Ateneu Llibertari Estel Negre

L'Associació de Veïns de Sa Calatrava, l'Espai de Cultura Can Alcover i Edicions Documenta Balear es complauen a convidar-vos a la presentació de Sa calatrava mon amour. Etnografia d'un barri atrapat en la geografia del capital, de Jaume Franquesa, el proper dimecres 26 de maig a les 20 hores a l'Espai de Cultura Can Alcover (Sant Alonso, 24. Palma)

Hi intervindran:

Salvador Bonet, poeta

Ferran Tarongí, arqueòleg

Marc Morell, antropòleg social

Leo Bassi, pallasso i agitador

i l'autor.

Hi col·laboren: Associació de Veïns de Sa Calatrava i l'Obra Cultural Balear

«El llibre de Jaume Franquesa ens endinsa en el món apassionant i mòbil dels centres històrics de les nostres ciutats, evidenciant la matèria, les textures i processos que els conformen i afaiçonen en aquesta canviant etapa de la postmodernitat. Una potent i escrupolosa etnografia ens permet submergir-nos en l'univers únic i irrepetible de Sa Calatrava, un transformat veïnat del cap i casal mallorquí. Coneixem així, de primera mà, els seus espais i racons, la memòria, els discursos i els conflictes dels habitants del barri, els projectes i malifetes dels calatravins i de l'administració. Alhora, el sòlid savoir faire analític de l'autor connecta les dinàmiques específiques d'aquest barri amb els processos més amplis que travessen a hores d'ara a tantes i tantes ciutats, creixentment atrapades en l'enganxosa teranyina de la geografia del capital. Aquestes i altres raons prou més llargues d'explicar em porten a recomanar vivament la lectura de Sa Calatrava Mon Amour, un esplèndid treball que he gaudit i del que també he deprès molt.»

Josepa Cucó. Catedràtica d'Antropologia Social. Universitat de València

 «En un moment històric en què el govern de Rodríguez Zapatero està proposant projectes d’“Economía Sostenible” i “Economia Social” que pretenen la quadratura del cercle tantes voltes anunciada d’un capitalisme amb rostre humà, el treball de Jaume Franquesa ens serveix d’advertència no només de l’efecte despolitizador d’aquestes pràctiques i discursos, sinó paradoxalment de l’efecte ‘amplificador’ de l’expansió del capital que aquests processos inicien.»

Susana Narotzky. Catedràtica d’Antropologia Social. Universitat de Barcelona

«Ben escrita, ben informada i basada en una recerca minuciosa, aquesta obra combina el coneixement etnogràfic i la imaginació geogràfica per a oferir-nos una anàlisi evocadora de la producció de l'espai social a Palma i a Mallorca durant els darrers decennis. Indispensable per a tots aquells, científics socials o no, interessats a entendre els processos contemporanis de transformació urbana.»

Carles Carreras. Catedràtic de Geografia Humana. Universitat de Barcelona

«Pot seduir-nos l'escriptura del materialisme històric? sí, sens dubte, quan en Jaume Franquesa la utilitza per explicar la lògica subjacent dels espais i les vides dels calatravins. (...). Com personatges a la recerca d’autor, els calatravins han trobat el seu Pirandello.»

Alexandre Miquel. Professor Titular d’Antropologia Social. Universitat de les Illes Balears

Us hi esperem!

Durant les últimes setmanes les anàlisis crítiques de Joan Buades, col·laborador d'Alba Sud i membre de Grup de Recerca en Sostenibilitat i Territori (GIST) de la Universitat de les Illes Balears, han tingut un especial ressò en diversos mitjans de comunicació

Després de la publicació del llibre Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico (Editorial Icaria, Barcelona, 2009), els plantejaments de Joan Buades comencen a ser cada vegada més escoltats. Per anys, Buades ha desenvolupat una tasca sistemàtica d'anàlisi a contracorrent de les característiques del model de desenvolupament balear, hegemonitzat per les cadenes hoteleres, en procés accelerat d'internacionalització durant els últims anys. La seva anàlisi ha estat demanat en un moment especialment crític, quan el reguitzell d'escàndols de corrupció ha fet miques part de la classe política balear i la crisi econòmica internacional ha deixat al descobert l'enorme vulnerabilitat d'un model turístic que ha generat majors nivells de desigualtat i insostenibilitat. La que en altre temps fou presentada com a una classe empresarial reeixida, avui comença a ser vista com la veritable responsable d'una situació molt greu per al conjunt de la ciutadania. Buades inspirat en un compromís cívic profundament democràtic, ajuda a desmuntar molts dels mites sobre els quals aquest sector empresarial ha construït part de la seva hegemonia política, i conseqüentment contribueix a pensar altres escenaris de desenvolupament possibles.

A continuació reproduïm tres de les seves recents aparicions en diversos mitjans de comunicació de l'Estat espanyol. La primera una entrevista-conversa al programa "El cafè dels dissabtes" de Ràdio Cap Vermell de Capdepera (Mallorca), El turisme abans del turisme, sobre la situació actual del turisme a Mallorca i els vincles entre la dictadura franquista, la construcció del paradís turístic mallorquí i la Guerra Freda en l'origen d'aquest procés de desenvolupament turístic. Un tema sobre el qual Buades va dissertar en el marc d’una sèrie de conferències sobre història del turisme a Balears. A continuació adjuntem l'article d'Alberto D. Fraile Oliver, «Destapan las verguenzas de la hotelera Barceló», publicat a la Revista Namasté l'abril de 2010 i en el qual, a partir del treball de Joan Buades, denuncia el comportament actual de les cadenes hoteleres de balears, qualificant-lo de "rapinya". Tanca aquesta nota, un enllaç a l'àudio d'una entrevista realitzada a Ràdio Tas-Tas de Bilbao el 30 de març de 2010, amb el títol Viatge a les entranyes de l'imperi turístic Barceló.

