Ateneu Llibertari Estel Negre

Aquí teniu una de les activitats que per al mes de maig la CNT de Ciutat ha organitzat.

Unió! (Cicle de cinema sindicalista)

Dijous 17 de maig a les 20.00 hores

La patagonia rebelde

(1974, Argentina, dirigida per Héctor Olivera)

***

Dijous 24 de maig a les 20.00 hores

El sindicato

(2002, Estats Units, dirigida per Robert Townsend)

***

Dijous 31 de maig a les 20.00 hores

Norma Rae

(1979, Estats Units, dirigida per Martin Ritt)

***

Tots els actes es duran a terme al local de CNT Palma.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats.

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

DIVENDRES 11 DE MAIG

El planeta Terra: compte enrere

El desastre climàtic a debat

Taula rodona amb la participació d’Ivan Murray (geògraf), Joan Buades (autor d’Exportando paraísos: La colonización turística del planeta), Jesús Duque (president de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears) i Margalida Ramis (física experta en energies)

Casa de Cultura (20 hores)

El canvi climàtic és ja un dels temes de moda. Avui ja se'n sent parlar a tot arreu: en els noticiaris, en els documentals, en els diferents programes de televisió i de ràdio, en els diaris, etc. El que fa anys apareixia com una notícia esporàdica i poc definida en qualque mitjà poc comercial, avui és ja un enrenou continu. Anuncis de televisió ens reinformen constantment de com ho hem de fer per reciclar millor o per estalviar més aigua. I tot i que alguns pensin que se'n fa un gra massa, el que es fa evident davant de totes les prediccions, és que realment filem curt.

Molta gent renega del que s'està produint dient que fa uns anys no es parlava tant d'aquestes coses i que ja hi havia inundacions, i llargues sequeres, i estius càlids, i que la Terra té un canvi climàtic propi que fa que a poc a poc torni càlida i que és això el que va possibilitar la vida després de la darrera glaciació.

Això és el que resulta quan aïllem els problemes i els analitzem un per un, pareix que tot això passa des de fa milers d'anys. Però si al conjunt de canvis naturals hi afegim la freqüència en la qual esdevenen, les dades obtingudes són bastant més alarmants. La responsabilitat d'aquest analfabetisme ambiental la tenen lògicament tots els poders que durant els darrers vint anys s'han preocupat que les informacions que s'anaven corroborant sobre el desastre ecològic no arribessin als ciutadans d'una forma clara i per tant es vessin com una cosa improbable i llunyana.

Però ara les imatges dels icebergs fonent-se i caient a la mar, o la manca de neu a les estacions d'hivern, comencen a despertar les consciències que romanien fins aleshores tan plàcidament adormides. El problema és molt greu, més que res perquè, tot i que nosaltres minvem a poc a poc els nostres nivells contaminants, aturar els efectes del que hem fet fins ara ja és una tasca gegantina. Un cop que les capes superiors dels glacials s'han fos, és molt més senzill que es fonguin les que queden, perquè les de dalt eren més blanques i absorbien menys els raigs solars. Per això no és cap exageració dir que vivim en un compte enrera ben real i urgent.

I què trobem com a solució plantejada pels nostres democràtics poders... res més que tímids consells de com estalviar energia, que semblen més destinats a fer-nos sentir culpables per malgastar els mitjans i el confort que ells han posat generosament a disposició nostra, que a tractar amb una mica de serietat el problema que ens ocupa. En conclusió: Tot per a l’ecologia, però sense baratar el model econòmic que l'ha maltractada. Basta veure la solució que promou el govern francès de substituir les centrals tèrmiques per nuclears, sabent que són tant o més perilloses que les altres a causa de la multiplicació de càncers a les poblacions dels voltants, i als  desastres que pot arribar a provocar una fissura en un reactor. Curiosament bé s'encarreguen ells de recordar-nos el desastre de Txernobil. Pel que sembla, l'energia nuclear només és perillosa en mans de règims comunistes o de teocràcies musulmanes. Quins capricis té la vida!

El pitjor problema del món és que ens costa veure els nostres errors i ser capaços de tornar enrera, i encara és més difícil quan són els governs i els poders econòmics els que han de començar; però la veritat és que si perdem més el temps ja no hi haurà un ordre natural i previsible que ens permeti desenvolupar un tipus de sistema econòmic naturalment sostenible.

Així que per a informar-nos bé de tot això i començar a cercar alternatives comptarem amb la participació del geògraf Ivan Murray; de Joan Buades, exmilitant d’Els Verds i que acaba de publicar Exportando paraísos: La colonización turística del planeta; de Jesús Duque, president de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears, qui ja va intervenir en les darreres jornades parlant del coltan; i  de Margalida Ramis, física experta en energies.

