Ateneu Llibertari Estel Negre

Jesús Lizano

Lizanote de la Acracia

El Ciervo. Barcelona, 2007

Cinquanta anys després de la publicació del seu primer llibre, Jardín botánico, premi Boscán, Jesús Lizano (Barcelona, 1931) continua en plena forma artística amb la presentació de Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia, cinquè volum dels llibres que des de fa anys li publica la col·lecció de poesia de la revista El Ciervo. Entre aquests dos llibres, enmig d'aquest mig segle, han passat moltes coses, des de l'adscripció de Lizano a la generació dels cinquanta per part de diferents crítics i antòlegs, passant per la marginació que va patir des de determinats sectors del que ell anomena «poder literari», fins a la comunió amb els sectors més contraculturals i underground de l'escena poètica barcelonina, que l'ha reivindicat i acompanyat des dels anys vuitanta.

Lizano ha continuat fidel a una línia de creació coherent, que passa pels místics i per gran part dels clàssics castellans: Sant Joan de la Creu, Quevedo, Berceo, Santa Teresa... Lizano ha aportat a aquesta lectura de la tradició el seu segell més transgressor i vitalista, la visió de la gent del carrer, la preocupació social i l'acràcia com a model de vida. El seu nou llibre també serveix com a antologia del tipus de poemes que ha conreat al llarg d'aquests anys de vida i de lluita, acompanyats d'un epíleg de tres articles dels que coneixeu els lectors de l'Avui. Lizanote de la Acracia conté tots els elements de l'univers del nostre poeta: la força de la rebel·lia i la melangia de la soledat i del mateix ofici de poeta. També el diàleg directe amb el lector, amb el qual Lizano estableix grans complicitats. Som davant d'un poeta de referència, culte i popular, marginat per uns però absolutament necessari pels altres.

David Castillo

(Cultura / Avui, 05-04-07)

Dos joves agredits i detinguts al Prat

El passat diumenge 1 d’abril al voltant de les 22.30h, mentre se celebrava un concert al «Centre de Cultura Contemporània» La Capsa, una actuació gratuïta i brutal dels mossos va ocasionar nombrosos ferits. Els més afectats van ser dos joves pratencs que van ser brutalment agredits i posteriorment detinguts de manera indiscriminada pel mateix cos.

Arran d’una trucada, no se sap si d’algun veí o d’alguna de les persones d’aquest centre «cínic», van aparèixer quatre dispositius dels mossos, que venien, segons la seva versió «per identificar a algunes persones que havien provocat aldarulls». El que van fer va ser llençar-se sobre un grup de joves que res tenien a veure amb l’enrenou, obligant-los a agenollar-se a cops de porra i humiliant als més joves del grup, davant desenes de testimonis que van increpar l'actuació policíaca. L'ambient es va anar caldejant per l'actuació prepotent i indiscriminada dels antiavalots fins produir-se una brutal càrrega policíaca que es va saldar amb nombrosos contusionats i dos detinguts.

Aquests dos companys detinguts sortien de la sala de concerts, intentant aturar una petita baralla on no estaven implicats que s'havia produït a l'interior del local i que estaven portant cap a fora per calmar els ànims quan de cop van ser agredits i detinguts pels mossos que hi eren a fora. El resultat de la càrrega va deixar a un dels dos detinguts cegat, per la quantitat de sang que li queia del cap, desprès de rebre un fort cop de porra, i varis nois i noies contusionats per l’agressió policíaca.

Un cop a comissaria van trigar més d’una hora en netejar-li les ferides del qui es trobava més greu i no va ser fins al dia següent, desprès de 21 hores quan el van portar al centre mèdic per rebre l’atenció necessària, aquesta atenció se li va proporcionar massa tard i la ferida no es va poder curar adequadament. Desprès de 41 hores retinguts a les dependències policíaques, els dos joves van sortir en llibertat a les 15 hores, havent declarat davant del jutge, amb els càrrecs d’atemptat i resistència a l’autoritat.

Volem denunciar la total impunitat i prepotència que el mossos d’esquadra han portat a terme des de la seva arribada al poble, la falta d’arguments i proves a l’hora d’actuar amb violència contra els joves i la desinformació per part dels mossos cap a companys i família dels detinguts.

Prou brutalitat policíaca!

Prou abusos de poder!