1) El turisme abans del turisme, entrevista a Joan Buades.

Ràdio Cap Vermell de Capdepera, Mallorca, 25 d'abril de 2010.

- D’entrada, el títol de la conferència és molt original i fa moltes ganes...

- Jo, el que intent reflectir és que molta gent, quan parla de la història del turisme, parla d’aquella gent del poble, emprenedora, que muntar els primers hotels. I això és molt interessant, però crec que perdem de vista és que si aquí hi va començar a haver turisme en massa és perquè es varen crear unes condicions exteriors de negoci, entre els touroperadors d’aquell moment i gent molt important d’aquí, com Joan March, a qui en Franco devia molt, i llavors amb tot el franquisme pròpiament dit. Es va donar una conjunció d’interessos en uns moments excepcionals, en plena guerra freda entre russos i americans, de manera que això va propiciar que es posessin en marxa mecanismes de negoci molt importants. És cert que es va crear molta riquesa, però aquesta no va arribar a la gent corrent de Mallorca. Jo el que intent explicar és que s’ha creat molta riquesa però que la gent d’aquí no és rica, encara que això pugui semblar un misteri.

- Quan la professora Isabel Moll va proposar en Joan Buades com a possible conferenciant, dins aquest cicle, va dir que era una mica “enfant terrible”. I també va dir que la gent passaria gust d’escoltar-lo, perquè té un puntet provocador. Què hi ha, d’això?

- Jo crec que el que passa és que aquí estam una mica mal acostumats, i quan la gent fa ciència –història, geografia...– tenim la tendència de creure que som el centre del món, però el món és mot gros. Jo no sé si sóc un “enfant terrible”, però les societats civilitzades tenen gent plural que analitza la realitat, però aquí crec que falta gent amb esperit crític, per a entendre el que ens està passant ara mateix.

- I què està passant, ara mateix?

- Jo ara estic del costat de la investigació, jo no ho sé tot i, més aviat, faig preguntes i intent formular hipòtesis perquè entre tots entenguem més coses. Crec que la idea central seria que aquest turisme en massa a Mallorca, que a finals dels anys 50, i fins ben entrats els 70, va anar a les totes, cada vegada més, més i més, a partir de la meitat dels 80 es va veure que ja no anava tan bé. Va ser quan, per exemple, Sol Melià o Barceló, se n’anaren els uns a Indonèsia i els altres a la Dominicana, perquè allò que fèiem a Mallorca, a la Costa del Sol o a Canàries ja no donava tant. Ja hi ha democràcia i sindicats i ecologistes, i Ajuntaments que tenen unes lleis i les volen fer complir, i et surt tot molt més car. Ara ens trobem que aquestes empreses, que són les que duen el gruix dels turistes, ja no els interessa continuar aquí, perquè el que venem aquí --amb excepcions, depenent del lloc, com a Capdepera mateix, que és un cas una mica especial- es igual a moltes altres bandes del món. La gent es demana per què hauria d’anar a les Balears, quan hi ha tantes zones amb els mateixos recursos de sol i platja, o potser millors i més econòmics. Això ens ha encomanat una por, com a societat, molt gran i n’hi ha que pensen si la gallina aquesta no l’estam arruïnant. Davant això, encara que no de manera unànime, la resposta des de les institucions sol ser més golf, més aeroport, més ports esportius, més, més, més... Aleshores, crec que ens hauríem de plantejar si continuar abocant diners d’aquesta manera, per atreure més turistes, és el més convenient. O si, pel contrari, hauríem de mirar de conservar el bon turisme, mirant primer d’establir què entenem per bon turisme, veure qui se’n beneficia per tal de repartir una mica millor i, en temporades difícils, protegir el que és la nostra comunitat. Hi ha un risc molt gran que acabem sent una mena de museu del turisme, amb molt poc turisme que valgui la pena.

- Els problemes que han patit altres destinacions –guerres, violència, integrisme religiós, etc.– són factors que han permès allargar aquest model fins fa molt poc...

