Ateneu Llibertari Estel Negre

Festival organitzat pel sindicat CNT per autogestionar les Jornades Anarcosindicalistes 2007

Dissabte 28 d'abril, a partir de les 21 hores

Factoria de So (Polígon de Son Llaüt / Santa Maria)

Preu d'entrada: 5 euros

Amb les actuacions de

La Vereda (Rock amb llunes)

El Estado (punk-rock)

I amb la presència als plats de

Dj Medz:

Dj i productor nascut a Manchester de molt depurada i exquisida tècnica, amb experiència reconeguda internacional en diverses facetes. Cofundador en 1996 del segell York Street Music, va arribar a punxar com a resident a sales de la talla de Ministry Of Sound. Les seves famoses raves (kryptonite), van animar les albes londinenques de mitjans els noranta. Entre els seus últims treballs trobem Freestyle Funk, perfecte maridatge de Dj i músics en un live d’acurada producció housera.

Dj Ginés Ayala:

Aquest Dj mallorquí va començar al món de la música com a bateria i percussionista , formant part en la primera meitat de la dècada dels noranta d'algunes bandes de punk-rock locals com Miotragus. La seva creixent passió per la música electrònica el va portar a canviar la bateria pels plats iniciant així

la seva carrera com a Dj. Amb un estil de clara tendència electro-tech, les seves sets ens emboliquen en una consecució de sons àcids i contundència marcada rítmica que es veuen reflectits en la pista de ball.

Dj Pedro León:

Aquest Dj. val·lisoletà de gran cultura musical descobreix l'electrònica de la mà de grups com Ebb, Alien Sex Fiend, Froint 242... El seu bon gust i saber fer li porten a construir unes sets capaces de navegar entre diversos estils, com ara l’electro-house, el minimal,  el techno, l’electron, l’ebm…, creant sessions fresques i dinàmiques que convencen els sentits més exigents. Actualment forma part de Pragma-Recordings com a productor executiu i artista del segell.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T’hi esperem!

Més informació sobre les Jornades Anarcosindicalistes 2007

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

1937 no va tenir un maig florit

El president Pasqual Maragall va retre honors l’any 2004 a la tomba de Lluís Companys, el seu antecessor afusellat pels franquistes. Aquella entrada de Can Tunis està flanquejada per moltes làpides sense restes, però amb noms tan emblemàtics com els de Francesc Ferrer i Guàrdia, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. Tot dirigint-se a la tomba de Companys, i enmig de tanta èpica, Maragall va voler recordar --en un exercici que l’esquerra hauria de fer sense tremolor de cames-- tots els qui havien estat assassinats pels incontrolats durant a Guerra Civil. Bé és cert que molts d’aquests han figurat els pobles de Catalunya sota la reu i l’epígraf Caídos por Dios y por España o asesinados por la horda roja.

Resulta difícil fer encaixar velles i sensibles peces. Però hi ha gestos sensats. I afortunadament ens queda el consol de llibres que ajuden a recompondre la memòria que el revisionisme desitjaria morta i enterrada. Ara, en acomplir-se els 70 anys dels mitificats Fets de Maig de 1937, han aparegut tres llibres: El Escudo de la República, d’Àngel Viñas; Contrarevolució, de Ferran Aisa, i Barcelona, mayo de 1937, de Ferran Gallego. És aquest darrer el més complet dels tres i el que més elements aporta per entendre que aquell no va ser un maig florit per les barricades fratricides al carrer en plena guerra contra el feixisme. Es tracta d’una obra imprescindible per jutjar amb el cap fred les conseqüències polítiques d’aquells dies. El llibre és extraordinàriament dur amb els mites entronitzats per les barricades: un sectaritzat Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’Andreu Nin; un PSUC que cau de naixement en el pecat original de l’estalinisme: voler-se fer amb els aparells de l’Estat, i una CNT desorientada i tan plural com desgavellada amb líders com Federica Montseny, Joan García Oliver, Joan Peiró i Jaume Balius.

Per contra, el llibre de Ferran Aisa --un autor competent quan aborda temes relacionats amb la cultura anarquista-- va en la línia canònica del “revolucionari bo” (POUM) enfrontat als traïdors reformistes / estalinistes. L’assaig d’Ángel Viñas

(segon volum d’una trilogia sobre la República en guerra) aposta amb més brevetat però de forma contundent per un eclecticisme saludable en jutjar aquells dies tràgics, en què a les barricades es materialitzava “l’orgull decent de la comunitat dels humils en armes”, com diu Gallego descrivint una barricada de la CNT.