Va ser al concert de comiat d'en Lluís Llach de l'altre dia, A Verges, al meu parer un dels grans esdeveniments cívics i culturals d'aquests darrers temps dels països catalans, que cap al final un jove va saltar a l'escenari amb una pancarta que s'exclamava: «Llibertat per a Núria». I ara?, vaig pensar. Clar, com que visc a Mallorca, que és el centre, la guixa mateixa del món, claríssim, si un no està molt, però molt a l'aguait a això dels «blocs», pàgines webs i tota la pesca aquesta, hi ha moltíssima informació que passa per malla. Sospit que potser sols em passa a mi, això, perquè, acte seguit m'hi vaig entrar, en la informació electrònica, i a la ronsa a la ronsa, hi vaig trobar tot el que volia i es podia saber (fins i tot una finestra de l'amic Miquel López Crespí, que sap el dimoni on se colga, l'home) d'una al·lota anarquista anomenada Núria Pòrtulas, de Sarrià de Ter per més senyes, que per lo vist havia estat detinguda fa una mesada llarga d'una manera molt arbitrària, sense haver pogut provar-li res de res a hores d'ara, sembla, afirmen els seus companys i correligionaris que han promogut manifestacions a diferents ciutats, Palma inclosa i jo sense assabentar-me'n, punyeta.

Al parèixer amb ella s'està cometent una greu injustícia. Hi ha qui defensa que aquesta al·lota està essent víctima d'un inexplicable muntatge policial. Amem: na Núria Pòrtulas és anarquista. Bé, I què? Vols tocar-me el nas, a aquestes altures criminalitzar algú per les seves idees! Bé, no, això no és tot, resulta que l'han detinguda els Mossos d'Esquadra, i que per a més inri, aquests depenen directament d'Iniciativa-Els Verds- Esquerra Unida i Alternativa, o sigui, del flegmàtic Joan Saura. Com es menja, això, amb cullera, amb forqueta i ganivet, o basta amb una canyeta per xuclar...? Càrrecs de la detenció? De principi, pertinença a banda armada i tinença d'explosius, dels quals el jutge l'exonera després per evident manca de proves, però la fa tancar per «connexió» amb grups violents anarquistes italians. Es declara cert que ha mantingut una relació sentimental amb un tal Joan Surroche, que a la vegada és reclamat per la justícia italiana per suposada pertinença a banda armada. Sembla que va pegar foc a un vagó de tren i tot, el cap buit aquest. Bé, i què? On és el delicte de Núria? S'afirma que als escorcolls que han efectuat al seu domicili i al dels seus pares, hi han trobat paperassa de tendència àcrata, pòsters, pasquins, propaganda. Bé, i què? On és el delicte de Núria? Han dit que també li han trobats fulletons de suport als cinc membres de l'anomenada operació Dixan, que tendran el mèrit de passar a la història per haver estat condemnats per l'Audiència Nacional a 13 anys de presó sense haver-los provat cap delicte ni un, però amb la compixada de rata d'haver estat dissortadament «esmentats» per Collin Powel davant l'ONU. El que sentiu. Bé, i en tot i amb això, què? On és el delicte de Núria? Posen damunt taula a la vegada que tenen, producte d'una requisa il·legal per cert, una agenda on pot haver-hi material perillós, però secretíssim. Per a no fer-lo públic al·leguen la llei antiterrorista, la perillositat, el secret de sumari, i altres salses de sobre espessidores tipus Maicena, amb base de blat de moro i farina de garroví, saben el que els vull dir?

És un mal costum aquest imposat per les inefables modes USA de les detencions preventives, primer a la garjola i després ja en parlarem. És molt mal costum. Tornam a ser a allò tan xerec, tan covard, tan antidemocràtic, de seguretat versus llibertats. Quants presumptes innocents hem de mantenir tancats per a sentir-nos més presumptament segurs...? Però, i el dret d'empara, la cosa...? Ala vénga, fuig d'enmig, estrúmbol...!

Gabriel Florit,

escriptor

(Diari de Balears, 04-04-07)

Cinemaclub a la SACMA

Carrer Bosch, 5, 1r (edifici Crèdit Balear). Manacor

Entrada gratuïta

Dissabte 7 d'abril a les 19.30 hores

Ho organitza: 39 escalons

El Decamerón

Pier Paolo Pasolini

Itàlia, 1971. 106 min.