- Això ha ajudat. Es pot dir que hi va haver hotelers que varen brindar amb cava quan es va promoure la guerra a l’antiga Iugoslàvia. Però, pensar en aquests termes no ens servirà de res. En canvi, si intentes pensar en una certa distància històrica, et demanes quins núvols tenim a l’horitzó, quines són les perspectives a 20, 30 o 40 anys vista. Un d’aquests núvols es diu canvi climàtic. Segons els científics, la Mediterrània i el Carib seran dues zones molt afectades per aquest fenomen, la línia de platja retrocedirà a moltes bandes i, per tant, si tenim una preocupació sana pel futur de la nostra comunitat, ens hem de demanar qui ho està preveient, tot això? Quan diem que volem reformar la Platja de Palma, i que hi volem abocar centenars de milions d’euros públics en 20 anys, i no hi ha ni una línia que parli de la possibilitat que la línia de platja retrocedeixi per motius climàtics, vol dir que alguna cosa està fallant. Un segon núvol és que, independentment de les guerres que hi pugui haver a la Mediterrània oriental, o al sud, hi ha molta gent a Àfrica que no té per menjar i els seus problemes s’acceleraran. Els corrents migratoris, tant de la zona subsahariana com del nord d’Àfrica, creixeran, i no podem oblidar que nosaltres ens trobem en zona de frontera entre els rics i els pobres de la Mediterrània. Però el turisme vol tranquil·litat. Per tant, si no fem alguna cosa per ajudar que en aquests països es visqui una mica millor i per tant pacificar aquesta zona mig termini, i si d’altra banda no ens preparem pel canvi de les condicions climàtiques que preveuen els científics, pot passar perfectament que d’aquí a 20, 30 o 40 anys no es pugui viure del turisme. I serem tan bàmbols de mirar cap enrere i exclamar allò de “ja ens ho deien”. Això crec que és més important que no aquelles guerres de les quals ens aprofitàrem.

- En el canvi que es va produir per passar del viatger al turista, aquí hem tingut casos curiosos, com el dels senyors Canaan, arribats aquí com a viatgers, i que acabaren com a hoteleres de turisme de masses. Mrs. Canaan va deixar escrit un llibre sobre aquella aventura, “Senyor ahir”, publicat a Nova York l’any 1970, i que nosaltres ara hem recuperat. Te’n volem fer el present, com a estudiós que ets del fenomen turístic.

- Me’l llegiré amb molt d’interès, perquè aquests són aspectes que m’interessen especialment. De fet, a la conferència d’avui (per dia 24 d’abril), parlaré dels fluxos nord-americans cap a la Mediterrània. Molt poca gent ho coneix, però a principis dels anys 50, i al llarg de tota la dècada, comencen a venir centenars de milers de turistes americans cap a la zona: Itàlia, França, Espanya, i, clar, també Mallorca. Molts de militars es compren cases a Mallorca, com ho fan a les illes gregues o a Turquia. En el nostre cas concret, no es dóna perquè sí; hi ha un interès per part de les distintes administracions nord-americanes de protegir el franquisme. La Mediterrània era un lloc estratègic, molt disputat per soviètics i americans, i en Franco no era demòcrata, però estava d’acord amb els americans. Això va influir molt.

- Intentem veure el tassó mig ple. En una situació diguem-ne “normal”, sense conflictes de gran abast, mentre no hi hagi un daltabaix energètic, si l’economia acaba recuperant-se, i considerant els nous mercats emissors que estan emergint, la pregunta és si Mallorca, a partir de les infraestructures i l’experiència amb què compta, pot continuar aspirant a una part dels pastís.

- En aquests moments hi ha uns mil milions de turismes a l’any, en tot el món. La demanda turística creix molt a nivell mundial i, per tant, és evident que te’n tocarà una quota, vulguis o no vulguis. Però jo l’accent no el posaria aquí, perquè sembla que molts dels nostres dirigents no tenen més perspectiva que mirar quina és la pròxima fira turística on anar a gastar doblers perquè venguin més turistes. El problema és que quan un pensa en què vol dir Mallorca, o què vol dir Eivissa, o Menorca, a nivell internacional vol dir discoteques, en uns casos, o el tot inclòs més barat, en altres casos. Això, des del punt de vista d’una comunitat local, com pot ser Capdepera, això no és molt interessant. El que seria interessant és veure què podem fer perquè d’aquí a deu a o vint anys els nostres joves tinguin un mercat de treball relacionat amb el món turístic que sigui una mica qualificat. El turisme ens hauria d’oferir la possibilitat de comptar amb un jovent que tingués un futur professional digne, o ens hauria de permetre salvar una generació de pagesos del Pla de Mallorca, que fan que el camp de Mallorca es conservi d’una manera digna, o regenerar aquelles parts del litoral més degradades sense que això signifiqui una operació d’enginyeria. Mallorca podria viure un nou període de turisme positiu, però això necessita planificació. Des que van començar els ajuntaments democràtics, i els Consells i el Govern, no hi ha hagut una planificació a una generació vista, 15, 20, 25 anys, i això es nota. Cadascú fa la guerra pel seu compte i el resultat final és una mena de caos. Encara veiem el turisme de la mateixa manera que el pagès veia com venia l’any: enguany ha plogut?, idò tindrem bona anyada; enguany vendran turistes alemanys?, idò la cosa anirà bé. Això és abordar el problema des d’una mentalitat agrària, tot i que ja no vivim del camp, però crec que hauríem de fer-ho des de perspectives més intel·ligents.

- El problema és que, sovint, els forums de debat sobre turisme proposen idees i propostes per a una reorientació de l’oferta, i millores estructurals per a millorar la nostra situació, idees i propostes que se solen considerar adequades. Però després, se n’arriben a concretar poques actuacions concretes.