Tal vegada encara serem a temps d'evitar que l’ésser humà es converteixi en el suïcidador de la natura.

DIJOUS 10 DE MAIG

El «camelo» de la Transició

Una mirada crítica d’un període històric mitificat

A càrrec de David Castillo

(escriptor, poeta i director del suplement cultural del diari "Avui")

Casa de Cultura (20 hores)

Més enllà de les edulcorades cròniques que sobre la Transició ens han venut durant anys, veiem necessari reflexionar críticament sobre aquest període de la nostra història recent. Perquè la Transició no va ser «exemplar», sinó la certificació del triomf de la impunitat dels botxins franquistes.

El periodista i escriptor David Castillo ens remuntarà a aquells dies de febril activitat política i debatrem sobre aquelles jornades en les quals tot va canviar per continuar igual. La judicatura, l’Exèrcit, la policia, l’aparell polític van seguir essent franquistes... De fet, trobem que aquells vents portaren aquests fangs, amb una dreta envalentida als carrers. Parlarem també de l’underground i del moviment llibertari, en un temps on el desencantament polític encara no havia calat.

Una mirada enrera totalment necessària per entendre molts dels fets polítics del present. Una xerrada per trencar els clixés imposats des dels mitjans de comunicació i per qüestionar uns tòpics més falsos que la perruca de Carrillo...

***

David Castillo Buils (Barcelona, 1961) és periodista, crític literari, escriptor, poeta i actualment coordina el suplement cultural del diari Avui. Els seus primers escrits van ser publicats el 1975, als catorze anys, quan treballava de botones al Banc Ibèric. El 1976 s’afilià a la CNT, era l’època de les «barricades» llibertàries, de les festes permanents a la Rambla, de les primeres manis, del carnaval d’Ocaña, del Cafè de l’Òpera, dels stripteases de Christa Leem, de les paradetes de contrapropaganda, dels perfomances contraculturals, de les Jornades Llibertàries i de les calades de haixix col·lectives. Les publicacions alternatives apareixien amb força: Ajoblanco, Viejo Topo, Alfalfa, Topo Avizor, Star..., així com els fanzines La Cloaca, Fuera de Banda, Trotón, Tricopo i el còmic El Rollo enmascarado. Era un temps de debats continus i inacabables xerrades que emanaven del pensament llibertari, del situacionisme i del nexialisme. La seva immersió a la lluita el portarà a ser detingut. Era tan lliure aquella República «A» de la Rambla, que va ser ocupada «militarment» per la policia.

A l’inici dels vuitanta inicià la seva participació en les lectures poètiques dels ateneus llibertaris, els bars de Gràcia i altres indrets barcelonins. Són els seus companys de viatge poètic, Jesús Lizano, Pope, Enric Casasses, Joan Vinuesa, Oaixí, etc. Àngel Carmona, director del grup teatral La Pipironda, organitza espectacles poètics i teatrals que recorren els escenaris alternatius de Barcelona. David Castillo, el 1985, formarà part de la Junta de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), aleshores hostatjat a la Casa de Caritat. El seu pas per l’AEP coincideix amb les reunions que fan els vells militants anarquistes, sempre generosos amb els joves que volen fer el camí cap a Ítaca. Castillo, en aquells moments, començava la seva carrera periodística, que el va portar a col·laborar en El País, La Vanguardia i, des de 1988, a l’Avui, publicant també en les revistes El Món, El Temps i altres. A la dècada dels noranta assumí la direcció del suplement de cultura de l’Avui, dirigí Lletra de Canvi, i fou col·laborador de les prestigioses publicacions literàries, Quimera, Insula, Leer, ¿Qué leer?, etc. Des de 1995 coordina la Setmana de Poesia de Barcelona i té un paper destacat en el món literari català.

Entre les seves obres poètiques podem destacar La muntanya russa (1993), Tenebra (1994), Game over (1998. Premi Carles Riba), El pont de Mühlberg (2000), Bandera negra. Selección personal (1992-2000) (2000, antologia bilingüe), Seguint l’huracà (2000), En tierra de nadie (2000, antologia bilingüe), Downtown (2005), Menta i altres poemes (2005), Esquena nua (2006); però també ha conreat la narrativa amb El cel de l’infern (1999. Premi Joan Crexells) i No miris enrere (2001. Premi Sant Jordi), ambdós de temàtica llibertària. També ha publicat una biografia de Bob Dylan (1992).