Primera part de l'hedonista i lluminosa «Trilogia de la vida», aquest irreverent i terrenal compendi d'una petita part dels contes que componen el clàssic literari escrit per Giovanni Boccaccio a mitjans del segle XIV, compta amb el propi Pier Paolo Pasolini com a fil conductor. Encarnant al pintor Giotto, el cineasta imagina les històries contades com si fossin parts d'un gran fresc sobre la joia de viure amb plenitud el plaer de la luxúria. Com no podia ser d'un altra manera, els contes elegits no apuntaven tant a recrear l'univers medieval del escriptor com a modelar el propi ideari pasolinià enfront una contemporaneïtat que començava a enfosquir de nou una vegada esvaïda l'efervescència social de les dues dècades anteriors.

Núria Pòrtulas és una educadora social de 26 anys d'edat, de Sarrià de Ter, que des del passat 7 de febrer es troba en presó preventiva a Soto del Real pel sol fet de tenir una ideologia anarquista. No ha comès cap delicte que permeti incriminar-la, no hi ha proves contra ella. Això no obstant, va ser detinguda brutalment per un escamot dels Mossos d'Esquadra i li va ser aplicada la llei antiterrorista. Poc després, els seus pares també van ser víctimes de la brutalitat policíaca quan un altre escamot es va presentar a casa seva de matinada i, tractant-los com si fossin delinqüents, va fer-hi un escorcoll que no va donar cap resultat. A partir d'aquell moment, Núria Pòrtulas ha viscut en la seva pell els efectes d'una llei que conculca els drets humans més elementals i que permet incomunicar els detinguts durant cinc dies i tenir-los a mercè de tota mena de vexacions i mals tractes, sense càmeres que filmin els interrogatoris i sense possibilitat d'assistència lletrada o de fer una simple trucada telefònica.

Com en un règim dictatorial, als Mossos no els ha calgut provar la culpabilitat de la detinguda; és aquesta qui s'està veient obligada a demostrar la seva innocència. Estem parlant, per tant, d'un ésser humà literalment despullat de drets i sense la més mínima possibilitat de contacte amb l'exterior; estem parlant d'una barbaritat legal, d'una aberració jurídica creada en el seu dia pel PSOE i aprovada amb els vots de PP, PSC i CiU. Ells són, doncs, els pares d'aquesta llei que possibilita que qualsevol de nosaltres, ja sigui per error policíac o per estratègia política, pugui convertir-se de la nit al dia en víctima de la blindada impunitat de l'Estat.

És precisament aquesta injustícia que s'està cometent amb la Núria Pòrtulas el motiu de la concentració que tots els dimecres, al capvespre, té lloc davant la seu d'ICV-EUiA de Girona. A Joan Saura i a Joan Boada, conseller i director general d'Interior, respectivament, els retreuen falses imputacions a la Núria, que col·laborin en l'aplicació d'una legislació que vulnera els drets fonamentals de les persones i que ni tan sols tractin de modificar o d'atenuar els procediments jurídics per a l'esmentada aplicació. Em temo, això no obstant, que a ICV li importen molt poc aquestes concentracions. ICV és un partit que sols s'interessa pels problemes reals de la gent i, sens dubte, el problema de Núria Pòrtulas no és un problema real. El problema de Núria Pòrtulas és ella mateixa, que és com dir que Núria Pòrtulas no existeix. Tothom sap que el partit de Joan Saura i Imma Mayol està cridat a coses més elevades que la defensa d'una jove antisistema. A més, com pot ser Núria Pòrtulas una antisistema, si l'autèntic antisistema, segons Mayol, l'encarna ella mateixa? Aquesta és la lliçó que la jove Pòrtulas hauria d'aprendre, la que ens diu --perquè hi ha documentació i testimonis sobrats que ho proven-- que la parella més antisistema de Catalunya, a banda de fer diners amb uns sous desorbitats dignes de la dreta més reaccionària, té el bon gust de comprar la seva roba en el número 6 del Passeig de Gràcia de Barcelona, seu de la botiga que des de fa més d'un segle vesteix les elits més conservadores de la ciutat.

Un altre problema que té Núria Pòrtulas, a més de ser catalana i desafecta a Espanya, és que els qui l'han detinguda no són nord-americans i que la presó on es troba no es diu Abu Graib o Guantánamo sinó Soto del Real. Cosa, com és lògic, molt poc estimulant per a un partit amoïnat pels problemes reals del món. És per això que potser més d'un lector pensarà: "Si l'han detinguda, alguna cosa haurà fet". Doncs sí, mantenia una relació amb un pres anarquista. Però això no la converteix en terrorista, oi? Llevat, és clar, que el país on viu no sigui un Estat de dret, sinó un Estat policíac. En aquest cas, tots, absolutament tots som sospitosos potencials.