- Estam acostumats a actuar segons aquests criteris. Si enguany el turisme no ha anat bé, què podem fer per a millorar la situació? Però això és adjectiu. Allò substantiu és demanar-nos com és possible que aquí s’hagin fet tants de duros, acumulativament, i tinguem el nivell de serveis públics que tenim, o les condicions laborals i salarials que tenim. Potser ha arribat el moment de començar a pensar com millorar la qualitat de vida de la gent que viu tot l’any aquí, i una part d’aquesta feina té a veure amb el turisme. Una de les coses més grosses que han passat, en relació amb el turisme, és el nivell de construcció que s’ha donat, que segurament pot continuar, perquè hi ha molt de diner negre, i aquest pot tornar aflorar si se supera la crisi actual. Caldria posar-hi fre i començar a reorientar les inversions, pensant en els joves. Quan anem a fires turístiques, es mostren fotografies precioses que no es corresponen amb aquests hotels fantàstics del tot inclòs, ni amb els polígons industrials a les entrades de les poblacions. Els que ocupen el territori fan usdefruit de la bellesa de Mallorca, de les platges, dels llocs més pintorescos, no reverteixen una part dels seus beneficis en la societat local. Llavors ens trobem que molta gent jove, inclosos mallorquins de tota la vida, acaba tenint una feina precària, i no pot tenir ni un pis. Com a societat, fa estona que ens hem passat de rosca. Està molt bé que el turisme funcioni, però el fet és que no funciona prou bé per a la majoria de la gent. Hem de començar a dir-nos com és possible que hi hagi grans companyies, d’aquí de fora, que facin el que vulguin amb el nostre territori i pràcticament no paguin impostos, i que moltes vegades, el que guanyen no ho declarin aquí sinó en paradisos fiscals. Aquests impostos que no declaren ens costen escoles, ens costen educadors de carrer, ens costen habitatge social... Tot això s’hauria de fer transparent, perquè ens estam jugant la qualitat de vida del poble de Mallorca. Hi ha grans fluxos econòmics que passen per aquí, però que no controlem, i això repercuteix negativament en la nostra qualitat de vida. Les institucions públiques, en aquest sentit, en un règim democràtic com el que tenim per sort, tenen un gran recorregut a fer. Per intentar què? Òbviament, per a intentar que no hi hagi un altre boom urbanístic com el passat; altrament, per a reparar en les zones més castigades. Però, sobre tot, per a pensar estratègicament. Per exemple, per a intervenir en agricultura, entre d’altres coses perquè suposaria salvaguardar el paisatge de Mallorca, que és un bé insubstituïble a nivell turístic; o potenciar la indústria digital o telemàtica, ja que un lloc tan ben comunicat com Mallorca permet una indústria d’aquestes característiques sense necessitat de consum important de territori i que tampoc no necessita estar vinculada a les puntes d’estiu, per entendre’ns. Aquí seria un lloc ideal per fer investigació via digital, per a gent d’altíssim nivell cultural. Jo no tinc solucions, però crec que és per aquí que s’hauria d’anar.

- Aquest diagnòstic que has fet seria generalitzable a tot l’Estat espanyol.

- Però aquí és molt més greu perquè, a la Península, agafes un cotxe i te’n vas on vulguis. Però aquí vivim a una illa, en un territori relativament petit, i existeix el risc que deia que, en poques dècades, ens convertim en una espècie de museu del paleoturisme. Sol Melià, Barceló, Riu... ja no tenen la base dels seus negocis a Mallorca, tot i que presumeixen d’haver-hi nascut. Però els mallorquins no ens traslladarem, en massa, si les coses van malament.

- Ens podríem dedicar a exportar coneixements turístics?

- Per exemple! De moment, en la majoria d’hotels d’aquestes grans cadenes a l’estranger, els càrrecs importants són ocupats per mallorquins. S’ha de començar a fer una feina de transferència de coneixements perquè la gent d’aquells països també pugui accedir a càrrecs de responsabilitat. Però Mallorca també podria ser un centre de recerca turística, si considerem que les Illes Balears, en el món del turisme, són una superpotència. Ara bé, actualment, les tres escoles de turisme que tenim fan pena. No es dóna cap tipus d’investigació de balanços d’allò que val la pena en turisme. Com així no ens convertim en un focus d’atenció internacional, a nivell de recerca? Es tracta d’un valor afegit en el qual valdria la pena que penséssim.

- Anem a un tema estrictament local. L’associació hotelera i altres agrupacions han amenaçat amb mobilitzacions si no es produeix una immediata regeneració de la platja de l’Agulla. Quin comentari et mereix, aquesta fet?

- Diuen que els humans són l’espècie intel·ligent, però convé progressar. Ser intel·ligent vol dir que a vegades reflexiones sobre els errors que has comès. Demanar el mateix que ja es feia a la Platja de Palma a finals dels anys 50, és a dir, arrasar fons marins per dur l’arena d’un lloc a un altre, com un material qualsevol, no té cap sentit ecològic. Això no és més que considerar la natura com una espècie de botí de guerra, que pots utilitzar i que no s’acabarà mai. Crec que això és just el contrari del que s’ha de fer. El problema no és quants de metres quadrats de platja tinc, ben arranada, amb els seus xiringuitos i les seves hamaques, sinó quantificar què ens deixa cada turista. Potser arribaríem a la conclusió que per treure el mateix que quan Aurelia Canaan va fer el seu hotel, ara necessitem molts més turistes. Necessiten cursos de reciclatge per als nostres dirigents socials i polítics.

- S’hauran d’arribar a posar “numerus clausus” a les platges?

