Ateneu Llibertari Estel Negre

El mitificado líder anarquista tuvo un hermano de Falange amigo de José Antonio Primo de Rivera. Tan exaltado como Buenaventura, Marciano Pedro Durruti acabó fusilado por su propio bando

Cuenta la francesa Simone Weil de sus vivencias en la Columna Durruti que en una escaramuza capturaron a un chico de 15 años que peleaba con los nacionales. «Lo registraron; se le encontró una medalla de la Virgen y un carné de Falange», relata. «Lo enviaron ante Durruti, quien le dio a elegir entre morir o incorporarse a las filas de quienes le habían capturado. Le dio un plazo de 24 horas para reflexionar. El muchacho dijo que no y fue fusilado...»

¿Hubiese actuado igual el enaltecido líder anarquista si el capturado hubiera sido el militante de Falange Española de las JONS Marciano Pedro Durruti Domingo, penúltimo de sus siete hermanos?

Quince años más joven que Buenaventura, Marciano Pedro, tan exaltado como su hermano, ingresó en la Falange a comienzos de 1936, trató de mediar entre José Antonio Primo de Rivera y el propio Buenaventura y acabó fusilado por miembros de su mismo bando en 1937. Para él valdría el retrato que Pío Baroja trazó de su hermano: «Durruti era tipo para tener biografía en romance, en un pliego de literatura de cordel, con un grabado borroso en la primera página».

Marciano Pedro Durruti Domingo -no Domínguez, por más que lo pongan biógrafos de Buenaventura- había nacido en León el 6 de marzo de 1911. Para entonces su hermano Buenaventura estaba a punto de cumplir 15 años y no hacía mucho que había dejado los estudios para incorporarse al taller de Melchor Martínez, donde, como escribe Abel Paz, aprendería socialismo además del oficio de mecánico. Marciano Pedro acabaría igualmente siendo mecánico y chapista.

También como su hermano Buenaventura, empezó desde joven a militar en política. Inicialmente, en las filas del anarquismo y, seguramente, con la misma ostentación sobreactuada con que años después defendería el falangismo. En octubre de 1934, a los 23 años, y con su hermano Buenaventura ya convertido en mito anarquista, Marciano Pedro fue puesto a disposición de las autoridades militares de León por considerársele implicado en el movimiento revolucionario y significado elemento de la FAI.

De anarquista a Falange

Ha sido Manuel Durruti Cubría, doctor en Ciencias Químicas por la universidad alemana de Heidelberg y sobrino de Buenaventura y Marciano, quien de verdad se ha tomado el trabajo de exhumar el perfil del hermano falangista. En su empeño de esclarecer la memoria de los Durruti al margen de filias y fobias políticas, él fue quien dio con los papeles de la causa 405/37 que condenó a la pena capital a su tío Marciano.

Al poco más de un año de la detención de 1934, Marciano ya militaba en Falange. La afiliación de un hermano de Buenaventura Durruti que, además, había pertenecido al Ateneo Obrero despertó recelo entre ciertos falangistas locales. Pese a lo cual, el joven mecánico leonés ingresó el 5 de febrero de 1936 con el aval, nada menos, que de José Antonio Primo de Rivera.

El poeta Victoriano Crémer dedica un cálido espacio a Marciano Pedro Durruti -él lo llama Pedro, a secas, y lo define como «anarco-falangista»- en su memorial El libro de San Marcos. Los dos coincidieron en la penosa cárcel leonesa de San Marcos.

En ese libro, Crémer alude a la relación de Marciano con Primo de Rivera y a un intento de mediación del falangista leonés entre su hermano y José Antonio. «Aquel Pedro Durruti, bajo y fuerte como un legionario romano», escribe Crémer, «de mirada insolente y penetrante como todos los del clan y palabra arrebatada comenzó a desplegar actividades en los distintos campos, convertido en conspirador de la fusión o de la confusión. Y fue de José Antonio a Buenaventura y de éste a Ángel Pestaña [anarquista fundador del Partido Sindicalista]».

