Ateneu Llibertari Estel Negre

Les idees tenen preu:

la delegació del Govern torna a multar

activistes ecologistes

Davant el deteriorament democràtic i ecològic que pateix avui la nostra societat i el territori, un grup de persones, amb el nom de projectemopi.org , ens vam organitzar a Mallorca fa uns mesos per tal de dur a terme un seguit d'accions de denúncia del model econòmic, social i polític imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l'especulació urbanística i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d'Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l'equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a líder del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbanístics desmesurats a l'illa.

D'altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que esponsoritza l'equip) promou la construcció d'un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, varem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: Grande i Ramis Especulant!. No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l'estadi.

A conseqüència d'això, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6000 euros, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver «envaït el terreny de joc», fet que, segons la Llei de l'Esport, es tracta d'una falta greu que esdevé «un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana».

Dins aquest marc, volem expressar que:

• L'acció que es va realitzar era de caràcter polític i no suposava cap perill ni inseguretat per als jugadors, ni per al públic que assistia a l'acte.
• La multa no sols és desproporcionada, sinó que a més té la finalitat única de desmobilitzar qualsevol iniciativa crítica que qüestioni les bases del poder.
• Mentre es fomenta el gran negoci immobiliari d'uns pocs en contra dels interessos col·lectius i es garanteix la impunitat d'especuladors i corruptes, es criminalitza el lliure pensament.
• Mentre s'apropien dels conceptes de «democràcia» i «llibertat d'expressió», el pensament únic esdevé una agressió contra la diversitat d'idees, i la sortida dels estrets marges del sistema implica represàlies, fins i tot un risc personal, i en aquest cas econòmic.

Per tot l'exposat, encetam una campanya de denúncia i de recollida de fons per a pagar la multa. El poder, una vegada més, ens ho ha deixat clar: CALLA O PAGA!

Demanam la participació i la implicació a CALLA O PAGA! de totes aquelles persones i col·lectius que sentin indignació i vergonya de veure com, mentre es legalitza l'especulació, i el interès privat passa per sobre de tot, es criminalitza el pensament i les idees que s'allunyen de les seves regles del joc.

Per contribuir a pagar la multa i els costos d'aquesta campanya disposam de bons d'ajut i un compte a la caixa Colonya: 2056-0004-40-4218002261

Calla o paga!

El Poder de la Memòria

Ja n'hi ha prou!

El pròxim dia 17 de maig, a les 20 hores, al local de CNT, comença el cicle «Unió! (Cicle de cinema sindicalista)» que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Héctor Olivera

La Patagonia rebelde (1974)

Héctor Olivera exhibeix en aquesta pel·lícula un afecte nostàlgic per una solidaritat militant que sembla haver-se debilitat en la situació política contemporània en aquest film (dècada dels 70) en la qual el sindicalisme es venia identificant com a burocràcies anquilosades.

Amb La Patagonia Rebelde, Olivera reconeix el deute del moviment obrer argentí amb l'anarcosindicalisme. Amb tot, el director acaba amb tal irrevocabilitat tràgica que resulta difícil imaginar una resurrecció de la militància del passat. El film, produït en el moment immediatament anterior a la repressió del general Videla, podria veure's com a una exhortació al·legòrica a tornar als dies de glòria de la dècada de 1920. A la inversa, la conclusió pessimista d'Olivera ofereix escasses esperances d'un anarcosindicalisme rejovenit en els anys 70.

Des de l'inici de pel·lícula, Olivera posa l'accent en la divisió, dins de les files dels anarcosindicalistes, entre els intel·lectuals i els que intenten produir un esdeveniment que acceleri l'arribada de la vaga social. La pel·lícula és un dels pocs exemples de cinema anarquista que examina una aliança entre els treballadors urbans i rurals. Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Argentina des de 1974, just quan començava a ser un èxit de taquilla, ja que suposava una provocació excessiva per als peronistes reaccionaris.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T'hi esperem!