- En algunes, és evident que sí. A Formentera ara estan eufòrics per l’anunci de la tele, amb aquella cançó que pareix que tothom que va allà és hippy. La passada temporada varen batre el rècord. La població de l’illa és d’uns 9.000 habitants, i l’estiu passat s’hi agombolaven quasi 50.000 turistes. Això és una brutalitat. Per poc que continuàs augmentant, aviat no donaria l’abast, i per tant, com ja passa en altres indrets -algunes illes de les Canàries o les Galápagos, per exemple-, a les puntes d’estiu no hi podria anar tothom. I això també s’hauria d’aplicar a platges d’especial interès natural. I també he de tornar insistir en el problema del canvi climàtic. Vaig tenir la sort d’assistir a la cimera de Copenhaguen, coma periodista, el passat desembre, i aquest era un tema claríssim: hi haurà zones turístiques que quedaran molt tocades, com el Mediterrani...

- ...i el capital deu dir que ho hem de cremar abans que mar s’ho mengi.

- Clar. A les grans empreses, què els és Cala Rajada o Croàcia? Moltes es troben simultàniament a les dues bandes, i això també és una trampa. A vegades n’hi ha que es queixen de la competència Croàcia, de Turquia, de Thailàndia o de la República Dominicana, com si hi hagués una competència exterior, però són ells mateixos els que posen els hotels en aquells llocs. Són les nostres empreses, que han anat a fora a cercar un mercat encara més favorable. Per tant, els interessos de les grans empreses no són els mateixos dels habitants de Capdepera, per exemple, o de Mallorca en general. No podem deixar els nostres interessos en mans dels grossos, perquè si convé ens deixaran penjats.

- Però té cap solució, això? És possible fer compatibles els interessos del gran capital amb els de la població?

- Fixau-vos que quan va esclatar la crisi financera, Obama va dir que els bancs havien fet el que havien volgut i que s’havia de començar a regular la situació, de manera que es posassin traves als bancs especulatius. Ara sembla que ja se n’estan oblidant. Aquí ha passat una mica el mateix, no xerram de bancs directament, però aquestes grans empreses, que són les que duen el gran volum de turistes, i a més concentrats en molt poc temps, també són com els amos que fan el que volen. Una altra cosa: si hi ha corrupció política és perquè algú compra uns serveis, i aquests que els compren no són polítics. Els que compren serveis als que es corrompen, com requalificacions de terrenys, són molt més importants que els corromputs, i no tenen els mateixos interessos que nosaltres. El que hem d’aconseguir és que les nostres institucions, als diferents nivells, regulin la situació. No en pla soviètic, evidentment, però sí assumint que hi ha uns fluxos econòmics que no passen per la caixa pública, mentre que si ets un petit botiguer de Capdepera, o un obrer de la construcció, sí que hi passes. És necessari que una part dels beneficis de les grans societats repercuteixi en el benestar local. Ara, quan tenen un problema, com que la platja els fuig, llavors l’ajuntament o el Consell ha de pagar no sé quants de mils d’euros per treure arena d’allà on sigui; és a dir, socialitzen la destrucció ambiental i fan pagar al poble el deteriorament del seu negoci. Però un botiguer de Capdepera no li pot dir al Consell ara em fas una plaça davant ca meva per a millorar el meu negoci. En canvi, els hotelers ho han aconseguit, d’alguna manera.

2) Destapan las vergüenzas de la hotelera Barceló

Per: Alberto D. Fraile Oliver. Publicat a Revista Namasté, abril de 2010

Las empresas turísticas de Balears globalizan el modelo de rapiña

Cuando uno piensa en transnacionales psicópatas pronto le vienen a la cabeza las mega-corporaciones petroleras que generan guerras para obtener el control de la materia prima o las grandes marcas de ropa que no se inmutan en fabricar sus productos en maquilas donde se explota a los trabajadores. Sin embargo, pocas veces se incluye en este listado de empresas de rapiña a las grandes transnacionales del turismo. Sin embargo, la historia de algunas de estas empresas está asociada a corrupción, dictaduras, destrucción del medio ambiente, explotación laboral, paraísos fiscales...

Cuando se habla de estas empresas hay que mirar hacia casa ya que de las 70 empresas turísticas más importantes del mundo 5 han nacido en Balears. Sol Melià es la más importante en la posición 15; Barceló la segunda, en la 24 y le siguen Riu, Iberostar y Fiesta del Grupo Matutes.

Aparentemente son un orgullo y la locomotora de nuestra economía pero en realidad este milagro económico está basado en la explotación laboral y en la destrucción de todo el litoral del Caribe y de otras zonas bajo la protección de gobiernos corruptos. Prácticas que en Europa, a día de hoy, serían inaceptables, inmorales e ilegales son habituales en otras partes del planeta.

Si hay alguien que conoce a fondo esta realidad es Joan Buades, investigador especializado en la relación del turismo y la globalización. También conocido porque fue diputado verde en el Parlament de les Illes Balears entre 1999 y 2003, desde donde fue impulsor de la Ecotasa. El malogrado impuesto que consiguió provocar tal cabreo en el sector hotelero de las Islas que les hizo perder las formas y mostrar si tapujos como pueden quitar y poner gobiernos autonómicos. Para despejar cualquier duda, posteriormente se vio como esos mismos hoteleros también podían contratar a un President de Govern desempleado. (Quizá siempre estuvo contratado aunque trabajando en negro...).