El escudo de la República. Ángel Viñas. Crítica, 736 pàgines. 29,95 euros

Barcelona, mayo 1937. Ferran Gallego. Debate, 576 pàgines. 24,90 euros

Contrarevolució. Ferran Aisa. Edicions de 1984, 334 pàgines. 18 euros

Francesc Valls

(Extra Sant Jordi / El País, 21-04-07)

Un agente estalinista, cerebro del asesinato de Nin

Viñas rememora los sucesos de mayo de 1937 en Barcelona que supusieron un golpe mortal para el POUM [El escudo de la República. Crítica)]

Alexander Orlov [agente de la NKVD, policía política y de seguridad soviética, antecedente del KGB, durante la Guerra Civil española] fue todo menos trigo limpio, y sus memorias y escritos han de leerse con muchísima cautela. Debió de ser un embustero compulsivo, atento a forjarse para la historia una imagen que no cuadra en absoluto con la realidad. Lo hizo con la salida del oro [del Banco de España hacia Moscú]. No dijo una palabra sobre [la matanza de] Paracuellos. En el asesinato de [Andreu] Nin [Pérez. El Vendrell, 1982-Alcalá de Henares, 1937] rayó en la más auténtica desvergüenza. No dudó en inventarse "cuentos chinos" y ennegrecer el recuerdo de otros. Sin embargo, cuando escribió sus memorias, publicadas por voluntad suya una vez que hubiesen transcurrido 25 años de su fallecimiento, no pudo pensar que algunos de sus secretos, cuidadosamente guardados en los archivos del KGB, terminarían saliendo a la luz, ni que en los archivos españoles pudieran encontrarse documentos que los complementaran.

Orlov tiende una trampa

Fue Orlov quien entrevió la posibilidad inmediata de atribuir la culpa esencial a Nin por los "hechos de mayo" [de 1937, en Barcelona, en los que se enfrentaron los comunistas contra anarquistas y trotskistas] ligándolo al descubrimiento y desarticulación de la más importante red de espionaje franquista, que tuvo lugar en abril de 1937, a tenor de lo afirmado en el informe policial español del mes de octubre. (...)

Correspondió a Orlov diseñar las vías operativas para asestar un golpe al Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM). Por mor de su presunta afiliación con el "traidor" Trotski y por el mero hecho de existir, el POUM atentaba, en la teoría estalinista, contra los intereses de seguridad de la Unión Soviética. Lo hacía en un teatro de operaciones "caliente" como era el español. La proclamada relación Franco-Nin se superponía, en la escena local republicana, a lo que los rectores de la política soviética divisaban a escala universal. Y, naturalmente, coincidió con la preparación de la fase última del proceso contra los militares "fascistas" o "trotskistas".

Orlov ideó una operación que, salvo algún que otro detalle, fue técnicamente brillante (entienda esto el lector en los términos estrictos en que se afirma: el calificativo puede aplicarse a una actuación execrable o positiva y no es óbice para que su contenido pudiera ser criminal), aunque su explotación política ulterior resultara bastante burda. Conviene destacar esta contraposición, que la historiografía no suele abordar. Orlov no era un imbécil. Debía saber que en la URSS, Molotov había solicitado públicamente la adopción de medidas contra los "saboteadores" que procuraban destruir la economía, el ejército y las instituciones. De creer sus poco fiables memorias, en febrero de 1937 se había enterado en París por un primo suyo de que en los archivos rusos se habían encontrado pruebas documentales de que Stalin había trabajado para la policía secreta del zar. Conocer esto era correr peligro de muerte. Desde entonces, afirma, esperaba que de un momento a otro se produjera un golpe de Estado protagonizado por los generales a quienes se había informado de tamaño delito de leso comunismo. Es difícil que Orlov no tuviera orientadas hacia Moscú sus sensibles antenas. También es imposible que pudiera ignorar que el mariscal Tujachevsky fue detenido súbitamente el 22 de mayo. En las redes de la NKVD cayeron los más importantes jefes militares, tras el "descubrimiento" de una "conspiración" contrarrevolucionaria.

En este clima es imposible que en Moscú no se aceptara la sugerencia de Orlov. Sabía perfectamente cómo avanzaba la investigación sobre la red de espionaje madrileña. Las diligencias las llevaba exclusivamente la Brigada Especial y eran conocidas del entonces subsecretario de Gobernación, Wenceslao Carrillo, del general Miaja y del teniente coronel Rojo, por lo que afectaban a la comunicación al enemigo de secretos militares relacionados con la defensa de Madrid. En cuanto [al teniente coronel Antonio] Ortega asumió la Dirección General de Seguridad (DGS), le informaron inmediatamente de la operación en curso, a tenor de un documento del 1 de junio. No tiene desperdicio. En él figuraron ya todas las piezas que servirían para montar la acción contra Nin.

El informe policial del 28 de octubre, que contiene tal documento, indica que, en las investigaciones, "la colaboración de los técnicos extranjeros referidos era intensísima, examinándose por los mismos con toda libertad las declaraciones y pruebas, tanto en el domicilio oficial de la Embajada de su país en Madrid, como en el local que ocupaba en aquella época la Brigada Especial, en Castellana, 19, colaboración que se estimaba inapreciable, ya que aparte de orientaciones valiosísimas, ponían a disposición de la policía aparatos fotográficos, ópticos, para la reproducción y examen de documentos, de cuyos elementos podían valerse directamente los funcionarios que llevaban el servicio, sin recurrir a otras dependencias, de la discreción de cuyos funcionarios no podía responderse de modo absoluto, como ya existían algunos precedentes".