L'Audiència Nacional ha decidit aixecar el secret de sumari al voltant del cas de la jove de Sarrià de Ter, Núria Pòrtulas

L'Audiència Nacional ha decidit aixecar el secret de sumari al voltant del cas de la jove de Sarrià de Ter (Gironès), Núria Pòrtulas, detinguda el mes de febrer i empresonada a Sota del Real, a Madrid.

Aquesta decisió suposa, segons el lletrat de la jove, Benet Salellas, acabar amb tres mesos d'indefensió i poder tenir accés a les proves de la investigació. A més, també es podrà demanar que la detinguda torni a prestar declaració davant el jutge.

Pòrtulas, de 26 anys i nascuda a Sarrià de Ter (Gironès), va ser detinguda pels Mossos d'Esquadra el 7 de febrer passar per ordre de l'Audiència Nacional, que va decretar el seu ingrés a la presó provisional de Soto del Real de Madrid el 9 de febrer per la seva presumpta pertinença o col·laboració amb un grup anarquista italià i per suposadament pretendre atemptar contra institucions públiques catalanes.

(Avui, 10-05-07)

DIMECRES 9 DE MAIG

Cuba: de la revolució al totalitarisme

Amb la intervenció de Jorge Masetti

(exguerriller de l’Ejército Revolucionario del Pueblo, exagent del Departamento Amèrica

dels serveis d’intel·ligència cubans, periodista i dissident castrista)

i de Canek Sánchez Guevara

(dissenyador, escriptor i compositor, nét d’Ernesto Ché Guevara)

Casa de Cultura (19.30 hores)

Jorge Masetti, nascut a l’Argentina en 1955, es va criar a Cuba com a fill d’un il·lustre de la Revolució cubana: son pare, Jorge Ricardo Masetti, va ser director fundador de l’agència Prensa Latina i figura important del moviment insurreccional llatinoamericà, molt lligada tant a Fidel Castro com a Ernesto Ché Guevara, i que va desaparèixer a Salta (Argentina) en 1964 lluitant en la guerrilla guevarista.

Jorge Masetti fill va ser educat per a la lluita armada, per a les activitats clandestindes, per a portar una permanent doble vida, dins dels sectors més secrets del poder politicomilitar cubà, des del Departament d’Amèrica del Partit Comunista Cubà, barreja de diplomàcia, intel·ligència i activitat subversiva. Masetti va participar activament en guerrilles i missions «especials» per tot Llatinoamèrica (Argentina, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Guatemala, el Salvador, Nicaragua, Mèxic, i fins i tot a Itàlia).

Entre 1980 i 1983 va treballar per a l’ambaixada cubana a Mèxic, actuant d’enllaç amb el moviment revolucionari llatinoamericà. Entre 1986 i 1988 roman a Cuba on comença a veure la necessitat de deslligar-se del règim castrista. En 1988 va estar destinat a Angola, on participarà en una xarxa de falsificació de moneda i de contraban de marfil per al govern cubà (bandidatge revolucionari).

Va fugir fastiguejat de Cuba a principis dels anys 90 amb la seva esposa Ileana de la Guardia, filla del general Patricio de la Guardia, condemnat a 30 anys de presó durant el judici-farsa, anomenat Cas Ochoa, portat a terme contra un grup de militars cubans el 1989 acusats de corrupció i de tràfic de drogues, i neboda del coronel Antonio de la Guardia, afusellat després del mateix procés juntament amb el general Arnaldo Ochoa.

Actualment viu exiliat a París on treballa de periodista i en mitjans audiovisuals. En 1999 va publicar El furor y el delirio. Itinerario de un hijo de la Revolución cubana (Tusquets. Barcelona), on explica les seves experiències de guerriller i d’agent dels serveis d’intel·ligència cubans, i en 2004 va estrenar el documental A partido único, periódico único, realitzat conjuntament amb François Pain i produïda per Reporters sense Fronteres i Sin Visa, sobre testimonis de periodistes cubans exiliats i sobre la manca de llibertat de premsa a l’illa.

Canek Sánchez Guevara va néixer a l’Havana el 1974 en una família de la burgesia revolucionària cubana: sa mare, era Hilda Guevara Gadea, filla d’Ernesto Ché Guevara, i son pare Alberto Sánchez Hernández.

La família marxarà a Itàlia amb noms suposats i Canek donarà les seves primeres passes a Milà. Als cinc anys torna amb sa mare a l’Havana, on comença els estudis.

En 1979, en plena Transició, la família Sánchez s’estableix a Barcelona, on va començar la primària en un col·legi bilingüe castellanocatalà, mentre els seus pares es dedicaven a tasques sindicals i editorials, i es relacionaven amb l’ampli exili sud-americà.

