Ateneu Llibertari Estel Negre

L'anarquisme que pren el control del carrer el juliol del 1936 pretén, de manera ben conscient, i assumida amb la cara ben alta, la destrucció de tots els vestigis arqui­tectònics i culturals de la civilització cristiana i la mort dels sacerdots que n'osten­taven la representació i de tots aquells que hi mantenien un compromís actiu; és a dir, no va ser cap acció «incontrolada». La conclusió és la d'un estudi que analitza la vio­lenta persecució religiosa que es va produir el 36, i en busca les causes. Jordi Albertí i Oriol, filòleg i historiador, l'acaba de publicar a Proa amb el títol El silenci de les campanes. De l'anticlericalisme del segle XIX a la persecució religiosa durant la guerra civil a Catalunya.

La primera part del llibre està dedicada a repassar els antecedents anticlericals del segle XIX i del primer terç del XX. Sense aquesta panoràmica històrica, conside­ra l'autor, resultaria impossible acostar-se a la tragèdia que va esclatar a la reraguarda. AI llarg dels anys s'havia anat creant una hostilitat creixent contra l'esta­ment religiós. La fòbia, que l'historiador pensa que va ser atiada pels partits d'ins­piració marxista i molt especialment pel moviment àcrata, era compartida en major o menor grau per amples capes de la societat i, en conseqüència, molts partits republicans eren favorables a promoure un procés de laïcització absoluta del país. Les llotges maçòniques, recorda, també col·laboren en aquest estat d'opinió. Els debats en els seus tallers nodrien d'arguments laïcistes els seus membres amb el benentès que les conclusions dels debats es convertien en campanyes ideològiques a partir del compromís de tots ells a difondre-les des dels seus llocs de responsabilitat intel·lectual, econòmica o política. Aquest procediment havia teixit una xarxa de penetració ideològica que es radicalitza des de final del segle XIX.

Aquests elements no expliquen per ells sols, pensa Jordi Albertí, l'esclat de violència, tan mortífer, si bé, com recorda a la primera part del llibre, la violència antireligiosa no era nova. El primer epi­sodi important es produeix el 1835, en el marc de la primera guerra carlina. El segon és la Setmana Tràgica.

La persecució religiosa del 36, en termes generals, forma part, considera, d'un dels capítols bàsics de la violència revolucionària àcrata, en el context general d'una llui­ta ferotge pel poder, més que no pas l'expressió violenta i culminant d'una tradició anticlerical. Els promotors i estrategs de l'esclat revolucionari van veure en les con­signes anticlericals una manera fàcil, ràpida, simbòlica i eficaç de mobilitzar els militants en la lluita contrarellotge per aconseguir imposar uns canvis radicals en els models socials. La tradició anticlerical dels republicans, dels maçons, dels socialis­tes i, fins i tot, de la mística anarquista, no hauria conduït, sense aquesta estratègia política anarquista, a un esclat tan cruel contra sacerdots i creients, conclou.

Lluís Bonada

(El Temps, 1.194 / 01-05-07)