La cúpula republicana (Negrín, Zugazagoitia, Irujo, Ortega) y algunos de sus predecesores (¿Largo Caballero?, ¿Galarza?, ¿Prieto?) tuvieron que saber de la ayuda prestada por la NKVD. Los técnicos soviéticos facilitaron el descubrimiento de los entresijos de la red de espionaje. Pero, al hacerlo, introdujeron también las alteraciones que convenían a Orlov. Un confidente de la policía, Alberto Castilla Olavarría, participó en la falsificación de los documentos que "demostraban" la existencia de contactos sediciosos entre la organización de espionaje franco-falangista y el POUM, en particular de uno de sus dirigentes. Otro de los hombres clave de Orlov, Juzik, es decir, Grigulevich, contribuyó también de forma inapreciable y escribió de su propia mano el documento "incriminatorio" fundamental.

Mientras se fabricaban las "pruebas", los jefes militares soviéticos acusados, juzgados en secreto, fueron ejecutados al día siguiente de darse a conocer el veredicto de culpabilidad. Sólo uno se escapó, suicidándose. Las detenciones de otros jefes y oficiales se multiplicaron rápidamente. Si esto pasaba con lo más granado del Ejército Rojo, nadie en su sano juicio se preocuparía de cómo Orlov llevaba a cabo sus planes en la lejana España. El informe republicano del 28 de octubre, que refleja posteriormente su plasmación, se lee como una novela policíaca. Tras algunos esfuerzos se consiguió revelar un mensaje escrito con tinta simpática dirigido al "generalísimo". Tenía una parte cifrada. Como no había en Madrid técnicos que pudieran descifrarlo, se llevó en gran secreto a Valencia. Acompañaban a los policías "dos de los técnicos extranjeros". Informaron a Ortega, recién nombrado, quien ordenó que un experto de la Subsecretaría de Defensa tratase de descifrar dicha parte en su propio despacho. Los soviéticos aconsejaron una visita al gabinete de técnicos en claves del EM, donde "actuaban varios funcionarios de la misma nacionalidad". Uno de ellos resolvió el problema. El informe continúa: "Ya en posesión del escrito íntegramente descifrado, acudieron el comisario y funcionarios repetidos a la Embajada del país a que pertenecían sus colaboradores, al objeto de redactar un informe, según había ordenado el director general, pues en la referida Embajada les habían sido ofrecidos incondicionalmente los elementos precisos para ello, ofrecimiento aceptado, entre otras razones de orden afectivo, por reunir aquel lugar las condiciones de discreción y reserva indispensables en asunto de tal envergadura".

Una de las preguntas, para la que no tenemos respuesta, es si antes de que se nombrara a Ortega, la DGS hubiese actuado de tal suerte. En cualquier caso, fue en la Embajada, o dependencia de la NKVD, que tanto da, donde otro técnico aconsejó un nuevo examen. Aceptada su sugerencia, apareció un pequeño error. En los esfuerzos previos no se había logrado descifrar el contacto de los espías franquistas. Resultó, el lector no se sorprenderá, que obedecía a un nombre que empezaba por 'N' (una comodidad, cortesía de Orlov, porque cabría pensar que en el mundo real, y no de la ficción que creaba la NKVD, se hubiera utilizado algún seudónimo). En consecuencia, se redactó el informe del 1 de junio dirigido al director general de Seguridad y al ministro de la Gobernación. Fue en este momento, cabe sospechar, cuando Zugazagoitia debió tener noticia de la extensión de la conspiración y, con independencia de lo que pensara, de la participación en su descubrimiento de los "servicios especiales" soviéticos.

La reacción inmediata provino del director general de Seguridad. Ortega ordenó que se trasladaran de Madrid, adonde ya habían regresado, los funcionarios que llevaban el caso. En Valencia recibirían instrucciones. Se les dio una carta para el teniente coronel Burillo, jefe superior de Policía de Barcelona, y también comunista. Decía así:

"Querido camarada: tengo el honor de presentarle a los funcionarios de la plantilla de Madrid comisario Fernando Valentí y agente de tercera Jacinto Rosell, quienes llevan a ésa una misión delicadísima en la que le ruego les dé toda clase de facilidades. En el caso de que precisaran utilizar gran contingente de fuerzas, antes de denegárselas consultará usted conmigo. Un abrazo de su amigo y camarada".

Terminada la misión, debían informar a Ortega de todas las actuaciones que hubieran llevado a cabo. Burillo ya había iniciado la redada. Nin fue detenido el 16 de junio sin ninguna dificultad, en parte porque había despreciado todas las advertencias que la CNT y algún uniformado le habían hecho llegar. De ser cierto, sería tal vez un indicio de que la operación no se blindó totalmente. Pero fue rápida. Dado que Orlov había presentado la idea a sus superiores en Moscú el 23 de mayo, antes de la llegada de Ortega a la DGS, y que su traducción a la práctica conllevaba dificultades considerables de manipulación y de encubrimiento, no puede decirse que el nexo NKVD-Brigada Especial no funcionase con fluidez. En menos de un mes, la operación se llevó totalmente a cabo.

