Ateneu Llibertari Estel Negre

El 20 de març el Suprem ja havia desestimat la pràctica de dues noves proves que va considerar "irrellevants"

La sala ha resolt negativament el recurs de súplica de les germanes de Puig Antich contra la decisió de l'alt tribunal de rebutjar les últimes proves aportades per la família perquè és revisés la sentència

El ple de la sala militar del Tribunal Suprem ha de resoldre avui el recurs de súplica presentat per la família de Salvador Puig Antich. En aquest recurs, els advocats de les germanes de Puig Antich demanen l'entrada de noves proves, abans d'acabar les deliberacions sobre si cal revisar o no la sentència.

El Suprem va considerar que aquestes proves no aportaven res de nou i va acordar, per exemple, la inadmissió de l'informe de l'autòpsia del subinspector Francisco Anguas, per la mort del qual va ser executat l'anarquista català, en considerar-la una prova "inútil i innecessària". En un vot particular, però, el magistrat José Luis Calvo Cabello va dir que s'hauria d'haver admès la prova pericial.

La sala cinquena va explicar també que la sol·licitud que declarin Francesc de Paula Caminal i Badia, que va ser el confessor de Puig Antich juntament amb Oriol Arau Hernández durant la instrucció de la causa, havia de ser rebutjada perquè es tractava d'un testimoni de referència i perquè coincideix amb el que va dir l'anarquista català tant en el sumari com en el judici oral.

La defensa havia demanat la seva compareixença perquè declarés que Puig Antich li va explicar com havien succeït els fets i que li havia confessat que mai va tenir la intenció de matar ningú.

Salvador Puig Antich va ser un anarquista integrant dels MIL, executat al garrot l'any 1974, per la mort d'un policia.

(Avui, 24-05-07)

***

El Suprem rebutja noves proves del 'cas Puig Antich'

La família volia que es permetés a un pèrit veure el document original de l'autòpsia

El pròxim pas és la decisió de l'alt tribunal sobre si és procedent revisar el judici

El Tribunal Suprem (TS) ha tornat a rebutjar la pràctica de noves proves sol.licitades per la família de l'anarquista Salvador Puig Antich, executat el 1974, abans que decideixi si es revisarà el procés pel qual se'l va condemnar a mort. Un procediment judicial ara qüestionat per la falta de garanties va determinar que el noi, últim condemnat a mort de la dictadura, va ser autor de la mort a trets del policia Francisco Anguas quan l'anava a detenir per atracament.

Segons van informar fonts de l'alt tribunal, la Sala Militar va decidir ahir desestimar el recurs de súplica presentat per la família de Puig Antich contra la interlocutòria que va denegar la pràctica d'aquestes noves proves.

Les germanes van demanar, d'una banda, la declaració de l'exvocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Francesc de Paula Caminal i Badía, que va exercir com a advocat codefensor del noi, i de l'altra, que un pèrit cal.ligràfic pugui tenir accés a l'autòpsia del policia mort per constatar que va ser falsificada com a prova de càrrec contra l'anarquista.

«Irrellevants»

El 20 de març, el Tribunal Suprem va desestimar la pràctica de dues noves proves sol·licitades per les germanes de l'anarquista al considerar que aquestes són "irrellevants" i "no afegeixen res de nou a les que es van practicar al seu dia".

El 20 de febrer, el ple de la Sala Militar va suspendre la deliberació que tenia prevista sobre la revisió del procés perquè la família va sol·licitar aquestes dues noves proves que han endarrerit el procediment més de dos mesos.

La família creu que la sala, al fixar la deliberació per al 20 de febrer, es va saltar un tràmit d’al·legacions, per la qual cosa va interposar un recurs de súplica contra aquesta decisió, en què també va aportar un nou informe pericial dactilogràfic. Aquest estudi constata que a l'informe d'autòpsia del policia es va inserir la frase "els tres trets poden correspondre al mateix tipus de projectil" i queda patent perquè la lletra és diferent.

Correccions

A més a més, segons al.leguen, en aquest document també hi ha tres correccions realitzades a bolígraf sobre la trajectòria dels trets.

