Ateneu Llibertari Estel Negre

Avui 8 de juliol, a les 20.00 hores, tindrà lloc una vegada més la cita mensual de CineFòrum organitzat per la Cooperativa Agrohoritzontal, al local del GOB, al carrer Manel Sanchís Guarner, 10, de Palma.

Aquest mes, en lloc de projectar una única pel·lícula, conviden a qui vingui a dur alguns curtmetratges que li agradin especialment.

De moment, s'ha anat confeccionant una llista amb algunes aportacions, llista completament flexible i oberta:

- La ruta natural (2004), d'Álex Pastor

- Lo que tu quieras oír (2007), de Guillermo Zapata

- El sueño del caracol (Schneckentraum) (2001)

Us hi esperem!

Cooperativa Agrohoritzontal

Una iniciativa per anar més enllà

A Mallorca, les problemàtiques ambientals són una preocupació. Però entre la preocupació i la recerca de solucions hi ha unes quantes passes. Les Jornades d'agroecologia de Mallorca, es convoquen des de la recerca de nous camins, des del camp de les propostes. Un gra més a afegir als que altres moviments socials de l'Illa estan aportant.

La nostra és una iniciativa d'auto i de reaprenentatge de sabers relacionats amb el camp, la producció agrícola i la cultura popular. Sabers que existien a moltes de les nostres cases i que la cultura globalitzada ens ha anat traient per vendre'ns d'altres més xerecs.

És temps d'exercir lògiques diferents a la del capitalisme, per construir a partir d'elles. Creiem en la revaloració del medi rural, la regeneració d'allò local, la creació de comunitat, la implicació, la participació, la coevolució amb la natura, el decreixement, la sobirania alimentària, etc. Considerant que no és suficient una resposta individual davant les problemàtiques socials i ambientals actuals; és necessària una ACCIÓ COL·LECTIVA.

En consonància, desitgem que les Jornades serveixin per continuar conformant un moviment naixent al voltant de l'agroecologia pertot arreu, i especialment a ca nostra.

Què són les Jornades?

Programa d'activitats provisional

Inscripció

Foc «amic»

El cap de la Guardia Urbana de Barcelona està ingressat en estat greu com conseqüència del impacte d'una pilota de goma disparada pels Mossos d'Esquadra la nit de la victòria de la Selecció Espanyola en la Eurocopa de futbol. Ningú podrà retornar-li a l'Intendent Vilaró l'òrgan vital que ha perdut sota el foc «amic» de les forces aliades. Malgrat això i des d'una posició fonamentalment humana, vagin per davant els meus millors desitjos de recuperació. També desitjo, però, que aquest deplorable esdeveniment sigui motiu de reflexió pels responsables de l'ordre públic sobre la utilització de sistemes repressius desproporcionats i de demostrada perillositat. Els Mossos ja han estat abans de lamentable actualitat per emprar el famós «punxó» i pels maltractaments infringits a alguns detinguts. Amb els «grisos» d'en Franco, ara pintats de blau, ja ni hagut prou de garrotades. Potser les policies de la democràcia haurien d'esmerçar-se per actuar de formes més civilitzades, si no volen que acabem pensant que l'únic que ha canviat és l'uniforme.

David Sempau (Palamós)

Octavio Alberola / Fèlix Villagrassa

Miedo a la memoria

Flor del Viento. Barcelona, 2008

Com assenyalen els autors, la història ens ensenya que “apoderar-se de la memòria i de l’oblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques”. D’ací que la memòria institucionalitzada pel Poder sigui “sempre aquella que més serveix els interessos de la dominació” i que els que dominen “tinguin la pretensió de decretar el que s’ha de recordar i el que hem d’oblidar”. Un “oblit” que permet al Poder “reelaborar el passat i instituir la memòria en Història” per a convertir la “amnèsia històrica institucional” en “amnèsia col·lectiva”.

Lluitar contra aquesta “amnèsia” imposada per la Transició i aconseguir dictadura franquista va ser l’objectiu dels col·lectius que, a finals dels anys noranta, van començar a exigir la revisió de les sentències franquistes. I també ho va ser per als que, al començament del 2000, van començar a buscar i obrir fosses comunes en què havien sigut sepultades anònimament milers de persones afusellades pels militars facciosos durant la guerra civil.