De Felanitx a Washington (arrasando con todo)

Precisamente la empresa que contrató al President Jaume Matas y que le permitió huir a Washington tras perder el poder en Balears, la hotelera Barceló, ha sido el objeto de investigación de Joan Buades durante los últimos meses. El fruto de ese trabajo es el libro Do not disturb Barceló (Ed. Icaria). Una investigación implacable y lúcida cuyo objetivo es sacar a luz los desmanes llevados a cabo en diferentes puntos del globo por esta empresa nacida en Felanitx (Mallorca) y que está conectada a las zonas más oscuras del capitalismo especulativo que ahora están siendo puestas en entre dicho.

Si bien todas las empresas citadas se llevan mal con el medio ambiente, los trabajadores y las comunidades, Buades, se ha centrado en su investigación en el Grupo Barceló. Según sus propias palabras destaca porque no tiene escrúpulos para usar cualquier medio para crecer. La familia Barceló ha sido muy hábil atrayendo capitales, blanqueándolos y convirtiéndolos en macro-urbanizaciones y campos de golf por todo el mundo sin ningún miramiento hacia el medio ambiente o las comunidades del lugar.

El origen de esta empresa, al igual del resto de grandes empresas turísticas de Balears, es el franquismo. Con la dictadura tuvieron buenas condiciones ya que los tour-operadores europeos prestaban dinero, a través de paraísos fiscales, a empresas locales con buenas relaciones con el régimen franquista para actuar sin que hubiera democracia, sindicatos ni protección medio ambiental.

A este proceso se le conoció como la Balearización. Cuando llegó la democracia y los sindicatos y los grupos ecologistas comenzaron a ser molestos en Balears, empresas como Barceló pusieron el ojo en destinos menos protegidos. En los años 80, Canarias, que tenía un régimen económico especial y en los 90, el Caribe, un paraíso listo para ser expoliado. Las condiciones que se habían dado en Balears durante el franquismo se presentaban ahora en República Dominicana, Costa Rica, México y otros países en las últimas décadas. El objetivo es claro: zonas en las que los gobiernos les garantizan que nadie les pueda decir nada en materia ambiental ni en derechos de los trabajadores ni de las comunidades.

En este momento, la expansión de Barceló tiene como objetivo EE.UU., no porque allí exista desprotección legal sino porque es el trampolín perfecto para saltar a los mercados del siglo XXI: China, India, Emiratos Árabes... lugares que sí reúnen las condiciones óptimas para que las transnacionales apliquen su política de rapiña.

Paraísos turísticos y paraísos fiscales.

Otra cosa que queda clara en “Barceló. Do not disturb” es la relación de estas empresas con el blanqueo capitales y los paraísos fiscales. Y es que según Buades el sector turístico y el residencial son un negocio ideal para limpiar dinero negro. Los capitales que Barceló capta en los diferentes países acaban en paraísos fiscales caribeños que no controla nadie.

Según Buades, la actuación de Barceló ha sido siempre buscar socios de primer nivel entre políticos y fuerzas económicas, sacar dinero de procedencia oscura y usarlo para construir hoteles que llevan añadidos todo un entramado inmobiliario y comercial. Y añade: Participan de un sistema corrupto en el que las empresas hacen negocios a costa de los derechos de la gente y con la connivencia de los políticos locales. Lo han construido para que nadie meta las narices.

La riqueza que se genera no se queda aquí. Si declararan sus impuestos en España, México, Cuba, Costa Rica... el dinero iría a escuelas, hospitales, protección del medio ambiente... pero al evadirlo a paraísos fiscales la riqueza no se queda en el lugar que se genera. Es exactamente lo que aparece cuando se estudia el progreso de Balears en materia turística. Se pone el foco en el éxito macroeconómico, destacando que somos una comunidad supuestamente muy rica, pero no se han analizado los costos que eso ha supuesto. El dinero se va a puertos, aeropuertos o incineradoras. La estrategia es la de toma el dinero y corre.

El Blomkvist mallorquín

En este momento el Grupo Barceló se ha desprendido de muchas de sus inversiones de la Islas y solo tiene una presencia de prestigio en Balears, la tierra que vio nacer al emporio. Según se desprende de la investigación de Buades dos son sus objetivos: el emblemático hotel Formentor y el Palau de Congressos.

El trabajo que hace Buades recuerda al del protagonista de las archifamosas novelas de Stieg Larsson, el periodista de Millenium, Mikael Blomkvist. Él no cuenta con la ayuda de la hacker Lisbeth Salander pero tampoco le hace mucha falta. Desde su casita en el campo de Ibiza, este profesor de instituto, se apaña bastante bien para obtener la información.

3) Viaje a las entrañas del imperio turístico Barceló. Entrevista a Joan Buades, Radio Tas-Tas (Bilbao) el 30 de març de 2010. Podeu escoltar l’entrevista aquí.

És l'Església catòlica una secta destructiva?

L'Església catòlica no para de fer diners... El poder econòmic i mediàtic de l'Església no para d'augmentar, per exemple, amb el nou model universitari cada cop més privatitzat l'església ha assolit un gran poder al aconseguir el privilegi d'expedir titulacions universitàries, màsters i pràcticament qualsevol títol acadèmic.

Però els valors i pràctiques que impregnen aquestes institucions acadèmiques catòliques són poc científics i gens racionals, més bé tenen un rere fons obscur i sinistre, fins i tot amb unes clares connotacions irracionalistes, franquistes, sexistes i homòfobes.