Un informe del delegado de Orden Público de León asegura que Primo de Rivera dio un cargo a Marciano Durruti en Falange Española de Madrid «por una gestión que había hecho con los anarquistas de Barcelona». En cualquier caso, no parece que los contactos fueran muy fructíferos. Como remata Crémer: «A punto estuvo [Marciano] de ser estrangulado por su propio hermano cuando le llegó con la embajada del desaforado contubernio».

El joven Durruti coincidió con Primo de Rivera en julio de 1936 en la madrileña cárcel Modelo. De allí salió Marciano por mediación de su madre, Anastasia Domingo, que, al parecer, movió importantes influencias (¿Azaña, Ángel Pestaña, su propio hijo Buenaventura?).

A su vuelta de Madrid, en los primeros días del conflicto civil, buscó refugio en casa de otro de los hermanos Durruti, entonces destinado como fogonero en la reserva de locomotoras de la localidad leonesa de Busdongo. Y de allí pasó a León, donde un año más tarde se precipitaría su tragedia.

En una ciudad pequeña y de atmósfera tirando a levítica como León, un tipo vehemente como Marciano Durruti, llegado al falangismo del anarquismo, tenía las de perder. Y su alineamiento con las tesis del sucesor de Primo de Rivera, Manuel Hedilla, condenado a muerte por Franco por resistirse a la unificación de Falange Española con los tradicionalistas, sería el detonante de su condena.

Ideas corrosivas

Según el sumario del consejo de guerra celebrado contra él entre el 21 y el 22 de agosto de 1937, Marciano Durruti iba proclamando con absoluto descaro, en público y en privado, ideas corrosivas como la disolución de la Guardia Civil, la desaparición del clero, la admisión en Falange de socialistas y comunistas o la subordinación del Ejército a Falange. Incluso se recogió un informe que insinuaba que podría haber dado, o eso se decía, el fichero de Falange a la Dirección General de Seguridad republicana, debido a lo cual habrían sido fusiladas gentes de derechas por elementos marxistas.

De poco vale argüir en su descargo una nota publicada en el diario anarquista Claridad en abril de 1936: «En cuanto a la detención de un tal Marcelo [sic] Durruti en compañía de un pistolero a sueldo del fascio llamado Moldes hemos de decir que, aunque él se llama anarquista no es tal, pues los informes que de él tenemos son pésimos, y no hay más sino que nuestro querido compañero Buenaventura Durruti tiene la desgracia de ser hermano suyo, y este sinvergüenza trata de explotar el nombre limpio de su hermano, olvidando que éste le tuvo que echar de su lado».

La suerte de Marciano Pedro estaba echada y en un vertiginoso -y algo chapucero- consejo de guerra se le condenó a muerte por adhesión a la rebelión con la peculiaridad de que la pena fuese «ejecutada por individuos de la misma organización del condenado».

Marciano Pedro murió fusilado el mismo día 22 de agosto en El Ferral del Bernesga, en León. Se ignora si fue amortajado con la prenda para la que, sugiere Victoriano Crémer, su hermana Rosa habría bordado la estampilla del yugo y las flechas, en labor como sacada del Cara al sol. Enterrado en el cementerio municipal de León, Marciano Pedro Durruti no podía aspirar a un duelo multitudinario como el que Barcelona ofreció a su hermano Buenaventura, cuya muerte sigue sin esclarecerse del todo. Unos dicen que fue un accidente con su propio fusil; otros, que fue asesinado por agentes estalinistas, ejecutado entonces por gente de su mismo bando, como ocurrió con Marciano.

Fuera como fuese, Buenaventura murió el mismo 20-N de 1936 que José Antonio Primo de Rivera, ¿el mentor de Marciano Pedro? Tristes ironías, disidencias, tal vez caprichos de la Historia.