A partir d’aquest moment, la recuperació de la memòria històrica i la rehabilitació de les víctimes de la repressió franquista es va convertir també en un objectiu per a tots els partits menys el PP; però no va ser fins al 28 de desembre del 2007 que, després de publicar-se en el BOE, va entrar en vigor la Llei 52/2007, de 26 de desembre, “por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”.

Però aquesta Llei, promulgada per un Govern socialista, va ser finalment el resultat d’un compromís de mínims (entre PSOE i IU-ICV) i no va satisfer pràcticament a ningú: ni als que van lluitar per ella ni als que no la volien. A més, al mantenir l’escandalosa vergonya d’una Democràcia que no s’atreveix a rehabilitar jurídicament les víctimes de la repressió franquista, la insatisfacció dels col·lectius de víctimes i de memòria històrica és profunda. D’ací que ERC i la pròpia IU-ICV tinguin la intenció de millorar-la en la pròxima Legislatura perquè les víctimes del franquisme no hagin de conformar-se amb una “rehabilitació” únicament moral.

Per a aquesta tímida “rehabilitació” han hagut de passar més de 30 anys després de la mort de Franco. La redacció del text de Llei ha tardat quasi altres tres, sent objecte de tenses i fosques transaccions entre el PSOE i els altres partits. Per què aquesta Llei tan tardana i per què tan tímida? Per què el PSOE es va acovardir i va acabar cedint a les pressions del PP que, des del principi, es va oposar a ella en nom de la "reconciliació" i la "concòrdia"?

Al llibre Miedo a la memoria, de l’Editorial Flor del Viento, Octavio Alberola i Fèlix Villagrasa aporten una abundant i valuosa informació per a respondre a tals preguntes.

***

Octavio Alberola Suriñach

Nascut a Alaior, Illes Balears, en 1928, Actualment resideix a Perpinyà (Rosselló). Arriba a Mèxic amb els seus pares en 1939. Realitza estudis d’enginyeria i de filosofia en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Militant de les Joventuts Llibertàries i la CNT espanyola a Mèxic i també del “Moviment Espanyol 1959”. En 1962 forma part de l’organisme clandestí “Defensa Interior” constituït pel Moviment Llibertari Espanyol després del congrés de la CNT de 1961. Entre 1978 -1982 estudia en l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París i es diploma en “Història i cinema”. És autor, junt amb Ariane Gransac, del llibre El anarquismo español y la acción revolucionaria: 1961-1974 (1975). En 1989, comissari de l’exposició iconogràfica: “La révolution française, la péninsule ibérique et l’Amérique Latine". En 1992, comissari de l’exposició iconogràfica "Cinq siècles de mémoire et d’oubli: les Européens et l’Amérique Latine (1492-1992)". Comunicacions en uns quants Congressos celebrats a Espanya sobre l’Oposició al franquisme i actualment membre del “Grup pro revisió del procés Granado-Delgado” Que, des de 1998, està exigint l’anul·lació de les sentències franquistes.

***

Fèlix Villagrasa i Hernández

Nascut a Barcelona en 1964, veí de Lavern (Alt Penedès), És doctor en Història contemporània per la Universitat de Barcelona i membre del Grup d’Estudis d’Història Cultural i dels Intel·lectuals (GEHCI), que dirigeix el Dr. Jordi Casassas. Ha publicat diversos articles en la revista Cercles, portaveu del mencionat grup, i és autor de textos com L’últim càtar (en col·laboració amb Francesc F. Maestra, 1998), “Ernst Jünger, un segle per a la reflexió i la polèmica” (L’Avenç, desembre 1999) i Una història de Ràdio PICA. 25 anys a contrapèl (2006). També ha participat en les obres col·lectives L’Escola d’enginyers de Terrassa. Cent anys d’història (2004) i L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006). Ha contribuït amb diversos treballs al Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia i ha estat realitzador de programes de caràcter cultural en Ràdio PICA de Barcelona.