Per això, l’advocat de la família va demanar al Tribunal Suprem que es permeti a la pèrit accedir al document original de l’autòpsia, cosa que el Tribunal Suprem va rebutjar al ser una prova innecessària. “Els afegits a màquina i a mà en l’informe de l’autòpsia resulten evidents”, va manifestar la sala i va afegir que ja els havia percebut des del primer moment.

En els pròxims dies, començarà el següent tràmit del procés on la Sala Militar del Tribunal Suprem ha de deliberar si, finalment, s’autoritza la revisió de la causa penal.

(El Periódico de Catalunya, 24-05-07)

El pròxim dia 24 de maig, a les 20 hores, al local de CNT, continua el cicle «Unió! (Cicle de cinema sindicalista)» que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Robert Townsend

El Sindicato  [10,000 black men named George] (2002)

Durant els anys 20, als Estats Units, en plena Gran Depressió, trobar feina era difícil i més sent pobre i negre. La situació era especialment dura per als treballadors del ferrocarril, discriminats pel color de la seva pell. Però Randolph, un periodista també de raça negra i socialista els infon idees d'unió, fent costat les lluites sindicals. Interessant film basat en fets reals.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T'hi esperem!

Més informació sobre el cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Deia Tàcit que no s’ha de fer ús de l’autoritat quan es pot actuar d’acord amb la llei. I la llei, en el nostre ordenament jurídic, deixa ben clara la presumpció d’innocència. Doncs bé, Joan Saura i Joan Boada, conseller i director general d’Interior, respectivament, van pensar que l’ús de la primera, encara que es transformés en abús, els seria més útil electoralment que no pas la segona. Sabien que la Guàrdia Civil ja havia investigat Núria Pòrtulas i n’havia desestimat la detenció davant la falta de proves, però, tot i això –o precisament per això- van decidir que els Mossos d’Esquadra –i de retruc ICV- podien anotar-se un punt si aconseguien demostrar l’indemostrable: que Núria Pòrtulas sigui una terrorista. Per això, quan el jutge els va dir que no podia empresonar ningú basant-se en conjectures i supòsits, els Mossos –en el millor estil del fabricant de proves Juan Fernando López Aguilar- van insistir que ja trobarien les proves. Però aviat farà quatre mesos que la Núria és en presó preventiva –sí, preventiva- i les proves no apareixen.

L’únic que apareix són filtracions a la premsa per contrarestar l’aversió creixent que, en dates electorals, s’ha creat contra ICV, el partit que, en paraules del seu alcaldable per Figueres, Richard Elelman, diu que “considerem la Llei Antiterrorista una llei feixista i antidemocràtica que anul·la la presumpció d’innocència”, però que, això no obstant, l’aplica amb la mateixa brutalitat d’Ángel Acebes. I és que ICV ha trobat un gran aliat en el PP. De fet, fan el mateix discurs. Boada, sense enrojolar-se, diu: “Vés a saber què hi tenia aquella noia, allà”; i Joan Rafael Paulo, del PP, afirma que no s’ha de “donar protagonisme a certes persones que, si no són delinqüents, cap, com a mínim, la possibilitat que ho siguin” (!). Poden dos polítics arribar a aquest grau de baixesa moral? Ja hem vist que sí. El primer, amb el suport de Saura, intenta amagar el seu fracàs; el segon, amb el suport de l’ideari franquista, intenta criminalitzar el pensament.

El més greu de Saura i Boada és que, atrapats en el seu error, en lloc de tenir la dignitat de reconèixer-lo, es dediquen a menysprear la família de la Núria. El comportament de Saura no constitueix cap sorpresa, ja va mostrar les seves misèries en l’anomenat cas Carod, però el de Boada, com a peça clau de tot l’afer, és d’una indignitat sols comparable al seu cinisme. Només la dimissió li retornaria, si no la credibilitat, sí, com a mínim, la dignitat. Però això no succeirà perquè si una cosa caracteritza el cínic és que mai no demana perdó.

Víctor Alexandre

L'anarquisme que pren el control del carrer el juliol del 1936 pretén, de manera ben conscient, i assumida amb la cara ben alta, la destrucció de tots els vestigis arqui­tectònics i culturals de la civilització cristiana i la mort dels sacerdots que n'osten­taven la representació i de tots aquells que hi mantenien un compromís actiu; és a dir, no va ser cap acció «incontrolada». La conclusió és la d'un estudi que analitza la vio­lenta persecució religiosa que es va produir el 36, i en busca les causes. Jordi Albertí i Oriol, filòleg i historiador, l'acaba de publicar a Proa amb el títol El silenci de les campanes. De l'anticlericalisme del segle XIX a la persecució religiosa durant la guerra civil a Catalunya.