Gonzalo Garcival

(Crónica / El Mundo, 01-04-07)

- Secretaria d'Acció Social CGT Catalunya: Llibertat Laura Riera

- Llibertat Núria Pòrtulas: entrevista a companys de Núria

- Antoni Cánovas Martín: La muralla marítima, urbanisme feudal

Acció solidària amb Núria i Juan a la Sagrada Família

Ahir, 11 d’abril, a les 11 hores, es va penjar una pancarta en una grua de la Sagrada Família que duia escrit: «Llibertat Nuri i Juan». Per mor del vent que bufava la pancarta no s’ha pogut llegir bé, però l’acció ha estat positiva, ja que s’han repartit octavetes a la gent que hi passava i s’han cridat consignes per la  llibertat dels anarquistes presos.

barcelona.indymedia.org

***

Campanya de solidaritat amb l'anarquista Núria Pòrtulas

Oleguer, Rubianes i Llach, entre els firmants del manifest de suport

El futbolista Oleguer Presas, el filòsof Josep Maria Terricabras i la cosina de Núria Pòrtulas van presentar ahir el manifest a favor de la noia gironina detinguda per presumpta pertinença a un grup anarquista violent italià i per voler atemptar contra institucions públiques catalanes.

El manifest de suport a Pòrtulas, a la presentació del qual van anar unes cent persones, ja compta amb les adhesions, entre altres, dels cantants Lluís Llach i Manu Chao, dels actors Joel Joan i Pepe Rubianes i de l'antropòleg Eudald Carbonell. El text critica les "mesures desproporcionades" usades pels Mossos al detenir la noia, demana responsabilitats polítiques a la conselleria d'Interior i exigeix la posada en llibertat de Pòrtulas, que és a la presó de Soto Del Real, Madrid, esperant judici.

Durant l'acte, els participants van corejar consignes a favor de la llibertat de la noia i van criticar l'ús de la llei antiterrorista i l'actuació de l'Audiència Nacional. Terricabras va advocar per l'abolició d'aquesta institució judicial, que va comparar amb els tribunals franquistes, mentre que Oleguer va demanar que s'acabi la "guerra preventiva de detenir i empresonar sense proves".

Laia Folch

(El Periódico de Catalunya, 12-04-07)

Avui dimecres 11 d'abril es presentarà davant els mitjans de comunicació el manifest per la llibertat de Núria Pòrtulas signat per conegudes personalitats de molts diversos àmbits del món intelectual, artístic, universitari i de compromís social.

La presentació es farà a càrrec de Josep Maria Terricabras i Oleguer Presas, amb la presència d'altres dels sotasignants. En aquests moments ja compta amb l'adhesió de Quimi Portet, Pepe Rubianes, Arcadi Oliveras, Ventura Pons, Feliu Ventura, August Gil Matamala, Carlos Taibo, Matthew Tree, Feliu Ventura, Fermin Muguruza, Héctor López Bofill, Joel Joan i molts d'altres. L'acte es farà a les 19 hores al carrer Riera Alta 4-6 i està totalment obert al públic i als mitjans de comunicació. Hi intervindran també l'advocat Benet Salellas i Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

En el manifest s'exigeix la posada en llibertat immediata de la jove gironina empresonada des del 7 de febrer i també es demanen responsabilitats polítiques a la Conselleria d'Interior de la Generalitat.

Per qualsevol informació: 677051602, 652138893

***

Manifest per la llibertat de la Núria Pòrtulas

Ja són molts els ajuntaments que a través de mocions aprovades als seus plens s’han posicionat a favor de la llibertat per la Núria Pòrtulas, així com moltes entitats i persones a través de l’adhesió al manifest de la campanya i de cartes i articles de suport publicats en diaris i pàgines electròniques.

La Núria Pòrtulas, una jove compromesa amb el seu entorn social, va ser detinguda i empresonada sota la llei antiterrorista, per ordre de l’Audiència Nacional, a petició dels Mossos d’Esquadra per la imputació de tinença d’explosius i pertinença a banda armada; però posteriorment, a la vista a l’Audiència Nacional, el jutge va decidir imputar tan sols col·laboració amb banda armada, ja que no hi havia indicis d’explosius.