Félix Rodrigo Mora

Naturaleza, ruralidad y civilización

Brulot. Madrid, 2008

A mitjans dels noranta algunes publicacions com ara Futur primitiu de J. Zerzan o els treballs de Theodore J. Kaczyinski, fonamentalment el Manifest d'Unabomber (La Societat Industrial i el seu futur), van revitalitzar la crítica a la societat tecnològica i industrial des de la perspectiva anarquista. A l'Estat espanyol, on van arribar successives traduccions, no apareix una publicació important en els seus continguts fins al 2001 per part del col·lectiu «Los Amigos de Ludd» i en forma de butlletí, treballs dels quals va formar part l'autor dels textos que aquí presentem. Aquests s'encarreguen d'una investigació del passat preindustrialitzat, per exemple de l'Alta Edat Mitjana i del món rural, així com els processos de la revolució liberal i de règim franquista que van liquidar l'ordre agrari popular. Per altra banda, des de l’anàlisi crítica, s'atien els processos de desurbanització, la mobilització contra el sistema tecnoindustrial i la marxa al món rural, fen costat i proporcionant en la mesura del possible elements de judici als qui decideixen emprendre aquestes activitats, alternant la feina d'història amb el suport a les lluites de col·lectius de resistència als sistemes tècnics, o que busquen reprendre el contacte amb la terra i el món rural en les condicions actuals.

Els textos que aquí es troben recollits també tracten de recuperar la memòria de les elaboracions intel·lectuals i les lluites del passat contra la modernitat, la tecnologia i l'aparell estatal, des de les milícies dels consells medievals fins a l'obra escrita de Federico Urales, Felipe Alaiz i altres integrants del moviment anarcosindicalista anterior a 1936 qualificats de «agraristes», continuant amb les grans mobilitzacions pageses contra la II República espanyola, sense oblidar la guerrilla antifranquista (1939-1952), que és principalment un moviment de masses de caràcter rural i les lluites dels anys seixanta contra l'expropiació dels béns comunals per part de l'Estat-Capital.

Tretze condemnats a presó pels aldarulls del 1r de Maig del 2001

Ningú ingressarà a la presó perquè les penes són menors de dos anys i els sindicalistes no estan d’acord amb la sentència

Tretze sindicalistes de la CNT foren condemnats ahir a una pena de sis mesos de presó per la seva participació en els aldarulls del centre de Palma l’1 de Maig de 2001, amb motiu de la històrica commemoració del Dia internacional del treballador.

De les 15 quinze persones que han estat processades per aquests fets, només una ha quedat absolta, fruit d’un pacte amb l’acusació fiscal. Una altra s’ha declarat en rebel·lia perquè ahir no es presentà a la vista oral del judici.

En un primer moment, el Ministeri Públic demanava una pena de quatre anys per a un dels sindicalistes, dos i mig per a uns altres set i un any de privació de llibertat per a set persones més.

Però al final una negociació entre l’acusació fiscal i l’advocat que defensava els quinze acusats, Jaume Bueno, ha propiciat un pacte que suposa una sentència acceptada per ambdues parts. L’acord condemna tretze dels sindicalistes a sis mesos de presó, més les penes de multa corresponents.

Els acusats, que sempre han fet pinya durant el procés judicial, mai no han negat que es produïssin els aldarulls, però asseguren que aquests foren una "resposta a la càrrega prèvia de la Policia".

Fer un acord sense estar d’acord

Segons diuen, ningú no està d’acord amb la sentència. Tanmateix, alguns dels manifestants han acceptat que els caigui la càrrega de mig any de presó perquè els companys més implicats no hagin d’afrontar penes que els podrien suposar l’ingrés directe en un centre penitenciari.

A més, apunten els condemnats, més d’una de les persones suposadament implicades no havia participat en els fets, fins al punt que un dels sindicalistes ni tan sols no hauria anat a la manifestació de l’1 de Maig de 2001.

Els aldarulls de fa set anys es produïren pocs minuts després que diversos manifestants exhibissin pancartes reivindicant els drets de la CNT sobre part de l’antic edifici del Jutjat Social de Palma, declarat part del "patrimoni sindical acumulat".

Els activistes anticapitalistes i la Policia iniciaren llavors una batalla campal que es va estendre a diversos punts del centre històric de Ciutat.

Els agents antiavalots de la Policia s’enfrontaren amb porres i piloteres a una vintena de manifestants armats amb pedres. El mateix 1 de maig, després dels aldarulls, agents policials procediren a arrestar quatre persones. La resta foren detingudes alguns dies després dels incidents.