Més informació sobre el cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

No es preocupin els benpensants, no veig a prop cap altre esdeveniment com el del Maig de 1968. Encara. Però em va fer gràcia que Nicolas Sarkozy li envergàs pel cap, a Ségolène Royal, aquest mes en particular, durant la campanya electoral francesa. Demanà als electors de centre i dels extrems que el votassin «per derrotar definitivament l'herència de Maig del 68». Em pensava que érem només els externs, els no francesos, qui encara guardàvem el Maig del 68 com exemple del que no fou i hagués pogut ser, i del que realment fou: un experiment que acabà el juny del 68. Li hem tret tanta punta que ja no hi ha ni llapis. D'això ve l'article, i perquè som a maig i toca, i no en parlem de l'any que ve que farà 40 anys. Toca, vol dir desenterrar la platja soterrada davall quaranta anys d'asfalt. Pels qui hi eren què he d'anar a contar, ja ho vaig escriure un altre pic, «Jo tampoc no hi era», perquè en un moment donat tothom semblava que havia estat a les barricades del carrer Gay Lussac o, fins al final, al Teatre Odeon. De totes les maneres, els fets de Maig del 68 han passat a situar-se als manuals d'història, de l'ensenyament secundari i tot. Per als més joves: les protestes dels estudiants universitaris de París anaren in crescendo fins al punt que el govern perdé els papers i la repressió policial es veié ineficaç; la revolta estudiantil s'estén a les vagues obreres i s'infla i s'infla com una bombolla, però, com més grossa es feia, més gent la volia esclatar. Al final, entre els propis revoltats, el general De Gaulle, ajudat pels sindicats i el partit comunista, aconseguiren desarticular-la. La realitat és taxativa, ja al mes de juny, dissolta l'Assemblea es prohibiren les manifestacions i De Gaulle guanyà les eleccions amb més del 60% dels sufragis. Certament, dins el camp ideològic de les esquerres i el progressisme es marca un abans i un després d'aquell Maig. Hi ha qui ha volgut interpretar que els estudiants francesos «okuparen» el lloc que tocava al proletariat, ja que aquest --Marcuse dixit-- estava anestesiat vivint dins la societat del benestar. Només citar Marcuse i retornar als pensadors freudo-marxistes d'aquella època, me fa com empegueir, ja fa temps que, en la més profunda solitud, vaig cremar els seus llibres perquè ningú mai trobàs els meus comentaris a peu de pàgina, comentaris de petit burgès aviciat, de pubill esguerrat per la baldor del final del franquisme.

La determinació de l'ideologia de les revoltes dels estudiants de maig del 68, és mala de determinar, amb exactitud. Un totum revolutum d'anarquisme, rebel·lia, esquerranisme antirevisionista, un cert component francès amb el situacionisme... Han quedat, com uns flocs evanescents, els eslògans i els graffitis, que mirin per on, ja han estat objecte de tesis doctorals, cursos d'estiu a universitats diverses i pretesament modernes, llibres a balquena i fins i tot tema per als batxillers que volen superar la Selectivitat (no devien conèixer aquell d'«Estudiants: contestau els exàmens amb preguntes»). Servidor ha vist proves on juntament a l'anàlisi de la fraseologia del Maig del 68 i de la seva repercussió social, es demanava als estudiants que comentassin després la crítica a les utopies que feia Karl Popper. Què te pareix secretari! Pintades, graffitis, eslògans. D'entre els més coneguts: «Siau realistes, demanau l'impossible»; «Davall l'asfalt, la platja»; «La imaginació al Poder»; «Prohibit prohibir» (una altra mà, amb un altre tipus de lletra hi afegí «La llibertat comença amb una prohibició»). Deia, que la ideologia dels estudiants era difícil de determinar, exactament, però el component anarquista, revoltat, antisistema, era un element identitari. Es pot detectar en més pintades murals, com «Som Marxistes, secció Groucho» i «Déu: sospit que ets un intel·lectual d'esquerres», juntament amb el seu maximalisme --Lenin l'hauria qualificat de malaltia infantil de l'esquerranisme-- i l'ús de grans conceptes -humanitat, societat, vida- que també els delatava. «La humanitat no serà feliç fins el dia en què l'últim buròcrata haurà estat penjat amb els budells del darrer capitalista»; «En una societat que ha abolit tota aventura, l'abolició d'aquesta societat és l'única aventura possible»; «Canviar la vida. Transformar la societat». En tot cas, és ben clar l'ús que es féu dels graffitis i eslògans, que mans determinades i indeterminades escamparen per París: rebel·lió més que revolució. Carregada d'una certa indefinició, amb uns tocs de surrealisme i antitot, arrebossats de poesia i utopisme, una mescla mala de pair. «L'avorriment és contrarevolucionari»; «L'acte institueix la consciència»; «Queda decretat l'estat de felicitat permanent»; «Oblidau tot el que heu après, començau a somiar»; «Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la bragueta». Tampoc no s'ha de menysvalorar el component revolucionari o «enragé», paraula molt usada i pertinent, «enrabiat». És l'estat que millor explica les seves actuacions. «Acumulau ràbia»; «Un policia dorm dins cada un de nosaltres»; «Visca la Comuna»; «El sagrat: allà és l'enemic». «Assassina la teva alma mater».