Des del passat 7 de febrer la Núria Pòrtulas roman en presó preventiva a Soto del Real, a l’espera de la presentació de noves diligències per part dels Mossos d’Esquadra, tot i que el jutge que porta el cas ja les ha demanat als Mossos en tres ocasions des que va començar el procés.

El detonant d’aquesta operació va ser l’existència d’una llibreta blava i divers material de difusió anarquista, que se li va requisar dues setmanes abans en un control dels Mossos d’Esquadra tornant d’una manifestació contra els abusos policials a Olot. A la llibreta hi havia informació sobre la campanya de suport a Juan Surroche, anarquista pres per l’estat italià.

Així doncs, els indicis causants de l’empresonament preventiu són, d’una banda la seva implicació en la campanya de suport a Juan Surroche, i de l’altra les dades sobre institucions gironines trobades a la llibreta blava.

Aquest no és més que un cas entre molts altres de persones imputades per causes polítiques, retallant així de forma greu la llibertat d’expressió. Per això les persones sotasignants fem públic el nostre suport a la campanya per la llibertat de la Núria Pòrtulas pels següents motius:

- Pensem que aquests fets no poden justificar ni l'empresonament preventiu ni la imputació de col·laboració amb banda armada, ja que és totalment inversemblant que una suposada banda terrorista italiana, de la qual no es coneix ni el nom ni cap membre component, pugui preparar un atemptat a Girona. A més, les accions en les quals ha participat la Núria, com la campanya de solidaritat amb Juan Surroche, han estat de caire pacífic, ja siguin manifestacions, concerts o encartellades. Apel·lant a la presumpció d’innocència, doncs, no és raonable pensar que hi ha indicis per acusar-la del que se li imputa.

- No creiem adequada l’actuació dels Mossos pel que fa a les mesures desproporcionades que es van adoptar el dia de la detenció com són la irrupció dels cossos policials, amb la cara tapada i sense donar explicacions a altes hores de la matinada als escorcolls a l’immoble okupat on residia la Núria i a casa dels seus pares, on també van requisar ordinadors i material informàtic del negoci familiar que encara no han retornat, amb tot el que això comporta per a l’activitat diària de la família.

- D’altra banda la desinformació constant que han sofert familiars i amics sobre el desenvolupament del cas també ens sembla incorrecta.

Finalment demanem l’assumpció de les responsabilitats polítiques a la Conselleria d’Interior i la posada en llibertat de la Núria Pòrtulas.

D’acord a la redacció d’aquest comunicat m’adhereixo a ell i a la seva petició.

Noms i cognoms

DNI, PPORT, NIF

Edat

Professió

Telèfons

A/e

Signatura

Surten les memòries inèdites del general simpatitzant de la CNT, Juan Perea

Flor del Viento acaba de publicar les memòries del general republicà Juan Perea Capulino (1890-1967), Los Culpables. Recuerdos de la guerra, 1936-1939. Mauricio i Álvaro, els fills del general, han lluitat durant anys, perquè l'obra del seu pare fos publicada.

Durant la Transició van presentar l'obra a una editorial barcelonina que rebutjà el manuscrit perquè el general criticava massa els comunistes. Ara, en plena recuperació de la memòria, l'editor Ramon Serrano publica les memòries inèdites d'un cap militar de l'exèrcit republicà.

Juan Perea Capulino les va escriure a l'exili de Niça els anys 1939-1940, per tant són coetànies a les de Vicente Rojo, ¡Alerta a los pueblos!, i a les de Julián Zugazagoitia, Guerra y vicisitudes de los españoles. L'historiador Josep Sánchez Cervelló va dir, en la presentació del llibre, que Perea aporta importants dades a temes de la Guerra Civil: l'ofensiva a la Sierra del Guadarrama, la defensa de Madrid, l'ofensiva sobre Terol i, sobretot, el final de la guerra amb la caiguda de Catalunya. I va afegir que Perea "era un militar capaç d'organitzar la guerra des de la diplomàcia i de preparar un exèrcit des de la disciplina i l'honestedat".