La primera part del llibre està dedicada a repassar els antecedents anticlericals del segle XIX i del primer terç del XX. Sense aquesta panoràmica històrica, conside­ra l'autor, resultaria impossible acostar-se a la tragèdia que va esclatar a la reraguarda. AI llarg dels anys s'havia anat creant una hostilitat creixent contra l'esta­ment religiós. La fòbia, que l'historiador pensa que va ser atiada pels partits d'ins­piració marxista i molt especialment pel moviment àcrata, era compartida en major o menor grau per amples capes de la societat i, en conseqüència, molts partits republicans eren favorables a promoure un procés de laïcització absoluta del país. Les llotges maçòniques, recorda, també col·laboren en aquest estat d'opinió. Els debats en els seus tallers nodrien d'arguments laïcistes els seus membres amb el benentès que les conclusions dels debats es convertien en campanyes ideològiques a partir del compromís de tots ells a difondre-les des dels seus llocs de responsabilitat intel·lectual, econòmica o política. Aquest procediment havia teixit una xarxa de penetració ideològica que es radicalitza des de final del segle XIX.

Aquests elements no expliquen per ells sols, pensa Jordi Albertí, l'esclat de violència, tan mortífer, si bé, com recorda a la primera part del llibre, la violència antireligiosa no era nova. El primer epi­sodi important es produeix el 1835, en el marc de la primera guerra carlina. El segon és la Setmana Tràgica.

La persecució religiosa del 36, en termes generals, forma part, considera, d'un dels capítols bàsics de la violència revolucionària àcrata, en el context general d'una llui­ta ferotge pel poder, més que no pas l'expressió violenta i culminant d'una tradició anticlerical. Els promotors i estrategs de l'esclat revolucionari van veure en les con­signes anticlericals una manera fàcil, ràpida, simbòlica i eficaç de mobilitzar els militants en la lluita contrarellotge per aconseguir imposar uns canvis radicals en els models socials. La tradició anticlerical dels republicans, dels maçons, dels socialis­tes i, fins i tot, de la mística anarquista, no hauria conduït, sense aquesta estratègia política anarquista, a un esclat tan cruel contra sacerdots i creients, conclou.

Lluís Bonada

(El Temps, 1.194 / 01-05-07)

El 3 de maig de 1937, en plena Guerra Civil, Barcelona, com en tants altres moments de la seva història, es cobria de barricades. Una petita guerra civil dins la guerra més àmplia va enfrontar el conjunt de les forces polítiques i socials del bloc antifeixista català. Eren els «fets de maig», acabats els quals res no tornaria a ésser igual a la reraguarda republicana

Des de l'inici de la Guerra Civil, el juliol de 1936, la CNT, el sindicat hegemònic de la classe obrera catalana, havia apostat per portar a terme un procés de transformacions econòmiques, socials i polítiques que ben aviat van trobar el suport del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el partit marxista heterodox, encapçalat per Andreu Nin. La CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el POUM van definir la seva política vinculant el triomf en el front de guerra, en contra dels militars revoltats, amb la consoli­dació de les conquestes revolucionà­ries. Ben aviat, aquesta actitud va ser qüestionada pels comunistes ortodoxos, el PC espanyol i a Catalunya el nounat Partit Socialista Unificat de Catalunya, que tot seguint les consignes d'Stalin van preconitzar el retorn a la «normali­tat republicana» i l'abandonament de les «vel·leïtats revolucionàries». L'Es­querra Republicana de Catalunya, el partit del president Companys, defensa­va també aquesta actitud.

