***

Divendres 30 d'abril a les 20.00 hores al local sindical de la CNT de Palma

Conferència: La CNT davant del retall de les pensions i la nova reforma laboral

A càrrec d'Antonio Baena Espejo, Secretari d'Acció Sindical de CNT d'Andalusia

Dissabte 1 de maig a les 11.30 hores

Contra la corrupció política i sindical, defensem els nostres drets

Manifestació de la plaza d'Espanya fins a Ses Voltes (Parc de la Mar) de Palma

Després hi haurà míting, paellada, festa popular i a partir de les 17.30 hores concert de música amb les actuacions de:

- FUNKADICTOS (Funk)

- MOSTROS (Punk rock)

- WHISKY FACILE (50's 60's italian music)

- MATESOUND (Rock soul funk)

- LOS BARTOLINOS (música d'autor)

---

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

---

---

Avui dijous 22 d'abril conclou el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

---

Mad City (1998)

de Costantin Costa-Gavras

---

Us esperem al local de la CNT a les 20 hores!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Afortunadament, en els darrers anys s'han multiplicat els estudis sobre l'exili republicà provocat per la Guerra Civil del 1936-1939. Curiosament, perquè va esser l'illa amb una major proporció d'exiliats, Menorca havia estat un poc al marge d'aquest procés.

Però fa dues setmanes es va presentar a Maó i a Ciutadella una ambiciosa iniciativa de l'historiador menorquí Josep Portella Coll que corregirà amb escreix aquest desequilibri i retornarà a la Menorca republicana el protagonisme que es mereix en el tràgic moment de l'exili. Es tracta d'elaborar unes vint-i-cinc biografies dels exiliats menorquins més destacats, de dimensions semblants, unes vint o vint-i-cinc pàgines, que s'agruparien de tres en tres en forma de llibre sota el títol genèric de Llibre d'exilis i dins la col·lecció «Menorca segle XX». El primer volum d'aquesta sèrie, ja publicat, s'ha centrat en tres personatges extraordinaris que tenen en comú el seu origen maonès, la seva militància progressista --encara que molt diferent i fins i tot oposada--, la seva residència i protagonisme a Barcelona i el seu exili i mort a Amèrica. Es tracta de l'anarquista Liberto Callejas, del nacionalista de centreesquerra Marçal Pascuchi i del comunista Estanislau Ruiz Ponsetí. De Liberto Callejas, se n'ha de destacar el seu caràcter radicalment revolucionari i contrari a qualsevol compromís amb la República i amb la resta de l'esquerra. De formació autodidacta, va residir d'infant i jove a Menorca, però no està del tot clar si va néixer en aquesta illa o a Palma, ni quin era el seu nom real, Alexandre o Joan Perelló Sintes o Joan Callejas Pons. Sigui com sigui, cap al 1917 arribà a Barcelona i aviat destacà com a company dels grups més intransigents i violents de l'anarquisme hispànic. De fet, fou detingut en 48 ocasions i va ésser a la presó on conegué el destacat dirigent Joan García Oliver, que el defineix com un «anarquista puro, individualista y enemigo de todo gregorismo. Sentado en su petate se pasaba el tiempo leyendo cuanto libro caía en sus manos. Era lo único que le interesaba». Encara que era de formació autodidacta, va arribar a dirigir Solidaridad Obrera, el diari anarcosindicalista més important del món.