Perea, que va simpatitzar amb la CNT, és l'únic cas de soldat d'escala militar que arribà a general. Formava part de l'exèrcit des dels 14 anys i abans dels 20 ja entrava en accions guerreres. El 1926 va participar en l'anomenada Sanjuanada contra la dictadura de Primo de Rivera, i a conseqüència d'això fou tancat durant sis anys a Montjuïc. El 1936 va dirigir la columna Perea, on hi havia sindicalistes, anarquistes i voluntaris. Entre els seus col·laboradors destacaren els militants obrers Josep del Barrio i Cipriano Mera.

Perea, que fou un dels caps de l'Exèrcit de l'Est, va ser crític amb el PCE al qual acusa de cercar l'hegemonia en contra dels interessos generals de la República i del poble treballador. En acabar la guerra va ser nomenat general per Negrín. Visqué l'exili a França, Mèxic i Algèria.

Ferran Aisa

(Avui, 09-04-07)

Aquí teniu les activitats que per al mes d’abril la CNT de Palma ha organitzat.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats.

---

Organitzant les resistències

Cicle de cinema de combat social

Dijous 12 d’abril a les 20.00 hores

Venceremos, la otra historia de Oaxaca

(2006, Mèxic, Col·lectiu Producciones Vanguardia Proletaria)

 +

Octubre negro en Oaxaca

(2006, Mèxic, Col·lectiu Mal de Ojo TV)

---

Dijous 19 d’abril a les 20.00 hores

La dignidad de los nadies

(2005, Argentina, dirigida per Fernando E. Solanas)

---

Dijous 26 d’abril a les 20.00 hores

V de Vendetta

(2005, Estats Units, dirigida per James McTeigue)

---

Tots el actes es duran a terme al local de CNT Palma

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

La negociació amb els grups per impulsar la llei abans d'acabar la legislatura no acaba d'arrancar fre

Les minories temen que Zapatero vulgui congelar-la fins després de les generals

La llei de la memòria històrica s'ha convertit en una iniciativa incòmoda per a un govern, el del PSOE, que des de l'oposició a l'executiu d'Aznar no tenia cap dubte a l'hora d'exigir l'anul·lació dels judicis sumaríssims i la devolució de la dignitat a les víctimes de la Guerra Civil i de l'etapa franquista. Ara, si es posa el retrovisor des de la Moncloa, la perspectiva del que es vol o es pot fer ja no es veu amb tanta nitidesa.

De fet, el que havia de ser una de les lleis estrella d'aquesta primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero ha vist com s'arrossegava molt de temps pels despatxos de la zona presidencial i, ja un cop presentada, fa mesos que es troba perduda entre la paperassa del Congrés.

És el que diversos col·lectius d'afectats per aquella negra etapa consideren una llei fugissera, i no només perquè el govern socialista no acaba de trobar el moment de discutir-la amb els grups parlamentaris, sinó perquè el que ofereix és, simplement, passar pàgina d'aquells episodis amb un "trist certificat" i un "copet a l'esquena", es lamenten.

Un nou ajornament electoral

L'executiu de Zapatero és conscient que amb aquesta llei s'ha posat en un carreró sense sortida: encara que hi introdueixi alguns retocs, difícilment aconseguirà satisfer les víctimes i, sens dubte, el que sí que farà és oferir en safata un nou element de discòrdia al PP que des del primer dia es va autoexcloure de qualsevol negociació de la norma i va exigir-ne la seva retirada.

En l'horitzó, però, no s'albira precisament que hi hagi d'haver una resolució ràpida d'aquesta discussió. Després de gairebé vint ajornaments de la presentació del període d'esmenes, i davant la pressió de les minories que exigien que s'impulsés d'una vegada la llei, l'executiu socialista va optar per tancar aquest procés el passat dia 6 de març.