Ben aviat la defensa d'estratègies tan diferents havia de portar problemes i conflictes, molts dels quals giraven a l'entorn de l'ordre públic. Els enfronta­ments de la Fatarella, a la Terra Alta, que havien tingut lloc el gener de 1937, i on havien mort una trentena de perso­nes, els fets de Centelles (Osona), del mes de febrer, on van morir el presi­dent de les Joventuts Llibertàries de la localitat i cinc camperols, la llarga cri­si del govern de la Generalitat, iniciada el 26 de març i que no es va cloure fins al 16 d'abril, els problemes a l'entorn de les subsistències, la inactivitat bèl·lica del front d'Aragó, tot plegat havia anat creant un clima polític cada cop més enrarit a la reraguarda catala­na. A final d'abril s'havien de produir, a més, l'assassinat de Roldán Cortada, dirigent de la UGT i secretari del con­seller de Treball i Obres Públiques Ra­fael Vidiella, i el dia 27 els enfronta­ments armats de Bellver de Cerdanya i Puigcerdà, entre les forces d'ordre pú­blic i militants anarquistes. La situació s'havia tomat tan complicada que aquell I de maig es va decidir que no se celebrés la diada dels treballadors, per evitar provocacions i possibles enfrontaments.

Assalt a la Telefònica

El dia 3 de maig, a primera hora de la tarda, es va acabar produint la provocació final que va desencadenar els enfrontaments: el comissari d'ordre públic de la Genera­litat, el comunista Rodríguez Salas, va intentar ocupar el local de la Telefònica, en plena plaça de Catalunya, que estava sota el control d'un comitè for­mat per membres de la UGT i de la CNT. Davant d'aquesta pretensió els homes de Rodríguez Salas foren tirote­jats des de l'edifici i mentre la policia ocupava la planta baixa del local els militants anarcosindicalistes es feien forts en els pisos superiors. Quan la no­tícia de l'ocupació de la Telefònica es va escampar per la ciutat, es van for­mar les primeres barricades a l'entorn de les Rambles i van començar a pro­duir-se els primers enfrontaments ar­mats. Les bases militants de la CNT, de la FAI i del POUM, sense que ningú els donés l'ordre, van sortir al carrer per respondre a la provocació i defensar la revolució. La ciutat es va paralit­zar i aquella tarda es van comptabilit­zar els primers set morts pels incidents.

L'endemà dia 4 els enfrontaments es van generalitzar per tot Barcelona, amb tanta intensitat que aquella mateixa tarda representants dels diferents partits i sindicats i el mateix president Com­panys van intervenir per la ràdio per sol·licitar l'abandonament de les armes. Especialment significatiu fou el testimoni de l'anarquista García Oliver, que en aquells moments era ministre en el Govern de Largo Caballero. Però la convicció que tenien molts anarquistes que els seus dirigents havien estat se­grestats al Palau de la Generalitat va in­tensificar encara més els combats, que aquell dia deixava un saldo de gairebé 80 morts. Mentrestant, a la nit, quedava plantejada la crisi de govern.

La lluitava prosseguir, encara amb una certa intensitat l'endemà dia 5, centrada sobretot a l'entorn de les seus dels partits i sindicats. Aquest dia mo­ria assassinat al carrer de Casp Antoni Sesé, dirigent del PSUC i secretari ge­neral de la UGT de Catalunya, que ha­via acabat d'ésser nomenat conseller sense cartera al Govern de la Generali­tat. I a la tarda el Govern de la Repú­blica decidia, de manera unilateral, fer-se càrrec de l'ordre públic i de la de­fensa. La xifra de morts aquell dia va pujar fins als 56. L'endemà, per bé que la situació havia començat a normalit­zar-se, encara es van produir enfronta­ments, que van provocar 45 morts, en­tre els quals va aparèixer l’intel·lectual anarquista italià Camillo Berneri, que, juntament amb el seu company Fran­cesco Barbieri, havia estat detingut el dia abans per una patrulla de la UGT. Però, finalment, les crides a la calma havien començat a fer efecte. El dia 7 de maig es va posar fi a la vaga gene­ral i mentre la ciutat recuperava la nor­malitat, a la nit arribaven a Barcelona uns quants milers de guàrdies d'assalt que venien a fer-se càrrec de l'ordre públic.

Enfrontaments similars als de Barce­lona s'havien produït també a Terrassa, a Tarragona, Reus, Tortosa, Vic i a la comarca de l'Alt Empordà. La xifra to­tal de víctimes s'acostava als tres cen­tenars.