En aquest programa de Ràdio Mistelera s'analitza els orígens del gran poder social i econòmic que té l'església i planteja seriosament el problema de si l'Església catòlica és una secta destructiva que ha aconseguit dominar en gran mesura la societat...

La cooperativa integral comença a caminar. Aquell projecte que es plantejava com a proposta en la publicació Podem viure sense capitalisme, el març del 2009, s'ha posat en marxa, aquest maig del 2010. Amb ella ens posem a construir un entramat de relacions econòmiques cooperatives i solidàries entre persones i empreses ecològiques i socials, que surt de les regles del mercat i del control de l'Estat. Un espai per promocionar i fer créixer productes ecològics i locals, serveis realment necessaris pel nostre dia a dia i nous projectes d'autoocupació vinculats a aquestes necessitats reals.

Li diem, cooperativa com a projecte que practica l'autogestió econòmica i política amb la participació igualitària dels i les seves membres.  Li diem, integral perquè ajunta tots els elements bàsics d'una economia com són producció, consum, finançament i moneda pròpia i alhora vol integrar tots els sectors d'activitat necessaris per viure. Una iniciativa de transició per permetre'ns construir una manera de viure on ni la banca ni l'Estat seran necessàries.

Llegeix més informació del projecte en aquest enllaç: cooperativa.ecoxarxes.cat/pg/pages/view/204/

Fes-te'n soci a www.podem.cat/cooperativa

Si pagues en euros rebràs moneda social a canvi pel mateix valor. Pots pagar també en moneda social.

Comunica't amb els i les altres participants: cooperativa.ecoxarxes.cat

No a les retallades salarials!

Prou de retallades de drets socials i de reformes laborals.

Contra la crisi, la precarietat i la misèria creixent, mobilització i autoorganització pel repartiment del treball i la riquesa!

Si la crisi no l'hem provocada els i les treballadores, que no ens la facin pagar!

Després d'una setmana de daltabaixos borsaris i falsos anuncis de "recuperació", d'anuncis i comunicats del Banc d'espanya, de l'FMI, del govern alemany i de l'administració nord-americana a favor de la reforma laboral i de més retallades de drets socials (així com la liquidació de la negociació col·lectiva), quan ja s'ha aprovat un nou pla europeu de rescat de 750.000 milions d'euros (pensat exclusivament per "salvar" les economies espanyola, portuguesa, etc., que només pretén esclavitzar-nos més encara), ahir 11 de maig, el govern "socialista" de Zapatero va anunciar tot un seguit de retallades socials... d'entre les quals, la baixada dels salaris dels i de les treballadores públics, no és la menys important precisament.

La bateria de mesures que va anunciar ahir el president espanyol seria:

La reducció dels salaris de les persones treballadores del sector públic en un 5% de mitja en 2010, i congelar-los en 2011. Tot i que teòricament la rebaixa salarial serà proporcional als ingressos, ningú del govern (ni de CCOO i UGT) ha parlat encara a hores d'ara, de l'acord signat en setembre de 2009 per pujar els sous dels i de les funcionàries un 0.3% en 2010.

La reducció en un 15% dels sous dels membres del Govern espanyol. Tot i que tampoc parlen de cap rebaixa salarial als diputats i senadors, càrrecs de confiança i "secretaris", i moltíssim menys es parla de les possibles incompatibilitats entre ingressos "privats" i "públics" de la majoria dels "nostres" representants.

Se suspèn per al 2011 la revalorització de les pensions. Teòricament quedarien fora de la no revalorització les pensions no contributives i les mínimes... tot i que la majoria de pensions superiors a la mínima, no ajuden en absolut a que les nostres persones grans tinguin una vida mínimament i realment digna.

S'elimina el règim transitori per la jubilació parcial, mesura prevista en la llei 40/2007, implementada entre d'altres raons per facilitar l'accés de joves treballadors a les empreses. Aquesta mesura, a més, implica que només podran accedir a eixa modalitat de "prejubilació" les persones majors de 61 anys, amb 30 anys cotitzats a la Seguretat Social com a mínim, i al menys 6 anys d'antiguitat a l'empresa (tot i que només es podrà reduir la jornada laboral un 75% com a màxim)

S'elimina el famós "xec-bebé" de 2.500 € a partir de l'1 de gener de 2011. Aquesta prestació per naixement o adopció, fou una de les "principals" mesures de la política social del Govern "socialista" de Zapatero, i anunciada en juliol de 2007. Així doncs, una mesura com aquesta fa pensar en un doble sentit:

Com volen que es doni una mínima capacitat de conciliació de la vida familiar i laboral?

Com volen que creixi la població, una de les necessitats per mantenir el sistema públic de pensions?

Reducció del format del envasos dels medicaments, i del nombre d'unitats, per tal d'ajustar-los a la durada "estàndard" dels tractaments, arribant-se a poder dispensar unidosis mitjançant el fraccionament dels envasos. Amb aquesta mesura, el que realment faran serà beneficiar encara més a la indústria farmacèutica, ja que en realitat els preus dels medicaments pujaran.

Reducció del preu d'aquells medicaments no genèrics exclosos del sistema de preus de referència. És a dir, s'inclouran i subvencionaran amb diners públics medicaments no genèrics, amb el corresponent nou benefici per la indústria farmacèutica. Sense parlar en cap cas de mesures com la generalització total de l'ús dels medicaments genèrics, i en tot cas, la inclusió dels tractaments de les malalties minoritàries i estranyes en aquests llistats.