En canvi, la trajectòria de Marçal Pascuchi és totalment diferent. Fill d'un petit empresari de la fusta republicà, passà a estudiar a Barcelona el 1922 i es llicencià en dret i en filosofia. Josep Portella segueix l'evolució del jove Pascuchi cap al catalanisme mitjançant una molt interessant correspondència amb Joan Mir i Mir, un vell dirigent anarquista que havia evolucionat cap al nacionalisme. Ideològicament, Pascuchi se situa en l'òrbita d'Acció Catalana, el nou partit catalanista escindit per l'esquerra, el 1922, de la Lliga. Com és sabut, Pascuchi fou un dels principals impulsors de Nostra Parla a Menorca amb, entre d'altres, l'aleshores també jove historiador Joan Hernández Mora. Cap al 1932, s'instal·là a Barcelona com a professor de l'Institut-Escola. Durant la guerra, va col·laborar amb Josep Tarradellas però, el 1938, es va haver d'exiliar perquè la seva vida era en perill a causa dels radicals d'esquerres. L'exili el menarà a Caracas, Lima, Santiago de Xile i Buenos Aires. Del tercer biografiat per Josep Portella, l'enginyer Estanislau Ruiz Ponsetí, militant de la USC i del PSUC, no en parlaren aquí perquè la personalitat i la documentació sobre aquest personatge, que va arribar a ésser conseller de la Generalitat de Catalunya, li han permès preparar un volum més extens que sortirà a finals d'any. En definitiva, una bona passa endavant en la recuperació d'uns personatges injustament oblidats i una baula més en el restabliment de la pluralitat esclafada el 1939.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 20-04-2010)

---

Està previst, encara que encara no hi ha dates concretes, que el fons documental de Federico Arcos ingressi a la Biblioteca de Catalunya al llarg de les primeres setmanes del mes de juny d’aquest any. Es compleix d’aquesta manera la voluntat d’aquest històric militant llibertari que aquest fons romangui en la seva terra natal. Una molt bona notícia per a tot el moviment llibertari.

Neix Federico Arcos un 18 de juliol de 1920 a Barcelona, en el barri del Clot i als 14 anys ja milita en el sindicat CNT. Ja en el seu barri, on el moviment llibertari té una forta implantació en aquests anys, col·labora com redactor en la publicació juvenil anarquista El Quijote. Participa molt jove en la Guerra Civil i el 1939, acabada la mateixa, ha de fugir a França on acaba en un camp de concentració com tants lluitadors llibertaris. El 1940 treballa a França en una fàbrica d’avions i des d’aquest any fins a 1943 resideix a Tolosa de Llenguadoc. A la seva tornada a Espanya és reclutat per al servei militar que el porta al Marroc fins a 1945. De retorn a Barcelona fa contacte de nou amb la CNT en la clandestinitat i es veu forçat de nou a l’exili a França entre 1948 i 1952, any que es trasllada a Canadà. Allí troba treball com matricer en la Ford Motor Company, empresa en la qual es jubilarà l’any 1986. En l’actualitat resideix a Windsor, Estat de Ontario (Canadà). Des dels anys 60 ha col·laborat regularment amb l’editorial Black and Red així com amb la Fifth Estate Detroit.

La biblioteca i el fons documental cedits per Federico Arcos està constituït aproximadament per uns 10.000 documents moderns de temàtica llibertària, en diverses llengües i amb un espectre territorial amplíssim. La seva destinació més probable, segons la voluntat del seu propietari, hauria d’haver estat la Fundació Anselmo Lorenzo. Així mateix va ser ofert per a la seva adquisició al Centre d’Estudis Històrics Internacionals el qual ho va desestimar a causa dels costos del seu trasllat. Per motius més o menys semblants no va poder recalar en el Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, víctima una vegada mes de les seves limitacions d’espai provocada per la injusta negativa de l’administració catalana a proporcionar un local als company/es del mateix. Ens consta que diverses universitats dels EUA i del Canadà han estat molt interessades en l’adquisició d’aquest fons. Finalment la seva destinació serà la Biblioteca de Catalunya, situada en el barri del Raval de Barcelona.

Dèiem que uns 10.000 documents constitueixen aquest valuós fons. Documents de tot tipus: llibres, fotografies, publicacions seriades, mecanoscrits, cartells, fullets, retalls de premsa, vídeos i fotocòpies; en diversos idiomes, anglès, castellà, català, francès i italià. Un 50% del mateix són llibres i un 20 % revistes; el 30 % restant són documents de tot tipus, amb especial importància de manuscrits i anotacions. La temàtica, anarquista i llibertària gairebé en la seva totalitat es pot dividir en dos grans blocs: abans i després de 1950. Respecte a la primera meitat de segle destaquen --entre molts altres documents-- publicacions editades per La Revista Blanca i que no consten en els principals catàlegs de les biblioteques catalanes així com alguns exemplars de revistes com Pionero Rojo. Semanario de los niños obreros y campesinos (núm. 1, 5 i 6). A partir de 1950 el fons conté nombroses obres de referència sobre la guerra civil espanyola i una ingent quantitat de títols i obres sobre sindicalisme publicades als EUA i al Canadà.