Quan tenia set anys Canek s’estableix amb sa família a Mèxic, per mor que son pare és amnistiat com a involucrat en moviments armats durant els anys 70, i a Monterrey naixerà son germà Camilo. Acabarà la primària a ciutat de Mèxic i els germans Sánchez i sa mare aniran a viure a l’Havana l’estiu de 1986, on, adolescent, es toparà amb la realitat cubana; allà serà conegut com «nét del Ché».

Canek en aquells anys haurà de conviure entre l’«alta societat» cubana i les seves preferències clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris populars, contracultura, anarquisme...). Entre els 15 i els 17 anys va ser aprenent de fotògraf, primer en Juventud Rebelde i després en Granma. Va començar a editar fanzins i a escriure els seus primers textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional restaurant llibres. Amb el temps la música (serà membre del grup de heavy metal Mentalizery) i l’edició seran els seus objectius.

En 1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva arribada a l’Havana, surt de Cuba amb la sensació típica d’amor-odi. Després d’un temps a Oaxaca (Mèxic), es va traslladar a Europa i actualment viu a Bordeus, dedicat a l’art, la promoció cultural, la crítica artística, l’edició, el disseny, la música... Ha editat la Revista Ocio Internacional i és autor del llibre Diario de Yo (1996) i de Diario sin motocicleta (2005, on line).

Més informació sobre les Jornades Llibertàries

***

«En Cuba impera el capitalismo de Estado», denuncia el nieto del Ché

Sánchez Guevara y Masetti critican la aniquilación de todo movimiento social en la isla

Sánchez Guevara y Masetti ofrecen hoy una conferencia en la Casa de Cultura

El nieto del Ché, Canek Sánchez Guevara, de visita en Palma, escucha con entusiasmo Porno para Ricardo, "un grupo punk cubano que hace una crítica nada metaforizada, que denuncia sin eufemismos ni disimulos la dictadura totalitaria de Fidel".

En la sede palmesana del Ateneu Llibertari Estel Negre, Canek Sánchez Guevara, autor del libro El furor y el delirio (editorial Tusquets) [l’autor d’El furor y el delirio és Jorge Masetti] revisa la figura de su ilustre abuelo y sus propios principios. "Admiro a las personas que están dispuestas a jugarse la vida por sus ideas. El Ché no era pura retórica, pero también tengo mil críticas que hacerle. No me gusta su concepción del hombre nuevo, su concepción del socialismo del Estado, de dictadura del proletariado. También pienso que no podría haber sido de otra forma. Era un hombre de su tiempo".

Canek Sánchez Guevara ofrecerá hoy a las ocho en la Casa de Cultura de Palma una conferencia sobre ´Cuba: de la revolución al totalitarismo´, junto a Jorge Masetti, periodista e hijo del célebre guerrillero guevarista Masetti asesinado en Argentina. "El Ché era un hombre que vivió los grandes males de la humanidad y trató de subsanarlos sin dejar de ser autoritario y crear un sistema autoritario", añade Masetti, quien trabajó para el Departamento América de los servicios de inteligencia cubanos. Se instaló en Cuba con su familia cuando contaba tres años de edad y la abandonó tras los fusilamientos del 89. "No quería vivir entre tanto cinismo", sostiene el autor de Diario de Bolivia del Ché.

Ambos preparan un libro conjunto sobre Cuba y el guevarismo. Coinciden en la percepción de la complejidad del pensamiento y la personalidad del Ché y en la denuncia de la perversa utilización de su figura por parte de Fidel Castro. "Hasta los 80, el Ché fue utilizado como capital simbólico, moral y ético de la revolución. Luego, como mercancía de los residuos de la revolución, por el Estado. En Cuba impera el capitalismo de Estado", denuncia su nieto, más entusiasta del ideario anarquista. Hijo de mexicanos, nació hace 33 años en La Habana, que abandonó con 22 "para ver mundo, la obsesión de todos los jóvenes cubanos". Reside en Francia, donde trabaja como diseñador gráfico, escritor y compositor, aunque está muy al tanto del acontecer de la isla del Caribe. "Hay mucho movimiento entre los jóvenes cubanos. Están cansados de que se les diga que hay que ser disciplinados como el Ché, rebeldes como el Ché... y aplaudir al Comandante. No hay estructuras orgánicas, ni ideología, más bien mucho componente contracultural de crítica constante", explica Sánchez Guevara. A su juicio, la juventud se desespera "cuando ve las fuerzas productivas ancladas en la inutilidad. Trabajas y no generas riqueza ni para ti ni para tu entorno".