Els fets: de l’okupació als incidents

L’1 de Maig de 2001 feia ja diversos mesos que la CNT de Palma havia dut al carrer la reivindicació de poder recuperar part del patrimoni sindical acumulat als antics Jutjats Socials del carrer Font i Monteros de Palma.

Des que els jutjats van deixar de funcionar a l’edifici del centre, la CNT havia exigit el retorn de les instal·lacions als seus "legítims" propietaris.

Però des d’un primer moment els sindicalistes van veure amb recel les negociacions al voltant de com gestionar el retorn del nou patrimoni sindical. Tot semblava indicar que l’edifici seria cedit en part a un altre sindicat (la UGT) i en part a representants patronals.

Desallotjament-okupació

En aquell moment, els sindicalistes iniciaren una campanya reivindicativa que els va dur a ocupar l’edifici, encara buit, el gener de l’any 2001. La Policia actuà ràpid i desallotjà les instal·lacions per la força. Però el mes d’abril membres de l’organització anarcosindicalista tornaren a entrar-hi.

Finalment, la Policia actuà de nou, tornà a desallotjar l’edifici i en denuncià els ocupants, que ja van haver d’afrontar un judici. El conflicte culminà amb la contundència que mostren les fotografies de maig de 2001. La manifestació de protesta convocada per la CNT el Dia internacional del treballador tenia previst passar per l’edifici en conflicte. En el moment en què la mobilització arribà al carrer Font i Monteros, membres de la CNT ja havien ocupat l’edifici per tercer pic i desplegaren pancartes des de dins. Llavors, la Policia inicià la càrrega que originà l’enfrontament.

Xavier Gispert Cegrí

(Diari de Balears, 01-07-08)

***

Trece condenados por una batalla campal en Palma el 1 de mayo del 2001

Los acusados se conformaron con los delitos de desórdenes, daños y atentados leves a agentes

Trece manifestantes que el primero de mayo del 2001 participaron en una insólita batalla campal con la Policía en el centro de Palma fueron condenados ayer, en el juzgado de lo penal 6, a penas de seis meses de cárcel por desórdenes públicos, tras declararse culpables. Ocho de estos acusados también admitieron, en distintos grados, haber agredido levemente a policías y haber causado daños en vehículos con las piedras arrojadas durante los tumultos.

Los incidentes ocurrieron al mediodía del 1 de mayo, cuando un grupo de simpatizantes de la CNT y de grupos libertarios, se separaron de la manifestación oficial de los sindicatos e intentaron ocupar, de manera simbólica, la antigua sede de los juzgados de lo social, situada en la calle Font i Monteros.

La tensión fue creciendo entre los manifestantes y una dotación policial que custodiaba el edificio, donde antes ya se habían colado algunos libertarios por otros accesos. Finalmente algunos alborotadores acabaron tirando piedras contra la Policía, que tuvo que efectuar varias cargas por la zona.

Sentencia de conformidad

Los antidisturbios arrestaron a 15 personas, de las que ayer fueron juzgadas 14, una absuelta y las otras 13 condenadas.

Los acusados, defendidos por Jaime Bueno, optaron por conformarse ante una rebaja de las peticiones de condena por la fiscalía.

Los trece condenados se declararon culpables de un delito de desórdenes públicos por el que recibieron una pena de seis meses de cárcel, que no cumplirán si no tienen antecedentes, ni reinciden.

Otros encausados admitieron haber herido en la batalla campal a cuatro policiales o haber causado daños en coches, por lo que pagarán penas de multa.

«No a la mafia sindical, este edificio es de los trabajadores»

Los disturbios que alteraron gravemente en 2001 la placidez de las clásicas manifestaciones del primero de mayo en Palma se gestó por la discrepancia de la CNT con el reparto de locales públicos para entidades sindicales represaliadas por el Franquismo. "No a la mafia sindical, este edificio es de los trabajadores", se pudo leer en una pancarta usada en la ocupación reivindicativa de los antiguos juzgados. La Policía pidió el auxilio de los Bomberos para desalojar el inmueble.

Felipe Armendáriz / B. Palau

(Diario de Mallorca, 01-07-08)

Aquest dijous 3 de juliol,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Comte Sallent, Blanquerna, Bartomeu Pou, Ausias March, General Riera, Batle Massanet, Plaça París, Colliure, Sant Vicenç de Paul, General Riera, Avda. Comte Sallent, Via Alemanya.