Interrogatorio y muerte

Nin fue interrogado el 18 de junio de madrugada; dos veces, el 19, y una última vez, el 21 de junio. Según el informe policial del 28 de septiembre, fue Rosell el responsable. No hay mención de la presencia de "técnicos extranjeros", pero sería altamente inverosímil que no hubiesen asistido. La Brigada Especial, se recordó por escrito, quería imprimir la máxima celeridad para acortar en lo posible el tiempo que Nin permaneciera fuera de la prevención oficial.

Ahora bien, el preso negó de forma enérgica las acusaciones. Desde el primer momento, Nin señaló que "esto es una maquinación urdida por enemigos políticos, que muy bien pudiera ser el PC". Sobre la participación del POUM en los "hechos de Barcelona", afirmó que "como consideraban justa la reacción de la clase trabajadora, se solidarizaron con ella con el fin de darle objetivos concretos y limitados". Hasta el final, Nin repitió que "nada tiene que ver con el asunto de espionaje que se le imputa". (...)

[El historiador Vasili] Nikandrov afirma que la decisión de asesinar a Nin se tomó después de los interrogatorios, ya que, en un principio, Orlov no la había previsto. La República, claro está, no era la Unión Soviética. Es posible que Orlov pensara que si Nin seguía con vida, tras negarse a firmar su culpabilidad, la actividad de la NKVD se vería comprometida. Su liquidación física permitía presentar su desaparición como una huida ayudada por sus "compinches fascistas". Otra alternativa es que quizá Nin quedó tan maltrecho, que su asesinato era la única salida. Existen discusiones sobre la fecha en que tuvo lugar. Según algunos autores, fue hacia mediados de julio. De los documentos conservados en la Causa General y en AFPI se deduce, sin embargo, que el asesinato se produjo mucho antes.

Dos de los vigilantes del chalet (Juan Bautista Carmona Delgado y Santiago González Fernández) declararon que el intento de "liberación" ocurrió en la noche del 22 de junio. Las afirmaciones fueron concordantes. Entre las nueve y media y las diez de la noche, dijo González, se presentó en medio de una tormenta un grupo de unos diez individuos armados de fusiles y otros dos con uniformes de capitán y teniente, carentes de emblemas. El segundo era rubio y con marcado aspecto extranjero. Presentaron documentos firmados por Miaja y el comisario general en los que se ordenaba la entrega del detenido. Los "asaltantes" dominaron al guardián rápidamente, tras un forcejeo, y le encerraron en una habitación, a la que también llevaron a Carmona. Ambos oyeron cómo el "capitán" se dirigía a Nin llamándole "camarada", y se lo llevaban en un coche que partió velozmente. Pudieron cortar sus ligaduras y avisaron a la Brigada. Varios agentes de la misma acudieron con toda. Registraron el chalet y, ¡bondad de las bondades!, encontraron fuera de él una cartera que probablemente se le había caído a uno de los agresores. Contenía, ¡suerte de las suertes!, documentación a nombre de un alemán y escrita en este idioma, insignias fascistas, billetes de banco franquistas y fotografías de personas con uniformes extranjeros. Más o menos lo que Orlov dijo a Negrín.

No es, pues, necesario ser demasiado imaginativo para pensar que al político catalán le asesinaron con toda probabilidad la noche del 22 de junio. Fijar la fecha es muy importante. Ese mismo día, la prensa dio a conocer que entre los detenidos en conexión con la red de espionaje figuraban personalidades del POUM, entre ellas, Nin. El 24 de junio se anunció que la policía había dado por terminados sus trabajos acerca de los implicados en el POUM por tal delito.

Negrín a Orlov: "¡Está usted hablando con el jefe del Gobierno!"

El nuevo jefe del Gobierno, Juan Negrín, se encontraba en un almuerzo de despedida al general Smushkevich cuando sigilosamente se le acercó un funcionario. Le dijo que, durante su traslado a Madrid, Nin se había esfumado. Ignoraba que éste hubiera sido detenido en Barcelona y que se le hubiese reclamado por orden judicial...

En esta tesitura, un día llamaron a Negrín de parte de un consejero de la Embajada soviética que rogaba ser recibido a causa de un asunto importante y urgente. Acudió un tal señor Orlof (sic). Cuando entró fue grande su sorpresa, pues se trataba de una persona a quien el antiguo embajador Rosenberg le había presentado ocho meses antes con motivo del traslado del oro. Orlov expuso que la Embajada conocía su interés por Nin, y que, en atención a ello, no habían escatimado esfuerzos para aclarar lo sucedido. Hizo una exposición minuciosa. Negrín le escuchó imperturbable, no le interrumpió y no le hizo la menor pregunta. Cuando al final reaccionó dijo que no era a él, sino a las autoridades competentes a quienes correspondía pronunciarse, y que, de vez en cuando, leía novelas policíacas, las suficientes como para intuir que las pruebas eran demasiado contundentes para ser verosímiles. Orlov exclamó: "¡Está usted ofendiendo a la URSS!". Con gran frialdad, Negrín le replicó: "Olvida usted que habla con el jefe del Gobierno de la República Española". Se dirigió a la puerta y con un gesto le invitó a retirarse.