La part mes rellevant i coneguda del fons Arcos és sens dubte la més cobejada pels investigadors de la història de l’anarquisme i és la que correspon a escrits originals, fotografies, retalls de premsa i edicions de la seva obra així com anotacions a diversos textos de la lluitadora i pensadora llibertària Emma Goldman, a qui Federico Arcos va conèixer en profunditat durant l’estada de la mateixa a Canadà. En aquest apartat s’inclouen també documents referents a l’estada de Goldman a Catalunya. D’igual manera es conserven textos i documents de Josep Peirats, el fons dels quals en la seva majoria i com ja és sabut està en els arxius de Amsterdam.

Un 20 % aproximadament de la donació no està catalogada en cap biblioteca de Catalunya. Tan sols un 27 % dels documents que componen la donació tenen un exemplar en la Biblioteca de Catalunya. Del 73 % restant solament la meitat pot trobar-se en alguna de les biblioteques universitàries catalanes. Això dóna mostra de la importància de la mateixa. Assenyalar finalment que la conservació dels mateixos és correcta i molt bona en la majoria dels casos, a causa de les cures que Federico Arcos ha prodigat al seu fons per a preservar-lo d’humitats, fongs i altres mals que afecten als documents habitualment.

Esperem que després de la seva arribada i desembalatge s’iniciï com més aviat el procés de catalogació perquè sigui accessible a investigadors i públic en general.

Volem finalment agrair l’amable disposició de Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya, per a proporcionar-nos aquesta informació que us transmetem amb satisfacció per a la seva difusió.

Javier Zapata. Secció Sindical de la CGT. Biblioteca de Catalunya

Gabriel Villanueva. Secretaria de Formació. Federació Local de Barcelona de la CGT

Vos volem convidar a la presentació del llibre que narra la petita història del Bar Molinar (Can Pep, per a la gent de la barriada).

Tres unces, un cafè i una copa de Sant Jordi, de Magda Cortés, ens conta la història d’un dels bars amb més tradició de la barriada, el Bar Molinar, fent un repàs dels moments rellevants de la vida d'aquest cafè.

Entres les cobertes d'aquest llibre trobareu un petit tros de la vida des Molinar, un relat que ens ajuda a crear-nos una imatge mental molt nítida de les relacions socials, l’oci i la vida de les persones senzilles d’una de les barriades marineres de Palma.

Esperem que pugueu assistir a la presentació que serà aquest dimecres 21 d'abril a les 20.30 hores al Bar Molinar (Can Pep).

Edicions del Moixet Demagog

Els mateixos que durant quatre dècades mantingueren la infame tirania de Francisco Franco a l'Estat espanyol més de tres dècades, que sembla estar durant la tan citada «transició», pretenen que se segueixi guardant silenci. Com la Bernarda Alba de l'obra de Federico García Lorca, també assassinat pels falangistes, els botxins i els seus còmplices, busquen l'eterna persistència del dol i del dolor.

A la cruenta guerra civil, començada amb l'aixecament de 1936, li va seguir una no menys cruenta postguerra contra el poble ibèric (persecucions, delacions, censura fèrria, empresonaments, tortures...). Quotidians escarnis de tota mena, prohibició de l'ús de l'idioma (euskera, català, gallec, etc.). La brutal fam, les apropiacions d'infants i una exigència permanent de tribut i d'humiliació als vençuts. L'espasa i la creu, el jou i les fletxes imposats i llançats per tot arreu.

Per més que ho intentin no podran frenar els reclams de justícia.

És que hem d'oblidar per decret les massacres perpetrades pel caudillo com ara la dels advocats laboralistes del carrer Atocha, l'assassinat dels obrers àcrates Delgado i Granado, l'execució a garrot de Salvador Puig i Antich? No és possible oblidar.

Aquí, allà i en totes les latituds, no hem d'oblidar.

Carlos A. Solero,

membre d'APDH-Rosario