Aquestes són paraules de la Núria des de la presó: «Ara ja no són accions puntuals la raó per la qual se'ns criminalitza, sinó per pensar d'una determinada manera». Té raó, perquè un Estat policíac necessita la coartada d'un perill constant per poder controlar la població i empresonar-la mitjançant judicis d'intencions. Aquesta és la raó per la qual el cessament de la violència ha demostrat, finalment, que la vertadera obsessió de l'Estat no és ETA, sinó la unitat d'Espanya. Ho va dir sense ambigüitats Dolors Nadal, diputada del Partit Popular, el 19 de febrer de 2004: «el problema no és el cas Carod ni la seva entrevista amb ETA, sinó les idees independentistes d'aquells que volen construir una Catalunya alliberada d'Espanya». Algú pot parlar més clar? És, doncs, per pensar d'una determinada manera que se'ns criminalitza. En aquest sentit, sap el lector que tots els joves independentistes catalans mínimament actius estan fitxats pels Mossos d'Esquadra? Absolutament tots. El procediment, l'origen del qual es remunta a l'any 2000 --època del conseller Xavier Pomés--, consisteix a demanar la documentació a tots els joves que assisteixen a actes sobiranistes, com per exemple l'Aplec del Pi de les Tres Branques, i prendre nota del nom de cadascun. D'aquesta manera, com en els règims totalitaris --en què es deté primer i s'investiga després, en què s'empresona sense proves i es criminalitza la dissidència--, s'obté una llista il·legal, però exhaustiva, de milers i milers de joves desafectes.

Núria Pòrtulas, val a dir-ho, no ha comès cap delicte, ho sap la policia catalana, ho saben Joan Saura i Joan Boada i ho sap l'Audiència Nacional espanyola, però la mantenen segrestada perquè encarna tot allò que temen: el pensament lliure, la utopia d'un món sense elits privilegiades i la defensa del dret a l'autodeterminació de tots els pobles de la Terra. Aquest és el crim de Núria Pòrtulas i aquest serà el bagatge indestructible de la seva victòria final.

Víctor Alexandre

Aquest dijous festiu 5 d'abril,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Conde Sallent, Via Alemanya, Passeig Mallorca, Jaume III, es Born.

- Canvi de sentit: Unió, La Rambla, Baró de Pinopar, Via Alemanya.

- Final: Plaça d'Espanya

Massa Crítica

971 207 441

Tura pide celeridad a la Audiencia Nacional en el caso de la anarquista Núria Pórtulas

La consejera de Justicia, Montserrat Tura, pidió ayer a la Audiencia Nacional que actúe con "celeridad" en el caso de la anarquista Núria Pórtulas, la vecina de Sarrià de Ter (Gironès), encarcelada desde el pasado mes de febrero por presunta pertenencia a banda armada y tenencia de explosivos.

Tura manifestó que, en situaciones como la de Pórtulas, el departamento que dirige pide al tribunal que sea que actúe con celeridad, "porque", precisó, "situaciones así generan ansia e incertidumbre". "Este no es un tema que lleve el departamento de Justicia; se lleva desde fuera de Cataluña y lo único que podemos pedir es que se aclare", agregó la consejera.

Núria Pórtulas está encarcelada desde el pasado mes de febrero en la prisión de Soto del Real de Madrid. Los Mossos d'Esquadra detuvieron a la joven, que tiene 26 años, por orden de la Audiencia Nacional, que es la jurisdicción que entiende de los delitos de terrorismo. En concreto, el juez de la Audiencia Nacional Santiago Pedraz ordenó el 9 de febrero el ingreso en prisión provisional de la joven por pertenencia o colaboración con un grupo anarquista italiano que supuestamente pretendía atentar contra instituciones públicas catalanas.

Desde su encarcelamiento, la familia de la detenida y grupos de amigos han realizado concentraciones de protesta pidiendo su excarcelación. Los familiares mantienen una pugna con el departamento de Interior por la acción que condujo a la detención de Núria Pórtulas.

(El País, 03-04-07)

Hi ha proves abundants que el poble sahrauí ha estat víctima de tortures i desaparicions

El Congrés va aprovar fa uns quants dies una resolució instant el Govern perquè "defensi una solució urgent, justa i definitiva al conflicte del Sàhara Occidental", un conflicte que fa més de 30 anys que dura davant la passivitat de la comunitat internacional. És una ocasió òptima per recordar el que va significar i continua significant la tragèdia del poble sahrauí. El territori conegut com a Sàhara Occidental va ser colònia espanyola des del repartiment del continent africà efectuat per les potències colonials europees (1884), però des que el Marroc, el 1956, va accedir a la independència ja va expressar les seves pretensions annexionistes sobre el territori administrat per Espanya. El 1975, Hassan II el va envair, coincidint amb el final del franquisme, i es va firmar l'Acord de Madrid pel qual Espanya va abandonar aquell territori. L'ONU va advertir llavors que l'Acord no va transferir la sobirania sobre el territori ni va conferir a cap dels signataris la condició de potència administradora.