Ángel Viñas

(El País, 22-04-07)

Aquest migdia [20-04-07], davant la presència del diputat al congrés espanyol i vicepresident d'Iniciativa per Catalunya – Verds, el Sr. Joan Herrera, un grup d'estudiants han protestat per la detenció i empresonament de la Núria Pòrtulas i han exigit el posicionament d'ICV davant aquest fet.

La resposta del Sr. Joan Herrera i dels organitzadors de l'acte ha estat, en tot moment reaccionària i demagògica, demanant una llibertat d'expressió que ells neguen de manera contundent mitjançant la criminalització i la repressió cap als moviments socials.

Alhora que s'ha denunciat l'empresonament de la Núria i el no posicionament de ICV respecte un assumpte dels quals en són els responsables polítics, es rebutja la presència del Sr. Joan Herrera a la universitat pública en un acte amb plena intenció partidista i electoral.

Núria lliure!

Lliures totes!

***

Manifest repartit de suport a la Núria Pòrtulas

Malgrat el silenci dels comandaments policials i dels seus responsables polítics, hem sabut de la detenció primer i empresonament després de la Núria Pórtulas, companya nostra de Sarrià de Ter, per una falsa imputació de pertinença a organització terrorista, preparada i executada per l'Àrea Central d'Informació dels Mossos d'Esquadra dependents d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa.

Ho hem sabut per la bestialitat de la seva detenció, per la brutalitat amb què va ser escorcollat tant el domicili de la Núria, a Can Rusc, com el dels seus pares a Sarrià de Ter i per la contundent ocupació militar a què van sotmetre la zona desenes de furgons de la policia el 7 de febrer de 2007. Uns escorcolls que buscaven, com en tants altres muntatges policials, armes i explosius amb què realitzar imaginats atemptats i que van acabar amb la intervenció de mera propaganda de caràcter polític i documents personals dels pisos escorcollats.

La policia es basa en dos fets: en la relació de la Núria amb Juan Sorroche i en una llibreta que li va ser presa setmanes abans a la Núria quan tornava d'una manifestació, juntament amb pòsters i fulls volants amb propaganda d'ideologia

anarquista. Res d'això pot servir per justificar ni la imputació de terrorisme cap a la Núria ni la seva detenció, i no tolerarem que es criminalitzi ni la solidaritat amb les persones preses ni tampoc cap tipus de plantejament ideològic. La persecució política dels Mossos d'Esquadra cap a la gent que lluita és un fet.

Finalment hem sabut també que l'Audiència Nacional ha empresonat preventivament la Núria, assumint les falsedats escrites pels cossos policials, i que resta a l'espera del resultat de les "investigacions" de la policia. Així en una guerra preventiva a petita escala, primer es deté i després s'investiga. Convençudes que la imputació de terrorisme de la Núria no és més que un nou muntatge policial dels Mossos d'Esquadra, i demostrant la nostra solidaritat a la nostra companya,

EXIGIM:

- A l'Audiència Nacional, la immediata llibertat de la Núria Pòrtulas i l'arxiu d'aquesta investigació.

- Al Departament d'Interior, el reconeixement de la innocència de la Núria, el tancament del muntatge policial la fi de la criminalització de la gent combativa i la solidaritat amb les preses, i la dimissió dels responsables d'aquesta política.

L'autobiografia de l'exministre de Justícia només es pot comprar per internet

L'any 1978 l'editorial Ruedo Ibérico va editar El eco de los pasos, la monumental autobiografia de 650 pàgines de Joan Garcia Oliver (Reus, 1901, Guadalajara, Mèxic 1980). Ara es torna a reeditar aquest llibre clau per a entendre no sols la història de l'anarcosindicalisme i la CNT des de dins, sinó també la història del país del segle XX. El eco de los pasos (Ed. Pilar Sierra, 2007), sols es pot comprar per internet a llibreteria.org.

Joan Garcia Oliver explica la seva vida segons la premissa que «la veritat, tota la veritat, només s'explica, si també es mostra la cara lletja de la veritat». Amb ulls de testimoni privilegiat, narra des de dins la lluita entre patrons i obrers a la Barcelona dels anys 20. De fet, Garcia Oliver va ser fundador del grup d'acció Los Solidarios «los terroristas de la clase trabajadora», que deia ell. També confessa que va participar en l'assassinat del president espanyol Eduardo Dato l'any 1921; descriu la seva estada a les duríssimes presons de la dictadura de Primo de Rivera i que Francesc Macià el volia al seu costat als Fets de Prats de Molló. Garcia Oliver explica que va combatre la República des del principi amb atemptats i robatoris, perquè la considerava insuficient.