La reducció en més de 600 milions d'euros de l'ajuda oficial al "desenvolupament" entre 2010 i 2011.

Una reducció prevista de 6.045 milions d'euros entre 2010 i 2011 en la inversió pública estatal (que ens afectarà a totes i a tots, amb una menor inversió en infrastructures, serveis socials, ajudes a la generació d'ocupació, etc.)

La previsió d'un estalvi addicional de 1.200 milions d'euros per part de les "Autonomies" i els municipis i diputacions (és a dir, menys diners per serveis socials i ajudes).

Les sol·licituds per dependències s'hauran de resoldre en un termini màxim de sis mesos, a canvi d'eliminar la retroactivitat; és a dir, si en sis mesos no hem rebut resposta ni resolució, haurem de tornar a començar a fer tots els tràmits burocràtics per demanar les ajudes contemplades per la Llei de Dependència... i ja sense la possibilitat de rebre les ajudes que realment ens pertoquen i que no hem rebut pels retards de les administracions.

Tot açò ho aprovaran aquest divendres vinent al consell espanyol de ministres... mentre encara no s'ha parlat gaire d'altres qüestions, com per exemple, la Resolució del passat 22 d'Octubre de 2009, que presenta un acord signat pel govern i les cúpules de CCOO, UGT i CSIF, mitjançant el qual entre 2010 i 2012, no es renovaran les places lliures dels funcionaris que vagin prejubiliant-se, quedant eixes places a lliure licitació per a empreses privades... és a dir, la legalització de la definitiva privatització de tot el sector públic (administracions, ensenyament, sanitat, transports, etc.)

Davant de tots aquests atacs salvatges, les direccions de CCOO i UGT (que en 2009 van rebre oficialment, només del govern espanyol, més de 193 milions d'euros) només s'han atrevit a parlar tímidament de la "preocupació" que els generen aquestes mesures, ja que podrien generar una augment de la conflictivitat social i laboral... Tot menys convocar la vaga general que necessitem, ja que són còmplices i culpables d'aquesta situació.

Als Països Catalans, les xifres d'atur real ja arriben al 25% de la població activa (prop del 43% entre els joves d'entre 16 i 25 anys cercant feina, del 57% restant, més del 80% treballa en precari), les xifres de precarietat laboral ja sobrepassen el 35% dels i de les ocupades...

Hem de continuar aguantant aquesta situació?

Hem de continuar aguantant aquests retalls mentre càrrecs polítics "de confiança", regidors, alcaldes, diputats, etc., arriben a tenir salaris mensuals superiors als 10.000 euros mensuals pagats dels nostres impostos?

Hem de continuar pagant les grans butaques dels buròcrates i alliberats de CCOO i UGT que no fan res més que viure de les nostres misèries, dels nostres acomiadaments?

Hem de continuar pagant la crisi, mentre els grans rics amb els seus comptes SICAV continuen sense pagar els impostos que paguem tots i totes?

Hem de continuar aguantant les sangoneres de la família real de Borbó, de la casa d'Alba, dels Fabra, Montilla, Camps, Barberà, Matas, Zapatero, Rajoy, Toxo, Méndez, Florentino Pérez, Botin, Ybarra, etc., etc.?!

Ja n'hi ha prou!

Hem d'eixir al carrer, de forma unitària... ja no és el moment de les sigles, sinó de la unitat de classe, la solidaritat, la mobilització i la lluita!

Organitzem-nos i lluitem pel que és nostre! Hem de recuperar els nostres drets, la nostra dignitat i els nostres treballs!

Pel rescat de tots els sectors estratègics i uns serveis públics realment de qualitat i gratuïts!! Per un marc nacional de relacions sociolaborals i econòmiques als Països Catalans i al servei de totes les persones treballadores dels Països Catalans!

Per repartiment del treball i la riquesa!

Per la terra i el treball... Avancem cap a la VAGA GENERAL!

Països Catalans - 12 de maig de 2010

Coordinadora Obrera Sindical - COS

Sindicat per l'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans

Qui són els que encenen les metxes que deixen en flames la societat?

Els instigadors i faedors reals de la violència són els banquers que no deixen d'esprémer, els que no aturen d'explotar i d'espoliar els pobles a tot l'orbe.

El déu capital-mercat, bèstia voraç i mecanitzada, anihila vides, destrueix ecosistemes, sembra patiment, dolor i espant al seu pas.

Res no sembla poder detenir aquest vendaval depredador.

Malgrat això, moltes vegades, els pobles, la classe proletària, diu prou i aquest crit adquireix la magnitud de magnituds, com la de Grècia, que en una vaga general convocà als carrers cent mil persones fartes del capitalisme i la seva rapacitat.

Com en l'antiguitat, els jerarques donen la culpa del desastre als missatgers, és a dir, aquells que denuncien els injustícies provocades pel capital. Però les multituds, fartes de la mentida, s'expressen i actuen.

No calen agitadors, a la fi és la consciència dels pobles farts de manipulació i d'ajusts.

L'FMI i els seus sequaços insisteixen a perllongar jornades laborals i a reduir els ja magres salaris; la resposta és als carrers.

Carlos A. Solero