Llavors tots els grups van dir-hi la seva i, sobretot, totes les minories van coincidir que a ningú no agradava el comitè de notables proposat pel govern central -i que hauria d'escollir el Congrés- amb la missió d'expedir certificats proclamant la injustícia patida per les víctimes o familiars que ho demanessin. En tot cas, des que fa un mes es van presentar les esmenes, els grups no han sabut res més per part de l'executiu de Zapatero. Es va tornar a imposar el silenci, perquè el grup majoritari al Congrés ha decidit tornar a congelar la llei a l'espera que passi la tempesta de les municipals i autonòmiques del proper 27 de maig.

La incomoditat que ocasiona la llei es faria més ostentosa si s'assumís el següent pas i s'obrís la ponència en ple període electoral, ja que no només rebrien crítiques des dels mítings del PP pel fet de ressuscitar la idea de les dues Espanyes, sinó que també des d'ERC i des d'IU-ICV es denunciaria l'escàs interès de l'executiu de Zapatero a voler avançar en una qüestió que aquests dos grups consideren cabdal: per restituir la dignitat de les víctimes cal que s'anul·lin els judicis sumaríssims. Per la direcció socialista, una cosa és dir no a aquesta exigència en reunions privades i una altra molt diferent és la de tornar-se a retratar a la cambra baixa posant-se en contra de les reclamacions dels seus socis d'esquerres, que, al cap i a la fi, han estat els impulsors perquè el govern de Zapatero es decidís a presentar en aquesta legislatura la llei de la memòria històrica.

La situació ara és que la llei està novament aparcada. L'excusa que s'ha donat, però, és que la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, vol negociar directament amb els portaveus dels grups, i les darreres setmanes qüestions d'agenda molt més urgents li han impedit posar-s'hi. Aquesta mateixa setmana, de fet, De la Vega és de viatge a la Xina, i fonts de la Moncloa asseguren que quan passin les festes i es reprengui l'activitat al Congrés es reprendrà el treball en un assumpte del qual la vicepresidenta es va fer càrrec des del primer dia.

En tot cas, De la Vega és la que sempre s'ha mostrat menys disposada a obrir una escletxa per permetre solucionar l'exigència perquè s'anul·lin els judicis que van originar milers de víctimes i damnificats. En algun moment de la negociació al Congrés --que molt aviat es va aturar-- el llavors responsable del PSOE en aquesta matèria, el dirigent basc Ramón Jáuregui, havia suggerit la possibilitat de buscar una fórmula que desbrossés al camí cap a l'acord amb una àmplia majoria. L'opció era elaborar una llei que permetés l'anul·lació simbòlica d'aquells dictàmens, però sense que tingués valor ni jurídic ni econòmic.

No semblava, aquesta, la millor fórmula per als grups d'esquerres, però almenys obria la possibilitat d'iniciar una negociació amb les formacions del Congrés amb una proposta diferent sobre la taula. De sobte, però, el PSOE va fer un nou gir i Jáuregui va deixar de ser el responsable de buscar l'acord, passant el tema al diputat José Andrés Torres Mora. En el debat a la totalitat celebrat el passat mes de desembre el representant socialista va tornar a deixar palès que el Congrés ni és jutge ni historiador i, davant d'això, ni reescriurà els fets de la Guerra Civil i la dictadura ni anul·larà les seves resolucions. La llei és la que és i, a partir d'aquí, es negocia amb el que hi ha.

El PSOE pensava en aquells moments que tenia el suport de CiU i PNB per tirar endavant el projecte, amb la confiança que més tard s'hi uniria IU-ICV. En canvi, considerava impossible que ERC se sumés al consens. La realitat, però, va ser que els grups català i basc van deixar clar que no serien ells els que li trauran les castanyes al foc a Zapatero en una qüestió que ells no li havien plantejat. I en el cas de CiU, a més, se'ls requeria el suport precisament en un moment que la federació refredava les seves relacions amb el PSOE després de l'1-N i la renovació del govern tripartit a Catalunya.