Quan es desferma la guerra del 1936 Garcia Oliver parla dels anarquistes, que es van apoderar de les armes , d'ell mateix que després va comandar el Comitè de Milícies Antifeixistes, que durant l'estiu del 1936 va governar Catalunya. Allà va viure el moment més amarg de la seva vida, quan un ple local de la CNT va denegar la seva proposta de jugar al tot per tot, això és, de fer la revolució social i no sols la guerra. Més endavant, en una decisió polèmica des del punt de vista anarquista, Garcia Oliver va acceptar el càrrec de ministre de Justícia espanyol. Les últimes 650 pàgines parlen del llarg exili d'Oliver, que va acabar morint a Mèxic, envoltat d'indis, amb l'espectre de la mort del seu únic fill i en companyia de la seva esposa.

Al llibre, hi són vistos de prop la majoria dels protagonistes de la història política i social del segle XX: el Noi del Sucre, Josep Tarradellas, Lluís Companys, Francesc Cambó, Frederica Montseny, Buenaventura Durruti, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors, Andreu Nin i un llarg etcètera. Però sobretot s'hi veu l'immens, desconegut i poderós ordit dels sindicats anarquistes. Tot plegat trufat de detalls històrics, com el de qui va inventar, i on, la bandera vermella i negra de la CNT, els últims intents de salvar el Madrid republicà, la mort accidental de Durruti o detalls de la fugida del cardenal Vidal i Barraquer. La narració, que pot arribar a ser lírica, és en alguns moments espessa, perquè inclou actes senceres dels congressos anarquistes o llargues i reiterades invectives contra Frederica Montseny i Diego Abad de Santillán, una de les bèsties negres de l'autor.

El llibre, exhaurit de feia anys, havia arribat a preus de més de 120 euros a les llibreries de segona mà. Fins i tot algunes llibreries n'havien fet tiratges clandestins a base de fotocòpies. L'edició actual, de 650 pàgines, costa 35 euros, inclou una entrevista amb l'autor de l'any 1977 que, segons l'editorial, és «l'única que li van fer». A la contraportada del llibre es pot veure una de les poques fotografies en què apareix una bandera catalana anarquista (amb les franges grogues substituïdes per negres).

La primera edició, limitada, és de 150 exemplars.

***

A la fi!

A la fi! Després de gairebé 30 anys de la primera i única edició d’El eco de los pasos realitzada per part del malaguanyat Pepe Martínez, al capdavant de l'editorial alternativa per antonomàsia dels anys 60 i 70 Ruedo Ibérico i davant l'inusitat interès en els últims temps per trobar un exemplar d'aquest llibre, exhaurit des de fa anys, amb una escalada constant del seu preu arribant a uns preus realment escandalosos, hem cregut oportú fer una edició ampliada amb l'única entrevista realitzada a Joan García Oliver l'any 1977, així com reestructurar l'índex de l'edició primigènia de 1978. També hem considerat convenient respectar els girs idiomàtics, així com les notes de l'edició de 1.978.

Una altra de les raons d'aquesta edició, si es vol més ideològic que sentimental o històric, és el revisionisme que es vol donar a aquest període per part d'alguns suposats historiadors o literats, intentant convertir en éssers humans a despietats i brutals assassins de tot un poble, tergiversant l'anàlisi històrica i intentant justificar l'alçament nacional i conseqüentment la matança col·lectiva de què van ser objecte homes i dones per tenir concepcions de la societat justes, creant un estat col·lectiu de pànic tal que els fills, néts o besnéts d'avui en dia desconeixen les vivències personals que la transmissió oral proporciona, produint-se la paradoxa que només dues generacions endarrere d'afiliats a la CNT al POUM o als Rabassaires, tenen actualment la mateixa mentalitat que els que van provocar aquella mal anomenada Guerra Civil resumint-lo en les paraules del poeta «qui perd als orígens perd la identitat».

Evidentment aquesta manipulació de la història no podria ser possible sense el suport «desinteressat» de grups de pressió mediàtics i la captació mitjançant el poder econòmic d'alguns escribes, convertits a l'ideari revisionista, passant d'estar en partits d'extrema esquerra, fins i tot amb l'ús de l'aparell paramilitar o en altres casos venent els drets d'edició a empreses que donen el seu suport a aquest revisionisme històric a canvi d'un plat de llenties.

El eco de los pasos permet precisament enfocar el període més convuls i al mateix temps mes excitant de la nostra recent història, proporcionant un preciós material de reflexió des d'una perspectiva en primera persona per un dels militants anarcosindicalistes mes significatius, membre dels Solidaris i de Nosaltres amb Durruti, Ascaso i Jover, màxim responsable del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i ministre de Justícia de la República, ostentant un poder en les seves mans en l'única, fins avui dia, Revolució Social que s'ha dut a terme en el món.