Massa Crítica

971 207 441

Fa un temps podria semblar una broma de mal gust, però a ara no ho és. La directiva que fa uns dies han aprovat els ministres “de treball” de la Unió Europea, possibilitant la jornada laboral de 65 hores setmanals, forma part d’una ofensiva, en tota línia, contra els drets de la gent treballadora. Ha estat precedida, en poc temps, per altres dues “directives”: la Bolkestein (privatització, deslocalització i desmantellament dels serveis públics), i l’anomenada “directiva de la vergonya”, de repressió racista cap als treballadors immigrants, en l’espai continental. Però les agressions no s’aturen aquí: els que han parit aquestes directives són els mateixos que també fan o volen fer negoci de la supressió d’altres drets, com la cobertura sanitària, el salari mínim, l’educació gratuïta i universal, o les sistemes públics de pensions.

Aquestes tres “directives” (amb el vistiplau de la majoria de governs i l’abstenció d’uns altres, com l’espanyol), donen una idea bastant exacta del model d’Europa, antisocial i inhumà, que es vol impulsar des de les élites econòmiques i des dels seus servidors polítics. Les treuen en mig d’una situació de forta crisi econòmica mundial, i d’afebliment de la classe treballadora, amb l’augment de l’atur, la precarietat, l’empobriment generalitzat i la por, com instrument de xantatge. Un status, l’actual, que mina la capacitat de resistència dels treballadors, de la seva consciència de classe i de la seva capacitat d’organització. Tot aquell potencial que va permetre, en el passat i durant dècades d’esforços i lluites, aconseguir un conjunt de drets individuals i col·lectius, ara seriosament amenaçats. Així dons, el moment escollit per a impulsar aquestes “directives” no és cap casualitat.

La directiva de les 65 hores va més enllà de la perversa pretensió de fer-nos treballar més hores que un rellotge. Sobretot va dirigida a la línia de flotació de la lluita col·lectiva, que ha permès conquestes socials i drets igualitaris. Ja els britànics (del Partit “Laborista”, per cert) han introduït la possibilitat legal del que anomenen “opting out”, o pactes individuals, segregats dels col·lectius i més enllà de les 48 hores setmanals, jornada laboral màxima europea en la actualitat. Si aquesta directiva s’arribés a imposar, no és difícil imaginar la ràpida desaparició dels drets laborals, tant col·lectius com individuals. Es pot preveure una derrota històrica, que provocaria un retrocés als escenaris de fa més de cent anys.

Allà per finals de maig de 1886, sectors dinàmics de treballadors ja van aconseguir la jornada laboral de 8 hores al dia, conquesta que es va anar estenent i consolidant des de les primeres dècades del segle passat. Més recentment, i també com a fórmula de lluitar contra l’atur, el moviment obrer ha anat assolint l’objectiu de les 35 hores setmanals (“treballar menys, per a treballar tots”). La lògica social camina, dons, cap a la reducció de jornada laboral, en la perspectiva d’ampliar el dret a la vida personal i a l’oci. Però la lògica dels buròcrates europeus va en sentit contrari: mentre es tanca i s’expulsa, violant la Declaració Universal dels Drets Humans, a treballadors i treballadores immigrants, del territori i de la xarxa productiva europea (“directiva de la Vergonya”), s’explota amb jornades interminables a altres treballadors (directiva de les 65 hores), molts dels quals seran víctimes de la deslocalització de serveis (directiva Bolkestein).

La victòria del NO en el referèndum d’Irlanda sobre el Tractat de Lisboa (versió abreujada del difunt “Tractat Constitucional Europeu”), té una interpretació inequívocament de rebuig a la construcció antisocial d’Europa, com ja va succeir amb anterioritat en els referèndums de França i Holanda, i com passaria a la majoria de països europeus, si s’atrevissin a convocar consultes a la ciutadania sobre el nou Tractat. Cada vegada és més ample l’abisme que separa l’Europa de les élites, de l’Europa treballadora i ciutadana. Contra aquesta bateria de “directives”, cal unir forces, per a la consecució d’un repartiment just del treball i de la riquesa, en un espai europeu, i mundial, de llibertat i drets socials. La rebel·lió de la majoria esdevé imprescindible. Posem fil a l’agulla.

Pep Juárez,

secretari d’Acció Sindical de CGT-BALEARS