Malgrat el seu sentiment que «L'art ha mort», he trobat una certa cadena lògica encadenant alguns dels graffitis, vegeu: «A baix el realisme socialista», «Visca el surrealisme», «Tot és Dada». Finalment i com a corol·lari, o epitafi, una pintada el podria encapçalar: «Els qui fan les revolucions a mitges, no fan més que cavar la seva pròpia tomba». Sempre hi he trobat en aquests escrits un component desesperat, postexistencialista --«Estan comprant la teva felicitat. Roba-la»-- i un cert pòsit naixent de la contracultura nord-americana, com si els dos motoristes d'Easy Rider viatjassin per Europa, provocant un empatx als intel·lectuals creguts, i orgànics, del vell continent. Si me permeten el símil cultural i cinèfil, ja Godard ho havia anticipat a La chinoise de 1967: el maoisme i l'althusserisme, l'orientalisme simbòlicament revolucionari, la violència, tot mesclat amb el pop art, els happenings, el collage i altres avantguardismes, i el còmic, també per enmig. Ho expressa molt bé la pintada que deia «No sé el que vull, però ho vull tot, ja!» que, curiosament, té la seva rèplica en el Jim Morrison de The Doors, mort precisament a París (amb tomba fetitxitzada i visitadíssima) quan canta «Volem el món, i el volem ara!» (When the music's over, 1967) que paradigmàticament matisa molt l'originalitat absoluta de certes pintades parisenques. No és gens estrany que demanant l'impossible, avesats a la negociació amb els empresaris, els sindicats i el PCF s'acollonassin. Per acabar d'arrodonir-ho Sarkozy, quasi quaranta anys després, al meeting on abominava del Maig del 68, hi havia duit, per mostrar-los bé, dos dels marmessors més qualificats del seixantavuitisme: els pensadors André Glucksmann i Alain Finkielkraut. Quina estranya paràbola i com passa el temps: «Afusellau els rellotges!».

Climent Picornell

(Diari de Balears, 15-05-07)

Paradoxalment, l'aixecament militar del juliol del 1936 va provocar en bona part de la Península una autèntica revolució social. Però, en un context d'avenç dels rebels feixistes, els revolucionaris de la CNT-FAI no es varen atrevir a enderrocar ni la República ni la Generalitat de Catalunya. D'aquesta manera, hi va haver una mena de dualitat de poders, ja que els anarquistes dominaren el carrer i aconseguiren col·lectivitzar part de l'economia. Tanmateix, a mesura que passaven els mesos, els governs de Madrid i Barcelona intentaren recuperar posicions. Des de la Generalitat, inicialment, el sector de Tarradellas cregué que no es podia lluitar contra els anarcosindicalistes i que calia coexistir. És ben probable que una part de la petita burgesia d'ERC i la Unió de Rabassaires no s'oposassin a les col·lectivitzacions. En canvi, els assassinats gairebé indiscriminats i fets com la matança de pagesos a La Fatarella, indignaren altres sectors d'ERC i el mateix president Companys.

D'altra banda, i, paral·lelament, en el procés de reconstrucció de la República, eren moltes les veus, com la del president Manuel Azaña, que clamaven contra una autonomia catalana que, de fet, a partir de juliol del 1936, excedí en molt els límits de l'Estatut del 1932. Així mateix, es desfermà una delirant pugna entre els dos principals partits marxistes de Catalunya, el POUM, més o manco trotskista, i el PSUC, dins l'òrbita de la III Internacional estalinista. Els primers propugnaven una línia radicalment revolucionària i es convertiren en aliats tàctics de la CNT, mentre que els segons, sota la influència de Moscou, esdevengueren un defensors acèrrims de la República burgesa i del restabliment de l'ordre.