"A diferencia de otras dictaduras, la totalitaria exige que, además de aplastarte, la aplaudas. Se aniquila todo movimiento social y te exige participar. Por eso resulta tan difícil a un cubano rebelarse porque es como rebelarse contra sí mismo. Primero se está por entusiasmo, luego por inercia, al final para sobrevivir", explica Masetti, quien sostiene que "los ingredientes del sistema estaban desde el principio ya en Sierra Maestra". Ambos se muestran molestos por el estereotipo simplista que se maneja de la disidencia cubana, donde "hay de todo el abanico de una sociedad democrática. Se ha diabolizado". "En Cuba hacemos como que trabajamos y el Gobierno hace como que nos paga", cuentan que dice un dicho en Cuba, donde "el salario medio alcanza los 12 dólares y un litro de aceite cuesta 13".

Marisa Goñi

(Diario de Mallorca, 09-05-07)

***

«Sempre he viscut al marge de la 'burgesia socialista' de l'Havana»

Canek, nét del Che Guevara, participarà a les XX Jornades Llibertàries

El nom de Canek Sánchez (l'Havana, 1974), a molts no els deu dir res. Si s'hi afegeix el seu segon llinatge, Guevara, la cosa canvia. És evident que es tracta del nét d'Ernesto Che Guevara. Aquest dissenyador i compositor ha visitat Palma perquè avui ofereix una xerrada, convidat per Estel Negre, juntament amb el periodista i exguerriller de l'Ejército Revolucionario del Pueblo, Jorge Masetti, titulada «Cuba: de la revolució al totalitarisme».

- Per quin sant fas el nom, Canek?

- Per cap. Com que ma mare és nascuda a Mèxic, va voler que jo portàs un nom maia com a símbol de resistència.

- Com es viu a l'Havana essent nét del Che?

- Jo vaig néixer a Miramar, el barri elitista de la ciutat, on viu l'aristocràcia 'revolucionària'i on els únics negres que hi habiten són els del servei domèstic de la 'burgesia socialista'. Amb només dos anys, els meus pares i jo ens traslladàrem a Europa, on ser nét del Che no tenia cap trascendència. Me'n vaig tèmer del que significava ser ser nét de qui era quan, a la meva adolescència, vaig tornar a Cuba. Allà, els professors em deien constantment 'Creus que si el teu padrí, un heroi, et veiés, estaria orgullós del que fas?'.

- Com vares decidir trencar amb tot això?

- Bé..., no puc parlar de trencament. Jo mai vaig estar dins el règim. Me convidaren a entrar a l'Escola Militar i a formar part dels joves comunistes, però mai hi vaig voler anar. Sempre he estat al marge de les classes altes de l'Havana. Un dels privilegis que vaig tenir respecte de la resta de cubans és que a mi em deixaven entrar i sortir de l'illa quan volgués. El fet d'estar a Europa em va fer veure el règim amb uns altres ulls. Jo no puc consentir viure sota un Govern que et diu què has de fer, què has de menjar i què has de pensar, i sobretot no pecar. Per això, vaig partir. Primer a Chiapas i llavors a Bordeus, on visc ara.

- De quins pecats parles?

- D'escoltar els Rolling Stones, de llegir premsa estrangera, de reivindicar el «jo» personal i individual...

- T'han dit mai que la teva estètica és de talibán?

- De musulmà, sí que m'ho havien dit. De talibán, encara no. No és una estètica cercada. Només és que em fa molta peresa rasurar-me.

Antoni Mateu (Palma)

(Diari de Balears, 09-05-07)

Aquí teniu el dossier per a la mobilització davant les seus d'ICV, d'aquest dijous 10 de maig. 

Els col·lectius convocants han recollit en aquest dossier, els diferents casos de repressió política soferts en només 5 mesos.

Una lectura del dossier permet tenir una visió general de l'estat d'assetjament en el qual, els diferents moviments polítics i socials, treballen i segueixen sobreposant-se, aportant idees, il·lusió, propostes, alternatives... i mai sense deixar-se vèncer.

El proper dijous 10 de maig, davant les seus d'ICV de tota Catalunya, diguem-ho ben clar i ben alt:

ICV - REPRESSORS PER SISTEMA

Alerta Solidària - Assemblea Antirepressiva de Mataró – Assemblea Antirepressiva de Ponent - Coordinadora Antirepressiva de Gràcia - Grup de Suport al Jove de Torà – Solidaritat Antirepressiva de Terrassa - Rescat