El Front Polisario, creat el 1973 per aconseguir la independència del territori, va mantenir una primera resistència contra l'ocupació espanyola, i després, contra la marroquina. El novembre del 1975 les tropes de Hassan II van entrar al Sàhara i van arrasar tots els assentaments. La capital, Aaiun, va ser ocupada per 2.000 soldats marroquins que van entrar a les casernes abandonades pels espanyols i van segellar les entrades i sortides de la ciutat. Llavors va començar l'èxode i la repressió. Els familiars dels desapareguts forçosos no han tingut cap més notícia de la seva situació des del moment de la detenció, i desconeixen si són vius o han mort. El Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries de l'ONU ha expressat reiteradament la seva preocupació pels desapareguts forçosos al Sàhara Occidental. A més a més, molts detinguts sahrauís van ser sotmesos a tortura, alguns fins a la mort, als centres de detenció, com la presó d'Aaiun, coneguda com la presó negra, el centre penitenciari de la platja d'Aaiun (antiga caserna militar espanyola), les presons secretes d'Agdaz, Kalaat Magouna i Agadir, i les casernes militars de Smara.

Els cadàvers es feien desaparèixer en fosses comunes, sense cap identificació, i algunes d'aquestes fosses s'han localitzat a Jdairia, a l'est de la ciutat de Smara; Lamsyed, a prop de la ciutat de Tan-Tan; o a la platja de l'Aaiun, molt pròxima al centre de detenció i tortura. Hi ha informes que relaten que molts dels sahrauís segrestats van ser llançats des d'helicòpters o en- terrats vius. El Comitè de Drets Humans de l'ONU, al seu informe del 1994, expressava la seva preocupació pel manteniment de les pràctiques de tortura al Marroc, i el del 2004 va reiterar la seva preocupació "per les nombroses al·legacions de tortura i maltractaments en persones detingudes"

A més a més d'això, el comitè de l'ONU, al seu informe de l'any 1993 declara el següent: "Els supervivents van ser posats en llibertat després de 18 anys de detenció secreta en condicions inhumanes, completament aïllats del món exterior. Tots patien mals físics i psicològics irreversibles i se'ls continuava privant de l'assistència mèdica necessària per tractar les malalties causades pels anys de detenció". Efectivament, uns 300 sahrauís, que havien estat segrestats, van ser alliberats el 1984, el 1991 i el 1992, després de passar molts anys desapareguts en centres de detenció secrets.

Tots aquests fets s'han de situar en el context d'un poble, el sahrauí, sotmès a la dominació d'una potència estrangera, al qual s'ha impedit l'exercici del dret de lliure determinació de conformitat amb la resolució de l'ONU sobre la concessió d'independència als països i pobles colonials. Una submissió que genera, segons aquesta resolució, "una denegació dels drets humans fonamentals" als països als quals s'impedeix que l'exerceixin.

Els fets descrits no s'han investigat ni enjudiciat al Marroc. Per tant, som davant d'un supòsit evident d'impunitat. El Marroc ha incorregut en una greu irresponsabilitat internacional en la mesura en què ha denegat de manera permanent i generalitzada el dret a la justícia de les víctimes. Un dret que genera l'obligació de constituir tribunals imparcials i independents i garantir un judici just per tal d'enjudiciar les conductes descrites.

Ningú pot dubtar que el poble sahrauí ha estat víctima, entre molts altres delictes, d'un genocidi, mitjançant un assetjament generalitzat, tan greu i constant, que va provocar la fugida massiva de la població dels territoris ocupats cap als territoris limítrofs fins a arribar a l'altíssima xifra de 120.000 refugiats. Un genocidi comès per les autoritats marroquines en el marc d'un pla polític i un designi perfectament elaborat que sempre ha pretès sotmetre absolutament la societat sahrauí, eradicar qualsevol signe de resistència i exterminar-la com a grup ètnic.

Carlos Jiménez,

exfiscal anticorrupció

Desordres públics + Ultratge al Regne d’Espanya = Un any de presó

www.detenidosporunavivienda.org