Aquest context polític de tensions i ressentiments, i també de projectes polítics ben diferents, la revolució social o la República burgesa reformista, explica que una espira pogués encendre una petita guerra civil al si del bàndol antifeixista. El 3 de maig del 1937, ara fa setanta anys, a Barcelona, les forces d'ordre públic de la Generalitat intentaren controlar l'edifici de la Telefònica. Aleshores, els carrers de la Ciutat Comtal s'ompliren de barricades i començà una lluita entre els seguidors del Govern de Companys, sobretot ERC i el PSUC, d'una banda, i el POUM i la CNT-FAI, en especial les Joventuts Llibertàries i els anomenats Amics de Durruti, per l'altra. El balanç fou sinistre. Hi va haver uns 500 morts i 1.000 ferits, el POUM fou il·legalitzat i la CNT, els dirigents de la qual feren crides a la pacificació, restà eclipsada. El Govern Central, aleshores a València, assumí el control de l'Ordre Públic a Catalunya i començà un procés de restauració del seu predomini.

Sobre aquests Fets de Maig, l'historiador mallorquí Gregori Mir, en el seu llibre imprescindible, Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (2006), aporta un document excepcional. Es tracta d'un informe del cònsol britànic a Barcelona sobre una entrevista que havia tengut amb el president de la Generalitat el 12 de maig del 1937. Segons el testimoni de Companys, el juliol del 1936, un cop esclafat el pronunciament militar, ell era l'únic obstacle davant l'anarquia. A contracor, havia hagut de fer concessions als extremistes. El Govern de València l'exhortava constantment a desarmar els anarquistes, però no disposava de prou forces. A més, els de la CNT-FAI eren «més rudes, estaven més ben armats i els dirigien uns desesperats». Tot i que Companys va manifestar que acceptava el control de l'ordre públic per part del Govern de València, el cònsol va copsar «una ombra de decepció i desil·lusió». Segons el cònsol britànic, el Govern català s'havia alliberat de la «serp anarquista», però les esperances «d'independència i autonomia» restaven més restringides. A més, i no s'ha d'oblidar, mentre l'esquerra lluitava a tirs entre si a Barcelona, les tropes franquistes es continuaven reforçant.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 15-05-07)

La policia va detenir ahir 25 persones a la comuna lliure de Christiania, a Copenhaguen, després de violents enfrontaments entre policies i joves emmascarats per l’enderrocament d’una casa que romania en ruïnes des de 2002. Els joves van llançar pedres i còctels molotov i aixecaren barricades i fogueres. Christiania és un assentament on viuen unes 800 persones des de 1971 i que va ser acceptat per les autoritats daneses com a experiment social llibertari i autogestionari.

Dissabte 19 de maig a les 20.00 hores

A càrrec d'Esteban Zamora

(editor de la revista, doctorat en filosofia)

La revista Víscera és una publicació de reflexió i d’anàlisi sobre les problemàtiques plantejades pel context capitalista actual, en l’àmbit global. La revista convida sempre a la recerca de nous conceptes i noves pràctiques per al canvi social.

En acabar la presentació es realitzarà un número de clown a càrrec de L'Alternativ i es degustarà un vi d'honor.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T’hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

DISSABTE 12 DE MAIG

Festa XX aniversari Ateneu Llibertari Estel Negre

Amb les actuacions dels DJ Txxxus Troll, Col·lectiu Funkaló i Doctor Magneto

Factoria de So (Santa Maria) - 22.00 hores - Entrada lliure

Enguany l’Ateneu Llibertari Estel Negre fa XX anys! Sí, l’abril de 1987, al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma, i a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es va reunir amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari; després de mesos de preparació, el novembre del mateix any s’inaugurà l'Ateneu Llibertari Estel Negre. No cal dir que en aquests anys per l’Ateneu ha passat una quantitat inimaginable de gent, gent que ha estat un cert temps (setmanes, mesos, anys...) i gent que ha quedat, que ha fet de l’Ateneu part de la seva vida.

Per totes les persones que han tingut alguna relació amb l’Ateneu, ja sigui participant directament en les assemblees o en les seves activitats, per la penya que ens ha ajudat en determinades coses o puntualment, especialment per a tota aquesta gent, està dedicada aquesta Festa de XX aniversari de l’Ateneu.

Esperem trobar gent perduda, que fa temps que no veiem, amics de sempre, en definitiva: una festa avui, recordant l’ahir i mirant cara a cara el demà.

Evidentment la festa és oberta per a tothom, com més serem, més riurem...

Us hi esperem!