El petit paga els plats trencats

Acabats els enfrontaments, i per bé que es va voler donar la imatge que no hi havia ni vencedors ni vençuts, ben aviat es va manifestar que no seria així. En primer lloc, la primera víctima va ser el POUM, presentat pel PCE i pel PSUC com l'únic organitzador i provocador dels aldarulls barcelonins. D'aquesta manera culminaven la cam­panya de calúmnies que havien iniciat el mes de desembre de 1936 contra el POUM, presentant-lo com un partit de la cinquena columna feixista. Quan el dia 15 de maig els ministres comunis­tes al Govern de la República van exi­gir a Largo Caballero la dissolució del POUM, i aquell s'hi va negar, van pro­vocar una crisi de govern. Dos dies més tard es formava un nou govern de la República presidit per Juan Negrín. Seria l'executiu que va desplegar la re­pressió contra el POUM. El dia 16 de juny el comitè executiu del POUM era detingut a Barcelona, fet que va iniciar un dels episodis més ignominiosos de la Guerra Civil: la persecució fins a l'extermini d'un partit polític i d'uns revolucionaris d'indiscutible conducta política i moral, acusats ara d'espio­natge a favor de Franco. Com és cone­gut, la repressió culminà amb l'assas­sinat d'Andreu Nin.

Els militants del POUM no van ser, però, les úniques víctimes de la nova situació que es va començar a viure a partir de maig de 1937. En l'àmbit es­panyol, els esdeveniments van ser aprofitats per marginar totalment l'es­querra socialista, encapçalada per Lar­go Caballero, que a partir d'aquests moments va perdre la influència que li quedava en el partit i en la UGT. L'a­narcosindicalisme, la CNT, també va patir bona part de la influència que des de l'inici de la guerra havia tingut. No va tenir representació en el govern Negrín, una representació simbòlica, fins a l'abril de 1938 i quan el 29 de juny de 1937 es va formar un nou go­vern de la Generalitat la CNT havia desaparegut definitivament del Go­vern català. No foren pocs els mili­tants anarquistes que van ésser detin­guts, sovint acusats de delictes come­sos a l'inici de la guerra.

La contrapartida va ser l'increment de la influència comunista en tot el ter­ritori republicà i també a Catalunya. El poder del PCE i del PSUC es va incre­mentar en la mateixa mesura que s'in­crementava el nombre dels assessors, militars i civils, agents polítics i espies que van arribar a Espanya amb les ar­mes soviètiques que havia enviat Sta­lin. Des de l'ambaixada russa fins al consolat de Barcelona, des d'alguns alts comandaments de l'exèrcit fins a la xarxa de comissaris polítics es va anar teixint una trama complexa que, tot i que no ho va aconseguir, va in­tentar fer-se amb el control total de la política a l'Espanya republicana.

Finalment, la darrera conseqüència dels fets de maig afectà la progressiva pèrdua de poder de la Generalitat. Si durant els fets de maig el Govern de la República havia recuperat l'ordre pú­blic i la defensa, en els mesos succes­sius, i sobretot a partir d'octubre de 1937, quan el govern Negrín s’instal·là a Barcelona, la Generalitat va haver d'observar impassible com a poc a poc anava perdent bona part de les competències que li quedaven, fins al punt que el mes d'abril de 1938, el mateix president Companys va denun­ciar en carta a Negrín que la Generali­tat s'havia convertit en una «institució sense relleu».

Per totes aquestes raons, els fets de maig van representar una inflexió en l'evolució de Catalunya i de l'Espa­nya republicana. Per a uns va ser el triomf de la contrarevolució i l'inici definitiu de la davallada de les con­questes revolucionàries. Per a altres van representar un cert retorn a l'ordre i la fi de la «disbauxa anarquista». Pe­rò en tots els casos, era clar que s’havia iniciat una nova etapa en la situa­ció política que començava a viure Catalunya, ni que fos perquè ara eren els revolucionaris els qui començaven a omplir les presons.

Pelai Pagès i Blanch

(El Temps, 1.194 / 01-05-07)

Lluís Companys

President de la Generalitat de Catalunya

«En el silenci, és on els homes tro­ben sovint el màxim sacrifici, que només poden gaudir aquells que a costa de sacrificis han sabut obligar el seu pensament moral i la seva conducta. La lluita als carrers compromet moltes coses, és massa llar­ga, és massa dura i estem en mo­ments difícils i gloriosos, que po­drien comprometre's en aquesta lluita que no qualificaré, a la que no posaré un comentari, perquè guardo per a mi tota l'amargura i tot el lleial continuat sentir del compliment del meu deure, per haver volgut evitar­lo. Però la lluita s'ha d'acabar i la paraula és una sola, sense comenta­ris, una consigna: alto el foc.»

