Ateneu Llibertari Estel Negre

Exactament aquest és el nom d'un grup d'activistes culturals amb seu a la Societat Recreativa de Felanitx, de diferents llocs de naixement i residència (d'aquí la «Llavor dispersa» com s'anomenen), sobretot manacorins i felanitxers, que ja són ganes de tenir seny i comportar-se, i jo sé per què ho dic, Antoni Pellisser tallant l'oratge, a més d'organitzar amb freqüència regular cinefòrums, conferències de temàtiques diverses, pensaren que era una bona idea convocar-nos per parlar d'allò que un moment donat de la història de l'Estat Espanyol, vengué a anomenar-se la Transició, més que res per la tendència dels humans a donar un nom concret a totes les coses (i quan tenen nom ja tenen propietari, sempre s'ha dit, enfila aquesta).

La cosa havia de tenir, més o manco, la formalitat d'una taula redona, i així es va fer. Va oficiar de moderador n'Antoni Tugores, el manacorí amic des de molt antic, des dels anys en què als dos no ens quedava més remei que ser prims de barra, i els ponents vàrem ser en Miquel Riera, exbatle felanitxer; en Josep Vilches, l'exponent d'aquella esquerra mallorquina de tantes lluites quasi guanyades (quasi perdudes?); el professor Sebastià Serra, i jo mateix, també ex de tantes coses que més val no enumerar-les. Ni anomenar-les. Així mateix s'omplí la saleta d'actes, i la vetllada transcorregué en un tec i no-res, que ja era hora d'acabar-la i pareixia que just havia començat, em semblà molt curta, el que sempre és simptomàtic que els companys ponents primer, i després el públic amb les seves encertades intervencions i afuades preguntes, m'engrescaren d'allò més, cosa que, darrerament, no cregueu que resulti cosa fàcil. I bé, tot plegat vaig quedar amb la mateixa sensació que ja tenia abans de començar l'acte: que la transició la férem perquè ens la deixaren fer, perquè ens empassolàrem tots els calàpets que el franquisme i la gran dreta espanyola, el personal armat i l'estament religiós varen voler. Transició que començà a caminar un peu davant l'altre degut a les llagues de la gangrena de la mateixa podridura franquista, després de la mort del dictador l'any 1975, que malgrat encara esperonegés forta i feixuga, deixava encletxes que foren aprofitades oportunament pels moviments socials, sindicals, sobretot Comissions Obreres. I que, com a conseqüència de tot plegat, s'infantà una Constitució bifa, coartada, monàrquica, esmorrellada, i en molts de caires, injusta. Però és el que hi havia, aferra-t'hi i fes-te envant.

I em vaig haver d'engospar preguntes de part d'un personal jove d'anys, que jo mateix ja m'havia formulat infinitat de vegades, llavonses i sempre: vàrem fer tot el que poguérem, aquell moment? S'hagués pogut fer millor, tot plegat? A la vista de la situació actual de la democràcia espanyola, amb tantes garseses evidents, sobretot a dubtosos caires de l'estament judicial, i moltes altres esbiaixades, no tenim la sensació que ens han donat pel sac i hem hagut de pagar els beures? On començava la nostra voluntat i acabava la nostra possibilitat real?, com demanà el poeta Albert Herranz. Interrogants que, de tant de ferro com tenien, esmussaven com rapinyar la calç de la paret. Però el plom fos de la vetllada, que em regalimà pel cap a mitjanit de tornada a casa, va ser el contingut de la intervenció del cap de llista del BLOC a Felanitx, en Nicolau Barceló, en el sentit de constatar a rotlo que, aleshores, els anys setanta, nosaltres havíem patit durament la repressió política, intel·lectual, moltes vegades física també, d'acord, però que no havíem de perdre de vista la por a la repressió ferotge existent a l'actualitat: l'econòmica, la gran dificultat aquí, a Mallorca, de fer llistes electorals d'esquerres, de trobar feina si no t'alinees allà on toca, les oposicions més difícils si no et situes oportunament... Em va esclafar, pansir com una figa seca. Terrible.

Gabriel Florit

(Diari de Balears, 25-04-07)

El pròxim dijous 26 d'abril segueix el Cicle de cinema de combat social que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

James McTeigue

V de Vendetta (2005)

En un futur no molt llunyà, el Regne Unit és un país totalitari. Una jove, Evey, és rescatada en ple carrer per un misteriós emmascarat només conegut com V. Aquest personatge passava per allà perquè aquella nit és una data molt especial... i a partir d'aquell moment, l'aparició d'aquesta figura carismàtica revolucionarà la situació contra el govern feixista dirigit amb mà de ferro per «el líder».

Esperem doncs la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquestes activitats.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Margalida Bover i Vadell, coneguda per ser l’última núvia de l’anarquista català Salvador Puig Antich abans que aquest fos assassinat pel règim franquista a l’any 1974, figura en les llistes electorals del P$OE de Capdepera al lloc número quatre, una posició que no en garanteix l’ingrés a l’Ajuntament tenint en compte que els sociates disposen només de dos regidors actualment.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom

del teu amant,

bandera negra al cor

Joan Isaac: A Margalida

El consolat danès de Barcelona ha estat atacat en solidaritat amb l’Ungdomshuset i la gent presa per resistir-se al seu desallotjament  

El 24 d'abril, un grup d'activistes han portat a terme una acció de solidaritat amb la lluita de l’Ungdomshuset. 

El grup ha entrat al consolat danès, a la quarta planta d'un edifici comercial del centre de Barcelona.

Un gran missatge que deia «Ungdomshuset: no oblidem» ha estat pintat a la paret, i s'han llançat bombes de pintura a les parets, a terra i a les prestatgeries que contenien arxivadors i documents.

S'han llançat pamflets per tota l'oficina i tant l'escut de Dinamarca com les fotos del rei i la reina d'aquest país han estat ratllades amb el nombre 69, número del carrer on es trobava l'edifici okupat i emblema del col·lectiu.

Quan ha arribat la policia el grup ja havia pogut marxat i s’havia dispersat sense problemes; no hi ha hagut identificacions ni detencions.

Aquesta acció ha estat fruit d'una promesa segons la qual si l’Ungdomshuset era desallotjat i la gent presa no era posada en llibertat, hauria conseqüències.

La lluita pels espais autònoms continua, aquí i a tot arreu, perquè la solidaritat no té fronteres.