Si es pogués definir amb una sola frase aquestes memòries, aquestes serien trepidants i sense concessions. Trepidants per que narra els fets d'una forma àgil i intel·ligent. I sense concessions ni personals, ja que només fa referència a la seva vida privada en quatre ocasions al llarg de 650 pagines, ni sindicalistes o polítiques, amb una feroç critica a Federica Montseny, Diego Abad de Santillán i en menor mesura al seu company de lluita Buenaventura Durruti, no sent desmentides les duríssimes acusacions que s'aboquen sobre els dos primers, tenint aquests la possibilitat d'haver-les contestat.

En la personalitat i caràcter de García Oliver que es palpa en cada pàgina de les seves memòries hi ha quatre característiques primordials és d'un caràcter dur, intel·ligent, egocèntric i summament honrat. Unes memòries sempre tenen un punt de memòria selectiva en què s'obvien errors propis i aquesta no és una excepció, hi ha temes importants en què passa de puntetes o ni tan sols esmenta. Per exemple la proposta de creació del Partit Obrer del Treball o la creació dels Comitès d'Assessorament Polític, però queda àmpliament compensat amb les detallades i extenses descripcions que fa d'afers tals com l'esclariment de la creació dels jurats mixtos atribuïts erròniament a Salvador Seguí el Noi del Sucre, l'organització de les execucions del cap de govern Eduardo Dato i del cardenal Soldevila, el relat del seu pas per diferents presidis, les causes del trasllat de Durruti del Front d'Aragó a Madrid, la sortida del cardenal Vidal i Barraquer de Catalunya, els intents d'atemptats contra Alfons XIII i Benito Mussolini, la direcció del Comitè de Milícies Antifeixistes, la creació de la bandera roig i negre de la CNT , per cert cosida per la companya de Àngel Pestaña «un reformista», la proposta el 1945 de constituir un govern «i es plantés a Madrid, per ser afusellat en l'acte o per provocar una desbandada dels governants franquistes», i els seus contactes i converses amb diferents personatges de l'època com: Companys, Macià, Largo Caballero, Prieto, Negrin, Tarradellas, entre d'altres.

Encara que el fet que va marcar més significativament a Joan García Oliver va ser sens dubte el Ple de Locals i Comarcals de la CNT de Catalunya celebrat el 23 de juliol de 1936. Ple del que no es conserven les actes, perquè segons García Oliver «han desaparegut o s'han fet desaparèixer» afegint posteriorment les raons «a alguns no els convenia que se sabés això» apuntant directament a Federica Montseny. No obstant això alguns testimonis asseguren no recordar que ningú aixequés acta d'aquest ple, testimonis que encara que provinents de militants de CNT assistents, xoca frontalment amb la tradició orgànica de CNT de transcriure qualsevol mena de congrés, ple, plenària o assemblea.

En aquest ple del que García Oliver fa una descripció molt detallada, proposa la famosa frase de «anar pel tot» que no és una altra cosa que l'aplicació del comunisme llibertari aprovat el 23 de maig de 1936, només dos mesos abans, al congrés de Saragossa. El mes destacable de aquest ple són les individualitats que rebutgen la proposta des de dues posicions, l'activa que és encapçalada per Federica Montseny i Diego Abad de Santillán que fins llavors havien defensat el seu estatus com a salvadors de la puresa anarquista de la CNT davant dels denominats reformistes i els que, davant una situació única per a totes les classes populars, és el cas de Durruti, que amb el seu silenci en aquest Ple, van avalar el col·laboracionisme.

Cal remarcar que rebutjant el «anar pel tot» significava la renúncia a la Revolució plena, la col·laboració amb les forces burgeses i donar un aire a l'Estat, que evidentment aquest no va desaprofitar, per això García Oliver sentencia amb la frase «la Revolució i la guerra es van començar a perdre el 23 de juliol de 1936». No obstant això un cop mes les bases confederals van demostrar no ser simples afiliats del pagament de la quota sindical, sinó que eren militants actius, autodidactes i preparats, per a autònomament implantar la col·lectivització de la terra i la socialització de la indústria.

www.llibreteria.org

- Juan García Oliver: «A modo de introducción», en El eco de los pasos (1978)

- José Martínez: «Juan García Oliver visto por su editor», en Tiempo de Historia (1978)

- José Martínez: «García Oliver: el eco de los pasos de un revolucionario», en Nueva Historia, 24 (enero 1979)

- Frank Mintz: «El eco de los pasos de Juan García Oliver», en Bicicleta, 13 (1978)

Projecció del film Vint anys no són res,

de Joaquim Jordà i taula rodona

Divendres 20 d'Abril, a les 21.30 hores a Sa Recreativa (Felanitx)

Taula Rodona amb la participació de:

Miquel Riera (exbatle de Felanitx),

Pep Vílchez (llicenciat en Història),

Biel Florit i Ferrer (escriptor),

Sebastià Serra Busquets (doctor en Història Contemporània).