Al·locució per ràdio, el dia 4 de maig de 1937

 ***

Marià R. Vázquez, Marianet

Secretari general de la CNT

«Hem de dir amb profund dolor que en aquesta segona crida, no hem estat atesos. Ningú ha fet cas de la nostra crida, i així han transcorregut unes ho­res i han fet que la situació de tragèdia es prolongui més i més, produint-se uns fets luctuosos que sota cap con­cepte es poden justificar. En aquestes condicions ens trobem. Ara us di­guem, amb el cor sagnant i adonant-­nos de l'enorme tragèdia que vivim i de la més gran tragèdia que s'acosta, que és precís acabar d'una manera ful­minant amb l'actual estat de coses. És precís ja que no s'obeeixin més con­signes que aquesta, que no se faci cas dels rumors; que ningú tingui en compte els caiguts: ¡que ningú tingui en compte absolutament res!»

Al·locució per ràdio, el dia 5 de maig de 1937

 ***

Andreu Nin

Secretari polític del POUM

«Si descabdellar-lo hagués depès de nosal­tres, no hauríem donat l'ordre de la insurrec­ció. El moment no era propici per a una ac­ció decisiva. Però els obrers revolucionaris, justament indignats per la provocació de què havien estat víctimes, s'havien llençat al combat i nosaltres no podíem abandonar-­los. Obrar d'altra manera hauria constituït una imperdonable traïció. Ens dictava aquest deure no només la nostra condició de partit revolucionari, moralment obligat a po­sar-se al costat dels treballadors quan, encertadament o equívocament, es llencen ardo­rosament al combat per defensar les seves conquestes, sinó la necessitat de contribuir amb el nostre esforç a canalitzar un movi­ment que, pel seu caràcter espontani, tenia molt de caòtic, evitant que es transformés en un putsch infecund, el desenllaç del qual fos una derrota sagnant del proletariat.»

12 maig de 1937

Presentació del llibre "El Mundo" contra Mallorca

pel seu autor, Miquel Àngel Tortell

Dissabte 19 de maig a les 18 hores

Ses Escolàpies - Antic Centre de Salut - Sóller

Tortell presenta un treball d'investigació periodística sobre quatre anys d'informació del diari El Día del Mundo, contra Mallorca. Imbuït per la política i el periodisme, i com a nacionalista inquiet, pretén retratar d'una manera entretinguda i agradable, els darrers quatre anys (2003-2007) d'un periodisme agressiu, virulent, a vegades ofensiu, contra qualsevol moviment, plataforma, associació, persona o partit polític que s'hagi atrevit a contrariar la línia més dura o els projectes polítics del PP a les Illes Balears, i dels seus familiars. El Día del Mundo ha esdevingut la línia editorial de l'Ens Públic de Ràdio i de Televisió de les Illes Balears (IB3) i, alhora, la plataforma d'expressió de la dreta més dura i espanyolista de Palma, com ara El Círculo Balear i AFA.

Aquesta legislatura haurà estat la de la piscina de l'editor Pedro J. Ramírez en domini públic, de l'hospital Son Espases, de l'antimunarisme, de l'atac frontal al Grup Serra, de la criminalització del col·lectiu «Qui estima Mallorca no la destrueix», i de l'Església mallorquina, de la denigració de la Junta Avaluadora de Català i de tots els símbols nacionalistes... Però sobretot de l'esclat del cas de la trama de corrupció urbanística d'Andratx.

Miquel Àngel Tortell Frontera (Muro, 1977) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (2001), tot i que va cursar els primers anys a la UIB. Ha treballat com a membre del Gabinet de Comunicació de Vicepresidència i Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria (2001-2003) i també com a redactor i corrector de la revista Sa Plaça (2004-2005). Ha format part del Gabinet de Comunicació del Consell de Mallorca fins al gener de 2007. Combina la tasca com a periodista amb la de professor de català per a adults des de 2003 i amb la traducció i correcció de libres i publicacions.