Millor deixar-ho córrer

Mentrestant, des de la Moncloa s'insistia que la llei s'aprovaria amb un ampli suport abans d'acabar la legislatura. Però no deien ni amb qui ni com pensaven fer-ho, encara que ha poc a poc tornen a deixar caure que s'estan buscant "fórmules de consens". De fet, han reunit juristes i catedràtics perquè avaluïn què es pot fer en el camp de l'anul·lació de sentències sense desvirtuar en excés el projecte inicial.

Però més enllà de les modificacions que es puguin introduir, diversos membres de l'executiu central i de la direcció socialista veuen poques possibilitats de sortir-ne amb èxit i apunten la possibilitat de deixar-ho córrer fins després de les generals, que, si no s'avancen, seran el primer trimestre del 2008. Alguns portaveus de les minories interpreten que, si res no canvia, aquesta és l'estratègia que de fet està seguint el grup socialista: allargar tant com es pugui els tràmits per evitar fer front a una iniciativa que els desgasta.

A més, encara que públicament no hi donen cap importància, el cert és que en privat fonts de la Moncloa admeten que les crítiques d'Amnistia Internacional, Human Rights Watch i la Comissió Internacional de Juristes titllant el projecte d'oportunitat "perduda", "mal exemple" i "perillós antecedent" no beneficien la futura negociació al Congrés, sobretot amb els grups d'esquerra, que s'han identificat força amb les crítiques. Aquestes reconegudes ONG han elaborat un estudi sobre la llei que resulta demolidor. "No només no tanca ferides, sinó que les obre més", i avisen que, en cap cas, afavoreix la reconciliació.

Mentrestant, els grups de la cambra que podrien fer costat al govern de Zapatero en aquesta llei ja han fet arribar les seves exigències, plantejades a través d'un nodrit paquet d'esmenes. El grup català de CiU, a través del diputat Jordi Xuclà, considera imprescindible que es reconegui també la persecució ideològica i política per "conviccions nacionalistes democràtiques" i també per creences religioses, posant èmfasi perquè es tingui en compte que també van haver-hi episodis de "violència incontrolada" per part de persones procedents de partits democràtics.

Pel que fa a l'anul·lació de judicis, CiU planteja la declaració "d'il·legitimitat" dels òrgans que dictaven sentències i la "injustícia d'aquestes resolucions". Aquesta proposta es veu una de les més assumibles per l'executiu espanyol, encara que aquest no vol anar més enllà d'una declaració sobre les sentències que no comporti efectes jurídics.

Els «papers» del govern basc

Per part del PNB una de les principals exigències radica a reclamar el fons documental incautat al govern basc de la República. De fet, en les esmenes s'assenyala que d'aquesta manera s'acabaria amb el greuge comparatiu comès amb les institucions basques respecte a les catalanes, que sí que han recuperat el seu patrimoni documental emmagatzemat durant dècades a Salamanca. El govern espanyol, però, no vol obrir un altre front, en aquest cas amb els documents bascos dipositats a Ferrol, en vigílies de les generals.

Els grups d'esquerres, per la seva banda, insisteixen en l'anul·lació de judicis com a única fórmula vàlida de reparació. Això és el que planteja Joan Tardà, d'ERC, i Joan Herrera, d'IU-ICV. Tardà, a més, proposa en el paquet d'esmenes la persecució dels genocides del franquisme, el reconeixement del maquis, la petició perquè el rei demani perdó en nom de l'Estat pels crims comesos i la conversió del Valle de los Caídos en un centre de la memòria. Aquest darrer aspecte també el defensa Joan Herrera, que exigeix amb contundència l'anul·lació dels judicis i la creació d'una fiscalia especialitzada en apologia del feixisme.

Montse Oliva

(Avui, 07-04-07)