Moderador: Antoni Tugores

L'historiador culmina la seva gran obra

Josep Termes (Barcelona, 1936), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2006, s'ha passat anys i anys remenant papers, entrevistant vells dirigents obrers, publicant documents i anàlisis. Tot al voltant d'un objectiu: bastir una interpretació de la història contemporània del país "en clau popular i nacional". Ara culmina la feina amb dos volums que apareixen simultàniament a l'editorial Afers. Són les obres de tota una vida.

Una és La catalanitat obrera, un assaig històric de més de 300 pàgines al voltant de la República Catalana, l'Estatut de 1932 i el moviment obrer. Com explica el mateix Termes, tot va començar amb un treball de recerca presentat a la Universitat de Perpinyà el 1976. Tres dècades després dóna per tancada la feina. I, com sempre, no enganya sobre el punt de vista: "Deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solidari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida".

En l'obra, situa els orígens, els protagonistes i els grans problemes. I a partir d'aquí aborda la ideologia i la relació amb el fet nacional dels principals actors polítics: "Què és Catalunya per aquestes organitzacions? Un poble lliure per la CNT, una regió d'Espanya pel PSOE-UGT, una nacionalitat o nació específica i pròpia pels altres", tot i que alguns, al·lèrgics al terme nacionalisme, encunyen el de nacionalitarisme (Bloc Obrer Camperol). En conjunt, doncs, aquest és el "catalanisme radical i proletari" que, segons Termes, a partir de 1931 "posa els drets de Catalunya al costat o per sobre de les reivindicacions socials".

L'altre llibre, titulat Història de combat, reuneix els textos dispersos des de finals dels 60 fins avui, centrats en "el catalanisme resistent" i les organitzacions de la classe treballadora i l'esquerra en general, per cert molt variada: de l'anarquisme a la socialdemocràcia. El mateix Termes diu que "en cert sentit pot ser vista com la història de dos perdedors", però que "en realitat és la descripció de la resistència del poble enfront de les classes i el poder dominants".

Ignasi Aragay

(Avui, 19-04-07)

Demà divendres 20 d'Abril, a les 20 hores, a la llibreria palmesana Agora (carrer del Jardí Botànic, 2) es farà la presentació del llibre de  Joan Buades Exportando paraísos: La colonización turística del planeta. Ed. Lucerna, Palma de Mallorca (2006). Una bona oportunitat per parlar i debatre sobre l'aventura globalitzadora del capital hoteler de les Illes.

Més informació:

- Article en Rebelión

- Nota de l’editorial

- Acción por un turismo responsable

El pròxim dijous 19 d'abril segueix el Cicle de cinema de combat social que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

Pino Solanas

La dignidad de los nadies (2005)

A l’Argentina, durant els anys noranta es va reiterar la idea segons la qual la realitat no podia ser canviada, que els ciutadans s'havien de resignar a la via única neoliberal. En aquest documental es descriuen les històries i testimonis commovedors de la resistència social a l’Argentina davant la desocupació i la gana produïdes pel model globalitzador. Són relats de solidaritat, petites epopeies explicades/contades pels seus protagonistes, herois anònims amb propostes col·lectives que van vèncer el desemparament, reconstruint l'esperança.

Esperem doncs la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquestes activitats.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Jornades anarcosindicalistes 2007

Divendres 27 d'abril a les 20.00 hores

Xerrada: Francesc Sàbat i el Centre d'Estudis Llibertaris, una alternativa cultural de la CNT

Just Casas Soriano, secretari general del sindicat a Terrassa, ens narrarà la biografia de Francesc Sàbat i farà la presentació del Centre de Formació i Estudis Anarcosindicalistes.

Lloc: local de la CNT (Palma)

+++

Dissabte 28 d'abril a partir de les 21.00 hores

Hibrid-Festival Mallorca Sound System

Nit de festa per a finançar les jornades del sindicat amb:

La Vereda - El Estado - Dj. Medz - Dj. Ginés Ayala - Dj. Pedro León

Lloc: Factoria de So, Polígon de Son Llaüt (Santa Maria)

Preu: 5 euros

+++

Dilluns 30 d’abril a les 20.00 hores

Pel·lícula: La toma

(2004, Canadà, dirigida per Avi Lewis)

Nit de cinema a la fresca presentant aquesta pel·lícula

Un film del món obrer actual on es demostra que la socialització dels mitjans de producció per a benefici dels treballadors i treballadores no és cap utopia. L'autogestió és possible

Lloc: Plaça de l’Artesania (Palma)

+++

Dimarts 1 de maig a les 17.00 hores

Manifestació de la plaça de Espanya fins a la plaça Bisbe Berenguer de Palou (plaça dels Patins) de Palma. Després hi haurà un míting i festa popular

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats.

T'hi esperem!

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Des del Nucli Confederal de la Confederació Nacional del Treball a Menorca, tenim previst posar una paradeta al carrer Nou de Maó el pròxim dia 1 de maig al matí. Aprofitant aquesta data, qualsevol persona que tingui alguna pregunta o vulgui informar-se de què és la CNT, pot passar-s’hi.

Un salutació llibertària

Nucli Confederal de la CNT Menorca