----

CIMENTIMENTS (o... no m'asfaltis el respecte!): 

 UN EXVOT ABANS DEL VOT (una setmana de reflexió)

 Monestir de la Real, del 19 al 26 maig 2007

ON I QUAN

Monestir de La Real, camí de la Real,3 (entre la carretera de Valldemossa i la d'Esporles). Palma de Mallorca.

Dissabte 19  19h.
Inauguració, recepció i muntatge dels exvots. Taula de manipulats "crea el teu exvot", performance de "Au Ments", acció "Perdonen las molestias, trabajamos para usted" i videoprojeccions amb música.

Dijous 24   20'30h.
Nit  poética.

Dissabte 26   19h.
Festa de la reflexió: Conferéncia "Indiosincrácia en las Islas Baleares" a càrreg de Llonovoy, acció de ceremonia i cloenda de la ofrena-súplica, teatro de La Lavanderia i concert de Rock&Press,

Els tres dies hi haurà servei de bar, amb menjar i beure.

De diumenge 20 a divendres 25 romandra obert  per visitar i afegir exvots de 16h a 21h.

COM PARTICIPAR-HI: INFORMACIÓ TÈCNICA


- Es prega que els exvots no superin les dimensions 40x40x40 cm.

- Recepció d'exvots a partir del 17/05/07 al:
Monestir de La Real, Cami de La Real num 3, Palma 07010
(entre la carretera de Valldemossa i la carretera d'Esporles).
                            
- Recepció d'exvots per correu electrònic: info@cimentiments.org

- Contactes: Carles 665 210 039,  Pedro 666 189 281 
  

 - La participació suposa estar d'acord amb aquest projecte i la posterior donació. Es farà un registre de totes les peçes aportades que finalment constituiran la obra conjunta.  

  www.cimentiments.org

Cap de les estacions del metro acompleix la Llei d’accessibilitat

Hola!

La veritat és que no se com començar això, però aquí teniu...

Us convido el dissabte 19 de maig de 2007 a les 10.00 hores del matí a fer una asseguda a les portes de l’Estació Intermodal del Metro de Palma (plaça d’Espanya).

El motiu és que cap de les estacions del metro acompleix la Llei d’accessibilitat, fet que em priva a mi, i a altres com jo, del dret d’usar aquest transport per la insalvable distància i el desnivell que hi ha entre el terra de l’andana i el terra del vagó.

La Llei d’accessibilitat exigeix que la separació màxima entre terra i terra sigui de 4 cm i 0 cm de desnivell. Al Metro de Palma la separació és de 12 cm i amb un graó d’uns 6 cm d’alçada.

M’agradaria que hi vingués el major nombre de persones possible i demano que la «reunió» sigui pacífica, en pla Gandhi, sense pitades ni trull, i sense consignes de cap partit. La intenció és que se sàpiga que els responsables d’haver signat el «vist i plau» d’un projecte de semblants característiques com és el Metro de Palma, s’han saltat la Llei d’accessibilitat privant del dret a l’ús del mateix a persones amb mobilitat reduïda.

Fa 20 anys que vaig patir un accident de trànsit i des d’aleshores estic en cadira de rodes. Et pot passar a tu... I saps quina és la sensació quan el dia de la inauguració del Metro t’has de quedar a les portes del vagó perquè no pots donar una rodada i salvar un obstacle que no hauria d’existir? T’envaeix un buit, una incredulitat, una impotència, un dolor i una ràbia...

Fes córrer aquesta convocatòria...

José Chito Oliveras

Ctra. Sóller, km 6.6 – Urb. Sa Torre (Son Sardina)

07120 Palma (Mallorca)

649153041

***

Un metro no apto para minusválidos

José Chito tuvo un accidente de moto hace 20 años. Tras superar numerosas barreras, nunca imaginó no poder subir en un transporte público que llevaba esperando como agua de mayo

La mayor ilusión de José Chito durante el último año era que inaugurasen el metro de Palma. Llegó el día clave, el 25 de abril de 2007. Cuando salió de clase de Diseño en la calle 31 de Desembre, se dirigió "muy contento" a la estación intermodal de la plaza de España.

"Bajo en ascensor, me hago la tarjeta y me sacan la foto de rigor, vuelvo a bajar en otro ascensor -cuyo botón de llamada es inaccesible para minusválidos con más rigidez en los brazos-, espero en el andén, como todo el mundo, y cuando veo que se acerca el metro me doy cuenta de que el vagón está muy separado del andén", dice sobre su impresión inicial.

Lo primero que pensó fue: "ahora, al parar, tendrá algún sistema hidráulico o algo especial para acercarse al andén". No. No se lo podía creer. Todo el mundo iba entrando y él permanecía ahí, atónito, con cara de estupefacción, sin saber qué hacer pero con un enfado creciente en su interior. "Algunas personas me dijeron: ´¿te ayudamos?´ Sin embargo, deduje que después no podría salir del vagón cuando parase en la estación de Son Sardina -donde reside-, por lo que mi rabia fue todavía mayor".

La silla de ruedas de José es eléctrica. Pesa 150 kilos -"más el Shrek que soy yo", bromea- y ni siquiera con ayuda de alguien fuerte sería fácil salvar la enorme distancia de 12 centímetros que hay entre el andén y el vagón de metro. Además, por si esto fuera poco, hay un desnivel de seis centímetros de altura, tal como han calculado para interponer las pertinentes reclamaciones.

"Puse la primera en cuanto me quedé tirado mientras veía que el metro se iba", recuerda sobre el momento en que sintió "impotencia y vergüenza ajena por lo que habían hecho". El chico de información del mostrador de Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM) ya le conoce. José y su novia, Elena, han escrito seis hojas de reclamaciones del viajero en las que explican el problema que existe y el incumplimiento de la ley por parte del Govern.

Se incumple la ley

El apartado del decreto referente al espacio de acceso a los vehículos en las estaciones adaptadas indica que "la distancia entre la puerta del vehículo parado y el andén no será superior a cuatro centímetros" y dan por hecho que deben estar al mismo nivel. Hasta hoy, casi un mes después de que se inaugurase el metro, no ha recibido ninguna respuesta por parte de SFM ni de la conselleria de Obras Públicas y Transportes del Govern.

Y no lo entiende, porque cree que la solución es fácil. "Bastaría con colocar un alero prefabricado en las ocho paradas de metro, lo suficientemente largo como para que el hueco no sea un precipicio para los minusválidos", según sus palabras.

La enorme distancia no es el único obstáculo. Para acceder a la estación de metro de Son Sardina tendría que coger el ascensor que hay justo enfrente, pero al otro lado de la carretera de Sóller, para cruzar por el paso subterráneo. "Lleva sin funcionar desde el día de la inauguración. Me han dicho que hay problemas con la línea de teléfono interno, por lo que no ponen en marcha el ascensor por si un día un pasajero se queda encerrado dentro y no puede llamar".

José ha hablado con otras personas en silla de ruedas y con la Coordinadora de Minusválidos. Como le han contado casos similares y no quiere que les priven de sus derechos, ha organizado para este sábado una sentada de protesta.

Protesta el sábado

La sentada será a las 10,00 horas a las puertas de la estación intermodal de la plaza de España e invita a todo el mundo a esta "reunión pacífica, en plan Gandhi, sin pitidos ni jaleo" con el objetivo de destacar que los responsables del nuevo metro de Palma se han saltado la ley de accesibilidad e impiden con ello que lo puedan usar las personas con movilidad reducida.

Desde que José Chito sufrió hace 20 años un accidente de moto, no ha perdido la ilusión por nada, pese a las múltiples barreras que ha tenido que superar durante todo este tiempo.

La última ha sido la barrera física del del metro, y si el Govern no lo soluciona, no cumplirá su próxima ilusión: Estudiar en la UIB, una universidad que está a una parada y tres minutos de Son Sardina. Si fuese en autobús, tardaría una hora, ya que tendría que trasladarse a la parada de la EMT adaptada -que está a dos kilómetros de su casa-, llegar hasta la ciudad, buscar otra parada adaptada con plataforma o acera practicable, y hacer el camino de vuelta hasta la UIB.

Por eso le parece muy irónico que el soporte en el que SFM entrega la tarjeta intermodal diga: "Ja estàs integrat..."

Raquel Galán (Palma)

(Diario de Mallorca, 17-05-07)